LA TRESCA I LA VERDESCA

S'acaba l'any. Gairebé ja no li queden hores i el pobre està mort de fred i empipat perquè ja no compta per a res. Bé, sí encara li queda l'efímera glòria dels resums que durant uns quants dies ens metrallaran per tots bandes i constatarem que o bé ja ens ho sabem, que tampoc no ha canviat tant tot plegat, o bé hem oblidat molts coses. No devien ser tan importants si les hem oblidat i a més a més tampoc sóm capaços de retenir tot el que llegim, veiem,sentim... i hem  de fer una mica de neteja, una mica de dissabte (què curiós, avui és dissabte, precisament) per deixar lloc a noves coses. Quines seràn? Us agradaria saber-ho? A mi, no: algunes les intueixo i no m'agraden gaire i altres no m'atreveixo a pensar-les per si de cas... i altres, les millors, són les desconegudes, les sorpressives, totes aquelles que ens donaran moments de felicitat o d'interès. Totes les que desitjo per vosaltres, els meus fidels lectors als que tinc força abandonats. Us prometo (desitjo seria el mot just) que l'any nou serà més prolífic per part meva i us demano comprensió si fallo. Puc dir en descàrrec meu que he començat una nova novel·la i ja se sap que una gestació i un part, natural, són figues d'un paner que s'ha de pair en calma, per mor del vermut, la deconstrucció (sí, sí, també n'hi ha), construcció, guarnicions, postres, cafè i puro .  I dit tot això , 

US DESITJO UN MOLT, MOLT BON ANY 

L'arpa i les seves vibracions, 442

Em vaig preparar fent un repàs de la  historia de Grècia i la seva mitologia, uns dies abans de la veure al Liceu ELEKTRA. Lluny del meu record les classes de història de  la professora Maria Comas a l’Institut Maragall: la Guerra de Troya, Agamenon i Clitenmestra, les seves tres filles, el fill Orest, i un llarg reguitzell de noms i fets.

Aquesta representació de la tragèdia de Sófocles, amb música de Richard Strauss i llibret d’Hugo von Hofmannsthal, ve precedida de molta expectació, ja que la direcció d’escena va ser concebuda per Patrice Chéreau, director escènic i cineasta, qui la va estrenar a Aix-en-Provence el 2013, poc abans de  morir. El nou director, Vicent Huguet, va ser el seu ajudant llavors.

S’ha trobat la correspondència entre  Strauss i Hofmannsthal. A distància es comunicaven com avançava l’obra,  un en  la música i l’altre en la lletra , això feu que el lligam fos tan estret que el resultat fos perfecte.

Strauss, recorre a una música de gran contundència i virulència, incloent-hi

 dissonàncies i un llenguatge que flirteja amb la atonalitat

Josep Pons en la direcció musical, té sota la seva batuta  vuitanta-set músics, que amb els seus instruments, ocupen el fosso amb un cert estretor. Gran interpretació de la difícil música de Strauss.

Segons alguns comentaristes la música de Strauss, marca un abans i un després en la musica del segle XX. Les dissonàncies fan, però, que  molta gent acostumats a la música anterior, no els hi agradi.

El repertori excel·lent, Evelyn Herlitzius, soprano alemanya; és actualment la millor cantant d’Elektra, i Adrianne Pieczonka, soprano nascuda a Toronto, la germana en el paper de Chysothemis, l’acompanya en la mateixa tessitura. Les dues excel·lents.  El rol de mare, Klytamnestra,  a càrrec de Waltraud Meier mezzo, va ser molt aplaudida. La resta de cantants també van estar a l’altura.

La decoració del palau d’una escenografia  minimalista, Colors foscos des del negre al gris, fa que res no destaqui i el protagonisme caigui tot sobre Elektra, reclosa al soterrani i vestida amb robes esquinçades.

Obra situada en un temps indefinit. Patrice Chéreau mostra de manera magistral  els caràcters i la vessant humana que hi ha darrera la tragèdia d’Elektra

Actualment totes les grans produccions no van mai  soles, son coproduccions de dos teatres o més. Aquesta vegada eren cinc: Gran Teatre del Liceu,  Teatro allà Scala de Mila, Metropolitan Nueva York, Festival d’Aix-en-Provence, Staatsoper de Berlin, i Opera de Hèlsinki.

Em va agradar molt tant la posada en escena com la música. Òpera en un acte,  durada de 1h.i 50 min.  No coneixia l’obra.

BON NADAL!

L'arpa i les seves vibracions,441

Sitges sol i calitges, així comença la coneguda poesia de Josep Carner.

Una escapada a Sitges sempre és agradable, tan a l’hivern com a l’estiu i més quan s’hi ajunta l’art i, també la gastronomia, llavors  la festa és rodona.

Ahir dissabte ens va acompanyar un dia càlid, sol, poc vent i el mar quasi en calma. Nosaltres hi anàrem per veure l’exposició de Ramon Casas  amb motiu del 150è aniversari del seu naixement . És  instal·lada en aquesta població del Garraf i  es podrà veure fins el 19 de febrer de 2017, al Museu de Maricel.

Ben coneguda per tots nosaltres la seva obra i admirada  en  altres ocasions en diversos llocs. Aquesta de Sitges ve anunciada com la de “La modernitat anhelada” i  amb el lema de  ser  “el pintor que millor va copsar els dictats de la modernitat”

Així envoltat dels pintors que el van influir i d’altres que es van emmirallar en la seva obra, l’exposició presenta obres també de Toulouse-Lautrec, Rusiñol, Romero de Torres, Sorolla i Torres –Garcia  entre altres.

És a Paris l’any 1881; aquesta ciutat va ser una  referència permanent al llarg de la seva vida, atès que li va permetre descobrir un ventall molt ric de llenguatges i tendències creatives.

Destaquen molts retrats de dones. Els  nus són tots molt bonics, com el de la portada. Dones sofisticades, refinades, elegants i presumides. També dones modernes que practicaven esports. D’altres, que semblen interessades per la cultura.

També hi troben quadres de temàtica entroncada amb la tradició vuitcentista, multituds dins enquadraments fragmentats. Tècnica ja emprada en temes taurins.

Cal fer esment  als coneguts  cartells publicitaris, com l’Anís del mono, Champagne Codorniu , Els quatre gats i d’altres.

Us recomano que, si podeu, no us la deixeu perdre. L’obra es molt extensa. Exposada en vuit plantes que et porten del  Maricel al Cau Ferrat. Els  indicadors d’ascensors  et situen a cada planta.

Comissaria Vinyet Panyella, directora dels Museus de Sitges.

Entrada 10 €, reduïda a 5 pels jubilats.

L'arpa i les seves vibracions,440

De retorn a casa, em dedico a recordar els dies de viatge per terres de Zamora i, a recopilar les fotografies.

Fred i petites estones de pluja ens han acompanyat cada dia, són terres molt al nord i a la tardor comencen les gelades i nevades.

No coneixia Zamora i m’ha agradat; majestuosa al peu del Duero i en plena ruta de la Plata. La seva importància medieval ha deixat petjada a les seves muralles, palaus i esglésies.

En dies següents hem visitat Benavente, Toro, Salamanca i Ledesma.

El millor record m’ha quedat de la Puebla de Sanabria, ubicada a la comarca de Sanabria al nord oest de la província. Patrimoni monumental, paisatgístic i mediambiental,  és el centre dels principals serveis comarcals. D’allí surt una carretera, que sempre amunt, et porta al llac de Sanabria dins l’espai del Parc Natural protegit, amb un ús equilibrat i sostenible de recursos. El Parc va ser creat el 1978 amb l’objectiu de preservar la morfologia que esculpiren en les seves roques els glaciars quaternaris. La puresa de les aigües, la riquesa de la flora i la diversitat de la  fauna, molt rica en amfibis. L’extensió actual és de 22.365 ha. que corresponen, en la seva major part, a àrees de mitjana i alta muntanya de les serres Segundera i Cabrera.

El llac és bressol de llegendes i origen de relats universals que passen de generació en generació.

Ens fa de guia una noia jove nascuda a Sanabria,  geòloga, va estudiar a Salamanca i ara ha retornat al poble, al revés ens diu, del que ha fet la majoria de jovent que s´ha instal·lat a Madrid. Ella ha optat per aquesta feina,  per estimació al lloc on va néixer, pel record de la seva família, i per informar a tothom qui s’acosti al parc amb gran professionalitat. Casada amb un xicot de Navarra, té dos fills petits.

Ens explica la duresa extrema del viure dels seus avis i de la gent d’aquella generació. Que només  aconseguia sobreviure ajudant-se els uns als altres ,altrament una família, per si sola, dada la pobresa del moment no hauria pogut reeixir. M’impressionà tot, les fotografies que ens mostrà. Els atuells que s’intercanviaven. Les cases que s’unien per uns corredors amb balconades per tal d’apaivagar el fred intens i no haver de sortir al defora

Més ja cap els nostres dies ens comenta el desastre de la ruptura de la presa de Vera de Tera  a Ribadelago, ocorreguda el 9 de gener de 1959, on van morir 144 persones , ocasionada per un seguit  de coses malt fetes des de  materials dolents, a la pressa per la  inauguració de la presa . Les fotos em recorden el seguiment que feren els  diaris de Barcelona.

La visió del llac es impactant, aigua dolça i sense cap impuresa. Un catamarà, l’Hèlios Sanabria,  el creua de banda a banda. No tenim temps per fer una passejada, a més  queia aigua neu, el record que em deixa és el més bonic del viatge. Sembla que la glaciació va acabar fa 12.000 anys i la llengua glaciar al retirar-se va deixar-hi al descobert amplis i profunds valls de roques a borregades, i morrenes, que son els sediments que arrossega al llarg de tota la conca.

La visita s’allarga encara una bona estona. Un xic mullats i enfredorits, retornem amb el bus cap el poble i, allí en un bar ens refem bevent un vi de la terra i un petit assortit de tapes.

Plaça Major, Puebla de Sanabria

LA TRESCA I LA VERDESCA

REPÀS    

La meva primera hora, un cop vestida i arreglada és la de llegir el diari mentre vaig esmorzant. 

No sé si és un bon costum perquè hi ha dies que aquest àpat, que ha de ser tranquil i reposat, preparatori per les feines diàries, és veu sobtat, espantat, atemorit, sobressaltat i adhuc estemorit, pels continguts que m'escometen en les pàgines que llegeixo. I el dia en que el panorama és plàcid potser amaga l'estratègia del lleó que s'agotna (agazapa) per millor atacar després. 

Molts dies les reflexions que em provoca no són rellevants, com avui, però al final m'adono que he fet una mena d'examen de consciència, una posada a punt de la reflexió i un esmolar el ganivet de la crítica que a posteriori acaba clavant-se en un o altre dels temes llegits. 

No sé quina és l'ordre real que engega la màquina, però com es diu en els jocs infantils (i en moltes pel·lícules): AL ATAQUE!. Tinc tot el dia per anar fent.

LA TRESCA I LA VERDESCA

No hi ha res de nou

L'Ajuntament ens obsequia enguany amb un pessebre que diu és una recuperació de tradicions pròpies d'aquestes festes, I l'ha ficat dins d'unes esferes de plàstic que  sembla que estan inspirades en  el "Ho sap tothom i és profecia" de J.V. Foix. Però a mi, immediatament, m'han recordat alguna cosa vista recentment. Aquí us deixo unes imatges i ja em direu.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Preguntes

Una dona de 94 anys, Fernanda Pozo Carreño, es va llicenciar ahir en Químiques a la Universitat de Múrcia. Feia 74 anys que havia començat la carrera que no va acabar i tan sols li faltava una assignatura. Fins aquí la notícia. I ara, les preguntes:

Es va llicenciar a demanda pròpia? La Facultat va voler arreglar un greuge antic? Per què mai, abans, aquesta senyora havia intentat acabar la carrera? La va utilitzar ? La pensa utilitzar ara (potser per cobrar una pensió o cosa semblant)? Ha anat a classe últimament? On seia ? Els seus companys quin tracte li donaven? Els passava o rebia apunts? Els profes què? Anava al bar? S'adormia a classe? 

Potser és que finalment i gràcies al Borja, he assolit que tot és qüestionable i que per entendre una circumstància o un personatge cal fer preguntes incansablement. Almenys a mi, gairebé sempre em manquen les respostes. És clar que potser així m'és més fàcil tirar de beta imaginativa. Potser sí que jo també, quan tingui 94 anys, seré finalment, una escriptora passable. Oh quin gran goig, quina joia! Espero que em llegiu.

SEMPRE N'HI HA DE PITJORS

M'assabento avui per una entrevista feta a Davyth Hicks (secretari de l'European Language Equality Network) a La Contra de La Vanguàrdia, que a Europa es parlen 84 llengues i tan sols 24 són oficials. 

El català, tot i ser cooficial aquí, és el que consideren una llengua minoritzada (no cal explicació). Es troba "normal" que a molts dels jutjats ... que les pel·lícules... que les normes d'etiquetatge... i que seguim fent , pràcticament tots, malgrat l'escolarització i etc, faltes d'ortografia. No calen comentaris.

Però sí dues notes:1- Aquest senyor parla còrnic, una llengua que a començaments del s. XX només quedaven tres persones que el sabessin i ara ja en són 600 , i 2- Demà surt publicada la Gramàtica de la llengua catalana, magna obra per a erudits però L'Ortografia ja es pot consultar en línia i sortirà en paper a principis del 2017. Podem ja reservar el nostre exemplar. No oblidem que la llengua és un tresor però que si només està empaperat no ens fa més rics sinó més rucs.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Ahir va morir el pintor Paco Todó.

Durant una època varem tenir un contacte directe, cordial i amable, tal com ell era. Malgrat això   reflexiono i constato com és de pobre el que sé d'ell més enllà de la seva pintura. És a través d'ella que podem saber dels seus estats d'ànim, de les seves passions, creences i desitjos... I això no és tan sols el que sento en aquest moment i per causa de les circumstàncies sinó que puc, podem, fer-ho extensiu a qualsevol persona que coneguem. No sabem gairebé res de ningú. Segurament la meitat és una projecció de nosaltres mateixos, allò que voldríem que fos i que fagocitem .  Per sort en el cas dels artistes tenim uns ambaixadors del coneixement: les seves obres, que són la veritable mesura d'ells mateixos.

L'arpa i les seves vibracions,439

                                          ZAMORA

Demà al matí marxo cap a la comunitat de "Castilla y León". Hem trobat un viatge cultural d' última hora dels que ofereixen  l’IMSESO 

Barcelona – Madrid en avió i de Madrid a Zamora en bus. Hotel a Zamora i sortides culturals diaries a Benavente, Toro, Salamanca i altres petites ciutats.

Així, que fins la tornada.

LA TRESCA I LA VERDESCA

                 Una de les primeres representacions de La filla del regiment

Olé tus huevos!

Al Kennedy Ceneter de Washington, l'altre dia va ocórrer un d'aquests esdeveniments que, a mi almenys, em produeixen una gran satisfacció i un augment considerable de la fè en els humans, cosa de la qual anem força faltats. I al que anàvem: en la estrena de ªLa filla del Regiment", una òpera considerada "'d'exaltació pàtria", de Donizetti, hi va actuar (que no cantar) una dona de 83 anys, la magistrada de Tribunal Suprem Ruth Bader Ginsburg. El seu paper era en francès i ella  el va dir en anglès (perquè se l'entengués ben clar i alt) i el va convertir en una finíssima ironia sobre Trump i un acabament que deia que "deixar caure el que funciona i continua funcionant és com llençar el paraïgues en plena tempesta perquè no t'estaves mullant". L'ovació es veu que va ser de les que fan època. Aquesta dona és la jutgesa més coneguda dels EE.UU. i es considera la magistrada més progressista. Encara hi ha classes!

LA TRESCA I LA VERDESCA

És com a mínim curiós, l'interés furiós de tothom aquests dies comentant les eleccions americanes. No és que no ens afectin, que sí, però ni de bon tros hem comentat les d'aquí i n'hi hauria per fer un diccionari de despropòsits , greuges i altres. Només és un petit apunt perquè aquests dies tinc molta feina i perdo no sé quantes hores fent recuperació (em pensava que ja acabava la primera tanda i NO, només sóc a la meitat) i encara el que em queda... no, si el temps que diuen que és com un xiclet se m'està convertit en pedra berroquenya que és el vulgar granit però així queda més bé. I... ja heu vist la sortida de lluna d'avui? És l'altre tema importantísim que ens consumeix les energies informatives. Jo en vaig veure una d'aquestes (ja sé que no tan, tan, tan grossa com diu el Tomàs Molina) a las Bardenas Reales; allò sí que era espectacular.

                                                              aquesta és la lluna d'ahir

www.youtube.com/watch?v=Ybq5-_8zFMU i això és una cançó que es diu la lluna a París.

La tresca i la Verdesca

Ja torno a ser aquí! La meva amiga ja ha marxat , ai, ai, però sempre estem en contacte encara que no hi sigui. Ha estat un no parar desgavellat perquè tan aviat les havia d'acompanyar a veure racons d'aquells que a mi m'agrada descobrir, com em quedava a casa fent un dinar o sopar especial i al final no venien perquè uns altres amics se'ls havien endut cap a un altre lloc. El tracte era que tan elles com jo faríem el que ens convingués sense compliments però això era més fàcil per la seva banda que per la meva. Fins dos dies abans no vaig saber quan marxarien perquè tot era depende... de si, de aquello, de lo de más allà, de si aquel o aquella, que si a Girona, que si Saifores, que si... en fi. Com quan tens paletes o pintors: molt contenta quan venen i molt contenta quan marxen. Cosa que no vol pas dir que no les enyori; a més a mi em va l'enrenou i la improvisació però ja tenia ganes de fer vida normal.

Ara tinc una altra llauna en dansa: vaig a recuperació doncs el meu maluc dret està força fotut i també el dit que em vaig trencar. I resulta que no em poden fer les dues alhora (quina tonteria) amb la qual cosa es multiplica el temps perdut d'anades i tornades i els dies d'estar pendent d'això. Demà acabo amb el maluc i dilluns començo el dit. Grrrr, brrrr... I a més, avui tinc tiretes i estic baldada. Però ja torno a ser amb vosaltres i intentant posar-me al dia de la feina de classe; una nova novel·la comença a bullir en el meu cap i estem tots els companys en el moment d'aclarir sobre què volem escriure i començant a organitzar les fites per on avançarà la història. Els nostres caps van a cent i per les orelles ens surten columnetes fum i alguna espurna. I tot això barrejat avui amb les eleccions americanes que també contribueixen a la cerimonia de la confusió. Però calma. Piano, piano si va lontano.

L'arpa i les seves vibracions, 438

ELS COLORS DE LA TARDOR

 VIDRÀ

 Sortida obligada de cada tardor, escapada per  veure i fotografiar els canvis cromàtics de les nostres contrades muntanyenques.

Dissabte sortim  sense un  rumb previst. Ja en el cotxe votem anar cap a la comarca  d’Osona.

Parem, per esmorzar a Sant Quirze de Besora,  en un bar situat davant del pont, des d’on  veiem el Ter que  baixa amb poca aigua; ens alegra suposem, el soroll d’alguna resclosa. Prenem un cafè amb llet ben calent i una coca de pinyons que ens recomanen. A fora el termòmetre marca 9 graus. Seguim cap a Santa Maria de Besora i  els arbres encara no han  canviat de color.

Masia El cavaller de Vidrà
Tirem amunt, seguint  la comarca d’Osona, fins a Vidrà un municipi  situat a les ribes del Ges. A l’entrada el majestuós casal del Cavaller de Vidrà, d’arquitectura barroca , any 1787. Estotja una magnífica capella. El casal pertany actualment als senyors Vila i d’Abadal. L’església parroquial de Sant Hilari, amb un airós campanar, de l’any 1780 i d’estil neoclàssic de torre vuitavada ens dóna la benvinguda.  Aquí la Natura ja ens mostra uns tons més tardorals. Geogràficament està al límit entre el Ripollès i La Garrotxa.

Ens expliquen que la comarca té 20 arbres autòctons, en recordo pocs, el roure martinenc, castanyer d’índies, feixa, pollancre, salze, om i blada.

Sessió de fotos. Les fulles talment estores multicolors que, a mesura que les anem trepitjant, sentim el seu clàssic cric, cric, mentre els ulls se’ns omplen de diversitats de colors.

Cap el migdia, ja cansats i amb gana, decidim buscar un lloc per dinar. La decisió és fàcil , Casa Fonda  Serrasolsas que,   davant té el roure de La Creu de l’Arç, catalogat com un arbre monumental.

Tenen una carta de menjar de muntanya engrescadora. Ho encertem, bon menú, bon vi i servei acurat. Les vistes des del menjador ens mostren al fons, uns núvols entre clarianes sobre la plana de Vic.

A la sortida després d’una bona sobretaula el termòmetre marca 6 graus. Decidim retornar encara amb claror de dia cap a Barcelona, fa massa fred per  caminar. Les fotos queden de penyora per gaudir-les a casa.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Amics , aquesta entrada és una fe de vida. Res més perquè tinc aquí la meva amiga xilena i una amiga seva . S'estan  a casa meva i per uns dies després de més de dos anys de no veure-la li he de fer una mica de cas. Em prenc uns dies de vacances, doncs. Ciao, arrivederci.

L'arpa i les seves vibracions, 437

MACBETH

Última representació de la temporada, de l’òpera de Verdi, Macbeth al Liceu. Tenia curiositat per veure-la ja que l’escenografia  en blanc i negre, creació de Christof Loy, havia suscitat molta controvèrsia. D’entrada he de dir-vos que em va agradar molt.

Sobre el text de Shakespeare, Verdi escriu una música adient a la trama  de la vida i mort del rei d’Escòcia i de la seva pèrfida dona Lady Macbecth. Argument conegut per tothom. Obra mestre pel que fa al retrat psicològic dels protagonistes.

Primeríssimes veus les  del baríton Ludovic Tézier  -el francès de moda - i Martina Serafin, vienesa, tots dos debutants en els papers de Macbeth i Lady Macbeth, gran repertori de la resta d’ actors.

El milanès Giampaolo Bisanti, s’encarrega de dirigir la Simfònica del Liceu en aquesta producció que arriba, exquisidament muntada des de Ginebra

Cristof Loy , novament va a la recerca d’una experiència emocional, amb un muntatge espectacular i surrealista. La posada en escena, molt psicologista, converteix el Castell escocès de Cawdor en un espai atemporal. En aquest sentit, l’escenografia resulta molt cinematogràfica, amb  predomini dels blancs i negres, que accentua la intensitat dramàtica, això és, la por, l’angoixa i l’ambició.

Òpera en quatre actes amb llibret de Francesco Maria Piave que es va estrenar a Florència el 1847 i que va arribar l’any següent al Liceu, on per cert, es va representar durant tres temporades consecutives, si bé desprès va quedar oblidada.

Pel que fa a la partitura, la producció que es veu al Liceu, escull la revisada del 1865, però amb el mateix final que va compondre Verdi. La raó  és que Loy no desitjava un final triomfal, no li agradava que la representació acabés amb el cor de la victòria, sinó amb la mort de Macbeth, això és, amb el castic a l’ambició i la falta d’escrúpols. Loy, creador incansable, present, actualment, en els principals teatres d’òpera, es distingeix per les escenografies pures i despullades; vol commoure amb la simplicitat.

Visions de Macbeth dels personatges  que ha fet matar.

Val a dir que ho assoleix. El diumenge a la tarda després de veure els quatre actes i amb dos descansos intermedis, amb una durada de tres hores i vint minuts, que no es va fer gens llarga, sortirem  comentant l’èxit d’aquesta versió musical i escenogràfica.

Christof Loy

LA TRESCA I LA VERDESCA-Castella 8

Puntualitzacions- I com vols, Marisa que hi hagi endevinalla sinó sabia ni en quin dia estava ? Com que per les presses hi havia moltes equivocacions l'endevinalla podia ser entendre el que volia dir.

Ah i dius que fins el final del viatge no surt Salamanca? És clar, no escriuré sobre ella abans d'anar-hi. I de final, res, que encara queden molts dies.(la veritat és que començo a estar tipa de tanta rememoració passada però em va bé per anar preparant l'album que sempre acabo fent).

14-IX    dia del pas de l'Equador del viatge, o sigui dia 8è

De Salamanca a Ciudad Rodrigo i acabar a Zamora

Adéu Salamanca, la bella que la bèstia té una mica embolicada i tapada amb lones que amaguen les reconstruccions  en curs. No hi havia estat mai i puc tornar-hi en qualsevol moment perquè tinc la impressió de saber el que i ha però, de fet, no haver visitat més que poquíssima cosa. La maleïda pluja  ens va fer perdre molt de temps. També és veritat que viatjar en grup fa que el temps no s'estiri de la mateixa manera que quan hi vas sol. Però té altres avantatges, tot s'ha de dir.

Sortim d'hora amb el dia molt ennuvolat i fresc però amb sol que empeny els núvols a veure qui pot més. El que aconsegueix són unes ombres movedisses sobre els camps immensos que em fan enyorar aturades impossibles per fer fotografies. Però les tinc a dins i les veig encara que no us les pugui ensenyar.

Una petita mostra-

Arribem a Ciudad Rodrigo que ja d'entrada té molt bona pinta. Visitem la catedral que és molt curiosa i diferent de totes. Al Claustre els capitells són ben originals. També el cor amb una silleria  només amb animals . Tot plegat és una  barreja de romànic, gòtic i manuelí (influència portuguesa de proximitat i aliances reials). La portalada d'entrada s'assembla molt al Pòrtic de la Glòria de Santiago de Compostela.

A la mateixa plaça de la Catedral ens trobem amb na cosa curiosa : el Museo del orinal que, naturalment anem a veure tot seguit. Doncs poca broma perquè està molt bé. És una magnífica col·lecció que constitueix una història de la ceràmica europea durant molts segles (sobretot d'Anglaterra), de costums, en fi, un aspecte poc habitual però totalment seriós i molt interessant. És una col·lecció particular llegada a la ciutat pel qui la va fer (un d'allí, un personatge pintoresc que es disfressava amb un vestit recobert de monedes de pesseta com aquells bojos anglesos dels botons de nàcre i a qui anomenaven "el peseto", casat amb una anglesa).

A més a més, en aquest mateix museu veiem una exposició temporal sobre Cervantes interessantíssima i amb unes peces, gravats, edicions etc. excepcionals. I encara més : una altra exposició d'aparells d'investigació científica (Aude sapere ), antics i preciosos. Una visita realment ben aprofitada. 

               Fa un fred de mil dimonis i això ens ha obert la gana o sigui cap a la Plaça major a La Artesa on mengem molt bé. Em tenen obsessionada els pans, una obra d'art. 

El cafè el prenem a la Plaça, al sol que poc escalfa i després sortim cap a Zamora amb alguna aturada tècnica en els amples camps de la Castella del blat. L'any que ve serà una anyada pels pans de la que se'n parlarà i nosaltres ben satisfets per la nostra contribució.

A Zamora ens espera un hotel magnífic, acabat d'estrenar i moderníssim. Sortim a fer una passejada i ara els muscles del panxó de les cames em fan mal només de recordar la pujada vertiginosa que ens duu al centre. Passegem pel carrer comercial cercant un lloc per sopar i fent una ullada per si demà ens convé comprar alguna cosa. Avui ja hem entrat en una llibreria d'aquelles que són com un penja i despenja. El llibreter estava pràcticament colgat de llibres i més llibres que ni sabia el que tenia, però havia descobert internet i tot ho venia així. Se li farà un cul que no crec que passi per l'estret passadís que li queda entre les piles de llibres. 

Sopem en una mena de bar ple de gom a gom de gent jove i velles empingorotades que van a passar la tarda jugant a cartes. Sorprenentment el menjar és força bo encara que amb els postres tenim un disgust ja que les torrijas que finalment hem trobat després de cercar-les infructuosament des del primer dia, resulten ser una cosa pastosa i dolça a morir, fastigoses. Com que la Mercè ja no podia més de caminar el Jaume ha anat a buscar la camio per recollir-nos al final del carrer, en una avinguda. Al cap de mil hores, ja a punt de convertir-nos en estàtues de gel una trucada ens allibera i agafem un taxi. El Jaume està perdut en la immensa mar blava. Fem gran conversa amb el taxista, jove (no tant, però) i molt polititzat  i que coneix perfectament tot el que passa i ha passat amb la política del país (el nostre i el seu). Bona nit i tapa't que fa molt fred.

LA TRESCA I LA VERDESCA- Per CASTELLA-7

Dia 7 (crec, perquè ja començo a perdre el sentit del temps)

 Esmorzem a l'hotel i quan sortim ja plou. Ho sabíem, però  malgrat les nostres previsions la pluja pot més que nosaltres i quedem com uns ànecs, camí de la catedral. Entrem regalimant i traient fum pe+r l'evaporació. Veiem amb calma la catedral nova, una més, que no entusiasma i a l'entrar al que era la vella, Quína diferència! aquesta sí que és maca i té mil detalls preciosos. Quina mania de voler sempre  allò més nou. També és veritat que devia fer-se perquè en la vella no hi cabien. En la vella m'ha agradat l'estructura, els quadros, mil detalls, és propera  càlida. Decididament és la que més m'agrada.

 Al sortir volem agafar un trenet d'aquest que fan un recorregut turístic. Tothom ens diu que sí, que sempre surt però vés per on, no hi ha ni senyals. I , malgrat que ja no plou, entrem a esperar en un bar i fem el segon esmorzar de xocolata amb xurros (justificadíssim per la mullena que duem encara a sobre ). Vist que el tren no ve ens en anem pel nostre propi peu a voltar per barri. El primer de tot més aviat solitaris, somniant que som estudiants en cerca de coneixements però efectivament "quo+a em veia a la biblioteca i amb la sapiència entrant-me en devessall per tots els porus... I és clar no podem tampoc trobar "la ranita" que hi ha en un raconet i és tradició buscarla. Però a fora, hi ha un gitano venent clauers en forma de granoteta que rauca i encén un llumet quan l'apretes. Li'n compro una al Jordi que és qui em va explicar aquesta tradició, per les claus de la seva nova casa. I per mi un altre que convertiré en imant per la cole de la nevera.

Seguim pel barri: Patio de Escuelas Menors, preciós i que acaben de restaurar. A dins hi ha l'anomenat Cielo de Salamanca, una pintura del s. XV amb temes astrològics i astronòmics que, com és costum, no podem veure perquè és tancat. Tot el barri té un aire molt senyorial , ben conservat i de molta tradició. Hi ha gran quantitat de cases senyorials i inclús les botigues es mantenen tal com eren, no com en altres ciutats que jo em sé.

Tot fent el turista arribem a la Plaça Major que és realment solemne. Dinem al costat mateix sopa castellana (hi tenen un punt encertadíssim), peix coníssim i flam (en realitat púding) de la casa.

El cafè a la Plaça, xerrant, veient passar gent i comentant... ara fa un dia esplèndid.

Tornem a la Catedral per si el del tren s'ha animat però no; i tornem a l'hotel tot passejant.
I llavors, mirant un mapa veiem : Vitigudino. Com? Algú hi ha estat mai? Ràpidament, camioneta i cap a Vitigudino a veure què. Arribar i moldre: vista l'església, si fa no fa com totes, rés més que ens cridi l'atenció. I com que hi anàvem a berenar, entrem en un bar on tots els éssers vius hi estàn concentrats. Joves i jovenes  fent l'aprenentatge de la vida adulta : bevent i jugant al parchís o a cartes. I un cop ja tot vist (els de cadira de rodes i els seus cuidadors són a casa tancats), girem cua i tornem a Salamanca. Per sort, el panorama de la tarda que cau i de la immensitat dels camps de blat ens retorna la fe en el gènere humà.

Sopem a l'hotel, de cosetes: croquetetes, patatetes fregides, amanidetes... i iogurets que són una mena d'esborra pecats de gula.
I llavors, els nostres homes, els dos valents i aguerrits companys ens volen mostrar l seva suite. Es veu que l'hotel era molt ple i van acomodar a la nostra "parella de fet", en la suite nupcial (o el picadero de luxe). A dalt de tot, on ningú trenqui la pau, tot blanc i flonjo, coixins, molts coixins, un d'ells amb plomes blanques tot al voltant, llums tamisats, cortinatges... heu vist mai algun reportatge d'una casa de nobles de centre-europa dels que publica l'Hola? doncs així, indescriptible. Només hi faltava un llum de negrito subjectant un fanal i un paó a la terrassa.
 Això sí, amb una vista admirable sobre la ciutat il·luminada. Però jo em pregunto si en moments així el que et preocupa és la vista exterior. Crec que amb la interior, molt interior, en tens prou. I pensar que durant aquells tres dies els nostres homes van gaudir d'aquell privilegi i en aquest escenari fastuós només se sentien els roncs d'un que dormia i la llumeta de l'ordinador on l'altre pastanaga informava els milers de fotos que havia fet durant el dia! Vaja, que n'hi havia per cridar els Mossos si n'hi haguéssin hagut. I nosaltres, les senyores, als baixos fons. Li direm a la nostra alcaldessa perquè els notifiqui el que val una pinta.

                                                                                                 Continuarà

LA TRESCA I LA VERDESCA-CASTELLA 6

Sisè dia de la Conquesta de Castella

Guijuelo, Béjar, Candelario  y la Alberca- Las Batuecas

Salamanca és molt maco però no ens quedem aquí, sembla que demà plourà i aprofitem per sortir d’excursió i deixar-ho per demà. Anar de poble en poble amb pluja és més difícil.

Directament anem cap a Guijuelo on pensem firar pernil del bo. Al poble hi ha més de cent obradors pernilers i tots els carrers en fan olor. El nostre nas ens dirigeix cap a SaborGuijuelo on una noia molt espavilada i simpàtica ens atén . Tastem menes de pernil, caña de lomo, xoriço etc... i comprem, evidentment. Ens ha ajudat a triar i ens hem apuntat el que volem per Nadal i quinze dies abans li trucarem per que ens ho envíi. Perfecte.

Nota de Google- Las Batuecas es un valle español de la comarca de la Sierra de Francia, en la provincia de Salamanca, comunidad autónoma de Castilla y León, España.

Está situado en el término municipal de La Alberca y recibe su nombre del río que lo atraviesa, el Batuecas, que nace en la parte alta del valle y desemboca en el río Ladrillar, afluente del Alagón.

Entre las especies vegetales destacan robles, encinas, pinos y castaños. Entre los animales se hallan: buitres, águilas, búhos, halcón peregrino.; tritones, sapos; cabra montés, gato montés, tejón, lince, garduña, nutria, corzos, ciervos y jabalíes.

Cuenta con un monasterio de clausura de monjes ermitaños Carmelitas Descalzos, fundado en 1597 por Fray Alonso de la Madre de Dios.

I cap a Béjar però abans ens aturem al ventorro Pelayo, on sota una parra, al costat de la carretera, el cambrer (amo?) amb davantal de bandera i toro ens reconforta amb unes llesques d’un condumi que en diuen pantomate o no sé com, però amb unes llesques (lajas) de pernil que es fan dir si señor.  Un cop peixats mirem, al llarg del tall del riu Cuerpo de hombre, (quina hermosura de nom, no?) afluent de l’Alagón, els cadàvers de les fàbriques de teixits(cent divuit) i les colònies on vivien els treballadors que hi havia hagut. Ara són totes tancades. Més rètols de SE VENDE.

Molt a prop Candelàrio, un dels pobles més bonics d’Espanya, diuen, però és un bonic massa restaurat i perfecte... Allí una esglesiola molt petita i al seu davant una picota, el lloc on lligaven els condemnats per a complir la seva penitència i els cossos dels ajusticiats; algunes són més decorades que altres i les de més categoria (los rulos) indicaven el règim al que estava sotmès el poble: senyoriu reial, eclesiàstic o monàstic. Després aquestes picotes les anirem veient a tot arreu.

Dinem molt bé, en un rest. a l’aire lliure  amb ínfules. Els carrers en pendent fortíssima i cases ben restaurades són macos i molt curioses unes barreres a les portes (totes iguales) perquè no hi entri l’aigua quan plou.

D’allí a la Alberca per on passegem, mirem botigues, comprem cosetes, berenem, comprem pebre de totes menes i veiem un púlpit molt divertit. 

Després per la carretera de la Peña de Francia (sense arribar-hi) i per un paisatge molt maco, molt de muntanya, tornem cap a Salamanca. Pel camí uns núvols molt negres van enfosquint la tornada i corroboren la bona pensada de l’excursó d’avui.