dimarts, 31 de maig del 2016

CINE Y POLITICA


EL CASO EDWARD DMYTRYK
(y III)

            El caso de Edward Dmytryk en el proceso conocido como la “Caza de brujas”, llevado a cabo por el senador ultraconservador MacCarthy con el Comité de Actividades Antiamericanas, tuvo mucha repercusión, incluso años después, a finales de los ochentas en nuestra ciudad durante el Festival de Cine de Barcelona.

          Dmytryk, ya en los años cuarenta era considerado uno de los jóvenes valores de la cinematografía americana, con obras de grueso calibre como: “Historia de un detective” (1944), “Venganza” (1945) un film antifascista. Algunos de sus films enmarcados dentro del llamado “Cine Negro”, dando un punto de vista comprometido con los problemas de la sociedad americana.

          Edward Dmytryk, fue llamado a declarar ante el Comité en 1947. Formó parte del grupo de los “Diez de Hollywood”. Ante la insistencia de que diese nombres, se negó rotundamente a darlos, costándole meses de prisión por desacato. Se exilió a Inglaterra, regresando a EEUU para renovar el pasaporte y en 1951, acepta colaborar con el Comité, ante la imposibilidad de trabajar. Es en ese momento cuando facilita 26 nombres de compañeros de trabajo y amigos “comunistas”, recuperando así la posibilidad de volver a trabajar en Hollywood. A partir de ahí, el tema de la culpabilidad se hallará presente, más o menos veladamente en sus siguientes films.

            En julio de 1988 los organizadores del Festival de Cine de Barcelona, convocan una rueda de prensa en homenaje a los perseguidos por el macartismo. Asistirán John Berry, Daniel Taradesh, Rosana Revueltas, Jules Dassin, Walter Bernstein. Las intervenciones se sucedieron con una cierta tranquilidad, hasta el momento en que apareció Edward Dmytryk con la intención de intervenir también, pero todos lo entendieron como un insulto personal, el hecho de que estuviera allí, por lo que el moderador Román Gubern, suprimió el derecho a su intervención. Terminando con el abandono de algunos de los presentes. Las heridas aun seguían abiertas.  

dilluns, 30 de maig del 2016

Menjaracalablanca

LA TRESCA I LA VERDESCA




Ahir de nou una altra festa, aquest cop amb la família com sabeu. Cinquanta que es van convertir en cinquanta un perquè va venir d'Irlanda l'Iu. Podeu imaginar que va ser un dia de gran goig per mi i crec que també per tots els que hi eren. La Blanca es va superar amb les seves exquisideses culinàres, el temps, que per unes hores ens va inquietar amb el vent, finalment el va esbandir per major lluïment de la diada. La recollida final, a càrrec dels fills i néts ràpida i dissimulada...total, tot perfecte i jo satisfeta, no sols pel motiu (vuitanta aclaparen una mica) sinó també per tots els detalls que ens van acompanyar. Un dia rodó, com els vuitanta que enceto amb il·lusió i que penso seguir en companyía dels meus: família i amics. Us estimo a tots, moltes gràcies per seguir amb mi.  

dijous, 26 de maig del 2016

LA TRESCA I LA VERDESCA

AVÍS per a  blogaires i navegants:

La publicació d'ahir i els comentaris a la festa poden induir a la confusió. El meu aniversari és diumenge 29. Quedi dit, doncs, que a dia d'avui encara tinc NOMÉS, 79 anys i que encara tinc el somriure posat per la vostra companyia i celebració i que quan noto el pes del penjoll sou una mica al meu costat, i que... moltes coses més que no les dic perquè ja les sabeu. Gràcies amics.

                                                      En aquesta foto sí que he quedat bé.

dimecres, 25 de maig del 2016

felicitació

Feliç Aniversari

dimarts, 24 de maig del 2016

L'arpa i les seves vibracions, 420



De Perpinyà a Sant Llorenç de Cerdans  hi ha una distància d'uns quatre kilòmetres. El poble de 45 Km. d'extensió, d'acord amb l'últim cens, té 1294  habitants. És situada a la dreta del riu de Sant Llorenç, sota el Montcapell. L' agricultura és poc important, conreen arbres fruiters, vinya, hortalisses i farratge.
Céline Albert



Hi anem encuriosits per a visitar una fàbrica d'espardenyes. Tenim concertada la visita a les 10 del matí, el temps és esplèndid, sol i gens de vent. Ens rep  una dona jove i creativa, Céline Albert, l'ànima de la renovació del negoci. S'excusa de parlar un català molt deficient, ja que va rebre l'educació escolar en francès, contràriament els seus pares parlen un català fluït i el seu fill petit també, ja que actualment l'escolarització es bilingüe, francès i català.
Ens explica la història; en el segle XIXè neix a Sant Llorenç la fabricació d'un calçat anomenat espardenya o vigatana, nom que prové de la ciutat catalana de Vic. En el 1860, donava feina a 1000 persones, sent la principal industria de la comarca,  que va donar vida i treball  durant cent anys. Desprès va decaure i  poc a poc els artesans buscaren feines al camp i en altres llocs i la fabricà restà abandonada. També davallà la metal·lúrgia del ferro i la industria tèxtil. Aquesta última va substituir la llana pel cotó, el jute i el sisal, necessaris per la fabricació de l'espardenya. Actualment i en forma de cooperativa també s'ha revifat el cultiu  del cànem utilitzada en el calçat.

El febrer del 2008, neix de l'amistat entre Cèline Albert i la seva amiga  d'infantesa Cècilia Vila, la marca "Création Catalane" que, unint tradició familiar i modernitat donen vida novament a la fabricació de l'espardenya vigatana. Actualment, amb una plantilla d'uns deu treballadors que fan servir les velles màquines, les dues creadores han   introduint el concepte de "Toiles du Soleil", uns colors harmoniosos i vius, que donen vida a les lones , per acabar a mà tot el procés de l'espardenya.

Han obtingut el premi "Mercure d'or" en recompensa pel seu esperit innovador. Cèline ens mostra il·lusionada el trofeu. També a Paris el 2008 van ser premiades al concurs Nacional dels Creadors d'Empreses, com "Talents" del País Català. Actualment, exporten a Estats Units i al Canadà en grans comandes i també  per Europa. Ens afirma que avui dia, la vigatana està de moda.
Desprès de la visita i de veure un mini vídeo explicatiu, passem a la botiga, i com no podia ser d'altra manera, en bona part de la colla, neix el desig d'emprovar-se unes espardenyes i comprar-les.
Com us deia al començament la visita a aquest poblet del Rosselló, terra tan catalana com la nostra, que ja fa segles, pertany a l'Estat Francès, ens ha sorprès gratament, 














dilluns, 23 de maig del 2016

LA TRESCA I LA VERDESCA

 El meu plumier


He estat a Saifores des de dijous; però no penseu que he fet panxing, no. Quan acabava a la gandula era perquè ja no podia més amb la meva ànima terrenal (l'altra bé, gràcies). I tot per la meva beta perfeccionista que veu mil  coses que ningú més veurà i que per a mi son im-pres-cin-di-bles. És difícil que no falli res i que sembli que res no ha canviat. No vull viure a Beverly Hills, però hi ha detalls arreu que em fan aixecar de la cadira, agafar les tisores de podar, o entrar al taller i agafar la serra. I això que encara no m'he posat a aixecar el teló del panorama d'estiu. Però diumenge serem 50  a dinar i celebrar i m'agrada tenir-ho tot previst i si pot ser, preparat. Sort que del menjar no me'n ocupo jo sinó la Blanca que deu estar a hores d'ara, preparant exquisiteses i primors dels seus.  El meu dit "estropiat" ha sofert unes quantes ensopegades gens convenients però l'he convençut que no faci comèdia i amb una bena ja va prou protegit, però el pobre es defensa sense deixar el morat. I soc difícil d'ajudar, ho sé; només uns quants (fills ) estan prou avesats per entendre sense paraules i fer al meu gust; els de fora em donen més disgustos que satisfaccions. Per exemple va venir el jardiner a endreçar i tallar, podar i netejar però ho va fer tan bé que va pelar tota l'heura que cobria la façana deixant així a la vista mitja paret sense pintar i els horrendos fils de telèfons i llum que sense remei malgrat les meves enrabiades i precs a les Compnyíes, "decoren" la casa. No sé si penjar-hi banderetes (no estelades per si de cas), però no perquè encara em tocaria anar a la Industrial Bolsera i el resultat seria, si més no, incert. No em queda més remei que fer pintar la façana a l'estiu i esperar un parell d'anys a que torni a créixer  l'heura.
Ja veieu que estic entretinguda. Els del Lobster day, però, no patiu, tot està controlat . I a més a més es tracta d'estar junts i celebrar, oi? doncs... a punt.

CINE Y POLITICA


ELIA KAZAN
(II)


            Elia Kazan, nacido en Constantinopla y emigrado a EEUU, ingresó en el Group Theatre fundado por Lee Strasberg. Ingresó en el Partido Comunista American en 1934 y lo abandonó dos años después. Compareció ante el Comité de Actividades Antiamericanas el 14 de enero de 1952, entonces él ya era un famoso y reconocido director de cine y teatro. En 1947 estuvo al frente del prestigioso Actor’s Studio de New York. Aquel mismo año dirigió “Un tranvía llamado deseo”, en el teatro, “Mar de hierba” (1946), “La barrera invisible” (1947), “Pinky” (1949), “Pánico en las calles” (1950), en el cine, eran sus credenciales como virtuoso director. 

 En su comparecencia ante el Comité, declaró haber estado en el Partido Comunista, pero que pronto lo abandonó y se negó a denunciar a nadie. Pero tras esa declaración, recibió presiones por parte de la Industria y se vio obligado a volver a comparecer ante el Comité y allí esta vez, voluntariamente, comenzó a denunciar a amigos y compañeros de trabajo. Explicó además, que acababa de realizar “¡Viva Zapata!” (1952). 

Que era un film anti-comunista. Declaró en contra de su amigo, el escritor Arthur Miller, y éste rompió su amistad de inmediato. Es más, escribió una obra en 1953: “Las brujas de Salem”, una parábola, como se la conoce, del MacCarthismo.
            Kazan a continuación, rodaría films anticomunistas “Fugitivos del terror rojo”(1952), “La ley del silencio”(1954), un film por el que curiosamente se le otorgó el Oscar (¿por los servicios prestados?), al mejor director y que pretende justificar la delación, al poner en boca de Marlon Brando que

 delata a los gángsters que controlan el trabajo en el puerto. Arthur Miller, en respuesta escribe “Panorama desde el puerto” que fue dirigida en el teatro por Martin Ritt, donde se demuestra el desprecio de Miller ante la delación y los delatores.
Debido a todo esto Arthur Miller fue llamado a declarar ante el Comité. Pero fue consecuente con su forma de pensar, rehusó dar nombres y dijo haber asistido a reuniones. Fue condenado a pagar una multa de 1.000 dólares y a cumplir un año de cárcel. A todo esto Miller escribió “Después de la caída” que llevó también al teatro.
            Recuerdo que en 1992, Elia Kazan fue invitado a presentar un ciclo de sus películas en la Filmoteca de Catalunya se realizó una rueda de prensa, a la que pude asistir, y allí un periodista le preguntó sobre el tema de sus declaraciones ante el Comité de Actividades Antiamericanas. Kazan visiblemente molesto le contestó airadamente que si quería saberlo leyese su autobiografía y se enteraría. Y zanjó el asunto. Su actuación en la “Caza de brujas” le pasó factura el resto de su vida. Él siguió rodando no obstante, en films que trataban, de una manera u otra, de excusar su conducta, Implicándose en “America, América” (1956) deonde explica sus orígenes. Después realizaría “El compromiso” (1969) con Kirk Douglas,  Faye Dunaway y Deborah Kerr o “Los visitantes” (The visitors) (1972). Y en 1998 se le entrega el Oscar honorífico, ante la protesta de actores y directores asistentes al acto.

 

dissabte, 21 de maig del 2016

L'arpa i les seves vibracions, 419


VIATGE A LA CATALUNYA NORD

Maternitat d' ELNA, actualment
                                            
La sortida de Pasqua Granada de quatre dies, per terres de la Catalunya Nord, ha estat molt agradable. Terra germana de la nostra. Hem confirmat la presencia d'estelades en molts municipis i català en hotels i botigues.
Ens vàrem instal·lar a l'Hotel Mercuri de Perpinyà i, des d'allí hem fet sortides diàries, en un itinerari prèviament preparat. A Perpinyà visitarem la Catedral de St. Joan i Palau dels Reis de Mallorca. També hem visitat Elna, Vernet les Bains, Vilafranca del Conflent, Les Coves de Canaletes, St. Miquel de Cuixà, St. Llorenç de Cerdans, Tapís, Maçanet de Cabrenys i Darnius
Del viatge sobretot, m'interessaven dues coses:  la visita a la Maternitat Suïssa d'Elna i la visió de Sant Miquel de Cuixa sota el cim  nevat  del Canigó.

Elisabeth Eidenbenz als 20 anys
El matí destinat a visitar Elna, passem prèviament per la platja d'Argelès, per reconstruir mentalment  la història dels exiliats republicans en el camp de concentració instal·lat sobre la sorra, on amuntegats i amb unes condicions d'higiene molt lamentables, van ser abandonats a la seva sort, això si, estretament vigilats per senegalesos.
A Elna Elisabeth recollia  les dones al setè mes d'embaràs per acollir-les a la Maternitat, a fi de que amb l'assistència adequada salvessin el fill. Posteriorment a l' iniciar-se la Gran Guerra el exiliats que s'acolliren al camp eren francesos, belgues, holandesos i també gitanos i jueus. De la platja d'Argelès a l'edifici de la Maternitat hi ha pocs quilòmetres terra endins, que nosaltres fem còmodament en  cotxe.
 Els noms dels 900 infants nascuts allí, atesos  per Elisabeth , queden inscrits  per sempre en un mural a l'entrada de l'edifici, que ella comprà en runes, reconstruí i destinà a llar per les criatures que naixerien allí i a llurs mares.
La visita és impactant, les fotografies, entre tendres i tristes, ens mostren el viure dia a dia.  Tots sortim amb els ulls plorosos i el cor encongit. Nombrosos llibres i treballs editats expliquen la història d'aquesta dona heroica. Finalment la Maternitat fou tancada el 1944, per ordre de la Gestapo, a l'assabentar-se que acollia mares jueves que fugien de la persecució nazi.
Elisabeth va morir el 23 de maig de 2011 a Zurich, als 97 anys. A Elna queda la seva obra.




No podemde deixar de pensar amb l'Europa actual, on molts nens exiliats no troben acolliment. Malauradament la història es repeteix.




dijous, 19 de maig del 2016

LA TRESCA I LA VERDESCA

Aquests dies no tinc temps d'escriure al bloc però en la foto de a setmana us deixo un quadre de nena llegint que sempre m'ha semblat que sóc jo mateixa. Em recordo exactament així, absorta, embruixada i bastint-me un present que ara ja és passat i en el qual tots els qui em llegiu hi sou.

CINE Y POLITICA


 Cartel de Jano

TRUMBO
(II)


            Los actores resultaban fácilmente reconocibles por todo el mundo. Declararse comunista significaba perder el trabajo, la fama, la ruina. Nadie les acogería en los estudios.
Cartel de Soligó
   
En cambio los guionistas podían seguir trabajando, pero en condiciones humillantes. Podían hacerlo pero firmando otro por ellos. De eso trata el film “La tapadera” de Martin Ritt, con Zero Mostel y Woody Allen. Sobre todo los buenos guionistas, podían conseguir mucho trabajo. Trumbo fue uno de ellos. Trabajó incansablemente, todas las horas del día, vendía sus guiones a precios obligadamente bajos a varias compañías, siempre bajo seudónimo y animó a sus compañeros a hacer lo mismo. Hasta provocar situaciones difíciles. Como el caso del guión escrito por él de “Vacaciones en Roma” de 1953 (firmado por Ian McLellan Hunter, John Dighton) y que tuvo gran éxito y obtuvo el Oscar al mejor guión, firmado con seudónimo durante 13 años de exilio en Hollywood o el caso de “El bravo” (1956)

 Cartel de Saul Bass

 que también logró el Oscar al mejor guión, todo y procurar por parte de la Academia, evitar que pasara esto. Hasta que dos personajes con poder en aquellos momentos en Hollywood, Otto Preminger y Kirk Douglas, le pidieron a Trumbo que escribiera el guión de sus respectivas películas, “Exudus” y “Spartaco”, plantando cara al Comité. Así apareció por primera vez, después de la “Caza de Brujas” el nombre de Trumbo en los títulos de crédito en un film. Eso significó el fin de una vergonzosa etapa de los Estados Unidos.

 Cartel de Saul Bass



divendres, 13 de maig del 2016

UN LLORO

LA NIT DEL LLORO

—Sí, ha sigut aquesta nit. Una nit del lloro, t’ho ben asseguro—. L’hi deia ben excitat.— No ho saps ben be!
—Bé, calmat, ara ja ha passat.
—Només faltaria!!
—Doncs calmat dona.
—Sí, però i el lloro?
—Què vols dir?
—El lloro, dona, el lloro! Què faig amb el lloro?
—Què, què fas amb el lloro? Ara si que no ho entenc.
—Sí, dona, què faig amb el lloro? Es passa tota la nit xerrant.
—Com un lloro?
—Sí, es clar! Com un lloro! Com si no?
—Ah vaja!, et referies a que tens un lloro?
—Es clar!!! Què t’havies pensat?
—Doncs que t’havies passat la nit del lloro.
—I es clar que m’he passat la nit del lloro, sembla mentida que no ho entenguis!

Per la Mª Dolors, perquè es calmi, descansi, que no por correr, se llega más temprano. Ara toca curar aquest dit i aquest cos apallissat. Una abraçada.

L TRESCA I LA VERDESCA

Ahir vaig fer una sortida de vol sense motor i aterratge en mala postura per una ensopegada amb una xapa metàl·lica del carrer. Total el dit petit de la mà dreta com un botifarró de sang i un embenat que m'inutilitza els dos dits últims; una petitíssima part de la meva generosa anatomia que jo creia irrellevant. Amb aquesta experiència veig ben clar com necessitem tot el que tenim o potser és que ens hem acostumat a tenir-ho utilitzant-ho, no sé. El que vull dir és que em sobta la torpesa ( vaig fer dues truites de patates i va ser com una pel·lícula de Harold Lloyd) , he passat la nit del lloro pel mal d'estómac que m'han produït els antiinflamatoris i estic cruixida.

Per cert com és divendres L'ENIGMA d'avui consisteix en saber d'on ve aquesta expressió de" nit del lloro". Ja us dic que jo no en tinc la resposta. Pensant-hi he trobat que capgirant la cosa surt el lloro de la nit (qui és, què fa. on viu?) i encara més si ho" traduadapto" al castellà "el lloro de la noche" s'ha convertit en una frase d'allò més poètica. Potser encara en sortirà alguna cosa, vés per on.

dijous, 12 de maig del 2016




Es veu que només la propaganda de les eleccions puja un "picu" de molts zeros. Ja no recordo exactament la xifra però la trobareu fàcilment aquests dies perquè d'això discuteixen. Visc i ens estan fent viure, en un perpetu astorament. A tenor d'aquestes últimes informacions penso que en comptes d'enviar paperetes (per cert jo mai les he rebudes. On han anat a parar? perquè no m'envien els eurets proporcionals que em corresponen ?) més valdria que publiquessin algun paper on s'expliqués clarament cada projecte polític. Francament, només sentint els candidats no en trec l'aigua clara. Serà que no tenen cap interès en que ens adonem del què realment pensen fer si...? M'empipa molt que haguem de votar segons si un candidat és més o menys guapo, divertit o et caigui bé. La cosa ha arribat a uns extrems que et fan dubtar, o estar segur, vaja, sobre el color dels diferents partits. Naturalment que hi ha matisos i que tant es pot jugar a tennis com a rugbi però tot i que sempre és necessària una pilota  no és ben bé el mateix.

CINE Y POLÍTICA



TRUMBO


            La proyección estos días del film ”Trumbo” y las últimas declaraciones de Rajoy, demonizando las izquierdas al unirse Podemos con IU, me han hecho pensar en aquellos tristes tiempos que vivió la sociedad americana, principalmente en Hollywood, a causa del senador MacCarthy. Así que hablaré de “Trumbo” que dicho sea de paso, os recomiendo, a pesar de ser un tanto “comercial” y menos rigurosa de lo que sería deseable.
            Pertenecer o haber pertenecido al Partido Comunista o haber mostrado simpatías por alguno de sus miembros, fue perseguido por el Comité de Actividades Antiamericanas de la mano del senador Joseph MacCarthy con la tristemente famosa “Caza de Brujas”, generando entre otras cosas la “Lista Negra de Hollywood”. Lista que hizo que los estudios cinematográficos se negaran a contratar a todo aquel que estuviera en ella o fuera sospechoso de estar vinculado con alguno de aquellos nombres.
            Terminada la II Guerra Mundial, Estados Unidos y Rusia, emprendieron lo que se conoció como Guerra Fría, deteriorándose sus relaciones. Y lo que hasta entonces había unido a ambos países, para terminar con el régimen nazi, terminó enfriando sus relaciones, pero debido a su buena relación anterior, parte de la población americana acogió con buenos ojos al régimen soviético y hubieron muchas afiliaciones al Partido Comunista americano, sobre todo entre artistas, escritores e intelectuales. Uno de ellos fue el guionista cinematográfico Dalton Trumbo. Trumbo se negó a declarar ante el Comité de Actividades Antiamericanas, denunciando la violación de derechos civiles y se opuso al derecho del comité a preguntarle por sus ideas políticas, por ser anticonstitucional. Trumbo fue condenado.
            El Comité, investigó a miles de estadounidenses: profesores, intelectuales, escritores, funcionarios, etc., que les hicieron perder su trabajo, su reputación, incluso a muchos sus familias que los abandonaron. Pero además prestó especial atención a Hollywood. Fueron muchos los personajes famosos que sí declararon ante el Comité, por el temor de perder su trabajo, denunciando a amigos y compañeros de trabajo, como supuestos comunistas o simplemente simpatizantes. Entre ellos Robert Taylor, Gary Cooper, Sterling Hayden, nefasta fue la intervención de los directores Elia Kazan, y Edward Dmytryk, (actuación que ya comentaré más adelante) y sobre todo entre los actores, la de Adolph Menjou que dijo que los comunistas americanos deberían ser deportados a los desiertos de Texas o fusilados.
            En definitiva, estaba claro que el Comité de Actividades Antiamericanas veía a los comunistas como el Dragón de las 7 cabezas o el Diablo. Alentando de paso fomentar el fascismo en la sociedad americana.
            Algo más o menos parecido será lo que oiremos durante esta campaña para la elecciones generales, en boca de los del PP que sacará el diablo o el dragón de las 7 cabezas.

LA TRESCA I LA VERDESCA



A l’institut Moisès Broggi hi ha hagut una revolució. Transcendental i callada. L’art ha entrat a les seves classes i a les vides dels seus alumnes i m’atreveixo a dir que això ja mai més sortirà. Tot va ser fruit d’una col·laboració amb el MACBA, A Qu (cinema) i la Fundació Miró. L’institut es va proposar integrar l’art no solament en els seus programes sinó fer-ho de forma participativa. I ha estat tot un èxit.
Un bon dia a un vestíbul van aparèixer vint cadires en fileres normals. I res.
L’endemà, les cadires eren agrupades de quatre en quatre. Què passa?
L’altre estaven en cercle. Què vol dir? Opinions.
Amuntegades, en fileres, en forma de serp, alineades, cada dia d’una forma diferent. Allò no tenia aturador i tothom s’havia adonat que no era gratuït, tots opinaves, qualificaven, s’encuriosien, volien saber, deien què els provocava cada nova instal·lació, se sentien concernits.
La llavor ja havia germinat. La llavor del respecte pel que no se sap, del significat , de les conseqüències, de les possibilitats. Això ha seguit amb moltes altres coses. Entre d’altres el fet que de l’oferta de 33 places per cursar el batxillerat artístic hi hagi 300 alumnes en espera. Molts quedaran exclosos, però el que és verdaderament important és que ha dut als alumnes, a tots, a una reflexió personal i conjunta que mai no oblidaran perquè ja forma part d’ells mateixos.
M’hagués agradat treballat a l’Institut Moisés Broggi. Uns quants professors ens vam deixar la pell preconitzant durant anys experiències d’aquest tipus i lluitant contra elements.
La Consellera d’Educació actual, lluita pels diners però els titulars dels diaris diuen que està preparant un decret perquè els professors siguin avaluats. Em pregunto si té en compte les cadires i les preguntes que suggereixen.


dimecres, 11 de maig del 2016

L'arpa i les seves vibracions, 418


Teatre al més pur estil. El Lliure de Gràcia quasi ple, ja que aquella mateixa hora jugava el Barça, va ser fàcil trobar entrades, fila primera, frec a frec amb els actors. Escenari rectangular amb cadires que s'arrengleren a la dreta i esquerre del que representa la presó del castell de Fotheringay.
Escenografia minimalista només en part; els quatre homes i Hanna la dida, vesteixen sempre de negre, mentre les dues reines van sumptuosament vestides com correspont a la moda del reinat d'Enric VIIIè.
Abans de començar la representació, el programa de mà, ens va entretenir força, al mateix temps que ens servi per repassar la història d'Anglaterra.


                                 
          


El conflicte entre Maria Estuard, reina d'Escòcia, catòlica papista i la seva cosina Isabel Tudor, reina d'Anglaterra, protestant, ha inspirat moltes obres literaries. Sergi Belbel dirigueix  la versió de Friedrich von Schiller, publicada l'any 1800. Dues coses afegeix Schiller al text, possiblement les dues reines no es van veur mai i, el personatge del jove Mortimer, nevot del cavaller Amias Paulet, el carceller que custodia Maria Estuard, és una invenció i segurament qui transmet més força i els trets més destacables del romanticisme.
Jardí de Fotheringay

Repartiment de luxe: Míriam Alamany Isabel I, Silvia Bel Maria Estuard , Fina Rius La dida, i Jordi Banacolocha, Àlex Casanovas, Carles Martinez i Marc Rius, tancan el repertori.

lA TRESCA I LA VERDESCA



Avui dues amigues fan vuitanta anys: La Mariette Llorens i l'Olga Xirinachs. A una la conec es pot dir de tot la vida. L'alra fa poc però és com si ens coneguéssim de sempre. De les dues em sorprèn  el seu tremp, la seva fortalesa natural i sense prejudicis, el seu humor, la visió oberta i serena de la vida. Quina sort tenir-les com a amigues. Que sigui per molts, molts anys encara i que m'esperin que jo vaig al seu darrera però per molt pocs dies. 

dimarts, 10 de maig del 2016

Justicia i llei

Cartell aparegut devant de la Filmoteca

La gravetat de la condemna als Mossos


Així titulava el seu comentari a l’Ara d’avui, l’Antoni Bassas. I no es per menys. Els sis mossos acusats de la mort de Juan Andrés Benítez han sigut condemnats a dos anys per homicidi imprudent. Però no entraran a la presó. ¿Per què? Doncs perquè han arribat a un pacte que ha bescanviat la llibertat i la no expulsió del cos per la culpabilitat, així d’aquesta manera tenen dos anys d’inhabilitació amb suspensió de sou i feina i cinc anys en llibertat vigilada sense poder patrullar, però si treballant pel cos. ¿Es just això? Evidentment no! No es just per cap banda, t’ho miris per on t’ho miris. Perquè ha quedat establert que els condemnats es van posar d’acord per lesionar el detingut, la qual cosa és d’una gravetat que mereix ser remarcada, com així reconeixia  Bassas. Pel mal que van fer. I per la mala imatge que en queda dels Mossos. Un es pot preguntar: Aquesta es la justícia que volem pel nou país que volem ser? Aquesta es la policia que mereix aquest país? I per últim o per lo primordial: Quina confiança tindrem el poble quant tinguem els mossos patrullant a prop nostre? Serà una imatge tranquil·litzadora? No veuen el mal que han fet a la societat? I aquest acord al que s’ha arribat es degut perquè temien, segons han dit, del resultat amb un jurat popular. De què tenen por?

dilluns, 9 de maig del 2016

LA TRESCA I LA VERDESCA



Els vells, encara que ho neguem, les quantitats grosses les hem de visualitzar en pessetes. Quan més grosses menys ens caben al cap, Normal, no? Ara Barelona en comú ha aconseguit una modificació pressupostaria per l'ajuntament i pescar 275 milions més que la CUP, en veu de la seva portaveu qualifica "d'engrunes". He agafat paper i llapis i he fet la conversió i em surten 46.200 milions i una mica de xavalla. C... amb les engrunes! De quina mena de pa són? Els que recordem molt bé les cartilles de racionament segurament també recordem quan va arribar el pa blanc. Vivíem en un món de blanc i negre. Ara tot són llavors de cereals, pans amb carnet d'identitat etc. La humanitat va trigar milers d'anys en fer pa blanc i ara, vés! el que prima és l'integral o el negre alemany molt més cars que el pa blanc de debò.

divendres, 6 de maig del 2016

LA TRESCA I LA VERDESCA


Llegeixo un divertit article de la Clara Sanchis Mira. Sempre ho són i parlant de coses normals les esplaia amb clarividència i ironia. Avui va de les persones catastrofistes que en tot veuen perills improbables o almenys hipotètics. En aquests dies en que tots els comentaris públics i malauradament també molts privats, són de color de gos com fuig, la porta a l'especulació està oberta de bat a bat. Sí, sí, ja sé allò de la realitat i la ficció però parlant de l'angoixa que ens espera no caiguem en el viure angoixats des d'ara. Potser aquest comentari és degut a que soc optimista per naturalesa (que voleu què us digui!). Segiré lluitant per no oblidar, per planificar i preparar-me però sense donar-ho tot per perdut per endavant.
I tot això, a banda de l'article de la Clara Sanchís, ha vingut pel problema de les sardines que per moltes i variades causes està en recessió; ja no hi ha sardines grosses i llustroses. Ens haurem d'acontentar amb les de mida mitjana i sobretot, sobretot, res de sardinades.

I com que és divendres (no sé en quin dia visc) un petit enigma :  veig, veig...què veus? una coseta- de quin color? plata no plata, blau però no mar, mira i no ens veu, te cua i no és gos, és en un banc però no per descansar, va i ve sense cames i sense voler-li cap mal la volem morta. Quina cosa és?

dijous, 5 de maig del 2016

L'arpa i les seves vibracions, 417


                                 TEATRE ROMÀ DE SARAGOSSA




  És vox populi que, si algun constructor, al fer excavació per a construir-hi,  troba quelcom de restes antics, ho ignora i tira endavant, d'altra manera l'equip arqueòlogic del municipi ho paralitza tot, fins a analitzar la troballa, sigui una pedra, un bocí de capitell o una moneda.

En una zona cèntrica de la ciutat de Saragossa, durant el 1973, unes prospeccions en un terreny per a construir-hi un pàrquing subterrani, la pala excavadora va ensopegar amb una pedra dura, grossa i ampla. No cal dir que el projecte se'n va anar en orris, mai s'hi faria el pàrquing i, la ciutat recuperaria part d'un teatre romà del segle I dC.



L' emperador Tiberi  el feu construir a Caesar Augusta, l'actual Saragossa, a la primera meitat del segle I. Al contrari d'altres teatres, que es construïren en desnivells del terreny, aquest s'alçà en terreny pla usant opus caementicium, a imitació del Teatre de Marcelo a Roma, amb una estructura d'anells concèntrics i murs radials entre ells, en forma de cavea,  recoberts amb lloses de marbre, igual que la orchestra. La façana va ser decorada amb carreus d'opus quadratum, amb una alçada exterior de tres pisos.

Tenia capacitat per uns 6000 espectadors. S'usà fins el segle III,  que caigué en decadència i, els seus materials foren aprofitats per a construir muralles i altres edificacions, deixant només el formigó  de l'estructura que es pot veure fins avui.  Amb el temps va acabar cobert per estrats de terra, fins la troballa del 1973.

La visita s'inicia a l'interior de l'anomena't Museo del Teatro, molt interessant pel material exposat, mapes, projectes, i les peces trobades; per seguir cap a la part exterior. Per sobre unes passarel·les els visitants podem contemplar les restes de les grades i l'escenari, que estan protegits de d'inclemència del temps, per mitjà d'una coberta translúcida de policarbonat que, segons ens explicà la guia, correspon a l'alçada justa  que tenien les últimes grades, a l'aixecar el cap per veure la coberta , hom es fa la idea de  fins on arribaven les grades.

El 8 d'octubre va ser  declarat "Bien de Interés Cultural" en la categoria de monument.
La pregunta que ara es fan els arqueòlegs és,  si  Caesaraugusta era una ciutat  prou important per construir-hi  un teatre, devia tenir, també un estadi i un circ.  Sota quins terrenys s'amaguen?. Queda oberta la incògnita.



Amb aquest apunt tanco el viatge per terres d'Aragó; hem vist molts més pobles i museus, potser més endavant en faré referència. Ara m'esperen programes de  música i teatre aquí, tots  molt engrescadors.








                                   
                                     







LA TRESCA I LA VERDESCA


La lectura del diari, un dels meus plaers s'està convertint, no només en un continuat sobressalt sinó en un plaer inconfessable. Ja no sé què fer, si tallar el meu  lligam (d'aquí l'inconfessable) o deixar-ho com a petites descàrregues d'adrenalina que segurament són bones per la salut. Donat que poca cosa puc fer per canviar els esdeveniments, m'acontento convertirnt-me en un sac de preguntes sense resposta. Em miro al mirall i gairebé no em reconec, tot és imprecisió i línies trencades però al final ho entenc: m'estic quedant de pasta de moniato.