Els canvis van començar de manera subtil, gairebé imperceptibles però evidents. Un dia va ser la taula del racó. Aquell matí ja no hi era però les altres taules s'havien mogut una mica ocupant el buit deixat; amb la taula també va desapareíxer la noia que l'ocupava i la seva veu i la seva rialla fresca. Un matí, una prestatgeria atapaïda d'arxivadors i expedients, juntament amb la bibliotecària que en tenia cura. L'endemà van ser dos els treballadors esfumats i ningú no va semblar que s'adonés del fet. Els quadres que omplien les parets van perdre el seus paisatges i les cares dels fundadors de l'empresa. Uns dies més tard, ja només restava la marca que havien deixat a la paret. De mica en mica el silenci s'anava fent eixordidor, els pocs empleats que quedaven havien emmudit; el telèfon deixà de sonar i un matí ja no hi era. En Morris Simpson, aquell treballador modèlic que sempre era el primer en arribar i l'últim a marxar, va anar a trobar el seu cap. En obrir la porta del despatx del director va ofegar un crit, allà no hi havia ningú ni res. Taula, cadires, armaris, tot havia desaparegut. Les finestres no tenien cortines ni persianes. Fent tentines, tornà al seu lloc de treball i en anar a seure va veure que la cadira no hi era. Aixecà el cap. Estava sol, completament sol.
Fa sis mesos que seu a la porta del despatx, esperant. Avui m'he fixat. El seu cos ja no projecta cap ombra.
A mí m'ha agradat molt, es clar que no se si sóc prou objectiva (es tracta de la meva germana, compreneu?) Què diu el nostre escriptor de misteris i desaparicions?
ResponEliminaQuan una persona es torna personatge (perquè el despersonalitzem), la història, de cop, es torna verosímil, o sigui, ficció. Per més boja que sigui.
ResponElimina