divendres, 30 de setembre del 2011

LA TRESCA I LA VERDESCA


Contemplant restes de l'11 S de N.Y en una exposició al CCCB, de fotografies fetes a l'hangar on es guarden.

Després d'un matí en que no podia connectar-me a internet (Telefònica ja els té, aquests capricis, de tant en tant) i que vaig dedicar a les labors pròpies de la meva condició , que no del sexe, ai làs, a la tarda, per fí, visito l'exposició del fotògraf Brangulí. És realment molt interessant. He arribat que començava una visita comentada i m'hi he pogut afegir (només erem dues persones). Sempre exposen aspectes clau per a la interpretació del que després veuràs. Les fotos, no solament són magnífiques i expliquen un temps (mig segle) de Barcelona sinó que també m'han servit per revisitar una part del meu passat. M'he posat molt contenta amb una foto de la lleteria del carrer Muntaner on sempre anàvem a comprar la llet. La senyora Lola seguia tan "rozagante" com sempre. Al taulell encara no hi havien instal·lat un aparell molt curiós de dues boles de vidre per on passava la llet i es produien unes cataractes blanques, fascinants. Més endavant, com que quedava molt a prop de l'escola hi anàvem "a berenar"(o sigui a fer goma) i com que sempre feia aquella olor dolceta i calenta en dèiem la Granja de la mala llet.
Al CCCB, com heu vist també hi ha una expo sobre l'11 S. Tan una com l'altra són molt recomanables (més la primera).
Encara puc anar fent fotos, de camí del cinema Maldà on vaig a veure 13 asesinos, una pel·lícula sobèrbia de Takashi Miike. Impressionant. D'una força i una bellesa que et deixa clavat al seient. Tot i que no és ni el moment, ni la nostra cultura, corpèn la lliçó de fidelitat i responsabilitat duta a les últimes consequències. Una obra d'art total.


(1)

LA CENSURA FRANQUISTA EN LOS COMICS

Llegados a este punto de mis comentarios, creo que se impone echar un vistazo a la censura que impuso el régimen franquista y de la cual no se escaparon los comics. Para empezar decir que el comic o tebeo, como se le llamaba entonces, pasó a ser censurado por la misma Ley de Prensa de 1938 para acabar, decía, con “la perniciosa libertad entendida al estilo democrático”, con la que se pretendía, grave error, “querer experimentarlo todo”.

De todos es sabido que durante la etapa franquista se consideró al pueblo español como un adolescente, y como a tal había que vigilarlo y protegerlo de todo tipo de vicios. Esa era la razón por la que existiese la censura que , según sus defensores fue una celosa protectora, pero también de un evidente dirigismo. Pacho Fernández, decía muy acertadamente en un artículo que, “durante los tres años de contienda no podía hablarse de censura dado el dirigismo que fue absoluto, la propaganda tan descarada y el riesgo por rozar algo que pudiera oler a trasnochado-liberalismo-judeo-masónico tan grande que en casi todos los tebeos los “buenos” mataron “rojos”, Hernán Cortés ocupó Méjico y las niñas rezaron y dieron limosnas o sufrieron tanto como “Mari Pepa entre los rojos”. Quiere decirse con eso que toda la prensa fue incorporada al aparato estatal. Para dar fe de ello vuelvo a remitirme al citado articulista que extrajo unas frases de unos comics de la época: en Flecha: “El flecha llamado Edmundo vence siempre a todo el mundo”. En Pelayos: “Márgara, la más pequeña, ayuda a ganar la guerra”.En Flechas y Pelayos los personajes Castillo y Federico aparecían vestidos con camisa azul y boina roja, incluso antes de que se incautara la Delegación Nacional de Prensa y Propaganda de Falange, de dicha publicación, como de las restantes no editadas por organismos confesionales católicos.

Empezaba pues, un lavado de cerebros para crear un “nuevo estilo de vida”. Digamos que fue otra guerra más, de la que pocos niños se librarían.

Quedaba establecida la censura previa al terminar la guerra.

CONTINUARÁ…

dijous, 29 de setembre del 2011

LA TRESCA I LA VERDESCA



La ciutat es recupera paulatinament del seu estiu. La terregada turística de cuixots i samarreta imperi, minva; van quedant només els jubilats i i poca cosa més (que valgui la pena). En general, el personal que encara pulula per aquí, podem dir que és el que quedarà, irremeiablement. Queden ferides inesborrables, però. A la Rambla, he vist unes caixes per posar flors que en grans lletres deien: flores naturales. Donc sí, cal, perquè proliferen els engendres antinaturals. Si us fixeu en la foto, creieu que caldria la precisió?

L'aire és fi malgrat la calor però s'endevina ja la tardor que, tot i les dates, no ha arribat encara. Aprofitem aquests dies en que podem sortir de casa sense cap jaqueta; conviden a passejar i veure coses.

I tot sentint la conversa d'un noi al meu costat al tren de Sarrià em pregunto quan ens cansarem de tanta "mentalitat de crisi". L'evidència no es pot negar, però jo no parlo sinó del que fa que la gent tiri endavant: l'interès (no m'atreveixo a dir il·lusió) i també el convenciment que cal fer atenció més al que tenim que no pas al que ens falta. Pensar en positiu. Però potser és massa demanar.

Per cert: Huston no contesta. Hello! hello! Això no és una cursa de relleus!

A empentes i rodolons

LA IMPORTÀNCIA DE SER FRANK, d'OSCAR WILDE

Al teatre Gaudí, S. Antoni M. Claret, 120. La vam anar a veure ahir i no està malament. El text, una clàsica comèdia "de enredo", ocurrent i en moments, divertida. La sala, no se si la coneixeu, és petitissima (encara que és la "sala gran" perque l'altre és minúscula. Erem 49 espectadors (suposo que per ser dia de futbol) i es tenia la sensació de que estaves en una casa particular i una representació d'aficionats (a cap actor el coneixia). Fa temps que la estan fent i l'han prorrogada fins al 30 d'octubre. Vam passar una estona entretinguda. I ara ens queda saber el perquè del canvi de titol, sempre li haviem dit "La importancia de llamarse Ernesto". L'original es diu "The importance of being Earnest". Algú ho sap?

dimecres, 28 de setembre del 2011

LA TRESCA I LA VERDESCA

Yo quise escribir para combatir esa incontenible pérdida de existencia: al menos un dia de cada año deberia ser un sólido pilar de la memoria, puro, auténtico, descrito sin intenciones artísticas, lo que viene a significar entregado al azar y a merced de él.
Christa Wolf

<!--[if gte mso 9]> Normal 0 21 false false false CA X-NONE X-NONE MicrosoftInternetExplorer4

Ahir varem anar a la presentació del llibre coordinat per l’Esmeralda (ens vam trobar en Rafel, la Celeste i jo per casualitat). Va estar força bé, amè i distès.

El llibre, ja ho sabeu és exactament això: el dia 27 de setembre, de 28 escriptors. Un pla que va fer primerament amb dones i que ha tingut la seva continuació amb aquest recull d’ara.

Tot ve d’una idea de l’escriptor Màxim Gorki el 1935, idea que finalment no es dugué a terme. Volia que tots els escriptors escriguessin les seves impressions i fets d’un dia determinat, el 27 de setembre (devia ser una data especial però no se sap perquè) al més detalladament possible.

Això, finalment no es va realitzar però anys més tard, l’escriptora Christa Wolf va reprendre la idea i va escriure el seu propi dia i ho va continuar fent durant més de quaranta anys.

Independentment del resultat (encara no he tingut temps de llegir tot el llibre) la idea és bona, els autors són diversos i de tota mena de tarannàs i el criteri de l’Esme ja el coneixeu. Tres bons motius per a llegir-lo.

dimarts, 27 de setembre del 2011

Per al.lusions

No sé perqué no puc escriure als comentaris de la Mª Dolors. Passo doncs a contestar-la desde aquí. La foto de la setmana es el plafó decoratiu de dins la sala del cinema Aribau que va crear el decorador Antoni Bonamusa (decorador de tots els cinemes de Balañá) L'Aribau es va inaugurar el 7 de desembre de 1962 amb el film West Side Story, amb un exit extraordinari que es mantingué en cartell fins el 8 d'octubre de 1964. O sigui 95 setmanes i dos dies. Rafel.

LA TRESCA I LA VERDESCA


S'ha acabat definitivament l'estiu. Vaja quina gràcia! tan bé com estava al meu balancí, però encara que el deure no em cridi, sí que tinc coses a fer a la ciutat. Jo també, com les orenetes, marxo amb recança. Sort que tinc una goma que s'estira fins a un cert punt i em fa tornar periòdicament. A les finestres encara hi ha mosquiteres.
Sembla que fos ahir que em vaig embarcar cap a la meva illa deserta però tot passa i cada cop més de pressa. Ha estat un estiu de batzegades; dies de molta gent i altres de relativa calma. El que sí que he sentit ha estat una mena de trencament brusc a l'acabament tot i que ja sabia que els coles començaven i tothom desapareixeria. Amb el retorn a la normalitat, els pocs dies passats s'han posat a córrer despietats cap a la tardor i en la seva fúria, assequen les fulles que es cargolen desesperades, com jo, que s'hàgi acabat la verdor, demanant una treva. Els camins són plens de figues esclafades, llavors negre brillant de llorer i taques dels raïms de moro rebentats. Es prepara la debacle final: la caiguda de les fulles del lledoner gran que fins que no acaba deixa encara una escletxa de somni.
La ciutat deu ser molt intel·ligent perquè s'adapta als canvis amb una rapidesa sorprenent. Ara em toca a mi.

La foto de la setmana és l'enigma. On és (segur que el R. ho sap)?

diumenge, 25 de setembre del 2011

Huston, me recibe?
hablando, hablando: tenemos un problema.
i dos i tres.
Soc a l'éter però fins que no arribi la sonda de socors, lluito contra els elements. Espero establir contacte aviat. Bip,bip, bip, bip
Posted by Picasa

divendres, 23 de setembre del 2011

¡Eh! ¡¿Oiga?!

¿Hay alguien?

De pronto me ha entrado el pánico. Hay un silencio total, como si estuviera flotando en el espacio sideral. Como si fuera un astronauta perdido y desconectado de su nave o laboratorio espacial. No existen sonidos ni palabras. No hay textos. Nadie explica nada. Terminado el verano, ha desaparecido todo el mundo. Es como estar entre miles de millones de Mb como granos de arena tiene el desierto. Me pregunto si este, es el blog de un planeta de desaparecidos. Lugar de ausentes. Tierra de nadie ¿o de aliens?. La angustia es total. Incluso ha desaparecido el naufrago de la Isla de Saifores ¿Murió acaso, ahogado o devorado por los tiburones? Estoy lanzando señales, si alguien las ve que conteste.

¡Aquí Moltlletraferits! Conteste.

¡Aquí Moltlletraferits! Conteste.

¿Hay alguien?

¡CAMBIO Y CORTO!

diumenge, 18 de setembre del 2011

PRINCIPIO DE CURSO

Este mes de septiembre, como todos los septiembres de todos lo años, dan comienzo los cursos académicos. De nuevo cada cual, ocupa su sitio en el pupitre, la mesa o aula. Escuelas y universidades se llenan. Y vuelta a empezar o mejor dicho a continuar. Digo esto porque este año será la primera vez, en muchos años, que no me hallaré presente en ninguna clase, no conviviré con compañeros ni estaré bajo la atenta dedicación de un profesor. Sé que lo encontraré a faltar. Ya me está sucediendo, y no ha hecho ni una semana que han empezado la nueva etapa escolar. Será un año duro, lo sé. Un curso encerrado conmigo mismo y mi novela que, finalmente tengo que terminar, cueste lo que cueste. Una novela que fui aplazando hasta hallarme en condiciones de poderla abordar. Quiero decir, con suficiente bagaje cultural y conocimiento de cómo debe escribir uno a nivel profesional, y decidí acabar de formarme, tras muchos cursos, unos mejores que otros, en la Escuela de Escritura del Ateneu Barcelonés. ¡Ese fue mi error! Evidentemente aprendí cosas, que duda cabe, siempre se aprenden, nunca se acaba el aprendizaje, pero…el ritmo de aquella escuela dominado por el afán recaudatorio, llenando las clases con doce alumnos cada una, hacía imposible llevar a buen ritmo los proyectos, consiguiendo que muchos alumnos acabasen aburriendo el suyo. Este fue mi caso. Hasta tal punto que no he podido reemprenderlo desde que quedé trabado en el segundo trimestre, esperando mi turno para que fuera comentado el trabajo realizado hasta aquel momento. Todo ese tiempo ha sido invadido por las dudas, una rebeldía interior, que a punto estuve de abandonar la clase.

Esperé hasta el último día y ¡oh milagro! Aquel día fue leído mi texto que evidentemente tuvo correcciones, pero con comentario aprobando el camino que había elegido en mi forma de narrar y que se me instaba a seguir en ello en el siguiente curso. Pero lo cierto era que ya no me interesaba el texto. Incluso hubo algún momento en que dudé de seguir escribiendo. He necesitado de todo el verano, para imponerme con gran esfuerzo, la obligación de escribir, por descontado sin retomar mi novela. Esa la aparqué. Me dediqué a escribir cuentos cortos, para volver a coger el ritmo y el placer de escribir. Creo que he conseguido de nuevo sentir esa necesidad de escribir.

Pero ahora empiezan de nuevo los cursos y yo he decidido no asistir a ninguno de ellos. No quiero que el ritmo de una clase frene otra vez mi proyecto. Y me ha costado decidirme, porque había una propuesta muy interesante con Borja Bagunyà, recomendado por todas mis amigas, a la cual se unió la de mi mujer, que al ver su foto en El País por una crítica sobre su libro “Plantes d’interior”, lo reconoció como el profesor que tuvo el curso pasado en la Universisdad, en la asignatura de Historia i Literatura. También insistió en que era bueno. Este fin de semana he estado a punto de ceder. Pero este curso no. Este curso ampliaré mis horas de lectura, asistiré conferencias, pero sobre todo escribiré mi novela. Sé que va a ser duro, pero quiero evitar la tentación de querer volver a sentirme rodeado de compañeros en una clase. Trataré de olvidar aquel dicho que dice: “No hay mayor placer que caer en la tentación”, y que eso es tan solo, una divagación literaria más.

Rafael Rodríguez-Bella septiembre 2011

dijous, 15 de setembre del 2011

DES DEL BALANCÍ

Vell i nou

Aquests últims dies d’estiu son per fer balanç. En realitat qualsevol moment és bo per fer-lo però ara, amb les propostes que du un nou curs, el programa de classes, les novetats del cinema etc gairebé és obligatori. Som en aquell cim de la pendent i el dilema està present: o pugem o baixem. Potser no és tan dràstic però si que cal mirar enrere i endavant. Veure què és el que ens ha aportat de bo l’estiu i què volem que segueixi en les nostres vides. I quines altres coses que no tenim i voldríem tenir hem de procurar posar els mitjans per aconseguir-les. I no em refereixo a coses materials concretes sinó més aviat a actituds que poden dur-nos en la bona direcció. No és allò que ens proposen les revistes: anar al gimnàs, estudiar anglès, fer règim... sinó recordar el que ens ha donat una mica de felicitat i hauríem de no oblidar per mantenir-la.

No hi ha receptes, com tampoc no hi ha patrons de felicitat. Inclús caldria matisar molt sobre quina cosa és la Felicitat i les felicitats possibles. A cadascú el fan feliç (amb minúscula) coses que m’atreveixo a qualificar d’originals perquè com que tots som diferents també es convertiran en diferents encara que siguin les mateixes. Segur que contemplar una posta de sol, per exemple (i per buscar un exemple manit i clàssic) és gratificant. Però a un li recordarà un moment determinat, a un altre una companyia, pel de més enllà es tornarà una experiència estètica i per a un altre un pensament místic o transcendent o potser també hi haurà qui s’entristeixi.

Jo, i ara no us explicaré quins són els meus propòsits de Felicitat, segur que a l’hivern tractaré de recordar el meu ball amb les orenetes, el so del vent entre les fulles i el dels meus, més enllà, i les qualitats de la llum en un espai conegut, el meu. Coses que són molt més del que són i que no seran la Felicitat però m’acompanyen en el camí de la seva recerca.

Posted by Picasa

dimecres, 14 de setembre del 2011

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 139

MIQUEL GALMEZ

Just a les vuit del vespre s’inaugurava l’exposició del Miquel a la sala il mondo, del carrer Calabria 178, titulada “El bosc encantat”. Fa anys que som amics així com amb la seva dona l’Anna. Allí ens hem retrobat amb altres amics comuns i altres fotògrafs amics seus.

Totes les fotografies són del mateix format, cosa que dóna un equilibri a l'exposició; totes mostren escenes de boscos amb games de colors verds i marró fosc que m’han agradat molt. La tècnica és el resultat d’emprar una càmera estenopeica. M’ha explicat el que era, tan senzill com quan érem petits i miràvem pel forat fet en una caixa de sabates, sense objectiu.

Rafel i Marçal segur que ens en diríeu també moltes coses i possiblement ja coneixeu el Miquel, té un llarg currículum com a fotògraf artístic i una projecció en l’àmbit docent. Autor de diversos llibres i coautor del llibre tècnic Fotografia para professionals, 1976.

Jo no coneixia aquesta tècnica i m’ha sorprès gratament.

Marxo cap a Burgos dins unes hores, però volia deixar constància de l’obra d’en Miquel, tan diferent de les altres exposicions que ha fet fins ara.

DES DEL BALANCÍ


A mig matí

Darrera la roda del cotxe apareix un tros de gat petit i famèlic i dues papallones volen davant del seu nas i l’empipen. Es torna a amagar i surt per l’altra banda. Les papallones ja no hi són i ell, estranyat, les busca. Finalment es resigna a que la cosa ha canviat i s’asseu al sol llepant-se una pota.

El gat és català. El cotxe, una certa imatge de progrés. Les PPllones, les nyic, nyic de torn, blanques i pu(r- o- t ?)es. No trobeu que és una perfecta metàfora de l’actualitat? Després direu de les illes desèrtiques... aquí passa de tot!

(espero que sapigueu solucionar el petit trencaclosques de la r o la p)

a empentes i rodolons

LA SONRISA ETRUSCA.- Si algú va llegir la demoledora crítica de La Vanguardia de fa uns dies, les ganes d'anar a veure aquesta obra li van passar de cop. Com nosaltres ja teniem comprades les entrades abans, ahir a la nit vam anar al teatre. I aquest és el nostre parer: Només per veure l'interpretació d'Hector Alterio fent de Salvatore/Bruno tot val la pena. Fa uns vint anys que vaig llegir la novel.la de Sampedro i, pel que recordo, l'adaptació no està malament. Respecte del director, sí considero que no està massa encertat. Els actors son molt fluixets, destacant-se molt pel sobre de tots Hector Alterio, contingut i emotiu, com correspón al seu personatge. La seva dicció, especialment quan fa veu en off simulant el seus pensaments, no és massa clara, però és tan bon actor! Una actriu, Sonia Gómez Silva i, a estones, Julieta Serrano, fan un correcte contrapunt. Com l'història és bona i l'interpret principal també, la recomanem, malgrat una posada en escena no massa oportuna, com per exemple, les projeccions que envaeixen l'escena de forma gratuita.