dimarts, 26 de març del 2013

L'arpa i les seves vibracions, 264

Ahir una telefonada urgent comunicava a la meva amiga i a la seva filla, la mort d’una tia seva velleta i malalta de feia temps. Ràpidament agafarem el cotxe i anàrem a l’enterrament a Guadalest, a la província d’Alacant, 2 hores de viatge per llocs poc coneguts per mi. Guadalest és un poble preciós que viu del turisme de tota la costa. Una sortida afegida que no esperava.
Avui últim dia a Valencia, aprofito per veure el Museu de Ceràmica al Palau del Marquès de Dos Aguas, belles ceràmiques, rajoles molt antigues, potser més endavant en faré una entrada detallada al blog, tot i que la Mª Dolors en deu saber un niu i ho faria millor.
A la sortida és obligat acomiadar-se de la Mare de Déu dels Desamparats, la geperudeta com li diuen carinyosament els valencians de tant ajupir-se a mirar els que té al seu davant. Durant dues tardes i fins a les 12 dela nit, la desfilada de falleres, fallers i infants portant flors no ha parat. Els vestidors com en diuen dels homes que han anat teixint el mantell amb clavells vermells, per la part del darrera i una mica com podeu veure pel davant han brodat una manteleta com la que porten les falleres, de blonda blanca i per primera vegada han posat clavells grocs per fer el ribet com si fos d’or. Una preciositat visual que no pares de contemplar-lo. Els números queden freds en la pantalla, però no a la realitat viscuda. Han desfilat 103 grups de falles, unes poc nombroses, altres amb molts participants, en total 30.000 xicotes vestides de falleres, han portat 53.000 clavells i nombroses cistelles de flors, acompanyades durant els dies per 10.000 músics. La fotògrafa l’he escanejat del diari Levante que comprava cada dia, dels d’aquí no se’n toben almenys amb facilitat. Dins la basílica segueixen els peregrins de totes parts… també jo de Barcelona, enmig de japonesos i d’altres europeus.
Em queden molts més records i moltes fotògrafes, però ho deixo aquí. Demà dimecres marxo a Burgos a pasar la Setmana Santa amb la meva germana, i la seva Comunitat franciscana que ja em tenen preparada l’estada. Dies de repós pel cos i l’ànima, ja els espero per aturar-me una mica, també bon vi, bon pernil i dolços. Fins la tornada.
BONA PASQUA A TOTS.


dilluns, 25 de març del 2013

L'arpa i les seves vibracions, 263

La Falla més conflictiva
La falla és deia “Vells contes de l’Índia” i el seu creador Sergi Fandós, suposo que va estar treballant tot l’any per presentar-la per Sant Josep, segur que aliè a tot el rebombori que va passar en el carrer Ceramista Ros, lloc on estava plantada. En aquell moment ell era a Andorra i va ser requerit que tornes ràpidament. Policia, antidisturbis, gent enfadada, gent burleta, a mica en mica el to va anar pujant i hagués pogut iniciar-se un conflicte internacional.
Pels hindús cremar un símbol seu religiós està prohibit, i la falla no podia cremar-se. Pels fallers, si una falla no es crema no és falla i no pot tolerar-se  deixar-la sense cremar. 
Es van reunir tots davant del notari el Sr. Ignacio Maldonado, que va aixecar acta del pacte al que havien arribat finalment la Comissió, el Centre Cultural de l'Índia i la Junta Central Fallera. Calia desnaturalitzar la falla per no ofendre els “sentiments culturals o religiosos de la comunitat hinduista”, un paquistanès agenollat resava davant la seva deessa, i un exaltat per sort aturat a temps, és va ruixar amb una ampolla de gasolina per auto immolar-se a lo bonzo, dos fallers el van aturar i va anar a comissaria. Us ho imagineu…

Solució: Va venir una grua de 10 metres d’alçada i va serrar dos braços de l’elefant, Lord Ganesha, els dos que hi duia elements religiosos, i el turbant el van tapar amb una caputxa i així ja no mostrava els altres elements divins pintats amb or.. Com a prova de bona voluntat van indultar la figura de cartró pedra de “Shiva Natajara” ( vejeu la foto de sota), senyor de la dansa i tal vegada el més ric i elegant símbol de d’hinduisme, que donaràn al Temple Hindú-Sivananda Mandir de València. Aquesta figura de casi tres metres d’alçada va ser transportada amb un camió de gran tonelatge. El president del temple Hindu de Valencia, Swami Omkarananda, és va mostrar satisfet amb el canvi, va dir que seria la mateixa ofensa  per nosaltres, si ells cremessin la senyera a Rucada. Que si la foto de la crema es difonia podria haver creat una “crisi internacional”.  Dixit.
No cal dir que va ser la primera falla a cremar de tot Valencia,a les 0,15 hores rodejada d’un fort dispositiu policial i antidisturbis.
Tot es veritat, vigileu per si us animeu a encendre un misto segons a on.

Shiva Nataraja


        Reportatge del diari Levante... amb el desmuntatge del déu abans de la cremà.

diumenge, 24 de març del 2013

L'arpa i les seves vibracions, 262

NINOT INDULTAT
Cada carrer té dues falles, la gran i la petita amb dues falleres majors i la seva cort. La nit del dia 19, festa de Sant Josep, estan al costat de la seva falla i són les encarregades d’encendre el foc, sembla que la majoria amb llàgrimes, ( a les 22 hores les petites i a les 24 les grans, precedides de focs artificials i traca). Aquest any entre València ciutat i l’àrea metropolitana han cremat 700 falles. Jo crec que n’he visitat entre 20 i 30, no en pots pair més.
Per votació popular cada any s’indulta un ninot que va guardat al Museu de Ninots Indultats. L’he visitat i ni ha de totes menes i referències. Ahir us deia que les critiques han sigut ferotges en totes les falles i amb un to irònic i groller, molt acceptat en els escrits, dons el que han indultat enguany és un ninot tendra, pacífic i pedagògic, curiós oi?. És un avi que llegeix a la seva neta el poema d’Homer, l’Odissea on en 24 cants narra la tronada d’ Ulisses a Itaca la seva illa d’on n’és rei. La guerra entre grecs i troians i el famós cavall de Troia. La falla està atapeïda de figures i no és de les més boniques. Sembla que vindria a dir que els valencians també passen problemes i lluites per la seva terra i llar…

dissabte, 23 de març del 2013

L'arpa i les seves vibracions, 261

Ja he tornat de València derprès de trescar de dia i de nit. Us en farè alguns apunts en diversos dies.
                                     Falla guanyadora del 1º premi
Sens cap dubte, en molts anys,les falles d’enguany han sigut les més crítiques i dures davant de la situació política, social i econòmica actual, això si amb humor i acidesa, els artistes fallers multipliquen el seu enginy fins a cotes impensables. En cada falla a més hi entrevénen un matemàtic i un arquitecte. L’alçada , l’amplada i tot l’equilibri de l’obra depenen dels números matemàtics. Aquesta era una de les més grans. Uns en faig cinc cèntims, però s’ha de veure per gaudir-la, ninot a ninot, en total 40, quin més ben fet. Artista Pere Santaeulalia.
Lema: “El que paga mana”. El diner té la propietat de fer-ho tot possible. A Europa es veu clar, uns dirigents polítics obliguen a altres a fer el que no volen. Són moltes les situacions on el diner es converteix en poder.
Aquesta falla satiritza la situació. Un criat venta a un Maharaja panxut i feliç, un altre li porta menjars exquisits, un donzella balla davant d’ell, tots li aguanten els capricis. A les ordres! El que mani! Ara mateix!. Sempre sota l’imperatiu del poder. A la part inferior, que podeu veure en detall, Rajoy balla davant la Merkel i, d’una petita bassa surten tres mans d’ofegats alçant cada una la bandera d’Escòcia, de Grècia i d’Itàlia. No se’n lliuren els dentistes, els banquers, els empresaris i un llarg etc.
El cartell en valencià diu així: Regne de Pastakistan. “Qui paga mana”. La Merkel a careots d’austeritat està portant Europa al desastre, mentre Rajoy amb gran debilitat està fent d’Espanya un empastre obeint allò que li mana la troica, perquè qui paga mana.
En el  Blog teniu la ventatge que la veieu sense pressa, empentes ni trepitjades que de tot vaig rebre, erem centenars al seu voltant, vaig anar-hi tres vegades per fer les fotos.




divendres, 22 de març del 2013



Mare de Déu dels Dolors. Daniel Isembrant. 15... Flandes

Malgrat que l'Església n'hagi  canviat el dia, jo segueixo celebrant el meu sant avui, com sempre.
No ho dic perquè em feliciteu sinó per justificar que faig festa i no publico res. I a més a més demà me'n vaig a Saifores (la primavera m'hi espera) fins dimarts de Pasqua i ja veurem si tinc cobertura o no. Bones vacances a tots.

dijous, 21 de març del 2013


y 4
Una bofetada al doctor Goebbels


         En 1938, l siguiente año de su estreno en EEUU, la compañía de Disney iniciaba tratos con Alemania para la distribución del film de Blancanieves, pero la situación económica y política por aquel entonces empezaba a cambiar y los americanos se vieron obligados a ser cada vez más exigentes en sus transacciones comerciales. En este clima, comenzaron los complicados tratos con Bavaria Films y la Ufa, para la distribución del film. Coincidió además, el estreno de “Blancanieves y los siete enanitos” en el Festival de Venecia, antesala de su estreno en Europa. Al Festival asistieron los críticos de cine alemanes alineados con el régimen nazi. La proyección les indignó. No vieron con buenos ojos que a la malvada reina se le pusiese el rostro de su venerada Uta. Y se la llamase Grimhilde, nombre de resonancia wagneriana. Cuestión ésta de la que ya estaba al corriente Goebbels. Y al ser premiado el film en Venecia indignó más aún a los representantes alemanes. Los nazis argumentaron que la información que había recibido Disney, sobre la reina Uta, fue hecha por algún traidor a la patria o por algún desaprensivo y rencoroso judío.
         El film no se pudo estrenar durante la implantación del régimen nazi. Finalmente se estrenó en Alemania Federal, en 1951, seis años después de terminada la guerra.
         Ese ha sido mi descubrimiento, hecho en un pequeño libro, “La verdadera historia de la Reina de Blancanieves. (De la Selva Turingia a Hollywood)”, traducido por Remedios Ávila y Pietro Pimpinella y editado por la Universidad de Granada (España) y que rastreando por internet localicé en la Librería Cálamo de Zaragoza, que diligentemente y previo pago, me lo envió en dos días a mi domicilio. Libro que ha ampliado mis conocimientos adquiridos sobre el dibujo de Disney, cuya primera la noticia recibí en aquella exposición del Gran Palais de París.


Catálogo de la exposición del Gran Palais de París.

LA TRESCA I LA VERDESCA - PRIMAVERA


Aquest temps

Primavera? un xoriguer que plana,
i els verds sacidis de l’avellaner.
Dents de lleó entre la gespa tendra,
borrons omplint les branques de botons.
També és l’espasa blanca d’un avió,
roba neta dansant al sol i al vent
i un globus que s’enlaira, lentament.
Una certa llum tanca la tarda
mentre ens espera fent caliu, un foc.
Llibres, menjars, la gran neteja, jocs
i un conte cada dia, per somniar,
Calçots encara, amb dia ennuvolat,
les bruixes es pentinen tot ballant,
mentre mengem la mona tots plegats.
Farigola en flor, gessamí tan blanc,
vinques i frèssies, jardí perfumat.
Primavera de verd primavera,
quin color tan apropiat.

HIVERN
S’han perdut els camins
 en la boira.
Sense fulles
els arbres tremolen
I en el gebre
les petjades d’ocells
son, a penes, senyals.
A la vora del foc
una brasa
ens escalfa
com un nou despertar

Adéu hivern!

dimecres, 20 de març del 2013

                                        Fixeu-vos quin aspecte d'estúpida té una gallina en acció. Però no em feu cas, no voldria pas influir en les vostres decisions trascendentals.

Crónica d'ecologia animal

Dieu-me insensible si voleu però mai, mai de la vida, mentre em menjo una truita m'havia posat a pensar en la gallina. I això que ja sabia que era la mare dels ous. Tampoc sabia que les cagarrines (de les gallines) es curen amb vinagre de poma. Ni que els cal escoltar Bach, Mozart o Béla Bartok (i Monp'ou ?). Tot això i molt més he aprés avui amb un article de La Vanguàrdia. De les vaques i els porcs ja ni us explico, I ni una, ni dos, ni tres, podeu apadrinar gallines, tantes com vulgueu i els altres animals també. A canvi us donaran productes produits per ells. Ara hi ha un anunci que si truques a un detrminat número , pel preu d'una trucada donaran un àpat a cinc persones. I sense producte a canvi! Res res, ho tinc ben clar; a partir de demà APADRINO UNA GALLINA. Almenys així ningú podrà tocar-me els ous que em pertoquen.

UNA REINA…


3
La Reina Malvada

En 1937 se estrenaba en EEUU el film de dibujos animados “Blancanieves y los siete enanitos” de Walt Disney, en el que aparecía la reina malvada Grimhilde, la madrastra de Balnacanieves. Eso fue lo que descubrió aquel estudiante del profesor Poggi y que tanto indignó a Frau G..
         Años más tarde, Stefano Poggi volvió a repetir el recorrido con otros colegas que sabían lo ocurrido en el anterior viaje. Pero esta vez había escrito a la encargada del patrimonio de Naumburg Frau W., quien les explicó que el Museo de Bellas Artes de Montreal preparaba una extensa y  bien documentada exposición sobre las fuentes inspiradoras de los dibujos animados de Walt Disney. Exposición que pasó después, en el 16 de septiembre de 2006 al 15 de enero de 2007 al Gran Palais de París y que pudimos admirar mis compañeras y yo.
         Frau W., explicó que le habían pedido información sobre Uta de Naumburg y ella les envió una foto en b y n que tenían, hecha en los años 20 y otra en color más reciente. En la exposición sobre los trabajos de Disney, se explicaba que Walt y su hermano Roy, hicieron un largo viaje de tres meses por Europa, con el fin de recopilar el máximo de información gráfica sobre cuentos clásicos: libros de cuentos, láminas buscadas por anticuarios, todo cuanto pudiese aportarle documentación referente a ilustraciones y piezas de arte que pudiera ayudarle en el diseño de los dibujos animados. Se llevó de regreso a su casa, más de 300 libros y otras tantas láminas. En esos libros debió hallarse una reproducción de la estatua de Uta que aparecía en todos los tratados de arte de la época en Alemania.
         Después, un colaborador de Disney, recién ingresado en su compañía, Wolfgang Reitherman, recibió de sus familiares toda una serie de libros sobre arte, que continuamente les pedía le enviasen y allí apareció de nuevo Uta de Naumburg. Así fue como surgió la idea de convertirla en la Reina Malvada de Blancanieves.




dimarts, 19 de març del 2013

LA TRESCA I LA VERDESCA





Per molts anys a tots els Joseps i Josefines, Peps, Pepes, Pepites, Pepets i Pepetes etc, que n'hi ha molts  tant estrictu senso com en el figurat. També a les  "pepes", les pepes de deu i tots els  que avui pensem menjar crema.  Bon profit i visca la Pepa! que com sabeu és la Consti de les Corts de Càdis.
Me'n vaig a fer la crema.

dilluns, 18 de març del 2013

UNA REINA…

2
La Reina Uta

            El encuentro casual con Uta, en la visita de Naumburg, visita realizada con la conservadora del lugar y guía, Frau G., de aspecto dignísimo, con inconfundible aire de la DDR (Deutch Democratic Republic), que a pesar de haberse producido la reunificación alemana recientemente, seguía con su aspecto rígido, incluidos su perfecto cardado del pelo, hasta la montura de las gafas, imagen inconfundible de la Alemania del Este, según cuenta el profesor Poggi. La dignísima Frau G., explicó lo triste y desagradable que fue, que Hitler escogiera a Uta de los Askani de Ballenstedt, esposa sin hijos del margrave Ekkehard II de Meissen, como referente de la belleza alemana y la publicitase como tal. Una reina que fue amante de las artes, inteligente, que ayudó a artistas pintores, escultores y arquitectos, y que dese fijó en ella a causa de aquella escultura del claustro, esculpida en torno al 1250, por un anónimo maestro de Naumburg.
Pero en aquella visita, uno de los alumnos, llamó la atención de los allí presentes, con su comentario, indignando a Frau G., que montó en cólera al oír que el muchacho acababa de comparar a Uta con una malvada reina capitalista.


Catedral de Naumburg


la tresca i la verdesca



La crema
            
De la postguerra, el temps de la gana, el que recordo es la crema cremada.
Uns oncles meus vivien a Mataró i ell era metge. Molta gent que no el podia pagar amb diners li regalaven ous, llet, gallines, etc. La meva tia Maria, cuinera excelsa, feia crema i ens la duia. Era meravellosament marbrada del sacseig dins el pot de conserves (dels de la goma). I la flaire al destapar-la... divina.
Ara, la crema sobrera, fredíssima, de la nevera i amb el cremat esbarriat és un dels pocs dolços que m’agrada (i amb deliri).

Els ingredients ja els teniu. Ara, la recepta:
Bulliu la llet amb la pela de mitja llimona i un trosset de canyella. Un cop bullida i tèbia, se'n separa una tasseta on desfer el midó.
En aquest moment despengeu el telèfon i tanqueu la porta. Com diuen al circ, la més mínima distracció pot causar la mort de l'artista.
En un bol gran es posen els rovells (sense gens de clara) i es pasten amb el sucre, afegint-hi a poc a poc la llet i la del midó. Ara, un pessiguet de sal i posar-lo al foc, no gaire fort, remenant, a poc a poc i sempre pel mateix costat.  En el moment que noteu que comença a espesseir, atureu el foc. No hi ha d'haver cap grumoll però si no n'esteu segurs, coleu la crema sobre una plata gran (la de fang és la canònica). Jo hi deixo la pell de llimona tallada a trossos de dos cm. aprox: és com les faves del tortell de Reis i són requeteboníssimes.
Un cop freda cremeu-la posant hi sucre a mesura que ho feu perquè no l'embebeixi.

Quina sort que ja sigui demà Sant Josep! Quina sort tenir records per a tots els sentits i que mai no ens deixin.



diumenge, 17 de març del 2013

LA TRESCA I LA VERDESCA


Avui és el dia de la Poesia en Català
Per mi, la poesia és una necessitat puntual de reflexió i resum, com un destil·lat del que sento.Aquí teniu un poema meu, no perquè sigui bo, sinó com a petita contribució.

Oblit del Record

Un oblit fet de records
Un deixar agafant coses
Un desús del que en faig ús
Desmemòria del que penso
Amnèsia de l’enyorança
El descuit d’allò sabut
Distracció del que interessa
Omissió de la memòria
Record? Oblit?


dissabte, 16 de març del 2013

UNA REINA…


Siguiendo la iniciativa propuesta por Mª Dolors de narrar la

“TROBALLA DELS DIVENDRES”,

quiero poner este sábado, un descubrimiento

hecho por mi, y que narraré en 3 partes, para no descubrirlo a la primera.


1
Buscando a Nietzsche

Stefano Poggi, profesor de Historia de la Filosofía de la Universidad de Florencia (Italia), relata en su libro “La verdadera historia de la Reina…” (De la Selva Turingia a Hollywood), dejo en puntos suspensivos el nombre de la Reina, para no descubrir antes de hora el secreto que el profesor descubrió, mucho antes que de que yo lo hiciese en París, en el año 2006, junto a mi mujer y mis dos amigas blogeras.
Stefano Poggi, propuso a unos colegas y alumnos suyos, en los años 90, una peregrinación por los lugares ligados a la vida de Nietzsche. Y en ese recorrido, estaba situada la pequeña ciudad de Naumburg que durante un tiempo estuvo ubicada la casa familiar del filósofo. Allí visitaron, la catedral, en cuyo claustro se halla la estatua del s. XIII que representa a Uta de Naumburg, icono de la nobleza y belleza femenina alemana.
Stefano Poggi, explica cómo la regia nobleza de Uta puede adquirir una siniestra ambigüedad cuando es usada como símbolo, con fines propagandísticos, como lo fue por parte del régimen nazi y que años antes, fue una de las más famosas malvadas de Hollywood. Toda una metamorfosis. Cómo una cosa se convierte en su contraria o bien la posibilidad de que una sola y misma cosa sea también otra.

LA TRESCA I LA VERDESCA


UNA BONA NOTÍCIA: El Llorens ja és a casa. Ja m'han despatxat com a xoferessa.

Aprofiteu el cap de setmana per preparar el que necessitareu per fer la crema de Sant Josep. Així tindreu més estona per llepar-vos els bigotis, si en teniu, o refregar-vos els llavis. En aquest cas poseu-vos una mica de crema de cacao , que amb el fred que carda aquests dies!
El Rafel haurà de substituir el sucre pel seu beuratge màgic; la resta serà com ha de ser.

Ingredients per a 4-6 persones:

1 litre de llet, 4 ous (recordeu què diu el Ferran Agulló), 60 g. de midó de cuina, un canonet de canyella, 1/2 llimona (la pela groga sense blanc), 100 g. de sucre (o més si sou molt llaminers,  però penseu que en el cremat també n'hi va). 
Bona vigília i per molts anys a les  Pepes i Pepets, que n'hi ha una bona colla, tan en estrictu senso com en el figurat.

divendres, 15 de març del 2013

L'arpa i les seves vibracions, 260

Demà al matí l’Euromed em portarà a València. Allí a l’estació Joaquin Sorolla m’esperarà una amiga que m’acull a casa seva perquè gaudeixi de les festes de les Falles, els ninots, les mascletas, el foc, molta pólvora i animació per a tot arreu. A la tornada us explicar les meves vibracions, ja que no crec pugui disposar d’Internet ni de temps per entrar al blog.

1- Nous divendres- LA TRESCA I LA VERDESCA


Com que veig que, fora d'honorables excepcions, no us interessa investigar per descobrir els enigmes que us proposo, començaré una nova secció: LA TROBALLA DELS DIVENDRES, en la que us explicaré alguna cosa que hagi descobert, trobat, après etc. 

Ahir, al pati de l'antic Hospital de la Santa Creu, vaig trobar-me amb uns plafons on s'explicaven coses de l'espai on ara es troba la Biblioteca de Catalunya, entre d'altres. En un d'ells deia que el 1587, aquest hospital va obtenir l'exclusivitat de la representació de les comèdies i altres espectacles que es fessin a Barcelona (o sigui les rendes obtingudes). Poc després va néixer el projecte d'un teatre propi que va ser la Casa de les Comèdies (posteriorment Casa del Teatre o Teatre de la sanitat) i va tenir moments de gran esplendor fins que el 1787 es va cremar. Va ser ràpidament reconstruït pero...
El 1844 Isabel II va donar permís a la Societat del Liceu per a construir el seu propi teatre, més espaiós i sumptuós, destinat a l'Òpera.
El 1915 el Teatre de l'Hospital, o Teatre Principal de la Rambla, va tornar a sofrir un incendi. Es va reedificar però es va vendre i ja no es va utilitzar més. Des de llavors la seva decadència ha estat visible i galopant. Ara, sembla que s'està tornant a remodelar per obrir-lo de nou. Veurem en què acaba.
Tot això explica perquè en un recinte d'aquest antic Hospital de la Santa Creu s'hi fan actualment i periòdica representacions teatrals (Recordeu la magnífica Antígona, de la Clara Segura i el Pep Cruz fent d'Èdip?). És una magnífica forma de relligar amb el vincle que la institució tingué amb el teatre. 

dijous, 14 de març del 2013



Uf!  

Per fi respirem una mica. Sembla que tot va entrant en la normalitat. Demà, si no hi ha cap canvi, donaran l'alta al nen encara que haurà de controlar-se un temps, com ja va passar amb el germà. Jo, de moment faig de xoferessa duent la Isa de casa a l'hospital i de l'hospital a casa. Espero amb delit que tot entri a la normalitat, no per comoditat meva sinó per la d'ells. Segueixso "de baixa per maternitat interposada". Amb aquest fred tampoc no ve massa de gust trescar gaire.

dimecres, 13 de març del 2013

L'arpa i les seves vibracions, 259

                                                       HABEMUS PAPAM


I és un argentí. Jorge Mario Bergoglio de 76 anys.La meva família de Buenos Aires està contenta i no n’hi ha per menys. És l’arquebisbe de la seva ciutat, un home bo i humil, que se’l podia trobar pel metro o amb els més pobres i necessitats, el coneixen.

A mi d’entrada m’ha agradat el nom, Francesc I, nom del sant d’Assis suposo, ja que n’hi han d’altres de Francesc, fa pensar en pobresa i humilitat, cal veure si el Vaticà li ve ample i el retalla. Diuen que parla diverses llengües, ja el sentirem. Crec que s’obre una porta per on hi entrarà vent fresc d’Amèrica a una Europa vella i cansada, i massa instal•lada en la seva història i cultura. Ens ha desitjat al retirar-se del balcó, bona nit i bon repòs, demà será un dia per començar moltes coses noves.

dimarts, 12 de març del 2013


                                    Aquest és el Llorenç a les poques hores d'haver nascut

Créiem que no, però sí, Finalment hi ha problemes amb el nen. Les plaquetes encara no s'han estabilitzat i no se sap si l'hauràn d'intervenir per un problema del ronyó que té "embussat" un conducte. Espero que tot plegat no siguui res però a la mare avui li donen l'alta i el nen queda ingressat, de moment. O sigui que.serà una complicació d'anades i vingudes. Com comprendreu , de moment no estic per a gaires entrades de blog. Fins aviat!

divendres, 8 de març del 2013

L'arpa i les seves vibracions, 258



                                     BANDA MUNICIPAL DE BARCELONA

Avui un petit apunt sobre la Banda Municipal de Barcelona. Va ser fundada com a orquestra de vents i percussió el 1886 recollint una tradició centenària d’agrupacions musicals que des de l’Edat Mitjana cobrien els actes solemnes de l’Ajuntament.
Entre els anys 1915 i 1939, va viure una de les èpoques més glorioses sota la dirección de Joan Lamote de Grignon. Ell la va consolidar i en va aconseguir l’arrelament a la ciutat de Barcelona. D’aleshores ençà, la Banda ha fet un llarg camí i l’any 2011 va celebrar el seu 125è aniversari. Ha viscuts en diferents espais de la ciutat, actualment és formació resident de L’Auditori, on ofereix una temporada estable de concerts, i des del 2008 Salvador Brotons n’és el director titular. Amb ell la Banda vol potenciar l’estrena i interpretacions d’obres de compositors catalans, donar a conèixer el repertori original per a bandes simfònica i realitzar una programació variada i popular amb l’objectiu d’apropar la música a la ciutadania.
Segur que heu seguit actuacions als barris de la ciutat, a la participació del Grec i a les Festes de la Mercè.
Diumenge al matí a la sala Oriol Martorell (era la primera vegada que hi entrava) de l’Auditori, vaig escoltar la Banda dirigida aquell dia per J. Vicent Egea que va interpretar l’obra escrita per ell mateix, Suite Cèltica, inspirada en els fenòmens volcànics del parc natural de Timanfaya, a l’illa de Lanzarote. Va precedir aquesta partitura l’estrena d’un compositor valencià, Manuel Pardo, amb Dues invencions, estructurada en dos moviments: Doble cànon i Variacions, que va se molt aplaudida. La peça amb més força sens dubta la que va tancar el concert: Les danses polovtsianes del Príncep Igor, de Borodin. La fotografia correspon a una representació de l’òpera El Princep Igor, però li dóna color si l’associeu a la música.


LA TRESCA I LA VERDESCA



Ja el tenim aquí! Uf, ja respiro; sembla que tot està bé.

LA TRESCA I LA VERDESCA

I què ens han d'explicar!. Nosaltres ja ho hem demostrat a bastament.

Avui és el dia de la dona treballadora (això sí que és repetir una mateixa idea). I la meva jove més jove, la del Marc, el fill petit, s'ho ha pres al peu de la lletra i avui tindrà un fill. El meu desè nét. Es dirà Llorenç i naixerà per cesària. Ja m'excusareu però avui no hi haurà enigma, no estic per això. La veritat que sí, molta il·lusió i tal i tal però ara, en aquests moments, és el torn del patiment i les ganes que tot vagi bé. Ja us diré el què.

dijous, 7 de març del 2013



Encara falta més d'uns setmana per Sant Josep, però ja començo a pensar en la crema. I com que fa temps que no entro cap recepta, avui us envio la dels melindros que acabaran de donar el toc al postre.


Ingredients: (per a 30 melindros)
  • 3 ous
  • 75 g de sucre
  • 75 g de farina
  • 1/2 cullerada de llevat en pols
  • sucre llustre
Preparació:
Separa les clares dels rovells i bateu el rovells amb el sucre fins aconseguir una pasta espessa i blanquinosa.
A continuació bat les clares a punt de neu forta (girant el plat no han de caure).
Ves afegint la farina, passada pel sedàs o un colador fi, a la massa de rovells i sucre, remenant fins que quedi ben barrejat. Afegeix les clares a poc a poc i de forma suau.
Posa aquesta massa en una mànega pastissera amb el broquet sense dibuix. Folra la plata de forn amb paper vegetal o silpad si en tens i amb la mànega o com en la  foto si et veus amb cor, ves fent tires d’uns 8 cm. de llarg i 2 cm. d’ample. Empolsina-les amb sucre llustre i enforna a 200ª durant 10 minuts.
Recorda que quan hi fiquis la plata, el forn ja ha d’estar calent.

dimecres, 6 de març del 2013

LA TRESCA I LA VERDESCA

     A qui no li agrada sentir explicar contes? És d'aquelles coses que a les àvies i avis no ens han de descobrir. però sí, potser  redescobrir noves propostes o veure com a tots els llocs del món la màgia del conte es fa saviesa popular, amb matisos particulars. I aquests mateixos fils de coneixement es poden reforçar, i molt, amb unes bones il·lustracions. Irina i Olga Ert són dues germanes, russes, pintores que s'hi han especialitzat.t. Segur que a les llibreries algun dia us heu quedat embadalits per alguna de les seves obres i em sembla recordar que ja us en havia parlat en un dels primers blogs.. Les dues són molt bones però a mi potser m'agrada més la Irina; l'Olga te un punt més màgic i oníric, tot i que la Irina no és pot dir que sigui realista. 
     Avui el Centre de Recerca i Creació Casamarlés (Astúries 38) organitza una vetllada de narració de contes del Tibet en la que es projectaran  il·lustracions d'aquestes dues pintores. 
Serà a partir de les sis de la tarda.





                      Irina















                                     Olga
     Als que no volgueu o pugueu assistir us recomano que busqueu a Internet els dos noms i així us   fareu idea de com pinten. Val la pena.

dimarts, 5 de març del 2013

SOLUCIÓ A L'ENIGMA Nº 13-9



A partir d'ara numeraré els Enigmes, però com que seria molta feina rastrejar-los tots, començo la numeració amb els d'aquest any. El proposat divendres passat i endevinat per la Maria Teresa és el nº9.

 I la solució és......trrrrrrrrrrr, trrrrrrrrrrrr, trrrrrrrrrr
el carrer Jerusalem, situat entre Carme i Hospitat. L'aparcament és La Gardunya i el poema  La Jerusalem  alliberada de Torquato Tasso.

Tasso va néixer a Sorrento el 1595 i en aquest poema, llarguíssim, pretenia la unió de la Cristiandat i l'Imperi Otomà. Al final de la seva vida es va tornar boig; si llegiu la seva biografia no és d'estranyar, per la quantitat de coses que li van passar.

El nom del carrer prové del convent de Sta Maria de Jerusalem  i era de monges Clarisses. El va fundar Rafaela Pagés que havia peregrinat a Terra Santa i a la tornada, a Roma va aconseguir la llicència per establir el convent el 1462.

Ja ho sabeu. Aquest no era un enigma que es prestés a polèmica ni a aportacions diverses però sí que demostra que al passejar, cal estar amatent i preguntar-nos el perquè de les coses. Sense passar-nos; tampoc no cal anar amb el nomenclàtor de carrers a la mà.Abans, els noms dels carrers no es posaven, com ara seguint una llista, sinó que normalment venien a tomb per algun fet ocorregut allí.

divendres, 1 de març del 2013

L'Enigma de la tresca




   Hi ha un carrer a Barcelona que du el nom d'una ciutat llibertada durant la primera Creuada, descrita per un poeta italià  Està molt a prop d'un gran Mercat i d'una plaça on heu aparcat, segurament, molts cops i que últimament sempre està en obres, De quin carrer es tracta? I de quin poeta?
De què ve el nom, us ho explicaré al donar la solució.
(Si avui ningú no ho endevina, em tallo... les ungles).

Solulió a l'enigma de la tresca

Això va passar , el 7 de desembre de 1492.
    En una estada a Barcelona del rei Ferran el Catòlic, sortint de la capella de Sta. Àgata, a les escales se li va abraonar un home amb un gran ganivet a la mà. El rei el va poder aturar però es va fer unes ferides lleugeres al coll i al cap. L'agressor era Joan Canyamàs, un veí de la Roca del Vallès a qui, malgrat que el rei el va perdonar, les autoritats van creure que no podien desaprofitar l'exemple i el van lligar a un carro, passejant-lo per tota la ciutat mentre l'anaven fent a bocins de viu en viu.
   En Joan Canyamàs formava part dels pagesos de remença que volien ser lliures i no treballar per la noblesa.Malgrat que teòricament el rei havia posat fi als enfrontaments el 1486, molts no havien quedat contents i van seguir lluitant pel seu compte.
 


   Sempre tinc la impressió de viure alhora dues vides. Una, la del neguit i l'ocupació que sembla tan plena , i l'altra, la de veure passar núvols i deixar-se penetrar per les sensacions que m'omplen. La verdadera vida, segurament. Ara he passat sis dies a Saifores, mirant com cremen els tions a la llar, veient viatjar els núvols al so del vent i meravellant-me del blanc de setí de les flors de l'ametller. I poca cosa més.
   On era la resta de la meva vida habitual? Això m'ho pregunto ara; en aquests dies ni per un moment ho he trobat a faltar.
   Cara i creu, blanc i negre, buit i ple. Si no fos, podria ser la felicitat, si no fos.
   I per seguir la línia me'n torno altre cop. Potser la prunera ha acabat de florir i l'ametller ja és ple de fulles. Tal vegada el vent ens deixi passar alguna estona a fora i veure el xoriguer com vola, vigilant.
Adéu de nou, fins la setmana que ve. Abans, però us donaré la solució a l'enigma.