dilluns, 30 de març del 2015

TEATRO FILMADO

SHOW BOAT
            Estos días atrás, en diversas salas de nuestra ciudad, se ha podido ver (o disfrutar, eso ya depende de cada uno), el musical “Show Boat” de Oscar Hammerstein II (libreto) y Jerome Kern (música), en filmación realizada desde el Teatro de la Ópera de San Francisco.
            Finalmente la pude ver, superados los problemas. Intentaré comentarla, pero primero desearía repasar un poco la historia de este musical.
            Es un musical que actualmente se representa poco y una de las razones, está en la clave que ya se dio en su momento, cuando se estrenó por primera vez en 1927. Tanto Oscar Hammerstein II, como el músico Jerome Kern, buscaron la ayuda del famoso creador de grandes espectáculos Florenz Ziegfeld, para escenificar su creación y presentarla en Broadway. Las razones las tenían muy claras ambos creadores: La importancia de “Show Boat”, recae en que se presenta por primera vez en los escenarios, como un musical en “serio”. Sus autores quisieron que no fuese una simple recopilación de canciones con un símil de argumento banal. Hammerstein, leyó la novela de Edna Ferber, del mismo título, (aquí existen dos versiones unas dicen de fue Hammerstein y otras que fue Kern quién leyó la novela, en todo caso, del resultado de su lectura surgió este musical, aunque sí es cierto que Hammerstein insistió en le tema racial, con otras obras suyas como fueron “South Pacific”, “The King and I” o “Carmen Jones”), el caso es que vieron en “Show Boat” la posibilidad de un gran espectáculo, dónde además, se tratara el tema del racismo, la pobreza, la amargura y los amores trágicos que transcurrían durante 40 años. En una escenificación de dos horas 45 minutos. Pero además, incluyeron grandes temas musicales llevados de la mano y el talento de Jerome Kern: “Ol’ Man River”, “Can’t Help Lovin’ Dat Man”, “You are Love”, “Make Belive”, “”Way Do I Love You” o “Bill”, entre otros.
            Y todo eso en el marco incomparable del barco “Cotton Blossom” (Flor de Algodón).
            “Show Boat” fue el primer musical que integró artistas blancos y negros, cantando juntos.
            El estibador negro que canta la famosa canción “Ol’ Man River”, fue un papel pensado específicamente para el gran bajo-barítono, cantante y actor, Paul Robeson, pero debido a demoras en la producción y conflictos raciales, sería Jules Bledsoe quién cantó su parte. Pero la historia principal de “Show Boat” se centra en la pareja formada por Magnolia Hawks, hija del capitán del Cotton Blossom y Gaylord Ravenal, el apuesto jugador que viajará en el barco. Ambos se enamorarán a primera vista.
             “Show Boat”, como he dicho, se ha podido disfrutar en las pantallas de varios cines de Barcelona, estos días, pero se trata de una obra de teatro musical, filmada desde el escenario de la Ópera de San Francisco. Y no hay que olvidar que, este musical también fue llevado al cine en tres ocasiones.

            La primera vez, fue en la época del cine mudo, en 1929, prácticamente muda, después se le fueron añadiendo canciones que se acompañaban con una grabación en la proyección. Estuvo dirigida por Harry Pollard e interpretada por Laura La Plante, Joseph Schildkraut en la pareja protagonista y Alma Rubens como Julia.

 

          La segunda, fue en 1936, dirigida por James Whale, considerada por algunos como la más fiel al musical. Sus protagonistas fueron: Irene Dunne, Paul Robeson, Allan Jones (en sustitución de Nelson Eddy) y Helen Morgan. Estaba producida por Universal Pictures.
Y la tercera, es quizá la más conocida por el público actual. Se trata de la producción de la MGM de 1951 (la Metro compró los derechos a la Universal), dirigida por Georges Sidney (y que en nuestro país se tituló “Magnolia”). Estaba interpretada por Katherine Grayson, Howard Keel, la pareja principal, Ava Gardner como Julia, acompañados por Joe E. Brown, como el capitán del barco y Agnes Moorehead, su esposa. La pareja de bailarines Marge and Gower Champion y William Warfield, este último cantaba el famoso “Ol’ Man River”, presentándose esta vez a bombo y platillo, por su lanzamiento en Technicolor. 



Pero a esta versión se le hicieron diversos cambios, sobre todo en los diálogos y se suprimieron algunas canciones por lo que la crítica se ensañó con ella. No obstante ha gozado de fama gracias a la intervención de grandes estrellas, como fue el caso de Ava Gardner que cogía el relevo de Helen Morgan, de la anterior producción, en el papel de Julia, el personaje que es denunciado al sheriff de Natchez, lugar donde ha atracado el barco, por un despechado pretendiente, diciendo que es una mujer de sangre negra, que está casada con un blanco, algo que está prohibido: el mestizaje. Papel de lucimiento para la bella actriz Ava Gardner, como en la anterior versión lo fue para esa otra gran actriz Helen Morgan. Se da la circunstancia que Ava grabó sus canciones en el estudio de la MGM, pero ésta decidió a última hora sustituir su voz por la de Annette Warren. Para interpretar este papel Ava Gardner, tuvo que ser convenientemente maquillada de mulata, dado que el código de censura no permitía la actuación de las parejas mixtas, (el personaje de su esposo era blanco).
Durante años, los discos que se editaron de la banda sonora del film, aparecieron con la voz de Annette Warren. Hasta que finalmente, pasado un buen tiempo, se editó el disco con la voz original de Ava Gardner.
Para mostrar la vida en el Cotton Blossom, Edna Ferber, la autora de la novela, se documentó sobre el tema, viviendo varias semanas en Carolina del Norte, en uno de aquellos barcos que llevaban espectáculos de pueblo en pueblo a orillas del Misssissipi. Eran verdaderos teatros flotantes, con sus compañías de actores, cantantes y músicos. Y que hoy en día ya no existen.

 
               Recordar aquí que la escritora fue galardonada con el Premio Pulitzer, por su obra “So Big” en 1924, adaptada también al cine en 1932, con el mismo título, dirigida por William A. Wellman con Barbara Stanwyck, George Brent y Bette Davis. Otras de sus novelas que también pasaron por el cine: “Cimarrón” (1931) dirigido por Wesley Ruggles, con Richard Dix e Irene Dunne. Años más tarde, “Cimarrón” tuvo un remake en 1960, con Glenn Ford, Maria Schell y Anne Baxter, dirigidos por Anthony Mann. Otra de sus obras, llevada al cine, fue “Gigante” (1956), dirigida por George Stevens, con James Dean, Elizabeth Taylor y Rock Hudson. Todo un palmarés de grandes superproducciones.

diumenge, 29 de març del 2015

enigma


Esta es mi respuesta a la primera foto
del enigma.

divendres, 27 de març del 2015

L'arpa i les seves vibracions, 380

Un any més aprofito l'invitació de la meva germana i la seva comunitat franciscana, per passar uns dies a Burgos,  Bé és a 6 km. al poble de Villimar. És una casa molt gran rodejada de camps i bosc. Antiga residència dels marquesos de Muga,té tota una història darrera. Aquesta vegada l'estada serà més llarga, ja que malgrat el fred que apreta un xic, el camp està molt verd i els arbres fruiters comencen a florir, fet que convida a passejar, xerrar i descansar. A més la litúrgia castellana dels dies sants és molt austera i sentida, res a veure amb la de Catalunya, però és la seva i s'ha de veure in situ per entendre-la; sempre penso que el viatjar enriqueix.
A la tornada ja tornarè a entrar al bloc, allí puc accedir a Internet, però poc temps tindré per fer-ho. A tots desitjar-vos unes bones vacances si en feu i,una Bona Pasqua si la celebreu.
Residència franciscana, davant un cirerer gegant
Camp i bosc, al fons el seu cementiri
Una mica encarcarades, però somrients.
Les fotos són de l'any passat.

L'ENIGMA DE LA TRESCA


                                                     Qui és? on és? Fins quan s'hi estarà?

                            I per anar rumiant,un altre enigma : Algú sap on és aquesta casa? 



dijous, 26 de març del 2015

LA TRESCA I LA VERDESCA

Clic aquí pèr veure les fotos
De S. Just i Pastor a P.Catalunya


Un casament a la font de la Plaça de S. Just i Pastor, una pintura de Perico Pastor (molt lletja), part d'unes excavacions, la cana catalana, una sabata i la seva forma d'1 metre de llarg aprox, una maqueta de Barcelona on veure com ha anat progressant la expansió urbanística, uns vehicles per recórrer la ciutat sense fer massa nosa, el Call, el Col·legi d'Arquitectes... què és el que amalgama tot això? Doncs una passejada improvisada, un matí en que volia pujar al campanar i el terrat de l'església de Sant Just i Pastor i el temps, rúfol i fred me'n va dissuadir. Xino-xano, fent la turista com si mai no hi hagués estat, he anat d'aquí cap allà, badant i redescobrint. M'agrada estar al corrent de com va canviant la ciutat de forma imperceptible. I per això, res millor que visitar les "pedres de toc" de cada barri; tot allò que fa segles o quan menys molt, molt de temps que és al mateix lloc. L'immutable versus allò que és mutable i que rarament el supera en interès. Aquest cop, el més sorpressiu va ser el Museu del Calçat que sempre trobava tancat i que finalment he pogut visitar. Una paraula el qualifica : inefable. Res de modernors i singularitats, tot autentificat per anys i panys, des dels objectes fins les instal·lacions. Sandàlies, borseguís, botines, escarpins, xinel·les, xancletes, babutxes, txapíns... de les més diverses formes, materials i èpoques des dels temps antics fins les modernes que també semblen antigues. Una taula d'ataconador com les d'algunes porteries de la nostra infància, sabates de lamè donades per la Núria Feliu, i la peça clau: la sabata feta a la mida del peu de Colón del seu monument a la Rambla. El dia que se l'emprovés sí que aconseguiria una rotllana de turistes fent fotos! Aquell matí només era jo i em vaig poder aprofitar de les acurades i amables indicacions d'una mena de capellà que les tutelava.  Realment va ser una passejada de retorn al passat. Em va encantar. I el terrat i el campanar crec que seguiran allí per molt temps encara, segurament més del que jo tindré per trobar el dia adient per visitar-los. Però us ho faré saber, ja que el temps passa de pressa i el que ara s'ensenya potser dintre de poc ho tornaran a tancar per vés a saber quina norma o protocol..

dimecres, 25 de març del 2015

LA TRESCA I LA VERDESCA

Els pares de moltes escoles han creat un grup de WhatsApp per comunicar-se. Bona pensada! direu, i sí però si no fos. Resulta que l'utilitzen no per posar-se d'acord en algun problema comú, aclarir l'hora en que surt l'autocar de l'excursió, el dia de la reunió o... sinó que amb molta facilitat (feu un repàs als vostres WhatsApps, si en teniu , i sabreu de què parlo)s'envien videos "que monos", crítiques als professors o les seves decisions, o als mateixos nens- quina forma més sibilina de fer bulling- etc. No és sinó una demostracuió, un cop més , que la bondat d'un mitjà no implica el seu correcte ús i que els telèfons, les seves aplicacions, la música en públic etc també formen part de l'educació. I com que això no ens ho van ensenyar!, doncs, mira.

dimarts, 24 de març del 2015

LA TRESCA I LA VERDESCA



L’Índia ha estat, en els últims temps i de forma reiterada, notícia en l’àmbit de l’eficiència informàtica i matemàtica. No en sé les causes però imagino que déu ser per una educació adequada. Ara m’assabento que  a una de les escoles de més prestigi del país, la de Vydia Niketan (l’he buscat a internet i és impressionant), durant els exàmens hi ha un veritable exèrcit “d’escaladors”que enfilats a la paret intenten ajudar per la finestra els alumnes examinands. Els grimpaires estan pagats (una misèria), per les famílies. No sé si allò de si A=B i A=C, B=C, o sigui dit en paraules, ¿ podem esperar que una educació de xuleta i bufada doni bons resultats als enxuletats i bufats? Unes altres incògnites que no sé on situar (sóc de lletres) són 1-que el Govern premia amb deu mil rúpies (150 €) els estudiants que treguin més d’un 8 (els grimpadors, que pugen fins l’alçada d’un tercer pis cobren unes 50 rúpies pel fet). 2- que en els contractes de casament una bona nota de la noia, és part d’una bona dot. 3-que, per exemple a Bijar, on Buda va predicar, la cap de Govern entre el 2000 i el 2005 era analfabeta; i la ministra d’Educació de l’Índia no té estudis superiors i era més coneguda com a actriu de serials.

No sé si les meves incògnites les he de solucionar via lletres o via ciències, però haberlas, hailas.

L'arpa i les seves vibracions, 379

Bona tarda de teatre al Teatre Nacional, amb un magnífic text d'Eduardo De Filippo i l'actuació d'uns grans actors. Dues hores sense descans, on la trama t'atrapa i et fa gaudir de la paraula i la interpretació. El preàmbul en el que Lluís Homar obre l'espectacle en un escenari minimalista i fosc, per donar tot el sentit al text  , és per mi el millor moment de l'obra, sense menystenir el treball que tot seguit ens ofereixen els actors, tots ells coneguts per diverses actuacions durant molts anys.
Intentant una aproximació al que va escriure De Fillipo, segons ens explica el programa de mà, en aquesta obra es va més enllà de la simple representació del " teatre dins del teatre "intentem acotar l'estructura de la segona part: és impossible decidir si ens trobem en presència de personatges tradicionals de teatre ( el metge, el farmacèutic, el capellà, la mestressa de casa, la mestre d'escola, la parella de rústecs) o d'actors d'una companyia ambulant que interpreten els seus propis papers, i el problema no serà resolt ni pels personatges a través dels quals, es representa la comèdia, ni pel públic.


D'això en dono fe ja que a la sortida entre els meus amics, les conclusions foren diverses, van tardar una bona estona en definir el que era obri, que De Filippo, volia la nostra implicació, un cop hem assolit aquesta visió refractària de les coses i dels éssers, sorgeix la conclusió gracies a la màgia persuasiva de l'obra. Aquesta conclusió és formulada per Orestes Campese, el director de la companyia, l'àlter ego d'Eduardo De Fillipo (Lluís Homar). L'autèntica identitat dels éssers no modifica en res els fets. tot el que succeeix a l'escenari és cert i, tot el que és cert també és espectacle.
Si us agrada el bon teatre no  la deixeu passar, junt amb la que vaig comentar de "Prendre Partit" ( nº 370 de l'arpa) de Ronald Harwood, amb Josep Mª Pou, és un regal de paraules.


Eduardo De Filippo ( 1900 - 1984)

dilluns, 23 de març del 2015

LA TRESCA I LA VERDESCA




Ahir a la tarda sessió al cinema Bosque amb el musical, pare i mare dels musicals americans  de la nostra vida: Show Boat, o les representacions musicals que es feien als vaixells que recorrien el Mississipi el segle avantpassat i no sé si encara ho fan. Llàstima que el Rafel se la va perdre per culpa i desgràcia de problemes de salut inesperats. De tota manera ja ens en va parlar perquè n'havien vist una altra versió a Londres (i segons la Susi amb millor posada en escena) i espero encara més informació d'entès en la matèria quan l'hagi vist aquí doncs la tornen a fer dijous que ve. D'aquesta obra se'n va fer una pel·lícula, Magnòlia, protagonitzada per Katryn Grayson, Ava Gardner, Howard Keel, Joe Brown, Agnès Moorehad i Robert Sterling, que és la que tots ( o gairebé) hem vist.
La d'ahir és una representació gravada a càrrec de la San Francisco Opera. La preciosa música i les veus estupendes ens la van fer encara més entranyable. Les conegudíssimes Bill, Can't help loving that Man, You are love, Make believe, After the Bal  i en especial Ol'Man River, acompanyen tota l'estona la nostàlgia que (almenys a mi) ens embargava. La posada en escena, el vestuari, les veus, els actors, tan en primer pla i acuradíssim tot, ens van fer gaudir moltíssim. Una nostàlgia sentimental d'aquelles que et fan creure, pensar, recordar... tot allò que val la pena a la vida, van fer d'aquest diumenge, un regal. 

Escolteu Ol'Man River en la veu de William Warfield.








DONCS PUNTUALITZEM

Sense ànims de polemitzar, i ja que t’agrada puntualitzar, et diré que en el apartat dels “comentaris” que hi ha a sota, ja havia dit que el carrer es la Torre nº 20, sols que no se perquè l’han escorçat, el nom complert es Josep Torres segons la web consultada. També dir-te que efectivament, la casa es diu Casa del Diable, però segons s’explica a la pag. Web, avants de les reformes de Atzeries es deia Casa de la Rosa.
Tot això, jo no en tenia ni la més remota idea, hi ho he tret del mateix lloc que tu imagino: http://la rosadefuego,blogspot.com/
Evidentment que se (més o menys) “esquitllar-me” per internet com tu dius, però es que aquesta vegada m’ho havies posat en “bandeja de plata”, la pròxima vegada retoca amb photoshop la foto o retalla la adreça. Petonets.

L'ENIGMA DE LA TRESCA

Una puntualització

Aquest és un dels diable que decoren la Casa del Diable, on el 18 92 vivia Agustí Atzeries , i tot allò que explica en Rafel que sap molt bé esquitllar-se per internet. 
La puntualització és que aquesta casa està al carrer de La Torre nº 20 y no es diu Casa de la Rosa sinó la casa del diable. 
I si ho provés jo? Estic disposada a posar un diable a cada finestra de la casa de Sant Julià encara que no sé si em deixarien perquè és allò de la  protecció del patrimoni artístic  - modernista i d'autor conegut.

divendres, 20 de març del 2015

RESPOSTA A L'ENIGMA


De entrada resulta si més no, 
divertit i de tant en tant, 
ademés, s’aprenen coses.

Pero hoy no tenía idea de nada. No se qué casa es. No se su leyenda. Y tampoco se la última pregunta que no es otra cosa que una trampa. Pero no he podido estarme de brazos cruzados, dado que tú nos das parte de las respuestas poniendo esta dirección: hhtp://lacasadela rosa.blogspot.com. Así que ahí van las respuestas:
1ª respuesta: La Casa se llama: “Casa de Agustín Atzerias (1892) Casa del Diablo.
2ª respuesta: El tal Agustín pactó con el diablo (dice la leyenda), para poder tener dinero y emprender las reformas y arreglos que quería hacer en su casa. Y así fue como ganó el 1er. Premio de la Lotería y pudo realizarlas. En justa correspondencia, hizo poner una cabeza de diablo encima de cada puerta (que aun existen) y unos murales que tenían escandalizados al vecindario (hoy desaparecidos).
3ª respuesta: ¿Qué personaje nació cerca de allí? Aquí está la trampa, porque la pag. Web no dice nada de esto y…¡Tararí que te vi! , pero me aventuraré, porque visto el mapa del lugar hay dos posibilidades:
1, cerca está l calle Balmes, la Pl. Molina, ¿vaig be? Y por allí está la casa del poeta Maragall. Podría ser este, pero ahora me suena que no.
2, estamos en el barrio gitano de Gracia, —ara crec que vaig millor— y al decir que al nacer el personaje lo hizo con palmas, pues tendría que ser en Peret. ¿Te estabas refiriendo a uno de estos dos? De toda manera, sean o no sean, podrás decir aquello que siempre acabas diciéndome, a causa de mi ignorancia: “La resposta correcta es…”
Y además dirás que soy rápido.

LA TRESCA I LA VERDESCA



M'assabento pel diari que avui és el dia internacional de la felicitat. Després del xoc escèptic que aquesta notícia em provoca, l'article és molt interessant i es basa en estudis seriosos de filòsofs, educadors, psicòlegs etc. Acabo estant-hi força d'acord. Una de les frases diu que la felicitat no ve per si sola, requereix conrear la sensibilitat i la intel·ligència, la imaginació i sempre, l'amistat perquè no existeix una felicitat egoïsta. Només vull donar-vos les gràcies per la part que us toca en el meu cupo de felicitat, esperant que sigui, no pels segles dels segles, però sí per molt de temps.

L'ENIGMA DE LA TRESCA



Amb quin nom es coneix aquesta casa i quina és la seva llegenda?
Sabrieu dir quin personatge molt conegut va néixer molt a prop i ho van celebrar amb palmes?

dijous, 19 de març del 2015

L'arpa i les seves vibracions, 378

Camilla Tilling
Poques vegades es té ocasió de veure i sentir junts, tants músics i cantaires interpretant un concert de gran dificultat.
Diumenge vam gaudir de la Simfonia núm.2  de Mahler " La Resurrecció". Prop de 100 músics a l'orquestra i uns altres tants al cor. Els conjunts gegantins que requereix Mahler per a les seves obres no són gratuïts: la seva música és total. I més encara en aquesta obra, on es planteja el sentit de la vida i el sentit de la mort. La resposta en forma de simfonia.
Mahler ens diu: Per a mi, fer una simfonia és construir un món amb tots els mitjanans tècnics de que disposo.La simfonia ha de ser com el món, ha d'abraçar-ho tot.
Quan la va enllestir, va escriure a un amic seu: "És el més important que he fet". No anava errat: la Resurrecció és una obra cabdal del simfonisme de tots els temps.
Consta de quatre moviments, cada un té una seqüència narrativa. Hi trobem plantejaments de la vida i la mort, records de temps feliços, el tràfec mundà, la cançó de Urlicht, la "llum primigènia", referència a un himne luterà, i per tant a la litúrgia, però també al teatre i a la cançó tradicional, amb uns símbols d'innocència representats per l'ús del carilló i de l'arpa.
La simfonia culmina amb una cantata, amb cor i solistes. L'inici representa segons Mahler, un "crit d'angoixa mortal". des d'aquesta desesperació, el jo musical comença el pelegrinatge cap a l'alliberament final. Aquest trajecte s'articula amb dues crides de trompes. La primera anuncia el judici final i el terratrèmol que representa la destrucció del món. La segona és la de la Revelació. Serveix per donar l'entrada al cor, (100 veus el diumenge), que afirma: Res no es perdrà! La Revelació no és certesa, ni són fets, sinó el logos creador, transformador: Ressorgiràs.

Cor Madrigal
Cor Lieder Càmera
Cor de Cambra del Palau de la Música
Orquestra de l'OBC dirigida per Pablo González
Soprano Camilla Tilling.  Mezzo Gerhild Romberger

Desprès d'escoltar una  actuació com aquesta, sens a dins la música molts dies i no en pot entrar cap d'altre, no hi cap. Mahler ens fa el regal.

CINEMA



Ya ha sido dado a conocer el cartel que anunciará el Festival de Cine de Sitges de este año. Es obra de la agencia publicitaria China. No, no es china, se llama así y es de Madrid, formada por dos creativos que salieron de Leo Burnet.
Me gustaría que opinarais sobre él. Se ha creado a partir de la celebración del 20º Aniversario del film “Seven” (que se proyectará en el festival). Según sus creadores se han inspirado en Rothko y Tapies. El cartel estéticamente es atractivo, es un buen cartel. Minimalista, incluso diría. Pero la pregunta es: ¿Es un cartel adecuado para un festival de cine?

dimecres, 18 de març del 2015

LA TRESCA I LA VERDESCA



Tenia un neguit que no em deixava dormir. No sabia què em passava i voltes i voltes entre els llençols pensant : voto a brios!, una mena de des ubicació sentimental em rosegava l'esperit. Des d'ahir tot ha passat, ja estic tranquil·la. Lluny queden els dubtes, lluny els milers, molts, no sé ni quiero acordarme, de calerons que han alimentat un exèrcit de forenses, arqueòlegs, arxivers, antropòlegs i altres tuti quanti, durant uns mesos, cerca que cerca per Les Trinitàries de los madriles i al final la certesa incerta que entre els ossos de disset persones uns quants corresponen a don Miguel, el nostre amic Cervantes que ens trobava tan cortesos, albergants d'estrangers, hospitalaris amb els pobres, patriotes dels valents, revenjadors dels ofesos i amics de fermes amistats i que, a sobre vivim en lloc de bellesa única. Després de tot això potser podríem deixar de banda el nostre inveterat pragmatisme català i la meva particular falta d'interès necrològic, i apuntar-nos a la creuada cervantina que s'avicina i que tan acuradament prepara l'Ajuntament de la Villa i Corte. El tenir les nits assegurades bé val algun esforç, o no? I repeteixo: Voto a brios! malandrines.


ART I CINEMA


“VINCENT AND TEO”

Teo escribió a Van Gogh y Van Gogh escribió a Teo y de aquellas cartas, que podéis encontrar de varias ediciones en catalán y castellano, se hizo la película que rodó Robert Altman y que esta tarde se ha proyectado en la Filmoteca en el ciclo “Per amor a l’art”. Ha sido una aproximación a Van Gogh, pero también a su hermano, quizá junto al film de Maurice Pialat las más auténticas o parecidas a la realdad. Van Gogh quería que su hermano vendiese su obra, pero éste no supo o no pudo hacerlo, a pesar de ser el marchante de pintores impresionistas como Gauguin, Renoir y otros, pero no llegó a vender un solo cuadro de su hermano Vincent. La puesta en escena del film está muy cuidada, respira verdadera autenticidad.
Como siempre en estas sesiones hubo presentación, en este caso corrió a cargo Daniel Giralt-Miracle. Que ha disertado de forma ciertamente creativa. Para situarnos en la época, ha hecho una similitud con otro artista, en este caso un arquitecto: Antoni Gaudí. Gaudí nació un año antes. Gaudí también pintó y dibujó, pero él fue arquitecto y coincidieron en la misma época. Ambos fueron rompedores en su arte. Ambos fueron a contracorriente. Ambos no obtuvieron el favor del público, solo una vez muertos alcanzaron la gloria. (la película comienza con la subasta de “Los Girasoles” que termina vendiéndose por más de 24 millones y medio de dólares). Hubo un tiempo que estaba mal visto decir que Gaudí era un gran arquitecto, hoy son millones de turistas que vienen a Barcelona para contemplar su obra. Ambos fueron muy religiosos, hasta lo enfermizo. Van Gogh nació en el seno de una familia de creencias religiosas muy estrictas, llegando a ser pastor protestante, yéndose a convivir con los mineros, para tratar de convertirlos. Al igual que Gaudí, que su ideal fue expiatorio y a ello se consagró con la Sagrada Familia. Ambos murieron trágicamente. Pero volviendo a la película, su personaje principal está construido físicamente en base de los 27 autorretratos existentes de Van Gogh, con un magnífico actor encarnándolo: Tim Roth. Un film sumamente cuidado en todos los sentidos, incluido el color, un gran esfuerzo que realizó el norteamericano Robert Altman, esta obra está entre lo mejor de su producción.


dimarts, 17 de març del 2015

LA TRESCA I LA VERDESCA



Sophia Calle, UNA EXPOSICIÓ IMPACTANT

 Ès una fotògrafa i artista (francesa-jueva nascuda el 1953) d'aquelles que de la seva obra i la seva vida en fan un tot indissoluble. En les seves obres hi és ella; total i absolutament i amb totes les conseqüències.  A Barcelona el 1997 es va fer una exposició i actualment una altra omple una bona part del Palau de la Virreina.
Són obres, moltes d'elles, molt crues i doloroses (no hem dit que parla de la vida?) i en totes hi és la seva veritat, la seva recerca de relació amb els altres, el record del que ja no hi és ... i també la reflexió escrita de tot. La primera part, sobre la ceguesa (obres fetes en un viatge per Turquia) són gairebé insuportables però d'una força i una tendresa que t'encongeix l'estómac. És una exposició tan complexa que em sento impotent per explicar-la, em caldria tot un llibre. El que sí puc fer és recomanar-vos-la ferventment. Però aneu preparats perquè ja us dic que és dura. També hi ha diverses projeccions que formen part de la seva obra.I obres en col·laboració amb altres artistes d'allò més heterogeni. Recolliu el conjunt de texts que acompanyen aquestes obres i que estan fotocopiats i agrupats a l'entrada. Són un bon record i molt interessants. Us recomano també que busqueu a VIkipèdia un article de Vila-Matas anomenat El largo adiós a Sophie Calle. Poseu Sophie Calle i per allí el trobareu.
Sophie Calle es va suïcidar fa pocs anys (no he trobat quan).

dilluns, 16 de març del 2015

enigma


RESPUESTA AL ENIGMA O NO

Efectivamente, como no, com diría la Mª Dolors, tenía que ser en Rafel. Doncs sí, pero no. Este edificio es uno de los muchos que tenemos esparcidos por la ciudad. Sus vistosos esgrafiados salpican aquí y allá todos estos inmuebles anteriores al Modernismo. Este mismo si no es el que está en la Rambla haciendo esquina es muy parecido. En fin, tienes la oportunidad Mª Dolors de decir aquello de: “La resposta correcta es…” que tantas veces me has dicho. Sí ya lo se, quiero decir que no lo se, no se dónde está esta casa. Y seguro que la he visto miles de veces como tu bien dices. Pero todo y no sabiéndolo escribo a modo de respuesta a tu entrañable enigma de los viernes. Y lo hago esta vez como terapia. Llevo una semana nefasta, han desaparecido dos de mis amigos, uno de ellos colaborador además, en los buenos tiempos. Escribo para demostrarme a mi mismo que estoy vivo. Que sigo ahí. Hasta cuándo, no lo se, (aquí no podrás decirme aquello de “La resposta correcte es…) por nadie lo sabe, no se si para bien o para mal. Tanto da. Pero sigo ahí, y ahora me doy cuenta que me complace leer a quien escribe y está ahí, como tu o como yo, o como Mª Teresa que también lo hace de vez en cuando, porque los demás no están, lamentablemente. Así que esta vez no la he acertado, pero he escrito.

LA TRESCA I LA VERDESCA



Una amiga m'ha dut unes violetes del seu jardí embolicades en dues fulles. I en un flaix de record immediat he sentit l'olor, no d'aquestes sinó de les d'un petits ramets semblants que el meu pare li duia  a la meva mare qualsevol dia de març : he passat per la Rambla i ja era primavera, deia. I sí també és ja o sembla primavera a casa meva. Al carrer, dissabte va ploure tot el dia i em vaig mullar com un poll. Març, marçot!

divendres, 13 de març del 2015

L'ENIGMA DEL DIVENDRES I ALTRES COSES

foto feta amb el telèfon a falta de la màquina

Evidentment vaig trobar coses per veure: la més interessant l'exposició del CCCB de Sebald. En realitat poca cosa hi ha d'ell però sí de molts dels artistes que amb ell d'una manera o d'altra s'hi van relacionar. Els que vareu fer el curs a La Central amb en Jordi Carrión segur que sabeu alguna cosa d'aquest escriptor perquè l'ha estudiat intensament i d'aquesta exposició n'és el comissari. Recordeu que ens va fer llegir Asuterlitz. D'aquestes coses d'altres artistes em va interessar molt un video sobre unes fotògrafes americanes de començos del s. passat sobre la mansió que es va fer construir Charles Deering el filàntrop i mecenes (sí, el del Maricel de Sitges) als manglars de Miami. Inenarrable! Em caldria un dia sencer per a explicar-vos-la però per això sol ja val la pena de veure l'exposició a la qual ens conviden  aquestes papallones que recobreixen les parets del vestíbul i l'entrada ,
I no és l'únic que vaig veure, que el carrer dóna molt de si.
I entre les coses vistes aquesta casa amb uns esgrafiats singulars pel seu color ben diferent dels habituals. Em sabrieu dir on és? Segur que l'heu vista centenars de vegades. 


CINEMA

Aquesta es l'imatge 
que es va projectar a la Filmoteca 
de l'edifici Balet y Blay, 
la foto que vaig fer no es 
molt bona, pero lo projectat 
tampoc era una maravella de calitat.

dimecres, 11 de març del 2015

LA TRESCA I LA VERDESCA


Avui m'he despertat amb la clara sensació que el món és molt gran i el temps petit. Fent ús del que ahir revindicava me'n vaig a veure'n un trosset. Si trobo alguna cosa especial (segur que sí), ja us ho explicaré. Però no hi haurà fotos perquè em vaig descuidar la màquina a Saifores i no sé quan hi tornaré. By, by

CINEMA


Cartell de la pel·lícula

GARBANCITO DE LA MANCHA
       

        Ahir, a la Filmoteca es va fer un homenatge al dibuixant Artur Moreno, artífex del film “Garbancito de la Mancha” que aquest any es compleixen 70 anys de la seva realització. Aquest va ser el primer llargmetratge de dibuixos animats (i a demés a color) fet a Espanya, concretament a Barcelona, realitzat als estudis de Balet i Blay (estaven situats a prop del pont de Vallcarca), entre el novembre de 1942 i el maig de 1945. Van intervindré 90 persones. El film, cosa inusual llavors, va anar acompanyat de merchandasing: àlbum de cromos, contes, figuretes i discs amb les cançons de la pel·lícula.
         Va representar una fita important per l’esforç que va representar, per les dificultats tant tècniques com econòmiques (estem en l’any 1942, en ple racionament, la dura postguerra). Moreno ha estat un dibuixant històric, va treballar a: Pulgarcito, TBO i Patufet.
         La sessió va ser presentada per la cap de restauració de la Filmoteca Mariona Bruzzo, per la filla del dibuixant Isabel Moreno, Jordi Artigas i un representant de CaricArt.

 Àlbum de cromos de la pel·lícula.

dimarts, 10 de març del 2015

OPERA


Per si us interessa:

Al cinema Girona el proper
dimecres 01 abril a les 20:15.
Es pot veure ÒPERA:
ASCENS I CAIGUDA
DE LA CIUTAT DE MAHAGONNY
música de Kurt Weil
i text de Bertold Brech
(directe des del Royal Opera House de Londres)
(V.O.S.E)
a la SALA 1
podeu treure les entrades per Internet
a 14,00 euros.
Jo ja les tinc.
Ens ho diuen tant que al final ens ho acabem creient: les rutines són necessàries per a una bona distribució del temps. I sí, ens aixequem, ens rentem i vestim, fem el llit, esmorzem i llegim el diari (i entre tant ja he deixat d'anomenar una sèrie de petites rutines incloses en aquestes més genèriques. No us renteu primer la cara que les dents, la dutxa, la crema etc... en un ordre determinat?). O sigui que el nostre dia, malgrat la jubilació va transcorrent a etapes perfectament marcades i si alguna es destarota,  la resta també se'n ressent. I això és tan bo com ens deien? Realment és necessari per a un correcte funcionament del temps? Perquè serà que la imatge somniada de les vacances és precisament la de la improvisació? No podríem viure sempre en una mena de vacances? Estem ja tan condicionats que això ens provocaria el desllorigament d'agun tendó emocional? No en sé la resposta, només m'ho pregunto. De tant en tant em trobo dinant a les quatre o adonant-me que són les dotze i no he sopat, i realment el món no s'ha aturat, ni jo devia tenir tanta gana. O més aviat tenia més ganes d'altra cosa que de menjar-me una sopeta i una truita. Crec que això no forma part de la crisi i ens ho podem permetre (fins a un cert punt, és clar).

dilluns, 9 de març del 2015



Ai amics, bons amics, si sabéssiu els embolics que he tingut aquesta setmana! no us estranyarieu tant. Però ja sóc aquí i en bona salut. He estat a Saifores gaudint de l'esclat de la primavera que per no posar-me cursi us diré només que es mostrava en tota la seva esplendor en els ametllers al seu millor moment. En realitat, però , no són aquests els que m'enamoren sinó els petits brots sorgits en qualsevol marge per obra i gràcia del vent que tot ho fa viatjar i l'entestament de mare natura en no voler gaires canvis. Els homes tot ho arrasen volent-ho dominar però en els llocs més impensats torna a sortir tossudament allò que que segles de civilització havien fixat com a hàbitat. D'aquí que a camps amb vinyes, o altres cultius de fa dos dies encara algun ametller aparegui per les vores. Aquests dies hi he pensat molt en això: som el que som i cap maquillatge no ens fa canviar. Apa, bona setmana i els meus desitjos que no canvieu; m'agradeu com sou: