divendres, 30 de setembre del 2016

LA TRESCA I LA VERDESCA-Castella 2

Segon dia de la conquesta de Castella

Ens llevem encara plens pel sopar boníssim. Potser els riures també contribueixen a fer-nos notar l'estómac. Això no obstant no priva que esmorzem a la fresca i alguns es llencen alegrement a la xocolata amb xurros i altres llepolies colesteròliques. Ens hem d'alimentar que la vida turística debilita molt. I després d'una passejada higiènica pels carrers sempre en pendent, anem a visitar el Monestir de l'Escorial. Els milers d'escales ens acaben de situar l'estómac.



Jo ja hi havia estat i ho recordava molt bé però fora de la sala de les batalles, magnífica enciclopèdia de l'art marcial medieval i també de part de la vida, res no és igual. Ara han obert noves estances i  fet un nou recorregut. Total que quan tocava pujar al pis de dalt, on són les habitacions "familiars", estàvem exhausts i en canvi havíem visitat els panteons reals que, almenys a mi, poc donada a les arts mortuòries, no m'interessaven gens. Bé tot això no deixa de ser una visió parcial perquè sí que varem veure altres coses i és realment un lloc impressionant. No es tracta tampoc de fer-ne la guia.




A continuació una passejada (en camioneta) pels camps de La casita del Píncipe , una ullada morbosa a l'escola universitària on va estudiar el meu germà (el problemàtic) i una mica per tot. A una de les de la colla fa poc que li han canviat un genoll i encara no pot fer grans caminades, així és que amb molta solidaritat hem vist molt paisatge de finestra.
I carretera endavant, baixant i baixant i pujant i pujant, anem cap a Àvila, copsant la meseta, aprenent a distingir els tipus de vaques que veiem i apreciant la repoblació forestal (que no és el mateix que cardar sota un pi). Vaja, fent maribolla, com sempre.
Fins arribar a Àvila i fer un parell de tombs, un per dins de la ciutat i l'altre a fora muralles. Als 4 postes, ben a prop hi ha un hostal i ens quedem atrets pels xuletons i altres meravelles que la cuina manxega posava al nostre abast.





I després cap a prendre possessió del nostre hotel per tres nits: el palacio dels Velada, preciós. Totes les grans cases senyorials s'han convertit en hotels. Aquest és magnífic, sobretot el pati cobert, i està davant de la Catedral, o sigui molt cèntric.


 Sortim a visitar-la i després a veure carrrers i a l'hora sagrada (pels estadants habituals) del vermut, sopem a base de pintxos i altres coses insòlites com ara morro rebozado .  Seure i mirar i vinga a riure. Passejada higiènica i a dormir.
No us penseu que faig un diari culinari però les coses van com van i ja se sap...

dimecres, 28 de setembre del 2016

LA TRESCA I LA VERDESCA Castlla 1


A Madrid






La primera etapa del nostre viatge a Castella va ser Madrid. Hi varem anar amb l'Ave que raude com catifa voladora ens hi va dipositar sense adonar-nos. Al desembarcar feia una calor extraterrestre però com que els ànims eren vius encara, ho vam aguantar estoicament asseguts en un restaurant mentre menjàvem un bocata de calamars per anar-nos imbuint de l'esperit que se suposava havíem de mantenir en la nostra conquesta de noves terres.





Ben peixats, encervessats i suant la cansalada ens dirigirem al primer objectiu: el Prado i l'exposició del Bosco. Sort de l'aire condicionat que ens va ajudar a debatre'ns entre els grups compactes de neòfits en cerca de la bona nova d'un art que mai els havia preocupat i que ara, gràcies a la publicitat desaforada (tot i que merescuda) els atreia irresistiblement. Entre colzes i cintures vaig poder enyorar les visites anteriors en que ho havia vist jo sola en tota la sala i també a Hertogenbosc(ciutat natal del pintor). Els gravats, sí; no són tan espectaculars i el públic que es desfeia davant dels quadres oblidava els dibuixos i preparacions dels mateixos i jo podia gaudir de la finesa del traç, la potència creadora i la imaginació desbordada. Trista compensació, em vaig comprar el catàleg augmentant així el meu equipatge en un parell de quilos.




Però com que tot seguit ja teniem la camioneta que havíem llogat per cavalcar... I així, sortiem de Madrid cap a l'Escorial on passaríem la primera nit, després d'un copiós sopar a l'aire lliure i fresqueta de la Sierra, en el qual varem fer coneixença de les "patatas revolconas", notable aportació culinària. 
I allí també vam fer la primera de les trobades amb un cambrer que havia estat treballant a Barcelona i que en tenia una idea folclòrico-positiva i modernívola . Més val així que començar amb una topada  

dimarts, 27 de setembre del 2016

- LA TRESCA I LA VERDESCA

Retrobament

Hola amics! Ja sóc aquí!
Quants dies sense aquest contacte que no per invisible és menys gratificant. He trobat molt a faltar les cròniques i notícies, els petits plaers de l'amistat, les troballes i també la possibilitat de poder-vos explicar les meves observacions i comentaris; descàrregues a vegades d'adrenalina per les coses que passen fora del nostre abast.
Ha estat per mi un estiu de molta companyia, de molt entrar i sortir fills i néts de casa, de molt enrenou i que ha acabat, com ja sabíeu amb el viatge anual amb els amics de sempre. Aquest any ha estat Castella, l'espai de les nostres facècies, indagacions i també bons menjars i bons riures; ja us en faré cinc cèntims. Però de mica en mica que encara estic en l'etapa de posar les coses a lloc i engegar un nou curs. Piano, piano, si va lontano.

L'arpa i les seves vibracions, 435

Héctor Alteri actor argentí ben conegut ,torna a Barcelona per protagonitzar EL PADRE una obra del dramaturg francès Florian Zeller. L’autor, és un dels talents literaris més coneguts a França, és famós per aquesta peça, amb la que ha obtingut més èxits. LE PÈRE es va estrenar el 2012 al Théâtre Hebertot i el 2014 va guanyar el Premi Molière a la millor obra.

Parla de temes complicats com ara la vellesa, la demència senil, i l’Alzheimer amb bones dosis de comicitat. Moltes vegades s’acosta al drama i d’altres a la comèdia.

Val a dir que veient l’obra, sovint em vaig fer un embolic. Em costava deduir el que era veritat, imaginació i  alienació en les paraules d’Alterio que, en aquesta obra broda el  paper. Ens fa riure a estones, sense caure mai en el ridícul, amb repliques mordaces, situacions ambigües, personatges duplicats, canviants i amb el dubte del que realment li passa és el que diu la família o el que ell sent. Cada escena ens desconcerta i ens torna a atrapar.

Andrés, nom del protagonista, té una filla l’Ana que intenta ocupar-se del seu pare que, cada vegada es més dependent a causa de la pèrdua de memòria. Els records del seu pare desapareixen  poc a poc. Al capvespre de la seva existència, l’ alienació l’empresona  més en una irreversible soledat.
L’Alzheimer, malaltia tristament d’actualitat, queda reflectida molt bé, tant pel text de Zeller, com per la sublim interpretació d’Hector Alterio. A l’acabar, la gent que omplíem el Teatre Romea, dempeus vam aplaudir llargament la interpretació magistral del protagonista. La resta d’actors, en papers més col·laterals, secunden el protagonista.

dijous, 22 de setembre del 2016

L'arpa i les seves vibracions, 434



                                        LA FLAUTA MÀGICA

Darrera òpera de Mozart que el propi autor  va dirigir a la seva estrena, pocs mesos abans de morir. Llibret d’Emanuel Schikaneder, basat principalment en el conte de “Lulu” de Liebeskind, inclòs en el recull de contes orientals de Dschinnistan.

El Liceu ens ha presentat aquesta vegada una espectacular revisió d’aquest clàssic de Mozart. Es tracta d’un Singspiel en dos actes i en llengua alemanya. Eludeix tota referencia a la maçoneria.

El muntatge és de Barrie Kosky i Suzanne Andrade, amb animacions de Barritt. L’obra es fusiona amb el cinema mut i aconsegueix que la màgia del conte multipliqui els seus efectes de fascinació. Innovadora proposta de la Komische Oper Berlin, amb direcció musical de Antonello Manacorda.

Presentació plena d’expectatives, ja que ha estat precedida de molts comentaris, la majoria favorables

Opta pels simbolismes i  barreja cantants amb animacions acolorides en una estètica del cinema mut dels anys 20. Les imatges fan referència als estats d’ànim i accions dels protagonistes que reflecteixen l’influencia del còmic i de l’art naif que provoquen  rialles dels espectadors.

Supressió total de les parts parlades.


La utilització d’icones del cinema en blanc i negre juga a favor del resultat de l’espectacle. Buster Keaton apareix reflectit en Papageno i el “Nosferatu” és la caracterització de Monostratos. Pamina és el retrat de Louise Brooks en “Lulu” i Sarastro  ens recorda a Abraham Lincon, mentre La reina de la Nit apareix com una gran aranya. La desfilada de la fauna en forma d’ombres xineses o la cromàtica serp gegant, són elements també molt ben aconseguits

Impecable la coordinació dels moviments dels cantants amb la projecció de les imatges mudes del cinema.

Visió totalment innovadora la que ens ha  ofert  el Liceu en aquesta primera programació de setembre.




i               




diumenge, 11 de setembre del 2016

BONA DIADA!


A la terrassa de casa meva, bona Diada per a tothom.


L'arpa i les seves vibracions,433


                    
                                        11 setembre 2016

Us desitjo a tots una bona Diada Nacional de Catalunya.
D'aqui unes hores amb companyia dels amics, farem el recorregut de cada any, l'ofrena de flors al monument d'en Rafel de Casanova, visita al Fossar de les Moreres, entrada a Santa Maria del Mar i dinar amb el grup. Si voleu afegir-vos-hi sou convidats; hi haurà pastís i cava.
A la tarda al Passeig de Sant Joan, tram 38, concentració de la gent de Gràcia, amb la Samarreta d'enguany per  fer l'onada de l'il·lusió.
Esperem avançar un pas més, de moment, gaudirem avui. Ah! el temps no té cap importància, si plou paraigües, si fa sol millor que millor.

dissabte, 10 de setembre del 2016

L'arpa i les seves vibracions, 432




AVUI NO SOPEM

Les festes de la Mare de Déu de la Mercè, ens apropen a nous espectacles. Nosaltres, triem anar al Teatre Condal; una producció de Focus, on el dia 2 de setembre, han estrenat l’obra “Avui no sopem”.

En sabíem ben poca cosa; és una comèdia de Jordi Sánchez i Pep Anton Gómez. De comèdia en té una part, divertida, no obstant durant l’hora i mitja que dura l’obra, aquesta, deriva en diàlegs seriosos en que tots els personatges s’interpel·len entre ells, mentre és van    descobrint els sentiments de cada un. Els autors no solament han volgut explicar una historia, si no arribar al fons d’ uns personatges, que segons diuen, curiosament, semblen tallats pel mateix patró, perquè són petits, porucs, detestables, mesquins, tendres, vulgars… i normals.

Jordi Banacolecha i Maife Gil, són els avis que, desprès de pujar els fills, un noi i una noia, ara tenen cura  dels nets i s’adonen que la seva vida va perden l’autonomia, que és el que desitjaven per a la seva vellesa.

David Bagés és el fill separat, amb la custodia compartida, de dos nens petits que els “encoloma” als avis, mentre ell forma una nova parella, amb una noia jove, lliure, i histèrica, que defuig de tot, fins dels dos nens del seu marit. Per completar la família, la filla petita, paper que interpreta l’actriu Mercè Martínez, que viu a costa dels pares. Els diàlegs són molt àgils, van de la tendresa a la recriminació. Cada un, expressa  sentiments ambivalents.

Els actors es mouen per l’escenari amb la mateixa vivor i rapidesa  que en els diàlegs.

Ens ha agradat. La recomanem. Un bon començament de temporada.


dissabte, 3 de setembre del 2016

L'arpa i les seves vibracions,431

                                                 
NÚRIA 2016

                                  
Altra vegada a Barcelona.
Hem allargat una mica l’estada a Núria, perquè ens hi hem trobat molt bé. Bon temps i calor. Només dues tardes un xic de pluja sense causar molèsties. Res del festival de llamps i trons d’altres anys.
A les planes els cavalls i les vaques, ens han fet companyia. Núria, a 1964 metres d’altitud, els uns i les altres hi pasturen en plena llibertat. Enguany, l’herba mig seca feia força pena.
Amb la meva germana hem repassat una mica la Geografia. Sempre m’han agradat els mapes, buscar itineraris i preparar-me les excursions per anar ben guiada.


Nosaltres, cada matí, després d’un bon esmorzar, hem agafat la telecabina i amunt cap l’alberg del Pic de l’àliga, a 2.120 m. d’altitud. Allí iniciàvem la caminada cap  una de les rutes assenyalades, això si, poc trajecte, que desprès calia tornar i jo ja  no estic per grans caminades, els anys condicionen i ens acontentem, cada any, amb molt menys. Això si, la natura sempre és gratificant. Una vegada dalt és veu al fons el Pic d’Eina de 2788 m. el Coll d’Eina de 2682 i el Puigmal, més amagat de 2910.


Ha estat per a nosaltres una bona sorpresa veure, dos dies seguits, davant de la petita plana de l’Alberg les maniobres d’un helicòpter forestal que feia viatges per portar material, segons deien, per agafar un cérvol i poder-li  posar el xip d’identificació. El pilotava una noia jove, l’admiració de tots el tafaners. Amb les anades i vingudes de l’helicòpter, el vent que aquest aixecava s’emportava els barrets i ens omplia el ulls de pols.
El mes de juny té lloc la cursa de l’Olla, amb tres modalitats: l’olleta, l’olla junior i la gran cursa de l’Olla de Núria. Amb els mapes hem estudiat el seu recorregut. S’anomena així l’espai entre set cims: Fontalva, Embut, Finestrelles, Eina, Noufonts, Noucreus i Fontnegre. Els esportistes d’elit fan el recorregut en una mica més de dues hores. Els reben amb música i aplaudiment, tota una festa.


Enguany, ens han visitat diversos amics que han passat el dia amb nosaltres i això ha fet, encara, més bona l’estada.
La Vall de Núria gira entorn del Santuari i aquest, entorn de la Mare de Déu. Cada dia a la una del migdia les campanes del Santuari amb el seu dringar, toquen els goigs de la “Mare de Déu de Núria”.
Ja que en tan freda muntanya
Per nosaltres vol estar:
La Mare de Déu de Núria
Anem tots a visitar.


La meva germana ja és a Burgos i jo a Barcelona recopilant fotos i records d’unes vacances  que han estat molt agradables.