LA TRESCA I LA VERDESCA

BARRI DE SANT PERE- Àlbum de fotos

Aquí va la sel·lecció de fotos que vaig fer

L'Enigma de la tresca 14

Aquí el teniu:

LA TRESCA I LA VERDESCA

Tenia preparat i en espera el po o el tri ptic però aquest matí he anat a esmorzar amb la meva amiga i després de tresca o sigui que la Marisa m'ha passat al davant.
He caminat molt, pel barri de Sant Pere que sempre em quedo amb les ganes perquè mai acabo de fer-lo tot (trampoc avui però Deu n'hi do). He començat l'aventura per la Pl. de l'Àngel, c. de la Bòria, Pl de la llana, Corders, Carders, Cecs de S. Cugat, Pl. de S. Cugat, Assaonadors, Blanqueria, Carders de nou, Allada Vermell, Tantarantana, Pl de la Acadèmia, Pl de S. Agustí vell, basses de S. Pere, Pl de S. Pere, S. Pere més alt, Mònec, s. Pere més baix, Fc. Cambó, Freixures, S. Pere més baix i Via Laietana, Bus i a casa.
He vist una barbaritat de coses i sases, he descobert nous esgrafiats, la vida d'un barri, uns detalls insòlits... aquestes passejades són molt enriquidores. M'encanta aquest flàner badant, aturant-me quan vull i al ritme que vull. És un veritable plaer solitari. Això no exclou que, ocasionalment, es pugui compartir i enriquir.
Encara no he passat les fotos a Picassa. Ja ho faré. Avui no tinc temps.
I demà l'Enigma! Feu punta a les vostres neurones i agafeu l'expremedora de cervells.

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 97

APOCALIPSI

Dedicat a la Marisa... per si vols ampliar una mica més de l’Apocalipsi, i també als que us pugui interessar :

Quan un poble està sotmès a un altre i té por de represàlies, utilitza un llenguatge de símbols coneguts sols per la seva gent per tal de comunicar-se, l’opressor desconeix aquest simbolisme i no censura els seus escrits . Aquest llenguatge simbòlic fou l’utilitzat per Joan desterrat a la petita illa de Patmos en el Egeu, on sembla tingué les visions profètiques i on va escriure l’Apocalipsi, cap l’any 95 en el regnat de Domicià. Les imatges simbòliques son preses en gran part d’un fons tradicional on s’ha inspirat la escenificació de les visions.

La primera d’aquestes visions profètiques és destinada a les esglésies que hi havia a l’Àsia. Les set cartes són per les esglésies de: Efes, Esmirna, Pèrgam, Tiatira, Sardis, Filadèlfia i Laodicea. (conec les tres primeres ciutats, visitades en els meus recorreguts).

Comento del seu llenguatge el que ara mateix recordo:

El número set és igual a (3+4), que vol dir Déu+l’Aliança amb el seu poble.

Estaven drets, vol dir ressuscitats.

La bestia ve del mar, vol dir de l’imperi, és a dir Roma que els te subjugats, és Roma que entra pel port d’Ostia Antica, una ciutat de la costa del mar Tirreno que funcionava com a port de l’antiga Roma.

Copes, indica el càstig que Déu farà, fer caure l’Imperi romà, on la prostitució no té el sentit nostre ni la seva contraposició és el celibat, sinó que prostitució equival a idolatría, es a dir oferir ofrenes als seus ídols.

La 7ª copa, es igual al 7º segell, igual a la 7ª trompeta, tot junt indica la caiguda de l’Imperi.

Podria seguir...per mi ha sigut apassionant ,res a veure amb el que jo havia llegir de joveneta sense saber interpretar els signes, ara amb l’estudi , l’obscuritat aparent del llibre s’aclareix. És un llibre d’esperança, és dir-les-hi a ells que Déu és amb ells.

Déu i l’Anyell habitaran enmig del poble i tots el veuran cara a cara. Es la realització plena de l’Antiga i de la nova Aliança.

AQUÍ EL TENIU

Tal com diu la Ma. Teresa, és tan maco obert com tancat.

LA TRESCA I LA VERDESCA

• Sembla que tot va entrant en la normalitat. Jo també he tornat però encara no he tingut temps de passar les fotos d'aquests dies, poques, a l'ordinador. Per això no he canviat la foto de la setmana. Aprofito i us envio l'Anyel Místic del qual ens parlava la M. Teresa. Per cert, aquesta exposició valdria una visita, no? (jo no dic res)

• Aquest és el Políptic (té força més de tres cossos o peces) . Es considera un compendi de la idea teològica de la Salvació en que es troba des de la Salvació fins l'Apocalipsi. Va ser pintat pels germans Hubert i Jan Van Eyck cap a 1426. Aquests són figures clau dels anomenats primitius flamencs i la seva aportació és ,no solament la plasmació de veritats religioses, sinó també un realisme extraordinari. Són els primers que volen representar les persones i la natura tal com són.

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 96

CANTABRIA III

La imatge que ens envia la Marisa de l’anyell sobre el llibre, em fa avançar l’escrit que volia enviar-vos d’aquí uns dies, (el passo davant de Burgos)per seguir el mateix tema.

El mes de Febrer vaig fer un curset amb el professor Xavier Alegre sobre l’estructura de l’Apocalipsi de Joan: estudi de les 7 cartes, els 7 segells, les 7 trompetes, les 7 copes i les 7 visions. Una lectura actualitzada que ara no descriuré. Conclusió no és un llibre per fer por (cosa que de petites pensàvem) sinó “és una bona noticia eterna” pels cristians perseguits d’aquella època i d’esperança pels de tots els temps.

Poques vegades us parlo dels cursos que faig de “Formació Permanent” al Seminari. Avui és diferent, ja que en el viatge a Cantàbria, a Potes vaig tenir una sorpresa inesperada. El 19 de març van inaugurar una exposició en la Torre del Infantado del llibre del Beat de Liébana sobre els comentaris de “L’Apocalipsi” de Sant Joan. Consta de diversos volums que escriu en el segle VIII des d’aquí per conservar l’essència del cristianisme….Ell era monjo del Monestir de Sant Martí de Turieno, avui conegut com a monestir de Santo Toribio de Liebana, a tres kilòmetres de Potes, que també vaig visitar.

El museu molt ben posat, consta de tres plantes,amb murals explicatius, jocs interactius, sorolls, explicacions de com es feien els manuscrits, estris d’escriure, colors vegetals, i copies de manuscrits per l’ocasió que et deixaven tocar amb guants. Els autèntics dins de vitrines, portats de França, Neu York, … i altres de monestirs d’Espanya.

Si Potes fos més a prop hi tornaria per passar-m’hi hores per la vàlua de l’exposició i la bellesa dels seu dibuixos i cal·ligrafies. Em vaig quedar amb ganes de més.

Marisa veuràs el pergamí enrotllat amb els 7 segells, i una part de la foto de les 7 trompetes , així com un full obert d’un volum que parla del Gènesis, malgrat els vidres han quedat prou bé. Si sàpigues fer el que sap la Mª Dolors, podria enviar-vos més fotos del museu i del seu contingut.

La teva fotografia fa referència a aquest llibre: els 7 segells. Si us interessa el tema, us recomano buscar el tríptic que es guarda a la catedral de Saint- Bayon a Gand de” L’Anyell Místic dels germans Hubert i Jan Vean Eyck del 1432, d’unes tonalitats delicades que el fan meravellos.

BONA PASQUA!

Sembla ser que la paraula MONA bé de l'àrab munna que significa "provisió de la boca" i era un present que els moriscos feien als seus senyors, consistent en farina, ous, dàtils, carn i altres queviures. Altres diuen que prové del grec munus que significa regal. Sigui com sigui, a casa nostra (vull dir a Catalunya) és una de les tradicions més arrelades.

El meu padrí, en Josep Ma. Espinàs me'n va regalar fins els tretze o catorze anys quan, sense donar-me'n cap explicació, ho va deixar de fer. Es veu que, segons, la tradició, els padrins començàven a regalar-la als fillols a partir dels 2 anys i seguien fins els 12. Era quan eren de pà amb ous durs i és clar, de més d'una dotzena ja no se'n feien. El meu padrí és un tradicional!

Mai no li vaig dir però la he trobada a faltar. No cap regal, no, sinó la MONA aixì amb majúscules.

Per aquelles coses de la diferència, recordo una. Jo deuria tenir uns dotze anys, és a dir que sería de les darreres que vaig rebre. Era un pà de pessic rectangular en comptes de rodó que a sobre duia fet de merengue un anyell pascual amb el cap de ceràmica. En el costumari català de l'Amades he trobat un dibuix d'una mona de forner amb forma de bé amb tres ous al llom i una altra de pastisseria, amb el pastís clàssic i a sobre tres ous de xocolata i una figureta d'un bé. I a l'Enciclopèdia Catalana hi ha la fotografía de set mones diferentes, una el clàssic tortell de pà amb ous i una de "rectangular, amb l'anyell pasqual". Diu que és del segle XIX, per tant no pot ser la meva! M'agraden també els pollets i els plomalls de coloraines.

Avui, en Lluís li portarà la mona a la seva fillola Olga, que a l'octubre farà 20 anys! I els meus néts segueixen la tradició nòrdica i centreeuropea i la seva mare amaga ous de xocolata per tota la casa que porta la llebre de Pasqua.

Amb uns altres guarniments, la meva mona era una cosa així. Nostàlgia en estat pur.

LA TRESCA I LA VERDESCA

He sobreviscut a Sant Jordi, a les seves aglomeracions i a les interminables sessions de dubte dels nens davant de les parades de llibres. Finalment, varem gaudir d'un vespre força tranquil, tots de nas al llibre nou. La Yukiko va fer punts de llibre per tots i per a les mares i l'àvia, i ens va regalar unes roses d'origami que són la repera.
Avui ha començat un cert èxode; ja només som nou. Hem pogut desmuntar les taules annexes i uns indicis d'ordre despunten.
Aquest matí he anat a veure una interessant exposició a Llorens. Un noi d'allí ha muntat una mena de taller per artistes estrangers i ara s'exposaven les obres que han fet en la seva estada. Hi havia coses interessants, sobretot un patchwork fet pels nens de l'escola del poble en un taller amb una d'aquestes artistes. Es tracta de peces de feltre fetes per ells i decorades amb botons, brodats etc. La sala d'exposicions és en una casa antiga preciosa en la que han condicionat el celler amb un bon gust extraordinari. La mestressa de la casa és pintora (molt bona). La seva obra m'agrada molt i és una clara referència a aquesta terra de vinyes i mar.
Matí de pluja i tarda de núvols i sol, aguantat amb agulles d'estendre.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Ai Sant Jordi!, enguany no ha pogut amb el temps o no volia que li diguessin bufanúvols. De tant en quant surt uns moments el sol. Potser al màxim que arribi a aconseguir sigui que s'aguanti sense xàfec.
Us confiaré un secret: no ens atrevim a sortir al jardí perquè hem sentit un soroll, com de llima enorme i ens ha semblat entreveure la figura d'un drac enfilat a la figuera. No sé si pot ser però em sembla que...

Jo, ara tinc molta feina; he d'anar a Llorens a buscar el diari i uns llibres encarregats i després anar al Vendrell amb els nens. A la Plaça de les garrofes hi haurà la Yukiko, una amiga de la Camil·la que recollirà donatius pel Japó i farà punts de libre amb el nom en japonés a qui s'hi acosti. Als nens els fa molta il·lusió. Us volia enviar un Sant Jordi galàctic fet pel Martí però no el puc escanejar. Si ho aconsegueixo us l'enviaré després. Bon Sant Jordi amb molts llibres!

ROSES I LLIBRES

Per a tots i totes, el meu microrrelat de Sant Jordi. El nostre DIA DELS ENAMORATS.

Creen que es alergia, pero es amor. Mi madre Afrodita insiste en que vaya al especialista porque tengo picor en la nariz, tos irritante, lagrimeo incontrolado y arrebol en las mejillas. Ella me ve siempre como Eros el niño alado y de ojos vendados.

No sabe que cuando mi hermano Anteros y yo andamos juntos, me transformo en un joven hermoso, enamorado de la princesa Psique.

¿Alergia? ¡Qué sabrá ella!

UN NOU LLIBRE

Una amiga l'ha trobat en una llibreria de vell i me l'ha regalat.

Es titula RETRATOS (així, en castellà) de Josep Mª de Sagarra, amb presentació del seu fill Joan i un comentari sobre l'escriptor i els seus avantpassats per part de Vicente Aleixandre.

Es tracta d'un recull de trobades ja publicades amb personatges importants i recollides en Memorias, Colla de gallo i La Vanguardia.

Rubén Darío, Mosén Cinto Verdaguer, Pedro Salinas, Miguel de Unamuno, Quim Borralleras, Betina Giacometti, Juan de la Cierva, la hija natural de Martinez de la Rosa, el cardenal Vives i Tutó, Maurice Chevalier, Madame Caillaux, J.R.J. (Juan Ramón Jimenez) i molts d'altres desfilen per aquestes pàgines. Com veureu, un poti-poti ben singular.

És un llenguatge clar, plé d'adjectius, metàfores i comparacions que, de moment, m'està agradant.

Lectura amena i sense pretensions per aquests dies tranquils i un xic nostàlgics.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Avui és el dia nacional de la histèria llibrera i llibretera. Els llibreters comproven els cavallets, la planxa i la senyera del tendal esquer i miren el cel, a estones ben cobert i esventat. Els que mai no se’n preocupen, demà compraran almenys un llibre. De pas diré que aquesta moda de regalar un llibre les noies/dones i una rosa els nois/homes és un altre d’aquests invents de la modernor. El dia de Sant Jordi rebíem una rosa però els llibres se’ls comprava cadascú, fos dona o bé home. Els que comprem llibres sempre ens dedicarem a gaudir de la festa, passejar i ensumar roses que ja no fan olor. Jo, per celebrar la diada m’he comprat dos rosers nous. I de llibres, ja veurem. De moment estic llegint els contes de Dostoyevski.

De la meva família?, bé, tots estan en plenitud de les seves energies. M’arreglen coses amb gatzara i enrenou, a la qual cosa ja hi estic acostumada. Oh quin gran goig, quina joia....

Heu llegit que els educadors han notat que els jobs fan molttt falttt dortgfía ? Què perspicaços, oi?

TEOTIHUACAN CIUTAT DELS DÉUS

Avui he anat amb els meus néts al CAIXA FORUM a veure l'exposició sobre aquesta ciutat descoberta a Méxic a primers del segle XX i que va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco l'any 1987. Està a uns 45 km. de la capital. Els primers pobladors de la qual es van establir el segle I aC i que va durar fins el 6 dC quan no se sap el motiu es va extingir; es parla d'un incendi, d'una revolta ...

La maqueta de la ciutat ens mostra la pràmide del Sol, la de la Lluna, la Via dels Morts, el palau del Jaguar de Xalla o el Temple de Quetzalcoat.

L'exposició està formada per més de 400 peces procedents dels museus de Méxic.

Molt interessant.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Aquesta és la peça que em va agradar de l'exposició del Museu. És de Rosa Cortiella. Consisteix en una plata fonda de les típiques de Granada, de la que surten moltíssimes peces petites de les mateixes formes dels motius que la decoren.

Estic rabiosa perquè a mig fer el bloc l'estúpid de word s'ha posat a fer una actualització pel seu conte i risc i me l'ha perdut pelr l'éter. Després no hi havia cobertura per internet i me n'he anat a fer el dinar. Ara ja el que deia no diré i el que dic no ho deia. Us explicava que havia llegit ahir uns contes de Dino Buzzatti molt més en la nostra onda i més "de grans". També us explicava que ja sóm vuit i a la tarda tres més i tres més demà més els que apareguin sense avisar.
Treballo molt però escric poc. Només em passejo pels paisatges de la meva novel·la a veure si per òsmosi em comuniquen alguna cosa. El que voldria explicar és tan subtil i tan d'atmosfera que no sé pas si ho aconseguiré. Penso però, que AQUESTA novel·la, només la puc escriure jo i això em dona ales. I si em comprés una Red-Bull ?(no sé ben bé què és però es veu que te les dóna).
Ha sortit el sol i fa vent que empeny els núvols cap aquí. No sé pas com acabarà. De moment sento les tórtores i xiscles d'orenetes, el soroll del vent en els pins i piuladisses d'ocells: és el moment de la migdiada i els nens tenen permís de maquinetes. Vaig a aprofitar-lo a la meva gandula.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Si en poguessiu sentir l'olor!

Ja que no sou aquí, deixeu-me almenys que comparteixi amb vosaltres un tros de gesamí florit.

Crònica d'un matí avorrit:
Avui ja no fa tan bon dia. El sol se n'ha anat a la platja; es veu que s'ha comprat un banyador nou i el vol lluïr. Han vingut a ensulfatar els arbres per lliurar-los del pulgó que és molt mala bèstia. Estic instal·lada a sota de la figuera i no sé si això em perjudicarà o m'amansirà. El Martí i la Mina corretegen sense deixar-me concentrar i el David, com de costum, és al taller feinejant. Dimarts Sant tranquil i una mica sosaino. Ai demà! Vull plantar dos rosers i ja els tinc el lloc preparat. Segurament ho faré per Sant Jordi. He acabat Todos mis cuentos, d'Ana Maria Matute. No m'ha agradat gaire. Indubtablement estan ben escrits però queden carrinclons. Molts elfs, princeses i boscos mil·lenaris. Suposo que és cosa de l'edat (la seva, no la meva) o que no ha tingut al Borja de profe. Llàstima perquè se li veu la gràcia poètica i estan ben confegits i , malgrat tot, no són edulcorats, però no m'acaben de fer el pes. Massa diminutius.
Adeuet amiguets me'n vaig a estendre la robeta i fer el dinaret que comencem a tenir ganeta i a més a més estic peladeta de fresqueta. Grrrr, brrrrr

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 95

Cantàbria II

Hola a tots! Ahir vaig arribar de Cantàbria on he trepitjat molts pobles mariners i d’altres de l’interior, a més de pujar amb el telefèric de Puente De a 800 metres, on he trepitjat neu als Pics d’Europa en un dia radiant de sol. Ho deixo per un altre comentari. Demà amb la mateixa maleta marxo cap a Burgos a veure la meva germana, tinc assegurada una Setmana Santa castellana com il fou.

Com aportació literària vaig trobar una bonica llegenda per aportar-vos i ho faig per la correlació que vaig trobar amb el conte de Mercè Rodoreda “La meva Cristina” on parla del home perla i, del qual en férem un treball amb el Borja. Doncs a Liérganes un poble preciós que us recomano visitar, sota el pont romànic per on circula tranquil·lament el riu Miera, hi ha aquesta escultura del ”Hombre Pez”. Diuen que el matrimoni format per Francisco de la Vega y Maria Casar, van enviar al seu segon fill a Bilbao per aprendre de fuster. Aquest xicot bon nedador la revetlla de Sant Joan el 1674 va anar amb els seus amics a nadar al riu, i va desaparèixer. Cinc anys mes tard el 1679, uns pescadors van trobar a Cádiz un ser aquàtic estrany amb aspecte humà… desprès de moltes peripècies … la llegenda segueix... el van portar a casa els seus pares que el reconegueren…on treballà fent petits encàrrecs amb certa dificultat… fins que nou anys desprès va desapareix en el mar per sempre més.

Si voleu un dia podem fer el paral·lelisme, tinc la historia sencera.

Avui ràpidament he llegit el Blog, no cal dir-vos que us enyorava. Fins a la tornada que allargo fins el 26 a la nit.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Entrant al bloc de la Camil·la m'ha vingut l'olor de les palmes i palmons de la nostra infància. Era olor de vacances, de festa encara i de premonició d'aquells dies "sants" que venien. Era el dia d'estrenar sabates i una rebequeta d'estiu encara que fes fred. Jo no recordo cap Diumenge de Rams amb pluja. I tot allò de matar jueus? us en recordeu? Jo no ho feia perquè al meu pare li horripilava però el so de les matraques dins l'església encara el tinc viu. I els que picaven els palmons a terra per fer escombra? Ecs, era fastigós. Jo, quan ja feia classes, als nens els ensenyava a fer palmes petitones que ara, en la llunyania dels temps, tenien molta gràcia. Quan jo era petita, generalment anàvem a missa a Santa Maria del Mar on beneien unes palmes gegantines que després penjaven a la façana fins l'any següent. Sempre tenien forma de grans globus superposats de mida decreixent i arribaven fins el que podriem dir primer pis.
Ara la setmana santa ja no té olor d'encens però sí de farigola que anirem a collir, com sempre hem fet, el Divendres Sant. Després, amb els rams collits per totes les cases dels fills per fer sopa de farigola a l'hivern, la casa fa una olor...

I d'avui, trec d'Internet perquè és curiós :

DILLUNS SANT

Avui a la Catedral i en altres esglèsies, s´aixecava la Vera Creu i es cantava la Passio a tres veus.També ho feien al Oratori de Sant Felip Neri.

Els aparadors de les botigues de robes barcelonines, des d´aquest dia fins el Dissabte de Gloria, lluien robes negres en senyal de dòl i entapissaven d´aquest color les seves façanes.

Els infants sel´s entretenia amb jocs quiets i sedentaris per evitar que fessin soroll i alteressin el silenci propi d´aquestos dies.

Els Capitans Manaies penjaven al balcó el Penó de la seva colla, per anunciar que el Dimecres Sant sortiria d´allí la colla d´armats per anar a retre guàrdia al Sant Sepulcre.

Fins i tot apareixia pels carrers de Barcelona l´estanyapaelles, per tal d´adobar els atuells, que guardats tota la Quaresma, pel dejuni carnal, s´havien de fer servir el Dia de Pasqua.

L'enigma de la tresca

Amb tants canvis de casa i frustracions a l'hora d'entrar al bloc, encara hi ha pendent la solució de l'enigma.
És un dels enormes fanals que hi ha a La Rambla, cantonada amb el carrer del Carme, a l'antiga joieria Bagués. Ni fent llum us hi veieu.
I ara,vist que ha tornat a quedar desert una de menys urbana :



De quin arbre n'és la flor?

A empentes i rodolons

Hola a tots: Volia haver posat l'imatge de l'exposició "La Trieste de Magris"però no em funciona l'escàner. Un cap de setmana profitós. Em sap greu dir-ho però, el sentir-me "lliure" de compromisos m'ha estat molt gratificant. I així, fent cas de la Maria Dolors hem anat a: L'exposició del CCCB "La trieste de Magris". Fantàstica! No només pel contigut sinò també per la posada en escena. Totes i cadascuna de les sales són interessants (no entro en detalls per si hi aneu, perquè és com una sorpresa constant) i hom surt amb les ganes d'anar a aquesta ciutat cruïlla de cultures i llengües. Al trobar a en James Joyce sembla que ja siguit un "vell conegut". La sala Becket "El petit Eiolf"de Ibsen. Ens vam trobar amb uns amics, en total sis, i aquest va ser el resum. A un li havia agradat molt, a un altre no li havia agradat gens i els altres quatre(entre ells en Marçal i jo) vam trobar que era una "obra prescindible". Moments bons, està clar, però res més. Si hi aneu ja ens donareu el nostre parer. Tots haviem vist "Truca un inspector" (per indicar una altra obra encara al teatre) i a tots ens havia agradat molt més. Lluna plena, sol, pau, tranquilitat, una nova neta (que ja us explicaré), tot positiu!

LA TRESCA ILA VERDESCA

Aquestes són de les floretes més petites del meu jardí. Es diuen Veròniques perses. Fan uns quatre mill·limetres, ben obertes i, en quantitat, donen un to blavenc de nostàlgia a l'extensió de gespa que cobreixen. Vistes d'a prop són una preciositat.

He estat dos dies sense internert. Sembla mentida com em sentia fora del món; si total fa quatre dies que hi sóm! Es veu que el contacte amb vosaltres m'és vital.
Ja soc a Saifores i, de moment, sola. Ara soc a sota la figuera i amb la tranquilitat de saber fetes "les labores del hogar". Bufa una mica de vent que belluga les espigues d'algunes herbes i arbusts. El seu soroll, tan sols puntuat pel dels ocells és com el d'una caracola marina. Si no fos per una moto llunyana podria pensar que sóc en una galàxia a molts anys llum. Estic envoltada d'una tal explossió de colors que gairebé em fa vergonya gaudir-los jo sola. Ara passa una libel·lula gegant que es fica dins dels núvols que apaguen el seu brunzir. Crec que això és la pau.

UN ALTRE LLIBRE

Abans no arribi Sant Jordi i amb ell "totes les recomanacions" d'editorials, llibreters, crítics, "amics, coneguts i saludats" he tornat a llegir OLOR DE COLÒNIA de Sílvia Alcàntara. Una dona nascuda a Puig-reig (El Berguedà) l'any 1944, és a dir de la meva quinta. Va començar a escriure assistint a l'Aula de lletres a Barcelona, una escola on ensenyen técniques d'escriptura literària i posteriorment a l'Ateneu Barcelonès.

US SONA EL CAMÍ RECORREGUT?

Aquesta és la seva primera novel·la. No sé si la heu llegida i/o sabeu de què va: És la vida en una colònia tèxtil als anys 40. Les colònies tèxtils eren petites ciutats, amb tot el que en una ciutat es pot trobar: fàbrica, habitatges, escola, capella, economat, però amb l'agreujant de que gairebé ningú sortia d'allí sinó era per morir. Si un home marxava era per a fer el servei militar i una dona gairebé sempre per a servir de minyona a la capital.

A Olor de colònia hi trobem amor, gelosia, enveja, renuncies, misèria, poder, xantatge, és a dir la vida mateixa. És un llibre de 330 pàgines dividit en tres parts i un epìleg.

A mi, potser més que la història en si, m'ha interessat la vida que descriu i que desconeixia completament.

Aquesta és la Colònia Vidal a Puig-reig que potser visitarem la Malole, en Marçal, en Joan i jo el cap de setmana del 29/4 a l/1 de maig.

La Malole ja us farà un informe A EMPENTES I RODOLONS.

Poble Nou

Clicant aqui veureu un album reduit de les fotos fetes a Poble Nou

LA TRESCA I LA VERDESCA

Ara que venen dies de festa (o de menys feina) podeu aprofitar per estirar les cames i anar a veure alguna de les propostes que ens ofereix la ciutat. Per exemple:

• Homenatge de l'Ajuntament a Centelles, magnífic periodista gràfic que va saber captar la realitat i l'esperit dels "anys que cal oblidar"en línies generals però no en el seu fons. És el fotògraf de la gent del carrer, del dia a dia de la ciutat. En aquells moment, els periodistes gràfics llegien les notícies d'agència al matí i sortien al carrer a busca l'expressió plàstica que les faria entenedores. La guerra, sense adjectius, perquè tots serien negatius i no vull començar el dia així, està retratada per Centelles en crònica de la mort present, de l'horror dissimulat de la política i els polítics. Fins el 4 de febrer del 38 en que es va publicar la última portada de Centelles a La Vanguàrdia. Al Saló de Cent a les 19h.
  
• Al Museu d'Art de Catalunya, el retaule completat recentment amb una sèrie de parts que faltaven. És el més gran de tot el Museu (cosa que no té res a veure amb la seva vàlua) i va ser pintat a començaments del s. XV per Jaume Cirera i Bernat Despuig. En ell, Sant Miquel lliura batalla contra el dimoni i també s'hi veu com en el Judici Final les ànimes són pesades per veure de quin costat es decanta la balança. Es completa amb escenes de la vida de la Mare de Deu i de Sant Pere.
  
• També al MNAC val la pena visitar la nova sala dedicada al pintor Torres García.
  
• A la Sala Becket, una obra d'Ibsen sobre la responsabilitat i el compromís amb la vida: El petit Eiolf. Sembla interessant.
• En cinema, a més a més de les pel·lícules de cartellera, consulteu el programa de la Filmoteca (Filmoteca de Catalunya). Com sempre molta cosa interessant.
• Si no hi heu anat encara i si hi heu anat, torneu-hi : El Trieste de Magris. Lletraferits, lletraferits, demostreu que ho sou!
• Una exposició de Viladecans a l'espai Vila Casas (Roc Boronat 116- Poble Nou. L'autobús 42 que s'agafa a la Pl. de Catalunya al costat del Portal de l'Àngel hi du en un tres i no res. Ja aquest viatge és una petita aventura perquè et descobreix uns llocs de la ciutat pels que habitualmernt no hi passegem). De pas hi veureru alguns d'aquells edificis que tant em van agradar de la trescada pel P. Nou.
• Al Caixaforum : una visió de Mèxic, Teotihuacan, un dels llocs paradigmàtics de la cultura precolombina.
• També allí Art rus entre 1915 i 1935. Un dels més interessants arts europeus perfectament desconegut aquí per causes obvies de censura posterior (d'ells i nostra).
• Al Museu de Ceràmica una exposició en blaus, en la qual es poden veure obres de Braque, Miró, Picasso... i de molts ceramistes contemporanis que també aporten obres fetes amb dominant blau i que són mostra de les diverses tendències de l'art actual. És una exposició-homenatge a T. Sanchez Pacheco, antiga directora del Museu als deu anys de la seva mort.
• Bé i moltes altres coses de teatre, cinema i activitats diverses que sou molt capaços de descobrir per vosaltres mateixos. Si no us moveu de Barcelona, munteu-vos un viatge turístico-recreatiu per la vostra ciutat. Segur que us pot ser tan desconeguda i atractiva com si de debò anéssiu a terres llunyanes.

Bona cacera!

LA TRESCA I LA VERDESCA

Ahir la trescada va ser pel Poble Nou. Hauria de dir-se Nou Poble Nou perquè a banda d'un patit nucli antic , són majoria els espais guanyats a magatzems i antigues empreses i en ple període de construcció singular. El nucli antic és el que té com a eix vertebrador la Rambla del Poble Nou i carrers laterals. Es veu ben clar que el període important va ser els finals del XIX i començos del XX, amb moltes cases modernistes que ara comparteixen veïnatge amb les de construcció més o menys recent(sense cap gràcia). Realment el més atractiu del barri són els nous espais encara no del tot construits però pràcticament ja urbanitzats. Els edificis són cada un a la seva manera però n'hi ha força d'interessants. Els que més m'han agradat són dos que semblen fets en una sola dimensió que canvien a mesura que t'hi acostes o varies el punt de vista. I sempre present la torre Agbar com a referència.
Demà miraré d'enviar-vos l'album de fotos ampliat. Avui no tinc temps.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Aquestes flors són fressies, que tenen un perfum deliciós un rere olor de pebre. Són les flors que m'agrades més de totes.

Cap de setmana de sol, calor, colors, família... M'he empassat l'últim de la Donna León, he explicat disset vegades el conte de la Caputxeta, nou el de les Set cabretes i cinc Els tres porquets. Sota l'ombra acolorida he tastat l'anunci del proper estiu que sense que ens adonem s'acosta. Setmana Santa (o non sancta), primer de maig, tresques diverse, lobster day, aniversari i viatge d'estiu. Fites que, a batzegades, ens duen les vacances tan ràpidament com si anéssim en un monopatí llençats. Què més voldriem, oi? Ara m'acabo d'imaginar tota la colla baixant a tot taco per la Via Laietana i m'ha agafat una mena de cobrimernt de cor. Cabells al vent i aquella sensació de velocitat i de potència que tots hem sentit un moment o altre. La nostra potència, ara és d'una altra mena, però hi és. Que duri i que no ens dugui directes al mar.

L'Enigma de la tresca 12

Què serà, què serà, què serà ?

L'Enigma de la tresca 11

----- L'Enigma

L' enigma d'aquesta setmana ha tornat a quedar sense solució. Qui més es va acostar va ser la Maria Teresa . Ella deia la Mare de Deu que hi ha a la paret de la Virreina i és la de la Rambla, baixant a mà esquerra just després del carrer de la Porta ferrissa. Vegeu una i altra foto.

La de la Virreina--------------

LA TRESCA I LA VERDESCA

Ahir a la tarda, al Centre Cívic Sarrià, es va celebrar unn acte en memòria de Josep Vicens Foix, dins la Festa de la Filosofia que es feia a tots els C.C. de la ciutat.

J.V. Foix, com tots sabeu és una de les nostres glòries nacional i sarrianenques amb tots els mereixements. L'Enric Badosa, amic personal del poeta, crític d'art i paradigma de l'home de cultura europea, va glossar la figura de Foix d'una forma entranyable, justa i clarivident. Una lliçó del que fou i és Foix. Tal com deia Aristòtil: la millor definició és l'exemple. I Foix és l'exemple de la poesia. Va treure (i deixar) de la paraula el millor significat: la crònica interior. En els seus poemes, tant en forma de poema a la manera clàssica, com els poemes en prosa hi ha una bellesa formal que ens aporta la comprensió del poeta i també de l'home en general. Crec que per això es va triar l'obra d'un poeta per al dia de la filosofia que no és sinó el compendi de les grans preguntes que ens fan ser el que som. Foix va ser un home avançat, tant, que encara ara va molt més enllà d'on som.

Prèviament s'havia fet un espectacle basat en textos de les Cròniques de l'ultrason i L'estació, a càrrec de Quim Lecina, actor, J.C. Martinez Prat, guitarra i projeccions.

D'aquest recital se n'ha fet un DVD que tinc, si algú el vol sentir.

Va ser una vetllada molt interessant que vam completar amb un te-xerrada al jardí amb uns amics, veient com sortia la lluna, autèntic balancí de somnis.

LA TRESCA I LA VERDESCA

La mort, estranya absència

en el record d'una presència.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Que us sembla el vestit primaveral del nostre bloc?
Ahir, la Meri que estava molt feinejadora i diligent, va agafar l'escombra i els espolsadors (una altra cosa per la nostra cole d'obsolets) i va emprendre la gran neteja de primavera, dins del que cap. Entre les dues, i fins les tres de la matinada, varem estar repassant la llista de les etiquetes que era una maranya com feta per una aranya drogada amb LSD. Ja us en parlaré en directe però us anuncio que vàrem podar al màxim per fer-les operatives i d'acord amb el que ja es pot veure que necessitem. Si ho fem bé, podrem, en un moment donat, buscar tot el que s'ha escrit sobre un tema concret; ara era impossible. Bé ja en parlarem. Avui m'ha anat bé l'àlbum de fotos i us n'he preparat un. Aquests dies no he pogut fer cap trescada de les meves però vindran temps millors.
A veure si entreu i poseu alguna coseta que el bloc està molt avorrit!

LA TRESCA I LA VERDESCA

Roca escultòrica
Aquí teniu un àlbum de fotos fetes aquest cap de setmana. En realitat les poso per veure si ja s'ha arreglat el problema dels àlbums (sembla que sí) però també per fer-vos una mica partíceps de la domèstica i acollidora domesticitat del meu jardí.

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 94

CANTÀBRIA

Com ja sabeu fer maleta i passejar-la per aquest món de Déu, és el meu hobby, així que amb el bon temps, ja em teniu engrescada amb unes amigues de tornar cap el nord d’Espanya; hem triat Cantàbria. Sortim aquest diumenge i viatjaré durant una setmana, pernoctant sempre a Laredo, per allò de no traginar maleta cada dia. Un autocar espero que còmode ens portarà a fer visites culturals cada dia, ja que a més de descansar, cal cuidar la cultura i l’aprendre cada dia coneixements nous, tot i que la memòria a vegades ens juga males passades i oblidem els noms.

Més o menys tenim programats Castro Urdiales i Noja, Santander i Santoña, San Vicente de la Barquera, Comillas i Santillana del Mar, i com no? Potes i pujada als pics d’Europa pel macis oriental, per acabar amb el Monestir de Santo Toribio de Liébana i Liérganes.

Estic enfeinada preparant mapes dels llocs i possibles museus locals. S’accepten suggeriments de coses per veure, menjar i beure, i si voleu quelcom per vosaltres d’aquesta interessant terra, sols heu de fer la comanda, (ara ja els formatges els venen envasats al buit i no fan pudor, molts de nosaltres tenim l’experiència de fa anys de portar-ne en el maleter del 600 i deixar el cotxe empudegat una colla de dies)

A la tornada com sempre els que vulgueu saber més coses, tindreu els meus records personals.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Aqui a la ciutat costa més de veure però ja fa dies que han arribat les meves amigues les orenetes. Aquest cap de setmana ja hem fet les grans xerrades i ens hem posat al dia de les novetats que em duien. M'han explicat que aquest any a Egipte no pinta gaire bé. Es veu que tot era polsós i deixat i que la gent també perquè malgrat els esforços fets per tots, les esperances d'una nova empenta per tirar endavant són minses. Elles, també han trobat que als llocs turístics gairebé no hi havia restes de menjar que tants mosquits atreuen per atipar-les. Son èpoques de vaques flaques, m'han dit. I les pobres piulàven, tristes, perquè ni se'n recorden quan van estar grasses, les vaques a Egipte. Sense excepció han tornat enamorades (serà l'aire d'allí?) i s'han posat immediatament a la feina de fer el niu.
Esperen refer-se amb la mosquitada que s'espera per l'estiu. Ja, aquest diumenge passat, a Saifores hi havia més papallones que mai. I sí, són molt maques, si no fos que després es converteixen en bestioles que tot ho roseguen. A l'estiu, les meves plantes tenen fulles troquelades. És veu que a la nit van de viatge en tren i els passa el revisor.
Ha estat un cap de setmana en que m'he passat el temps restablint connexions. Feia molts dies que no pujava a Saifo i tot em semblava nou. Si miravea enlaire era un blau que de tan intens feia mal. Els avions i el vol dels ocells deixaven marques com en una pista de patinatge sobre gel i al sota, el desplegament de verds feia contenir la respiració. Entre l'herba, encara no invasora, milers de floretes taronges i blaves, com una maqueta del que vindrà. I l'olor!
La netedat, l'ordre i la puresa semblaven possibles.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Els Napoleón, els fotògrafs de la ciutat , a cavall del segles XIX i XX Els meus avis paterns amb els tres primers fills. El petit és el meu pare. Després en vindrien cinc més.

Vaig anar a veure l’exposició sobre els Napoleon, els fotògrafs dels barcelonins de pro a cavall del s.XIX i el XX. Em va interessar molt, primera perquè tot i no ser una gran exposició, fa referència documental a un moment de la ciutat. I un moment important per nosaltres, els grans, que en som fills. Els Napoleón van ser una referència indiscutible de modernitat i tècnica. Van tenir un enorme èxit i es fan fer molt rics. La seva casa, actual Frontón Colón, en dóna fe encara que amb les reformes s'han perdut la majoria d'elements arquitectònics. Una enorme fotografia de la casa, a la Rambla, ens ensenya com era.
A mi no em van fotografiar ells, ja havien plegat, però sí tinc nombroses mostres familiars. Els meus avis paterns i els seus fills, entre ells el meu pare, és clar. De banda de la mare el mateix.


Aquesta és la meva àvia, Mercedes de Borràs i de Dalmases. La primera imatge és el dors d'aquesta fotografia que, en lletra de Jesús Maria, com està manat, ho explica.

Una foto de l’exposició va ser el detonant, la magdalena de la nostàlgia: una nena amb una cabreta, exactament igual a la que jo tinc però amb nena diferent, la meva àvia materna als tres anys. De les fotografies exposades, els pedestals on es repenjaven per poder aguantar l’estona necessària a la tècnica d’aquell moment, els cortinatges i els fons, tot ho he vist mil vegades i em tornava de nou. No és romanticisme ni sensibleria sinó obediència a un lligam interior amb el nostre passat, sense qual no seriem res, o força menys.


He tingut problemes amb les fotos i han sortit com han volgut però després de batallar durant més d'una hora ho deixi córrer. Preneu la bona voluntat,

RECORDS

Hola, acabo de veure la pel·lícula GODZILLA -que ja coneixia- només pel plaer de tornar a veure Nova York. I he pensat tant en vosaltres que no m'he pogut estar de escriure. Aviat farà cinc anys, cinc anys ja! que les 4 (i en Rafael al pensament) varem emprendre aquell viatge. Abans que el monstre i l'exèrcit no es carreguin la ciutat han desfilat pel davant dels meus ulls Penn Station (com no recordar la meva bossa oblidada al tren), el Pont de Brooklin (que varem veure des del bus turístic), el Madison Square Garden (a l'interior del qual es troba l'estació), el Central Park (i els hot dog amb aigua que varem menjar assegudes a l'herba, i el paraigues de turista que la Ma. Dolors brandaba com una umbrella), el Flat Iron (que es veu des de l'Empire State), el preciós edifici de la Chrysler i tants i tants llocs. Curiosament, o potser no tant que per aquestes coses els americans són molt especials, a l'Empire State no li passa res ni tampoc a l'estàtua de la Llibertat que ni tan sols es veu, o al menys jo no he vist. Si surten les Torres Bessones ja que la pel·lícula és de 1998.

Suposo que per un defecte de traducció en un moment de la peli algú diu: Això és el pitjor que li ha passat a aquesta ciutat des de el del World Trade Center. Quina premonició, tres anys abans!

Com us podeu imaginar, m'he tornat a mirar els àlbums i m'he llegit el diari que va fer la Malole. I em semblava que encara hi erem. Què bé que ho varem passar, veritat?

Abans de dos mesos, ens hem de reunir per celebrar la cinquena edició del LOBSTER'S DAY.

I que per molts anys ho poguem fer!