TAQUES DE MEMÒRIA
Entro a l’habitació principal, la que havia estat dels avis. Les parets folrades de roba amb dibuixos de pastors amb armilla peluda i pastores amb sabates de taló i uns bastons llargs amb un llaç a l’extrem de dalt. I grupets de bens aquí i allí. No hi ha cap moble. Ni el llit, ni les tauletes, ni la calaixera ni el tocador. Tampoc la làmpara petita, de braços. Tampoc aquell altre llit, “la turca”, on jo, algun cop, havia dormit somnis en rosa com aquella roba de la paret.
La llum de la tarda entra pel balcó pintant fantasmagories en les taques més fosques en forma de mirall, de quadres, de fotografies que recordo ara perfectament.
Jo, que he estat tants anys sense visitar aquesta casa, sento els sorolls, les veus, el mal del taló, amb una llagueta que pretenia curar amb un esparadrap del tocador de l’avia, un crit, un trencament de vidres i un reguerot vermell que jo no veia i sí veig ara, al meu davant. I en la taca on hi havia hagut el mirall, l’àvia amb les estisores llargues de cosir, mirant-les com si no se les cregués mentre l’avi li prenia i les eixugava amb la vora del davantal de la Remei, la noia que era estesa a terra amb una bufanda com si fos de sang i els peus girats en diferent direcció.
No recordo més que un cotxe gros amb uns homes de blanc amb algú que cridava i l’àvi que agafà la gavardina i es ficà en aquest cotxe. Aquella mateixa nit va venir el meu pare a buscar-me. Jo era a casa dels veïns que m’havien donat galetes amb melmelada de móres.
Què és la memòria sinó un esclat de llum en un mirall absent?
La llum de la tarda entra pel balcó pintant fantasmagories en les taques més fosques en forma de mirall, de quadres, de fotografies que recordo ara perfectament.
Jo, que he estat tants anys sense visitar aquesta casa, sento els sorolls, les veus, el mal del taló, amb una llagueta que pretenia curar amb un esparadrap del tocador de l’avia, un crit, un trencament de vidres i un reguerot vermell que jo no veia i sí veig ara, al meu davant. I en la taca on hi havia hagut el mirall, l’àvia amb les estisores llargues de cosir, mirant-les com si no se les cregués mentre l’avi li prenia i les eixugava amb la vora del davantal de la Remei, la noia que era estesa a terra amb una bufanda com si fos de sang i els peus girats en diferent direcció.
No recordo més que un cotxe gros amb uns homes de blanc amb algú que cridava i l’àvi que agafà la gavardina i es ficà en aquest cotxe. Aquella mateixa nit va venir el meu pare a buscar-me. Jo era a casa dels veïns que m’havien donat galetes amb melmelada de móres.
Què és la memòria sinó un esclat de llum en un mirall absent?
Molt bona historia, ¿Arrivarem a recupil.lar-ne unes quantes? Ánim. Rafel.
ResponElimina