Tresca i verdesca

Abans d’apagar el llum

Ratllat tènue en gris i marró, de tafetà cruixent. Al seu davant un pitxer d’opalina amb roses de te encara mig poncelles. A sobre de la taula, de marbre polit, una rosa caiguda, estableix el contrapunt entre el gerro i les ratlles.
Què pensava la meva àvia mentre pintava aquell bodegó tan educat, tan evocador i tan comme il fault?
És fet amb pinzellades enèrgiques i sàvies que em donen la mesura de la seva intuïció de jeune fille en fleur i dels seus somnis de dóna.
La meva mirada és una trampa perquè jo sé, més o menys, en què es va convertir la seva vida, en quin fons es van fondre els seus somnis i, en aquest quadre, puc veure-hi arrugues a la roba, la rosa desfullada, i evaporada, la gota de rosada que hi ha en ella, abans d’apagar el llum.