divendres, 5 d’agost de 2011

DES DEL BALANCÍ


AQUESTA ILLA

on m’ha dut el temps està plena de sorpreses. Cada dia em llevo sense saber què passarà. Sobretot, el primer problema és saber quants vaixells avistaré durant el dia i per tant les possibilitats de salvació que em poden proporcionar.

Ja he aprés a no esperar gaire cosa. El millor és veure les veles surant al lluny, al sol i la llum i no saber qui hi ha a bord. O qui no hi ha, perquè, sovint es tracta de miratges sense realitat. Bé és un dir perquè la realitat pot ser més fantasiosa que la imaginació i procurar-me allò que no espero o que sura en la boira.

En aquests vaixells hi van les meves idees, tot allò que voldria poder explicar i no sé si sé, ni si, sabent-ho, serà comprés. Segurament qui entén, també ho sap i no cal dir-ho i els qui no entenen, s’ofegaran sense remei o encallaran a les roques de l’illa fantasia. És com en les pel·lícules que recordo haver vist en una altra vida, que em deien el que ja sé però d’una manera tan particular i sàvia que potser tampoc no em calia veure perquè el què diuen ja ho sé. Però és precisament això el que m’interessa i el que tinc ganes de trobar. La gràcia es que digui el que sé però d’una manera que no sigui la meva, que em sorprengui sobretot en la forma i em doni la sensació de trobar-me amb coses noves però velles conegudes.

Res? Tot. No? Si, o potser sí. Veles desplegades i ull a l’horitzó. Potser sigui un estel volador, un trineu de sorra o una papallona dalt d’un penya-segat. Tot és possible, i més si algú trobés un dels meus missatges deixats a l’aigua i que la marea por dur a qualsevol banda cercant resposta. També és possible que tot quedi a dins de l’aigua i tan sols la marea ho pugui entreveure.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada