La Helen no podia sortir de casa. És agarofòbia, va dir el metge que la va diagnosticar. Ho va intentar, de debó que ho va intentar però no hi va haver res a fer. La medicació va resultar ineficaç.
Cada cop que posava el peu al replà una suor freda li amarava tot el cos i començava a tremolar. El cor li pujava a la gola i la ennuegava. Amb moltes dificultats tornava a la seva habitació i es ficava al llit.
Passades unes hores s'incorporava. Asseguda al llit, no veia el carrer però notava l'escalfor del sol en la seva pell, sentia el soroll dels cotxes i s'imaginava la gent atrafagada amunt i avall. No podia abocar-se a l'ampit perquè un cop que ho va fer li vingueren temptacions de deixar-se anar. Alguna vegada, una silueta apareixia en una finestra i ella fabulava sobre la seva vida, la de la silueta, que la seva prou que sabia quina era. Tan sols la ràdio la mantenia en contacte amb el món.
Per això aquell dia va saber que hi hauria un eclipsi parcial de sol. A punta de dia ja era desperta, esperant amb frisança l'esdeveniment. Quan el sol va començar a aixecar-se darrera les muntanyes, obrint-se pas entre els núvols, la Helen va restar immòbil mentre va durar, contemplant embadalida aquella meravella. Va ser la darrera cosa que va veure.
perquè?
ResponEliminaSi mires fixament al sol et quedes cega....capici?
ResponEliminaNo cuela eso de quedarse ciego. No se entiende. Sorry.
ResponEliminaA veure, la mig metgesa què hi diu. Jo no m'ho crec tampoc. La noia té agorafobia no tontifobia.
ResponElimina