Tresca i verdesca

Saporli popette, la pompe de la

biciclete

Havia estat força dies sense trobar-se bé: afonia, oïda tapada, tos, mal de gola i totes les seqüeles de la febre i l’estada al llit. Una rara curiositat la neguitejava en les estones de relativa consciència: l’obsessió per les desaparicions que estaven mostrant els seus amics escriptors últimament. No sé si per efectes de la febre però no acabava de saber mai qui era el desaparegut (o la cosa) i si allò era un efecte imaginatiu o la més espessa i aclaparadora realitat. Tot era possible. Millor dit, qualsevol cosa era possible si volies. I ella tan pragmàtica habitualment se sentia atreta per “allò” que no sabia com anomenar però que indubtablement havia fet acte de presència també a casa seva. Com que encara no se sentia bé del tot aprofitaria per intentar esbrinar les claus d’aquell envitricoll. Primer i ja per un costum assolit obrí el seu mail i allí, com a primera troballa una foto d’una taula solitària en la que figurava que hi eren TOTS (?) I per més inri l’anomenaven, a ella, que aquell dia era al llit. I el millor, o pitjor de tot era que efectivament sentia que hi era, que hi havia estat, encara que després no li sortís de què s’havia parlat ni què havien dinat ni res de res.

A continuació tot el matí va ser una confusió de receptes perdudes que apareixien en els llocs més inversemblants, de trucades contestant a qui no havia preguntat. I una sensació rara en el seu cos que no sabia si era mal d’esquena o una luxació a causa de la tos o què. M’aniré a estirar una estoneta. I quan va pujar, a l’habitació a sobre el llit ja hi era. Si, sí, ella mateixa, ja hi era. Ehhhhhhhh? La va deixar dormir i es va fer un tè i una torrada que li va sentar molt bé. Demà ja sabia què faria: es deixaria al llit i se’n aniria al cine i de retruc a sopar a fora. Ja eren massa dies sense sortir de casa. Potser si tenia sort, quan tornés, l’altra li hauria escrit alguna cosa pel bloc i potser també per la novel·la. Què passaria, recordaria les notícies del dia si les havia llegit l’altra? I “la sèrie” de televisió? Bé, cap problema. Si no era així sempre podia veure-la per Internet. Això d’haver perdut un cos era fantàstic, ara n’havia guanyat un altre. I el que no fes un faria l’altre i quan estigués bona del tot podria escriure el doble de fins ara i llegir també el doble i tot doble. Però també dormiria doble? I menjaria doble? I patiria doble? Ai no sé, no sé si Virgencita que me quede como estoy. Esperaré uns quants dies a veure què. De moment me’n vaig al llit a treure d’una patada aquella dropa, a veure si no podré ni descansar a casa meva! Ai, quin mal. Qui és que em dona patades?