diumenge, 31 d’octubre del 2010

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 61

LULU

Mal d’alguns bé per altres. Una inesperada pneumònia de la meva amiga, va posar-me a les mans, una entrada per veure l’assaig general de Lulu al Liceu, just tres hores abans de començar.

Pels lletraferits dir-vos que el llibret de Lulu d’ Alban Berg,està inspirat en els textos dramàtics L’Esperit de la terra i La caixa de Pandora de Frank Wedekind. Al mateix temps que el teatre de Wedekind agafa prestat d’Ibsen el tema de la condició femenina i la temàtica del drama burgès.

Berg autor del libreto i de la música en la seva obra està interessat per mostrar-nos la humanitat sense pudor, però no sense amor. La música de Lulu el va tenir ocupat durant sis anys, casi sense temps per escriure cap altra partitura. Tot i que l’harmonia no dedica lloc als sentiments fàcils, l’obra no deixa de ser lírica. És un crit a la vida des del caos i les tenebres. L’obra de Berg no és edificant ni moral, però tampoc és alliberadora, el circ, el carnaval i la mascarada són les bogeries humanes que giren al voltant de Lulu, com monstres.

Trobareu interpretacions de tot tipus de la tragèdia, segons qui i com ho han vist amb els anys:dimensió social, moral, psicologies dels personatges, l’impuls sexual femení com a principi de destrucció, l’egoisme, la lluita de sexes, etc, donaria per una tesis.

No descric l’argument, seguramrent el coneixeu, surten molts personatges i situacions diverses de la vida de Lulu: model de pintor, ballarina, dona casada, prostituta de luxe, per acabar en un bordell miserable.

Sols una síntesis. En el pròleg en un indret no determinat de parla germànica, pels vols de 1871, un domador de circ mostra les seves bèsties al públic i el convida a admirar els animals més salvatges, entre ells, el més vil i perillós, la serp Lulu. En els tres actes següents Lulu va ascendint cada vegada més amunt per tres casaments, fins que mor pobre i desvalguda a Londres on ha fugit des de Paris, amb els seus amics disfressats de servents. Ja en una misèria total ven el seu cos als clients mes sòrdids de la ciutat per ajudar als seus amics.

L’escenografia i vestuari és de Pierre-Anddé Weitz i, la il·luminació de Bertrand Killy. Escenari circular i movible amb diversos quadres que van passant sense pausa per davant dels ulls de l’espectador, molt moviment del circ i les màscares, molt de sexe,molt de tot, entre colors virolats i cridaners de tubs de neon, una sínia que gira al fons de l’escenari. També penombra i foscor. Diferent d’altre posada en escena que vaig veure fa molts anys també al Liceu. S’estrena el dia 3 de Novembre, espero el que en dirà la crítica.

Rafel tant Lulu com la Comtessa Geschwitz, moren apunyalades per Jack l'Esbudellador,segur que et suggereix alguna pel·licula, com també l'escenografia algun músical de passions i amors i desamors, coneixes Weitz i Killy? També pels demès obro debat...

Del susodicho Don Juan

Efectivamente, como bien dices (aunque no sé quién eres porque no sale firma alguna en tu escrito), Don Juan Tenorio es una cita o más bien era, una cita obligada en estos días concretos. (Recuerdo a Alejandro Ulloa recitando a Don Juan y Felipe Peña, el padre de Viky Peña, en el Comendador). Todo esto ya lo sabemos, pero, ¿por qué ya no se representa en nuestros teatros, el resto de Espña lo ignoro, pero al menos en Barcelona que nunca faltó, incluso en radio teatro? ¿Cuáles son las circunstancias que lo han hecho desaparecer? Podríamos debatir sobre ello. Quizá haría más animado este blog nuestro que en la actualidad viene a ser como una gacetilla de eventos y poca cosa más. Me gustaría que os animaseis a ello, haber si le damos un poco más de vidilla. ¿No es verdad ángeles de amor que este blog empiza a ser un tanto aburrido y uno puede acabar dormido de sopor? ¿No os parece ángeles de amor?
Rafael. 31 de octubre 2010

DIA DE TOTS SANTS / DIA DE DIFUNTS


Don Juan Tenorio (romance en 2 actos de José Zorrilla, publicado en 1844). De gran tradición en España y Méjico se representa en estos dias.
He buscat en el Costumari Català de Joan Amades i he trobat prop de 50 pàgines explicant les NOSTRES (res de Hallowen) tradicions en aquests dies. He desistit de copiar-les. De tota manera, us desitjo que mengeu força panellets, castanyes i boniatos si us agraden.
Envidia, mucha envidia

Tengo envidia, mucha envidia de cuantos viven y trabajan en las grandes ciudades francesas, porque saben lo que quieren y lo que tienen y no están dispuestos a que el presidente de su nación se lo cargue así, con estos modales impresentables, impropios de una democracia. Por eso tengo envidia. Y pena también, una profunda pena, porque aquí en nuestra tierra no sabemos defender, hasta la lucha en la calle, si es necesario, el expolio de ideas y libertades, de idioma y pensamiento que nos están quitando. Primero fue el Estatut y ahora, como aquel que va cortando finas rebanadas de pan, nos quieren quitar la lengua preferente en ayuntamientos, diputaciones y demás lugares oficiales, de la misma forma que pretenden uniformar la cultura. Y a pesar de ello, no salimos a la calle. No hacemos huelga y si la hacemos será tan ridícula como la del 29 de septiembre. Por eso tengo envidia, mucha envidia, de un pueblo como el francés que sabe lo que quiere y tiene. Y pena también, mucha pena, porque no salimos a la calle, todos unidos, a defender lo que no debemos consentir que nos quiten. Porque deberíamos manifestarnos otra vez como hicimos el pasado 10 de julio, por el Paseo de Gracia, para exigir que no se hagan los ciegos y sordos por lo que demostramos entonces y que se está demostrando que no sirvió para nada. Triste realidad, por eso…

tengo pena, mucha pena.


Rabel Rodríguez-Bella 31 de octubre 2010

dissabte, 30 d’octubre del 2010

PANEM ET CIRCENSES X

  • La Ma. Dolors parla sobre la sentència del català. Feu-me cas amics meus. Apreneu xinès. La meitat dels traspassos dels locals de Barcelona ja estàn en mans d'empresaris del país asiàtic.
  • El ministre marroquí de Comunicació ha suspès les activitats de Al-jazira perquè no li agrada la imatge del país que difon la cadena de noticies. Ministre de què???
  • Les mostres de dolor i fanatisme dels argentins acomiadant Kirchner no us recorden massa les dels païssos del mal anomenat Tercer Món?
  • Es veu que els escorxadors aprofiten l'excepció legal del sacrifici islàmic (halal) per saltar-se l'obligació d'atordir el bestiar abans de procedir al degollament. El responsable de l'àrea de Salut Alimentària de la Generalitat diu que aquesta no pot fer res per evitar-ho.
  • El responsable de la Llibreria Europa del carrer Sèneca del barri de Gràcia està a un pas d'ingressar a la presó. No obstant, la decisió pot ser recorreguda per l'imputat Què us hi jugueu que no entra?
  • Després de mesos de barrallar-se per a veure quin poble s'enduia el cementiri nuclear, ara resulta que ningú no el vol. Menys mal que el cementiri d'Ascó segueix pressionant perquè la seva candidatura sigui l'elegida. Això és un patriota, què carai!
  • El cas Palau, el cas Pretòria i el cas de la mare que els va matricular, cotinuen. Continuen? SI, continuen fent pudor.
  • El tema de la vinguda del Papa, deixant de banda totes les connotacions religioses i respectant a qui que n'estigui molt content i per molt que digui l'alcalde, és un enrenou per la ciutat brutal. No és d'extranyar doncs aquesta pancarta d'alguns veïns de la Sagrada Família: EL PAPA, PEL LITORAL. o aquest suggeriment: Perquè no el porten al FÓRUM?
APA, companys i companyes, Recordeu-vos de canviar l'hora aquesta matinada i BONA CASTANYADA.

dijous, 28 d’octubre del 2010

Tresca i verdesca



Perplexitat:

  • Ofensiva contra el català a les institucions; i espera... S'està convertitnt en maniobra de distracció dels problemes econòmics que no saben per on agafar-los?
  • El cas Palau i yo con esos pelos.
  • L'Estat de les Autonomies, un fre per sortir de la crisi, diuen.
  • Creix el nombre d'avortaments a Catalunya. Tanta informació, tanta informació!
  • El bisbe de Lleida renuncia a litigar per l'art sacre de la Franja i la Generalitat vindica la propietat "legítima" de les obres.
Serà que tinc un mal dia però jo, que no soc catastrofista tinc uns simptomes que no sé no sé: mal gust de boca, pell de gallina, un nus a l'estómac... serà que em faig gran i em puja no el colesterol sinó la mala llet.
I el Papa en la lontananza, acostant-se perillosament

Avui a les 22'30, al 33, l'Hora del lector en una edició especial Joan Solà

dimecres, 27 d’octubre del 2010

Extra-Tresca i verdesca


Ha mort en Joan Solà, un home bo i savi. Fou un gran referent en la lingüística i també un gran divulgador de la llengua · L'any passat va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
Vaig tenir el privilegi de conèixe'l a Saifores, a casa de la Marta i sentir-lo d'aprop moltes vegades. Encara recordo amb reverència un dia que ens va explicar la seva tesi doctoral que estava acabant. Era sobre la negació en català. Tenia no sé si nou-centes pàgines, no recordo exactament però sempre m'ha quedat com a paradigma de la complexitat de les coses.

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 60


UNA SORTIDA INSÒLITA. ÒPERA EN EL PALLER

TEMPORADA MUSICAL EN UN HOTEL FAMILIAR DEL SOLSONÈS

Josep Pintó i Patricia Miralles han aconseguit ajuntar la seva passió per la música amb l’hostaleria. Compraren una antiga masoveria, que han convertit en un hotel rural de 10 habitacions, El Monegal, en el petit poble de Guixers, a un quilòmetre de Sant Llorenç de Morunys, en el Solsonès.

La gastronomia és la de la terra, gens sofisticada però plena d’imaginació, el plat de la casa es el bacallà amb sobressadada i mel.

Sobta trobar-te amb un piano de cua Blüthner enmig del saló, que en la vida anterior era el paller de la masia. Els propietaris d’ara s’han atrevit a organitzar dos temporades de concerts a l’any, primavera i tardor, en els que predomina la lírica. Músics de la categoria del violoncel·lista Lluís Claret, la violinista Ala Voronkova i cantants com Ofelia Sala i altres, han actuat en aquest saló.

Dissabte vaig anar-hi amb el grup d’Amics del Liceu. Primer una passejada pel final de l’embassament de la Llosa del Cavall al peu de la serra de Busa, i d’un bosc del costat, dinarem a El Monegal, i a les 6 de la tarda el concert “400 Anys d’Òpera en veu de Baix”, motiu de la sortida.

Sols dir-vos que va ser un regal auditiu i visual. La veu magnifica de baix d’ Iván Garcia, nat a Caracas , amb un dilatat currículum a tots els escenaris del món, va interpretar-nos àries de Monteverdi, Händel, Mozart, Rossini, Verdi i Boito, per acabar amb cançons de Porgy and Bess, i Old American Songs. Al piano Dani Garcia i com a comentarista de luxe en la presentació i guió Jaume Radigales.

El saló és petit, les butaques són sofàs i altres estris per seure, i els teniem els tres a tocar, i alguna vegada l’Iván s’apropava i et cantava a l’orella . A mi se'm va apropar al cantar “l’Ave Signor” de Metistòfele, just arran de cara i una llum vermella ens va envoltar als dos com dins d’infern, un efecte lluminós perfecte, érem com una bola de foc.

El proper concert el 13 de Novembre, amb música de Chopin.

Si us animeu, el preu es : dinar i concert, entre 50 i 60 €, i si us voleu quedar a dormir, 2 nits d’allotjament i esmorzar, més entrades i sopar per dos, 280 €. Marçal i Malole us apunteu? Rafael i Susi, si us falla Paris... L’únic inconvenient és com arribar-hi, cal tenir cotxe, no hi ha res més que t’hi apropi. Us ho recomano.


Carta a una productora que cuida su producto

Fui a ver “Pa negre” tu producción sobre la obra literaria de Emili Teixidor. Debo felicitaros por el trabajo hecho. Es un trabajo hecho con cariño, el que ha puesto todo el equipo, y eso se nota a lo largo y ancho de toda la película.
“Pa negre” tiene un arranque espléndido, de cine con MAYÚSCULAS, al igual que su contundente final. Siempre me atraen los films de Villalonga, es un director/autor con mucha personalidad. Sé por mi esposa que estuvo haciendo el catering de “Aro Tolbuklin”, de la concentración en la que se sumerge durante el rodaje. Por ello y por su calidad como director, los aficionados al cine de autor, siempre lamentaremos que no llegara a realizar su film sobre la obra de Rodoreda, que por otra parte desconocía, y que pude admirar el trabajo de preparación que se llegó a hacer y que fue exhibido en la Virreina. En sus films queda bien patente su capacidad en la dirección de actores. Están todos, sin excepción alguna, magníficos, desde Laia Murull a Sergi López, pasando por Mercé Aránega, Eduard Fernández, Nuria Novas o el niño Francesc Colomer. Pero en esta última producción me han atrapado poderosamente sus imágenes, por el cuidado de su calidad fotográfica, el tono de su color, que realmente hace creíble la época y lugar en que sucede la acción, hasta el extremo de casi llegar a percibir los olores característicos de la época, también debido a la cuidada selección de localizaciones. Es cine de gran calidad, no demasiado habitual en nuestra cinematografía catalana. Mis felicitaciones Isola.
Tu vecino del 5º A, Rafael Rodríguez.

Tresca i verdesca



  • Inefable sessió ahir a la Filmoteca, pels arqueòlegs cinèfils: la projecció de les pel·lícules de Segundo de Chomón, amb una prèvia taula rodona molt interessant. Un bon grapat de pelis farcides d'efectes especials que anaven dels més simples com fums i bombes de les pel·lícules "bèliques" El sitio de Zaragoza o Agustina de Aragón... fins a paroxismes màgics, acrobàcies inverossímils, aparicions i desaparicions, bruixots, dimonis, somnis etc i culminant amb un divertidíssim Hotel elèctric. Tot, acompanyat al piano del mestre Joan Pineda, en la més pura tradició i execució acuradíssima. Total que ho varem passar molt bé. D'aquestes pel·lícules la Filmo ha editat un DVD. Incomprensiblement ahir no el venien; quan em faci amb ell ja us avisaré per si algú té interès en veure-les, cosa que dubto donada la nul·la resposta al meu reiterat avís. Pitjor per vosaltres!
  • Perquè el Sanchez Dragó no ens acaba de...? Sabieu allò de les nenes amb qui diu que va tenir sexe? i que ho diu ara perquè el delicte ja ha prescrit? Devem tenir un sisè sentit.
  • Una de cada cinc espècie de vertebrats està en perill (per culpa, naturalment de l'obra dels homes). Es veu que allò de la cadena tròfica i que no podem viure els uns sense els altres està també en crisi.I en aquesta mateixa línia, la nova ministra de Medi Ambient ja s'ha guanyat la primera bronca del sector pesquer artesanal, quan ha defensat els interessos de sis vaixells industrials en comptes de defensar la pesca artesanal, les almadrabes i arancels. Comencem bé.
  • Segons diu en en la revista Annual Review of Neuroscience (i ens explica la Joanna Bonet a La Vanguàrdia), s'ha demostrat amb els corresponents experiments que la llibertat d'escollir o lliure albidri no existeix i que la major part de les nostres eleccions ve determinada pels nostres neurotransmissors. Doncs si que estem llestos, ja ni això. De moment escullo sortir d'aquí, potser fins demà.
Segundo de Chomón
y el Ghetto de Varsovia


Siguiendo con la primera sesión de la Jornadas del Patrimonio Audiovisual ayer se pasó a las 7,30 de la tarde una selección de films del cineasta nacido en Teruel en 1871, Segundo de Chomón que residió en Barcelona. París y Turín y del cual se ha hecho un rendido homenaje con la co-edición entre la Filmoteca de Catalunya y Cameo, de un libro-DVD con 31 films de los 105 que componen la colección que posee la Filmoteca y que, se pueden visionar por quién lo desee, en su sede de Santa Mónica. Se ha editado pues un recorrido significativo de la obra de este autor. La velada fue amenizada a piano, por nuestro entrañable amigo, Joan Pineda.
Por la noche se proyectó un film de contenido bien distinto, y estremecedor titulado “Un film inacabado” de Yael Hersonski, realizado este año 2010. Hace poco tiempo, se encontró una bobina que se comprobó formaba parte de un material guardado en el Archivo Federal Alemán, del rodaje que los nazis hicieron en el Ghetto de Varsovia. Con esta nueva bobina quedaba clara cuál era intención del aparato propagandístico nazi. Y a pesar de que se cree que aún faltan imágenes que se rodaron en su día, Hersonski ha realizado un documental con todo lo que se dispone y le ha añadido los textos de las actas levantadas de los interrogatorios realizados a los cámaras que lo rodaron y en los cuales se explica las condiciones de rodaje, y la idea y actuación de las autoridades. Fue rodado en le Ghetto poco antes de la deportación de 300.000 judíos al campo de Treblinka. Pudo verse las deplorables condiciones de vida en que se hallaban. Pero también se rodaron escenas con judíos bien vestidos, aposentados en excelentes casas bien decoradas y comiendo exquisiteces, para demostrar que allí se vivía muy bien. Aunque también se rodó la realidad. ¿Qué pretendían con ello? No se sabe, se supone, pero no se sabe. La realidad que se pudimos comprobar fue terrible. Cadáveres abandonados en medio de la calle, esperando ser recogidos. Niños desnutridos, los que pudimos ver ayer es muy duro de explicar y prefiero ahorrároslo. Solo decir que es un documento muy importante que todos deberían conocer por ser una experiencia que nunca debiera haber ocurrido y que no se debe permitir que vuelva a ocurrir.
Rafael Octubre 2010.
“La Secta de los Misterios”


El año 2005, la UNESCO proclamó el 27 de octubre como el Día Mundial del Patrimonio Audiovisual, con motivo del 25º Aniversario de la Recomendación sobre la Salvaguarda y Conservación de la Imágenes en Movimiento (1980). Este patrimonio es “la expresión de la identidad cultural de naciones, comunidades, grupos y personas”. Y la Filmoteca de Catalunya de acuerdo con lo que establece el artículo 46 de la Llei del Cinema Catalá, tiene como funciones propias: recuperar, preservar, catalogar i restaurar el patrimonio fílmico y documental. Por eso los días 26 y 27 de octubre se celebran unas jornadas donde se exhibirán algunas restauraciones llevadas a cabo por diferentes filmotecas. Hoy he podido ver la versión remontada y reducida a algo más de la mitad del metraje original que se realizó para el mercado alemán del film de episodios “LA SECTA DE LOS MISTERIOS”, un serial catalán rodado en 1917. Film mudo con rótulos en alemán y catalán. Con virajes en colores. Dirigida por Alberto Marro y producida por Hispano Films.
Se rodó en 1916 en los estudios de esta productora catalana, la más importante de aquella época. Tenía un metraje de 2.100 m con una duración de 105 minutos, la que se proyectó hoy tenía 67 minutos. Se proyectaba en tres episodios diferentes que se estrenaron en 1917 en los principales cines de Barcelona. Pero el negativo original se perdió un año después del incendio que sufrió la productora. Y es en esta copia que se encontró hace poco en Alemania y que se ha restaurado con el metraje de los 67 minutos que ya he mencionado pero que nos pueden dar idea de cómo era ese film de aventuras. Que entre otros escenarios se suceden persecuciones en automóvil y a pie en el Parque Güell. ¡Impagable! Realmente ha sido muy curioso conocer este film que se proyectaba originalmente por episodios: “Los Misterios”, “La Leyenda Mora” y “Los Tesoros de la Sultana”. Estrenados los días 7, 8 y 9 de abril en los cines Kursaal, Iris-Park, Royal, Diana, Excelsior y Argentina de Barcelona. Lástima que no estuvieseis hoy allí, entre otras cosas, porque además de pasarlo bien, era un acto de militancia si queréis decirlo así y sobretodo de apoyo moral a los que se esfuerzan en recuperar nuestro cine. (Los restauradores hicieron acto de presencia y explicaron en que consiste su trabajo).
Rafael Octubre 2010

dimarts, 26 d’octubre del 2010

A EMPENTES I RODOLONS

Hola a tots: Quina feinada amb això del bloc o blog! Desprès d'entrar en hotmail i terra per temes feiners, entro en el bloc o blog per a passar-m'ho be. Estic d'acord amb la Marisa, per a mí el nen dela Coixet fa molta pena. Potser és el que li va passar a la xinesa, doncs que s'en vagi a alguns dels molts orfanats que deu tenir i que adopti un nen. Conec una persona que està des de fa molt de temps esperant una nena xineta i, com ja sabeu, la Xina va "tancar l'aixeta" d'adopcions perque feia mal efecte quan els Jocs Olímpics. Se n'ha de tenir barra!

A banda de dir-vos que la peli sobre l'Alzeimer em va deixar molt tocada però va entusiasmar-me, poca cosa més. El dissabte al vespre vaig veure a casa d'en Marçal la peli de Bergman "El manantial de la doncella" És de l'any 61 i jo no l'havia vist. Sembla mentida que hagi envellit molt menys que jo! Què bona!

I ara m'en vaig a Martorell a un judici. Veieu com això de "a empentes i rodolons"(gràcies, Marisa) m'escau molt? Petons
.

Tresca i verdesca

  • La Fundació Suñol (p. de Gràcia 98) dedica les seves dues plantes a una exposició de Gordillo, un dels pintors més vitals, engrescats, originals i interessants. És una mirada en present d'obres seves dels anys 70 i 80 i que com una mena de Dr. Frankestein, desfà i refà, dotant-les de vida nova. Les 85 obres que presenta, constitueixen una mena de making-of sobre el procés de treball de l'artista. Independentment de si us agrada o no el seu estil, això de mostrar com avança una obra és una proposta realment atractiva. Gordillo és també poeta i la seva poesia és en aquesta exposició, començant pels títols dels quadres. Un consell: no us la perdeu(fins el 29 de gener).
  • Sembla que la inauguració de la nova Filmoteca és imminent. Avui i demà es celebra el dia mundial del Patrimoi Audiovisual, com sempre encara a l'Aquitània, i amb sessions, gratuites, avui La secta de los misteriosos, un melodrama de 1916 rodat aquí per Albert Marro, a les 19'30 el que ja sabeu i un documental israelí sobre el guetto de Varsòvia, a la nit. Demà La viuda alegre de Von Stroheim i La vida sigue del F.Fernan-Gomez.
  • Sapigueu que els ordinadors espanyos són els que registren més infeccions d'Europa. I sapigueu també que la majoria de missatges que avisen de "que viene un virus" són, en si mateixos, el virus. La única manera d'evitar la infecció és no obrir-los mai ni tampoc res d'un corresponsal desconegut. El que avisa no es traidor.

MIGUELITO (Expo de Shangai)

PANEM ET CIRCENSES IX

  • L'Ajuntament de Barcelona i Gremi d'Hotels no es posen d'acord, després de dos anys de discusions sobre si cobren o no cobren una tasa als turistes. En vista d'això, han aprovat un document per separat. I demanaràn diners al Port, AENA, la Fira, TMB, concesionàries d'autopistes, comerciants, restauradors o entitats com el Barça.
  • D'una obra de Ripollet ha desaparegut un equip radiactiu que es fa servir per a mesurar la densitat i la humitat. No és perillós si no s'intenta obrir. El Consell de Seguretat Nuclear el busca des de diumenge. Si el trobeu, truqueu al 112, han demanat.
  • L'estació de ferrocarrils de Sarrià té dispensadors de llet fresca, a més a més de molts altres productes. No us esteu de res, sarrianencs!
  • Hilary Rodhman (senyora de Clinton) s'esgarrifa perquè es publiquen les barbaritats que van fer, fan i faràn els seus soldats a tot arreu. És un perill per a ells, pobrets, afirma.
  • Esteban González Pons va convidar al portal d'informació Wikileaks a descubrir a Alfredo Pérez Rubalcaba per poder revelar "secrets oficials" i "veritats".
  • El Marroc impedeix que periodistes espanyols viatgin a El Aaiún per tal de cobrir la informació sobre la situació del campament Gdeim Izi. Europa no dirà mai res sobre això?
  • Dolores de Cospedal va ingresar 241.000 € en 2009, entre ells 30.000 per despeses de desplaçament! I és de Toledo!
  • L'Ajuntament de Castellammare di Stabia (Nàpols) multarà amb fins a 500 euros a qui porti minifalda o escots massa pronunciats.
  • Aquell horrible ninot dissenyat per Isabel Coixet per l'expo de Shangai, es quedarà a la Xina. Ahir, una o un visitant de Taiwan va dir que el "bebé és una peça atractiva que m'ha entrat al cor; jo no vull tenir fills, però, de sobte, al veure'l moure's, m'ha commogut". El ninot de "marras" fa 6'5 metres i pesa 6.000 kilos! Mamà!!!

dilluns, 25 d’octubre del 2010


25. Para empezar, situémonos en los 50.

Los 50 se convirtieron en la década de las novedades técnicas. Una época que en Hollywood se vivió especialmente agitada. Al término de los 40 soportó una salvaje huelga, la Caza de Brujas, los sindicatos exigiendo, los artistas reclamando mejoras de todo tipo, y por si fuera poco se vieron acosados por lo que calificaron de desleal competencia: la TV. Una novedad que el público acogió con tal entusiasmo que prácticamente dejó las salas de cine vacías. Preferían quedarse en casa y no gastar. A causa de ello los ejecutivos, nerviosos, empezaron a moverse. En consecuencia, en junio de 1952 se rueda la primera película con el sistema Gunzburg, conocido por el nombre “Natural Visión” o sea, un film estereoscópico. En otras palabras, se trataba de las 3-D y llevaba por título “Bwana Devil” estrenándose en Los Ángeles el 22 de noviembre del mismo año. En Barcelona lo pudimos ver en mayo de 1953, presentado en el cine Windsor, con el título “Bwana el diablo de la selva”.
Se había dado pues, el pistoletazo de salida a las nuevas tecnologías. Pero la imperfección que ofrecía la proyección de films en relieve, sumado al escaso interés de las historias, pronto haría bajar la asistencia del público.
No entraré en las vicisitudes que sufrieron las 3-D ni enumeraré los films. Pero sí tengo que referirme al primer y único film musical rodado con este sistema en Hollywood: “Kiss Me Kate” (1953) dirigido por George Sidney e interpretado por Kathryn Grayson, Howard Keel, Ann Miller, Bob Fosse, Keenan Gin y James Whitmore. Fue producido, como no, por Arthur Freed para la MGM.
El film resultó un gran fracaso, a pesar de los excelentes números de baile y las brillantes canciones debidas al genio de Cole Porter. La culpa no hay que echársela a sus creadores sino al sistema utilizado. El público pronto se hartó de la molestia de las gafas de cartón, la imperfección de la imagen en muchos momentos. Además, por aquellas fechas se estaba ofreciendo una imagen espectacular en “Esto es Cinerama” (1952) y también ese mismo año, se estrenaba el primer CinemaScope “La Túnica Sagrada”. Todo fue sumando para sentenciar el relieve.
Y lo que a nosotros nos interesa en este blog, de momento, es que el CinemaScope también produjo musicales. De esto hablaré a partir de ahora. Continuará…
Rafael. Octubre 2010.

Tresca i verdesca



No trobo res important ni divertit a comentar. Tan sols recordar-vos que demà a les 19'30h a la Filmo hi ha la sessió dedicada a Segundo de Chomón, un dels directors pioners del cinema mut. Els seus films d'animació són sensacionals. Segons els crítics va ser una de les més rellevants figures dels primers 30 anys del cinema i el defineixen com "el Meliés español". Si en voleu saber més, cliqueu aquí.
Segur que heu vist efectes seus en moltes pel·lícules d'altres directors.

diumenge, 24 d’octubre del 2010

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 59

JOAN MARAGALL, la llei d’amor

Bonica vetllada al TNT el divendres al vespre.

Bellesa, bellesa, bellesa. Sensibilitat. Perfecció cromàtica. Tot això am va fer sentir l’obra que Joan Ollé exhibeix en el seu muntatge. Tot per posar en escena la transmissió de la paraula, recitades amb gran eficàcia pels actors , a vegades esmicolada en síl·labes, que les fan més tendres o dures segons el text.

L’obra ens presenta un recorregut per la vida, la poesia i l’ideari polític i espiritual d’una de les personalitats clau de la literatura catalana, per recordar que es compleixen 150 anys del seu naixement.

Joan Ollé ha triat uns textos de l’extensa obra de Maragall, que els intèrprets es van rellevant en els recitals, Montserrat Carulla, Àngels Poch, Paula Blanco, Victòria Pagès, en les diverses etapes de la vida de muller de Maragall i, Albert Pérez, Fèlix Pons i Joan Anguera en els del poeta. Així la poesia i el pensament de l’escriptor circulen de manera encadenada d’un actor a l’altre. S’intercalen textos de Nietzsche, Unamuno, Cambó, dins la visió de la Barcelona de finals de segle. Contrapunt entre la burgesia catalana i el poble.

El Cor Lieder Càmera de dotze components amb la solista Mariona Fernández, sota la direcció de Xavier Pastrana, interpreta diverses cançons que posen relleu a les paraules . La ballarina Rosa Muñoz anima amb les seves aparicions, casi de forma etèria, les il·lustracions de La vaca cega, La església cremada o la satírica Visca Espanya.

El tècnic en vídeo, Eugenio Szwarcer, situa en imatges en el fons de l’escenari, diversos retrats de Maragall, pintures burgeses de l’època, realitats de la guerra, mort de soldats, bombes, que donen so els textos.

No ens quedem sols en la poesia, el títol de l’obra està en consonància amb la d’un pensador polític i social convençut que l’únic manament de la llei del seu Déu és l’amor. Això ens va dir Joan Ollé en el col·loqui que va tenir lloc desprès de la representació, durant una hora vam poguer pregunta-li a ell i als actors, dubtes, aclariments i demès, però sobretot van abundar les felicitacions per la feina ben feta.



24. Antes de hablar del CinemaScope
“Los 5.000 dedos del Dr.T”



De nuevo vuelvo a retomar mi particular historia del musical, a la espera de que cambien los aires en Francia, y paso a hablar de “Los 5.000 dedos del Dr. T”. Se trata de un film dirigido por Roy Rowland en (1953) e interpretado por el niño Tommy Retting, junto al histriónico Peter Lind Hayes, en el papel del doctor. Éste es un musical que podríamos catalogarlo de rareza surrealista. Su argumento nos cuenta la historia de un niño que recibe clases de piano con un tiránico profesor. Se queda dormido, aburrido y agotado y tiene una angustiosa pesadilla. Se le aparece el Dr. T que tiene secuestrados a 500 niños en un castillo para dar un gran concierto, de enormes dimensiones, donde esos niños tocarán en un gigantesco piano ideado por el doctor. Se trata de un film del productor Stanley Kramer (“Orgullo y pasión”, “Fugitivos”, “El juicio de Nuremberg”, “El mundo está loco, loco, loco”, “¿Adivina quién viene a cenar esta noche?”) que como puede verse es un personaje que ha tocado muchos y variados temas. La película fue nominada a los Oscar, por su impactante banda, sonora debida al compositor Frederick Hollander. Así pues termino mis apuntes sobre el musical antes de la llegada del CinemaScope, con esta atípica y divertida película que no dudo en calificar de mezcla de FANTASIA-SURREALISMO-TERROR-MUSICAL.
Rafael Octubre 2010

dissabte, 23 d’octubre del 2010

Tresca i verdesca extra dissabte

Si a la barra de dalt de tot cliqueu la caseta i després poseu Michaut. Allí surt el videu de marres (i més).

UN APUNT MUSICAL

Espero que la Ma. Teresa sabrà disculpar la meva gosadia.

El dia que varem anar al CCCB em va cridar l'atenció el lligam entre música i laberints, amb la referència a Ma fin est mon commencement de Guillaume de Machaut (1300 apx./abril de 1377). Important poeta i compositor medieval francès. Va ser i és el més cèlebre del s. XIV. Va compondre en nombrosos estils i formes. La seva projecció va ser notabilíssima i és històricament el màxim representant del moviment conegut com a Ars Nova. Machaut motivà el desenvolupament del motete i de la canço secular. Va composà la Messe de Nôtre Dame en quatre parts, que és la primera missa polifònica coneguda escrita per un sol compositor. Els seus mètodes de composició varen ser influència per a molts altres compositors durant força segles.
Biografia.- El seu cognom sembla derivar de la ciutat de Machault a uns 30 km. de Reims a la regió de les Ardennes, tot i que la majoria de musicòlegs coincideixen en que va néixer al mateix Reims. Va ser secretari de Joan I, comte de Luxemburg i rei de Bohemia de l'any 1323 a 1346, a més a més es va fer sacerdot durant aquest periode. Sovint acompanyava al Rei Joan en el seus viatges i expedicions militars per tot Europa. Va ser anomenat canonge de Verdú en 1330, d'Arras en 1332 i de Reims en 1333. El 1340, quan vivía a Reims, va renunciar a la seva canongia a peticiódel Papa Benet XII. En 1346 el rei Joan va morir a la batalla de Crécy i Machaut, que ja era famós, passà a prestar el seus serveis a altres aristòcrates i mandataris, inclosa la filla del rei Joan, Bona de Luxemburg (que va morir de pesta negra en 1349), de Carles II de Navarra, Jean de Berry i Carles, Duc de Normandia, que es convertiría en el rei Carles V de França en 1364.
Machaut va sobreviure a la pesta negra que va asolar Europa i passà els darrers anys de la seva vida a Reims, composant i supervisant tots els manuscrits de la seva obra.
Obra poètica.- Uns 400 poemes, incluint-hi 235 balades, 76 rondós, 39 virelais, 24 lais, 10 complaintes i 7 chants royals.
Obra narrativa.- En la producció narrativa de Machaut ocupa un lloc preponderant el dit (literalment, parlat, és a dir un poema que no pretén ser cantat). Narrat en primera persona, tots menys un escrits en pareats octosílabs. Destaquen: Judici al rei de Bohèmia, El remei de la fortuna, Dit del lleó, Dit dels quatre ocells, Judici al rei de Navarra, Confort d'amic, i d'altres.

P.e.- Com us podeu imaginar, he tret tota aquesta informació de Wikipedia.
He volgut pujar un video amb un fragment de Ma fin est mon commencement però no me'n he sortit. Si el voleu sentir, entreu a Google i escriviu el títol. En teniu més d'un per triar.

divendres, 22 d’octubre del 2010

Tresca i verdesca



  • Xocolataires, del 22 al 30 d'octubre al Centre Comercial Glòries va de xocolata. Tallers, degustacions, exposicions etc I també activitats per a nens.
  • Al voltant de la literatura i dels llibres. Demà, al CCCB Jornada del Kosmòpolis : Bookcamp , trobada-laboratori d'idees amb escriptors, editors, dissenyadors i lectors. Si voleu saber el programa clic aquí.
  • Aquest diumenge, a La Vanguàrdia "Me impresiona", reflexions d'un Nobel a Manhattan (o sigui M. Vargas Llosa).
  • Si teniu uns quants eurets compreu bons de la Gene. No poden ser més de 1800 milions perquè és l'emissió total i s'ha de repartir com a bons germans que sóm.
  • Ho sóm tant (de bons germans) que és un gran goig i una joia veure els ministres entrants i sortints com s'abracen i petonegen encantats de la vida.Ah no, ja sé. Deuen pensar que han d'estar contents perquè fan el que el país necessita (estava a punt de ser malpensada, perdoneu). Com era alló de la filla de la Esme? me parto, me trincho y me troncho, oi?
  • A Lleida, els musulmans continuen resant al carrer. Això de resar em pensava que era una cosa particular i que es podia fer directament des del cor. Mesquites provisionals, comerciants empitats...total ningú content. Ay la fé, la fé.
  • Ha mort B.Guccione, el fundador de Penthouse. On el deuen haver enviat? Cel, purgatori, infern (ai no que ja no existeix!). Era una de les persones més riques del món i per tant és difícil que sigui al Cel. Si no és que hi hagi anat amb camell i una agulla llanera.
  • A Sitges, l'antic Pachà es convertirà en Centre d'estudis de l'oci. Sona fatàl.
  • M'adono que els d'U.P.M (Una pregunta més) ho tenen chupat.Només llegint els titulars del diari és un no parar.
  • Me'n vaig a Saifores a tocar la realitat de la vida. Bon Cap de setmana.

dijous, 21 d’octubre del 2010

PANEM ET CIRCENSES VIII

Es que me lo ponen "a huevo". No calen comentaris.

La cúpula del PSOE exige a Mariano Rajoy la dimisión del alcalde de Valladolid, Francisco Javier León de la Riva, por sus insultos machistas a la nueva ministra de Sanidad, Leire Pajín. El regidor ha cuestionado esta mañana en Onda Cero la capacidad de Pajín para estar al frente del ministerio y ha ironizado: "Es una chica preparadísima, hábil y discreta. Va a repartir condones a diestro y siniestro por donde quiera que vaya y va a ser la alegría de la huerta". León de la Riva ha añadido: "Cada vez que la veo esa cara y esos morritos pienso lo mismo pero no lo voy a decir". El portavoz del Grupo Socialista en el Ayuntamiento de Valladolid, Óscar Puente, ha anunciado que van a pedir la reprobación del alcalde.
  • Posteriormente, el alcalde de Valladolid ha pedido disculpas a Pajín y ha reconocido que tuvo "un exceso verbal al reconocer en voz alta" lo que alguna vez ha pensado "respecto al aspecto físico de la nueva ministra". Pero ha agregado que le "recuerda a un personaje de dibujos animados".

Desde Ferraz se ha respondido con contundencia a las palabras de León de la Riva. "No lo vamos a consentir; exigimos a Rajoy que tome cartas en el asunto y aunque sea solo por una vez que actúe porque si no será cómplice de unas declaraciones repugnantes e intolerables", ha dicho en una comparecencia en la sede socialista el vicesecretario general del PSOE, José Blanco. "Es evidente que el PP nunca ha creído en la igualdad y por eso ahora lo que unos reflejan nítidamente es lo que realmente son, pero hay líneas rojas que bajo ninguna circunstancia puede pasarse. Rajoy debe actuar de forma inmediata y de forma contundente para demostrar a la sociedad que tiene tolerancia cero ante toda declaración sexista o denigrante".

  • Què me'n dieu de la remodelació del Govern? Aixì sí que ha estat un zapatazo en tota regla. En Jordi Barbeta, ens recorda que com se sap des de sempre i sobretot després de Maquiavel, l'exercici del poder no és una activitat pietosa.Segons com, les opinions periodístiques d'avui, semblen la crónica d'un musical feta per un enginyer de camins, canals i ports: movimientos ascendentes, manos derechas, resistencias a la erosión, tres pesos pesados, tres chicos i dos chicas, escenario de castillos de arena, tapando agujeros, luces que se apagan,... para qué seguir.
  • Retallada bèstia a Gran Bretanya. Diuen que s'ho hagiessin pogut estalviar si haguessin optat (a temps) per retirar les tropes de l'Afganistà, abolir la monarquia, eliminar els bonus als funcionaris, l'us de consultories pel Govern, la publicitat electoral, la renovació dels misils nuclears i unes quantes cosetes més. Quando veas la barba de tu vecino pelar...
  • Culpable d'assassinat una noia belga que va sabotejar !el paracaigudes! de la seva rival amorosa. Hoy las cosas cambian que es una barbaridad, una bestialidad, una barbaridad.
  • Per fi, als forns El molí vell i Europastry, el seu pa estrella serà el llonguet. Podrem fer torrades de Santa teresa com Deu mana.
  • Quina passada anar a la libreria La Central a patejar-me el Premi este quiero i este también. Encara em queda una miqueta per acabar la festa.
  • Exposició Miró- Barceló a la Galeria Mayoral (C. de Cent 286)
  • Exposició Mariscal a La Pedrera.
  • Exposició de Manuel Salinas a la Sala Gaspar.
  • La Meri m'ha instal·lat un programa per veure pelis des de l'ordinador a la tele. Yuuupi! amb aquell pantallot es veu de por. Ja ho sabeu, hi esteu convidats.

PANEM ET CIRCENSES VII

TO BE OR NOT TO BE, THAT'S THE QUESTION que vol dir: Vacunar-se o no vacunar-se, aquest és el dilema.

Jo, des que vaig saber que les multinacionals farmacèutiques (al menys la ROCHE perquè hi tinc amics que treballen i m'ho van dir) van alertar la població sobre la grip A quan ja tenien milions de dosis fabricades, vaig pensar allò de :

ALGUNA COSA FA PUDOR A DINAMARCA (Hamlet). Deu ser perquè el virus era barreja de grip, humana, grip porcina i grup aviar. Massa animals deixats anar!



dimecres, 20 d’octubre del 2010

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 59

VACUNA DE LA GRIP

Vacuna si?, Vacuna no?

Vinc del Cap de vacunar-me per la grip. Com tots els veïns del barri, vaig rebre la citació per fer-ho, em deien a la carta que entrava dins el col·lectiu de risc. La acceptació és voluntària i com tota vacuna té les seves bondats i els seus riscos.

La d’aquests any, té o porta tres cepes, a) la de la grip ocasional, o sigui la de sempre, b) una porció de la vacuna de la grip A, tan qüestionada l’any passat i, la c) una dosi addicional per majors de 65 a, la que m’han posat, que diu que dóna més defenses que la que posen al més joves.

Sempre m’agrada guardar els prospecte, la d'aquest any és diu Chiromas, del Laboratori Novartis, i diu així: vacuna antigripal d’antigen de superfície, inactivat. El seu efecte protector pot durar entre 6 i 12 mesos. No cal que memoritzeu res, sols us cal decidir si us la voleu posar o no. En cas de posar-vos-la, si teniu reacció local que molesti, cal aplicar un glaçó dels que tingueu a la nevera sobre la punxada, sempre embolicat amb una tovallola per no cremar la pell i, si us dóna petites molèsties generals o dècimes de febre, és suficient prendre un Gelocatil.

La vacuna no serveix pels refredats; ja sabeu que mal cuidats duren set dies i ben cuidats una setmana. Bon hivern a tots.

A EMPENTES I RODOLONS

Bon dia a tothom. En Marçali jo hem decidit anar divendes a les 19,30 a veure (si es que encara la fan) la peli Bicicleta, cullera, poma. Si algú no l'havist encara, vol apuntar-se?
Espero respostes. Petons, Malole

dimarts, 19 d’octubre del 2010


23. Antes de hablar del CinemaScope.
“Cantando bajo la lluvia”.


Un buen comienzo para la década de los 50. Gene Kelly y Stanley Donen vuelven a demostrar que pueden hacer una obra maestra del musical, y la hacen: “Cantando bajo la lluvia”. Es el musical por excelencia. Cuenta además una historia de cine dentro del cine. Situada en el Hollywood de la era del cine mudo y su paso al sonoro. Un momento crítico para la industria cinematográfica, en el que se revolucionará el mundo del espectáculo. Un argumento perpetrado magistralmente por Betty Comden y Aldolph Green, dos genios del momento. Las canciones, en su gran mayoría, incluida la que da título a la película son de Arthur Freed, su productor, el hombre que levantó el musical de la MGM, entre 1940 y 1950.
La trama cuenta como una actriz famosa del cine mudo se verá apartada a causa de su voz inadecuada para el sonoro. Y a su vez, como una actriz en sus comienzos se ve obligada a convertirse en la “voz” invisible de la estrella de moda con voz desastrosa.
Con aire de comedia que en momentos roza el drama, utiliza la ironía y las sanas bromas para dibujar cómo es la gente de la profesión. En cuanto a los números musicales son todos una auténtica maravilla que funcionan a la perfección. Desde los bailes de Gene Kelly con Cyd Charisse, a los cómicos de la mano de Donald O’Connor. Una canción, por ejemplo, como “Good Morning” es una demostración de vitalidad y alegría de vivir, gracias a los dos protagonistas acompañados por Debbie Reynolds. Y que decir del número que da título a la película “Cantando bajo la lluvia” que se ha convertido en un mítico entre los míticos. Una pieza que se repite dos veces, una en los títulos de crédito al inicio y la otra con Gene Kelly en solitario bajo la lluvia, jugando con el paraguas y bajo la mirada intimidatoria de un policía. En resumen es un film que se ve veces y más veces y nunca se cansa uno de volverlo a ver. Cuando se sale de la sala uno se pregunta cómo debió ser el tinglado que se montó para que la lluvia cayese torrencial y de forma uniforme, distribuida por el plató, para que pareciese real.
Sencillamente, un film realizado por unos artistas, del primero hasta el último, en estado de gracia. Imposible que se repita.

Rafael Octubre 2010


Años 50 Resumen antes del CinemaScope

Aprovechando que aún no me he ido, paso a hacer un pequeño resumen de lo que fue el musical durante los años cincuenta antes de que apareciese el CinemaScope.
Ya puestos pues, en los 50’s y como hemos hablado de “Un americano en París” (dialogando con Marçal) y habéis visto recientemente “The Wand Bagon” (“Melodías de Broadway 1955”) que también hemos comentado, creo que lo mejor será comentar y resaltar los grandes números que han sobresalido en varias películas. Podríamos empezar, si os parece, por “Royal Wedding” (1951) con el número de Fred Astaire, que supongo todos recordareis por su originalidad y atractivo, bailando en una habitación, pasando del suelo a las paredes y al techo. “A songo in my Herat” (1952) con Susan Hayward interpretando la biografía de la cantante Jane Forman (y que ofrecía su propia voz a Hayward), con una magnífica interpretación de la canción que da título a la película que fue creada por Richard Rodgers y Horenz Hart. Danny Kaye nos ofreció una simpática cinta “El fabuloso Andersen” (1952) acompañado por Zizi Jeanmaire que bailaba a las órdenes del entonces su esposo Roland Patit, en ese biopic de Hans Christian Andresen. Ethel Merman arrolló, como siempre, en la cinta “Llámeme señora” (1953) junto al siempre eficaz Donald O’Connor. Y Ann Miller nos deleitaba con su número “I’ve got to hear that beat”, donde ella, acompañada de violines y chelos y las manos que los tocaban que aparecían por unos agujeros en el suelo y las escaleras, una genial representación debida a Busby Berkeley, en el film “Small Town Girl” (1953). Mientras, la Fox nos presentaba a dos rubias explosivas Jane Russell y Marilyn Monroe en “Los caballeros las prefieren rubias” (1953), el éxito unos años antes de Carol Chaning en Broadway. En 1954 la MGM nos ofrece “Cumbres doradas” un biopic con Kathrin Grayson en el papel de la cantante Grace Moore. Otro biopic de gran éxito fue “Música y lágrimas” (1954), con James Stewart en el papel de Glenn Miller.
Rafael octubre 2010

PANEM ET CIRCENSES VI

  • Segons l'Osservatore Romano los Simpson són dels pocs programes infantils en els quals la fe cristiana, la religió i les preguntes al voltant de Déu són temes recurrents. Homer i Bart són catòlics, afirma.
  • Obama participarà en un debat del programa Mythbusters analitzant temes com per exemple si les científics grecs cremaren la flota romana amb miralles i el reflex dels raigs solars.
  • Antena 3 emetrà avui un especial informatiu amb la presència al plató 3D de quatre dels miners "los 33 d'Atacama". Com deia aquella pel·lícula d'extraterrestres: Ya estàn aquiiiiii
  • Continua el circ: El president de Xile ha regalat un tros de roca de la mina a la reina Isabel II i al primer ministre d'Anglaterra David Cameron.
  • La ONG Project Prevention ofereix 229 € a drogadictes i alcohòlics britànics per esterilitzar-se. L'objectiu és que els menors no pateixin per les adiccions paternes.
  • El president del Congrés dels Diputats, José Bono ha proposat editar un protocol i un manual d'educació per evitar agresions verbals a autoritats de l'Estat. M'ha fet pensar en aquell acudit de bascos que un li diu a l'altre: Coño Patxi, te das cuenta que estamos discutiendo en lugar de arreglarlo a ostias?
  • La galeria d'art Kishon de Tel Aviv exhibeix una escultura de tamany natural de Noam Braslavsky, de l'expresident israelí Ariel Sharon en coma al llit d'un hospital. El de veritat està així des del gener de 2006. Això és llibertat d'expresió i el demés són tonteries.
  • La dona que va rebre un tret al cap mentre s'estava a casa seva sola amb la seva parella, negas que fos aquesta qui disparés i que no sap com van passar els fets.

ALTERNATIVA PER A EN RAFAEL I LA SUSI

Des d'avui fins el 6 de febrer de 2011, el Museu del Prado de Madrid exhibirà 31 quadres, la majoria mai vistos a Espanya del mestre de l'Impresionisme Pierre-Auguste Renoir (1841-1919).
A baix, dues de les que es poden veure.




dilluns, 18 d’octubre del 2010

A tranques i barranques

Què us sembla com a titul? (Ni tan sols se si s'escriu titul o titol). Serà com aniré jo: "a tranques i barranques"
Malole

Monestir de les Avellanes

Hola a tots: En Marçal i jo hem estat de retir espiritual, es a dir, hem estat a un Monestir a Os de Balaguer. El claustre és del segle XII i l'esglèsia del XIV. L'anada allí va estar originada per una cosa tan prosaïca com un regal de Smartbox que li van fer a en Marçal. Hi havia bastantes opcions però vam escollir aquesta, i la vam encertar. El Monestir està molt i molt restaurat, massa (es casa pairal dels Germans Maristes des de 1910, així que ara es commemora el centenari). Està en un lloc molt tranquil i sembla ser que, a part de lloc de trobada de persones que volen fer activitats espirituals, també s'ajunten grups de ioga i coses així. El lloc bé s'ho val perquè és molt tranquil i està en un paisatge molt frondós i maco. Les habitacions pels hostes són senzilles però confortables (això si, no tenen tele, deu ser l'únic establiment hoteler que no en té). Diuen que les habitacions de les estades per a cultivar l'esperit són encara més senzilles.
No proposo que ens reunim allì el dia que tornem a la sana costum de fer un llibre plegats, perquè som massa sorollosos (bé, unes més que d'altres).
A l'entrar a l'esglèsia, anava a començar la Missa vespertina i ens vam quedar. Apart d'una altre parella, hi havia una vintena d'homes grans, dos o tres en cadira de rodes, i vam arribar a la conclusió que allo devía ser una residència per a Maristes jubilats. En un moment donat en Marçal va dir-me "¿Has vist quines orelles mes grans ténen aquests germans? I tú que em dius que les tinc groses!" Quan al mirall de l'ascensor es va veure i va mirar-se les seves orelles, es va esgarrifar: "Tinc les orelles d'un Marista jubilat!" va dir. Je, je, perdona, Marçal.
Per cert, així que un es mou s'en adona de la poca cultura. Bé, jo com a mínim. Savieu quins eren els monjos premostratencs, fundadors del Monestir a mitjans del segle XII? Jo no els havia sentit anomenar mai, ves per on! (Ara no val que consulteu a Internet i em doneu una lliçó, d'acord?)
Feia un fret molt agradable, als matis 8 o 9 graus però durant el dia anava pujant bastant. Com el Monestir es veu en poc temps, vam aprofitar per a recòrrer la Noguera i no sé quina altre comarca.
Os de Balaguer, Àger, Tremp, Pont de Suert, Balaguer (el dissabte, dia de mercat, fantàstic), etc. Tot molt poc turístic i els pobles una mica fets malbé amb les construccions modernes. Vam desviar-nos un parell de cops de la carretera per a buscar pobles sense espatllar. D'un camí de carro, enfangat i estret, vam sortir amb dificultats (i no serà pel tamany del cotxe) i desprès vam anar a un altre (com no tinc el planell no recordo el nom) que estava ben conservat. Un senyor gran va dir-nos molt orgullós que ell era nascut a una casa, les pedres de la qual acariciava amb mimo mentre parlava, i que, encara que vivia a Santa Coloma de Gramanet, anava sovint; la casa de davant era de la seva germana i una altre, reformada per amb gràcia, d'uns senyors de Barcelona. Era un poble més petit que Saifores i va fer-me pensar en la Maria Dolors i els tipus que vol "retratar" en el seu llibre.
Ens hem divertit molt i em menjat massa (ja se sap, el fret fa venir gana). Tenia l'idea d'acabar-me l'Ulysses, però... (Per cert, heu vist la foto que ha sortit de Marylin Monroe amb el llibre de Ulysses a les mans?) Es qüestió de principis que me l'acabi encara que hi ha troços farragosos, al meu parer.

I anant a un altre tema: En Marçal ja ha vist l'exposició dels Laberints, en una visita guiada. M'he fet venir ganes de veure-la. En La guarida de Kafka també hi ha una petita referència al laberint que construeix per a dificultar l'entrada a la cova. M'agradarà saber si surt a l'exposició perquè, pel que m'ha dit en Marçal, hi ha també fragments de pelis.
El meu fill Carles, que és molt de fiar, diu que l'exposició de Barceló val molt la pena.
Nois i noies, cada vegada penso que en farà menys mandra jubilar-me (encara que em creixin les orelles) perquè m'estic perdent moltes coses de cultura (l'únic que val la pena, oi Maria Dolors?)

Petons a tots, Malole

Tresca i verdesca


Escriure en diumenge val per dos.


Avui no tinc temps d'escriure. Tan sols els titulars que m'han despartat la curiositat.
  • Un nou llibre de l'Skármeta: Un padre de película. Sort que encara em queden diners del premi .
  • Un nou museu, per a invents. A la seu antiga del PSUC al carrer de la Ciutat. Un projecte engrescador que obrirà portes dintre d'un any.
  • La "nostra" lady Gaga en una exposició a la galeria Chappe, a París.
  • L'expo Mariscal a la Pedrera.
  • Aneu a veure Pa negre, una peli esplèndida.
  • A bientôt ( no podem estar a París però podem parlar francès).

PANEM ET CIRCENSES V

Avui va només de CIRC però AMBULANT.

Dissabte, quan amb la Ma. Teresa i la Ma. Dolors varem anar a veure l'exposició del CCCB "Per Laberints" vaig baixar al centre en bus i vaig tornar a casa en metro. I això és el que vaig veure:

  • La cua interminable de gent esperant per entrar a La Pedrera a veure l'exposició de Mariscal. Quants d'aquests aniràn a veure "Laberints"?
  • Les cues interminables de turistes esperant el BUS TURÍSTIC. I les esperes de mitja hora dels autòctons els dies festius per agafar l'autobús "normal".
  • Els tres captaires que, amb els munyons de les cames a la vista, demanen una almoina a la plaça de Catalunya. Qui els deixa col·locats en aquells indrets estratègics com a l'edat mitjana es feia amb els dements, cecs i tullits?
  • Els homes desvalguts asseguts en un banc de la plaça del CCCB mentre nosaltres dinàvem a cor que vols?
  • Els nois que sortien corrents del metro brandant una cartera que havien pispat a algú distret. I la indiferència amb que la gent se'ls mirava.
Com que el meu taranna és optimista de natural i m'estic posant de mala lluna, acabo amb aquesta frase del genial Gorucho Marx:

PARTIENDO DE LA NADA, HEMOS ALCANZADO LAS MÁS ALTAS COTAS DE MISERIA.


diumenge, 17 d’octubre del 2010

Tresca i verdesca

El laberint més complet i perfecte és una esfera


La Marisa, la M. Teresa i jo hem anat a veure Laberints, l'exposició del CCCB.
És un recorregut, laberíntic, pels diferents espais, formes i técniques en que el laberint s'ha presentat al llarg dels temps.
El laberint, que no deixa de ser una forma artificial, s'ha convertit en un símbol universal dels més secrets sentiments humans. Ve a ser la representació de la vida, dels camins que hi ha en ella i que amb marrades i atzucacs, ens duen al centre on hi pot haver la recompensa o la lluita més aferrissada. La gràcia d'un laberint està en saber sortir, evidentment, però el recorregut, la incertesa, l'interès, la por, l'angoixa, el desig, el misteri... totes les emocions humanes, estan consensades en el camí. Els laberints són la imatge de l'home que recerca.
Aquesta exposició és una incursió simbòlica i física al laberint o laberints en que es condensa la vida. Des dels més antics i simbòlics fins a la ciutat, a Internet, el cinema, els laberints naturals com ara el cervell o les neurones... Com diu Jorge Wagensberg en el catàleg : deixar rastre és construir un laberint, seguir el rastre és resoldre'l.
En el paradigmàtic laberint del Minotaure, Minos engarjola Dèdal (el constructor), juntament amb el seu fill Ícar, per creure'l culpable de la fugida de Teseu. Dèdal va confeccionar unes ales de plomes i cera per poder sortir d'allí volant ja que els camins de la terra els hi estaven barrats. Ícar, emborratxat de plaer, volà massa alt i el sol va desfer les ales; va caure al mar i morí. La "moraleja" del mite està servida.
Com sempre, el nostre particular fil d'Ariadna ens du al llibre i Borges explica que un dia, un escriptor xinés va anunciar que anava a rscriure un llibre. I després que anava a construir un laberint. Tothom va creure que es tractava de dues obres, sense pensar que llibre i laberint són un mateix objecte.
I acabo, citant Nietzsche: Si volguessim assajar una arquitectura modelada segons el patró de la nostra ànima, el laberint seria el nostre arquetip.

dissabte, 16 d’octubre del 2010

"PER LABERINTS" 2

Josep Ma. Subirachs. Detalle del laberinto situado en una columna del Templo de la Sagrada Familia Barcelona

"PER LABERINTS"

Busqueu-lo en una columna del temple de la Sagrada Família.

Una pista: És de Subirachs


Laberinto II (Josep Ma. Subirachs, 1993)


PANEM ET CIRCENSES IV

  • Ho he sentit a la ràdio; al diari no diu res. Aquesta nit 20 miners xinesos han mort en l'explosió d'una mina i 17 han quedat soterrats. El Govern diu que no es pot fer res. Francament prefereixo el "bombo i platerets" d'Atacama.
  • El Govern anglés ha prohibit que la gent jugui amb "l'obra d'art" de l'artista xinés Ai Weiwei, en la Tate Modern Gallery de Londres. És perillós per a la salut si s'inhala la pols que aixequen durant un llarg periode de temps, diuen. I a sobre, la gent "pispa les pipes". 1.600 artesans xinesos han treballat durant 2 anys per a modelar a mà el milió de pipes de girasol de ceràmica. I la salut dels artesans? Ai, ai, ai.
  • El PNB pacta amb el Gobierno Español. A canvi del suport als pressupostos i a la reforma laboral, aconsegueixen un munt de transferències que gairebé completen l'Estatut de Gernika. Ja veureu com quatre papanatas només se'n assabenten que els noms de les provincies seràn només en euskera.
  • Argumentant que les institucions catalanes no el valoraven prou, els fills d'Agustí Centelles van portar les fotos a l'Arxiu de Salamanca. Ara venen a una fundació privada un centenar llarg de còpies. Ho hem fet pel 10% del seu veritable valor, diuen.
  • El Molino obrirà en breu les seves portes, amb el nom que va imposar el règim franquista. Tan primmirat com és el consistori pel tema de la normalització lingüística, ningú farà esment que el local es deia "Petit Moulin Rouge"
  • Una flamant bandera espanyola celebraba ahir, onejant al capdamunt d'una enorme grua d'Adif, que la tuneladora de l'AVE havia sortit sense incidències de la zona de càrrega directa de la façana de la Glòria de la Sagrada Família, al carrer de Mallorca. Si fossim bascos, ara, amb les transferències, podriem posar la Ikurriña.
He dit.

“El peinado” (1896) de Degas.

Picasso, Degas, París, Barcelona.


Picasso y Degas no llegaron a conocerse todo y estar a escasos metros el uno del otro. Hoy los tenemos juntos en el Museo Picasso de nuestra ciudad. Una magnífica oportunidad para ver todo lo que les unía y lo todo lo que les separa. La exposición establece los paralelismos existentes entre ambos. A Picasso le gustaba el sexo y sin complejos. Degas en cambio, fue un voyeur, siempre rodeado de mujeres a pesar de tener fama de célibe. Así empieza la exposición.
Con silla de ruedas, pero la hemos visitado, rodeados de solicitud y amabilidad por parte de todos, para hacernos placentera la visita. Y concluida ésta, hemos asistido a la conferencia/mesa redonda que ofrecían los comisarios de la exposición Elizabeth Cowling y Richard Kendall, moderada por Pepe Serra el director del Museo Picasso. Allí nos explicaron que no existe evidencia de que se conocieran personalmente Picasso y Degas. Aún siendo prácticamente vecinos. Picasso y sus amigos vivían en el edificio Bateau-Lavoir, en Montmartre; Degas tenía su estudio en rue Victor Massé, debajo de la place Pigalle, al lado del cabaret Le Chat Noir, que serviría de modelo a “Els Quatre Gats”.
Hay dos temas importantes en esta exposición: A) Similitudes, paralelismos, estilos, influencias, homenajes, admiración. Y B) Las mujeres.
Todo ello conjuntado a partir de varias piezas importantes y momentos pictóricos concretos. Las series de monotipos y apuntes de burdeles de Degas y en contrapunto de los de Picasso. La serie de las bailarinas (apuntes, óleos y esculturas) de Degas con la pieza importante de la escultura de “Joven bailarina de catorce años”, contrapunteada por el “Desnudo amarillo” de Picasso, cuya cara es una máscara africana, anticipando “Les demoiselles d’Avignon”. La inacabada “El peinado” de preciosos tonos rojos, cedida por la Nacional Gallery de Londres, y la réplica de Picasso “Mujer peinándose” en tonos azules, de 1906. “En el café (La absenta)” de 1876 de Degas, cedido por el Museo D’Orsay y el “Retrato de Sebastiá Junyer i Vidal” de Picasso, en potentes tonos azules. Y me paro aquí, debo frenar mi tentación de seguir enumerando y comentando todo lo visto. Mejor que lo veáis vosotros mismos. Sólo decir que, es una exposición a no perder. Mejor dicho: debe verse. Cierro así con broche de oro mi ciclo barcelonés que me ha servido de introducción a la exposición monstruo que me espera, de otro impresionista francés: Monet. Hasta la vuelta.
Rafael. Octubre 2010

divendres, 15 d’octubre del 2010

Tresca i verdesca


  • Per molts anys Maria Teresa! Tens molta sort de tenir un nom que correspon "al teu perfil". Jo, la descreguda convicta i confessa, em declaro absolutament partidaria de la teva santa. Quina dona, diria, si no fos que és una expressió que pot confondre al personal.
  • Les torrades de Santa Teresa es fan amb pa (amb llonguets és el millor si no fos que ara dificilment es troben troben) del dia anterior perquè sigui dur, llescat. S'arrebossen amb ou i es fregeixen en oli ben calent. Al treure-les s'escorren i es tornen a arrebossar , ara amb sucre.Menjar celestial!
  • Ahir vaig anar a veure una exposició a Caja Madrid, a la Plaça Catalunya. Es diu Camuflajes. Artistes, pintors o fotògrafs que han creat obres basades en el mimetisme, el camuflatge o la coïncidència. Tot es pot amagar deixant-ho ben a la vista. O sinó pregunteu a Agatha Cristie. Les obres que més m'han agradat són les fotos coïncidents: gent grisa en un carrer gris, un home amb anorak groc s'acosta a un tros de mur del mateix groc, una finestra vermella i al lluny un jersei del mateix to com unncant d'alegria; un home es confon en el blau i ja no saps si el blau li ha tenyit els pantalons o s'està fonent en el color... Aneu-la a veure i agafeu el fulletó d'activitats del trimestre. Hi ha força cosa interessant.

PANEM ET CIRCENSES III

  • Les declaracions de Gerardo Díaz Ferrán dient que s'ha de treballar més i, malauradament, cobrar menys.
  • El fill primogènit de Kim Jong Il que va perdre el favor del seu pare quan el va pescar anant a Disneyland, diu ara que no creu en els règims succesoris.
  • La Pantoja entrant als jutjats de Marbella amb el vestit estripat.
  • l'operació GOLDFINGER que ha portat a Sean Connery i la seva dona a declar per "presumpta" corrupció urbanística. Cauen els mites, noies.
  • Angelina Jolie, a la qual les autoritats bosnies han prohibit rodar allà la pel·lícula Untitled Bosnian War Love Story que tracta sobre una dona bosnio-musulmana que s'enamora d'un soldat serbi que l'ha violat. Ella havia dit que no tindria caràcter polític.
  • Sarkozy que en un minut i mig de conversa va citar a Dreyer, Bergman, Vertov, Pasolini i Visconti. Això és un cinèfil com cal.
  • Heu vist el cartell de Les Joventuts Socialistes de Catalunya amb en Montilla disfressat de "l'increïble home normal" ? I el comentari de la Montserrat Tura preguntant-se "qui és el superheroi? Aquell que intenta canviar el món, el que busca la justícia social". Impagable!
  • Artur Mas, ahir a Onda Cero: "Seré un president amb mentalitat oberta". Olé"
  • Els "toros" passen al Ministeri de Cultura. Olé i olé!
FINS ARA EL CIRC i ara el PA per a tots/es i molt especialment per a la Ma. Dolors i les seves fantàstiques merendoles per als seus néts, fills i/o amics.
  • El xef català Oriol Balaguer ha creat un recetari titulat "Las recetas de la felicidad" que es pot adquirir a través de la web www.nocilla.com amb 30 formes diferents de cuinar amb Nocilla. Per exemple: PIRULETAS, ECLAIRS, RAVIOLIS DE MANGO, CRESTES i MAKIS. Uuummm!!!

AVUI, DIA 15 un petit apunt cultural.


Santa Teresa de Jesús: Les monges teresianes del covent de la Mare de Déu, cantonada amb el de la Canuda, celebraven avui una funció molt solemne i molt lluïda. Antigament li havien donat un caient nobiliari i senyorial. Hi solien concórrer la noblesa i la societat més elevada i distingida de la ciutat. Al peu de la porta del temple, hom estenia un domàs, que comprenia tota l'amplada del carrer, a tal de cobricel.
Després de l'enderrocament de les muralles, la fira que el dia de l'Àngel de la Guarda es feia pels voltants del Portal proper, va traslladar-se al dia d'avui i tenia lloc al carrer de la Canuda. També hi anava molta gent, i sobretot molta mainada, a comprar magranes i a menjar-se-les allí mateix.
Els vells barcelonins, avui, menjaven unes postres especials, qualificades de croquetes o bunyols de Santa Teresa. Eren producte de culinària casolana. Es feien amb pa tou, fregit amb llard, llet i sucre. En certs indrets posaven a les croquetes uns confits esfèrics, qualificats de píndoles del Papa Benet.
A Barcelona i en d'altres poblacions havia estat costum, sobretot entre la mainada, menjar anissos de comí, que hom qualificava de puces de capellà. Sembla que, antigament, el dia d'avui, els sacerdots donaven uns quants anissos als infants que els anaven a besar la mà. També n'havien donat els adroguers. Per alguns indrets de la ciutat, s'havien establert tauletes que venien paperines d'anissos de comí, a xavo cada una.
Santa Teresa, mirall de religioses, havia estat venerada per les monges en general, encara que no fossin carmelites.
Santa Teresa era l'advocada dels somnis. Les nostres àvies li demanaven que els donés somnis bons, que destruís la malignitat dels que consideraven dolents i, sobretot que els revelés en somnis tot allò que els interessava saber, segons la interpretació tradicional atribuït a tot allò que veien o creien fer quan somniaven. També s'encomanaven a la santa monja avilesa les endevinetes i somnietes, que sabien, més que el comú de les altres dones, l'art de llegir l'edesvenidor i de treure averanys dels somnis. Les pentinadores havien gaudit crèdit de grans somnietes, i n'hi havia algunes que devien la seva parròquia més a llur art de bones endevinaires que no a l'habilitat amb que exercien l' ofici.
Per tal de somniar força, les nostres àvies es posaven una castanya borda sota del coixí, o bé en anar a dormir posaven les sabates al capçal del llit en descalçar-se.
Podia esvair-se l'acció malèfica dels somnis dolents al moment de despertar-se, i del llit estant, hom els oferia a la gràcia de santa Teresa amb la següent oració, que calia repetir tres vegades:

A santa Teresa ofereixo
aquest somni que he tingut;
si és bo, que vingui amb mi;
si és dolent, el mar se l'endugui.

COSTUMARI CATALÀ El curs de l'any
Joan Amades


FELIÇ DIA DEL TEU SANT, MARIA TERESA!