divendres, 29 de novembre del 2013

L'arpa i les seves vibracions, 310



                                                  ROMA, II    EL COLISEO

L'alternança de pluja i sol, han sigut la tònica meteorològica de la nostra estada a Roma. Donat que no hem cedit ni un moment a patejar-nos la ciutat, el recurs d'entrar a un cafè a prendre un caputxino esperant passés el xàfac per retornar al carrer i, la solució del secador de cabell a l'hotel per assecar sabates i roba, ens han permès gaudir d'aquesta ciutat museu romà a l'aire lliure.
Enguany hem optat per no anar a Assís ni Florència com els altres anys i, quedar-nos a Roma els vuit dies, d'ells tres intensos de Congrès, que ja en parlarè demà i, visitar en calma el que almenys jo no coneixia de Roma. Així vam dedicar tot un matí a visitar el Coliseum per dins, on un dels companys ens feu de guia particular, ja que com a mestre d'història coneix al detall tot el periode romà des del seu inici fins a la decadència.
Un petit recordatori, sempre en clau de la Roma antiga, construït al segle I en el centre de Roma, era anomenat l'Anfiteatre de Flavi, en honor de la Dinastia Flavia d'emperadors que el va construïr, el nom de Colosseum li ve d'una colossal escultura de Neró, que just estava davant de l'edifici i, sembla que per "portar mala sort" fou enderrocada, tot i que ara dóna nom a l'edifici. Tenia un aforament de 50.000 espectadors, amb 80 files de grades, que des de l'emperador assegut a la primera, segons la categoria de la gent, anaven ocupant les grades fins a dalt. En ell tingueren lloc lluites de gladiadors amb feres i espectacles de diversió. Començat el 70 desprès de Crist sota el mandat de Vespasià, va ser acabat en època de Tito i modificat per Domicià.
Vaig aprendre dues coses: una de les diversions era inundar d'aigua la plataforma per a dur-hi a terme representacions de batalles anteriors guanyades al mediterrà amb lluites amb els enemics, incluits enceses de barques amb foc real, l'altra la confirmació qua allí dins mai hi van ser sacrificats cristians, aquests fets no estan documentats enlloc, si que  foren llençats a les feres en altres estadis on es conserva documentació escrita. La creu que actualment és visible en un costat i que el divendres sant és origen del Via Crucis que presideix el Papa, fou col·locada allí per motius de centralitat de la ciutat. És petita i senzilla de ferro i al meu parer no molesta al conjunt tan colossal.  
És una pena veure l'expoli que ha sofet a travès dels segles, del marbre originari que el cobria en totalitat, sols queden un recó de grades i les cornises més altes, l'altre decora esglésies i palaus de Roma. Posteriorment els terratremols i picapedrés el deixaren en el lamentable estat actual. No obstant encara avui és la icona de la Roma Imperial.
Si puc i se fer-ho us passarè fotos d'aquets matí  tan profitós, que ens va deixar cansats de tan pujar i baixar escales en condicions delporables, des del fosar a la l'ultima grada, mullats de cap a peus. Moderna i ben posada la botiga de llibres i souvenirs on ens escalfarem tot compran llibres i records.  


L'Enigma de la tresca


Què és?
On és?


dijous, 28 de novembre del 2013

LA TRESCA I LA VERDESCA


Déu ens agafi confessats

Verdon, és un jove escriptor de 72 anys que acaba de publicar No et refiïs de Peter Pan, un nou títol de la seva sèrie de novel·les negres. M’interessa la seva descripció del mal: ”La intel·ligència al servei del desig sense cap mena de restriccions per l’empatia. El mal és el que jo vull, ara i no m’importa l’efecte que causi en tu”.
En la natura humana hi deu haver un tret que facilita les conductes antisocials i clarament individualistes. No en va l’Església catòlica, que la sap llarga, converteix la supèrbia en un dels principals pecats.

És molt bèstia, al meu entendre, el cas d’H. Gurlit i el seu robatori  d‘obres d’art durant el nazisme, sí; però i el seu fill? un malalt d’egoïsme o de col·leccionitis per afany propi. I els casos Fabra, Millet, Gürtel i mil etcèteres més ? no tenen tots les característiques del mal? És que no els va passar mai per la barretina que no es pot amagar qualsevol cosa impunement? La supèrbia, la intel·ligència (?) al servei del desig, en paraules de Verdon.  O sigui el mal.

dimecres, 27 de novembre del 2013

Representación de un sueño









METÁFORAS Y MÁS METÁFORAS



Això del blog és com el dia de Reis. Hi ha un moment, quan l'obres unes hores després d'haver-hi posat la teva contribució, veus amb il·lusió la noteta dels comentaris. i els obres amb la mateixa alegria que desemboliques els paquets de regal. És que són un regal. A vegades t'agrada d'allò més, d'altres no massa o ni fu ni fa, però sempre demostren que tot i lluny algú pensa en tu i agraeix el que li dius, tant si hi està d'acord com si no. I quan alguna entrada en provoca d'altres és un regal dels que no s'obliden. Ja sé que tots estem enfeinats o que altres preocupacions distreuen els sentits, però no acabo d'entendre com algú pot privar-se voluntàriament d'aquests plaers tenint-los a l'abast. Aquest blog nostre potser s'hauria de dir La bicicleta perquè fa dies que només li veig dues rodes. Espero que la Maria Teresa torni aviat. I els altres? Recordeu aquella cançoneta d'un esquimal, perdut en el desert?   doncs això. I per si no la recordeu (això no va per la M.) :


Un esquimal perdut en el desert 
entonava cançons amb el seu banjo
per recordar el seu país ...
allà, on ell era feliç.
badabadum badum badum badabadum
badabadum badum badum badabadum
He vingut d´Alaska, dubi dubi dubi dubi ua, ua, ua
Per això en aquest moment, en trobo malament,
degut a la calor i aquest gran vent
Tenia un iglú molt petitó.
No hi havia mosquits, ni teranyines, ni corcs
El cel era blau, les aigües també
ni gota de pols hi havia pel carrer
badabadum badum badum badabadum
badabadum badum badum badabadum



CONTROLANDO EL PESO 
DESPUÉS DE PRACTICAR 
LA DIETA MEDITERRÁNEA



dimarts, 26 de novembre del 2013

LA TRESCA I LA VERDESCA


Visca el pa, visca el vi, visca la mare que em va parir!

Resplendeixen, han fet història, cultura, són or, tenen l'encant de la petitesa, tradició mil·lenària, són diamants naturals, el millor, polivalents, símbol de germanor, fruits de la immortalitat, estrelles taronja, la dolcesa, arrels del mar... Qui no voldria tot això al seu abast? Doncs resulta que tots aquests qualificatius, que fàcilment podem convertit en  imants de recerca de la felicitat, es refereixen al que la terra, per virtut de la dieta mediterrània ens ofereix : oli, cava, calçots, avellanes, préssecs, mandarines, arròs, peix blau... 
Com és d'absurda la cultura. La filosofia, eliminada dels plans d'estudi (ai bàrbara, celaren, darii i ferio ), de les arts què en queda?, història? conais pas, tot allò que en dèiem cultura general i que venia donada per res en particular i per tot en general si no surt en una sèrie no se sap de què va, Bach confós amb unes flors de poders curatius, etc.  Potser pel meu analfabetisme informàtic (per més que m'hi esforci no passo de l'EGB) i d'altres coses que no sé ni com s'anomenen,  estic condemnada a viure en un món que roda en una altra direcció, sense valors ni cap idea directament relacionada amb el passat. Tant com m'agradaria viure en el meu món. Sort que em queda la dieta mediterrània. 

Ideas en acción

He de conseguir ese 

canterano

Querida amiga: Un mueble de estas características me sería muy útil para guardar el revolver, en el primer cajón de la derecha, siempre más a mano. El resto de habitáculos, evidentemente me servirían para guardar los informes que me llegan a diario de Scotland Yard. Los lugares más recónditos y por supuesto algún que otro de más secreto, serían para los documentos más comprometidos.
Me has dado una gran idea, sí, pienso que será de gran utilidad para mi oficio, no había caído en ello. Como tu bien sabes, los detectives estamos siempre rodeados de problemas y acertijos por todos lados, y un mueble de este tipo, un canterano, para ser más exactos, sobre todo para los que trabajamos con métodos tradicionales y no usamos ordenador, me iría que ni pintado, ya sabes que no soy muy dado a las moderneces. Más aun ahora que llevo un caso de múltiples fraudes y corruptelas de políticos, es lo que está de moda, ya me entiendes, y eso genera mucho papeleo. Ya lo estoy viendo, lo voy a llenar muy pronto, hasta incluso necesitaré dos. Se me están acumulando las libretas con anotaciones. En fin, gracias y un abrazo, NOLAN.

dilluns, 25 de novembre del 2013

LA TRESCA I LA VERDESCA



A Bartleby i Cia es parla d'un tal Cadou que no sé si és un personatge real i fictici, com sol passar amb els llibres de Vila Matas i més en aquest. Volia ser escriptor i no va escriure absolutament res. La raó és que sentia que era un moble. .
I jo? em pregunto, quin moble seria? Si el pogués escollir, segurament un canterano isabelí, ple de calaixets i portes  que s'aixequen descobrint racons secrets... En un hi guardaria el que més m'ha agradat de tot el que he llegit, en l'altre el que jo he escrit (aquesta seria una de les portes difícils d'obrir), en els altres, fotos, situacions, amics, regals meravellosos, dies especials, eines rares, el "recado de escribir", olors, músiques, un de gros per les pel·lícules, un per personatges, oficis etc. Podria anar-los obrint i treure cada cop una cosa diferent: l'olor de la magnòlia, el gust del pa, aquell petó, el soroll d'una branca que s'esqueixa, el vellut d'un rat-penat, una mà en la meva, el no soroll de la nit, uns blaus del mar, els xiscles de les orenetes, una veu. Seria com tenir la vida.
Però ara que hi penso, a l'igual que no m'agraden els ocells engabiats, també la vida la prefereixo oberta, a l'aire lliure i transcorrent. Però la del moble és una bona imatge.

divendres, 22 de novembre del 2013

LÈNIGMA DE LA TRESCA



   L'enigma d'avui correspón a la meva estupefacció pel que ara explicaré.

El 1714, en acabar la Guerra de Successió, el Govern (de les Espanyes, of course) va prohibir als catalans que tinguessin més d'un ganivet de cuina a casa i ordenà, al mateix temps, que aquest únic exemplar estigués lligat amb una cadena a la taula. Pena de mort al qui incomplís l'ordre. 
Ves quins collons!, seria la resposta que qualsevol persona de Saifores faria servir si rebés la tal ordre. Jo la faig meva gràcies a la veteranía que m'atorga la meva pertinença al lloc encara que sigui esporàdica.
Avui a La Contra de La Vanguàrdia un cas esgarrifós: una dona explica que el seu ex marit va culminar la sèrie de vexacions i altres etcèteres i finalment la va atropellar, degollar i clavar 16 punyalades amb un ganivet de cuina. Malgrat tot i per una sort (bé, és un dir) no va morir però des de llavors imagineu quina ha estat la seva vida i la de dues filles de 15 i 13 anys actualment, soles i sense ajut de cap mena, ni tan sols familiar. 
L'assassí ha complert condemna d'onze anys dels quinze que li van caure i acaba de sortir de la presó. Es veu que hi ha un policía de vigilància per cada 192 dones en casos similars. O sigui espavila tu sola i ull  viu.
Potser caldria esbrinar si l'ordre del ganivet a taula encara és vigent o va ser derrogada, Ens estalviaria molta inquietud.
Aquesta dona, Marta Anguita, protagonitza un documental "La maleta de Marta" que s'emetrà aquest diumenge dia 24 a les dotze de la nit a TVE. Segurament serà un bon exemple del mostrar i no dir. Res que pugui ser explicable.

dimarts, 19 de novembre del 2013



A tots els Mickey adictes us recomano, avuim que és el 85è aniversari de la seva presentació pública, el bloc de Claudi Puchades : claudipuchades.blocspot.com,es
I entre tant podeu mirar alguna pel·li.




En Llorenç ja és a casa. De moment ha passat el perill. Gràcies a tots els que us heu interessat per ell.

dilluns, 18 de novembre del 2013

L'Enigma


Efectivament és una rèplica del Pavelló de la República, fet per Josep Maria Sert i Luis Lacasa per a l'Exposició Internacional de París el 1937,  en pena guerra civil i que es va convertir en una plataforma informativa de primer ordre sobre els esdeveniments, la lluita del poble i els objectius del govern, abans i en el moment.
En aquest pavelló (l'autèntic) s'hi va exhibir el Guernika, fet expressament. Estava instal·lat al pati, al mig del qual hi havia la font de mercuri d'Alexaner Calder, actualment a la Fundació Miró de Barcelona. D'altres obres van ser un gran mural de Joan Miró: El pagès català (actualment desaparegut), l'escultura d'Alberto Sanchez "El pueblo español tienen un camino que conduce a una estrella" (actualment al reina Sofia de Madrid), varies obres de Júlio Gonzalez i altres. .
Aquesta rèplica es va fer quan el Jocs Olímpics, i en ella s'hi pot veure una rèplica del Guernika. Ara és biblioteca on hi ha un fons molt  important sobre lla Segona República, la Guerra Civil, el Franquisme ... També és la seu del centre d'Estudis Internacionals, fundat  per Jaume Vicens Vives.
Encara que els temes de la biblioteca no siguin del vostre especial interès, val la pena de visitar-lo per fer-vos una idea i intuir el que degué ser l'autèntic en aquell moment.

Són uns ulls d'aquells que barrinen però al mateix temps, uns ulls de nena, de persona que sap mirar i veure, ulls compassius, de saber-se posar en el lloc del mirat, de transmetre emocions. Una mirada neta. I les mans? segur que han feinejat, no cal més que veure-les; i tenen, a més a més el gest d'agafar ja imprès: una cullera, un drap per netejar, una ploma per escriure. Un aspecte de mestressa de casa sense prejudicis i sense escarafalls, de saber fer el que cal fer en cada moment i acostumada a fer-ho, l'aspecte de qui coneix el seu camí i sap on va. Doris Lessing, una amiga de la que ja només tenim les seves paraules i el record del seu gest. Una amiga que ahir va tancar aquests ulls per sempre però que per sempre podrem trobar en els seus llibres.

dissabte, 16 de novembre del 2013

L'arpa i les seves vibracions, 309


                                 ROMA novament

Com diu la tradició, cada viatge a Roma llenço una moneda a la Fontana de Trevi i el desig de tornar-hi es compleix. Demà novament marxo al 26º Congrés del PONTIFICIO CONSIGLIO PER GLI OPERATORI SANITARI, és el quart any que tinc la possibilitat d'assistir-hi, fet que em fa feliç.

Allí coincideixo amb gent de tot el planeta, que porta els seus resultsts i problemes relacionats amb el món de la medecina. L'aula està situada dins mateix del Vaticà, fet que em permet passejar-me per tot el recinte, sempre que porti penjat al coll un cordonet amb una cartrolina que et donen al fer la matrícula, és personal i intransferible.

Les ponències es poden presentar en anglès, francès, italià, castellà i alemany, i  es pot demanar traducció simultania. La durada és de tres dies intensos on escoltes i aprens esperiències de les comunicacions de molts hospitals; recordo de l'any passat esperiències del Perú amb molts pocs recursos i una altra de Australia amb bona financiació estatal, les dues funcionaven bé amb les seves possibilitats.  Les indumentaries molt variades, sobretot les africanes que llueixen vestits de colors llampants i turbans molt vistosos.. 

Nosaltres aprofitarem el viatge i allargarem una setmana per viatjar a Florència i Assís.. A la tornada us explicarè com ha anat tot plegat, congrés i escapades amb tren des de l'estació Terminus.

divendres, 15 de novembre del 2013

L'ENIGMA DE LA TRESCA



El més petit de la colla, el Llorenç, torna a ser a l'hospital amb una infecció de ronyó. Encara està a la fase de proves i per tant no sabem encara, gaire què  Per això no he escrit al bloc però és divendres i l'Enigma em crida. MIllor dit, us crida.
Què és això que us mostro? I Què hi ha a dins?

dimecres, 13 de novembre del 2013


Què hi ha algú?

Potser hauriem d'anar a sopar o dinar plegats, a veure si entre les flors de la taula hi han posat algun micròfon. Perquè no sento res? És veritat que tinc problemes d'audició però encara puc llegir i fa uns dies que res de res. A veure si us animeu.

dimarts, 12 de novembre del 2013


Us dec encara el comentari a l'enigma de la setmana. Efectivament és la casa del carrer Berlinès, tal com va dir en Rafel, al final, al costat de les escales que baixen cap a General Mitre.



L'edifici es diu Alhambra i és una rèplica del palau nassarita, la dinastia musulmana, de Granada. Edifici de Domènec Ballet i Nadal, construït per a un alemany (de Berlín i anomenat "el berlinés" que va comprar un terreny a Josep Castelló i Galvany (sí, el de Can Castelló i molts altres ) al peu del turó de Monterols l'any 1875. 
L'orientalisme arquitectònic va aparèixer per moltes raons històriques i sobretot degut a l'expansió colonial al Nord d'Àfrica, i també vinculat al romanticisme del moment en que l'Orient lligava amb delícies innombrables, exòtiques i refinades. Així s'explica que aquesta casa dugui la llegenda d'haver estat construïda com a acte d'amor del senyor berlinés a la seva esposa, una granadina enyorada. Llegenda compartida amb la Giralda de l'Arboç. Un altra dia us faré cinc cèntims d'aquest edifici i la seva història.

dilluns, 11 de novembre del 2013

LA TRESCA I LA VERDESCA



Aquest cap de setmana hem estat a Sant Julià. A la matinada m'he desvetllat i escoltava els sorolls externs, tan diferents i en aquella hora- quarts de sis- gairebé inexistents. Recordava quan el que allí em despertava era el soroll de la sirena de "La blava", la fàbrica de Roda de Ter, cridant a la feina els treballadors. A Sant Julià eren moltes les dones que al seu reclam, agafaven la carmanyola i el farcellet i sense perdre el pas, trincu, trincu, marxaven a treballar i no tornaven fins la tarda. Jo, des del llit les sentia parlar i riure al passar per davant de casa. Qui sap si en aquells moments també a Roda de Ter, un noiet anava cap a la fàbrica on

Confiava els meus secrets 
a la insensible cridòria de les màquines;
i no s'horroritzava ningú
perquè els meus passos no coneixien ressò.

Avui fa deu anys que va morir aquell noiet, en Miquel Martí i Pol i els seus versos s'escapen pels vidres trencats de La blava , tancada definitivament el 1999

divendres, 8 de novembre del 2013

PANEM ET CIRCENSES

Com m'agrada el doodle d'avui del Google! Dedicat a Hermann Roschach i el seu test.
Jo he jugat molt a fer una taca de tinta en un paper, plegar-ho per la meitat i dir a què s'assemblava. Mai, però, ningú no m'ha interpretat el què volía dir, per la qual cosa em quedo sense saber si em falta un bull.




L'ENIGMA DE LA TRESCA

                                                     
                                                  On és i quina història amaga?

dijous, 7 de novembre del 2013

LA TRESCA I LA VERDESCA

La mort absurda



I si ho pensem bé quina no ho és? Per molt que ens recordin que la mort és part de la vida i tot allò, no podem deixar de pensar en l'absurd en relació amb la mort. Si, sí ja ho sé que no podem ser eterns, que és llei de vida que... però estic comletament d'acord amb l'Albert Camús que va qualificar la mort de Fausto Coppi en un accident de cotxe com a idiota, sense saber, és clar, que ell mateix moriria així l'any 1957 en una carretetra de la Borgonya. 
Ell, l'escriptor de l'absurd de la condició humana. qUIN absurd!


L'arpa i les seves vibracions, 308

                              Aiguamolls de la Moixina


Dins la retina encara conservo viva la bellesa serena dels aiguamolls de la Moixina, que vaig veure i trepitjar aquest cap de setmana. Era la primera vegada que visitava aquesta zona, no la dels volcans ja coneguda i tot que en sabia la història i havia llegit llibres i vist pintures, la realitat d'un dia de novembre amb sol, caloreta i cel blau, va complir totes les meves espectatives amb escreix.
Res que no sapigueu, és un paratge declarat reserva natural d' interès geobotànic. Paisatge de vegetació humida, amb roure pènol, pollancres i salzes rodejats de fonts, que conviu amb gran varietat d'espècies animals .En aquest paratge hi habita un centre de reproducció de cranc de riu autòcton.
Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa sempre humida degut a la poca profunditat del nivell de les aigües freàtiques. Reducte d'un antic llac que omplia la plana olotina i que es va assecar per l'efluvi de la lava del volcà Croscat. Des del segle XIX, ha estat el model indiscutible dels pintors de l'Escola de Paisatgisme d'Olot. Les fotos que poso queden poc lluminoses comparades amb la realitat.



En aquest indret hi ha dues de les fonts més famoses d’Olot: la font de la Moixina i la font de la Deu.
Per completar la sortida, dinar al Restaurant de la Moixina, patates d'Olot i carn amb volets, bon vi i postre de la terra elaborat amb castanyes i carbassa.
Font de la Moixina, actualment un xic descuidada i bruta.

Hi ha un escrit de Joan Santamaria que diu: “Jo no he vist al món una meravella de terra tan perfecta, una beutat tan sadolla de repòs, un dibuix tan clar i tan simple, un pa de verds tan purs i diversos i un riure tan celest com el que fa aquesta ratxosa, graonada de camps i sembradures, de pollancredes i coromines, de reguerons i camins que s’esbandien enllà d’enllà de la ratlla grisa del Fluvià


                               Ermita de la Salut, sens dubte l'espai més pintat de tots els temps.

dimecres, 6 de novembre del 2013

LA TRESCA I LA VERDESCA


A sobre, el tio és interessant, no trobeu?

Llegeixo avui una entrevista amb Mark Z. Danielewski, escriptor novaiorquès que acaba de publicar la seva primera novel·la, la qual ha estat comparada pels crítics amb l'Ulises de Joyce , Moby Dick , Borges i d'altres. Es tracta, es veu, d'un escrit de més de set-centes pàgines en les quals hi ha notes de la compra, bitllets de transport, text, cal·ligrames tipografies diverses etc. Una cosa com la que jo sempre he somniat. Quan escrivim, de fet, molta part resulta que la dediquem a explicar i descriure aquests tipus de coses i que, naturalment, resulta o bé farragós o molt difícil de fer i d'interpretar. Potser sí que la millor manera de descriure és mostrar realment allò que volem fer evident. I encara aniria més lluny. Imagineu que en una novel·la- o el que sigui- poguéssim afegir-hi sons, imatges en moviment, el cinema... Potser és un somni però això sí que sería com la mateixa vida o el mapamundi a escala natural de Borges. El paper de l'escriptor llavors quedaria com aquell que tria, el que ens fa veure el que ell creu important pel seu discurs. Oh que difícil però què apassionant, no creieu? El que més ràbia em fa és la sensació que ja no hi soc a temps perquè em caldria molt de temps per aprendre a fer-ho bé. En fi, una certa frustració deu ser companya de viatge inevitable de fer-se vell. M'hauré d'acontentar llegint la novel·la d'un que ha trigat deu anys en escriure-la i, com ell mateix confessa, es lleva a les 5'30, va al gimnàs, alimenta els seus gats i després escriu tot el dia, no menys de deu hores. Potser com que no vaig al gimnàs ni penso tenir gats...

dimarts, 5 de novembre del 2013

L'arpa iles seves vibracions, 307

FRANCESC VAYREDA



He passat 3 dies a Olot, al cor de la Garrotxa. Una amiga em va obrir casa seva i m'ha ensenyat el més interessant d'aquesta terra tan peculiar. Avui comento la exposició de Francesc Vayreda i Casabó, inagurada el 7 de setembre titulada: De l'impressionisme al noucentisme. La comissària és Mariona Seguranyes, doctora en Humanitats. Les pintures s'exposen a la Sala Oberta del Museu de la Garrotxa d'Olot. Facilitats per fer fotografies de les obres exposades, en podeu veure tres de les més conegudes.


A través de Francesc Vayreda (1888-1929), ens endinsem en les inquietuds de tota una generació d'artistes catalans que van rebre de l'impressionisme i de Cézanne i que es va sentir atreta per Itàlia i la cultura clàssica.
 L'obra de Vayreda comparteix amb la d'altres pintors d'aquest moment la recuperació de les arrels clàssiques i el paisatge entès com a recer de les arrels catalanes, cosa que el portà de ple a una estètica noucentista. Però és amb les figures femenines que Vayreda és partícip de l'estètica del realisme màgic, present a l'Europa d'entre guerres, que proposava observar la realitat des d'una optica nova per fer sorgir allò estrany i diferent.
A més, Francesc Vayreda ha estat un activista cultural imporrtant a Catalunya. Va arrossegar molts artistes amics a Olot i va aconseguir, tal com afirmà Pla, que aquesta fos "la ciutat de Catalunya més acollidora i hospitalària", alimentant així el mite de l'"Arcàdia olotina".
La seva activitat en defensa de la cultura i la llengua catalanes, ben presents en l'esperit noucentista, també es va exterioritzar fermament en la seva faceta política.
Un fragment del quadre Banyistes, il·lustra la portada del programa.


LA TRESCA I LA VERDESCA


Volia posar una imatge del Crit, d'Edward Munch però aquesta que sembla esquinçar-se les vestidures també em sembla oportuna.


Imagino que aquests dies us heu assabentat del cas Gurlitt, un enorme magatzem d'obres d'art en unes mans particulars que en els revolts temps de les purgues del nazisme van aprofitar per acumular-les i viure amb elles amb tota tranquil·litat. En realitat ell les va acumular i el seu fill se n'ha beneficiat fins ara. De tant en tant en venia alguna (d'estrangis, naturalment) i així anava fent. Es tracta d'unes 1.500 obres d'art "degenerat"- Picasso, Munch, Matisse etc. Aquest home, no vull dir-ne senyor, vivia no solament dissimulat sinó que no estava inscrit al cens, no tenia Seguretat Social, ni assegurança mèdica, ni cobrava pensió de cap mena. L'home invisible, vaja. 
Un cop més un cas pel Diablo Cojuelo, que volia destapar les teulades de les cases per veure què feien els seus habitants i que jo sempre tinc present perquè mots cops he pensat que m'agradaria veure què té la gent a casa seva. Per la meva professió he conegut molts casos de col·leccionistes vergonyants que no volen que es coneguin els seus tresors, per raons diverses fàcils d'imaginar. 
Un cas  que ara, i ja era hora, està en mans de la Policia. Que acabarà passant? De moment és secret del sumari. M'atreveixo a creure que l'actual propietari no sabrà res del que havia fet el seu pare i que com que és gran, més de vuitanta anys, no li passarà res. Algunes pintures aniran a parar a algun museu alemany i algunes es perdran pels camins procel·losos de les investigacions. 


Efectivament, una setmana més l'amic Rafel  ha encertat l'enigma. Naturalment era fàcil la seva localització però no tant el seu revers.
Quan l'ajuntament de Barcelona va decidir canviar molts dels noms dels carrers (franquistes, oibsolets etc) es va fer una remodelació total i com que les plaques de marbre sóni cares, moltes les van reciclar per la banda del darrere. Aquest era el veritablement enigma, perquè al revers d'aquesta placa encara s'hi pot entreveure l'antiga.
Francisco Tàrrega va ser compositor i guitarrista. De petit va caure en una sèquia i va perdre molta vista. El seu pare el va fer estudiar música perquè almenys així pogués guanyar-se la vida. I així va començar una prolífica i satisfactòria carrera en aquest camp.

dilluns, 4 de novembre del 2013


De nuevo la mano oscura

       ¿A dónde ha ido a parar nuestro derecho a la intimidad? ¿Pensamos alguna vez que el Estado permitiría el saqueo a nuestra intimidad, que permitiría que se nos espiase? Otro atropello más. Y van…
Esa mano oscura que ha atacado nuestra economía, nuestro sistema sanitario, nuestras pensiones, nuestra cultura, todas nuestras libertades, las libertades propias de lo que debería ser una democracia, ahora, encima nos espía. Tenemos los espías en nuestros teléfonos, en nuestros ordenadores. Ya no nos queda ni nuestro derecho a la intimidad. ¿Qué más vamos a tener que soportar? ¿Y nuestra dignidad? ¿Acaso no cuenta? Por lo visto NO!

Arte

-->
Vale la pena
Para todos aquellos a los que interese todo lo relacionado con el arte: la pintura, la ilustración, la escultura, la literatura, la fotografía, el cine… no dudéis en conectar con

el blog de MaríaVázquez Profesora de Historia del Arte y Teoría de la Imagen en la Escuela de Arte y Superior de Diseño "Ramón Falcón" de Lugo.

diumenge, 3 de novembre del 2013


Tiempos oscuros

Es indudable que, como decía David Foster Wallace, estamos inmersos la mayoría de nosotros en “tiempos oscuros” y que duda cabe que nos están llevando a la destrucción de nuestra paz interior, tan importante o más que la exterior. Todo, a nuestro alrededor, está cambiando a pasos agigantados a peor. Y da la sensación de que esto no hay quién lo pare, cuando no debería ser así. Y para que no lo sea debemos reflexionar sobre lo que es más importante en nuestras vidas, si lo material o lo humano. Cada día, tenemos ejemplos, por pequeños que sean que no lo son, de esta destrucción de cuantos logros se habían ido consiguiendo día a día, con esfuerzo e ilusión. No hay que quedarse en casa, hay que salir a la calle, hablar con la gente, implicarse, rebelarse y desobedecer todo aquello que va contra los principios básicos de la convivencia, la cultura, el bienestar y la justicia. La sociedad está en poder de la derecha más reaccionaria a causa de una mayoría absoluta tanto política como religiosa que lo está destruyendo todo. Que en lugar de apostar por la convivencia está implantando la confrontación, abocándonos al egoísmo personal, al todo vale, y ese no es el camino. Sí, estamos viviendo “tiempos oscuros” y por ello nuestra obligación es cambiar esa involución o nos convertiremos una sociedad muerta irremisiblemente.

divendres, 1 de novembre del 2013

Llenguatge

Un buen texto puede ser
como el sabor de un buen pastel
Un buen libro acompañará
como acompaña un buen café, con copa y puro
y con eso termino mis dibujos.