dimarts, 28 de febrer del 2017

L' Arpa i les seves vibracions, 448


QUARTETT



                                          Espectació per veure la programació d’una òpera escrita només fa vint anys, per tant, una aportació nova a la lírica. Envoltada de polèmica, a favor, la majoria de critiques, la resta en contra.
Els pares de la criatura en qüestió, tant en el llibret i en la música, Luca Francesconi, italià, music, pedagog i director d’orquestra; i en la Direcció d’escena Âlex Ollé de la La Fura dels Baus. El binomi dels dos ha creat un espectacle totalment innovador,
L’argument és prou conegut. Es tracta d’una revisió de Les amistats perilloses de Heiner Müller. Dos ex amants es troben atrapats en un joc de seducció on l’única sortida és la mort.
.   L


uca Luca Francesconi compon una obra que fa reflexionar sobre la decadència de certes classes socials. La Marquesa de Merteuil proposa una juguesca al Vescomte de Valmont per seduir a Cecile, la seva neboda verge; però ell prefereix el repte de captivar a Madame de Tourvel, una esposa fidel.
 El muntatge se situa en una caixa suspesa a l’escenari que representa l’aïllament emocional dels personatges. La tecnologia del Vídeo (Franc Aleu) és present en tota l’obra; i la il·luminació (Patricia Frini), són dos dels elements innovadors que acompanyen tot l’espectacle.
L’orquestra del Liceu combinada amb la música preenregistrada i tractada electrònicament, d’una altra orquestra que emet el so per damunt dels caps de l’audiència. Com diu el programa: 

            "Una experiència immersiva i irrepetible”
Posen les veus el baríton anglès Robin Adams i  la mezzosoprano Allison Cook. Durada 1,30 hores, en que  no és mouen de l’escenari representant els seus rols; transvestint-se per interpretar  dos altres personatges Cecile i Tourvel,  durant la juguesca,  d’aquí el nom de Quartett, 
El final també conegut per la novel·la i el cinema: la autodestrucció de la burgesia de l’època, d’ells mateixos i de tot el que signifiqui cultura. Per això al final de l’obra que ens presenta Àlex Ollé, la protagonista després d’enverinar al seu antic amant, en un acte de destrucció final, trenca les parets i la biblioteca, plena de llibres  li cau a sobre, simbolitzant així la fi de la cultura.
Dins aquesta autodestrucció també hi té que veure el diàleg, que durant tota l’obra és barroer, groller, matusser, blasfem, sexual del més baix nivell i  d’una crueltat refinada.
Si teniu ocasió de veure aquesta obra, ja opinareu vosaltres mateixos. El Liceu ens ha ofert la primícia de l’òpera del segle XXI.













dimarts, 14 de febrer del 2017

L'arpa i les seves vibracions, 447

                                              BALLET  PRELJOCAJ

El prestigiós coreògraf  Angelin Preljocaj, va crear el 1984 el Ballet Preljocat, que, actualment té 24 ballarins i està instal·lat a Aix en Provence, ciutat on han nascut una cinquantena de treballs coreogràfics.
Dissabte, el Liceu, ens va oferir un programa doble, creat pel New York Ballet i inspirat  en els Estats Units i la immigració.
Sobre la primera peça “Spectral Evidence” (2013), Preljocaj ens diu que es tracta d’una investigació fonamental sobre conceptes com el pes, l’energia, la dinàmica i l’espai.
És tracta d’ un ballet que consta  de vuit ballarins que escenifiquen diverses peces musicals de John Cage, compositor experimental i que representen un judici inspirat amb les bruixes de Salem, on es judiquen quatre dones. Les línies geomètriques de la posada en escena, juntament amb la música, creen un univers fred i aterridor fins que l’emoció sorgeix entre un home i una dona. Una trobada que no podrà prohibir ni el foc de la foguera ni el somni d’una resurrecció. Cal destacar la il·luminació, perfecte, en les escenes del foc.


“La Stravaganza”, segona peça del programa, és fruit d’un encàrrec fet el 1997 per Peter Martins del New York City Ballet, en qual es  rendeix homenatge a tots els que emigren en busca d’una nova vida, especialment a aquells que ho fan cap a Estats Units. Jo mateix sóc fill d’immigrant, ens diu, aquesta ciutat sempre ha estat mítica per a mi.
Sis parelles de ballarins recreades a partir de tots els períodes de la immigració nord americana interpreten coreografies  a partir de músiques molt variades, des de Vivaldi a Ake Parmerud, passant per Evelyn Ficarra, Serge Morand y Robert Nromandeau
Preljocaj fa que el passat irrompi en el futur, s’inicia amb un representant de l’est amb la seva cultura ancestral i les seves tradicions i, segueixen amb balls  dels Estats Units, Broadway i Balanchine.



Tot i que els programes del Liceu es programen amb anys d’antelació, sobretot les òperes entre set i cinc anys, aquest ballet que és representa just aquests dies, troba la seva màxima actualitat, mentre ens preocupem i patim amb els immigrants que entren a Europa i  en vivim els seus drames dia a dia.






diumenge, 5 de febrer del 2017

L'arpa i les seves vibracions, 446




L’ART AL SERVEI DE LA TÈCNICA
CASA DE LES AIGÜES


AGBAR, La Societat General d’Aigües de Barcelona, té el monopoli d’abastir  la ciutat mitjançant la distribució de les aigües Ter-Llobregat. Però no sempre ha estat així, molta gent gran encara recorda que el subministrament a Barcelona venia pel Rec Comtal, amb inici de la seva sortida a Montcada. Era tant la  puresa de les seves aigües, que la gent creia que eren les millors del món. Quan el 1914 una contaminació d’aigües fecals va desencadenar una epidèmia de febres tifoides causant molta mortaldat, ningú no s’ho volia creure, fins que  les autoritats sanitàries van haver de precintar les fonts amb senyals vermelles per dissuadir a la gent “no pot ser, deien, si és la més bona  de totes.
Aquesta història i moltes d’altres ens va explicar en Marcel, guia de la Casa de les Aigües de Montcada, en una visita en la que vàrem poder retrocedir en el temps i aprendre moltes coses.

El Parc de les Aigües és el símbol natural de l’aprofitament mil·lenari que es feia de les aigües del Besòs des de Montcada i Reixac com a conseqüència de la riquesa aqüífera d’aquest municipi. Acull construccions claus per a l’aprovisionament d’Aigua de la ciutat de Barcelona al llarg de la història: el Rec Comtal a l’Edat Mitjana, la Mina de Montcada al segle XVIII, i la casa de les Aigües construïda el 1878.

La Casa de les Aigües que hem visitat amb deteniment durant més de  dues hores, és una antiga central d’extracció i bombejament d’aigües captades del cabal subterrani del riu Besòs. Coneguda en un principi com els pous de Montcada, fou una intervenció d’urgència de l’Ajuntament de Barcelona, atesa l’extrema sequera que patia la Ciutat Comtal el 1878.
El projecte va ser encarregat a l’arquitecte municipal Antoni Rovira i Trias qui plantejà un projecte ambiciós i modern per al subministrament d’aigua potable, capaç de satisfer les necessitats d’una ciutat en expansió davant el repte de la construcció de l’Eixample barceloní.
Hem vist amb detall dins aquest recinte, emmurallat i enjardinat, un valuós conjunt arquitectònic que en l’actualitat és una peça clau del patrimoni industrial català i un punt de referència fonamental del modernisme local.

Molt a prop de Barcelona, és un lloc per perdre-s’hi i poder admirar totes les sales, acuradament conservades, anant  de sorpresa en sorpresa.



dimecres, 1 de febrer del 2017

L'arpa i les seves vibracions, 445


La coneguda òpera de Jules Massenet, estrenada el 1892 a Viena, inspirada amb la novel·la – epistolar de  Goethe i cantada en alemany; la versió d’avui  en francès, llengua amb que  es canta actualment a tots els teatres.
L’obra,  ens fa palesa les inquietuds amoroses del jove protagonista que arriben fins el suïcidi, identificant-se amb l’ escriptor  amb ressonàncies autobiogràfiques
El llibret  de l’òpera és obra de tres autors: Édouard Blau, Georges Hartman i Paul Millet, que estructuren el drama líric en quatre actes.
Voldria comentar-vos les bones veus de que  vam gaudit  el divendres a la nit al nostre Liceu. Josep Bros,  tenor barceloní, en el paper de Werther, un dels més difícils per la seva tessitura. La mezzo francesa Nora Gubisch, en Charlotte i la soprano Sonia de Munck, madrilenya, aquesta última pel nostre gust la millor veu, en el paper de Sophie,  germana petita de Charlotte.

Últimament, el Liceu, ja ens hi té acostumats; la direcció d’escènica tota una novetat. Aquesta vegada a càrrec de Willy Decker, alemany i conegut per les seves agosarades produccions d’òpera arreu del món. En aquesta obra opta pel minimalisme., vestuari sobri i gaire bé fosc,  parets nues i el  mobiliari consistent en unes cadires i una taula, res que pugui distreure  del dramatisme de l’obra.
La música prou coneguda fa lluir 
als seus interpretes amb monòlegs, àries de gran dramatisme, duets i acompanyament  del cor. En aquesta ocasió el paper dels  nens que canten les cançonetes de Nadal al començar l’obra a casa del burgmestre, és a càrrec d’un grup de nens del Cor Infantil Amics de la Unió de Granollers.
La direcció musical a càrrec d’ Alain Altinoglu, que va ser molt aplaudit així com els músics de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu.
Ier i IIon actes junts, descans de 30 minuts i IIIè i IVè  actes de 55 minuts . Durada aproximada de 2 h. i 40 min. de música romàntica expressada amb una delicada línia melòdica i revestiment orquestral ben dirigit. No hi falta la presencia de la natura als  suposats jardins i la malenconia del seu heroi que mort d’amor.