dimarts, 21 de juliol del 2015

LA TRESCA I LA VERDESCA


D'aquest garbuix de fulles què en sortirà? Pot ser l'heura ho envairà tot, ofegant la resta; potser les cintes, esveltes uns dies però que de seguida cauen se'n faran les mestresses, potser el gessamí ens omplirà de flors oloroses, marejadores tanmateix; o bé quatre fulletes , ara mig ofegades, seran dintre de poc una branca de lledoner, la planta autòctona que creix i creix sense aturador i fa una bona ombra on poder llegir o sestejar. La Natura amb la seva bellesa sorprenent, la potència de la vida... No trobeu que és una bona imatge del que la política del nostre país ens ofereix en aquest moment?

dilluns, 20 de juliol del 2015

LA TRESCA I LA VERDESCA

(fanal en clau japonesa)


Visc en un petit món en el que res no passa. Malgrat tot algun racó, un moviment, qualsevol imperceptible esdeveniment recorda que fora d'aquí hi ha un altre món més gran. És com amb les galàxies sabem que existeixen, que nosaltres som pura misèrie al seu costat encara que ens pensem centres de l'univers I de fet ho som i això no vol pas dir que siguem el més important. La vida a Saifores, ara , per mi és també el centre i tot gira al seu voltant, més enllà dels límits propers. Aquests dies aprofito per llegir molt i fer unes certes vcances d'escriure perquè no tinc prou serenor d'esperit per fer-ho. No us estranyeu si no publico gaire al bloc La connexió a Internet, via telèfon mòbil és fatal i la majoria de cops, quan m'hi poso no hi ha cobertura. M'empipa molt això de prometre l'oro i el moro i que figuri que vivim en plena era informàtica i el més bàsic com és la connexió és el primer que falla. . 

dissabte, 18 de juliol del 2015


Seguir tu propio camino

Llega un momento, en el cual uno se plantea que debe vivir su propia vida y que ha llegado la hora de formar su propio hogar. Ha llegado la mayoría de edad, la madurez. Los padres inteligentes, entienden que es ley de vida y no se oponen a que su hijo marche y abandone el hogar que hasta ese momento ha convivido (no entro si bien o mal). La decisión se hace de mutuo acuerdo, sin malos gestos, sin rencor alguno, amigablemente. Así es como sucede entre gente civilizada e inteligente. Y eso, que es tan sencillo y que ocurre cada día, debería ser ejemplo, para los políticos de más abajo del río Ebro.

ACTUALITAT,


En pleno verano

Ya estamos en plena diáspora estival. Unos en Saiforas, otros en Nuria, y otros nos quedamos en la ciudad. Yo ya hice mi salida, como siempre, en el mes de junio, esta vez por la región del Tarn en el Midi-Pyrénées, pero he preferido no hacer la reseña de mi viaje (por decepción). No obstante, sigo los comentarios de Mª Dolors, el resto, no se sabe, se perdieron por el camino hace décadas. Por lo que no puedo suponer que su ausencia sea a causa del calor. Simplemente no escriben. Evidentemente están en su derecho, pero sabe mal que la razón de la existencia, en su día de este blog, fue reunir a unos presuntos escritores o por lo menos que intentaban serlo, porque el escritor siempre tiene temas que tratar, opiniones que airear, pero cuando esto no sucede, el blog se queda huérfano y uno, hay momentos, que se pregunta si vale la pena mantenerlo abierto. Pero igual no hagáis caso de mi escrito, que a lo mejor solo es producto de un sofoco a causa del calor que estamos sufriendo. Cuando llegue el otoño y hayamos ganado la independencia, igual todo cambia y el blog resurge de nuevo con gran empuje y vitalidad (siempre es bueno tener fantasías). Hasta entonces que tengáis un buen verano.

divendres, 17 de juliol del 2015

L'arpa i les seves vibracions, 391


VACANCES 2015
  
Ja ha arribat a casa, la meva germana des de Burgos, per passar les vacances a Barcelona. Com tenim per costum, iniciem uns dies de descans a Núria, la Vall tan estimada pel repòs que ens proporciona, la natura impactant amb les seves valls i muntanyes, les vaques i els cavalls que pasturen sense immutar-se de les persones que ens hi apropem i, les caminades, això si, cada any més curtes per les limitacions de l'edat, però igual de boniques.

Queralt, Ribes de Fresser i altres pobles per escapar-nos. Així que tanco bloc fins a la tornada


dimarts, 14 de juliol del 2015



Són les set del matí. Avui m'he llevat més d'hora perquè han de venir a netejar el jardí, endur-se les restes de la poda i altres minúcies que donen fe que els meus fills no acaben d'acabar res doncs els dies tenen un límit que no està d'acord amb les seves voluntats.. És un moment d'aquells que tant m'agraden: encara no se sap com serà el dia i tot sembla nou. El contorn de les coses és com un dibuix xinès, precís i ben delimitat i el frescor de l'herba ben regada ahir a la nit no deixa endevinar si també avui farà molta calor- em temo que sí però cal aprofitar aquest moment. 

Ara arriben els jardiners i les manobres d'entrada de la furgoneta em distreuen uns moments. De seguida m'acompanya el soroll d'abella gegant de la màquina de desbrossar i contemplo els seus moviments de formigues eficients, que van netejant els meus horitzons; és com quan la nostra primera rentavaixelles que feia molt soroll  i m'encantava sentit-lo mentre prenìem cafè i ella rentava els plats. A casa tothom dorm encara. Ja, entremig de les fulles dels arbres el sol s'està obrint pas com em temia.
Estic llegint un llibre de ciència ficció molt bo, en el qual el món sencer queda destruït i mor tothom excepte uns quants que ... bé això és el de menys, però està realment molt ben escrit i les descripcions de la soledat del món sense persones, tan bones que avui mentre encara era jo sola em semblava estar a dins del llibre. No cal dir que aquesta sensació ja s'ha esvaït i a penes sento el remor de la piscina en mig de la desbrossadora, la segadora i el bufador de fulles. Després d'aquests últims dies de Festes Majors i fonda al complet, ara aprofito per llegir i llegir tot el que he anat acumulant durant l'hivern que a penes si podia acabar amb el que el Borja ens anava anomenant.·Tota la vida això del llegir per a mi ha tingut una imatge: un trineu que corre i corre en mig de la neu fugint d'uns llops que l'encalcen i als quals van llençant tot el que tenen a mà per espantar-los. Suposo que ve d'una descripció al Gösta Berling de Selma Lagerlöf, barrejada amb alguna de Tolstoi o un altre escriptor rus. En aquesta mena de somni jo sóc un dels llops que pesco llibres i me'ls vaig empassant a mesura que puc mentre segueixo corrent per trobar-ne més. En Juli ho tenia molt clar i sabia que la única forma d'aconseguir que "parés quieta" era duent-me llibres i més llibres que jo devorava àvidament mentre es cremaven les sopes, la pols s'acumulava en els prestatges i els nens anaven fent de les seves. És una sensació que em fa venir salivera només de pensar-hi. Us deixo i me'n vaig a llegir amb el brunzir de les màquines de fons però que no m'afecten (és com quan sents plorar un nen petit i no és teu). Fins demà.

dilluns, 13 de juliol del 2015

L'arpa i les seves vibracions, 390



GIACOMO PUCCINI /  DANTE ALIGHIERI
GIANNI SCHICCHI

Donat que ahir va ser un dels dies més calorosos, vaig agrair al vespre la retransmissió  de TV per el segon canal,  des del Teatre Real de Madrid de  l'opera  GIANNI SCHICCHI  , una peça de Puccini, fresca, divertida, curta i intranscendent , que ens va fer passar una estona divertida.
Gianni Shiller és poc coneguda , forma part de la trilogia, que va escriure Puccini , juntament amb Suor Angelica, i Il Tabarro
La idea de tres operes  d'un sol acte cada una, per ser representades en una mateixa nit, se li va ocorre a Puccini en el període immediatament posterior a la conclusió de Tosca. Els tres temes ,contrastats entre si, haurien de ser referents  de l'Infern, del Purgatori i del Paradís de Dante Alighieri, els tres camins que ens mostra en la Divina Comèdia.
 De fet però sols Schicchi es troba reflectit en el càntic XXX de l'Ínfern, on Dante imagina als de paraules falses, de persones i de monedes, entre ells està Schicchi que per guanyar una mula, falsifica tot el que cal, com canten els tercets encadenats. No obstant és una opera còmica . Les altre dues no tenen representació directe en la Divina Comèdia  però cal trobar el contrast: Il tabarro és una historia sòrdida i desesperada, mentre Suor Angelica és una tragèdia que deixa oberta la porta a l'esperança.
L'acció de Gianni Schicchi passa a Florència, el 1299. Els parents d'un tal Buoso Donati, que ha mort fa uns minuts, els congrega a tots com a rapinyaires per cobrar la seva part d'herència. Al enterar-se que el difunt ha deixat la seva fortuna a una institució benèfica, per fer-se perdonar els seus pecats, es revelen i ordeixen la trama de fer un nou testament amb l'ajuda d'un brivó, que és Schicchi, que disfressat es fa passar per Donati, mig moribund al llit.  Un notari cridat in extremis,  pren nota del canvi que vol fer. La farsa és plena d'avarícies i trucs,  on el tal  moribund dicta un nou testament deixant als familiars, sols els florins i poca cosa més i,  la part més gran de finques i terres  per a ell.
Conegudíssima l'ària que la seva filla Lauretta , li canta per embadocar-lo perquè la deixi casar amb el seu xicot: Oh! mio babbino caro ( "Oh mi querido papaito").  Finalment uns queden estafats i  Schicchi ara molt ric, deixant casar la seva filla, amb Rinuccio el seu amor secret.



Fins aquí el que va donar la nit. Si aneu a Florència no us deixeu perdre a la Galeria dels Uffizi , el quadre de Botticelli   "el mapa de l' infern ", on descriu l'infern de Dante amb els diferents nivells als quals es baixa depenent del pecat comés.

No us quedeu tristos, Us deixo amb els versos en italià que diu al final el trapella de Schicci:
" Per questa bizzarria /m'han cacciato all'inferno... e cosi sia; / ma, con licenza del gran padre Dante, / se stasera vi siete divertiti.../ concedetemi voi... l'attenuante!"




Una vegada un poeta que va saber fer atractiu el moviment de les formigues i ho va deixar escrit amb lletres i amb un grafisme, que ha quedat per sempre més a la historia de la literatura.

LA GTRESCA I LA VERDESCA




Aquella pilota que em vigila sota qualsevol matoll. A que és inquietant?

Sovint em pregunto per la difusió i el contingut del bloc i arribo a conclusions diverses segons els dies. He d'escriure el que sé que pot interessar per la seva "universalitat"? m'he de dirigir a algú en concret? he de tirar al dret i escriure el que em ve de gust en un moment determinat? Preguntes sense resposta o amb moltes respostes possibles. Avui a La contra de la Vanguàrdia hi ha una entrevista amb Jim Groom, pedagog i expert en alfabetització digital que m'ha interessant perquè respon a moltes d'aquestes qüestions que em plantejo. Diu que en l'era Gutemberg (la nostra) s'ens va educar en la convicció que només mereixia ser publicat allò que era d'interès per a una gran audiència i que ara, en l'era digital, tot és publicable perquè tot té cabuda en la biblioteca de Babel somniada per Borges. I sí, qualsevol fet, qualsevol observació pot tenir interès per algú si ja l'ha tingut ja per al que la publica. Es tracta de compartir. Potser ningú no en farà cap comentari, potser a ningú no li canviarà la vida, però mai ho saps. A mi mateixa, a vegades m'ha sorprès que algú em digui: sí, ja sé de tu perquè vaig llegint-te al bloc. I són persones que mai no en publiquen cap comentari però alguna cosa hi deuen trobar quan, de tant en tant, em busquen (i us busquen, estimats con-blocaires). Potser un dia una resenya de música, o un fet cinematogràfic, un racó de món, o la vida dels ocells o el temps que fa.. Resulta, un cop més, que no és tan important el que dius sinó si ho saps explicar bé. Bufa quin repte! Ara sí que l'he feta bona: saber fer atractius els moviments de les formigues o el brandar de les branques del xiprer!

dissabte, 11 de juliol del 2015

LA TRESCA I LA VERDESCA

Contradiccions, o no.

A l'hora fresca en que només els ocells criden la meva atenció, sembla que tot sigui pau. De mica en mica, la cosa canvia. Ara els gats, ara un nen, ara una trucada... la roda es posa en moviment uniformement accelerat fins arribar a una mena de paroxisme que rarament cesa. Allò que l'energia no desapareix sinó que es transforma es converteix en axioma. acaba en un espai i es desplaça a la taula dels esmorzars, d'aquí  passa a la piscina o al tros enormement atractiu per prohibit , per jugar a futbol. I si s'atura, és perquè em cal aixecar-me i fer-los fora de la televisió i la maleïda Disney chanel. Uf, Uf, Uf. Llegeixo novel·les de tiros i lladres que durant l'hivern he anat acumulant i no acabo de situar-me; no sé si són lladres o serenos i així és molt difícil fer-se'n càrrec de l'acció. De lectures més interessants ni parlar-ne. Dec ser jo, però abans tenia més capacitat d'aïllament o potser és que tots han crescut i fan més soroll o em posa més nerviosa la seva dispersa manca d'activitat productiva. Ja sé que després els trobaré a faltar però... El que té de bona la cosa és que els lliga una mena de xarxa d'interessos comuna i que per a ells, vull creure que l'estada aquí és bona. Jo, però he de fer esforços per amagar o assuaujar la vena d'àvia rondinaire amb mals costums d'ordre, neteja i temps a mesura. Em miro la pedra del memento mori que com sempre m'acompanya i em poso les oller de color de rosa. I a viure que són dos dies.

dijous, 9 de juliol del 2015

LA TRESCA I A VERDESCSA


EN UN DIA QUALSEVOL



El margalló, ventalls de brisa
que en la calor ens encisa

Passin, senyors, passin que aquí veuran meravelles; una casa en la qual tant hi dormen deu com tres dotzenes, uns dinars i sopars que mai se sap per quants han de ser (i arriben, amb ajut del rebost sempre ben assortit), una piscina que buida centenars de litres d’aigua en esquitxades cada dia, pilotes que em miren, dissimulades a sota de qualsevol peu de matoll i xiulen despistant perquè ningú els doni un cop de peu que l’envií a les quimbambes, cables d’ordinador per totes bandes, vasos buits, bruts, al costat de la pica en qualsevol moment del dia, un gat adoptat que s’està apoltronant per moments i abans caçava i saltava i, planant per sobre de tot com una ombra amenaçadora, les històries familiars antigues que van sorgint dels munts de papers que, pacientment, la Meri va desvetllant del seu caos de lustres. Vet aquí el panorama que m’envolta i no entro en més detalls domèstics molt avorrits. Amb els anys he après a no veure segons què, a no parlar segons quan i a no dir amb paraules el que no cal. També podria afegir que llegeixo el diari amb distanciament; o sigui un llegir sense treure’n conseqüències i esperar d’on caurà el set de nou que va pujant. Sembla un comportament d’aquells xinesos, claus de  la saviesa. I així van passant els meus dies que en el fons no estan pas tan malament. A sobre, avui bufa una brisa molt consoladora.

dimarts, 7 de juliol del 2015

L'arpa i les seves vibracions, 389

                                CATCAFÈ

Vaig néixer i encara visc en el barri de Gràcia. De fa uns anys està de moda per diverses raons:   la  vida cultural, a traves de petits teatres, centres de lleure, escoles de música, cines Verdi i Teatre Lliure . Botigues de disseny en roba, calçat i tota mena d'articles  imaginables.  L'altra cara és l'oci nocturn a les seves places,  el denominat" Botelló" on les cerveses i l'alcohol de tota mena garanteix una nit de gresca amb els amics a l'aire lliure, places del Sol, Diamant, Virreina.
De fa mesos, els caps de setmana, davant de la l'estació del Metro Fontana, un para-sol cobreix una taula on  l'associació  Gats de Gràcia, sensibilitzen i fan propaganda per donar-se a conèixer; per treure dinerons venen tota mena de petits objectes sempre amb un gat com a mascota: pòsters, clauers, calendaris, bossetes, etc. També recullen donatius.
Ara donen un pas endavant i  ofereixen una oferta única a Barcelona, Catalunya i Espanya.  Des d'ara la febre pels gats tindrà un impacte més comercial a Gràcia amb una iniciativa pionera que fa setmanes es deixa veure en forma de pancarta en un local del carrer Terol.
El dia 15 d'agost al carrer Terol (al costat d'on hi ha el Teatre neu), a tocar de la plaça Revolució, s'obrirà el primer "CATCAFÈ".

 Sota el nom Espais de Gats, dues sòcies, una txeca i una catalana, han impulsat aquest espai com a escola animalista i centre d'adopcions, a imatge i semblança d'experiències a Taiwan, Japó o Europa. Les impulsores estan en ple procés de difusió de l'estrena a través de les xarxes socials. "El nostre local és únic a Barcelona. Et podràs relaxar amb el ron-ron dels nostres gats mentre et prens un cafè, un te o un refresc", diuen. La Tereza, precisa que el lloc serà "super tranquil". "Hi haurà doble porta i els gats tenen prohibit entrar a la cuina.
Hi esteu tots convidats, dia 15 d'agost, inici de la Festa Major de Gràcia.
Hi

dilluns, 6 de juliol del 2015

LA TRESCA I LA VERDESCA

                                    (aquest no és un més dels nostres)

Ressaca

Ahir va ser la Festa Major. A casa només érem deu i a la casa del costat sis més. Entre tots es va formar una mena de falansteri o barrija-barreja en que es van crear unes aliances indestructibles i a vegades sorprenents. Tot el dia la piscina va ser una atracció més de la festa, la cuina un no parar i el bar del poble un assortidor de gelats, coca-coles, tòniques i cerveses, ben barrejat en un boti-botin i uns "caballitus" que enguany han fet acte de presència al poble. Tot això cuit a 40º de temperatura i els xiscles dels més petits que encara no tenen la veu impostada. Jo vaig anar gairebé tot el dia sense els audiofons per salvaguardar la meva malmenada capacitat auditiva. La nit, amb bany a la piscina inclòs mentre la resta jugavem al rumy, va tenir com a tret característic que els nens van dormir a on no tocava, segons aquelles aliances de què us parlava. Oh quin gran goig, quina joia, quan els germans s'estimen!
Avui, uns estan enfitats, els altres tenen son i les seves consequències, i qui més qui menys, va d'una cadira a un banc amb la cara desencaixada.
Jo estic tan fresca i no sé si per dinar fer una olla de camamilla i deixar-me d'espaguetis i pollastre arrebossat.  I fer una bona migdiada, és clar! Sembla que bufa una mica d'airet. 

divendres, 3 de juliol del 2015

LA TRESCA I LA VERDESCA

NORUEGA


Benvolguts amics, ja sóc al meu estimat Saifores gaudint de les delícies de la posada a punt de la casa i el jardí per l’estiu i com no, dels espais, del balancí, de la piscina etc. La marabunta familiar només es manifesta els caps de setmana perquè és època de colònies i comiats.

Ara també em barallo amb els problemes de cobertura de telefònica que no em deixen connectar-me a Internet de forma correcta i com seria d’esperar. Per això us demano paciència si no faig aportacions al bloc tan sovintejades com voldria. També hi ha una part, ho confesso d’ignorància meva dels truquets per fer que els meus diversos aparells: telèfons per connectar-me, màquina de fer fotos o tarja de les ja fetes, l’Ipad, facin la seva feina d’enviar-se, connectar-se, complementar-se i obeir-me. Què hi farem, és la tècnica i espero que ja l’aprendré. Espero amb candeletes la col·laboració de la Meri que està immersa bucejant i intentant classificar i endreçar una mica, en la paperassa que el meu germà i la seva síndrome de Diògenes ha arrossegat tota una vida, omplint carpetes, caixes, pisos sencers, espais d’emmagatzematge etc. (Estem descobrint cada cosa!). Ell entre tant segueix a la inòpia, més recuperats físicament però amb el cap ves a saber on. 

El viatge, ben aprofitat però com sempre, massa curt, m’ha agradat molt i m’ha recarregat les piles. Noruega és una país preciós i el tros que hem conegut una meravella. Hem tingut molt bons dies, inclús amb sol però amb un fred de “deunidò” (entre 3 i 7 graus) però res que no es pogués aguantar amb un anorak i sabates i mitjons adequats. 
 Això dels fiords, tot i que els havia buscat i vist per internet, amb postals, amb les guies i geogràficament sabia de què anava, ha estat una veritable sorpresa. Si no és a la realitat mai pots fer-te càrrec de les proporcions, de la limpidesa de l’aigua i dels jocs de llums que provoca, de la grandiositat de les muntanyes o roques que omplen el paisatge fins ben bé la vora de l’aigua i deixen, a penes algun cop, una mica d’espai pla on alguna cabana amb barqueta dona fe que algú s’hi refugia i hi va a descansar, a fer muntanyisme o a pescar.

Hem vist roques indescriptibles, mils de cataractes o sobreixidors del gel que es convertia en aigua perquè, malgrat tot, l’estiu semblava apuntar. 

I el més espatarrant, la Glacera de Jostedalsbreen,  la més gran de Noruega, de setanta km. de llarg i que té una superfície d’uns 800km.quadrats. Va ser una sorpresa que no esperava mentre pujàvem i pujàvem amb un autocar i cada cop anàvem trobant més neu fins que, finalment anàvem encaixonats entre parets de glaç de més de deu metres d’alçada, mentre se sentien murmuris de uauuuu, uauuuu, coll...ns,coll...ons de tan bèstia com era el camí (i el xofer impertèrrit amb mànegues de camisa girant el volant ara a la dreta i ara a l’esquerra com si anés per una autopista). L’arribada al cim on un mirador deixa veure una bona part de la glacera és d’infart. No sé explicar-ho però els colors, les sensacions, la transparència i alhora la boira, la llum, els forats al gel amb aquell blau que no s’assembla a res...fan-tàs-tic. Jo, sempre havia somiat en l’Antàrtida. Ara ja na no, en certa manera ja hi he estat o almenys ja he vist tot el que del món del gel i la neu em feia somniar per comprendre millor el meu món.


Un altra dia també ens vam trobar entre neu i neu, amb cabanes abandonades (tot l’hivern estan tancades les comunicacions i tot just havien netejat una carretera).
Era com les fotografies de l’Antàrtida. Un llac immens ben gelat i cataractes immòbils amb, uns trossets de terra coberts de líquens i molses d’uns colors que mai havia imaginat.


De cop, un riu furiós on els salmons fan la seva cursa cap a l’aparellament
















 i uns boscos com fets a posta pels trolls que semblen poder-los habitar.


 I en els llocs més càlids, verd inacabables d’avets, castanyers, pins... cases, totes de la mateixa mena en colors diferents i unes flors exuberants que donen fe de la necessitat d’alegria en mig de la pesantor que deu ser un hivern inacabable.

Unes carreters magnífiques, tos els espais cuidadíssims, sense ni un paper ni plàstic ENLLOC. Un país, en resem que era el més pobre d’Europa i que per la descoberta de petroli al Mar de Nord és el quart més ric del món. Una loteria que han sabut aprofitar al màxim invertint en el que és vertaderament important: en cultura. Cultura que es veu en tot, en l’estat de les carreteres, en el tracte de la gent, en la cura de tot, en l’educació dels nens, en la llibertat, en mil petits detalls que arriben a fer-te sentit avergonyit en algun moment per la diferència. Un país, que si no fos per l’unànime queixa dels estrangers que hi viuen (els que nosaltres hem conegut) de la falta de llum i del fred, i del fred i del fred de l’hivern, podria fer-nos dubtar de les estadístiques de soledat i suïcidis. En fi, complexitats, com arreu. Ara, per ells comença l’estiu; un acudit que ens van explicar: sí, sembla que enguany, l’estiu caurà en aquest cap de setmana.
Fins aviat, espero.