dimecres, 20 de desembre del 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA




Les casualitats històriques, molts cops, constitueixen una font de sorpreses. Avui, dia de reflexió abans de les eleccions, resulta que és el dia de l'Escepticisme. No em direu que no és premonitori. Però més enllà de la pròpia reflexió i de les vostres, que ens han de dur a demà , penso que malament si en un dia hem de decidir el que no ens ha acabat de fer el pes en mesos. Bé deixem'ho que ja estem embafats de tanta reflexió i permeteu-me que faci esment d'una dada familiar interessant. Un avantpassat meu per part de mare, Pau Ignasi de Dalmases, a començaments del segle XVIII comprà uns terrenys i es va fer construir el Palau Dalmases del carrer Montcada. Va ser un singular prohom que reuní una important biblioteca  molt freqüentada pels saberuts contemporanis, importants homes de negocis i de la noblesa amb els quals van fundar una Acadèmia a l'estil de la de Plató a Atenes.En van dir L'Acadèmia dels Desconfiats que expressava la qualitat predominant dels fundadors. Com a marca  social van escollir la imatge d'una barca a punt de naufragar en un mar esvalotat i una altra, desarborada o en construcció, a la sorra . La divisa era Tuta quia diffidens, amb la qual volien significar que les seves forces eren limitades en el món difícil que els envoltava. No em direu que tot plegat no té un significat actualíssim!
I per acabar us diré que Pau Dalmases que s'havia manifestat clarament contrari al rei Felip ( 1701) d'infàusta memòria, va ser perseguit i empresonat, però després de la guerra (de Successió) va revifar de nou l'aventura de l'Acadèmia, que encara subsisteix, amb un nou nom : l'Acadèmia de Bones Lletres que va seguir al Palau Dalmases fins fa pocs anys. (si voleu més informació podeu consultar Google Acadèmia dels desconfiats).
Potser, aplicant-me l'escepticisme, ve a tomb aquell refrany castellà que diu : de casta le viene al galgo...

dimarts, 19 de desembre del 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA




 

Avui és un dia bombolla. El Nadal és a la gran pantalla però encara no s'han apagat o encès els llums per començar la festa. Al rebost hi ha tot el que caldrà per preparar els àpats i la nevera espera allò d'últim moment. Avui no és tard ni d'hora. Tot és present però no ha engegat encara. És el dia en que puc preguntar-me com serà aquest Nadal. Una bona part ja la sé: més o menys com sempre però cada any té petits o grans detalls que el fan diferent. Aquesta espera és una part molt bona del Nadal: tot és possible, més enllà de l'impossible. I enguany hi ha un fet que segurament serà decisiu en el sentiment de tots. També l'espero amb un cert desconcert i amb esperança.. aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada, pàtria.
   Creia que us parlaria de neules i torrons i ja veieu... però encara que no no el focalitzem el Nadal s'acosta, la vida pas  pas.

divendres, 15 de desembre del 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA



Tornem a estar en un d'aquells grups de dies en que el temps s'acosta i fa nusos difícils d'afluixar. Tot el dia fem coses i sempre en queden encara moltes més per fer. No em vull angoixar; aniré fent de mica en mica i gràcies a la bona organització espero arribar sencera i amb ganes al dia de Nadal i als que seguiran. Compres i feines m'evaporen les hores. Preneu el que pugui anar escrivint però...
Avui tenia ganes de parlar-vos de la mania col·lectiva de dir que tot el que ha anat passant i el que passarà encara "ja t'ho deia". Sembla que visquem en un país de vidents i quatre eixelebrats que ho fan tot malament. Com que no tinc temps us deixo aquí aquest apunt de reflexió perquè hi penseu i que ens ajudi a preveure el que hem de fer el dia 21. SENY!

dimecres, 13 de desembre del 2017

L'arpa i les seves vibracions, 471



Resultado de imagen de belenes de navidad

Benvolguts amics del bloc. Demà marxo, uns dies, cap a San Sebastian  a casa d'uns amics que m'han convidat. D'allí ja marxaré directe a Burgos on passaré totes les festes amb companyia de la meva germana i la seva Comunitat Franciscana.  No sé si tindre oportunitat o temps per entrar al bloc, així que us desitjo a vosaltres i la gent que estimeu unes BONES FESTES.

dimarts, 12 de desembre del 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA



Només em faig una pregunta, de la qual ja en sé la resposta: Hi ha algun dels mitjans i grans Museus del món en el qual totes les peces exposades siguin del país i tinguin tots els documents acreditatius de la propietat de totes les peces, en regla segons les lleis vigents? Recordo, sí, les aferrissades discussions sobre el tema en les reunions de l'International Country of Museums (ICOM) durant el meu temps al Museu de Ceràmica de Barcelona. Tots tenien (teniem?) coses a reivindicar i coses a dissimular...

dilluns, 11 de desembre del 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA I L'ENIGMA


Hola amics, bentrobats. Després d'aquestes petites vacances torno renovada, descansada i contenta. Hem fet molta feina i quan calia, la llar de foc era el lloc de trobada i escalfor diversa.
 Un cop tornats a la normalitat parlem de l'enigma del pont. Segurament heu endevinats que es tracta del de Martorell, el paisatge és indiscutible : Montserrat al fons. Potser no cal explicar-ne la llegenda ben coneguda de tots. Demà serà un altre dia..

diumenge, 10 de desembre del 2017

L'arpa i les seves vibracions, 470


Resultado de imagen de liceu barcelona la incoronazione di poppea
Jean_Chistophe Spinosi
L’INCORONAZIONE DI POPPEA, és una de les millors òperes del primer barroc, del  compositor Monteverdi, escrita un any abans de morir. Enguany el Liceu la representa tot  commemorant  el 450 aniversari del naixement d’aquest músic.
Estrenada a Venècia el 1642, va ser la primera òpera lluny de la temàtica mitològica, vigent fins aleshores i centrada en un tema històric. Va ser aquesta l’última composició de Claudio Monteverdi (1567-1643) que planteja, amb el seu llenguatge propi i característic, un savi equilibri entre elements còmics, dramàtics i seriosos al llarg del pròleg i dels tres actes de l’obra.
Avui l’hem sentida dirigida per Jean-Cristophe Spinosi, music i coreògraf, dirigint la orquestra de l’ Ensemble Matheus.
El llibret de Giovanni Francesco Busenello, membre dels Incogniti, secta de costums immorals i flagell de la moral cristiana de la Sereníssima República veneciana. Es basa en un episodi històric, el refús de l’emperador Neró de la seva esposa Ottavia per casar-se amb Poppea, envejosa cortesana que acabarà sent coronada emperadriu de Roma.
La partitura conté diversos madrigals, cançons pròpies del barroc. Aquesta culmina amb el cèlebre i bellíssim duo d’amor “Pur ti miro, pur ti godo.  O mia vita, o mi tesoro” . Nosaltres, hem tingut la sort de sentir-la cantada per dues veus excepcionals; Sabina Puértolas, aragonesa, en el paper de Poppea i el contratenor corea- canadenc David DQ Lee.
Si teniu una mica de temps, durant aquestes festes, us recomano que escolteu el duo d’amor entre Poppea i Neró, el podeu baixar del You Tube. Segur que us aixecarà l’ànim

Resultado de imagen de sabina puertolas
Sabina Puértolas
Imagen relacionada
David DQ Lee















dimarts, 5 de desembre del 2017

LA TRESCA I EL SEU ENIGMA




 Tancat per
fins dilluns 11 (uau !!!)

De pas l'enigma és saber de quin pont es tracta.

dilluns, 4 de desembre del 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA




Carlos Redón és l’autor del XUPET NEGRE que ben segur heu vist dotzenes de cops per moltes parets i espais de la ciutat. Aquet motiu s’ha convertit en la seva marca i ell, en Carlos Redón, un dels clàssics dels grafiters de tot el món, un aspecte de l’art contemporani que no podem obviar. No són els pintors i escultors de segles passats els únics que mereixen ser tinguts en compte; l’art evoluciona com tot allò que és una manifestació del pensament i del sentiment.
 Com podem llegir a Google, Carlos és un autor, que amb el seu treball en companyia d’altres graffiters, han contribuit a posicionar Barcelona entre les ciutats capdavanteres de l’anomenat “Street Art” Europeu. 
Si el voleu veure en acció cliqueu a :

divendres, 1 de desembre del 2017

L'ENIGMA DE LA TRESCA

De fet és cosa de nadons però Barcelona n'està plena, negre sobre qualsevol color. I s'ha fet tan famós que és un signe representatiu de Barcelona, conegut a tot el món (en un determinat aspecte).

dijous, 30 de novembre del 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA



Parlava l'altre dia de les històries dins d'una història. Això mateix he vist en la pel·lícula d'Isabel Coixet en que la història de la llibreria s'ofega en l'altra, la de la dona emprenedora en una societat retrògrada. Potser el que està equivocat és el títol que ens provoca unes expectatives, per a mi, no acomplertes. Però vaja, cada autor té la prerrogativa de poder crear el que més li plagui i fer-ho de forma personal i intransferible. Si connecta amb els espectadors o no, es un altre tema. La peli està ben feta i segurament agradarà molt a molta gent. Tot s'ha de dir.

LA TRESCA I LA VERDESCA




Hi ha llibres breus i llibres infinits. 
Quina frase més bona i engrescadora. Els breus, si bons (no és excloent), bé sinó fora! I els infinits són aquells que mai s'acaben, els que sempre t'agrada tornar a llegir o almenys fullejar i en treus un entusiasme pel llenguatge, un record emocionat, un gir, una idea. 

Llegir, gaudir, recordar, inspirar-te, evocar, trobar, sentir-te acompanyat, trobar, comprendre, , desxifrar, emocionar, animar, endevinar, penetrar mons, copsar sensacions, sentiments, vides... llegir al sol, a l'ombra fresca, fins que ja no t'hi veus, adonant-te que han passat les hores  sense sentir, fent passar al davant la devoció que la obligació. llegir, llegir convertint-te en  estàtua d'ombra en un balancí que es converteix en camp gravitatori  respectuós pels que t'envolten, llegir sense més ,  exemple de passió,  respecte, educant immutable...llegir. Llibres breus o infinits.

dimecres, 29 de novembre del 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA




Qui no ha vist Casablanca? Ara fa 75 anys dels fets que són el seu teló de fons i ahir me la vaig posar i tornar a disfrutar de nou. Quina meravella!!! No és la meva intenció fer-ne la crònica cinematogràfica perquè tot i haver vist molt cinema mai no em veig amb cor. Per a mi el cinema són emocions i sí, és clar, millor que s'expressin en tècnica impecable i per uns actors que ens transmetin aquesta emoció com si realment fossin qui la pateix. I a Casablanca no hi ha dubte que tot això s'acompleix: una trama impecable, uns actors meravellosos, unes situacions, unes emocions que van molt més enllà  de les expectatives.i també uns fets sinó reals al peu de la lletra, basats en la realitat.
Per tant és interessantíssima per molts motius. I la barreja de tots ells és el que la fa meravellosa pels segles dels segles. Si no la teniu, busqueu-la i gaudiu-la. I si no la trobeu... jo sempre estic a punt per tornar-la a tocar. Ai aquella llàgrima, ai aquells ulls, ai aquell lleugerísim tremolor... fantàstca!

dimarts, 28 de novembre del 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA



Efectivament, és el Museu de l'Emigració. Com tu deixes entreveure, M. Teresa, amb una mena d'humor negre, potser avui no seria la mateixa esperança la que guiaria als que vinguessin, però no es pot negar que, temps era temps, Catalunya va ser no només esperança sinó realitat. Tant de bo s'aconsegueixi de nou, no pels "altres catalans" sinó per tots els hi som ara i també pels que han marxat i són lluny nostre.

dilluns, 27 de novembre del 2017

L'ENIGMA DE LA TRESCA


No sé què vaig fer divendres que no vaig acabar de publicar l'enigma i ho faig avui



Un tren ens hi espera. ple de l'esperança que l'omplia i que tantes vides va solucionar. Un lloc per l'emoció. A Sant Adrià. I és un Museu.

dijous, 23 de novembre del 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA



DESIG
ansietat, anhel,... sentiment que produeix la voluntat de posseir o gaudir el que es desitja i que si no es produeix provoca frustració i insatisfacció.
Va des del neguit de cobrir les nostres necessitats materials fins als més sofisticats i complexos i és un potentíssim motor de les nostres vides que en realitat es mouen en la seva esfera, amb la conseqüent frustració o plaer.
Però, sempre però, em pregunto si no és més potent l'expectativa, si no és millor l'espera , temps en que tot és possible encara, que no pas un problemàtic acompliment. Sinó com entendre la força d'un desig expressada en la contemplació d'un estel fugaç ?
O tal vegada és allò que la guineu quan no les pot haver, diu que són verdes.

dimecres, 22 de novembre del 2017

LA TRESCA LA VERDESCA



Ahir a classe parlàvem dels mil aspectes del relat i concretament del que hi ha en ell o bé el fa. Si el que s'explica és només una història lineal, per molt ben explicada que estigui això sol no la converteix ni en conte, ni en novel·la. Cal que en ella s'hi amagui una altra de secreta. I és en la resolució del conflicte (positiu o negatiu) que sorgeixi entre les dues on pot convertir-se en literatura. Bé, la cosa és molt més complicada i tampoc no pretenc fer una classe. El que vull dir és (ja està, ja ha sorgit la segona història d'aquesta història d'avui ) és que intentem, al llegir, a l'escriure o en la nostra pròpia vida, veure la història amagada que la valoritza. En la crònica d'una excursió, per exemple hi ha no tan sols l'itinerari sinó l'entesa d'un amics que l'han duta a terme, l'amor al propi país... , en un escrit sobre la situació política s'hi amaga un criteri format per l'educació, un criteri resultant d'un sentiment familiar ... Curt o llarg, segons de què tractem, aquest leit motiv hi ha de ser, com en una partitura, amagant-se i sortint de tant en tant. Llegim entre línies. Potser aquí hi hagi la verdadera historia.

dimarts, 21 de novembre del 2017

L'ENIGMA DE LA LA TRESCA



lA SOLUCIÓ  era: LA CASA VICENS que ja està restaurada i llueix en tot el seu esplendor. Es fan visites acompanyades i cal trucar abans per reservar. Si us interessa, entreu a Internet i poseu casa Vicens; allí posa els dies amb places lliures i les condicions.
El poeta pastisser era, naturalment, Josep-Vicens Foix que com podeu deduir la única concomitància que presenta amb la casa és una coincidència de nom.
Vinga, vinga, a trescar i fer cultureta. que bé s'ho val, malgrat que és una mica careta la visita.

dilluns, 20 de novembre del 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA




Llegeixo esfereïda l'entrenament que està fent la policia de Girona (per algun lloc s'ha de començar ) de pistoles elèctriques - Tasser pels amics i coneguts- que immobilitzen a l'acte a qui és disparat i rep l'impacte de dos arpons, per paràlisi muscular, suposo que temporal.. Us ho imagineu? Vivim ja en una pel·lícula. Americana, per suposat. Quan jo era petita i ens assabentàvem d'alguna cosa estranya o violenta, recordo que el meu pare i molts altres pares, deien...bah! això només passa a Amèrica. I tots ens quedàvem tan amples perquè, malgrat tot, sabíem de què ens parlaven. Ja ni això. (1)  Ara vivim a la selva de sigles i paraules en anglès que ningú no es molesta a traduir. Som culpables de no saber més que l'anglès "de viatjar" o d'estar per casa i, en general, importa un rave fer faltes d'ortografia en català o castellà.  Estic amoïnada perquè em perdo la meitat del que diuen els diaris : fashion breack, black friday, halloween, Merry Cristmas i totes les sigles que seria prolix enumerar. Però al passar pàgina em tranquil·litzo una mica al llegir que els Serveis Funeraris de Barcelona (SFB) ha iniciat un procés de reestructuració en la gestió de...etc entre els quals destaca la rebaixa dels funerals. No sé perquè : total qui es mor és perquè vol. O no coneix el meu cosí.

1-Tinc un cosí que de petit, era grassonet i bonàs;quan jugava a guerres ell tenia una pistola de ressuscitar. .

divendres, 17 de novembre del 2017

L'arpa i les seves vibracions, 469

Resultado de imagen de els colors de la tardor
ELS COLORS DE LA TARDOR
Resultado de imagen de les fonts del cardener
Les Fons del Cardener
Sortida obligada de cada tardor, escapada per veure i fotografiar els canvis cromàtics de les nostres contrades muntanyenques.
Dissabte sortim amb cotxe amb la idea d’anar cap a la comarca de les Fonts del Cardener, en terres solsonines.

Parem per esmorzar a Súria, en un bar del Passeig.

Pel camí constatem que, per ser tan avançada, la tardor, respecte a les sortides dels darrers  anys, ja no són tan espectaculars els colors de les fulles dels arbres i que a molts, les fulles, ja els hi han caigut.

La primera parada la fem a Les fons del Cardener a un kilòmetre de La Coma, on neix el riu. L’aigua brolla per dos petits canons, és freda i molt bona, diuen que cal beure-la in situ. Fem les fotos dels salts que anem trobant i, cap avall

Seguim cap a Sant Llorenç dels Morunys, al nord de Solsona, a la vall del Lord, al peu de la Serra de Port del Comte.

Antigament Sant Llorenç dels Morunys, era conegut per Sant Llorenç dels Piteus, degut a la immigració, que a l’època medieval, va rebre de teixidors procedents de la regió francesa de Poitou. Ens expliquen algunes llegendes molt jocoses.
Imagen relacionada

Visitem el poble, prou conegut per altres sortides, sempre a la recerca de quelcom nou. Queden restes de l’antic recinte emmurallat i en forma de pentàgon irregular. Passegem per la plaça Major, carrers del voltant i fem compres de pa i embotits.
Visitem, també, l’església romànica del segle XI, conserva fragments de pintura mural, un retaule gòtic, l’altar major barroc  i al lateral la capella xorigueresca de la Mare de Déu del Colls, obra de Josep Pujol iniciada el 1773. També un bonic claustre del s.XVI.
Resultado de imagen de sant llorenç de morunys

Després de la caminada, tenim gana i anem al restaurant Molí del Pont, on ens serveixen un dinar de muntanya,
Resultado de imagen de olius

Fem una breu parada a Olius. Visitem l’església de Sant Esteve del segle XII amb la seva  cripta romànica de tres baixes naus, de tanta anomenada, que invita al recolliment. No ens oblidem de visitar el cementiri modernista, obra de Bernadí Martorell, prou interessant,i tot seguit retorn a casa.  
Resultado de imagen de els colors de la tardor

L'ENIGMA DE LA TRESCA



Ja sabeu quina és la  destinació preferent de visita interessant? El nom fet cognom és com el d'un poeta català molt dolç, però en més senzill.

dimecres, 15 de novembre del 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA



Després dels dies d'informacions convulses, en que mai aconseguiem estar informats del tot per la  voràgine d'esdeveniments sense aturador, ara ens trobem en un període de calma. Aquests moviments pendulars són una constant de la vida No us heu fixat que fins  tot en un viatge en avió hi ha un moment en que el soroll dels motors decau i sembla com si l'avió estigués suspès a l'aire i seguirà i seguirà així per sempre més? A continuació ve l'acceleració dels preparatius de l'aterratge, es trenca aquesta màgia., tot es precipita i l'únic que sabem del cert és el temps que fa al lloc on preveiem acostar-nos. En qualsevol aspecte que repasseu és el mateix. I ara és en la política. Inclús els diaris aquests dies són més prims i proliferen les notícies intranscendents perquè bé han de publicar alguna cosa... És la calma després de la tempesta o bé la d'abans? Cordem-nos els cinturons i estiguem atents a les maniobres d'aterrament! La temperatura és fresca i es preveuen ventades.

LA TRESCA I LA VERDESCA




Avui fa vint anys que va morir en Juli.
Un dia de comprensió de la relativitat: que a prop- que lluny.
Ahir vaig llegir que Maria Casares va escriure vint anys després de la mort de Camús: perquè si una vegada, gràcies a l'amor, has deixat d'estar sola, ja no estaràs sola mai més.

dilluns, 13 de novembre del 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA





La Unió Europea ens vetlla. Potser no ho abasta tot però sí alguns aspectes (i no serà, espero, per allò de qui no té feina el gat pentina). Ara han destinat 4.000.000 d'€ a un projecte de creació d'un "coach" personal perquè ens ajudi als ancians (sense eufemismes) a viure millor. Per la tablet, el telèfon o altres, ens dirà què hem de menjar, ens aconsellarà que fem exercici, que no estiguem gaire davant de la tele etc. i suposo que inclús el que hem de votar o com ens hem de vestir.Tot això segons uns paràmetres a la nostra mida o sigui amb control, sempre control. Això estaria bé per qui ho vulgui i ho necessiti (algun gat despentinat), però a mi, de moment, que em deixin fer una mica el gandul, dormir o vetllar si el llibre que llegeixo m'addueix o tinc ganes de veure una peli vista mil cops, fer la migdiada o no i dinar carn amb bolets si em ve de gust i m'ho puc permetre. Diria que amb els anys ens hem guanyat aquesta llibertat; total pel que ens queda!

divendres, 10 de novembre del 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA



Des de la nit dels temps (ja em perdonareu l'exageració literària), els bolets han estat no solament un signe del pas del temps sinó una mena de símbol patri, quan inclús la natura, ens era propícia. Ara, almenys aquest any, n'hi ha pocs i per tant.... Des que han proliferat les fruiteries clòniques que en realitat són petits supers de barriada, quan arriba la tardor i amb afany de fer justícia, fan aparició una mena d'engendres que ells anomenen bolets. Tenen la forma més o menys de rovellons o de rossinyols però els primers són bruts, rasposos, dificilíssims de netejar si no és amb aigua (horror!) i els segons durs, enravenats, d'un groc suspecte i sense olor ni gust. No sé què pensar, si mare Natura ens aplica un 155 o és una invasió de forces estrangeres que ens volen mal. Quina pena que aquells fricandós amb moixernons que havien penjat del rebost des de l'estiu, els canelons amb ceps, la sopa de gírgoles, la pasta amb múrgoles i anxoves i, i, i milers d'altres siguin només una forma de nostàlgia pàtria. Potser aquesta entrada d'avui em costarà penes de presó. Si fos així i acabés a la picota, demanaria com a últim desig un rostit de conill amb trompetes de la mort.

dijous, 9 de novembre del 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA


El punt de vista és el que defineix la mirada i per tant afavoreix la interpretació. Hi ha tantes realitats com mirades. Aquesta no és una frase ben trobada, penseu-la bé i sentireu la seva veritat. No hi ha fets totalment objectius, o encara que n'hi haguessin, el que veuríem dependrà de si la nostra és una mirada atenta, propera, de prop o de lluny, vista de cara, bonista o enverinada. Sabem quina és la nostra? la de veritat, la que surt de dins, madurada i que ens du a l'acció i també a la comprensió? Fixeu-vos que quan tenim la mirada tèrbola, el remei és rentar-nos els ulls amb llàgrimes (medicinals). Serà aquesta la solució?

dimecres, 8 de novembre del 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA

Sí, efectivament, la vida segueix. Encara que els esdeveniments i el panorama no acompanyi ni puguem deslligar-nos d'altres reflexions que no siguin EL TEMA que omple la nostra estupefacció, les nostres esperances i moltes altres coses, la vida ha de seguir. Podeu perdonar-me l'abandó de tant de temps? Ara soc com un convalescent que reprèn la vida a poc a poc.
I avui, dia d'aturada de país, jo, si en soc de rebel, em poso en marxa.encara que només sigui al Bloc.
Les aturades de transports no em deixen sortir de casa per por de no poder fer marxa enrere si estic massa cansada i llavors, ves què he de fer si no vull caure de nou en la consulta compulsiva de les notícies de la TV? Dons aquí teniu el que he fet:

Després de dinar, en plena lluita per no quedar-me adormida, agafo l’iPad i començo un llibre nou, comprat per impuls, sense saber res del relat ni de l’escriptora, d’aquella manera que solc fer i que potser dóna bon resultat o no.
Al cap d’un temps em trec les olleres perquè em fan mal entortolligades amb una part dels audiòfons. És fosc, no del tot però ni rastre de sol, només una mica de llum. Fa poc es va canviar l'hora i potser per això em sento desconcertada. Sona una campanada del rellotge del menjador. Un quart, de què? Miro el de polsera i és de set. Un vas gran amb un dit d’aigua que tremola, lleuger i els llavis frescos. El comandament de la TV en un racó i el mòbil apagat. El llum de peu encès; quan ho he fet? i un lligam del pensament o del sentiment unit a l’iPad que acabo de deixar al costat de les olleres. Em sorprenen els meus mobles, els llibres, l’escala , la cuina al fons. M’aclaparen els petits sorolls dels veïns que no he sentit fins ara. Un estranyament de quietud, de tot el que és fora de mi i que no parla però sento que em contempla. Tot el que ha provocat aquest panorama, aquella escalfor i el remolí d’unes persones (que no personatges), d’uns fets que m’han dut des de Nova York al Canadà, a Alemanya, a Palestina... on he patit, conegut, entès... són a la pantalla ara negra i quieta. I no he acabat. Em faré un te i seguiré pel temps i llocs desconeguts, per les vides que estic coneixent, buscant, volent saber-ne més. El poder immens de l’escriptura que transmet i arravata. Seguiré llegint, en un temps sempre massa curt. I em trobaré ja de nit fosca, asseguda al meu sillonet, sense poder pitjar el botó d’apagar, presa, molt fondament, del que acabo de llegir : Marcas de nacimiento de Nancy  Huston.

dimarts, 7 de novembre del 2017

L'arpa i les seves vibracions, 468



                                               ROMEU I JULIETA
                     LE BALLET DU GRAND THÉÂTRE DE GENÈVE

Resultado de imagen de sara shigenari ballet

Música russa del segle XX. Prokófiev el 1938 va presentar a Brno la versió musical  de Romeu i Julieta un ballet considerat, en aquell temps, impossible de ballar per la seva complexitat rítmica.

Amb el temps, Romeu i Julieta s’ha convertit amb el ballet més representat del compositor rus i en la versió musicalment més famosa sobre la tragèdia shakespeariana.

Avui, tenim la sort de veure al Liceu, la versió a mig camí entre tradició i modernitat de la coreògrafa suissa Joëlle Bouvier,  per a la companyia del Grand Théâtre de Ginebra. L’obra que Bouvier va estrenar amb gran èxit el 2009,  ens situa en un marc intemporal en el qual l’anunci de la mort dels amants a l’inici de  l’espectacle dóna motiu a un relat d’una gran bellesa i sensibilitat. Companyia formada per 20 ballarins.

Resultado de imagen de sara shigenari ballet

La posada en escena com el vestuari es mostra atemporal, perquè aquesta historia té lloc, ha tingut lloc i encara haurà de tenir lloc a tot arreu. La finíssima escenografia de Rémi Nicolas consisteix en una pendent de color coure que podria convertir-se amb una dalla.
No segueix l’argument de l’obra de Shakespeare, sinó que es concreta en l’essencial de la història dels amants de Verona i en les situacions fonamentals. Amb quatre personatges diferents n’hi hi ha prou per muntar l’escena, Romeo, Julieta, Teobaldo i Mercutio, mentre la resta de la companyia ofereix la seva dimensió col·lectiva a aquesta tràgica història familiar. Director del ballet Philippe Cohen
Resultado de imagen de sara shigenari ballet

Els ballarins es fonen amb la música intensament bella de Prokófiev interpretada per  l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, dirigida per Manuel Coves. Els moviments dels seus cossos expressen la dolçor o la fúria segons les escenes i troben el ritme en moviments corporals, elevacions, mobilitat i ruptura. Tots descriuen l’apassionada aventura dels dos amants.

Julieta és interpretada per Sara Shigenari, jove ballarina japonesa.

Durada de l’obra una hora i vint minuts.

Dues marques patrocinaren la vetllada, Loewe i el BMW i que des d’una llotja del prosceni dret, ben il·luminada mostrava el seu anagrama, fet ben poc freqüent en el Liceu.










diumenge, 22 d’octubre del 2017

L' arpa i les seves vibracions, 467


Resultado de imagen de teatre victoria

Ni Auditori, ni Liceu. Ni una gran simfonia, ni una òpera de Rossini ni de Verdi, com les dues últimes que hem vist; aquesta nit, optem per una música més desimbolta.
El Teatre Victòria, ens ofereix, Cabaret, una versió musical de la pel·lícula del mateix nom que la majoria coneixem.
En el context històric del Berlin nazi dels anys 30, ric però ple de contradiccions, al mateix temps, la historia tendre i trista és  representada per uns personatges coloristes i plens de detalls. Personatges forts amb grans debilitats. La vella propietària d’una pensió supervivent de l’holocaust, que s’enamora com si fos la primera vegada. Un ric que trafica amb divises a favor dels nazis, una prostituta que busca l’amor en els mariners, un fruiter jueu que sap perfectament que la tempesta passarà i una actriu decadent que canvia de parella segons l’humor que té...
L’acció passa  prop del Cabaret Kit Kat Klub. Bona excusa per presentar uns números de varietats del més pur estil berlinès. Tot el que passa dins del cabaret, és una metàfora de que i com  viuen els personatges.
Excel·lent partitura, la lletra conté frases enginyoses i càustiques, que el Mestre de Cerimònia, impecable, no té cap pudor a l’hora de presentar, ridiculitzant, els personatges.
Aquesta nova versió es va presentar al Teatre Rialto de Madrid amb una producció de SOM Produce i es va consagrar com el gran èxit de la temporada 2015-2016. A Barcelona ve de la mà de 3xtr3s (Tricicle, Dagoll Dagom, Anexa y Artistic Events) amb l’acord de SOM Produce, amb un talents de repartiment i dos nous protagonistes catalans: una brillant Elena Gadel en el paper de Sally Bowles i el popular Ivan Labanda com el Mestre de Cerimònia,
Tenen un ganxo especial les conegudes cançons que el públic coregem, com Willkommen, Cabaret, Money Money i May be this time,
A l’entreacte s’ofereix al públic l’opció, que no acceptem, de  passar  a les bambolines, a saludar als actors i degustar una copa de cava i unes ostres, amb el preu afegit de 15 euros, sobre el preu de localitat.
Pel fet de que els papers principals siguin interpretats per dos   actors barcelonins, coneguts per la seva trajectòria dins del teatre.  A TV3, per la seva intervenció en els programes de Polònia i Crakovia. També en diversos musicals, entre aquests el conegut  “El Petit Princep” que han interpretat junts, dóna d’entrada un plus de fama.
La durada és de dues hores, trenta minuts, amb l’entreacte. 
Resultado de imagen de cabaret teatre victoria critica

Resultado de imagen de teatre victoria

dimarts, 17 d’octubre del 2017

L'arpa i les seves vibracions, 466

Imagen relacionada

15 d’octubre, Santa Teresa, és diumenge. S’escau que és el meu sant i al Liceu, representen una òpera de Verdi que no conec, Un Ballo in maschera. Em fa goig i m’autoregalo la entrada.

Decisió encertada.

Melodrama en tres actes, música de Guiseppe Verdi i llibret de Antonio Somma. Es va estrenar per primera vegada el 17 de febrer de 1859 al Teatre Apollo de Roma. Durada 3 hores i 15 minuts, amb dos entreactes.

Com la majoria d’òperes, la trama es mou entre enveges i conspiracions. Passions amoroses, gelosia, venjances i el perdó final, en una obra mestre, que va despertar les ires i prohibicions de la censura del moment obligant al compositor i llibretista a fer canvis; en principi, l’acció passava a la Suècia de Gustau III. Es va haver de traslladar al Boston del governador Riccardo. ( El temps no  canvia, la censura, és encara vigent,segueix a casa nostra). La nit, la lluna i el mar, són els elements principals d’aquest drama que esdevé l’òpera més atípica d’un Verdi ja consolidat.
Resultado de imagen de un ballo in maschera liceu
Ultrica, fetillera, Dolora Zajick
Excel·lent muntatge sota la direcció escènica de Vincent Boussard que, si en els dos primers actes es minimalista, intimista, d’estètica fosca i misteriosa, quasi  tètrica, en el tercer acte és tot color, en l’escena del ball de màscares. El vestuari de Christian Lacroix, que fuig del concepte moda, per passar al vestuari de teatre.

Direcció musical  a càrrec d’un veritable especialista com és Renato Palumbo, que va comptar amb un repertori de veus de luxe. Dolora Zajich, mezzosoprano nord-americana, especialitzada en personatges de Verdi, i el gran tenor líric, Piotr Beczala, polonès. Poder sentir els dos en un mateix repertori és un regal que es dóna molt poques vegades.
Resultado de imagen de un ballo maschera liceu
Dolora Zajich i Piotr Beczala 

La resta de cantants com Marco Caria, baríton, en el paper d'espòs d'Amelia; Elena Sancho, en el paper de patge de Ricardo que ens va captivar amb la seva veu de soprano lirico-lleugera i ambla interpretació de patge entremaliat; la resta, cada u en la seva tessitura, excel·lents.

Coprodució del Théâtre du Capitole de Toulouse i el Staatstheater Nürnberg.

El cor del Liceu va ser acompanyat per VEUS-Cor infantil Amics de la Unió.

En resum, una tarda màgica de música i teatre, que per unes hores ens va fer oblidar tota conjectura política que deixem a La Rambla.










dissabte, 30 de setembre del 2017

L'Arpa i les seves vibracions, 465

 KUMARI, deessa de Kamandu
Nepal cambia a su niña diosa por una de tres años
 Trisnha Shayava ( foto La Vanguardia)
Si avui en parlo, és perquè l’edició de la Vanguardia digital d’ahir, ens assabentava que la comunitat del Nepal, ha elegit una nena de tres anys com la nova Kumari. La nena, deessa vivent, que veneren hindús i budistes en el país de l’Himàlaia des de fa 500 anys, succeint a la seva predecessora jubilada als 12, per haver arribat a la seva edat núbil. 

La nena Trisnha Shayava va ser presentada, entre un núvol de fotògrafs i als braços del seu pare, al palau Kumari Ghar de Katmandu on passarà reclosa els pròxims nou anys amb esporàdiques sortides sempre, en festivitats religioses i portada en processó.

La noticia, em fa recordar el viatge a l’Índia, amb la colla; el 4 de març del 2001. Sortida de l’aeroport de Madrid, fent parada tècnica a Ginebra,  a Mustat per una emergència d’un passatger (infart), a Amman i arribada finalment a  l’aeroport de Delhi.

Desprès d’una setmana visitant el país, fem cap a Benares; allí, tenim la oportunitat de passar al Nepal. Només una hora de vol i aterrem en un aeroport militar.
El Nepal té 145.391 km i 25.000.000 habitants. El país ens fascina i ens hi quedem uns dies visitant els temples i els palaus, els monestirs on estudien els nens budistes i les bellíssimes pagodes. La més impressionant és la Pagoda de Swayambut de 2.500 anys d’antiguitat.
Resultado de imagen de kathmandu  palacio de Kumari ghar
Palau Kumari Ghar a Katmandu
A Kathmandu, resideix la Kumari.  Ens hi encaminem. És tracta d'un palau de clara arquitectura nepalí, de maons vermells i fusta, amb moltes finestres amb gelosies i timpans el·líptics. 
Nosaltres i un un grup de turistes, també, europeus, demanem per veure la Kumari, al seu protector, un monjo budista que després de fer-se pregar una bona estona i d'haver acceptat un donatiu que ens diu que servirà pel manteniment de la deessa nena, accedeix que, aquesta, surti uns minuts a una finestra del palau, on la tenen estretament custodiada; només surt quatre dies a l’any en processó. El monjo que l'aten tan curosament ens permet fotografiar-la.

Resultado de imagen de kumari diosa viviente nepal
Foto del nostre viatge
La tria de la deessa és molt meticulosa. La seva pell al venir al món, ha de ser immaculada, mai no es pot fer cap cop, ni tampoc res que la faci sagnar; tall, rascada, pelada, ni punxada. Viu entre sedes i coixins  per evitar que res  la pugui lesionar. El seu regnat dura fins la menarquia. Amb la primera menstruació perd el seu regnat.

Malgrat la pompa i fastuositat en que es veurà envoltada,la seva vida serà trista, mancada de llibertat, d’anar a escola i jugar al carrer com els altres nens,. Viura embolcallada amb cotó fluix. Quan arribi l'hora de casar-se, si ho desitja, el guia ens comentava, que cap home voldrà aparellar-se amb ella, ja que la recordarà, sempre, com la deessa a qui venerava. 

Imagen relacionada
Pagoda de Swayambut. Els ulls de Buda miren sempre amb compasió









divendres, 29 de setembre del 2017

L'arpa i les seves vibracions, 463


desoncerto-original-150617.jpg
Si tocar un instrument de corda amb virtuosisme és difícil, ho és més quan els músics ho fan fora del context habitual, drets i movent-se contínuament per l’escenari. Desconcerto arriba després de representant-se durant un mes a l’Edinburgh Festival Fringe.
És l’espectacle que vam veure diumenge al Teatre Condal. pensat i crear per Jordi Puntí i Carles Coll, per acostar-se i endinsar-se al gran públic en la música clàssica mitjançant una experiència única, hibrida, fruit de l’encreuament impossible del ritme i de l’expressivitat del teatre del gest, de la delicadesa dels autors clàssics i de la dificultat de la seva interpretació, i tot amb virtuosisme, imaginació i rialles. Una proposta dels grans temes de la musica clàssica, des-sacralitzada amb moviment, acció, gest i humor.
Això va ser el que ens va presentar Jordi Punti i l’Orquestra de Cambra de l’Empordà, dirigida per Carles Coll Costa.
Resultado de imagen de teatre condal bcn
Tretze músics actors ens van seduir amb un repertori que ens va deixar, a tots astorats. Molta acció i moviment. Les cadires, imprescindibles en el format de concert, desapareixen de l’espai escènic en una clara acció i mostra d’intencions, un nou repte, que aconsegueix un resultat virtuós i lúdic de l’espectacle.
Quan s’aixeca el teló els musics són sorpresos mentre esperen l’arribada del Director. Van fent la seva presentació, amb un tros de partitura d’un clàssic de Mozart, amb característiques musicals de  diferents països i continents.
Resultado de imagen de teatre condal bcn
De sobte entra el Director i s’inicia una lluita entre el seu repertori i el de l’orquestra que, d’una manera festiva i desenfadada, es van alternant les dues propostes una, la de la partitura original que marca el Director i l’altra les variacions i improvisacions dels eixelebrats músics, tot entrellaçat en uns moviments entre ells i els seus instrument, violins, violes, violoncels i contrabaixos.
Durada de l’obra una hora i quinze minuts, que es va fer curta de tan engrescats que ens tenia.
Resultado de imagen de desconcerto teatre condal

dissabte, 23 de setembre del 2017

L'arpa i les seves vibracions, 462

Resultado de imagen de il viaggio a reims liceu

Amb IL VIAGGIO A REIMS,el Liceu,ha inaugurat la temporada d’òpera 2017/2018.
Diumenge a la tarda, ens vam retrobar amb els amics i coneguts que assisteixen, regularment, a les representacions. La temporada ha començat amb un Dramma giocoso de tres actes (actualment englobat en un de sol)  amb música de Gioachino Rossini i llibret de Luigi Balocchi.
L’obre és coneguda, també, com L´albergo del Giglio d’Oro. L’acció passa en un balneari proper a Reims on, uns d’hostes procedents de diversos països europeus es dirigeixen  a la coronació de Carles X,  rei de França. Un accident fortuït, la manca de cavalls, fa que hagin de quedar-se a l’establiment regentat per Madame Cortese.
Rossini, que va estrenar l´ òpera al Teatre dels Italians de París el 1825, ens ofereix una mostra més de la seva inspiració, amb moments magistrals com el gran concert per a catorze veus. L’ argument, és el menys interessant;  Rossini l’utilitza per crear bellíssimes àries per a cada un dels personatges.
Resultado de imagen de il viaggio a reims liceu
Corinna, popular poetessa improvisadora romana, és interpretada per Inna Lungu, Marquesa Melibea, dama polonesa i vídua d’un general italià per Maite Beaumont; Comtessa de Folleville, jove vídua per Sabina Puértolas; Madame Cortese propietària del balneari per Ruth Iniesta; Cavaller Belfiore, oficial francés per Taylor Stayton; Comte de Libenskof, general rus per Lawrence Brownlee, Lord Sidney, coronel anglès per Roberto Anderzhanov, Baró de Trombonok, militar alemany per Carlos Chausson, a més de Don Profundo, Don Prudenzio metge del balneari  i un seguit de personatges que tenen cura dels hostes i del balneari.
Divertit muntatge d’ Emilio Sagi qui converteix l’òpera en un joc escènic com podeu veure en la fotografies.
Resultado de imagen de il viaggio a reims liceu
El director musical és Giacomo Sagripanti, especialista en l’obra de Rossini i guanyador dels Internacional Opera Awards de Londres com a millor director jove el 2016. Finalment el vestuari de Pepa Ojanguren molt acurat tant en les escenes del balneari com en les de la  festa de tots els protagonistes.