dimecres, 31 d’agost del 2011






Se han hallado en la zona de Saifores diversos casos de seres engullidos por la tierra , la maleza, el bosque. Hasta ahora se había mantenido en secreto para no alarmar la población pero dadas las circunstancias de que una de nuestras queridas contertulianas está sufriendo últimamnet sintomas extraños bueno será que se informe de esos casos que durante años vienen sucediéndose en la zona. Aunque no quisieramos crear alarma entre los veraneantes. Parece ser, según estudios realizados, que el único remedio, aunque no es eficaz al 100 x 100 es la intensa lectura y practicar sobretodo la escritura, procurando dejar de lado los pantagruélicas comidas familiares, ya que producen empachos que conducen a extrañas transformacioes. Además es conveniente tener bien limpio el jardín de todo tipo de animales en especial las serpientes que son las que más buscan el follaje para esconderse. Dr. Farigola Rumaní Cebolleta (herbolari) Adjunto algunos casos como muestras.

dilluns, 29 d’agost del 2011

PANEM ET CIRCENSES LXX

Fa uns dies parlàvem de cementiris i jo vaig proposar visitar els de Barcelona ja que ho tenim a l'abast. Com si algú m'hagués sentit, al diari d'ahir diumenge va sortir el següent:

Propostes. RUTES. Passejades pels cementiris monumentals.
Donar a conèixer i acostar aquests recintes als ciutadans és l'objectiu de la Ruta dels cementiris, una iniciativa de Cementiris de Barcelona que promou, a través de visites guiades gratuïtes els diumenges, descobrir el paisatge funerari de la capital catalana. Són dos els cementiris que es visiten: el del Poblenou, d'estil neoclàssic i dissenyat per l'italià Antoni Ginesi a principis dels XIX, i el de Montjuïc, modernista i dissenyat per Leandre Albareda a finals del mateix segle.
Són diverses les rutes que el públic pot fer en aquest lloc. la històrica, l'artística i la combinada. Les dues passejades s'emmarquen dins la Ruta Europea de Cementiris, a la qual s'han adherit, de moment, 53 cementiris de 39 ciutats, como el de Pere Lachaise (París) i West Norwood (Londres). Oi que a alguns dels meus amics i amigues els hi sona d'haver visitat el Pere Lachaise?

Per a quan la sortida? Ah! i al març i a l'octubre se celebra una ruta nocturna, ambientada amb espelmes, música clàssica en directe i guies disfressats d'època. També nosaltres podriem anar disfressats, no us sembla? que ja tenim experiència!

DES DEL BALANCÍ


Comiat del nàufrag (crec que ampliaré capítols dels primers temps; em sembla que és massa brusc el canvi). No és res però m'ha acabat entretenint i, en alguns moments l'he tingut ben proper.

11-Desfeta

Al pou fosc que m’envolta, milers de miralls em reflecteixen sense ombra. Gotes d’aigua sense relleu ni llum. A un recó, un munt de parracs: jo. Estovat, impotent. Sense saber el temps que ha passat plovent. No sé, no sé res. No puc dir quant, si no sé si el meu pensament és encara viu... Boca de ranera, nas de mocs, mans d’urpes, peus amb ungles que se’m claven a les plantes, cos de nafres i crostes. Els cabells? molses verdes, les mans? solcs de venes.

Les parets de la meva casa se m’acosten cada dia més; branques que lliguen i absorbeixen. Una de les cames ha començat a desprendre’s i penja com una finestra arrencada pel vendaval. No puc bellugar-me i sé que seré pastura dels animalons que em volten. Crido sense veu mentre faig passar la sorra entre els dits. Era un rellotge? De temps? Què era el temps? Era la sorra incomptable, inacabable, inabastable, interminable, inútil. Era un vaixell a l’aigua? Mar que mai s’acaba ni es fa ni es desfà en un vaivé infinit. Set: el sol , metall fos, em penetra sense sentir-lo. Després de la gola, res. Sembla que el pit s'ha fos amb l'esquena i els budells només un cuc ressec.

Els ulls em fan mal com si hi tingués clavat un ferro candent, sense llàgrimes que ja no tinc.Una petita escletxa entelada cap a l'infinit proper, a tocar amb les mans balbes.

Sota les branques, mil ulls em fiten, nit i dia confós, sense vent ni esclat, amb foc i brams. No sé preguntes. No tinc mirades. No vull desitjos. No prenc volers.

Sols branques caminen, sols peus veuen, sols mans diuen, sols veus s’aturen, sols el sol s’apaga. Fora de mi.

Enlloc. No sé. No vull. No tinc. No hi ha.

La gran serp, petita i rabiosa, sense dents ni mans, que em pren i em xucla la vida, em deixa anar com una pell buida, i jo ja soc mai més. No cal que ningú em busqui, estès sobre una roca assenyalant el sud, calc de la constel·lació oceànica.

Les veles d’un vaixell, proa? popa?, enfilant l’illa, al fons.


diumenge, 28 d’agost del 2011

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 136


Croàcia 14 i últim

SOUVENIRS típics.

El record més autèntic és … una corbata! A l’època de Lluís XVI, els soldats croats portaven cintes de teixit lligades al voltant del coll. Això va seduir la cort parisenca, que va imposar a poc a poc l’ús de la corbata.

L’altre record per emportar-se son unes bossetes brodades d’un teixit molt fi, plenes de flor de lavanda, fan una olor molt agradable, les dones de molts pobles les venen davant de casa seva.

Licor de Maraskino , tipus ratafia, té els seus orígens en el Monestir Dominic de Zedar durant el s. XVI, fet amb essències de la fruita madura de cireres Marasca, originals de Dalmàcia. Molts vespres durant les xerrades el preníem sol o amb glaçons. ( En el restaurant de Budva ens van donar Travarica, que és un raki d’herbes, que serveixen abans d’un menjar que és preveu abundant).

IOGUSLAVIA finalment desprès de tots els esdeveniments quedà dividida en 6 estats. Com que m’és difícil memoritzar el 12 noms, m’he fet un llistat i el deixo en el bloc.

Eslovènia capital Liubliana

Croàcia, Zagreb

Bosnia – Herzegovina, Sarajevo

Montenegro Podgorica, abans Titogrado

Sèrbia Belgrad

Macedònia Skopje

Nosaltres hem visitat Croàcia, Bòsnia-Herzegovina i Montenegro.
Avui tanco el viatge de 10 dies que ens ha deixat un bon record

dissabte, 27 d’agost del 2011

DES DEL BALANCÍ


A l'illa

10- Aigua

Finalment, la pluja. Ràfegues violentes d’aigua llençades per gegants, a sobre meu. Estirat i cec rebo l’aigua que em neteja, que m’amara. Tinc la sensació que el meu cos enfebrat s’evapora amb l’aigua fresca. Obro la boca i empasso com un animal assedegat; m’omplo de manà líquid. Aigua que s’enduu les meves crostes, les lleganyes, la brutícia que em recobreix, refresca les nafres, em dona de beure, em renta, em reviu. No em moc. Estirat en el meu jaç em deixo penetrar per tots els porus. Em sembla surar en un element que no em deixa saber si tinc l’aigua a sobre o a sota, un cel i un mar que es confonen, el sobre i el sota, el mateix. Potser soc jo desfent-me en l’aiguat.

Trona fort, però he trigat a adonar-me. La pluja era tan important que no puc estar per a res més. Els núvols es desfan a crits, desesperats del part de tanta aigua, guardada durant tant de temps, podrida primer, després neta i nova.

M’arrossego fins a posar-me a sota d’uns arbres caiguts perquè gairebé no puc respirar de tanta aigua. No em puc pas posar dret però em sembla sentir el gos de dins meu com vol marxar de mi. A quatre potes, de cara a la terra, aixeco una mica el cap i un udol llarg i fondo, m’esqueixa la gargamella i el pit i a la fi es converteix en un crit salvatge, terrible, espaordidor, però que jo mateix reconec com a un crit humà, potser de retorn a la vida.


L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 135

frontera Croàcia - Montenegro

Croàcia 13

MONTENEGRO

Passem la frontera Croàcia- Montenegro , un espai molt reduït, per entrar al país més petit dels Balcans. Va obtenir la independència el 3 de juny de 2006. La capital és Podgorica, abans Titogrado. Us recomano entrar en el bloc de “Sorrobloc” on tobareu tota la informació política dels esdeveniments, recopilada pel nostre company Salvador. Jo sols faig un esbós i poso unes fotos del país.

A pocs km. de la frontera ens trobem davant la badia de Kotor que podeu veure en el mapa, és immensa. En el port de Perast ens embarquem fins a la illa de la Roca, l’única artificial, que té un interessant monestir ple de pintures i objectes d’art.


Desprès anem cap a Kotor, ciutat emmurallada, on visitem la catedral, dedicada a ST. Trifon, i l’església ortodoxa de St. Nicolau, així com la ciutat, d’alli anem a dinar a Budva i per fer la tornada més curta, agafem un ferri fins el port de Dubrovnik, per agafar un vol fins a Barcelona.


Pope davanr de Sant Nicolau

barca que ens passeja per la badia

muralles de Kotor

La literatura de Montenegro és remunta al 1494, en que fou creada la primera impremta estatal a Cetinge, d’on va sortir el primer llibre sud-eslau que fou imprès: el OKTOIH. A més diversos Manuscrits del s.XIII estan guardats en Monestirs.

Demà tancarè el viatge amb un petit resum de geografia.

divendres, 26 d’agost del 2011

DES DEL BALANCÍ


8- On

Ja fa dies que la veig. Una casa. Vaja, em sembla que fa dies perquè no sé quant de temps fa que he oblidat les senyals del pas del temps a l’arbre. Per a què fer-les? Hi ha, com deia, una casa sense portes ni finestres. Les parets estan fetes d’arbres i plantes diverses i del sostre pengen aranyes que, de tant en tant, deixen caure un coco, o una altra fruita que no sé com es diu però és bona de gust. Una mica amargant però no em sento amb ganes de posar problemes al menjar que tan fàcilment puc trobar. Ja ni me’n recordo que abans, calia comprar-lo, preparar-lo, coure’l.... Ara, el cos em diu que he de menjar però ni tan sols no tinc gana. Com si m’estigués convertint en part del fum que els primers temps esperava veure, sortint de la xemeneia d’un vaixell que venia a rescatar-me. La casa és com totes, amb habitacions i mobles i els diversos objectes que al llarg del temps acumulem perquè ens semblen indispensables. Però al igual com he hagut de prescindir d’aquestes coses, també la casa veritable és com mai hauria pogut somniar que tindria: essencial. Per això no té parets ni portes ni finestres que de res em servirien. No em cal més que estirar-me al terra per sentir-la al meu voltant. Parets que creixen, finestres que es tanquen, mobles indispensables (gairebé cap), la frescor d’una font que em dóna seguretat i unes branques per cobrir-me en cas de necessitat. Aquesta casa em basta per mantenir allunyats els animals que a vegades sento que m’envolten i dels quals no conec ni l’aspecte ni la veu ni els costums. Deuen ser molt semblants a mi, fets a l’entorn i al que necessiten. Ens respectem mútuament. Jo no els persegueixo ni ells m’ataquen. Val a dir que no he vist cap animal gros; tan sols insectes, petits rosegadors i ulls, com el que se m’acostava els primers temps i ara ha desaparegut.

Abans d’adormir-me escolto i sento les mil veus sense so, els mil sons sense veu, del que m’envolta. Ja no tinc por, aquest és el meu món. Crec que no sabria dormir sense aquest fons sense ecos, cap so no rebota en les parets vegetals de la meva casa i no trobo la meva veu. No sé on ha quedat. Potser en el penya-segat on un dia vaig creure que divisava un fum d’esperança quan l’esperança era un voler marxar. Ara ja ni m’ho plantejo. És més, on podria estar millor que aquí? On dormiria més envoltat del que és meu? Sense necessitar res.

dijous, 25 d’agost del 2011

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 134

Croàcia 12

Llengua i escriptura croata

Pensant sempre en mentalitat de lletraferida, a la interessant ciutat de Split, vaig trobar aquestes dues escultures. Us en faig un resum.


Espectacular estàtua en bronze de 20 metres d’alçada del bisbe croata GRGUR NINSKI ,considerat el patró de la llengua croata, va canviar el culte religiós del llatí al croat l’any 926, actitud que li creà problemes amb Roma, i és va convertir en símbol pel seu poble. La escultura fou realitzada per Ivan Mestrovic el 1929, en commemoració dels 1000 anys; ha estat desplaçada diverses vegades , també amb la ocupació italiana, finalment ara es troba al nord del palau de Dioclecià i del casc antic de Split en les afores de la Golden Gate. Diuen que tocar-li el peu porta sort, cosa que férem.

MARKO MARLUIC, és considerat el pare de la literatura croata. Nascut a Split el 18 d’ agost de 1450 morí el 5 de gener de 1524; poeta croata ,defensor de l’ humanisme cristià i una de les figures més senyeres del Renaixement de la actual Croàcia. Estudià a Pàdua i va rebre les ordres religioses. La seva obra mestre és el poema èpic JUDITA escrit el 1501. Fou la primera persona en utilitzar el terme psicologia per definir aquesta matèria.

Gravat que mosta les enormes dimensions del Palau de Dioclecià que segons diuen, va buscar el lloc més bonic del món per viure-hi. Sens dubte és una ciutat per visitar en calma, i quedar-s’hi més d’un dia, sols les restes del palau ja s’ho mereixen a més de tots els monuments de la ciutat i de la catedral. Els seus carrers estrets són una delicia.

DES DEL BALANCÍ


Ahir era l'aniversari de la meva amiga Pirula i va venir a celebrar-ho amb nosaltres. i per això no vaig poder escriure. Avui, no em trobo gens bé. Suposo que és la pressió. Ja em passarà. Aprofito per enviar-vos un altre capítol del nàufrag.

Ah, avui a La Vanguàrdia, una pàgina molt interessant amb les novetats que es publicaran aquesta tardor. Ai la meva butxaca!


Veus de sirenes

Tinc malsons. A la nit em desperto amarat de suor, creient que soc en la meva vida anterior, sentint veus que em criden i em volen arrossegar. És llavors, quan sento que el meu pensament no és meu sinó del meu inconscient, quan més trobo a faltar el passat. Però no són les comoditats materials les que em manquen, ni tampoc les rutines sinó la companyia dels homes. Quan la tenia, més aviat em feia nosa, no sentia cap apreci especial per ningú i el temps m’havia dut a creure que no em calien amics . Però ara que no els tinc, he arribat a trobar a faltar els riures i la xerinola dels meus companys, que tan molesta m’era.

I encara hi ha més. A les nits, quan em desperto amarat de suor, amb un nus que m’estreny l’estómac i amb agror a la boca, em sembla sentir uns cants llunyans de veus dolces i els ulls se m’omplen de llàgrimes. Ara, que soc despert, m’enrabio amb mi mateix, em sento feble i absurd i no m’agrado. A la nit, però és una altra cosa, és com si de cop em tornés petit, petit i recordo tan clar com si fossin reals, els anys d’infantesa i aquelles veus em duen directe al record de tot allò que mai més no serà, produint-me una enyorança infinita.

De dia em crec invulnerable, segur de poder superar les dificultats actuals, de ser prou fort per resistir; altra cosa no puc. Vaig vivint o sobrevivint, no sé, he trobat un cert equilibri que em fa surar com un tros de fusta sobre l’aigua. Sense poder intervenir, sense deixar-me enfonsar però permetent-me almenys, mentre m’escalfo al sol, que pensi que potser un dia una vida diferent tornarà a ser possible. Una vida sense cants del passat ni grans desitjos de futur, una vida al dia que em satisfaci i em deixi viure sense ensurts.

A mi mateix em sembla impossible que hagi arribat a desitjar una vida així . El sol inclement em deu estar reblanint el cervell.