dilluns, 30 de novembre del 2015

LA TRESCA I LA VERDESCA


VERGONYA

Ahir varem anar a visitar el Camp de refugiats de Rivesaltes, al sud de França, molt a prop de Perpinyà. 
Fa dos mesos es va inaugurar el Memorial d'aquell horror, que va rebre disset-mil cinc-cents refugiats, no solament espanyols sinó també jueus, gitanos , "indesitjables", harkis  (els algerians musulmans que defensaven la dependència d'Algèria a França) i d'altres. Aquest camp es va obrir el 1938 i les últimes famílies van marxar el 1977.


Un panorama desolat, un camp immens, tan sols de pedres i matolls ressecs que la tramuntana arrasa incansable; una extensió a perdre's de vista, ara amb restes de barracons elementals gairebé derruïts que són la viva imatge del trist destí dels perdedors innocents, en mig de la inclemència absoluta.
Durant molts anys no s'hi ha fet res i quan la ja clàssica falta de voluntat de la memòria anava a fer-ne taula rasa i acabar de fer desaparèixer qualsevol vestigi, un grup de gent es va mobilitzar per, no tan sols conservar aquestes restes, sinó per convertir-les en el crit de la memòria.


 I allí s'hi ha fet un Memorial, en una construcció soterrada, com un búnquer-trinxera; sense finestres, sense res que distregui, tan sols el color del ciment tenyit com si fos terra excavada, imatge de l'opressió i de l'horror. Allí dins, unes grans pantalles amb projeccions de documentals fets al mateix camp quan estava habitat, esteles amb noms, unes immenses taules amb documents, fotografies, cartes, etc. Una sobrietat expositiva que parla per ella mateixa.
Un dia per a l'emoció i el record, sí, però també per la reflexió i per sacsejar les nostres consciències. És que aquest desastre ha acabat? és que són diferents les persones que ara mateix arriben en pasteres, en trens, a peu... a tot Europa? Els motius, sens dubte són diferents, però això ens fa no responsables? 
Una tramuntana inclement ens obria els còmodes abrics i bufandes mostrant-nos com devia ser aquell fred sense refugi, aquella vida sense esperança que no voldríem però no sabem com es pot solucionar i ens deixa, també a nosaltres, despullats i indefensos.

divendres, 27 de novembre del 2015

PARIS




SIEMPRE NOS QUEDARÁ PARÍS


            He tenido que dejar pasar unos cuantos días, para poder escribir sobre París. Mi pequeño homenaje a la capital del arte, a la ville lumière o a cuantos adjetivos queráis ponerle. Al París que siempre he regresado año tras año o como máximo cada dos años, desde que la pisé por primera vez en 1966 y ya no he podido dejar de acudir a su cita o lo que era lo mismo a la cita con el arte, la cultura, el cine. Es darse siempre un baño que regenera todos los sentidos, toda mi energía, sobre todo en los primeros años que uno salía del gris y tenebroso país que era el nuestro y que nos tocó vivir. París era y sigue siendo: vivir. Porque en aquella época, en la que el cine no llegaba a nuestras pantallas y si lo hacía era mutilado por la censura, París resultaba el refugio soñado, en el barrio latino o en la Cinemateque.
El cine siempre ha tratado muy bien a la capital francesa, ya sea con films que llevan incorporado el nombre de París en sus títulos, como “París bajos fondos”, “Abril en París”, “Arde París”, “Un americano en París”, “Paris vu par…”, “Inocentes en París”, “La última vez que vi Paris”, “Notre Dame de París”, “París, siempre París”, “Bajo los techos de París”, “Una parisina”…o bien sus historias rodadas en cualquiera de sus barrios, por Francois Truffaut, Jean Renoir, Julien Duvivier, Louis Malle, Jacques Beker… con títulos como “Amelie”, “Los 400 golpes”, “Un ascensor para el cadalso”, “Hotel du Nord”, “Le jour se leve”, “Una cara con ángel” o “Oro en barras”, por solo citar unas pocas. Y escuchar una y otra vez las canciones Le romance de Paris por Charles Trenet, Paris por Edith Piaf, Paris Violon por Natalie Dessay, Paris Canaille por Leo Ferré, Ca c’est Paris por Minstinguett, A Paris por Yves Montand. Qué más se puede pedir.
Ese París al que regresaré ese próximo marzo, para asistir al estreno de “Passion” (con las entradas ya en mi poder), el musical de Stephen Sondheim que dirigirá Fanny Ardant en el teatro Chatelet. Porque hice mía la célebre frase de “Casablanca”: siempre nos quedará París, porque París no podrá ser, nunca, destruida por cuatro o cuatrocientos desalmados, fanáticos y criminales.

dijous, 26 de novembre del 2015

LA TRESCA I LA VERDESCA



Per fi! Avui he recollit les meves ulleres progressives fetes segons la nova medició oftalmològica i sembla que em van bé. Ja fa més de dues hores que les duc i no he tingut cap problema major ni baixant escales ni fent vida normal.No cal que les dugui sempre però avui volia provar-les en totes les circumstàncies. Aquesta nova imposició és un peatge més de l'edat. Què hi farem. La llauna major de tot això és el temps que et menja. Al llevar-te que si cremes per aquí i per allí, després les diverses pròtesis (que malament que sona i total!...), arreglar-te una mica per intentar dissimular coses, la o les pastilles... un cop has esmorzat i llegit el diari són les onze i queda poc temps per segons què. Doncs ràpid, ràpid, al carrer que el món està fora de casa i cal veure'l bé. A més a més els dies freds i amb sol són una meravella. És veritat que els vells (res d'eufemismes) tenim algun handicap però també més temps per gaudir de plaers diversos. Cal aprofitar-los. Després, és clar, se'm fan les dues de la nit i no me'n voldria anar a dormir perquè encara em queden coses a fer. Demà, demà ...

dimecres, 25 de novembre del 2015

LA GTRESCA I LA VERDESCA



Estic com els diaris. No explico res, però no perquè no passi res, sinó perquè, a l'ombra, passen moltes coses que no cal escampar en veu alta. Porto una temporadeta que no paro de fer coses diverses més aviat de tràmit, que m'ocupen molt de temps i energies, Tot l'enrenou però, me'l prenc com a material per la pròxima novel·la que s'està coent a foc de xup-xup. Ai quan es destapi! No serà perquè no vegi clar el que hauria de ser però la distància entre això i les meves capacitats està lluny, molt lluny. M'hauré d'acontentar dient-me que es pot escriure tot, qualsevol cosa (la suprema llibertat de l'escriptor) i que si ho faig el millor que pugui ja serà molt. Ara, però he d'ocupar-me de les petites-grans coses que omplen els meus dies. Sóc com un vaixell amb les veles desplegades i el vent d'esquena.

divendres, 20 de novembre del 2015

L'ENIGMA DE LA TRESCA


               EL CAÇADOR CAÇAT

Ahir, en una de les meves trescades em vaig trobar amb aquest enigmàtic rostre. En una postal en una casa de records turístics. Al darrera només hi posa La Pedrera- Barcelona. No tinc ni idea d'on pot ser i l'hauré de buscar com vosaltres.
No serà que no hi haguem estat mai, però ja veieu que on menys ho esperes salta la llebre. Apa doncs, a caçar.  

dijous, 19 de novembre del 2015

LA TRESCA I LA VERDESCA

Petits detalls

Al diari trobo aquesta foto del carrer Pare Claret, feta per Cisco Vilardebò. Un "petit detall més". Tots veiem contínuament coses d'aquestes: els embolics inversemblants dels fils de telèfons, tanques d'obres no retirades, cartells obsolets, deixalles d'obres públiques al mig de les voreres, entrebancs municipals o d'empreses públiques etc. inclús algunes de francament perilloses.


Deuen pensar (és un dir) que tot això no té importància. És clar, tot és relatiu i hi ha coses pitjors,  però a una ciutat tan Smart i tan de disseny (en capa caiguda), això no li fa cap favor i a alguns ens provoca malestar, precisament perquè no seria tan difícil de solucionar. No us heu dedicat mai a posar ben arrenglerats i amb els lloms enfonsats a la mateixa mida els vostres llibres? I no sentiu llavors com una mena de descans visual? No cal fer dissabte cada dia però, com es diu en castellà: cama hecha, casa arreglada. No en sé la correspondència en català però ja m'enteneu.

dimecres, 18 de novembre del 2015

Solució a l'Enigma

La plaga va ser de cargols, animals llefiscosos.
Devien actuar de pressa per contrarestar (la lentitud)
Un moment d'expansió de la ciutat i construcció de monuments- Del segle XIII al XV. Deu ser gòtica
Així que es tracta de la Catedral  a la torre del darrera, la del carrer de la Pietat on creua amb Comptes de Barcelona es troba el cargol. Sembla ser que n'hi ha més d'un. Els haurem d'anar a buscar!


dilluns, 16 de novembre del 2015

LA TRESCA LA VERDESCA



París és la meva primera ciutat d'elecció. Per molts motius que no venen al cas. Avui no puc encara treure-me-la del cap i us poso un verset que vaig fer l'últim cop que hi vaig ser. Ara la pluja són llàgrimes i el reguerot sang. Les paraules un clam de dolor.

Cafè de FLORE

Plovia a París
Un reguerot als meus peus
formava un toll fet de paraules,
pasta de paper imprès.
Sortien d’un antic cafè
Hi vaig entrar
i en vaig omplir un cistell

dissabte, 14 de novembre del 2015

El nostre amic Fernando es molt bo ademés de ràpid.

divendres, 13 de novembre del 2015

L'ENIGMA DE LA TRESCA


Temps era temps, quan els pobles i les ciutats, a vegades, sofrien cruels plagues, ja sigui de llagostes, rates, granotes i d'altres...Barceliona tampoc se n'escapava. Es veu que un cop en va patir una de molt grossa d'animalons llefiscosos. No sé com s'ho devien fer (devia ser actuant de pressa per contrarestar) però van aconseguir fer-los desaparèixer. En aquell moment de plena expansió de la ciutat s'estaven construint alguns dels monuments que encara ara són en peu i visita obligada dels turistes. En un d'ells el constructor va fer esculpir un d'aquests animalons en record d'aquesta plaga. 
 De quin monument es tracta i de quin animaló parlo? A veure qui és capaç de dir-ho! (no d'endevinar-ho).

dijous, 12 de novembre del 2015

LA TRESCA I LA VERDESCA

Feu clic AQUÍ per escoltar Allegro de Sonata per a piano nº1 en Fa major d'en Roc. El treball és molt llarg. A qui l'interessi li podré deixar quan ja l'hàgi imprès.

dimecres, 11 de novembre del 2015

LA TRESCA I LA VERDESCA



   Deixeu-me que avui m'estarrufi com una gallina lloca (i no m'agraden les gallines).
    El meu nét Roc (17 anys), avui ha presentat a l'escola un treball que serveix per a tenir nota en el moment de triar carrera. És de tema lliure i com podeu imaginar, acostumen a ser un "retalla i enganxa" amb molta consulta a Internet.
Al Roc aquest sistema no li va, ell s'ho pren tot seriosament i es va proposar de fer alguna cosa original, vull dir de collita pròpia, i relacionat amb els seus interessos. I va triar la música, concretament la sonata clàssica. No solament es tractava d'un estudi sinó que n'ha compost també una. En quan va triar el tema i va fer el projecte, el mateix mestre es va espantar per la seva complexitat. Però ell va continuar malgrat no tenir mentor a la pròpia escola. Hi ha treballat durant sis mesos, s'ha impregnat totalment de Mozart i dels músic que n'han fet per copsar-ne l'estructura, n'ha parlat amb el seu antic mestre de música, ha viatjat a Viena per respirar aquella atmosfera i no ha deixat res per veure etc... No us en dic més perquè, com tots els bons estudiants ( i les bones persones) destil·la discreció i no ha parlat gaire del que fa. Ha patit l'angoixa del dubte de si seria capaç, l'alegria de fer el que li agradava, el goig de l'estímul de qui el comprenia malgrat la seva prudència, i la enorme satisfacció de saber que ha aconseguit el seu propòsit. Ahir vaig poder sentir la seva sonata: precisa, alegre, vital...una meravella (i no és amor d'avia, encara que n'hi ha un bon feix). Com no ha de treure una bona nota?

dimarts, 10 de novembre del 2015

SOLUCIÓ A L'ENIGMA DE LA TRESCA




La història és un gran arbre amb moltes, moltíssimes branques, de les qual tots hi pengem com cireretes que a vegades van aparellades, soltes, a trios o inclús d'algunes,  menjades pels ocells, en penja tan sols el pinyol o s'han podrit.  I aquesta obvietat a què ve? Doncs a la resolució de l'Enigma d'aquesta setmana. Aquella imatge era l'emblema de l'Acadèmia dels desconfiats,  que fou creada per promoure l'estudi de la història, la llengua i la poesia catalanes l'any 1700 a Barcelona per diversos erudits, el principal dels quals fou Pau Ignasi de Dalmases. (https://ca.wikipedia.org/wiki/Pau_Ignasi_de_Dalmases_i_Ros

Aquest senyor, resulta que és un re, re, re,re, re.... besavi meu. En tinc reconstruida tota la nissaga fins el 1497. Remenant papers i llegint internet (família Dalmases) m'he assabentat de moltes coses i he aclarit d'altres que coneixia per tradició familiar més o menys fabulada. I també he vist com, a través dels segles hi ha un fil que ens lliga encara que no ens adonem, Un fil de seda finíssim que voltant, voltant conforma un capoll del que en sortirà una papallona que posarà ous dels que sortiran cucs que es tornaran crisàlides i seguirà i seguirà la història, fent que l'arbre creixi en branques i es faci més i més esponerós amb branques de les quals pengem, diminuts però amb la petita contribució que ens sigui donada fer. 

dilluns, 9 de novembre del 2015

Podria ser la Meri al nou local, ordenant llibres.

Ara que ja s'ha buidat un dels pisos del meu germà, la Meri, segueix endreçant, classificant i desestimant papers d'un altre i s'ha començat el buidatge d'un traster en el que hi ha 160 caixes (més o menys de la mida d'una rentadora) plenes de llibres i papers, que cal revisar. Us podeu imaginar el que és això? Jo estic que si no ho veig no ho crec i la Meri francament desmoralitzada i desbordada. La sensació és com si ens trobessin al davant d'aquell fotograma que estan passant sovint per TV sobre la pel·lícula El segon Origen (el d'una ciutat destruïda i derruïda) i s'hagués d'ordenar tot i inquibir-ho en diferents llocs per poder començar una nova etapa que consisteix a vendre, donar, regalar... vaja, col·locar-ho tot més o menys bé. 
Només de llibres, podríem muntar una biblioteca (segur que en tenim molts més que qualsevol de les biblioteques d'una certa importància de Catalunya). Potser quan ja no tinguin tanta feina i reunions ens podrien deixar l'edifici del Parlament. Crec que amb la planta baixa ja en tindríem prou. Esperarem a saber quin serà el nou President i potser trobarem qui ens pugui fer de bò  i aconseguir-ho. També es podria fer una bona foguera al mig de la Plaça Catalunya o una nit deixar els llibres arrenglerats a les voreres del carrer de Balmes, per exemple (des de l'Avinguda del Tibidabo al carrer de Pelai) però segur que això no està permès. Jo que sóc una ferma defensora de la necessitat d'Ordenances municipals i ara, ves, me les saltaria totes.

diumenge, 8 de novembre del 2015

L'arpa i les seves vibracions, 404


En aquest capvespre de diumenge trio aquesta partitura poc coneguda de Ravel. Un apunt agradable i suau de la primera part del concert d'avui a l'Auditori, per acabar el dia amb serenor, ja que demà ens esperen focs d'artifici i d'artilleria.
                           
                                      La partitura és: Ma mère l'Oye

Concebuda com una suite per a piano a quatre mans,que reuneix cinc miniatures embolcallades en l'atmosfera màgica dels contes de fades, Ma mère l'Oye mostra la fascinació de Maurice Ravel pel món infantil. L'obra, inspirada en els Contes de la meva mare, l'oca, de Charles Perrault, s'obre amb la malenconiosa Pavane de la Belle au bois dormant. Les atmosferes, de vegades inquietants, atorguen una especial identitat a aquestes miniatures des de la pavana inicial, que evoluciona sobre una melodia transparent, fins al radiant final.

Son cinc peces infantils escrites el 1911

 Pavane de la Belle au Bois dormant
Petit Poucet ( Patufet)
Laideronnette, Impératrice des Pagodes (La neneta lletja)
Les entretiens de la Belle et de la Bête (Les converses)
Le jardin féerique ( El jardí encantat)


Curiosament, Ravel no busca grans efectes en aquesta refinada partitura, sinó la depuració del llenguatge i la subtilesa orquestral. Hi ha efectes meravellosos al Petit Poucet, que ens situa al cor del bosc, on s'escolten el ocells (glissandi i trinats dels violins) i la flauta imitant el cant del cucut. La fantasia instrumental també sorprèn en la innovadora i misteriosa Impératrice des pagodes i en el moviment del vals, que constitueix Les entretiens de la Belle et de la Bête. La majestuositat de Le Jardin féerique tanca l'obra amb un bany de llum i en un clima enlluernador.
Era la primera vegada que escoltava aquesta partitura, normalment se sol programar   "El Bolero", "Daphnis et Chloé", Gaspar la nuit, Jeux d'eau o també l'Obertura de Shèhérazade; per tant m'ha sorprès aquesta música dedicada a coneguts contes infantils, on la música acompanya amb tendresa els protagonistes. 
Desprès d'escoltar Ravel, han seguit dos plats forts de música russa: Prokófiev i Xostakóvitx, música greu, profunda, que segurament lligaran amb els esdeveniments de la propera setmana.


Si us agrada l'apunt i de moment us treu cabòries, estaré contenta. Bona nit.

divendres, 6 de novembre del 2015



La de coses que estic descobrint tot fent endreça dels papers del meu germà!
Sabeu què és aquest emblema? Té molta relació amb mi i a més a  més , el mèrit de ser premonitòri. A veure qui s'hi atreveix.

dijous, 5 de novembre del 2015


PER FI

Es tracte del nostre divorci. Sí, ella ha decidit divorciar-se d’una vegada, per totes. No aguantaba tants maltractaments. Per això ha decidit trencar per sempre més. Però ell, com sols ocorre, es nega a acceptar-ho. I posa totes les traves hagudes i per haver, la majoria d’elles amb joc brut i amenaces. Faltaria més, es creia l’amo de la casa, el “master of the House”. Però ella, no cedeix ni cedirà, farta de tant abús i despreci. Així que, l'hi ha dit: bon vent i barca nova. Fins aquí hem arribat!

LA TRESCA I LA VERDESCA

Colors i formes de la tardor a Saifores


Després de molts dies de gris, diumenge el cel va aparèixer cobert de paper xarol d'un blau esclatant que ressaltava el primers plans. Els arbres, immòbils, es retallaven com en un decorat, les ombres tallants, els contorns precisos. El cant d'un ocell era clar i cristal·lí com l'aigua de la font. Per a qui canta? Una garsa  li donava resposta amb la seva veu rogallosa i l'aire s'omplia d'intuïció d'hivern. Van sonar les campanes com si fossin de fusta, sense vibració. Van arribar uns pardals, dues papallones blanques, una marró i una negra creuant l'espai com si tot allò no anés amb ella. A vegades tot quedava en suspens i ni tan sols se sentien els cotxes de l'autopista. El cant de l'ocell acabava amb un descens de les notes que semblaven un lament o un comiat. Era el dia de Tots Sants, l'hivern és encara lluny però tot semblava cridar-lo. Inclús el sol que marxa cada dia una mica abans.

Si en voleu veure algunes, cliqueu a                                                                          sobre la foto.