Sau

Dissabte vaig anar a Sant Julià amb els Davi's i després a fer una volteta per Sau, per acabar anant a dormir a Saifores. Cliqueu a la foto per veure el petit àlbum de la sortida.

LA TRESCA I LA VERDESCA

 A petició de la Maria Teresa us explico com es fa per programar la publicació diferida.
 A la pàgina on escrius el text, a la dreta, diu : Configuració d'Entrades i allí a sota : etiquetes, planifica, ubicació i opcions. Entres a planifica i clic a Configura la data i a l'hora, poses el dia i l'hora que et convingui / clic a fet i clic a Publica. Et voilà.

PANEM ET CIRCENSES

De nou entro per tal de recuperar el temps perdut. La setmana passada vaig anar 2 cops al cinema, abans del lliurament dels Oscar. Vaig veure "LOS DESCENDIENTES" que em va agradar però potser m'esperava més (molt bones les interpretacions de les dues actrius que fan de filles del George Clooney. I "WAR HORSE" que no se si heu vist i que és la història d'un cavall a la 1ª Guerra Mundial. Es nota la mà de l'Spielberg en la bellesa de les imatges. I diumenge, seguint els consells dels meus amics M. Dolors i Rafael vaig anar al Caixa Forum a veure l'exposició de Delacroix. I em va agradar molt. Els quadres (alguns de molt coneguts) i molt especialment els aiguaforts, els esbossos, els bocets....

PANEM ET CIRCENSES

Fa dies que havia vist un cartell que m'havia cridat l'atenció. Anant sempre amb el coet al cul només el mirava de passada. Avui l'he arrencat, l'he llegit i he cercat informació.
Es tracta d'un curs de divulgació teatrat adreçat al públic general e impartir pel dramaturg Pere Riera a la Sala Beckett del carrer Alegre de Dalt, 55. Malauradament les classes són els dilluns al vespre. Perquè mireu si n'és de engrescador.

10 obres del Teatre Universal que cal conèixer
Antígona, Sofocles
Hamlet, Shakespeare
La vida es sueño, Calderón de la Barca

Tartuf, Molière

Casa de nines, Ibsen

La gavina, Txèkhov

Mare Coratge, Bertolt Brecht

Tot esperant Godot, Beckett

La mort d'un viatjant, Arthur Miller

Roberto Zucco, B.M. Koltés

No el conec aquest darrer però la resta, oi que és una llàstima no poder-nos inscriure?

Va començar el dia 13 durará fins el 23 d'abril. El preu 75€ 5 classes i 140€ les 10.

LA TRESCA I LA VERDESCA

                                                                  Bettie Bomb

Amèrica, Amèrica!

L'art pot saltar allà on menys s'espera, només cal estar amatent a les possibilitats. Al desert df'Arizona, podem imaginar-lo com a un dels deserts més desèrtics del món, hi ha un cementiri d'avions. Es tracta de grans moles i per això es va escollir aquest lloc perdut per a deixar-los morir.

Ah però uns galeristes d'art de Nova York el van descobrir i se'ls va ocórrer que allí el que hi havia era una possibilitat fascinant. I dit i fet, van cridar una dotcena de grafiteros dels millors del món i els van donar camp lliure per a decorar aquelles masses de ferros. I així va sorgir el projecte Beneyard que ha tingut un èxit formidable. Els visitants hi acudeixen , els mitjans de comunicació de tot el món es van interessar per l'exposició, etc i aixi la cosa continua amb nous artistes i noves pintures. Ja a la II guerra mundial, als avions de combat se'ls decorava "el morro" (d'aquí el nom de nose-art). Segur que recordeu la Marilin o aquesta Bettie Bomb, O sigui que si voleu visitar les majors obres d'art mai fetes, ja ho sabeu: el desert d'Arizona us espera.

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 173

EL PASTORET

Donat que el bloc és gairebé bicolor, tret d’alguna participació política i/o cineasta, dedico l’escrit d’avui a la Mª Dolors, recreant-me en una fotografia antiga, la del pastoret que ella em recordava en el comentari d’ahir. Guardo el negatiu fet amb una màquina molt senzilla, i avui gracies a l’escàner la puc passar al bloc. Me’l vaig trobar de cara sense saber d’on havia sortit, a la tornada de la incursió pel desert de Síria. Era un adolescent d’ulls nets i rialla fàcil, que portava una cabreta recent nascuda al braç esquerra com abraçant-la, i a l’altra mà un bastó que segurament li servia per guiar algun petit ramat. Duia roba baldera i esparracada. Fou una visió colpidora, com un diorama de pessebre, no vaig dubtar ni un moment que em serviria per la portada de la felicitació de Nadal, fet que la Mª Dolors em recordava. Els amics la vareu rebre i fou molt celebrada. Donat que ara molts amics nous ens llegiu i no la coneixeu, la baixo novament pel bloc.

Avui segurament se sabran els resultats de les votacions que Bashar El Asad va decretar sobre el que en diu la Carta Magna, una estratègia per perdurar-se en el poder. El nostre pastoret ja deu ser un xicot gran, han passat dotze anys de la fotografia; he pensat sovint en ell, serà viu o haurà sucumbit a les bombes i a la violència del regim? Mai en tindré resposta.

   Ángel Gabilondo, ex ministre d' Educació i catedràtic de Metafísica, acaba de publicar un llibre que es diu Darse a la lectura. El títol no pot ser més explicatiu i engrescador (només em faltava això).

Gabilondo creu que la lectura constitueix un principi bàsic per la salut . És una forma d'exercici que cal practicar cada dia, tal com ja preconitzaven els grecollatins. "Sens dubte, la passió per la paraula és decisiva. Sentir-la, cuidar-la. i triar-la em sembla determinant. A més es nota molt qui ho fa" "Si no tenim cura del llenguarge no tenim cura de nosaltres mateixos" "las lectura pot ajudar-te a dissipar la incertesa, tot i que, de vegades et serveix precisament perquè introdueix incertesa i, potser, perquè incorpora emprenyamets". Ja veieu.

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 172

Segueixo amb els records de Síria, les fotos són fetes durant la incursió del desert, llogarem un 4*4 per fer el trajecte sense ensurts fins que al cap d’una estona trobarem una Haima, com podeu veure feta de pell de cabres i cordes, les ovelles recent nascudes estaven lligades a una corda per la pota del darrera perquè no es perdessin. L’hospitalitat pels orientals és sagrada i ens convidaren a entrar i prendre un te amb una bola de mantega; el te calent treu la set, la bola de mantega de la mida d’una castanya tenia un gust de llard ranci. Vaig beure el te però la bola un cop provada va anar discretament a la butxaca, ja que era immenjable. El musulmà patriarca de la vivenda ens va presentar les seves tres dones i la quitxalla, com veureu a la foto. A la tornada, ja a prop d’una ciutat un grup d’homes estaven atrafegats en plena transacció de compra – venta d’ovelles.

Les noticies del diari tornen a parlar del bany de sang a Homs i també d’Ugarit. Com s’explica que un poble que té l’acolliment del viatger com a sagrat i la seva litúrgia sigui donar-li allotjament sempre, pugui matar-se entre ells mateixos amb tanta crueltat? Com diu la Mª Dolors en el seu comentari , cal veure com d’estúpits som els humans i les nostres mesquineses i maldats.

Bachar Al-Asad en un gest per no perdre el poder ha convocar per avui una votació en referèndum, per una reforma constitucional, demà en sabrem els resultats que molt em temo allargaran el seu mandat 14 anys més, si no hi posen remei els organismes internacionals.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Ja he vist la peli. Fantàstica. Ara no tinc temps de comentar-la més peròn sí de recomanar-vos-la.

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 171

GUERRA DE SÍRIA

Tristesa, molta tristesa , ràbia, molta ràbia i vergonya és el que sento des del començament de la guerra civil a Síria. Cada dia va de mal en pitjor i, quan hi vulguin posar remei ,els que ho poden fer-ho ja serà tard pels centenars de morts que s’han quedat pel camí. Avui mateix la fotografia de la Vanguardia, ens mostra un bombardeig al barri de Baba Amro a la ciutat de Homs, mostra un gran foc post un bombardeig, mestre intentaven evacuar gent civil. Maleïda guerra penso cada dia, tot recordant els meus dos viatges per aquelles terres. Com que les imatges esgarrifoses ja les veiem cada dia, vull intentar mostrar-vos com era de bonica i interessant Síria, i tot el que no serà mai més, ja que la llavor de l’odi perdurarà molt de temps.

Hama, sinia romana

Fotos: Damasc, mesquita xiïta de Rokaia, besnéta de Mahoma, (em sabeu identificar?) Dalt Mesquita dels Omeies, sala de 130 m de llarg, doble filera d’arcades sobre columnes corínties.

Nadal de 1998. Era la primera vegada que volava un 25 de desembre, el dinar que ens oferí Air Frace, fou de festa i a baix veiem el paisatge d’Europa amb tots ela pics nevats. Damasc és la capital. Terra de 19 milions d’habitants, que parlen l’àrab i la majoria professa l’ islam. Ciutats ancestrals com Àlep, Hama, Palmira, El Crac dels Cavallers, Apamea, Lataquia , sens oblidar Ugarit, bressol del primer alfabet (un tros de fang del gruix d’un dit, gabat amb signes cuneïformes, on els signes són lletres i la seva juxtaposició forma l’alfabet), vaig comprar-me una rèplica com a record. A Hama les sinies de casi 20 metres d’alçada, tenen més de 600 anys i, ens recorden la herència de l’enginyeria romana. Hi així us podria explicar coses d’altres ciutats com Tortosa, Bosra i de Maalula on encara es parla l’arameu.

En el segon viatge el Juliol del 2003, tot seguia casi igual, religió, comerç, turisme (la Mª Dolors també deu tenir coses per explicar), a Damasc novament visites del barri jueu i sinagoga, del barri cristià amb record de Sant Pau escapant-se per una finestra, i de les mesquites més importants.

Desitjo que el Déu únic: Jesús del cristianisme, Alláh de l’islam i el de les creences de la Toráh del judaisme, ajudi a Síria a trobar la pau. Jo vaig viure durant una caminada pel desert de Síria, la sensació de silenci total, no es pot explicar amb paraules.

Desert de Síria, és de roca i pla, a diferència de del Sàhara que és sorra fina i dunes.

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 170

CHAGALL

Seguint amb els records museístics de Madrid, avui toca Chagall. Ves per on, coincidírem amb el dia de la seva inauguració, patrocinat per la Fundación Caja Madrid, està instal·lat en la planta baixa del Museu Thysssen – Bornemisza i es pot veure fins el 20 de Maig.

Exposen molta obra en diversos apartats,:

El circ: Chagall estima el món dels animals i la gent del circ, canta la gloria dels pallassos i els equilibristes, transfigurats pel so dels musics i d’uns animals suntuosament vestits.

Llibres: Chagall sempre ha viscut amb contacta amb escriptors. Molts poetes li han dedicat composicions. I ell els ha fascinat amb estampes satíriques i pintoresques. La mostra presenta dos llibres il·lustrats , un de Gógol Almas muertas i Las Fábulas de La Fiontaine, els dos llibres per encàrrec de Ambroise Vollard.

Tradicions russes i jueves, esdeveniments viscuts per ell com a testimoni i a vegades com a protagonista. Es pot veure de tot des de alguna peça de ceràmica o de pedra, a les pintures surrealistes de Vitebsk, de Paris, de Vence i de Saint-Paul, on decideix viure per captar la llum de la mediterrània, i on mort el 28 de marc de 1985.

Si us agrada Marc Chagall, us recomano una visita per gaudir del color i la llum de les seves obres , si no us agrada és una bona ocasió per deixar-se endur per les seves fantasies i somnis.

També els comentaris són una forma de contribuir al bloc.-Lola Delapallissa i Rotenmeyer

LA TRESCA I LA VERDESCA

"Aquell estudi em semblava un palau de conte de fades. Una tarda es va presentar el seu marit i em va donar la mà i després em va dir una cosa que no oblidaré mai: Es va posar de genolls i em va dir fluixet.Si mai has volgut saber d'ón venen els teus somnis, quan te'n vas a dormir, només cal que miris al teu voltant. És aquí on es creen."

El qui deia això era en Georges Meliés, al llibre La invenció - l'Hugo Cabret.

És un llibre preciós (que puc deixar a qui el vulgui veure) i del qual el Martin Scorsese acaba de fer una pel·lícula que no podem deixar de veure.

Aquí teniu un dibuix de l'Hugo i la Isabelle des del rellotge de l'estació de Montparnasse a París i la foto que vaig fer jo d'aquest mateix rellotge.

Potser ara us preguntareu quí és l'Hugo, què hi fa en Meliés, a què ve el rellotge. Però això, com els somnis, està en aquell magatzem i fins que no el visiteu no ho sabreu.

Delacroix y Paul Auster

El sábado pasado, estuve viendo la exposición de Delacroix, exposición ciertamente interesante y con abundante material, pero se encuentran a faltar sus grandes obras que muy posiblemente no pueden salir, así como así, del Louvre. A mi, personalmente, me interesaron mucho los grabados sobre el personaje de Fausto. Son excelentes, por la perfección de sus líneas y la creación de claros y oscuros que están muy bien logrados. También me interesaron los estudios de los felinos y la forma de manchar los bocetos que son una búsqueda de la brillantez del color.

En otro orden de cosas, ayer por la tarde asistí al CCCB para ver y escuchar a Paul Auster. Susi y yo nos encontramos con Mª Dolors. Fue una casualidad, aunque previsible, dados los intereses que todos tenemos. Estaba interesado en oír lo que iba a decirnos, ya que estoy a mitad de la lectura de su último libro “Diario de invierno”. Vino a decir lo que tantos otros escritores dicen sobre el hábito de la escritura, quizá lo dijo algo cansado o quizá fue la imagen que quiso dar, acorde con lo que cuenta en su libro.

No obstante, resumiendo, tanto Delacroix como Paul Auster me dejaron la sensación de que ofrecían poco. Esperaba más, ciertamente. Es un estado de ánimo que viene repitiéndose últimamente, con las muestras pequeñas e insuficientes que se vienen dando en nuestra ciudad (esto no es París, Londres o Madrid, por desgracia), aunque hay una excepción: la exhibición de la Fundación Joan Miró, que viene de la Tate Modern de Londres (aunque con algún cuadro de menos) y que partirá el mes próximo a Washinton y que nadie debería perderse.

Saludos Rafel.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Visita, ahir al matí, a l’exposició Delacroix i entrevista a Paul Auster al CCCB a la tarda. Un intercanviable intent de conèixer la visió de la vida , explicitada en un a través de la pintura, i de la parla-escriptura en l’altre.

Segurament molts punts de confluència. La recerca de la llum i la forma de Delacroix, i la directa formulació d’aspectes íntims i l’assaig de les estructures del llenguatge en Auster. Però en el fons el mateix interès per captar el fons de tot i la mateixa “joia de viure”, la vitalitat activa. També en els dos, un pas més en la història (de l’art) i és clar, moltes diferències en la mesura que la vida és diversa i canviant.

 De Delacroix m’ha interessa molt l’esforç per allunyar els personatges i trobar les persones, el moviment més enllà de l’anècdota, la força expressiva, la temptació de la pintura pura en la que en molts casos es veu clarament l’impressionisme que està per arribar i que ell ja intueix.

Auster...què dir? Crec que ens va oferir la visió de si mateix en aquest moment: un qüestionar-se, una certa por, una prudència desacostumada. Ja no és la imatge del “chico malo” sinó la d’un home que es fa gran i que intenta explicar-se enumerant la seva vida passada, les seves dificultats a l’hora d’escriure. El mateix que ja és en el seu llibre últim.

Una pintura que vol descriure la vida i una literatura que vol pintar-la. Delacroix només es pot interpretar. Auster s’interpreta a si mateix.

És la meva visió, naturalment parcial i personal.

Premis

Si voleu saber quins i com dels premis literaris actuals cliqueu AQUI

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 169

Tugan Sokhiev

XOSTAKÓVITX

Encara amb la memòria visual de l’exposició d’EL HERMITAGE” a Madrid, just al arribar a Barcelona, concert a l’Auditori amb l’audició de música russa, moltes vegades les seqüències es succeeixen a la vida sense buscar-les. Escoltem la Simfonia núm. 12, coneguda com “L’any 1917”, de Dmitri Xostakóvitx. Consta de 4 parts: Petrograd revolucionari/ Razliv/Aurora i L’albada de la humanitat.

Un jove director rus, Tuga Sokhiev, dirigeix l’Orchestre Nacional du Capitole de Toulouse. Cal dir que tant el director com l’orquestra , precedits per fama internacional, van agradar a tothom i els oients van recompensar-ho demanant un bis que ens van concedir i, que jo no recordava de cap altre orquestra. Aplaudiments i tothom comentant que una ciutat com Toulouse tingui un grau tan alt de professionals .

Xostakóvitx en aquesta obra que titula “L’any 1917” ens explica un desencís davant allò en què s’han convertit els somnis de joventut: la idea d’una societat millor que es va acabar convertint en una presó fins i tot per a les persones que, com ell mateix, hi havien cregut. En un principi havia de ser una mena de retrat musical de Lenin i va acabar sent l’expressió d’un record personal del compositor, una crònica dolorosa dels fets que van precedir la Revolució d’Octubre.

La música ens va portar del Petrograg revolucionari, a paisatges típicament nòrdics, amb la claror que precedeix la sortida del sol, per acabar amb l’albada de la humanitat, moviment triomfant i joiós alhora, expressió de felicitat.

Per arrodonir el matí del diumenge, un altre personatge rus, en aquest cas pianista , diuen que de les més lloades de la nostra època i, gran intrepetre de la tradició pura dels soviètics, Elisabeth Leonskaja , nascuda a Tbilisi, Geòrgia, va interpretar amb gran sensibilitat el concert per a piano i orquestra de Schumann.

Immersió russa de pintura, orfebreria, teixits, arqueologia i música en menys de tres dies, Qui en dóna més?

Elisabeth Leonskaja

Anant de viatge per aquests móns d’Al•là, sempre m’havien cridat l’atenció les tres esferes de mida decreixent (a vegades dos) de la cúpula de les mesquites i altres edificis. Les explicacions que em donaven eren rocambolesques i sonaven a embolica que fa fort que no en tinc ni idea. Ahir vaig saber de debò què són. La barra vertical és el Jamur i les tres boles representen els tres móns en els quals Al•là es dóna a conèixer: dunia, el món dels sentits, mulk, el món dels humans i jabarut, el món celestial. No sé com podia viure sense saber-ho. Segurament per guanyar un dia; ja se sap que la vella no es volia morir mentre aprenia cada dia alguna cosa.

LA TRESCA I LA VERDESCA

2012-02-18

En aquest grup d'imatges els he anomenat MINIMS. Son detalls, aspectes insospitats d'allò que m'envolta. Aquest món és tan i tan ric que, si no pogués fer les meves acostumades trescades potser ja em valdria.És tan especial i màgic que és com fer poesia, agafant l'essència de les coses, el petit esclat que les fa viure i que les singularitza. Una mirada dins d'una mirada, dins d'una mirada, dins d'una mirada. Fins on arriba?

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 168

EL HERMITAGE, Sant Petersburg / El Prado, Madrid

Fins el dia 25/03/ 2012, es pot veure a Madrid aquesta magnifica exposició dins de l’Any Dual Espanya – Rússia 2011.

Per fer més real la visita, en el vestíbul ,una immensa fotografia dels 6 palaus que component EL HERMITAGE amb el riu Neva als seus peus, et situen en el lloc d’on provenen les peces que el visitant trobarà en el seu interior. La visió de la mega foto és impactant i no pots deixar de mirar-la mentre esperes passar el control rutinari. Les visites són limitades a petits grups el que fa que no trobis aglomeracions a les sales, però un cop a dins el temps de permanència és lliure.

Consta d’ una selección de més de 170 obres portades des de Sant Petersburg de la col·lecció d’ EL Hermitage, el tresor més gran de Rússia: des de valuoses peces arqueològiques com l’or de Sibèria, fins arts decoratives d’Europa, com les joies de la casa Fabergé; i en Belles Arts, des de las pintures i escultures de Tiziano i Bernini fins el segleXX com Picasso i Kandinsky. Molt comentat el Cuadrado Negro de Malèvich adquirit el 2002.

A més d’una important selecció de pintures, dibuixos i escultures dels segles XVI al XX que mostren la riqueza, l’origen i l’evolució de la col·lecció d’ El Hermitatge.

Totes les peces porten una ressenya en espanyol i anglès, tenen bona lluny, excepte les sales de l’or i de les joies que són molt fosques per donar lluminusitat sobre les petites peces, obra de grans orfebres. Diversos panels expliquen la historia dels tsars, de Pere I, i sobretot de Catalina la Gran i la seva gran afició per comprar col·leccions senceres d’arreu del món.

Nosaltres varem parar el rellotge per desfruitar al màxim de totes les sales i ja sense forces sortirem al migdia amb el cap ple de bellesa i de colors, de tantes obres vistes en tres hores, totes reunides durant segles en terres russes. Ens calia reposar forces i res millor que un cocido madrileño, ens recomanaren “La Olla” on ens reférem del fred i del cansament.

Fotografies: Caravaggio, Tañedor de laud, que és la portada del programa, Broche de oro de un cinturón s. IV a. C. i juego de bolos de Matisse.

Hem fet una estada de tres dies a la Capital del Reino, amb una bona immersió de museus, ja en sabreu més detalls.

LA tresca i la verdesca

Com que tots els sants tenen octava us parlaré encara de Santa Eulàlia. No sé si sabeu la llegenda del seu enterrament. Estava a Santa Maria del Mar (llavors es deia de les arenes) però es va creure que havia de tenir un enterrament més important i van decidir traslladar-la a la Catedral, a la Cripta, on encara hi és. Es va organitzar una processó solemne per dur les despulles i en arribar a la porta de la ciutat, situada a l'actual Plaça de l'Àngel, el fèretre va començar a pesar d'una forma desaforada i encara que hi van ajudar molt no podien avançar. Llavors va baixar un àngel que va assenyalar amb el dit un dels canonges de la Catedral i aquest, avergbonyit va confessar que s'havia quedat un dit del peu de la Santa com a relíquia. I al retornar-lo la processó va poder arrencar de nou i arribar al nou sepulcre. La foto que us poso és d'una escultura d'aquest àngel, al nº 2 de la Plaça. No té ales perquè es van fer malbé i no les han restaurat però el dit continua assenyalant. I una altra: per la Mercè molts ciops plou i es diu que son llàgrimes de S. Eulàlia perquè està trista d'aquest patrocini compartit o perquè es fa més festa per la Mercè.

Se detuvo ante la puerta giratoria

Se detuvo ante la puerta giratoria del restaurante. Era mediodía, entonces se dio cuenta, la gente acudía apresuradamente. Era la hora de la comida. Su mirada quedó fijada en aquella puerta acristalada que le permitía ver en cortas ráfagas a los comensales del interior, entre los cuerpos de los que entraban y salían. Por un instante creyó verla a ella, sentada, con una copa en la mano. Trató de descubrir quién era su acompañante, hacía esfuerzos, estiraba el cuello, con tal de saber quién era él. Todo inútil. Alguien lo apartó de un empujón. ¡Quita de ahí viejo estúpido! Que interrumpes el paso. Se apartó sin mirarlo, seguía intentando ver a su mujer.

—Abuelo, ¿qué haces? Te estamos esperando.

Volvió a la realidad. El niño le tiró de la mano, mientras él se giraba una vez más, tratando de contemplarla a través de la puerta que no paraba de girar. No, ella no estaba allí. ¿Cómo podía pensar semejante cosa, si acababan de dejarla en el panteón familiar? ¿Cómo se le ocurrían esas cosas?

—¡Vamos abuelo, papá está esperando! —y volvió a tirar de él. —¿Qué mirabas!

—Tu abuela y yo veníamos muy a menudo aquí a comer.

—¿Cuándo?

—Hace ya algunos años.

—¿Tan antiguo es ese restaurant?

—Sí, muchacho, es más antiguo que yo.

—¿Es por eso que lo mirabas?

—Pues sí, por eso.

—¿Quieres que volvamos?

—No, que tu padre nos está esperando. Vamos.

Echó una última mirada y entonces la vio. Alzaba la copa brindando por él. Estaba sola, en su mesa de siempre.

Rafael Rodríguez-Bella 15 de febrero 2012

LOS SUEÑOS, SERÁ
LO ÚNICO QUE
NOS SALVARÁ.
LA REALIDAD,
ES IMPOSIBLE.
Lo decía el cineasta
Jonas Mekas
que se define como un pesimista
realista.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Palau Güell

Bufa, la burgesia catalana! Avui li ha tocat visita al Palau Güell del carrer Nou de la Rambla. L'havia vist a mitja restauració però no acabada. Sort que està fet abans de les retallades perquè haguessin hagut de tancar tots els hospitals sencers i les escoles. La casa és una meravella. No per viure-hi, naturalment, però és la mostra de l'obra d'un visionari(Gaudí) amb la bossa d'un que la tenia grossa (Eusebi Güell) i que creia a cegues en ell. Mentres es feia, el secretari-contable d'en Güell es va espantar més d'un cop i estava segur que anàven a la ruïna. Doncs no. Es va acabar,s'hi va viure força temps i després gràcies a la Diputació s'ha tornat a recuperar. Feu el turista, si us plau i aneu-hi un dia. Us asseguro que us agradarà veure'l. És una passada, passada però val la pena. Els ferros i les cavallerisses de totxo viu és el que més m'ha agradat. Fixeu-vos en el joc de volums de les columnes, voltes i escales, brutal. Ja em direu. Després he acabat el recorregut per tot el carrer, del qual queda ben poca cosa que valgui la pena i vaig a buscar el metro al Paral·lel i com que al rellotge analògic de Maria Cristina veig que ja és tard me'n vaig a casa. Fa fred però el dia és radiant. Avui s'inaugura l'exposició Delacroix; comenceu a treure l'agenda.

fotos de plats

Si que sortia de trescada, però m'he topat amb l'exposició sobre El Bulli, al Palau Robert i allí m'he quedat. És intreressantíssima.Molt documentada i elaborada. És un exemple formidable de la feina ben feta, del rigor, la creativitat, la investigació, un estil i una maneres de fer. Si creieu en tot això, aneu-la a veure. Si no acabeu d'entendre què és el que pretenen els d'aquest equip, aneu-la a veure. Si voleu gaudir, anau-la a veure. En resum: anau-la a veure. Però preneu-vos el vostre temps perquè hi ha teca per estona. Després he anat pujant pel C. Gran, mirant enlaire; s'hi veu cada cosa! Ah i de Sant Valentí, pràcticament res. Uf.

Hablando de San Valentín

Hablando de San Valentín, ayer, para celebrarlo, asistí a la conferencia que daba Nancy Fraser, dentro de un ciclo de debates sobre las virtudes. A ella le tocó disertar sobre la JUSTICIA. Y como amo la JUSTICIA, como el que más, allí fui a parar. (No está mal eh¡ me ha quedado bien, je, je,) Pasando a lo que toca, vino a decir que la JUSTICIA ayuda a desarrollar a todo el resto de las virtudes, porque la JUSTICIA es la primera virtud que hay que tener (sic) No hace falta decir que vivimos un mundo injusto, en una sociedad injusta. A la vista está. Pero es a través de la contemplación de la injusticia que entendemos qué es la JUSTICIA. De manera que, hay que desconfiar de los enfoques que desenfocan la JUSTICIA. Hoy en día, y eso hay que tenerlo en cuenta, todos nosotros tenemos un bagaje cultural sobre nuestras espaldas que sabemos como era la JUSTICIA antes y durante todos los tiempos, y eso hace que no debamos aceptar lo que no están bien, lo que no es justo. Debemos pensar quiénes son los compañeros de la JUSTICIA, si no lo hacemos, podemos perder las estructuras sociales y políticas. Si por el contrario, solo pensamos en nuestro entorno más próximo y reducido, lo perderemos todo. Y eso es algo que suele suceder en momentos de crisis como el actual.

A las nueve de la noche, salí de la sala del teatro del CCCB, habiendo pues, cumplido con mi particular día de San Valentín.

LA TRESCA I LA VERDESCA

El petó- H. Cartier Bresson.

Sí, sí, ja poden anar explicant que si la festa de Sant Valentí ja se celebrava l'any tres o mil vint-i-tres o quan sigui. La única veritat és que és el dia universal de la cursileria i també del follim follam. Només cal anar pel carrer i mirar els aparadors. Tot són llaços, cors ben vermells, i calcetes, sostenidors i calçotets amb detalls vermells. També capses de bombons i coses amb te quieros arreu. Ecs! Avui encara no sé on aniré a parar però estaré a l'aguait i fotografiaré aquests horrors. A veure quin és el més hortera que veig. Com a únic homenatge possible aquí teniu la celebèrrima foto d'un petó (fals).

LA TRESCA I LA VERDESCA

2012-02-12S. Eulàlia

Eulàlia, Eulària, Laia, Lali... per molts anys! És diumenge, fa bon dia i un fred que pela, però la promesa de moviment ciutadà m’empeny a sortir a trescar. La Catedral i els carres adjacents (fins la plaça Catalunya) estan a vessar. Pares i nens passegen. El màximum a la Plaça de S. Jaume on hi ha exhibició castellera. També s’inaugura l’escultura de Jaume Llenas als castellers, que, malgrat les crítiques, com no, té força coses a favor: és neta, molt simbòlica, ocupa poc espai visual (no fa nosa)... Després ve allò del gust personal que és ben lliure. Com que de gegants i nans al carrer res de res i a l’Ajuntament no s’hi pot entrar per la gentada, me’n vaig cap a la Virreina. Allí m’hi esperen les bèsties mitològiques que han vingut a explicar les seves llegendes a la pobre Laia, gegantona innocent que deu passar les nits morta de por. S’acosta l’hora de dinar i la gent va desapareixent. Compro un braç de gitano i me’n vaig, jo també a dinar (a Gràcia). A la tarda, a les sis tenim una cita al Palau Moxó: visita de nou i concert. El concert el fan un parell de músics; la noia que toca un clavecí i un que toca la guitarra, acompanyats, o més ben dit, puntuats, per una que toca les castanyoles. Toquen dues peces de música espanyola (Albeniz... ) una de Beethoven, curiosa i poc coneguda, composta per a una amiga de B que tocava , la viola (i alguna cosa més) , una peça d’un rus, una d’Scott Jopling i acaben amb el fandango de Bocherini. un petit concert, sense pretensions però ben executat. La Maria Teresa, que també hi era, hauria de fer-ne la crítica. Jo, en pla de crítica vaig trobar (i els ho vaig dir ) que em va faltar un paper amb la llista de les peces i els noms dels executants; o almenys una pissarreta. La festa va acabar amb una copa de cava amb que ens va obsequiar el músic perquè era el seu aniversari. Jo, juntament amb els de la meva colla declinem seguir les projeccions que es fan sobre la façana de l'Ajuntament i ens dirigim cap el carrer de Petritxol per prendre xocolata desfeta per fer-nos passar la gelor que ens puja cames amunt. Sortim molt refets

ESO SUCEDE

Cuando la derecha sube al poder, el mundo se oscurece, la verdad desaparece y la libertad peligra. Cuando la derecha sube al poder, implanta el terror a golpe de porra y mentira. Olvida la ética, abusa del pueblo, implanta el orden con la ayuda de la iglesia, pasando por encima de los oprimidos. Cuando la derecha sube al poder, la justicia se vende a los corruptos y mafiosos. Cuando la derecha sube al poder, los intelectuales sobran, no se les escucha o se les encarcela. Surge el terrorismo de estado, el terrorismo económico, a la moral se la cambia o se la ignora, y la sociedad se corrompe. Cuando la derecha sube al poder, ocurre lo que siempre ha ocurrido en este país llamado España: se ha oprimido al pueblo, se ha encarcelado al disidente, se ha torturado al trabajador, al estudiante, a todo aquel que piensa diferente. Cuando la derecha sube al poder, solo queda una acción por hacer: ¡DERROCARLA!

LA TRESCA I LA VERDESCA

"La vergonya és un sentiment que pot aparèixer quan es transgredeixen les normes socials o familiars. La seva expressió sol acompanyar-se de signes físics i d'actituds, com poden ser un enrogiment de galtes o una actitud postural amb la mirada dirigida cap avall". Llàstima que no pugui publicar tot l'article, foto inclosa, tot de color vermell. Ens hauriem de lligar tots una cinta vermella ample ben visible. Quina vergonya!

Hoy ha ganado, una vez más, el fascismo.

Hoy, una vez más, ha ganado la ultra derecha.

Hoy, una vez más, ha ganado el franquismo.

En definitiva en España no existe la justicia.

Está secuestrada por todos esos “ismos”

Por eso se ha condenado al juez Garzón.

Somos la vergüenza de Europa.

Rafel.

LA TRESCA I LA VERDESCA

cliqueu sobre la foto, per veure altres cares del prisma.

2012-02-09

Gairebé mai les coses són el que acostumem a creure. Tenen ombres, reflexos, surten del seu context, es barregen, s'il·luminen o enfosqueixen... Mirant-les fora de la mirada ordenada, quotidiana i dreta, apareixen formes, colors, relleus nous i sorprenents. La nostra casa a l'altra banda del mirall no és una entelèquia. Només cal posar-s'hi bé i mirar. On estem nosaltres? Potser ens ho podem preguntar. No sé si podem respondre-ho.

LA TRESCA I LA VERDESCA

M'agrada molt la foto de la setmana.
El fred a fora, el confort a dins; però una clara voluntat d'intercanvi. El de dins vol participar i el de fora fer seva la serenor que expressa el gest. Una mà els uneix. Una mà que treballa, que sent, que acaricia, que fa coses, que embolica i escalfa, rellisca, crida... i a sobre, al deixar la seva empremta en la fredor marca quatre barres. Molt suggeridor.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Universitat Pompeu Fabra- A. Tàpies- Espai de reflexió.

Ha mort Antoni Tàpies. AVUI SOM MÉS POBRES. Hem perdut no un pintor de fama sinó una veu de protesta i denúncia. Un ambaixador del nostre món amb tot el que té de positiu i també del que no rutlla.  Part de la nostra veu. La seva obra ho conté tot, amb serenitat i grandesa, sense marrades, la veritat sempre al davant i sense que res no el destorbi..

Segurament avui sentirem moltes veus parlant de diferents aspectes de la seva obra. Escoltem-les, sí però per mi el millor seria posar-nos al davant d'una obra seva i mirar i mirar fins a fer-la nostra, fins a sentir-la .

Si això us ha passat alguna vegada. Mai més Tàpies no us deixarà.

ANTONI TAPIES

L'equilibri, l'etica,la passió, la creativitat, l'art, l'amor per Catalunya, tot, tot, ha quedat mes petit i tots hem perdut amb la mort d'Antoni Tàpies.
Rafel, dolgut per la pérdua d'un dels grans de l'art.

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 167

Main Street, segle XIX, fotògraf L. Roisin

GIBRALTAR I LA SEVA HISTÒRIA

Segueixo dins d’aquest territori de 7 km2 i, un cop vista la part alta, baixem a la plana on ens espera el dinar en el restaurant ubicat dins el Baluard, fortificació dins les muralles, o sigui el que ara serà el nostre menjador va ser en un temps torre de defensa, encara en guarden els canons, dins passadissos secrets des d’on van tenir lloc guerres sagnants. Actualment tot de panels expliquen les batalles, i com sempre elogi dels vencedors i vergonya pels vençuts. El menjador està situat en una antiga sala noble amb sostre bombat tot d’obra vista, més o menys com en l’època de les batalles en el 1773.

Tinc com a companya de viatge a la Celeste , que com sabeu és nascuda a Londres, té passaport britànic, desprès de dinar li va agafar la dèria que volia un te anglès. D’acord, busquem el Pub més autèntic , coincidim i entren en un coquetò local del carrer principal, el Main Street, de la foto de dalt. Un te i un pastis, servit amb una tassa de porcellana anglesa per una cambrera sol·licita, desig complet. Demanen la factura un xic elevada per cert, els gustos es paguen, i ens diuen que hem de pagar en lliures esterlines, som en territori anglès. No en portavem i la situació es va fer incòmode, negociarem pagar en euros i al final acceptaren amb un canvi propici a la seva butxaca. 1€ =0,28 GBP Bristish Pound, o el que és el mateix 1 GBP = 1,20 €

Per acabar de fer cultura cal escoltar al guia que ens explica les batalles del 1773 i, la de Trafalgar i ens mostra el monument aixecat a l’Almirall Nelson , que va morir el 5 d’octubre de 1805 governant el vaixell Victory, deixant els enemics espanyols i francesos derrotats. Ell va morir a bord i el Victory va ser remolcat fins a Gibraltar , el seu cadàver va ser conservat dins una bota de conyac, posteriorment el seu cos va ser enviat a Londres i enterrat en la catedral de Sant Pau.

Abans de marxar comprem algun record , postals i llibres en paradetes pels turistes , els venedors estan encantats amb els euros.

A la sortida donat que venim d’un port franc, la policia espanyola ens revisa per si portem tabac, res que declarar , carretera i manta i, amb una hora i mitja de trajecte amb bus ens trobem a l’Hotel Flamingo de Torremolinos, el nostre. Un dia ben aprofitat que us he explicat en tres etapes.

Panel del menjador

a empentes i rodolons

LOS DESCENDIENTES.
Quin insensat deia que en Clooney no estava atractiu a la peli? Si us plau!

Amb això dels gustos no hi ha res escrit. "Los descendientes" em va agradar molt i la recomano. De les que estan fent encara, no va interessar-me "Drive".

Seguirem informant.