divendres, 30 de gener del 2015

L'ENIGMA DE DIVENDRES



El 1401 es va començar a Barcelona, un hospital general que havia de donar servei a tota la població. Però aviat, les pestes i altres pandèmies del temps van sobrepassar de llarg les possibilitats d'acolliment de malalts. A això va seguir una forta explosió demogràfica que va fer necessària la construcció d'un de nou (entre d'altres conseqüències, és clar). Sabrieu dir almenys tres dels usos a què es destina actualment aquest primer conjunt d'edificis que conformaven l'hospital?

dijous, 29 de gener del 2015

Avui comença!

CINE DE ANIMACIÓN

LOS DISEÑOS DEL STUDIO GHIBLI


Siguiendo con las exposiciones de París, hubo otro feliz encuentro: los “Dessins du Studio Ghibli” en el Art Ludique Musée, el nuevo museo ubicado en el Quai d’Austerlitz. Una exposición titulada “Los secretos del layout para comprender mejor la animación de Takahata y Miyazaki” (que aun puede verse hasta el 1 de marzo). Verdaderas obras de arte, realizadas a mano, por descontado, por Hayao Miyazaki, que permitían ver la inédita concepción de su forma de trabajar. 1300 layouts originales, correspondientes a films como “Mi vecino Totoro”, “La princesa Mononoque”, “El viaje de Chihiro” o “Ponyo en el acantilado”, entre otros. 


 No estaba permitido hacer fotos, así que repoduzco dos páginas del catálogo.

 Era una delicia, poder contemplar ese material que nos introducía en su forma de concebir el encuadre, el gusto por el detalle, plano a plano, que mostraba toda la poesía de sus films y su cuidadoso tratamiento que tantas veces logró fascinarnos. Era la primera vez que venía su trabajo a Europa, procedente del Museum of Contemporary Art Tokyo (MOT).


 Al final del recorrido, los visitantes quedaban plasmados e integrados dentro de uno de sus films. Nosotros quedamos dibujados en una escena de “El viaje de Chihiro”. Un bonito detalle que cuando regresamos a casa, nos lo encontramos en nuestro ordenador, vía e-mail. Aquí lo tenéis.  

  

dimarts, 27 de gener del 2015

Muñoz Ramonet
Diumenge, dia de poca feina i passejades vam anar amb la Meri a veure el jardí de la casa Muñoz Ramonet, Tota la vida havia estat una mena de misteri només imaginat al través de la reixa perquè sempre era tancat. Molts anys. El senyor Muñoz (i dubto al posar així el seu nom), conspicu "personatge" de l'Espanya negra del franquisme i l'estraperlo a gran escala, o sigui un dels Capos més coneguts de la història, havia deixat aquesta casa en herència a l'Ajuntament de Barcelona. El litigi conseqüent amb les filles ens ha privat durant tot aquest temps de poder-la veure. 
Deu ser una maledicció pels meus mals pensaments el que, un dels dies en que es va ensenyar la casa per dins, jo, que ja tenia compromesa la visita, estigués al llit amb febre i no hi pogués anar. Ja tan sols es pot veure el jardí. Què hi farem! Amb aquestes fotos us fareu perfectament càrrec de com és i podeu també imaginar la casa. El jardí ensenya el "qué bonic" però no puc imaginar cap dels estadants llegint a un racó o mirant les papallones. O sigui és un jardí perquè el vegin els visitants que hi entraven en cotxe, però no per gaudir-ne. Ara bé com que al barri aquell no hi ha gaires espais verds, benvingut sigui. La casa, vista per una escletxa de la porta necessita una restauració que no sé si el consistori està en condicions de poder-la fer. Potser si apareguéssin per algun miracle de Santa Rita (patrona d'impossibles) alguns dels quadres desapareguts en el combat de l'herència...

dilluns, 26 de gener del 2015

Scala Dei
Recordeu que si voleu veure l'album cal clicar la foto

Dissabte vaig ser a Scala Dei. Feia molt temps que no hi anava i em va sorprendre agradablement malgrat el fred furiós que ens va rebre. S'hi està fent una restauració difícil, molt acurada i respectuosa i aquella imatge de destrucció que recordava s'ha fet possibilitat de retrobament. La visita va ser impecable, l'explicació tant dels cartoixans que ens va fer en Jaume de Puig, com la de la cartoixa, molt interessant. Després, Ramón Aleu que havia estat alcalde de Cornudella molts anys, ens va fer una explicació del Priorat, els seus problemes i les seves millores. 
Després de la Cartoixa varem anar a fer un tast d'olis (molt curiós ) i un de vins de la zona. El dinar, una calçotada a Cornudella. Tot molt bé. Com a detall curiós us diré que el vi que ens varen servir era de la bodega de Jaume Giral (desconegut com a parent possible). Un vi molt correcte.

Hi vaig anar amb una colla de venerables de l'Ateneu, capitanejats pel meu germà Eugeni. Dic venerables, no per vells (de tot hi havia en les vinyes prioratenques) sinó perquè tots ells eren savis historiadors, economistes, homes de lletres etc. coneguts i reconeguts. Una colla d'inefables personatges que em va encantar de conèixer o a algúns, tornar a veure. Seriosos quan calia, amens, divertits, bon vivants quan tocava...  Una sortida molt interessant que espero es repeteixi amb altres motius. 

dissabte, 24 de gener del 2015


Dos films polémicos, por suerte!
           
            Dos films muy diferentes en su aspecto formal, pero con idénticas intenciones, han coincidido estos días. Dos films, que en cuanto a calidad, distan mucho entre sí, como para ponerlos en el mismo cesto. Pero son dos piezas que buscan la denuncia de unos hechos que no deberían haber ocurrido nunca. Me estoy refiriendo a “El crimen de Cuenca” (1979) de Pilar Miró que se proyectó el pasado jueves 22 en la Filmoteca de Catalunya y el documental “Ciutat morta” emitido por TV3 el pasado sábado 17.
            “El crimen de Cuenca”, siempre recordaré que fue prohibida su proyección el mismo día de su estreno, secuestradas todas sus copias y Pilar Miró, su directora, sometida a un juicio militar por haber atentado contra la honorabilidad de un cuerpo militar del Estado: la Guardia Civil. No se podía permitir que quedase impune, sin castigo ejemplar tal osadía. También hay que recordar que en aquellas fechas ya había desaparecido la censura. ¿Por qué toda esta exhibición de poder? Porque el film mostraba los hecho acaecidos en 1910, cuando las autoridades detuvieron a dos labradores, acusándoles del asesinato de un pastor, cuyo cadáver nunca se encontró. Los dos detenidos eran dos hombres considerados difíciles, dos hombres que plantaban cara a cualquier injusticia. En definitiva, dos hombres a los que les tenían ganas, por eso no dudaron en detenerlos inmediatamente. Los había denunciado la madre del pastor. Que al no aparecer el cuerpo llegaron a decir que lo habían troceado, quemado y enterrado en algún lugar. ¿Dónde? Los terratenientes y un juez  pidieron que se les interrogase. Y la Guardia Civil entró en acción, por medio de la tortura, quedando constancia de la salvaje tortura que infligieron a los acusados y de los que no obtuvieron confesión. Juzgados culpables (sin pruebas), se pasaron doce años en prisión (le habían caído 18). Hasta que un día apareció el pastor. Simplemente se había ido del pueblo (huyendo también de su posesiva madre), aprovechando que había vendido unas ovejas y con el tiempo se casó y tuvo hijos, hasta que un día supo de lo sucedido (el hombre no sabía leer), y regresó al pueblo natal para aclarar que estaba vivo.
            Esos hechos acaecidos y documentados, fue lo que Pilar Miró contó en su pelcula ﷽﷽﷽﷽﷽los que no obtuvieron tados, fue lo que Pilar Mirn prisiura que infligieron a los acusados y de los que no obtuvieron ícula. Película que fue prohibida durante diecisiete meses y su directora procesada por injurias a la Guardia Civil. Cuando finalmente se estrenó el film, resultó ser la película más vista y taquillera del cine español. Esto ocurría en 1979, teníamos ya la democracia, pero en 1981 tuvimos un Golpe de Estado comandado por el guardia civil Tejero.
            Hoy en 2015, con una democracia consolidad, según dicen, se está poniendo a la picota a los realizadores del documental “Ciutat morta”, prohibido hasta ahora su pase por TV y su estreno en los cines, a pesar de haber ganado el premio del Festival de Málaga.
            De nuevo la presión de las altas instancias, para evitar su proyección. De nuevo un film muestra la brutal actuación de un cuerpo, esta vez el de la Guardia Urbana de Barcelona, actuación que se quiso tapar en su día, con la participación de autoridades y una magistrada. Con torturas brutales, sin conseguir aclarar la participación de los detenidos, uno de ellos condenado cinco años de presión. En este caso sí hubo víctima: un guardia urbano que desgraciadamente, quedó tetrapléjico, por una maceta lanzada desde lo alto de un edificio (según declararon miembros del cuerpo), también se dijo si había sido una piedra. Una oscura actuación de nuestra Guardia Urbana ¿Y van cuántas? Al trasladar a los detenidos al Hospital de Mar, vieron a una muchacha en la sala de espera, que la detuvieron, por su aspecto anti-sistema. La muchacha se hallaba allí esperando que atendiesen a su amigo (habían tenido una accidente con la bicicleta) y que no habían participado en los hechos sucedidos aquella noche. Esta muchacha fue juzgada y condenada a tres años de prisión. Lógicamente entró en una depresión. Y en una salida se suicidó tirándose de un 7º piso.
            Dos films de diferente índole “El crimen de Cuenca” y “Ciutat morta”, incluso si se quiere, de diferente factura artística, pero que inciden en lo mismo: la mala praxis del estamento del poder. El segundo, en plena democracia, según no se cansan de repetir, consolidada. Pero, las autoridades siguen en su postura contra el film y de quienes solicitan que se reabra el caso judicial. Incluso, es de lamentar, las declaraciones del Sindicato UGT de la Guardia Urbana que ha pedido al Ayuntamiento que emprenda acciones legales en defensa de la “dignidad, imagen y honorabilidad” del cuerpo y contra aquellos que lo hayan podido injuriar. (¿Se están refiriendo a los realizadores del documental?). Para la UGT, la pretensión de la emisión de “Ciutat morta” es “dañar la imagen de la institución”, según han dicho. El mismo alcalde Xavier Trías, dijo que “no es necesario creerse cosas que son bastante dudosas” y criticó los “dogmas”, dijo, que se sostiene en las tertulias. Por descontado, no ha tardado en salir a la palestra el PP, por boca de Alberto Fernández que pidió “Cerrar filas con la Guardia Urbana”, con relación a los hechos del 4F.
            Seguimos pues, en las mismas, 44 años después. Está visto que una película puede hacer levantar ampollas. Eso es lo bueno que tiene el cine que puede ser un arma de acusación ante las injusticias.  

            Rafael R.B.                                         Barcelona 24 de enero 2015

L'arpa i les seves vibracions, 373


Potser ja l'heu vist, fa uns dies es va estrenar al Romea. Ahir vaig anar-hi amb la colla, ens va agradar molt a tots. Nit de teatre pels més exigents, bon text, bons actors, tots set, bona interpretació i una escenografia excel·lent una barreja de tres factors, mitologia, espai intemporal i espai temporal.
Quan vaig veure l'anunci al diari, vaig recordar les classes de literatura de la meva època d'estudiant a l'Institut Maragall. Tres grans escriptors grecs de tragèdies: Esquilo, Sòfocles i Eurípides. Tres grans dramaturgs francesos: Racine, Molière i Corneille. El Romea em donava l'ocasió de reunir-ne dos, un de grec, altre francès, no ho podia deixar passar. Aquí sobre el text d' Hipòlit de Eurípides, Jean Racine escriu Fedra. Ahir  varem  oir el text en català. Són versos alexandrins, entenedors i directes, plens de força, de sensualitat i de dramatisme; m'imagino una delícia sonora recitats en llengua francesa
Tots coneixem la desventura de Fedra, segona esposa de Teseu rei d'Atenes, enamorada del seu fillastre Hipòlit, i aquest amor desbordant i irrefrenable la conduirà, a ella i a la resta de personatges, a un tràgic destí.
Sergi Berbel, descriu en el programa de mà, que Racine compon un retrat profund, apassionat i colpidor del desig i de la sexualitat femenina. Paraules que connecten directament amb els sentiments, que els oculten, o que els provoquen i els fan esclatar.
Penso que aquesta  reflexió sobre les emocions ocultes de les dones, les podríem situar en tots els temps de la Història, uns períodes potser més que d'altres.


És un goig veure a l'Emma Vilarasau, recitar els versos amb diferents modulacions de veu, segons el text, sap crear tots els registres, és un dels factors que més em van agradar. Mercè Sampietro en el paper de confident omple l'escenari amb la seva sola presencia, Lluís Soler amb la seva veu forta i fosca dóna vida a Teseu. Desconegut per nosaltres Xavier Ripoll, en Hipòlit, i també Queralt Cassayas, una figura fràgil però amb la força de la seva reialesa, en el paper de Arícia, la promesa d' Hipòlit.
Escenografia de Max Glaenzel i il·luminació de Kiko Planas.
Dues hores i mitja sense descans d'una bona obra, que us recomano. En cartell fins el 15 de març.

Jean Racine
                                           





divendres, 23 de gener del 2015

Més sobre el Faust de Murnau




L'ENIGMA DE DIVENDRES




Pertany a Barcelona però no en forma ben bé part. La seva característica és una creu que es va plantar per desfer la maledicció de la boira negra que es veu que cobria sovint aquell indret i malmetia els conreus. Val la pena visitar-la i aprofitar-se de les magnífiques vistes sobre la ciutat.
De quin lloc es tracta?

dijous, 22 de gener del 2015



M'assabento amb estupefacció que a España hi ha més de 850.000 analfabets. Si bé un 62% tenen més de 70 anys, la resta no solament han tingut la oportunitat sinó la obligació d'aprendre a llegir i a escriure.
En un temps remot, vaig col·laborar o treballar a temps parcial com es diu ara, en una de les grans editorials de Catalunya. El Ministeri d'Educació havia encarregat uns cartells per a una campanya d'alfabetització i aquests cartells, al sortir de màquines, es va comprovar amb espant (i riures) que en mida gegant posava :CAMPAÑA DE ANALFABETIZACIÓN. Naturalment es van haver d'eliminar i van ser convertits en blocs de notes d'ús intern. Durant anys, a totes les nostres cases, els dibuixos dels nostres fills i les llistes de la compra van ser fets en aquells blocs reciclats.
A tenor d'aquesta notícia penso ara si es van utilitzar per la cara blanca o la de lletres.

CINE


“FAUSTO”
sesión Per amor a l’art
           
             “Fausto” era el film programado en la Filmoteca este martes. La sesión la presentó Octavi Martí que dijo, que esta vez no había referencia pictórica sobre el film, excepto la sugerida por su magnífica fotografía. Para mi sí la había, es lo que a continuación expondré.
            En 2006 visitamos una gran exposición en el Grand Palais de París sobre Walt Disney, procedente del Museé des Beaux-Atrs de Montreal. Algunas de vosotras lo recordaréis. Y digo “gran” por la cantidad y calidad del material allí expuesto. Una exposición como aquella, solo podía llevarse a cabo con rigor y seriedad, dado que se había realizado en ese museo de Montreal y después se presentaba en el Grand Palais. Esa fue una decisión que en Francia extrañó y la crítica se puso en guardia. Pero, resultó una gran muestra.
            Los principales artistas contratados por Disney, para la realización de sus primeros films, fueron centroeuropeos, como Gustaf Tenggren, Albert Hurter o Kay Nielsen, entre otros. Todos con una cultura formación pictórica europea. Ellos fueron los que aconsejaron y documentaron a Disney para el largo viaje de tres meses, que realizó en 1935, con su mujer y su hermano, por Europa.
            Cuando regresa a su país, lleva consigo una enorme cantidad de material comprado para el Archivo de Documentación de su estudio y recopilación que hacía tiempo llevaba en mente. Y que ahora, y gracias a los beneficios obtenidos con Blancanieves, pudo llevar a cabo. Libros sobre literatura clásica, cuentos populares, láminas, cuadros, películas…después de su recorrido por Francia, Italia, Suiza, Inglaterra, Países Bajos (no pisa Alemania, donde su film Blanca Nieves estuvo prohibido por Hitler), en total son 335 libros comprados (90 franceses, 81 ingleses, 149 alemanes y 15 italianos). De autores como los hermanos Grimm, La Fontaine, Collodi…Buscó los libros que contenían ilustraciones de Arthur Rackman, Gustave Doré, Honoré Daumier, Attilio Mussino… los mejores dibujantes de todas las épocas, encontrados muchos de ellos en anticuarios.
            Además, compró cerca de 200 láminas de dibujos de Heinrich Kley, pintor e ilustrador de inicios del s.XX Pero, también hubo adquisición de películas y una de ellas fue “Fausto”(1926) de Murnau. 

 
 Fotograma del film de Murnau

Me detengo aquí para explicar las referencias de este film con la película “Fantasía”(1940). La más clara interpretación, es la escena inicial (en Fausto), con Mephisto extendiendo sus alas sobre el pueblecito que tiene a sus pies, en el momento de aparecer la peste. 

  Fotograma del film de Murnau
 
Esta imagen del film "Fausto" de Muranu, con escenografía de Max Reinhardt, fue la que Disney se inspiró para el fragmento de “Una noche en el Monte Pelado” con música de Moussorgsky. 

 Dibujo preparatorio del estudio Disney


En la sala donde se exponía el material realizado para el film: maquetas, dibujos, bocetos, fotos, story board, etc. se proyectaban en dos pantallas grandes, una junto a la otra, las dos películas para poder apreciar la similitud, y junto a ellas pinturas de Kay Nielsen, inspiradoras de ese mundo gótico, presente en el film.






  
            Pero la inspiración del “Fausto” de Murnau, reaparece además, con el mago del episodio de “El aprendiz de brujo”.




dimarts, 20 de gener del 2015

NUESTRA CIUDAD


Barcelona Parque Temático

No quiero aguar la fiesta a nadie, pero pienso por un momento que noticias como esta de convertir el Paseo de Gracia y la Diagonal, en parques para pasear, tomar el sol y el vermouth, cerrando los laterales al tránsito y poner tumbonas y mesitas, hará revolver las entrañas a quienes, en esta ciudad, no tienen un plato que llevarse a la boca. El Ayuntamiento (que se dice tiene superávit) debería buscar otras iniciativas para solucionar esta miseria que se ha instalado en nuestra ciudad con la crisis. Además habrá quién se lucre con el negocio del alquiler de las tumbonas.  Primero es el bienestar del ciudadano y dejarse de hacer bonita Barcelona. Pasear, podemos pasear igualmente y tomar el sol, tomar un vermouth si lo deseas, BCN precisamente está muy llena de terrazas para hacerlo. ¡¡Ya está bien de ciudad escaparate!! Un poco más de sentido común.



Quan jo era joveneta(força més que les de la foto) els diumenges i festes de guardar era de rigor anar a passejar per la Diagonal  anant i venint i sense altra feina ni despesa. Allí et trobaves amb tots els amics i coneguts i feies allò que en temps dels nostres pares se n'havia dit "fer goma". El territori canònic era l'acera de mar entre Muntaner i Rbla Catalunya i podia allargar-se una mica més enllà segons convingués. No s'hi anava a festejar sinó com els pescadors, a tirar la canya.
Ara es fa saber que per ordre, idea i voluntat del nostre alcalde Trias, aquest espai, ampliat, quedarà convertit en parc per passejar, els caps de setmana i les festes.  O sigui tots a fer goma altra vegada. 
Vivim com els llucets mossegant-nos la cua . Doncs jo, per dur la contrària, em sento calamar a la romana que per fer el vermut m'agrada més. I una d'olives farcides, si us plau.

dilluns, 19 de gener del 2015

ORDRE I DRETS


Qui es aquesta gent?

Alguna cosa està passant, alguna cosa no s’està fent be amb la policia. Porten anys sortint noticies de maltractaments a les comissaries, a gent, a periodistes, no es poden reclamar explicacions a actuacions més que sospitoses. Un atac bestia al carrer d’Aurora amb el resultat d’un home mort o aquests fets succeïts el 4F. Qui no recorda l’ordre brutal que va donar Felip Puig per desallotjar els acampats de la Plaça de Catalunya del 15M. ¿Què passa amb aquesta policia –mossos i guardia urbana-? I ens queixàvem dels “grisos”. Resultarà al final que aquells eren angelets?
No es aquesta, la policia que volem, si algun dia som un estat propi. Els polítics tindrien que posar fil a l’agulla, per limitar aquests abusos.

Rafel R.B.                      Barcelona, 19 de gener 2015

Hi ha dies que el temps marca. Avui plou i el cel és gris uniforme, d'aquells que sembla que mai més no escamparà. Potser és un reflex del que em balla avui pel cap i m'entristeix. 
Estic encara amb la impressió "del reportatge" tan esperat i emès, finalment, dissabte. No podem deixar de qüestionar-nos en quines mans està la justícia, el que hauria de ser el bé més preuat i segur. Evidentment les persones ens equivoquem però en un afer que implica a uns col·lectius tan significatius com Ajuntament, Mossos, Policia etc.  hauria de ser gairebé impossible. És com a grup, com a conglomerat que tenen la seva raó de ser. Individualment no són més que un més. Cada un pel seu compte, sol, no és res; és la seva força conjunta la que els dóna sentit. La seva equivocada força, la seva corrupció, la seva maldat, el seu entestament en l'error els culpabilitza més.
I això no és simplement una crítica (que també) sinó un dolor profund per molts motius començant pel que sento pels més directament afectats i acabant per la part que em correspon de la meva ciutat, pels valors, sembla que esborrats del mapa, ens els que crec, i per aquesta civilització (?) que permet, ha permès i segueix permetent uns fets com els del 4-F.
Totes les altres preguntes no són res en comparació d'això. Com ja he dit, el dia és gris i plou.

diumenge, 18 de gener del 2015

PARIS Y EL ARTE


Nicki de Saint Phalle
            Una mañana gris como aquella, había que ponerle color sin falta, por eso decidimos que era el momento justo y adecuado para ir al Grand Palais y ver la obra que se exponía de Nicki de Saint Phalle (que además, para acabar de redondearlo, estuvo casada con el escultor y pintor Jean Tinguely).

 
Teníamos en mente parte de su obra, vista en los finales de los 60 y los 70 y entre ella las esculturas flotantes en el estanque que hay junto al Centro George Pompidou (inevitable no verlas si uno visita el lugar). Fue una artista popular y a la vez no tomada en serio, se la juzgó superficial y decorativa. Hoy con esta retrospectiva, Francia recupera su arte y le hace justicia, con la presentación de 200 piezas, algunas de ellas de gran tamaño, pudiéndose comprobar cuan equivocados andaban con ella. ¿Naif? Eso fue lo único que vieron entonces, solo eso, quizá porque les interesaba verlo así ya que su lectura era política, además de ser una feminista de las avanzadas. En la exposición, la historiadora de arte Catherine Francblin, explica en el catálogo, para mejor poder entender cómo fue tomada por la crítica y la sociedad del momento que “sus obras son historias sombrías envueltas en abrigos arco iris”.

Fue muy popular, supo servirse de los medios de comunicación, para darse a conocer. Fue amiga de Andy Warhol. Fue modelo y después pintora, escultora, grabadora, performance y cineasta. Quizás lo más conocido de ella sean sus “Nanas”. Esas Nanas, tan atractivas, voluptuosas y divertidas, en realidad eran dardos políticos. Las concibió como armas de subversión. Quiso con ellas, burlarse del hombre que al ponerse a su lado, sus grandes tamaños lo  empequeñecían.

 
La gran sorpresa para mi, fue el saber que pertenecía a una familia aristocrática de banqueros, padre francés, madre americana. Que estudió en un colegio-convento católico, que se casó en primeras nupcias, muy joven y rápidamente tuvo dos hijos. Hasta que un día descubre la pintura de Jackson Pollock y entre sus lecturas, cae en sus manos la literatura de Simone de Beauvoir. Y su vida cambió radicalmente. Lo que yo siempre digo: nada nace porque sí.

 Nicki de Saint Phalle

La última parte de la exposición eran sus trabajos influidos por el Parque Güell de Gaudi que descubrió en una visita a Barcelona.
            Puede decirse que tiene muchos puntos de contacto con el arte Pop y mucho sentido crítico. Una visita (una exposición) doblemente aprovechada.


dissabte, 17 de gener del 2015

L'arpa i les seves vibracions, 372



BACTERIS



Entro al bloc, desprès de quasi tres setmanes de trobar-me immersa en un niu de microbis, virus, febrícula i, finalment un diagnòstic d'un procés bactèria agut de vies altres, res pulmonar, reduït a infecció del nas i ulls. Tot molt poc divertit i que m'ha sumat en un estat de mandra permanent.  El tractament indicat era  d'una tanda forta d'antibiòtics i aquí el que ha servit per minimitzar el procés bacteria ha tingut la contrapartida de provocar-me uns quans efectes secundaris... poseu-hi els que vulgueu i segur que ho encerteu. Ara millorada queda una seqüela de tos empipadora que surt quan vol i, que m'impedeix d'anar a cap espectacle per la por d'una tos inesperada. Res de Liceu, concerts i cinema.
Casualitat o coincidència, el primer hivern passat a la Residència, ho equiparo al primer any dels nadons a la guarderia, que ho agafen tot. Bé, potser no és així en el meu cas, però aquí els refredats van a dojo.
Cosa bona a comentar, els cuidadors han sigut excel·lents, quant he necessitat règim per la panxa, o tisanes calentes a la nit, tot servit amb un somriure als llavis.
Avui he decidit que prou de fer el mandra, que contra peresa/diligencia i, començar a reprendre la vida normal, així que demà tindreu un apunt de Sant Guim de la Plana.







divendres, 16 de gener del 2015


No us sembla bon programa?
És una de les composicions que ha fet la Meri amb retalls de grafismes de revistes antigues. Si en voleu veure (o comprar) algun, entreu a labmots, així, tal qual.
No deixen de se" cadavers exquisits"personals i surrealistes, sorgits de l'agrupació aleatòria de retalls que, en algun cas, es combinen donant lloc a frases sorprenents que et fan pensar, et diverteixen o posen en marxa un mecanisme de creació. 

dijous, 15 de gener del 2015



Avui surt a les llibreries un nou llibre de Pablo Neruda amb 21 poemes inèdits, apareguts en  la ordenació i catalogació de milers d'escrits que es guarden en unes caixes dissenyades per a evitar la degradació del paper i tancades en uns recipients blindats. Sí, és clar, la poesia sempre ha estat una arma llancívola.  Segons diuen, d'aquests poemes, sis són d'amor, uns altres parlen de la Pàtria, el món, els viatges, la funció del poeta, l'ofici... En la meva particular classificació jo els deixaria tots en el mateix feix. Perquè què són els poemes sinó actes d'amor?
Lletraferits, recordeu aquell dia en que la paraula de Neruda va estar entre nosaltres? 


dimecres, 14 de gener del 2015

ARTE


John Constable
            Me ha impresionado esta pintura de John Constable: “Estudio con nube de lluvia” (c.1824). La he visto en el blog El ojo en el cielo que tan bien lleva María Vázquez. Este estudio de nubes, me ha impactado porque, estando pintado en 1824, podría pasar perfectamente, por una pintura actual de estética abstracta, por la fuerza de sus pinceladas, y por cómo llama poderosamente la atención, con esa reducida gama de colores de su paleta. 



Según cuenta María Vázquez, al pintor “le valió alguna que otra crítica y más de una burla”, esta obra suya. Siempre he dicho que las cosas no son porque sí. Y este cuadro es una muestra de ello, puesto que tal como nos cuenta María, Constable, un amante de la luz, comenzó a pintar paisajes cada vez más sombríos a medida que su esposa empeoraba su salud. Cuando ella murió, su arte oscureció y aun así, siguieron siendo hermosos sus paisajes. Pero volviendo a su impactante visión, hoy sería un magnífico representante del arte abstracto, estoy seguro de ello. 



Esa fuerza que me ha transmitido, me ha dejado clavado, hipnotizado, frente a esa visión de la naturaleza, convertida en pura abstracción pictórica. El ojo en el cielo sigue brindado sensaciones, ofreciendo motivos para reafirmarnos en el amor al arte. Vale la pena seguirlo.