Era una malaltia intermitent. Combinava l'aclaparament amb atacs de tos i eixoriviments repentins que la tornaven a deixar exhausta, gement i dolent (gementes et flentes. in a lacrimarum vales..) al llit un altre cop. Serien les medicines? el poder de la ment? un regal de reis?... Omnipotent, una capa de cotó fluix recobria la seva gola i l'impedia parlar amb normalitat plena. Ah, però en els moments en que no dormia (un dels medicaments era un antistamínic) agafava aquelles tisores de sis fulles per picar el julivert i no deixava títere con cabeza, com es diu vulgarment. Els escrits que queien a les seves mans, ja fossin diaris, coses dels companys o seves, xis, xas, a miques... Al costat del llit una muntanyeta de paper anava creixent i els papers es feien un garbuix a sobre el seu pit. Repetit? xic, xac, poc clar? xic, xac, massa explícit? xic, xac. Els papers ja arribaven a l'alçada del cobrellit. Xic, xac, seguien pujant, pujant, ja cobrien el llit, l'habitació sencera, tapaven la porta, volien sortir... ring, ring. D'entre la massa de lletres una mà buscava l'auricular: em sembla que no hi ha ningú. No diuen res, només se sent un soroll com de papers arrugats, aquets telèfons sempre van malament. Ella, ben desperta dins del llit també el sentia aquell soroll que la cobria, ara. Era com un so sibil·lant ssssssss, puntuat per clic, clics. s'adormí de nou. Quan es va despertar encara va veure unes tires de paper que desapareixien per la porta cap al passadís i al seu costat i per sobre del llit, munts de lletres ben ordenades i polides que relliscaven suaument en direcció a la seva mà. I a l'ordinador, a la tauleta del seu costat, blanca, impòluta, una pàgina per començar a desar-les de nou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada