diumenge, 30 de juny del 2013

L'arpa i les seves vibracions, 281


                             CONCERT PER LA INDEPENDÈNCIA
Sí,  jo també hi era. Vaig anar-hi amb uns amics , proveïts de botelles d’aigua, entrepans i una gran senyera per fer ondejar. Entrarem a les 7 i sortíem casi a les dues de la matinada. Amb una mica de sort i ajudats per una lupa, potser em veureu en la foto adjunta fent gresca … Organitzat per Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana amb la colaboració d’uns 400 artistes.
Segur que molts també hi éreu, altres sé que ho seguireu per TV3 o per Catalunya Radio, en fi dins o fora tots visquérem el mateix esperit. Veure el Camp Nou amb casi 90.000 persones, és un gran espectacle, ara bé quan tots cantan i criden, riuen o ploren unes llagrimetes d’emoció, l’espectacle és fa més gran, més entranyable, més viscut, com molts dels cantants deien, posa la pell de gallina.
Avui els diaris i les noticies ho pregonen al vent, (caldrà veure que diu l’oposició casposa), però aquesta riada humana no l’atura ningú. El programa fou llarg d’actuacions, però no pesat, fou seguit amb cants, onades, amb el preciós mosaic i amb totes les inventives possibles.
Molt bona organització, moltes hores de feina per la seva preparació que es notava en tots els detalls, com el servei d’aigua o cervesa,  que uns xicots amb una motxilla a l’espatlla repartien si se’ls requeria, em van recordar els aiguaders que et trobes a Istambul. No es va patir calor, ni set, ni cansament, sols alguns infants petits decidiren dormir a la falda de la mare. Toc de gràcia dels castellers de Vilafranca a la mitja part, aixecant un 3 de 9, amb una enxaneta que vist des de la distància semblava un infant de pit, àgil com un esquirol.

La segona part va estar centrada practicament en música de Lluís Llach. No detallo el programa, ja que el trobareu a tots els diaris. Ara cal esperar l’11 de setembre que és farà la cadena humana que entrant per Figueres arribarà a Tarragona, anit ja se’n parlava amb il·lusió.



divendres, 28 de juny del 2013

SOLUCIÓ A L'ENIGMA DE LA SETMANA

 
  En els temps conflictius,  la Corona d'Aragó i les diputacions es van crear els Miquelets o Micalets, també anomenats Fusellers voluntaris o Fusellers de Muntanya. Eren unes forces paramilitars que actuaven en accions especials i de reforç de les regulars. Es veu que aprofitant l'avinentesa, les seves accions van anar degenerant en pillatge. Van ser dissolts el 1642.
     Però, però, però, la cosa no va acabar aquí. El Miquelet, va ser un personatge de debò, un mercenari  que va actuar durant la Guerra dels Segadors que va enfrontar la Generalitat amb Felip IV, el rei d'infausta memòria, molt viva actualment. Recordeu que el nus de la qüestió va ser el programa centralitzador encertat pel compte-duc d'Olivares. Els miquelets, els seguidors del Miquel, van ser un cos armat que sobrevisqué a aquesta guerra i es popularitzà a Catalunya entre els segles XVII- XIX.
     La desmòria històrica és ben curiosa. No us sembla que es podria ressucitar el nom? Al cap i a la fi estem en les mateixes.
     Ah i perquè no pensar que els miquels, o sigui el rebuig, vingui d'aquests miquels mig guerrers mig bandits? També clavar un miquel és una acció de posar a lloc a qui s'ho busca.

dijous, 27 de juny del 2013

LA TRESCA I LA VERDESCA SENSE BALANCÍ



     Ahir al vespre les Four Cracy Cats van fer una sortida a estirar records i escampar boires. Van triar el Salambó - Qui no hi ha estat mai?- No cal dir que l'objectiu va ser assolit amb escreix.
     I aprofitant l'ocasió recordo el Salambó de Flaubert. Va escriure la novel·la després de Madame Bovary i una mica atapeït encara amb el tema, em sembla. Salambó és una història inspirada en les Històries de l'historiador grec del segle II A de JC, Polibi. Flaubert en fa una novel·la de guerres, foc , venjances, mercenaris,... batalletes i és clar la bella, que és la princesa Salambó, filla d'Amilcar Barca, els seus amors amb jefe enemic, esclau adicte etc...tot i un vel simbòlic que s'ha de recuperar etc. Amb tots aquests ingredients Flaubert fa una novel·la perfecta tècnicament però que, a mi, francament, em va semblar un rotllo. Ara que óc més gran i en sé més, potser l'hauria de tornar a escriure. No dic que no, però de moment estic més disposada a repetir amb el Salambó restaurant o bar  o el que sigui, aprofitant qualsevol anada al Verdi.



dimecres, 26 de juny del 2013

L'arpa i les seves vibracions, 280

                            Inventives en temps de crisi


En el barri de Gràcia on visc, cada setmana tanca alguna botiga de les de tota la vida. Uns per arribar a l’etapa de la jubilació i, no tenir continuïtat dels fills pel negoci, que han triar la Universitat enlloc del taulell i, altres per l’augment desmesurat del lloguer que no poden assumir. Donat que el barri està de moda, ràpidament es lloguen per pakistanesos que posen botigues de fruites i verdures, o xinesos amb el tot a cent. Fa pocs dies la xarcuteria del Jordi, la de casa de sempre, del carrer d’Astúries, ha sigut suplida per una tenda de sabates d’Etiòpia, fetes amb materials i formes que xoquen amb les que estem acostumats.
Del que us vull parlar avui és d’una iniciativa nova. Ha obert una petita botiga al carrer de Verdi, que ofereix poder cosir  “in situ” a màquina. Per aquesta proposta han instal·lat en un petit local, tres màquines de cosir, tres tamborets i un taulell. El rètol de fora posa:
1 hora + café = 7 €


Té èxit, sobretot amb noies sud-americanes que saben cosir , però no disposen de l’eina, o bé perquè viuen rellogades o en pisos petits. Crec que els inventors són argentins i la idea s’ha estes ràpidament, ja que s’ha obert una segona botiga al mateix carrer. A la plaça del Diamant ja fa anys que es van instal·lar uns vinguts de Rosario, la terra del Messi, i que ofereixen ensenyament per fer faldilles, bruses, sabates ballarines i bijuteria de feltre, com arracades, collarets, i altres ornamentacions. De fa uns 20 anys que la colònia argentina, s’ha anat, mica en mica instal·lant-se a la Travessera de Gràcia i redós, amb botigues de menjars autòctons, empanadilles, creps, i demès, amb música de fons de tangos. Hi fa dues setmanes a la plaça  uns argentins vinguts de la Patagònia han obert una xocolateria, on tenen tota classe de gelats, pastissets i “dulce de leche” que fan la delícia dels nens que juguen a la plaça a les tardes. A més d’aquesta botiga tenim a la plaça, un bar, una botiga de Hot dogs, la d’Àsia amb Gràcia, de menjar asiàtic, com els fideus servits amb paperina per menjar al carrer i ,una  de Kebab sota el balcó de casa. A la nit, fins a les 11 les trobareu totes obertes i, es complementen amb el llauners indis que venen pots de cervesa fresca a 1 €. Esteu tots convidats al xafarranxo de la meva plaça. 









DES DEL BALANCÍ- 2-13



    Són dos quarts de nou i el sol, encara alt, escalfa suaument i un lleuger ventitjol belluga l'avellaner que em fa reverències. Una oreneta talla el blau i els nens, a la piscina, esquitxen i criden com és habitual. 
    De cop s'em fa evident la inminència de la fi del dia. Ja sé el que vindrà: el sopar, la tertúlia, pujar les escales i aquella intimitat plena de records. Però una pregunta em trenca el fil: i si demà no tornés a sortir el sol? Malgrat la certitud de l'evidència penso en l'angoixa dels pobles primitius davant la fosca. Potser des de mitja tarda no és aconsellable llegir novel·la negra.
   Sento una mica de fresca i vaig a buscar un jersei.

dimarts, 25 de juny del 2013

DES DEL BALANCÍ- 1-13


UNA RELATIVA  NORMALITAT

    Tres dies de marabunta. Hem sigut vint. Sort de la Blanca que amb el davantal com una segona pell ha procurat per la nostra alimentació. La resta ens hem dedicat a les nostres habituals tasques de posada a punt de l'estiu: neteja, segar l'herba, tallar arbres que creixen massa, vigilància de piscina, serrar, picar, endreçar, collar, descollar, instal·lar, tocar la guitarra, explicar contes etc, i una addicional, de tallar el pas a una rata (rata, no ratolí), que ens ha pres pel pito del sereno i ha buidat mitja cuina per dins de les parets. Si se sabés aprofitar aquesta facultat, a Barcelona estarien acabats tots els metros des de molts anys enrere i podríem anar els uns a casa dels altres en un pis pas i eliminar tots els cotxes.
   Avui, ja només som vuit i és com una mena de buit. És clar, tot és relatiu.

dilluns, 24 de juny del 2013

Resposta enigma

Lingüisticament parlant un Miquel es pot rebre o donar, és un refús, menyspreu, desdeny inesperat, que deixa algú en mal lloc, que l'humilia.
No sé d'on ve...ni si té una altre explicació que no sigui la lingüistica. Fins divendres seguirè buscant. M'agraden els teus enigmes.

diumenge, 23 de juny del 2013

L'arpa i les seves vibracions,279

                                                                 

Amb Lucio Silla, anit tancava el meu abonament d’aquest curs al Liceu. Obra en tres actes que desconeixia, amb música de W.A. Mozart i llibret de Giovanni de Gamerra. No és un drama com la majoria d’òperes, sinó una disjuntiva entre l’amor i el poder, que acaba bé amb dos casaments.
L’acció se situa en l’antiga Roma , en el segle II d. C. la trama és plena d’intrigues amoroses, ja que el dictador Lucio Cornelius Silla, estima a Giunia promesa de Cecilio exiliat, una nit  aquest torna secretament per veure a Giunia, però la tornada amaga una conjura contra Silla, que al ser descoberta li comporta la pena de mort. Giunia vol morir amb ell i li recrimina a Silla el seu mal govern, cosa que fa que aquest canvi la seva ira en compassió i els deixi casar, també casa un altre traïdor Cinna amb la seva germana. Tots feliços mengen anissos.

Musicalment té una poderosa escriptura orquestral i una terrible exigència pels cantants. Obra de joventut que Mozart escriu als 16 anys, demostrant al món la seva genialitat, òpera seria que inclou àries de capo. Tot hi que l’obra en la seva estrena el 1772, no va tenir èxit, ràpidament fou representada moltes vegades. Aquesta precoç maduresa el porta a parlar en la seva música de l’honor, la traïció i el perdo.
Tots els cantants d’ahir sense excepció extraordinaris, amb veus molt treballades i de gran puresa. El paper de Cecilio, el cantà una soprano  Marina Comparato, ja que en el rol de Mozart estava escrit per un castrati , molt freqüent en l`època. Lucio Silla fou Alessandro Liberatore tenor,  Giunia Laura Alkin lluí una veu  amb coloratura de soprano, i Cinna fou cantada per Iano Tamar. Molt sensible Antonio Lozano en el paper del conseller Auficio, en les seves dues àries ens deixà admirats.


Ombres i llums, dansa i dolor
Director d’escena el prestigiós Claus Guth, actualment un dels millors del món  ( cal recordar Les Valquíries, Les bodes de Figaro i El caçador furtiu entre les més celebrades d’ell), que presentà una escenografia intemporal, austera, amb gran imaginació en cada escena, en un escenari giratori entre llums i ombres, segons requeria el text i la música.Guth tasllada l'època romana en època propera,sota el perill d'una guerra nuclear que obliga a refugiar-se sota terra. La producció  en col·laboració amb Theater and er Wien i Wiener Festwochen.


Mozart als 16 anys compon Lucio Silla
A la sortida amb els amics prenem una copa de cava  d’ acomiadament. El brindis , desitjar que es faci realitat que la temporada  vinent, millorin les condicions culturals del país i , puguem tornar a trobar-nos nosaltres i tota la gent que estima l’òpera. Utopia?

Avui nit de revetlla la utopia entrarà en el foc i ens farà per una nit a tots feliços. Us desitjo a tots els lectors del bloc una bona festa de Sant Joan. 






divendres, 21 de juny del 2013

Guanyadora de l'Enigma de la setmana anterior

Maria Teresa, com que vas posar el comentari a la mateixa entrada no el vaig veure. Perdona, efectivament ets la guanyadora.
                             Retaule dels Consellers- Lluís Dalmau, 1445- Ara al MNAC

Solució a l'Enigma del divendres.
Com ja us vaig dir, al començament el grup de magistrats responsables del govern municipal eren quatre. Aquest eren assessorats per prohoms, veïns  rellevants etc i van arribar a ser-ne 200.
L'any 1265 l'organització municipal va quedar definitivament estructurada i formada per un Conseller en Cap, assessorat per 100 prohoms. Et voilà. Aquí la petita història del Consell de Cent.

i ara un nou Enigma :

Què és un Miquel? De què ve?

dijous, 20 de juny del 2013




           Seguint amb el tema d'ahir, això de fer construccions en ceràmica i fer-hi foc, en realitat ja feia molt que estava inventat. Els sumeris, dels quals tenim meravelloses mostres ho feien així. Un cop fetes les parets de cases o palaus, amb maons crus i revestides amb plaques o rajoles decorades amb relleus i colors ceràmics (simplificant, amb òxids metàl·lics"), tapaven totes les obertures amb maons, l'omplien amb llenya i també la recobrien i hi feien foc. L'havien convertit en un forn en si mateix.
Aquesta és la porta d'Istar, una de les de Babilònia. Està al Museu de Pergam a Berlin i al seu lloc , a l'Irak, hi ha una rèplica custodiada per l'exercit americà.

dimecres, 19 de juny del 2013





La Meri, m'ha descobert un personatge fascinant del qual no n'havia sentit a parlar mai: Rafael Gustavino. Va néixer a València el 1842 i va morir a Carolina del Nord (EE.UU) el 1908.
Es va fer molt famós, sobretot a Amèrica perquè va patentar un tipus de construcció que havia "inventat" a base d'una adaptació de la volta catalana de rajoles amb capes de morter. Després de construïda, a dins s'hi feia foc¨, demostrant d'aquesta manera la seva resistència al foc que, en aquells moments era un dels terrors dels constructors pel incendis que sovint ocorrien el les ciutats. Als EE. UU va fer moltes obres, per exemple la Gran Central Station de Nova York i el Museu d'Història Natural, la Biblioteca Pública de Boston. Cosa curiosa, la majoria d'esglésies construides del segle XIX, també són d'ell. A Barcelona moltes cases (podeu trobar la llista a Internet), la fàbrica Asland de Montcada, el teatre La Massa de Vilassar de Dalt etc.
Quantíssimes coses estan amagades dins les ciutats que coneixem. A mi això és un tema que m'apassiona. M'agradaria fer com el Diablo Cojuelo i aixecar teulades per veure el què hi amaguen. Encara que si es tractés de cases construïdes pel Sr. Gustavino (Quin nom !) ho tindria difícil.

PANEM ET CIRCENSES / llibre

He començat a llegir el llibre UNA VIDA ARTICULADA del meu cosí i padrí Josep M. Espinàs que, com suposo que sabeu, és un recull dels articles que ha escrit durant 37 anys en diferents diaris. Aquesta és la seva presentació a la contraportada del llibre. A mi m'agrada molt.

Escric aquestes ratlles a mig gener, quan tants moments de la meva vida ja són a la impremta. 
'La vida fuig i no s'atura una hora', va dir Petrarca. Té raó, però només és una raó cronològica. M'agradaria discutir-ho mentre plovisqueja i veig per la finestra una noia que passa protegida per un paraigua vermell. Com si fos una flor que camina. 
Perquè la vida sí que s'atura, admirat Petrarca. El que no s'atura és el temps. La vida s'atura cada vegada que tenim la sort de saber mirar-la. 
Carrego lentament la pipa. L'encenc. S'enfila el primer fum. Miro el cel gris de gener. 
Gener és una paraula que prové del llatí 'janua', que significa 'porta'. Obro ara la porta d'aquesta hora nova. La vida sempre escriu. És el temps el que esborra.

Arrel de la moguda que s'ha liat amb el lapao i altres "llengües" que s'han tret de la màniga, no em puc estar de posar aqui aquest divertit i premonitori article que va publicar l'any 1978.


De fonts ministerials madrilenyes arriba la notícia que s’està preparant un projecte de decret que ha de servir per al foment de les lenguas territoriales.
Vet aquí el nou invent, lenguas territoriales. Quants en portem, ja d’acudits d’aquesta mena?
Durant els primers anys de la postguerra ens limitàvem, oficialment, a tenir dialectos. El castellà era una llengua –“habla la lengua del Imperio”, deien els cartells enganxats a les oficines públiques- i tota la resta dialectos. Deien dialecto com qui diu infeliç, “parent pobre”, sense que els preocupés gens que un dialecto s’entén com una variant d’una altra llengua i el català no era pas una variant del castellà. Però ja se sap, una dictadura s’imposa fins i tot sobre la veritat científica, i els filòlegs van trigar a poder dir que el català no era un dialecto del castell, sinó una llengua diferenciada.
El segon pas va ser atribuir al català la condició de lengua vernácula. De cop vam descubrir que tots parlàvem vernacle sense saber-ho, que J.V. Foix era un pastisser català però un poeta vernacle, que algú havia estat multat per donar una conferència en vernacle…Aquest segon invent anticientífic per a “identificar” el català sense utilitzar aquesta paraula ha durat força: el castellà, l’italià i el rus també són llengües vernáculas –que vol dir llengua d’un país-, però mai no hem llegit que Fraga hagi pronunciat un discurs en vernáculo.
El tercer esforç per no dir les coses com són dóna com a resultat l’etiqueta de lenguas regionales, evidentment equivocada. De la llengua del rei en Pere i d’Ausiàs Marc, d’una llengua que es parla fins i tot fora de l’Estat espanyol –al Rosselló- i que és l’oficial d’un altre Estat –Andorra-, d’una llengua que és nascuda molt abans que Catalynya, el País Valencià i les Illes Balears fossin “regions” des de l’òptica de Madrid, no és seriós dir-ne una llengua regional.
I vet aquí el quart absurd: ara diagnostiquen que el català, el basc i el gallec són llengües “territorials”. Home, és clar que són territorials! I el castellà també! Son llengües que es parlen en un determinat territori.

Volen saber més? L’art romànic és també un art territorial –oi que no ho haurién dit mai ?-, la policía és una força territorial, l’alcoholisme és una malaltia territorial, l’striptease és un espectacle territorial...De manera, amics lectors, que vostés ja no llegeixen un diari en català, llegeixen un diari en « territorial », i si algun dia em decideixo a fer-me targetes m’hi posaré “escriptor territorial”, i potser algú ho interpretarà com un desig de no ser confós amb els coneguts escriptors extraterrestres.

dimarts, 18 de juny del 2013

L'arpa i les seves vibracions, 278

Santuari d'El Miracle
Una combinació perfecte d’amics, natura, caminades i repòs, m’ha permès pasar tres dies a la Hostatgeria d’El Miracle, en el municipi de Riner, al Solsonès. El camp està viu, rebenta de verds, amb les pluges passades els cereals creixen entre roselles que li donen la nota de color. La hostatgeria és còmode dins d’una senzillesa agradable i el menjar molt casolà. Jo tenia uns arbres plens d’aucells refilaires que casi es ficaven dins l’habitació.

El 1458, Catalunya estava afectada per la pesta bubònica. La llegenda del lloc, és la típica de dos pastorets el Jaume i el Celdoni de la masia la Cirosa, que el 3 d’agost de 1458, veieren l’aparició d’una nena formosa que portava una creu a la mà , els hi parlà de Déu i tot seguit desaparegué darrera un ginebró. Allí és va construir la primera capelleta amb el non de “Nostre  Senyora d’ El Miracle, i fins el dia d’avui que la gent segueix venerant-la. 
Retaula barroc
La història local et parla de la vida monacal dels primers monjos provinents de Montserrat, on encara actualment les dues comunitats benedictines és complementen. Ara mateix hi viuen quatre monjos que cuiden de l’entorn, el culte, la litúrgia, el cant gregorià i demès serveis d’acolliment. Ens parlen de la fugida quan la guerra del francès, altra sortida quan la nostra guerra civil i de l’ anar reconstruint cada vegada que tot s’esfondrava. El monestir rep nombrosos visitants per admirar els dos valuosos retaules que guarda, un gòtic renacentista del 1530, de Pere Nunyes,i l’altre  representant del barroc català, del 1747 de Carlos Morató impressionant per les seves mides: 23 m. d’alçada i 12 d’ampla. A mitja tarda  entre pels finestrals la llum del sol directament sobre el daurat retaule i les immenses figures , tot plegat d’una gran bellesa, és obligat passar-hi una estona . 

Conreus del municipi de Riner
Tornada a Barcelona amb pau i energies renovades.

LA TRESCA I LA VERDESCA




Amigues i amics, s'acaba la temporada. Divendres me'n vaig a Saifores on ja sabeu que sereu ben rebuts si em voleu venir a veure. Aquests últims dies tot són comiats, recollida de coses de la casa per si la llogués, i caixes i caixes, bosses d'escombreries  (brossa) i andròmines variades que passaran a d'altres mans. Així com molts animals hivernen, jo estiuejo. Tots els llibres que no he pogut llegir, tots els apunts que vull repassar, tots els escrits que per una raó o un altra no he acabat, són ja dins d'un contenidor traient fum. I jo?...
YO VOY SOÑANDO CAMINOS
Yo voy soñando caminos
de la tarde. ¡Las colinas
doradas, los verdes pinos,
las polvorientas encinas!…
¿Adónde el camino irá?
Yo voy cantando, viajero
a lo largo del sendero…
-la tarde cayendo está-.
“En el corazón tenía
la espina de una pasión;
logré arrancármela un día:
“ya no siento el corazón”.
Y todo el campo un momento
se queda, mudo y sombrío,
meditando. Suena el viento
en los álamos del río.
La tarde más se oscurece;
y el camino que serpea
y débilmente blanquea
se enturbia y desaparece.
Mi cantar vuelve a plañir:
“Aguda espina dorada,
quién te pudiera sentir
en el corazón clavada”.


divendres, 14 de juny del 2013

L'ENIGMA DE LA TRESCA




No sé si una escena semblant tindrà lloc aquesta tarda a la Plaça de Sant Jaume. Avui es casa el meu germà i la cerimònia serà al Saló de Cent. Allí s'hi va reunir per primer cop el Consell de govern de la Ciutat, privilegi concedit per Jaume I. Els primers magistrats van ser només quatre. Una dècada després ja van ser vuit els qui decidien el que calia fer per al bon govern. 

La pregunta del dia és : Quina és la xifra màxima que van arribar a ser? I quina mena de gent eren?
Crec que al casament serem tants com ells. Tant de bo poguéssim aprofitar per fer una bona feina de govern entre tots, però crec, sense temor a equivocar-me, que altres seran els nostres interessos.

I que visquin els nuvis per molt temps junts i menjant perdius i altres viandes profitoses. I que nosaltres ho veiem.

dijous, 13 de juny del 2013

LA TRESCA I LA VERDESCA

                                                          Casual art





Anant simplement pel carrer trobo molts racons que, fent-ne extracció de l'entorn,  em criden l'atenció per la seva bellesa o singularitat. Avui us envio unes quantes fotos per que entengueu el què dic. Penseu que a mi m'agrada l'art abstracte. I què més abstracció hi pot haver que la figuració més rigorosa passada pel propi sedàs?

dimecres, 12 de juny del 2013

PANEM ET CIRCENSES / llibre

Ahir vaig acabar aquest llibre. L'autor és un home nascut el 1970 en Aguilar de la Frontera (Córdoba) i el llibre és un recull de relats d'éssers d'aquella zona que van patir la represió, el desterrament, les humiliacions, les vexacions per part de la Falange i la Guàrdia Civil durant els anys i posteriors de la guerra civil. Intercala històries més o menys verídiques amb diversos poemes. En el capítol d'agraïments destaca la col·laboració del presidente de la Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica i del director del Archivo Municipal, tots dos d'Aguilar de la Frontera. Una amiga meva l'ha rebut dedicat ja que ella està en contacte amb l'Associació del seu poble, Ronda. El seu pare va ser un dels represaliats i va estar anys amagat i apareixent de tant en tant.

 El títol de l'obra és un fragment del poema de León Felipe:

“Viniste a glorificar las lágrimas… / no a enjugarlas. / Viniste a abrir las heridas… / no a cerrarlas. / Viniste a encender las hogueras… / no a apagarlas. / Viniste a decir: ¡Que corran el llanto, la sangre y el fuego… / como el agua!”. 

Fins aquí no deixaría de ser un llibre-recull d'històries dramàtiques de les que, malauradament, tots en tenim algun exemple més o menys proper. Però, resulta que en el capítul titulat "Pistolas y sotanas" parla del que va ser co-autor de la mort de Federico García Lorca, el capitán José Mª Nestares Cuéllar. En el  cementiri de San José de Granada hi ha una tomba a nom de Nestares -crec que són els seus pares- i ara estic fent gestions per tal de saber si el seu avi era Manuel Nestares Pedrinaci, casat amb Encarnación Fernández de Liencres Herrera, germana del meu besavi. I a més a més, a la historia de la mort de Lorca es parla d'un falangista que va resar amb ell poc abans de que el matessin. Aquest jove José Luis Jover era fill de Rafael Jover i Antonia Fl, una altra germana del meu besavi.

Avui, comentant-ho amb una parenta de Granada, m'ha parlat d'un llibre escrit per Federico Molina titulat "García Lorca y Víznar -memorias del general Nestares-" que el fill d'aquest els hi ha dedicat.

Ja ho veiu, la història està ben viva!


dimarts, 11 de juny del 2013

LA TRESCA I LA VERDESCA- 100CANON


        Mare Natura desperta


     Provant, provant, crec que he pogut publicar l'album de fotos d'aquest cap de setmana en que tots els arbres s'han posat a donar fruit com a bojos. 
     Espero que el veieu bé. Éra una passada. Es veu que la natura també trobava a faltar la caloreta per rebentar d'emoció. Si hi ha alguna falta als títols de les fotos, preneu-vos-ho bé perquè eno em veig amb cor de tornar enrere i arreglar-ho, no sigui que ho esgavello tot altre cop.

Per veure-les cliqueu la foto i us sortiraun mosaic amb totes. Llavors cliqueu dos cops a la primera foto i després feu la presentació en diapositives quan us surti aquesta opció. És la manera de veure-les bé.

dilluns, 10 de juny del 2013

Primerament dir que la Maria Teresa ha estat la guanyadora de l'Enigma de la setmana. Bé. A veure si els altres us hi animeu.



   Ahir, la Teresa, filla meva, em va regalar aquest estoig. Em va agradar molt, per diverses raons. Una que és fet per ella i especial per mi. Un altre per l'evident simbolisme que el converteix, en el meu cas, en una metàfora. 
   Ara que encara puc gaudir d'aquesta llibertat, el bé més preuat, penso que efectivament un llibre significa la llibertat. D'anar on i amb qui vulguis per qualsevol racó de món. De trobar noves o velles propostes del teu grat, de conèixer nova gent interessant, de trobar reflectida en ells tot allò que sentim o hem sentit, tot allò que volem conservar i que és el que ens dóna la verdadera felicitat.
   Moltes gràcies.

diumenge, 9 de juny del 2013

L'arpa ai les seves vibracions, 277

                                             NERJA

Balcó del mediterrani
Amb aquest apunt, tanco l’estada  a Almeria. Ha sigut un viatge molt agradable si deixem a part el fort vent de quatre dies, però la renuncia al sol i a la platja, es va veure compensada per excursions als pobles del voltant, que ens han satisfet. 
Decidim anar a veure la Cova de Nerja. El recorregut des de Roquetes, el fem seguint la costa, passem per Adra, Motril, Almuñecar i ja en la província de Màlaga arribem a Nerja. Ens trobem  turistes a totes bandes, que com nosaltres van amunt i avall. D’entrada ens expliquen que el 1885, la terra va patir un terratrèmol, que va fer un gran esvoranc a la punta final del poble, just sobre el mar. Al visitar el forat el Rei Alfons XII, va donar-li el non de “Balcó d’Europa” perquè semblava com si Europa s’acabés allí, el davant seria Àfrica. Actualment és un passeig agradable, ple de botigues i bars. Entrem en un i demanem un cafè amb llet,  amablement ens diuen si som catalanes, ja que allí s’ha de demanar  leche con sombra, per cert estava boníssim.  L’església dedicada a Sant Miquel, honora també a Sant Rafel i sant Gabriel (diuen que en cap més es troben tots tres junts) i té com a particularitat que una de les columnes surt del mig de la pica, va de terra al sostre, arquitectura mai vista en cap església.


La Cova em va agradar per rustica i la il·luminació molt acurada, segurament molts ja la coneixeu, jo sols en faré una referència. Ens passem l’estona pujant i baixant escales, que ens porten a diferents nivells de galeries altes i baixes,. Mostren estalactites, estalagmites, columnes i colades. Cada sala té un nom : Belen, Colmillo,Fantasmas, Castillo, Cataclismo, Los Organos i el Puente. Té uns 5 km. de galeries, sols es visiten els habilitats per turistes.
Foren descobertes per cinc xicots de Maro el 12 de gener de 1959, tot jugant. Ràpidament els experts van iniciar la baixada a les diferents galeries.

L’origen de les coves està en l’aigua. Quan plou, l’aigua es filtra pel terra, i pren d’ella una mica de diòxid carbònic, que dissolt les roques. Aixó passa des de 225 milions d’anys.
Aprofitant aquest decorat natural, munten un escenari en un zona més o menys plana, posen cadires, i és el lloc on fan els Festivals Internacionals de Música i Dansa, ens diuen els noms de grans músics i cantants de fama internacional que hi han actuat. Ens quedem amb les ganes de sentir-los. 

   Dinar ben servir en el Restaurant del costat i foto turística de record. Adéu Alméria, tornarem aviat.



divendres, 7 de juny del 2013

LA TRESCA I LA VERDESCA-ENIGMA DEL DIVENDRES



                                                       On és? i perquè es va fer?

dijous, 6 de juny del 2013

PANEM ET CIRCENSES / obituari 2


Un altre mite que se'n va. Esther Williams als 91 anys.

LA TRESCA I LA VERDESCA



Generalment, una imatge val més que mil paraules, encara que li calgui un titular. Aquesta és impagable. Almenys a Catalunya als empleats (bé, els que queden) no els cal que els ensenyin a fer botifarra.

Disculpeu la mala qualitat de la imatge. La foto no és meva.
 sinó escanejada d'un diari on la van publicar seriosament.

PANEM ET CIRCENSES / obituari


Avui ha mort TOM SHARPE.  London 1928 / Llafranch (Costa Brava) 2013
A les seves novel·les hom hi troba un humor corrosiu, fins i tot de vegades cruel, que divideix els seus lectors entre els que el consideren molt ofensiu i els que el troben un mestre de l'humor. La seva temàtica és variada, des dels ja esmentats llibres inspirats en l'Apartheid, fins als que critiquen el sistema educatiu (Wilt i seqüeles), l'esnobisme de la classe alta anglesa (Vicis ancestrals i Porterhouse Blue), el món literari (La gran persecució), extremismes polítics de tot tipus, la burocràcia i l'estupidesa en general. Els seus personatges fan servir sovint un llenguatge vulgar i explícit i practiquen tota classe d'actes sexuals. Altres vegades ridiculitza la forma de parlar o de comportar-se de determinats grups socials.
L'ovella negra (The Midden, 1996) es va editar abans en català i castellà que en anglès, segurament perquè des de 1995 vivia a Llafranc, a la Costa Brava.
Les seves obres han estat traduïdes a moltes altres llengües i fins i tot se n'han fet sèries per a la televisió. Wilt es va portar al cinema el 1989 per Michael Tuchner.

dimecres, 5 de juny del 2013

LA TRESCA I LA VERDESCA


No  sé perquè però avui em sento preguntaire.

És normal que morin "almenys" 120 persones i 70 més quedin ferides per culpa d'unes portes que els negaven el dret a prendre's una estona lliure?

És normal que ara Rajoi s'ofereixi a "seure personalment (i com sinó?) per estudiar qualsevol alternativa al text Wert? Ja es va veure que no s'ho creien ni els seus.

És normal que Otegui, per posar un cas, vegi denegada un cop més la seva llibertat i en Millet segueixi anant a prendre el vermut al bar de sempre tan panxo? I dels de València ni en parlo.

És normal que després de tanta polèmica no s'hagi entès que el que es qüestionava del Congrés no era el preu dels Gin tònics sinó el milió de subvenció pública?

És normal que al descobrir un fòssil, possible clau de la paleontologia, quedi al descobert, tan al
descobert que pugui ser afanat tranquil·lament un cop feta la feina més difícil?

És normal que hi hagi unes cues imponents als llocs on es reparteixen aliments i que només a Espanya es malbaratin 8 milions de tones ( o sigui vuit mil milions de quilos) cada any?

És normal organitzar dies mundials del Medi Ambient, del reciclatge etc... i no ampliar les mesures per reduir plàstics i altres envasos en la producció industrial?

I de política, tan interna com mundial avui no en vull parlar que després tinc mal de cap i m'he de pol'luicionar amb analgèsics que la indústria farmacèutica etc, etc, etc

dimarts, 4 de juny del 2013

L'arpa i les seves vibracions, 276

MACAEL, la ciutat de l'or blanc
Dins aquesta Almeria desconeguda per mi, vaig endinsant-me en els seus pobles i descobrint la seva riquesa.
Del desert de Tabernas, al dia següent anem a la comarca de Baza on es troba el municipi de Macael, situat a 554 m. d’alçada i a 75 km. d’Almeria. És una comarca molt rica degut a la explotació de les muntanyes de marbre, d’aquí li ve el nom de Ciutat de l’or blanc. El marbre és tan pur que l’exporten cap a Itàlia, on  canvien el nom un cop allí ,amb el pedigrí de marbre de Carrara.
Els primers pobles en fer-ne us foren els fenicis, que l’usaren per fer sarcòfags, com s’ha pogut comprovar. De fa uns temps en tots els viatges retrobo  els nostres avantpassats, és la nostra història. L’origen del municipi està documentada des del segle X ,durant l’ocupació dels musulmans, que situaren el nucli original precisament sobre la muntanya. Durant aquesta època les canteres van adquirir gran fanma i es van extreure marbre per grans edificacions, com l’Alcassaba d’Almeria i els jardins de la ciutat, el Pati dels lleons de l’Alhambra i els jardins del Generalife a Granada. La vil·la de Macael es va rendir als Reis Catòlics quan aquests van conquerir Baza el 1489, però els seus habitanans quedaren com a moriscs amb tots els seus privilegis.


Actualment el poble presumeix de marbre per tot arreu, els carrers, les voreres, els monuments,les entrades  i parets de moltes façanes, tot resplendeix d’aquest material,  a més d’exportar-lo  a tot el món. Poble obligat  d’ensenyar als turistes, als qui ofereixen tota classe de suvenirs de marbre de diferents tons. Com a anècdota explicar-vos que el record més preuat són els mortés de marbre, fets amb motllo i tots iguals, polits d’un marbre immaculat. La guía ens explica que el cuiner Carlos Arguiñano els recomana per fer bones picades i que el van guardonar amb la compensació del XXVI Premi Macael. Aixó fa un efecte contagiós i algunes de les dones del grup el compren ràpidament com a record. Pesen moltíssim i hem de tornar a casa amb l’avio, però els hi es igual, el preu per la gent de Mundo Sènior són 10 €, una bona ganga, i tots contents.

Realment és boni
Altra curiositat és que passem pel poble del costat que no té res per veure, hi viuen uns 6.500 habitants que també treballen el marbre,  allí ens expliquem que hi va néixer Carmen Chacón, i que per axó el va triar per començar, fa anys, la campanya del PSOE, és el poble d' Olula del Rio, que igual que Macael està dins de  la serra de Los Filables.

Ja veieu acabo el dia sabent coses noves. Demà seguirem el viatge.

dilluns, 3 de juny del 2013

LA TRESCA I LA VERDESCA

                         

                                    Foto "interessant" d'un acantus del jardí, feta per la Mina


Cap de setmana tranquilet, en família, però pocs, cosa que vol dir que m'he pogut dedicar a feines de la casa però no estrictament indispensables d'aquelles que passada mitja hora ja no es veuen. Aquest cop li ha tocat (ja van uns quants dies) al taller d'en Juli. Com que tots som de la mena manetes és un dels llocs més "treballats" de la casa i de tant en tant cal fer neteja, revisió de màquines espatllades, llençament d'andròmines de "per  un dia" que mai arriba, etc. Sembla que no és res però al vespre estava baldada.
Ahir em vaig recuperar amb el concert-presentació del seu 3r Cd en homenatge a Chavela Vargas, de la meva amiga Pirula. Va ser al Cincómonos (do you remebrer?) que ara hi han fet obres i arreglat com a petit teatre. Va ser un èxit fenomenal. Donat que els editors no venen a nosaltres potser podríem fer una lectura dels nostres escrits (qui en tingui i sense assenyalar).Segurament l'espectacle estaria assegurat. 
Per cert, i les fotos del day ...?

Barcelona un gran cementerio


Barcelona se está convirtiendo en un gran cementerio de la cultura. El turismo llena nuestras calles con su vulgaridad y parece que ha venido para convertirse en parte activa del séquito de ese entierro definitivo que está a punto de producirse.
Los síntomas de la grave enfermedad que la ciudad padece se han ido mostrando paulatinamente, de un tiempo a esta parte.
El principal foco de infección se halla ubicado en el seno del actual Gobierno, regentado por el PP y capitaneado por el ministro de cultura, Wert, que aprovechan descaradamente la crisis económica que nos afecta, para hacer limpieza ideológica. Van inoculando, tumor tras tumor, extendiendo la enfermedad a todas las ramas de la cultura. Universidades y escuelas son bombardeadas en su línea de flotación, con un claro objetivo: que el acceso a las clases sea selectivo. Favorable a los más pudientes.
El malestar está asegurado. Las calles empiezan a llenarse de descontentos. Los parados son muchos, demasiados. La policía está preparada para actuar cuando aparezcan las consignas contra el gobierno.
Y mientras, las empresas dedicadas al bien cultural, al igual que las demás, van reduciendo sus plantillas y desapareciendo.
Los cines cierran sus puertas, por falta de público asistente, con el remate final de la subida del IVA al 21%. En poco tiempo han desaparecido el Cine Rex, el Urgel, las multisalas Renoir Les Corts, y se está hablando de las Renoir Floridablanca. El Coliseum, el Tívoli y el Club Capitol se han readaptado, en un intento desesperado, al teatro. El Alexandra a reducido a la mitad sus pantallas para programar monólogos cómicos en vivo. El Maldá ofrece todas sus películas de proyección diaria, al precio de una sola entrada. Las grandes cadenas Cinesa y Balañá emiten ópera, futbol y otros eventos, para compensar al cine. Cinesa, los miércoles, programa los grandes films míticos de antaño, en versión original subtitulada, a 5 euros. El 3D no ha logrado el tirón que la industria esperaba, debido principalmente a su elevado precio. Con una sola excepción: la reapertura del cine Boliche, con todas las proyecciones en versión original, subtituladas en catalán, salvo las de habla hispana.
El Teatre Nacional de Catalunya reduce sus salas y funciones, al igual que el Liceu. Y así, a marchas forzadas se está muriendo la ciudad. En Barcelona no existen grandes exposiciones de pintura o escultura, eso solo puede verse en el Reina Sofía, en El Prado o en la Fundación Thyssen de Madrid.
Y mientras, las calles de nuestra ciudad se llenan de turistas de dudoso pelaje. Turismo masivo que arrasa y se mezcla con los emigrantes de todas las razas. Barcelona es marca de éxito, dicen. Barcelona va muriendo de éxito decimos. Y esas masas, van viniendo, para asistir a su entierro. Barcelona se está convirtiendo en un gran cementerio cultural, gracias a la vulgaridad de los gobiernos.


Rafael Rodríguez-Bella       Junio 2013

diumenge, 2 de juny del 2013

L'arpa i les seves vibracions, 275

                                          Dedicat al Rafel, el nostre mestre en cinema.

Segueixo amb vivències d’Almeria, amb la visita al desert de Tabernas.  Té un interès ecològic, ja que  de fet és  l’únic desert, tècnicament parlant  d’Europa. Situat a l’extrem sud oriental de la península, en el punt més allunyat de les borrasques que procedeixen de l’Atlàntic, rodejat de les serres o muntanyes circumdants, on les precipitacions son escasses, no passa de 155 mm. a l’any quan per sota dels 300mm. ja es considera aridesa extrema. La fauna i la flora són aquí exemples d’adaptació a situacions límits. Abunden els atochales, utilitzats encara per fabricar estris amb espart. Crida l’atenció la sempreviva, que en la primavera es tenyeix de violeta. Entre les aus, l’ alcavaran i el camachuelo trompeter, i entre els animals estranys per aquesta zona senses aigua, el gripau.
En l’encreuament entre  Colativi a 1385 m. d’alçada i sostre de la Serra d’Alhamilia és troben els accessos als poblats del Desert de Tabernas, Mini-hollywood i Texas Hollywood, que recreen pobles de l’antic Oest americà, records de quan aquest paratge era el centre del rodatge de centenars de westerns . Aquesta carrera cinematogràfica es va iniciar el 1954, amb la pel·lícula Sierra Maldita. El 1962 es rodava Laurence d’Aràbia, desprès vindria Patton, finalment els espagetti western italians dels anys 60 o 70, encara que també es rodaren molts westerns d’Estats Units  desprès de l’èxit de les pel·lícules de Sergio Leone amb pelis clàssiques com el Bueno, el feo y el malo o Por un puñado de dólores. Desprès  de la grans produccions, finalment, la decadència. Per aquí passaren protagonistes com Henry Fonda, Charles Bronson, Jason Robards i Claudia Cardinale i molts directors famosos, la llista és molt llarga. El nostre guia no para de parlar-ne. Deixo pel Rafel una finestra oberta, per si vol ampliar les notes.

Actualment la zona es redueix a visites guiades amb música de les pel·lícules que fan les delícies dels nens i joves, i d’algun adult nostàlgic, cavalls, pistoles, cases del rodatge i demès recreacions.
És Almeria terra de contrastos, a les poques hores de sortir amb l’autobús de línia de la Serra d’Alhamilia  i baixar cap el pla, ens podíem banyar en la platja de davant del nostre hotel en el mediterrani.