Tresca i verdesca

Passejada

Redimoni de nano, ja s’ha sortit amb la seva!. Ja feia dies que jo no les tenia totes, no sé, m’ensumava alguna cosa. I és clar, per un cop que puc fer quatre dies de festa seguits, ja està, la trucadeta aquest matí: Sr director, el nen del quadre de la sala sis ha fugit. I ara què els diré als del Patronat del Museu que, com cada any venen a fer la visita anual demà, dia de Reis? Com els explico que no és estrany, que d’aquests nanos del carrer es pot esperar qualsevol cosa? I si faig despenjar el marc? Impossible, es notaria la taca i encara seria pitjor. De moment els he dit que no facin res que posin un cordó perquè la gent no pugui entrar a la Sala i després ja hi aniré i veuré què faig.

L’endemà, mentre acompanyava els del Patronat procurant entretenir-los a l’altra banda de la sala sis, un home alt, amb olleres i barba blanca i una senyora baixeta i que em sona no sé de què, parlaven amb una vigilant, al costat del quadre, l’assenyalaven, semblava que discutien i s’acostaven i enretiraven posant-hi molta atenció. Ai Senyor, segur que s’havien adonat que faltava el nen. En una d’aquestes, se’m varen acostar: bon dia, perdoni, ja ha vist el quadre del nen? Ai, ai. Quin quadre?-com si no sabés de què em parlaven- és que... estàvem discutint perquè mai no ens havíem fixat que al darrera del nen ( hi era! Uf!) hi havia una trompeta, un trencaclosques i una pilota. Em vaig quedar mut... i ho vaig entendre tot: nit de Reis i la Cavalcada que arriba fins aquí mateix. El nen, com si res feia el posat de sempre, però amb una riallada més marcada que mai. Semblava que em prengués el pèl. Aquests nanos del carrer se les saben totes.