dimarts, 4 de gener de 2011

a empentes i rodolons

A la casa hi havia un mirall molt gran al rebedor, un mirall que a la nena li feia molta por perque, d'un temps ençà, sempre que s'hi veia reflectida, el seu rostre estava arrugat com si fós el d'una velleta. Quan ho havia explicat se li en reien: "això són imaginacions teves","són els reflexes de la llum, que no ho veus?". Aquestes respostes no la satisfeien perquè a tothom qui passava per davant del mirall, ella li veia la carta també rebregada.Per això passava pel rebedor amb els ulls tancats.
La nena només tenia clar que la seva germana petita estava malalta, i tothom amoïnat.
Un dia, tornant de casa del tiets, en obrir-se la porta del rebedor, quin esglai!: el mirall no reflectia res, ni tan sols les arrugues dels últims temps. Allò no era un mirall, era un tros de vidre opac. No en va fer cap comentari: darrerament havia aprés a no parlar.
Sabía que aquell dia tindria sorpreses, el pare l'havia avisat que la germaneta no seria a casa. I, certament, al dirigir-se a l'habitació de la germana, un cinta de paper gruixut color beige voltava tota la porta, i un tros petit de la mateixa cinta tapava el forat del pany. No va preguntar res.
Al ficar-se al llit tremolava malgrat els petons i les fortes abraçades que li havien fet els pares, que tenien els ulls humits però somreien. A mitjanit va veure la seva germana rodolant pel pasadís i que en passar pel rebedor queia sobre el mirall, que es va trencar en trenta mil miques que li van ferir tot el cos. La petita, com si res, continuava rodolant sobre ella mateixa, deixant un regueró de sang al terra. Cada cop girava més depresa i la sang ja inundava el passadís. Volia aixecar-se, i no podia moure's. Volia cridar i no li sortia la veu.
Quan al matí va anar el pare a despertar-la, tenia la cara tan arrugada com quan li veia en el mirall. ¡El mirall! Es va aixecar corrents a veure què.
L'habitació de la seva germana continuava segellada amb aquell paper odiós. El terra del passadís era net, com si l'acabessin de fregar i el mirall, ja de lluny, més lluent que mai. Quan amb por s'hi va acostar, la seva cara, sense cap arruga, estava perfectament definida. Amb els dits, suaument, va anar repassant tota la part del mirall fins a on arribaven les seves mans. No hi notava cap esquerda. I quan, desprès d'haver-se'l mirat per totes bandes, ja ho deixava estar, en una de les motllures, un petit tros de mirall de color vermell, tan vermell com la sang de la seva germaneta.

4 comentaris:

Maria Dolors Giral ha dit...

Què, què què?

marisa ha dit...

Això si que és RIZAR EL RIZO. Ha DESAPAREGUT el text!!!

malole ha dit...

UN MALSON?


La casa del carrer Aragó tenia un mirall molt gran al rebedor, un mirall que a la nena li feia molta por perque, d'un temps ençà, sempre que es veia reflectida, el seu rostre estava arrugat com si fós el d'una velleta. Quan ho havia explicat a algú se li en reien: "això són imaginacions teves","són els reflexes de la llum, que no ho veus?". Aquestes respostes no la consolaven perquè a tothom que passava per davant del mirall, ella li veia la carta tota rebregada.
Per això havia decidit passar pel rebedor sempre amb els ulls tancats.
La nena no savía exactament què passava, només tenia clar que la seva germana petita estava malalta, i tothom amoïnat.
Un dia, tornant d'haver estat a casa del tiets, al arribar a casa i obrir-se la porta del rebedor, va fer un esglai: el mirall no reflectia res, ni tan sols les arrugues que ella veia sempre. Allò ja no era un mirall, era un troç de vidre opac. No va fer ni un comentari: darrerament havia aprés a no parlar.
Savía que aquell dia tindria sospreses, el pare li havia avisat que la germaneta no estaria a casa. I, certament, al dirigir-se a l'habitació de la germana, un cinta de paper gruixut color beige voltava tota la porta, i un troç petit de la mateixa cinta tapava el forat del pany. Tampoc va preguntar res.
Al ficar-se al llit tremolava malgrat els petons i les fortes abraçades que li havien fet els pares, que tenien els ulls humits però somreien.
A mitjanit va veure que la seva germana anava rodolant per tot el pasadís i al pasar pel rebedor havia caigut sobre el mirall, que es va trencar en troços petits que li van ferir tot el cos. La petita, com si no pasés res, continuava rodolant sobre ella mateixa, deixant un regueró de sang al terra. La germaneta cada cop girava més depresa i la sang inundava el passadís.
Ella volia aixecar-se, i no podia moure's. Volia cridar i no li sortia la veu.
No recordava res mes quan al matí va anar el pare a despertar-la. Ella se li va quedar mirant: tenia la cara tan arrugada com quan se la veia en el mirall. ¡El mirall! S'havia d'aixecar corrents a veure què havia passat.
Al tanto, que cauràs, va dir-li el pare.
L'habitació de la seva germana continuava segellada amb aquell paper odiós. El terra del passadís estava net, com si l'acabessin de fregar i el mirall més lluent que mai mirat des de lluny. No s'atrevia a apropar-se i quan a poc a poc va fer-ho, la seva cara, sense cap arruga, estava perfectament definida a la lluna.
Amb els dits, suaument, va anar tocant tota la part del mirall fins a on arribaven les seves mans. No notava cap esquerda.
Què fas, nena? va dir-la seva mare. Res, es que avui el mirall ja no em fa por.
I quan, desprès d'haver regirat el mirall per totes bandes, ja ho deixava estar, en una de les motllures va trobar un petit troç de mirall de color vermell, tan vermell com la sang de la seva germaneta.

maria dolors ha dit...

Oh! ja ha aparegut! I una mica canviat. Crec que encara hi falta una mica més d'estisorada. Expliques les coses i després intentes fer-les màgiques. Malgrat que, a mi que me registren, si vols en parlem.Ja saps que m'encanta podar els jardins.