Avui, Gloria Fuertes faria 99 anys i no em resisteixo a recordar-la amb una de les seves poesies:

TRESCAVERDEJANT AL MEU JARDÍ

Vacances

Hem entrat de ple en les variades feines casolanes, totes molt convencionals: fer una tanca de troncs com en les pelis de nàufrags en illes desertes, el muntatge d’una caseta (aquesta ja ve a peces), inventar deures que no siguin deures per entretenir els petits, anar i venir cada mitja hora a la ferreteria,... entretant el diari, com un retret vacacional em crida sense resposta i quan al cinema procuro ni pensar-hi.  Si us parlen de vacances en família no imagineu la primera part; quedeu-vos només amb la segona que, encara que també implica feina té la contrapartida dels riures i les complicitats que al cap d’avall és del que es tracta. 

L'arpa i les seves vibracions, 425

El Mediterrani

A principis del  1999. vaig visitar Síria, ara irreconciliable  després de la sagnant guerra que l’ha destruït. La vàrem recórrer en pau,  gaudint de l’acolliment de la seva gent; celebraven el Ramadà i ens obsequiaren amb dàtils i mel. Després de molts dies de menjar només  carn, arribarem a la costa de la  ciutat de Latakia i, un nois, a la mateixa sorra de la platja, ens oferiren peix acabat de  pescar , cuit  sobre unes brases. Peixos de riu i de mar, tot un festí.

 Latakia era un port siri que recollia en aquella època, passatgers vinguts de Xipre, Beirut, Alexandria i el Mediterrani occidental. El 1987 va acollir els Xè Jocs del Mediterrani.

La visió del Mediterrani va ser clau per a mi. La platja fa com una mitja el·lipsi i d’arran de mar, tirant una hipotètica línia recta es va a parar a València. Quina visió tan reveladora, tenia la sensació de poder abraçar tot el Mediterrani, de la costa siriana a la costa valenciana. De cop el mar és feia petit, abastable.

Ara  Latakia està en guerra, del seu port surten barques plenes de refugiats amb un destí incert.

Avui, dues noticies  m’han impulsat a escriure : la més nova és d’ahir,  al diari La Vanguardia on line, l’alcaldessa Ada Colau, exposava que instal·larà a la Barceloneta, un monòlit , dit de la vergonya, amb un comptador pel nombre de refugiats que han trobat la mort, a les aigües del Mediterrani, intentant arribar a Europa. on es reflectirà, cada dia, el morts ofegats en el mar. A més de conscienciar a la gent, no es veu clar el que se’n podrà treure.

La segona és que fa unes setmanes vaig participar en  unes trobades social -  cristianes al barri del Raval, on analitzàrem les tasques fetes durant l’any en l’àmbit social, pedagògic i presencial, tasques compromeses amb la gent del barri i els infinits problemes que els envolta.

Mons. Sebastià Taltavull, bisbe auxiliar de Barcelona, que ens acompanyava, al final ens va fer una confidència.

Nascut a Menorca, va anar, fa uns dies, a Ciutadella, a casa seva; un cop allí va decidir banyar-se, com fa sempre, a la mateixa cala tranquil·la  i d’aigües blaves, immediatament va comparar la placidesa del paratge amb unes altres platges banyades també pel Mediterrani, el mar que diuen de la civilització i la cultura, amb el sofriment de milers de refugiats on cada dia hi moren. Aquest sentiment ens explicava, farà que res sigui com abans i que al banyar-me a Ciutadella, no pugui deixar de pensar que, aquest mar s’ha convertit en una gran tomba.

Ara a prop de mitja nit, expresso el meu pensament , no hi veig cap sortida.

Latakia, platja d'on surten moltes pateres.

TRESCAVERDEJANT AL MEU JARDÍDita Et conec herbeta que et dius marduix.

Dita

Et conec herbeta que et dius marduix.

Planta aromàtica emparentada amb l’orenga. Originària de l’Orient Mitjà, pràcticament no existeix en estat salvatge espontani, tot i que és molt fàcil de conrear. De flors i fulles molt aromàtiques i lleugerament amargants, el marduix es cull just abans de la floració, per deixar-lo assecar ràpidament, ja que l’operació no li malmet l’aroma.

Potser és veritat el que diu la Vikipèdia però jo conec un lloc on trobar-la en estat salvatge i cada estiu vaig a fer la meva collita. Vés er on, aprofitaré aquesta tarda per fr una passejada.

L'arpa i les seves vibracions, 424

                              El Portal del Baluard de  Santa Madrona

Diumenge al matí, Festa major del barri del Raval amb la programació de diversos actes festius. La colla, ens trobem davant  el mmb, Museu Marítim de Barcelona, patrocinador de l’espai tema de la nostra visita. Ens fa companyia una concentració  de gegants , cap grossos, castellers i dansaires;  d’aquí surten formats en grups cap els carrers fent molta gatzara. Nosaltres, ens desviem cap a el carrer del Portal de Santa Madrona, que acaba en una petita plaça, on un cartell en català i anglès ens informa que som davant del Portal del Baluard  del segle XVIIIè. Avui,  és dia de portes obertes.

Al costat de la porta esperem, la cita és un xic més tard. A pocs metres crida l’atenció una porta més petita; és una instal·lació per ajudar als drogodependents, que allí troben material estèril i acolliment  al seu problema. Un grup inequívoc de drogoaddictes, ajaguts a l’ombra d’uns arbres , dóna una nota de tristesa.

A les 11 en punt una guarnició de La Coronela ens fa els honors i ens obre la porta, prèvia una parada, en formació, dels seus membres. Era la milícia constituïda pels propis barcelonins, encarregats de la defensa de la ciutat amb el privilegi de custodiar els portals i les muralles, tot un honor pels qui en formaven part. Privilegi derogat pel rei Felip V.

Entro encuriosida, mai no havia trepitjat aquesta zona que puja, camí amunt, cap al passeig, ara ben arreglat d’aquesta part de la muralla. La muralla vista des de baix, té una alçada considerable i està ben conservada, sempre m´havia  cridat l’atenció veure uns arbres tan alts que emergien per sobre. Ara, el misteri és veu clar, els arbres són al llarg del passeig, el terra s’ha aplanat recentment per fer més fàcil la passejada. Actualment, aquest espai és custodiat per l’Associació de Recreació Històrica de la Coronela de Barcelona. En un tombant del passeig un portal de pedra amb una reixa, ens barra el pas,  a la part alta una fornícula amb la imatge, tallada en pedra, de Santa Madrona.

Un figurant ens explica la història de la santa, ho fa  detalladament. Màrtir cristiana de Tessalònica que va viure  el segle IIIè, i fou martiritzada per la seva condició, cap l’any 300. Un cop ocupada la ciutat grega pels turcs, decideixen desfer-se de les relíquies de la santa i venen el cos a uns mercaders francesos. Segons la llegenda, al passar la nau que portava les relíquies per davant de Barcelona, una forta tempestat els feu aturar i dipositaren el cos a l’ermita de Sant Fruitós a Montjuïc. Segueix com en tants altres relats, que el cos es va fer tan pesant que no el poguérem moure d’aquell indret per dur-lo a França...

Parlem amb un altre figurant que enarbora la bandera de la santa. Sobre un fons verd, té a la mà esquerra la palma del martiri i a la dreta un vaixell.

De dalt del Baluard, es veu l’altra entrada, dita també de Santa Madrona,  o de les Drassanes. Per la part de l’avinguda del Paral·lel, molts visitants entren per aquesta porta i fan el camí invers al nostre. Es troba, actualment, en perfecte estat. Era  una de les sortides cap a Montjuïc i va ser el darrer tram de muralla construït al segle XVè. En aquest portal encara es conserva la porta de fusta que el tancava, el pont llevadís i els merlets de coronament.

 En un futur, hi ha el projecte d’anar recuperant el tros  que ara està encerclat, on s’hi restauren barques antigues, a fi de poder fer el recorregut de punta a punta,  del que seria el camí de ronda.

                                                                                    

TRESCAVERDEJANT AL MEU JARDÍ

.

Sota el toldo, a l’hora tonta de després de dinar, un ventet de marinada convida al descans. Ulls tacats o bé oberts, la immobilitat fa que les bestioles que em rodegen no em tinguin en compte i es converteixen en un niu de coneixements del món animal.

 Avui, una parella de puputs que normalment intenten passar desapercebudes, ramblegen impunement amb aires distingits. A ella només li falta dur un  vano i sabates de taló i a ell un barret de copa i un rellotge de butxaca. Mouen el cap com si anessin al Liceu. Potser els agradaria que la Maria Teresa els expliqués l’argument i el cant de l’obra; o ara que ho penso bé podrien venir de la reunió constituent del PDC, tan cofoia ella, la puputa, i tan independentista ell, el puputo.

TRESCAVERDEJANT AL MEU JARDÍ

Piulets

Avui és el rossinyol qui em diu: ei, ja sóc aquí, no t’havia vist encara. Estic molt enfeinat preparant el niu, el niu, piu, piiu, el niu.

 Jo, penso en l’Iu que vola lluny.

Tresaverdejant al meu jardí

Primera hora del matí. M’he llevat d’hora esperant els paletes pels qui “la setmana que ve” és una data imprecisa que tant es pot referir a dilluns, a dimecres i  inclús a l’altra setmana (espero que no).

És el moment màgic de la calma total en un fluir suau, de possibilitats, no en la calma tensa dels  moments que precedeixen a les successives aparicions dels dorments membres de la família. Avui només estic amb la Mina que és com un dels moltíssims ocells que sento a prop meu. Es lleva sola, es vesteix, baixarà i es prepararà l’esmorzar segons el que li vingui de gust... i finalment, sí, entrarà al joc de la dependència perquè l’ajudi a...., acompanyar-me a comprar, fer qualsevol activitat que a mi se m’ocorri etc. tot això en una conversa que mai s’acaba.

Les plantes, fresques de la nit, s’estiren al sol en un ball d’ombres i esclats de llum. Una tórtora reclama i els pardals piulen contents. Una merla petita es passeja per l‘herba trobant llavors. Aquest menjar quan tenen gana, dormir quan els ve de gust, aquesta progressió natural de la vida és molt envejable. Cal fer-ne atenció i , en allò que sigui possible, intentar fer-ho entrar a les nostres vides . Les complicacions ja venen soles.

L'arpa i les seves vibracions, 423

Quatre actors del teatre català que donen el millor d’els mateixos dalt de l’escenari. Pere Arquillué, Ramon Madaula, Lluís Marco i Rosa Renom, representen aquesta obra d’Artur Miller, en català, dirigits per Silvia Munt.

L’obra, El Preu, és enginyosa i ens introdueix en un complex món de preguntes.

El programa de mà ens explica que Miller, té una obsessió que converteix en do d’una manera magistral: radiografiar el més íntim del ser humà. Com un cirurgià experimentat, va trepanant amb delicadesa en el més recòndit dels plecs més amagats de les nostres decisions vitals, ensenyant allò més profund i revelador de manera inexorable.

L’autor situa l’acció a l’Amèrica, del crac del 29, prou conegut per tothom, per les conseqüències que tingué, fent  trontollar els fonaments del sistema, que bé podríem situar a l’actualitat. Els personatges conviuen junts, la inèrcia, la capacitat d’estimar, la supervivència i el petit equilibri sobre el qual estan instal·lats.

Tarda de diumenge gaudint d’un teatre de qualitat. Són 105 minuts sense descans que ens porten per a situacions diverses:  baralles entre els dos germans Arquillué i Madaula, moments de tendresa dins del matrimoni Pere Arquillué i Rosa Renom. Cada frase i cada expressió dins de la seva mida justa.

Lluís Marco broda el paper d'avaluador de mobles antics, caracteritzat com un vell de 80 anys, dóna la nota còmica.

L’obra forma part de la programació del Grec 2016. Els barcelonins, podem sentir-nos satisfets de que, malgrat les dificultats que envolten la nostra cultura i  a la poca ajuda econòmica que rep, puguem gaudir si més no durant l’estiu  amb les programacions del Grec i també d’altres de peces interessants.

TRESCAVERDEJNT AL MEU JARDÍ

Vol

En el blau, arc i sageta, una oreneta em mostra el camí de l’alegria. Quina pau!

TRESCAVERDEJANT AL MEU JARDÍ

Mar de fons

En el mar del fons del lledoner, una fragata enfila  la costa segons les indicacions del vigía. El capità que té una cama de fusta es subjecta a la borda, expectant

TRESCAVERDEJNT AL MEU JARDÍ

Hamaca

Per sota l’hamaca, el cos es fa rombs de carn. Com mandonguilles preparades per fregir.

Ens explicava la Marta Mata, que un dia un pagès de per aquí, llaurant va destapar el que eren unes restes ibèriques. Com que es veia a venir que si ho deia li confiscarien aquelles terres, ho va tornar a tapar i  plantà una vinya. Ara, quan passegem per allí notem com unes mans s'escapen de la terra buscant la llum. Aquell pagès que els va reenterrar fa temps que cria malves. Potser un dia es descobriran de nou i en faran un parc temàtic com el de Calafell (que podriiem dir que està molt ben reinventat).

L'arpa i les seves vibracions, 422

Paf, paf, paf

Ha passat un mes des que el meu ordinador va fer paf tot d'una, sense previ avís; la negror es va instal·lar a la pantalla. Sembla que unes pujades i baixades durant molts dies del corrent eléctric van cremar el disc dur; més ben dit, segons m'ha dit el técnic el van trencar a trocets.

Tenia molt poques còpies de seguritat; així que ho he perdut tot; tot; vol dir tot; escrits del nostre blocc, fotos de la família i un llarg etc. de treballs i records.

Avui, he estrenat un nou disc, i començo a escriure'm amb vosaltres. Val a dir que he enyorat molt no llegir-vos durant aquest mes i no poder entrar al bloc per comentar-vos les meves activitats que, han seguit el ritme de sempre: llibres, cinema, teatre i música amb més o menys assiduïtat. L'última el diumenge passat a la representació al teatre Goya de l'obra "EL PREU" d'Artur Miller.

De moment , m'han instal·lat un Windows 10, enlloc del 7 que tenia i amb el que em defensava molt bé. Dissabte tornarà el técnic per formatejar l'impressora i ensenyar-me com treure'n el màxim profit de tots els programes.

Queda la gran incognita. estic a l''espera de si es pot recuperar tota la informació acumulada durant anys i el que em pot costar, sembla que un dineral.

Salutacions a tots i guardeu-vos del calor.  

TRESCAVERDEJANT AL MEU JARDÍ

Una formiga curiosa es passeja pel llibre que llegeixo: la voluntat de comprendre, de Xavier Antic, reflexions sobre el que ens envolta i el que configura la memòria. També les formigues tenen dubtes existencials?

TRESCAVERDEJANT AL MEU JARDÍ

El motor de la piscina és un tren desbocat. Palpita de calor i ens diu que l’aigua és fresca.

TRESCAVERDEJANT AL MEU JARDÍ

Ocells de pas

L’olivera grossa, plata en la tarda, s’ha cobert, de cop, d’ocells desconeguts. Pitet negre i ratlla fosca fins l’extrem de la llarga cua, sobre un escalat de grisos i una mena de remor que no arriba a piuladissa.

Quin és el vostre nom , viatgers de pas, que prop de mi descanseu per un moment? Llarg és el camí que no us permet piular. Com m'agradaria conèixer els noms que us singularitzen. 
Crec, perquè ho he mirat, que sou cueretes blanques. Benvingudes; mireu de tornar. Voldria que m'expliquéssiu les vostres aventures allà on hageu anat, viatgeres d'estiu, alegres companyes que m'heu alegrat la tarda.

TRESCAVERDEJANT AL MEU JARDÍ

Balancí a la selva

Estirada al balancí sota el lledoner enorme, imagino epopeies i aventures en les selves tropicals. També hi ha un llac d’aigües maragda i  la riba de l’oceà està infestada de caimans immòbils que vigilen amb el seu ull mòbil. Com n'és de descansada la vida lluny del mundanal soroll!

TRESCAVERDEJANT AL MEU JARDÍ

El David es baralla amb una tenda de complicat muntatge. El repte l’esperona i sé que ho aconseguirà. Els nens, expectants, imaginen la gran aventura de dormir al jardí perquè no hi ha prou llits per tots en el dia de la Festa Major. Dia en la que un drac ens omple de foc i ball duent-nos a un món màgic que encara que és de poca volada, potser està més d’acord amb les nostres expectatives. Una caseta de roba també en forma part.

TRESCAVERDEANT AL MEU JARDÍ.

Tinc el cap com un conill mixomatòssic : estic amb la Mina. Ja està tot dit. Des d'ahir estem dedicades a una llibreta on ha de fer el diari d'estiu (que jo, il·lusa de mi, pretenc que tingui cara i ulls). Ja té una caixa-estoig folrada i pintada i ara està escrivint la primera entrada. Jo, no sé què escric per les constans nterupcions (un record per la Virgínia Voolf) i a més a més m'ha costat Deu i ajut connectar-me a Internet. 

Avui volia explicar-vos  que aquí a Saifo, una mica més avall del camí que passa pel costat de casa hi ha les restes de "la caseta del crim" com sempre se n'ha dit. Era una casa on hi vivia una noia que estimava un xicot i que els pares van fer que es casés amb un vell xaruc, ric. La nit de noces el noi estimat va entrar a la casa i va matar el marit. Va anar a la presó, és clar, però al sortir, no sé quants anys després, es van casar i van menjar anissos no sé quants anys més. Aquesta feta o llegenda, no sé, sembla que va inspirar el Menelic de Terra Baixa  d'Àngel Guimerà. Potser és veritat i sinó "è ben trobato", al cap i a la fí en Guimerà era del Vendrell.

Aquest cap de setmana és Festa Major i tot i que no vindran tants com per la revetlla que vam ser dinou (dues tendes al jardí), tinc feina. Adéu siau. Bon Cap de setmana!