divendres, 31 de desembre del 2010

¡¡¡¡FELIÇ
ANY
NOU
A TOTES
I A TOTS!!!!

Tresca i verdesca


Ahir a la tarda em trobava fatal. I jo que em dic... això no pot ser i me'n vaig a veure l'expo de Salvat Papasseit a Santa Mònica. Pensava que em recollirien amb pinces però al cap d'una estona, absorta, escoltant els versos d'en Salvat i les diverses opinions sobre ells ja no recordava trobar-me malament. L'exposició és interessant . No és, ni podria ser a l'estil de les exposicions d'art però és molt completa i bé. És de contingut més que de continent (i molt polititzada) encara que hi han esmerçat molts esforços. Sóm d'una generació entre, entre. Encara hem sentit als nostres pares coses en directe i recordem,de petits a persones que ara ens encantaria tenir com amics. Això no vol pas dir que no ens agradin els que tenim sinó que aquests altres en serien suma.
I despedeixo l'any recordant-vos que hi ha encara moltes exposicions per veure (si sabéssiu la feinada que dona preparar-les!) i que el món és obert, ens espera i espera el que nosaltres poguem donar-li encara. Una abraçada molt forta de Cap d'Any.

dijous, 30 de desembre del 2010

PANEM ET CIRCENSES XXV


Aquesta seria la meva nit de Cap d'Any:

Amb un grup de 7 o 8 amics i amigues, en una platja de l'hemisferi sud (no m'agrada el fred), lluna plena reflectint-se al mar, una caseta de fusta guarnida amb fanalets, llagosta i vi blanc per sopar, roba blanca de cotó, música de boleros i ....

BON ANY NOU!!!

Tresca i verdesca



Un altre que fuig, aquest de la crítica. Quadre de Pere Borrell al MNAC.
  • On us agradaria de debò passar la nit de Cap d'any? I amb qui?
  • Les trobades i els comiats dels últims dies a la Generalitat no són aptes per a diabètics. Tenen unes ganes de treballar o de demostrar-ho que enfarfega. I els sortints que es passen el dia "posant-los al corrent" de tot? Total si tampoc no en faran cas, perquè per seguir tal qual no calia canviar res.
  • Per cert, els vostres néts van recitar el verset de Nadal? I de quin caire era: ecològic, relligiós-sentimental, a lo manga o res de res? En Joaquim Nadal segur que els dóna "sopas con onda". El seu germà explica que de petit era molt tímid (si, sí l'ex conseller Nadal) i que li costava molt arrencar. L'altra dia es veu que va aixafar la guitarra a tots els que repassaven mentalment mentre s'aixecava i deia des del cap de taula : Sobre el mar hi ha una lluna brillant/sobre la terra una branca florida/ dintre l'estable hi ha els ulls d'un infant/ amb la galta florida. Algú sap de qui és el vers? Em sona a Sagarra però no ho sé i m'agradaria.
  • Ha mort aquella model terrible d'anorèxia que va causar tan enrenou, Isabelle Caro. Quin exemple tan tremendo.
  • La pobre Zsa-Zsa Gabor, de 93 anys es a un hospital i no té pensió. El seu últim marit pagano es pensava que estava morta i va rescindir-ne el pagament. Que trist (que no s'interessés de si estava viva).

dimecres, 29 de desembre del 2010

Imagen que no es mía ni de Fernando, aquí debajo está escrita su procedencia.

Desaparecido.
Por alusión.

Escribo desde la no existencia. No existo en mis escritos, son los personajes, los paisajes, los únicos pobladores de mis textos. Yo he desaparecido voluntariamente para poder darles paso a ellos. Y es desde mi inexistencia que ellos adquieren presencia. Dominio de sus actos que no son los míos. Nacen de la inconsciencia, de una necesidad que se proyecta en ellos, solo en ellos. Y cuando surgen, yo desaparezco. Es la función y el destino del escritor. Dar vida a otros. Esos otros la adquieren, la hacen suya y automáticamente, desde aquel preciso instante su autor desaparece. No puedo evitarlo, porque ellos, una vez han crecido, exigen y suplantan a su creador. Es lo que se dice, matar al padre, quitar al ser de en medio. Dejar el paisaje limpio, sin contaminación humana, privar a la obra de todo movimiento. Dejarla deshabitada. Invadirla de vacío. Instaurar la nada. Provocar el desconcierto de un espacio inaudito, conocido pero, vaciado de contenido, despoblado de presencia humana, aislado de la obra original, si existiera, para que quedase desguarnecido. Abandono del o los personajes que lo habitan. Solo. Yermo. Desvalido. Indefenso. O quizás, un elogio al vacío. Soledad, representación de la ausencia. Dostoievsky lo decía: O mejor dicho uno de sus personajes de Los endemoniados, lo decían: “En el Apocalipsis el ángel anuncia que ya no existirá el tiempo…cuando los hombres sean felices, ya no existirá el tiempo, porque ya no hace falta”, dice. “El tiempo al fin y al cabo, no es un objeto, sino una idea. Desaparecerá con nosotros, con nuestro entendimiento”. Y si tenemos en cuenta todas estas enseñanzas nos será más fácil entender que el hombre desaparezca de su obra. Por eso en mis historias los personajes de los cuadros desaparecen. Yo mismo desaparezco de mis escritos. Una ausencia voluntaria, para ser más creativa.

No soy pues, Rafael Rodríguez-Bella. Quizá sea Nolan, quizá o quizá no. Quiza sea el doble de Vila-Matas. Vaya usted a saber. Al desaparecer no he dejado rastro de mi. ¿Quién soy pues? O sí soy yo. No sé. Vosotros diréis.

A empentes i rodolons

Seguint el tema dels innocents (jo també trobo una innocentada la prescripció dels delits de Fabra i que a sobre el tio digui "es como si me hubieran absuelto"), sabeu la que va fer-me el meu fill Ferran? Ell té una nena de 4 anys i una de dos, i estan esperant un altre fill i el metge no acaba de veure clar el sexe malgrat estar ja de 16 setmanes. A les 20,30 rebo un missatge:
"Ja sabem perque trigaven tant. N'hi ha dos (un nen i una nena). Ara toca buscar ajudes!". El cor va començar a bategar-me de forma incontrolada durant els segons que vaig trigar a recordar que era 28 de desembre. Si no fós perque el vaig parir jo hagués dit: quin mal parit!

INFLUÈNCIES

Veient el preciós quadre que ens ha enviat la Ma. Dolors i els que jo he trobat del mateix autor, he recordat quan l'altre dia a classe, el profe ens va parlar de Picasso i Degàs. Mentre ell parlava vaig pensar en la relació entre Millet i Van Gogh. Us envio una mostra. Es pot dir que el copiava?



Estic sorpresa d'on treu en Rafael els quadres amb que il·lustra els seus relats del Museu del Louvre. Sembla que hi plani l'ombra allargada de'n Fernando Marín. Ens pots aclarir el dubte?

Tresca i verdesca



  • Jo també "conec" algun dels nous càrrecs: en Mascarell. Va ser el meu cap durant un bon temps i ens varem entendre molt bé. D'aquest si que poso la mà al foc que de tonto no en té ni un pél. Almenys per començar, això està bé. La única cosa negativa és que l'Hereu es queda sense contrincant. Que ens agafi confessats!
  • Perico Pastor inaugura expo a la Pedrera : la Biblia ilustrada.
  • És fantàstic això de la llum i l'aument del rebut: mala gestió i endeutament? saporli popette, la pompe de la biciclete! que paguin tots que per això és un bé públic. I qui no vulgui que es compri una espelma que pitjor estavem. De las cavernas bajé, a las cavernas subí i en todas partes dejé memória amarga de mi.
  • L'Hotel des Bains al Lido ha estat clausurat. Per on passejaran les ombres de Thomas Mann i Luchino Visconti?Era l'hotel de la cultura i ara el seu reflex només és un record en la pols i el silenci.
  • Avis que tenim néts: prepareu-vos pel xarrampió que arriba.
  • Sabeu qui és José Manuel Ballester? Doncs un pintor que reprodueix quadres molt famosos però sense els personatges. Inquietanat. Sembla un assumpte imaginat pel Rafel. Avull no tinc temps d'escriure més però us envio un dels seus quadres perquè feu cultureta Apa, siau...

PANEM ET CIRCENSES XXIV

Com que diu la dita que: Todos los Santos tienen octava, aquí va aquesta:

MADRID, 28 (EUROPA PRESS) El obispo de Alcalá de Henares y presidente de la Subcomisión Episcopal de la Familia de la Conferencia Episcopal Española (CEE), monseñor Juan Antonio Reig Plá, ha señalado sobre la violencia en el ámbito familiar que ésta se genera "sobre todo" en procesos de separación o divorcio, "de tal manera que los matrimonios canónicamente constituidos son menos dados a la violencia doméstica que aquellos que son parejas de hecho". Durante la presentación de la Eucaristía por la Familia, que se celebrará el próximo 2 de enero en la Plaza de Colón de Madrid, bajo el lema 'La familia cristiana, esperanza para Europa', monseñor Reig afirmó que España tiene una sociedad "postrada" por el aumento del número de abortos y rupturas matrimoniales en los últimos años. Reig Plá ha indicado que los abortos y las rupturas familiares son "motivo de preocupación" y ha recordado que desde que se despenalizó el aborto en España, en 1985, se han producido "casi 1,5 millones de muertes", una cifra que, según ha señalado "no se ha dado en ninguna catástrofe o contienda en España" y que "arroja sombras en la sociedad y su organización". "Esperamos que el próximo 2 de enero vuelva a salir el sol en la Plaza de Colón", ha subrayado. "La iglesia no puede ser indiferente ante estos datos", ha aseverado el obispo, para añadir que ésta tiene que "continuar en su defensa de la familia y los derechos del niño", y ha recordado que "el primero de ellos es el derecho a nacer". También ha señalado que la Iglesia "no enjuicia" a la mujer, sino que "quiere protegerla". Sobre el divorcio, Reig Plá ha indicado que es un "drama" para las familias y, sobre todo, para los niños. En este sentido, ha lamentado que actualmente se "destruyen, cada vez más, alianzas conyugales en los cinco primeros años del niño", una circunstancia, que, a su entender, "les hace más vulnerables". Para el obispo, el "drama" para los niños es "no tener un padre y una madre", y ha valorado las palabras del Papa Benedicto XVI en el Ángelus de este domingo en defensa de la familia. "Sólo la familia proporciona a la persona lo que ella necesita para nacer, siendo convocada desde el amor, y sólo la familia es la plataforma en la que se puede crecer como persona y morir como persona".

Això, això, morir com a persona, que la Biblia ho deixa ben clar: El marit ha d'estimar la dona mentre que aquesta ha de'estar subjecta al marit. La subjecció de la dona està en el pla de Déu. Acceptar l'autoritat del marit és una forma de testimoniar la seva fe.



dimarts, 28 de desembre del 2010

PANEM ET CIRCENSES XXIII

Del Costumari Català d'en Joan Amades.

ELS SANTS INNOCENTS.- Hom pot dir que avui començaven les anomenades llibertats de desembre, per efecte de les quals la gent es lliurava a llicències i llibertats de què durant la resta de l'any s'hauria avergonyit. Eren els moments de la bullida carnestoltesca, que antigament havia començat ja per Tots-Sants i que més tard fou per la Concepció. El sentit que comportava el període de temps que podríem dir que avui començava està prou ben reflectit en aquest refrany:
De Nadal a Carnestoltes,
set setmanes desimboltes.
Segons la veu popular, la diada dels Innocents dura des de les dues del migdia d'ahir fins a la mateixa hora d'avui, que fou l'espai de temps durant el qual el trepa del rei Heredes va campar i fer estralls amb tants infants de pit com trobava. Durant aquest període de temps la gent es lliurava a certes bromes i humorades pintoresques i còmiques i, sobretot, a enganyar, a voltes de manera innocent i d'altres amb una certa malícia.
Barcelona posseïa el cos d'un sant Innocent que el Duc de Venècia va donar en present al nostre gran rei En Jaume amb motiu d'una visita que el monarca va fer a la ciutat adriàtica. Durant el viatge de retorn a Barcelona, el rei es va adonar que del seu reial bagatge n'havia desaparegut la preada joia del petit cos sant. Tot se'n va preocupar i féu tornar enrera part del seu seguici per tal de veure si el servei se l'havia descuidat en algun dels molts sojorns que havien hagut de fer, o bé si se'ls havia perdut. Totes les recerques foren debades. El rei va arribar molt amoïnat a Barcelona perquè no trobava termes per a explicar el que li havia passat i per a disculpar-se davant del gran duc. Amb molta sorpresa va saber que ja feia molts dies que el cos del sant Innocent s'havia presentat miraculosament a la Seu, on fou admirat i venerat per tot el poble. El rei va manar que el cos sant fou traslladat a la capella del palau. Diverses vegades se'n va escapar i se'n tornà a la Seu. La reina va interpretar el cas com un desig del santet d'ésser venerat a la Seu i va demanar al rei que el cedís al temple major de Barcelona. El rei hi va accedir però no sense certa recança, car li feien gràcia les entremaliadures del sant infant i sentia complaença a tenir-lo en la seva capella.
A la Seu hom havia celebrat una festa solemne en honor del cos sant de que hem parlat, i s'exposava al poble perquè el pogués venerar. S'adorava a la capella de la girola més immediata a la porta de Sant Iu.
.........

He buscat al diari notícies que poguessin ser innocentades i he trobat aquestes:
  • El "nou" govern d'Artur Mas, que ha dit que vol envoltar-se dels millors. Quan jo estava a la Junta de la Fapac -fa un munt d'anys- ja teniem tractes amb dos dels "nous" membres, la Irene Rigau (llavors a Benester Social) i en Josep Lluis Cleries (gerent de l'Institut Català del Voluntariat). Tontets, tontets.
  • La prescripció dels delictes de'n Carlos Fabra, president de la Diputació de Castelló. Ja veureu com encara li faran l'estàtua de set metres que volien aixecar els peperos.
  • Angel Maria Villar, president de la Federación Española de Futbol i Vicente del Bosque, seleccionador nacional, que han pelegrinat a Santiago de Compostela, per a oferir la Copa del Món a l'Apòstol com a mostra d'agraiment per haver ajudat la Selecció. Pa i circ en estat pur.
Mireu el que he trobat a Imatges de Google:





TODO ES POSIBLE EN PARÍS
8

La desaparición del empleado

2ª parte
Después de lo sucedido, obligaron a mi compañero que montase guardia a pie de cuadro, para evitar que ella saliera. De tal modo que lograron que Napoleón montase en cólera al ver que no se presentaba. Y un buen día, a primera hora de la mañana, se presentó montado en su caballo, ante mi compañero y le increpó que qué hacía allí. Mi compañero asustado dijo que cumplía órdenes y que debía controlar que aquella mujer no se marchara del cuadro. Napoleón lo cogió por la solapa y le gritó: “Usted conoce el “Rapto de las sabinas” ¿verdad? Pues eso es lo que yo voy a hacer con mi dama y no se interponga usted mecretefe o lo mato. Acto seguido se la llevó. Con lo cual el cuadro quedó vacío, pero no solo el de ella, sino también el de él. Vaya hombre eso si que es interesante, dijo el escritor, frotándose las manos. ¿Y cómo terminó el asunto? Pues que mi compañero corrió a la sala donde se ubicaba el cuadro del emperador y comprobó que también se había evaporado el personaje. Con lo que serían dos los cuadros con desaparecidos. Regresó a su sala corriendo, dispuesto esta vez sí, ha avisar al director, pero entonces se topó con una enorme sorpresa. Escuchó un tremendo vocerío que procedía de la sala de Ingres y se encontró con que todas las mujeres del baño turco estaban saltando del cuadro indignadas por el rapto de su amiga y estaban soliviantando a sus compañeros de otras salas, incluso los guerreros de los cuadros de David, para que la buscasen y diesen muerte a Napoleón. Entonces corrió a dirección y explicó lo que estaba sucediendo. Inmediatamente llamaron a todo el personal de seguridad y se movilizaron con gran rapidez. Usted comprenderá que nuestro director no podía permitir que piezas tan importantes de nuestra colección desaparecieran así como así, se jugaba el puesto. Son piezas que atraen a mucho público y si no estaban ¿cómo explicaría su desaparición? ¿qué habían sido cedidas como prestamo? No, no podía. Tenía que encontrarlas como fuese. Pero ahora que lo dice, yo las vi en su sitio. Claro, que las vio usted, porque finalmente las encontramos. Pudimos calmar así, a las mujeres del baño turco que estaban dispuestas a linchar al emperador, si llegaban a encontarrlo. Por suerte lo encontramos nosotros primero. ¿Dónde estaban? En un altillo de las buhardillas, allí los encontramos haciendo el amor. ¿Sabían ustedes que estaban allí? No que va. Fue idea de un empleado, que ahora entre nosotros y que nadie nos oye, por lo visto es un altillo muy frecuentado para los encuentros furtivos entre algunos empleados. Y así terminó el asunto. Volviendo todos a su lugar. ¿Y cómo consiguieron dominar a Napoleón, si puede saberse? Muy sencillo, hay que reconocer que nuestro director estuvo brillante. Le amenazó con quemar la tela si volvía a repetirlo. ¿Y su compañero? Bueno él ha sido el peor parado de toda esta historia. El director se emperró en que en todo este asunto el principal culpable era él, por no saber frenar a tiempo estas escapadas y estos encuentros. Él se defendió como pudo diciendo que nada tenía que ver con todo aquello, que en todo caso era culpa de los pintores, por haber sabido impregnar de vida a sus obras. Que son obras muy vivas. ¿Y qué le dijeron? No hubo nada que hacer. Está despedido, aunque muy bien pagado, para que tenga la boca bien cerrada.

Tresca i verdesca

  • Avui toca cinema. Si voleu es pot ana a veure videos de directors influenciats per Kurosawa. A les 18'30 al CCCB.I a la Filmo a les 17'30 La ceremonia una peli de Chabrol.
  • Si us ve de gust jazz doncs Coltrane a càrrec del col·lectiu Jazz 23.O Swing Christams Cabaret, concert nadalenc pel Ivanov Jazz Group. A la sala Apolo. Nou de la Ramla 113 a les 21h. 12 euros. I Gràcia Jazz sessions , amb Andreu Zaragoza (guitarra) , Maza Kamaguchi (contrabaix) i Joe Smith (bateria) a l'Heliogàbal, Ramon i Cajal 80 a les 22 h, 4 eurets.
  • Big Bang teatre en petit format al Bing Bang bar del carrer botella 7 a les 22h.
Qui no s'ho passa bé és perquè no vol.

  • Estic tipa de menjar sobres de Nadal. Per a quan la trobada-dinar?

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 75

BROMES

Fa una estona uns nens amb diversos ninots de paper passejaven per la plaça del Diamant, tot buscant una víctima per clavar-li la llufa, el ninot de paper a l’esquena, tot vigilant la persona que estigués més despistada. Les seves rialles però els delataven. Qui no ho ha fet de petit? Jo si a casa, a l’escola i al carrer, ens divertia d’allò més. També avui cal estar alerta a les noticies del diari, de la radio i de la TV3, ja que colen una mentida per esverar a la gent. Sabeu la d’avui? A buscar-la. Sempre va bé un xic de broma i una rialla que al gener ja ens vindran les preocupacions. Bona diada dels SANTS INNOCENTS.

dilluns, 27 de desembre del 2010


TODO ES POSIBLE EN PARÍS


La desaparición del empleado


1ª parte
En otra ocasión, el escritor regresó al museo con la intención de entrevistarse con aquel hombre que una vez le explicó historias sobre apariciones, para ver si podía explicarle alguna más. Pero cuando llegó a la sala donde normalmente se hallaba, aquel hombre no estaba. No había nadie allí, nadie vigilaba, de manera que se dirigió a la sala contigua donde sí había vigilante. Le preguntó por su compañero, el de la sala de al lado. Pero solo obtuvo por respuesta que no estaba. Hombre eso ya lo veo, le replicó el escritor, no necesito que nadie me lo diga. Solo quiero saber si es su día libre o si se ha ausentado por alguna razón de fuerza mayor. O cuándo volverá. Ya no volverá más, le contestó aquel hombre. ¿Por qué, si puede saberse? ¿Lo han despedido? ¿Por qué quiere usted saber qué le ha sucedido? Será mejor que lo olvide. No está y eso es todo, señor. Tales explicaciones acrecentaron la curiosidad del escritor que siguió insistiendo aún más. Se lo ruego, le dijo, necesito verle ¿dónde puedo encontrarlo? Señor me está usted poniendo en un apuro, le ruego que no insista y si me disculpa, tengo que hacer mi ronda. Y lo dejó solo.
Aquella postura por parte de aquel empleado le pareció misteriosa a más no poder y le hizo pensar que algo había sucedido. De modo que se informó por el sistema de horarios de los empleados y decidió esperarlo a la salida. Lo fue siguiendo un buen rato. Hasta que lo vio entrar en un café. Entonces decidió abordarlo. Esperó a verlo sentare en una mesa y entonces entró él y se sentó enfrente suyo. Con su permiso, le dijo. El otro quedó sorprendido. ¡Otra vez usted! Ya le dije que no se nada sobre mi compañero. Le ruego que me deje en paz. No tiene usted derecho de acosarme de esta forma. Yo no tengo nada que ver, ¿lo entiende? Y así entre excusas, transcurrieron los siguientes minutos. Hasta que finalmente el escritor vio que aquel hombre empezaba a perder su rigidez y siguió pidiéndole que le explicase que le había sucedido a su compañero. Usted sabe perfectamente, le dijo, que le ocurrieron extraños sucesos en su sala dentro de su horario de trabajo. No me diga ahora que no sabe nada. Seguro que en algún momento le debió comentar algo. Y quién me dice que usted no es de la empresa y pretende que le explique cosas que podrían comprometerme a mí también. No se preocupe, no es ese mi trabajo. Soy escritor, un día le conocí, entablamos amistad y me contó cosas que le habían sucedido, como aquel caso de la mujer del abrigo de pieles. Para mi fue una fuente de inspiración para mis relatos que colgaba en la red. Del Louvre siempre se dijeron muchas historias en las que intervenían apariciones, usted lo debe saber, mejor que yo. Pero las que me contaba su compañero eran diferentes. Apasionantes. Por eso regresé, para que me explicara más relatos. Por eso, nada más. Pero de la forma en que usted me ha hablado esta mañana me ha parecido que todo estaba envuelto en un alo de misterio que me ha intrigado. Por eso he decidido verlo de nuevo e intentar conseguir que usted me explique qué ha sucedido. Su actitud me ha convencido de que debe haber un relato interesante escondido. ¿No es cierto?
Esta bien! Usted gana. Así es. Además nos tienen prohibido hablar del tema. ¿Tan fuerte ha sido? Cuénteme, soy todo oídos.
Verá usted … Resultó que la mujer que aparece en el cuadro de “La bañista de Valpinçon” resultó ser amante de Napoleón. Y por lo visto se veían de escondidas en “El baño turco”.

CONTINUARÁ…

dissabte, 25 de desembre del 2010

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 74

NIT DE NADAL

Portada naïf i/o franciscana és la del llibret que aquesta nit ens han donat per seguir la Missa del gall, hem cantar NADALES d’arreu del món, tot escoltant espais de música d’orgue. Al acabar abraçades, desitjos de pau i un ressopó a la placeta amb dolços i cava. Estrelles al cel i un xic de fred.

Nadal solidari el d’enguany amb molts colors, amb moltes tonalitats. Gràcies al Banc d’aliments, a l’aportació generosa dels nens de la catequesi (400 nens) i del grup d’adolescents (40 joves), el dimecres "El grup d'ajuda dels caputxins de Sarrià", van poguer lliurar 210 bosses de menjar bàsic, torrons i dolços a la gent que ho van demanar (uns els habituals de sempre, altres més esporàdics, i per primera vegada famílies sarrianènques que amb molta discreció han demanat ajuda, que han rebut amb igual discreció). Aquesta nit tots hem pensat que 210 famílies podran almenys per uns dies aparcar preocupacions. La col·lecta de Nadal anirà destinada integrament a través d’Acció Solidaria contra l’Atur, per pagar lloguers i factures urgents. La quantitat recollida és molt elevada.

No sé que ens espera el 2011, ni com ens en sortirem; però per damunt dels nostres polítics, siguin del color que siguin, la gent és solidaria i estima. Es el que avui desprès de dinar i beure un bon cava amb amics , i ja ara sola a casa vull compartir amb vosaltres.

divendres, 24 de desembre del 2010

Tresca i verdesca


Encara que ja l'hagueu vist és obligat posar-la avui. No cal dir que el que dic és veritat. De tot cor.

BON
NADAL
A TOTS/AS
i fins el 27 que tornaré amb les meves "histories tontes" de París.

El que em varen ensenyar al cinema Alexandra


Bé, em sento implicat per l'al·lusió a mi de la Marisa en la valoració del documental “Infància en Risc”.
És cert, per a mi corre el perill de ser un muntatge pla d'un treball de camp fet amb professionalitat periodística, i això és un bon plantejament inicial per a elaborar el reportatge.

Però el que m'importa és la capacitat de tenir bones idees i desenvolupar-les brillantment que es mostra en les seqüències de dibuixos animats amb la veu dels nens víctimes. Penso que aquí les realitzadores van haver de solucionar un problema important: que no podien posar la imatge dels nens. Van haver de pensar, van haver de crear, van innovar i emocionen.

Això és l'important.

Què ha passat?

Que la resta del material que havien recollit no tenia problema aparent que solucionar, i això és el problema.


Com a persona vinculada al treball creatiu, sé que aquesta és la trampa que cal vigilar i on es tendeix a caure tantes vegades. Pensar que està resolta alguna cosa perquè no et desafia com a problema. I cal fer un esforç per adonar-se'n que també aquí està una gran oportunitat que engrandeix l'obra.


Marçal

dijous, 23 de desembre del 2010

Tresca i verdesca



En una vella foto de l’any 42, una sèrie de persones es miren els galls de la Fira de Nadal de la Rambla de Catalunya.
Homes amb gorra i boina, un amb barret. Diverses dones amb variants del pentinat “arriba España”, vestides de negre o gris. Nens amb abrics d’aspecte casolà.
El tancat dels galls són les caixes-gabia en que els han dut.
De tot el quadre es desprèn una olor de molsa seca, de caldo ranci, de llana humida... Fins i tot els galls d’indis tenen el moc una mica més girat del compte i s’aparten, esporuguits, de la barrera humana; sembla que girin cua donant l’esquena als presumptes botxins. Una capa de boira embolica els arbres i tan sols sobresurten els fanals, encara apagats. Deu ser la tarda. Una tarda trista i resignada de 1942 . Segurament, si poguéssim escoltar la foto, sentiríem: torna, torna a casa per Nadal. I no hi hauria resposta.
Recordo aquuel temps i no el vull. Mai més.

dimecres, 22 de desembre del 2010


TODO ES POSIBLE EN PARÍS

7
Tuileries


Había quedado con ella en la estación de metro de Tuileries. Venían de direcciones opuestas. Su intención era visitar el Museo del Louvre. Comprobó que había llegado antes que ella, puesto que no estaba en el andén opuesto, tal y como supuso que estaría. En cambio, vio sentado en uno de sus bancos, a Steve Buscemi. ¡Seguía allí! No podía ser. Debía ser una pura coincidencia. Estaba claro que acababa de visitar el museo, llevaba una bolsa de allí y postales de la Gioconda, consultaba distraídamente un catálogo. En éstas que llegó un metro, en él viajaba ella. Se disponía a caminar cuando se fijó en Buscemi. Se dirigió a él y lo saludó. Buscemi atentamente correspondió su saludo con dos besos, uno a cada mejilla. Y él observándolos, desde el otro andén. Llegó otro metro y se subieron en él. Y él siguió viéndolo desde el otro andén.
Rafael diciembre 2010
NOTA URGENTE: ¿PARA CUÁNDO LA INDEPENDENCIA?

Tresca i verdesca d'urgència


Aqui ho tenim!
Les veus que ens van dir que no ens amoïnéssim, que amb la sentència del Tribunal Constitucional no passava res, a la primera, pam, ja ens l'han engaltada. I aguanta que això seguirà sense remei. Perquè d'una vegada no ens adonem que no ens volen, que la única forma de conservar la dignitat és dir: passint-ho bé, ja s'ho faran, que és una manera educada de dir fes-te fotre?

TARDA DE CINEMA

Ahir al vespre, la Ma.Teresa i una amiga, la Malole, en Marçal, una companya advocadessa de la Malole i jo mateixa varem assistir a la presentació del documental Infància en Risc, dirigida per la Gemma Larrégola i la Clara V. Fleck, el curs passat companya nostra del Taller d'escriptura.
Produïda per MUF Animation, On post i Televisió de Catalunya. Amb el suport del Departament d'Acció Social i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya. Perquè us en feu una idea enganxo aquí la Sinopsi:

Sinopsi

“Infància en Risc” és un documental que dóna veu al maltractament infantil. Es tracta d’una producció que manté l’anonimat de les víctimes, però que fa sortir de l’anonimat la terrible problemàtica en què es troben massa nois i noies. Ho fa a partir de l’impacte del testimoniatge sonor en primera persona. Els testimonis són joves que provenen d’una situació de maltractament recent i que es debaten entre la seva crua història i la impossibilitat d’entendre el perquè de tot plegat, el perquè els ha tocat ser víctimes d’uns actes tan inversemblants. Mentre sentim la seva veu, la pantalla ens mostra una animació evocativa, crua, suggerent... “Infància en Risc” aborda la negligència aguda, l’abús sexual i el maltractament físic. L’anàlisi i posada en situació contextual de la temàtica va de mà dels experts.

----------------------------------------------------------------------------------

Està tractat amb una delicadesa exquisida però, segons l'autoritzada veu d'en Marçal és un documental PLA que no resistiria el pas per la televisió. Potser és interessant pels afectats i professionals (que de tot n'hi havia a la sala) però que no se'ls descobreix res de nou. A nosaltres ens va agradar, molt especialment els testimonis dels nens i nenes que ara es troben en centres tutelats, dels quals sentiem les veus però que les imatges eren substituïdes per uns dibuixos deliciosos. Aquest que poso a sota és un nen amb la seva família d'acollida que evoca la seva família biològica sense rancunia.

BON NADAL i PA i CIRC PER A TOT@S !!!

Jo vaig a "lo" segur i trio aquest poema d'en Salvat-Papasseit

Nadal

Sento el fred de la nit
i la simboma fosca.
Així el grup d'homes que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.
Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.
Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.


PETONS I QUE L'ANY VINENT ES COMPLEIXIN TOTS ELS VOSTRES DESITJOS. MARISA

A empentes i rodolons

Us envio un poema de Nadal que m'ha enviat una clienta.Potser algú el trobarà carrincló (la meva filla sense anar més lluny) però a mi m'ha agradat. És de Francesca Aubanell.

El regal que jo desitjo
tenir per aquest Nadal
no porta llaç de vellut
ni vermell, ni groc, ni blanc.
No durà embolcall de seda
ni transparent, ni brillant.
No anirà dintre una capsa
petita, mitjana o gran.
No portarà l'etiqueta,
ni nom i ni cap detall.
A l'estil dels bons desitjos
tot de llum vindrà folrat,
una llum brillant, intensa
que el mon nirà il.luminant
aturant-se allà on misèria,
injustìcia, guerra i fam
fueteja la canalla
sense escoltar el seu reclam.
I amb aquest regal tan màgic
a la fí potser vindran
rialla, alegria, esperança,
pau i felicitat.


(I al costat hagués posat un motiu nadalenc si sapigués com fer-ho. Jo només ser posar imatges que tinc previament al meu ordinador. Imagineu-vos un pessebre i un arbre de Nadal, d'acord?)

Tresca i verdesca



  • Ja comencem amb el mercat de Calaf :si tu em dones jo et voto, si vols que et faci cas, afalaga'm... sembla un bolero. Que bé estaria que fos una rumba catalana. Tot i saber-ho no deixen d'estar preocupats (o precisament, potser, per saber-ho).
  • Tots creieu que l'altra dia estava "pansida". No, no, és que tenia un atac de clarividència i el que estava és cabrejada. Però si les coses no tenen remei, perquè preocupar-se? i si el tenen perquè fer-ho?
  • El meu cor, si no es banya en la llum del pessebre, sec i fràgil, com d'argila se'm torna". Tomàs Garcés dixit. D'ell es diu que escrivia poemes-somni. Potser el que ens manca a tots plegats és una mica més de poesia que de somnis, últimament, anem servits.
  • Trobo una notícia preciosa: tres detinguts per robatori de parcs eòlics. Robar aire, que bonic! Devia ser aire lliure, imagino.
  • Iker Casillas, el futbolista petoner protagonitzarà l'últim anunci de l'any, el més car, com sabeu. Mai un petó ha tingut tants rèdits. Jo em sento molt i molt rica. (i la Malole, milionària)
  • Expo sobre Salvat-Papasseit. A Arts Santa Mònica.
  • Ja sé que és molt tòpic però, no ens veurem les cares cap dia d'aquests dies ?
I visquen les gambes, que a la Sirena van barates!

TODO ES POSIBLE EN PARÍS

6
En el Jeu de Paume


Últimamente ha descubierto el íntimo placer de escribir. Escribir en la soledad de la noche. Rodeado del silencio y la oscuridad en la que está sumergida la ciudad. Su calle. Su propia casa. Vigilado de cerca por sus libros, los considera guardianes de su soledad. Que contemplan lo que escribe, su calidad, su significado. Él lo sabe y se siente observado y le satisface, entre otras cosas, porque es como siente su proximidad, su abrigo. Solo aspira a formar parte, algún día, de esa literatura que le acompañó siempre y que le ayudó a interpretar el mundo y los sentimientos más escondidos. Si pudiese lograr él lo mismo, piensa, si sus escritos pudiesen estar al mismo nivel que todo lo leído, que feliz sería. Y con solo pensarlo, se emociona. Y recuerda entonces, la exposición del Jeu de Paume sobre Émile Zola y André Kertész “L’intime plaisir de lire”, donde el escritor fotografía y el fotógrafo lee. En la introducción se decía: “Leer, escribir, fotografiar…tres actividades que dan acceso a la comprensión, a la representación y a la interpretación del mundo”. Recuerda cómo se quedó allí, frente a este texto, pensando que también él había aprendido de su padre a fotografiar, a saber encuadrar con intención, poniendo los cinco sentidos. Y cómo le confortó saberlo.
Mira el desorden de su mesa, allí están entremezclados, textos, fotos y libros. Esta vez le ha parecido un bendito desorden.

Rafael diciembre 2010

dimarts, 21 de desembre del 2010

Tresca i verdesca



Comença una nova etapa en el nostre país. Esperem que no sigui catastròfica. No rebentem grans abans que es formin i tinguem confiança. Ja sé que és difícil..Venim d'un temps en que haviem posat totes les nostres esperances i ens ha fet llufa per totes bandes. Si de debò es dediquessin a la retallada i la contenció, potser només amb això, mira que et dic, ja seria molt.
Ha arribat el moment de deixar entre paréntesi les nostres reticències o les nostres semiconviccions i donar un vot de confiança que tot s'ho necessiten.
Per animar la cosa i sense haver de sortir de casa que aquests dies anem tots una mica estressats, a la 8 fan avui L'home que sabia massa. Serà premonició? Un James Stewart sempre mereix una miradeta.
José Maniuel Blecua és el flamant director de la Real Academia Española (de la Lengua s'entén). Qui no ha estudiat gramàtica en algun llibre seu? Per molts anys!

TODO ES POSIBLE EN PARÍS

5

La visita


Ahora llevaba unos días de quietud. Nada que pudiese hacer peligrar su puesto de trabajo. No hubo movimiento alguno en ninguno de los cuadros de su sala y esto lo tranquilizó un poco. No del todo, puesto que con hechos como los que le habían sucedido, nunca se sabía. Podían volver a ocurrir inesperadamente. Lo que sí le ocurrió, fue que tuvo la visita de un personaje que entabló conversación con él y que le dijo estar en París, para despedirse él y su esposa, de la ciudad. Y que estaban recorriendo los lugares que desde hacía cuarenta y tres años, venían visitando periódicamente cada dos o tres. Él le escuchó cortésmente y durante el transcurso de la conversación le preguntó a que se dedicaba, ya que lo había visto muy interesado en alguno de los cuadros, un interés fuera de lo normal, le dijo. Fui dibujante publicitario y ejercí como director artístico, le contestó, ahora estoy jubilado y me dedico a escribir. ¿Y qué escribe?, le preguntó. Relatos de todo tipo. Historias de misterio, incluso a veces. Cosas que me explican que han sucedido y que por descontado las arreglo, para que no se sepa cuál es la fuente, porque quizá podría comprometer a la persona que me lo contó, ya sabe. Sí, por supuesto. ¿Y le cuentan muchas cosas? Pues la verdad es que no. Supongo que es porque les da vergüenza explicarlas. Y cuando no me llega ninguna información, pues me la invento. Por ejemplo, a lo mejor a usted le ha ocurrido algo extraño alguna vez en este museo. ¿No le ha ocurrido nada? Hombre… ocurrir, ocurrir, alguna vez sí ha ocurrido. ¿De veras? ¿Por qué no me lo cuenta? Porque podría comprometerme. No. No se preocupe. Verá en estos casos lo que escribo lo pongo en un blog que tenemos unos amigos. Quiero decir que no lo publico en ningún libro y el blog solo tienen acceso unos cuantos. ¿Qué le parece, se anima y me lo cuenta?
Estuvo dudando durante un rato, pero finalmente se decidió. Verá usted, le dijo, el otro día apareció una mujer que llevaba un abrigo de pieles, pero en realidad iba desnuda, y mojaba el parqué por allí donde pasaba. ¡No me diga! Siga, siga, me interesa.
Rafael diciembre 2010

dilluns, 20 de desembre del 2010

Tresca i verdesca



Sembla que no passi res


Passats els primers moments de commoció pel bombasso de la crisi, el núvol de pols s’ha anat dipositant i el sol torna a veure’s de color més o menys blau. Les cases obren i tanquen les portes i la gent va pel carrer. Molts, aquests dies amb paquets, els galets ja són al rebost i els pollastres encarregats. És clar, els nens, el Nadal, la il·lusió... És com quan van caure les torres bessones de forma tan espectacular però que tot i que han deixat un buit, ja comencen a pesar més els projectes que el forat testimonial. Suposo que la gent s’ha acostumat a la pèrdua i sort d’això, la vida segueix, diuen. Si, segueix però amb una ferida que a alguns encara els sagna. Diria que no ha pas acabat. Les agències de viatges treballen, alguns han anat trobant feinetes que semblen triades pel caganer i d’altres diuen que l’aire fresc dels parcs és sanitós i llegeixen el diari mentre esperen que baixi un àngel a dir-los que en aquell portal hi ha feina segura. D’aquesta molts homes han après a posar la rentadora i a fregir un ou per la mala consciència d’estar-se a casa mentre la dona treballa, quin privilegi tan absurd. Sí, avui no estic de filis, és veritat però segueixo comprant i fent plans de menús i festes i llegint el diari i fent vida normal. Enguany, de postres penso fer torrons de sal de fruita i til·la en comptes de cafè. No sé si fer cotorres farcides de pinyons i prunes i sopa de pedres (al cap i a la fi galets, en francès són pedres de riu). Sé perfectament quin seria el Nadal que m’agradaria tenir. I un nus d’aprensió m’estreny el pit. No em feu cas, ja us he dit que no estic d’humor però, per sort això no sol durar-me gaire i n’hi ha que estan infinitament pitjor, que tampoc no és cap consol. Si fes un vers ritmaria consol amb sol.

diumenge, 19 de desembre del 2010



TODO ES POSIBLE EN PARÍS

4

Finalmente apareció una mujer

Desde aquel encuentro que tuvo con el director en su despacho, debido a la visita de aquel extraño personaje, estuvo siempre muy pendiente de todo aquel que apareciese a visitar la sala que él tenía asignada. No obstante, durante los días que siguieron nada sucedió de extraordinario. Más bien transcurrieron muy tranquilos, hasta el punto incluso, de llegarle a resultar aburridos. De manera que, empezó a bajar la guardia, tanto que podría decirse que ya había olvidado el asunto. Hasta el extremo de adoptar una actitud, se diría que de cierta despreocupación. Pero estaba muy lejos de ser eso cierto. En vista de que no sucedía nada, adoptó ese aspecto indiferente de forma deliberada, para ver si así, provocaba algún suceso. Y fuese por ello o porque el destino se lo tenía preparado, el caso fue que una mañana le llamó la atención una serie de gotas de agua esparcidas por la sala, en forma de hilera, recorriendo un tramo que, en un momento dado desaparecían. Observó con detenimiento el techo buscando alguna gotera, pero parecía estar todo en orden. Nada indicaba de dónde podían surgir aquellas gotas de agua. Cuidadosamente pero de forma apresurada, secaba el parqué nada más llegar. Nadie le sorprendió haciéndolo. Y él optó por no decir nada. Pero en vista de que las gotas aparecían cada mañana, un día decidió presentarse más temprano para tratar de averiguar que sucedía. El primer día no sucedió nada. Las gotas estaban allí como siempre. Durante tres días adelantó su hora de llegada, hasta que al tercer día, el suelo apareció seco. Se escondió tras el cortinaje y esperó. Al rato, apareció una mujer que solo pudo ver de espaldas. Acababa de entrar en la sala. Lo que le extrañó en ella fue el pañuelo blanco con unas franjas rojizas que recogía sus cabellos. Quizá en otro momento o lugar no le hubiese llamado la atención, puesto que se trataba de una prenda vulgar, exenta totalmente de sofisticación alguna, además llevaba unas zapatillas rojas. Y eso fue lo que precisamente le llamó a atención, porque la señora vestía un lujoso abrigo de pieles, nada acorde con el pañuelo. La mujer caminó hasta hallarse frente a un lienzo en el que se podía ver un camastro con sábanas blancas, algo desordenadas y en la izquierda una cortina de tono verdoso. El fondo estaba cubierto por una tela blanca. Y entonces sucedió lo inesperado. Quizá si no le hubiese llamado tanto la atención la indumentaria de la mujer se hubiese dado cuenta de que el cuadro estaba incompleto. Que le faltaba la figura central. La que daba el título: “La baigneuse de Valpinçon” ¿Cómo no se había dado cuenta antes? ¿Siempre estuvo así? ¿Cada día? ¿Fue a causa del aburrimiento que no lo vio? ¿O porqué no era ese el tipo de suceso que esperaba? Ya daba igual, el caso fue que pudo ver como la mujer se desprendía de su abrigo de pieles, y como su cuerpo desnudo que quedó al descubierto, se subía al cuadro, se sentaba en el camastro, recogiendo un extremo de la sábana con la mano izquierda y se la enrollaba en el brazo, quedando de espaldas a cualquier espectador, que en este caso era él, admirando aquella obra de Ingres, porque se trataba de la obra del pintor francés. ¿Qué estaba ocurriendo? ¿Le sucedían solo a él aquellas apariciones? Lo curioso del caso fue que en ningún momento pudo verle el rostro, cuando pudo haberlo hecho, y de haberlo logrado, sería en esos momentos la única persona, salvo el artista que la pintó, que conociese su identidad.
¿Y cómo, no se dio cuenta de que a la obra le faltaba la figura femenina? ¿Pero, cuándo marchó del cuadro? Debió de ser en alguna de mis ausencias, pensó. ¿Y a dónde fue o de dónde venía? Miró a un lado y a otro por si alguien hubiese presenciado también el suceso. Pero no, no había nadie más que él, de manera que pensó que sería mejor no explicárselo a nadie, no fuese caso que lo tomasen por loco. Aunque en todo caso, pensó, si todo aquello no era debido a estar influenciado por lo que siempre había oído decir que en el Louvre habían fantasmas que recorrían sus salas, solo que la mayor parte de las veces que escuchó aquellas historias de aparecidos, decían que sucedían, en el ala donde se hallaba ubicado el arte egipcio. Pero aquello era otra cosa, y lo entendió así, al resbalar. ¡El suelo estaba mojado! Vio que, como de costumbre, allí estaban los charquitos de agua. Las enormes gotas que marcaban un reguero a modo de camino, sobre el parqué. Volvió a mirar el cuadro. Después se giró para recoger el abrigo, pero no estaba ¡había desaparecido! Aquello empezaba a resultar alarmante. Siguió las gotas de agua que resultó que le condujeron hasta “El baño turco” otra de las pinturas de Ingres. ¡Luego, ¿quería decir, que la “La baigneuse de Valpinçon” tomaba su baño cada día en el cuadro de la sala de al lado? ¿Cómo podría explicar eso? ¿Y a quién? Porque lo que tenía claro, era que no se lo diría al director. Lo que era él, no se la jugaba dos veces.
RAFAEL dicienbre 2010

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 73

JORDÀNIA IX

Abraham i Moisès en la Bíblia. EL MONT NEBO

Abans del viatge vaig repassar una mica les lectures de la Bíblia i vaig memoritzar els dos paràgrafs següents:

Gènesi: Déu digué a Abraham, et faré pare d’una multitud de pobles,et faré molt i molt fecund; a tu i als teus descendents, us donaré tot el país de Canaan, on ara vius com immigrant. Serà possessió d’ells per sempre; i jo seré el seu Déu.

Deuteronomi: ”Moisès va pujar de les planes de Moab al Mont Nebo, al cim de Pisga, davant de Jericó, i el Senyor li va fer contemplar tot el país. Llavors el Senyor digué a Moisès: - Aquest és el país que vaig prometre a Abraham, a Isaac i a Jacob que donaria als seus descendents. “Te l’he fet contemplar amb els teus propis ull, però no hi entraràs. Moisès va morir allà, en territori de Moab, va ser enterrar a la vall, però fins el dia d‘avui ningú no sap on és el seu sepulcre. Moisès va morir a l’edat de cent vint anys.No se li havia afeblit la vista ni havia perdut les forces".

Amb aquests relats al cap, vaig pujar camí amunt del Mont Nebo, era el segon desig del viatge desprès de Petra i no em va decebre gens.

Havíem sortit de Madaba i a 10 quilòmetres, el camí es desvia per una ruta molt ben assenyalada cap a un espai per aparcar els turismes. (com nosaltres multitud de gent pujava amunt, alguns sense saber ben bé on anaven). Nebo té 840 m de altitud i és la ultima depressió del Ghor. En un dia clar des de dalt es pot veure tal com va fer Moisès tot el panorama que va des de la Vall del Jordà, el Mar Mort, Jericó i Jerusalem. Fou lloc de peregrinació pels primers cristians, i al segle IV s’hi construí una petita església, que al VI es convertí en basílica pels bizantins. Actualment donat que l’església estava casi en runes, està en fase de restauració. El terra del presbiteri estava recobert d’un mosaic de 9m de llarg, que data del 531. Gràcies a quedar colgat per terra s’ha recuperat en molt bon estat. Mentre duren les obres es pot veure en un cobert provisional; mostra escenes de caça plenes d’animals salvatges i un negre (amb trenes) que porta lligat un estruç.

La Serp enrotllada a la Creu de bronze que es troba a la sortida del Santuari, és símbol de la creu que Moisès portava al desert. La creu simbolitza el Crist.

Objectiu realitzat: Al igual que Moisès puc contemplar la terra promesa a Abraham, inici del poble d’ Israel, allí on es troben les arrels més antigues de la promesa del Senyor que mai deixaria el seu poble, que l’estimaria sempre.

En les fotografies, visió de la plana , d’un tros de mosaic, de la serp i la creu, i dels meus amics Maria i Josep, que junt amb la resta del grup van fer plegats el viatge.

Queden altres llocs visitats, però s’han quedat escrits en el meu diari. Avui dono per acabadala la relació de Jordània,

divendres, 17 de desembre del 2010

Tresca i verdesca


I aquest a quina platja estiueja?

  • Arrenca la legislatura del seny. Titular d'avui. No sé a qui els hem d'encomanar però fem-ho a veure si és veritat. Comencem a estar una mica escèptics, la veritat. És clar que sempre ens queda Ikea per anar del sofà al llit i del llit al sofà.
  • Lecciones de cosas: com es diu d'un apartament de lloguer temporal? doncs apartamiento de alta rotación. Repitan conmigo, niños.
  • Com que no ens queden gairebé platges han disminuit considerablement els pardals, les orenetes etc... per allò de la cadena tròfica. M'ompliré la terrasseta de sorra perquè no em marxin els ocells que em venen a veure. Ah i també posaré un riu de paper de plata i des de la finestra de dalt una canya amb un peix penjat de la punta. I em vestiré de pastora Caterina, aviso. Que en això de l'ecologia no estem per bromes.
  • Mc Donald demandada per les joguinetes que adjunten als menús infantils, no pels menús infantils. Si és que el món està trastocat, com ja deia la meva àvia que al Cel sigui.
  • La Marisa ens ex`plica allò dels menús de Nadal i jo vaig veure l'altra dia un repartatge en que es deia que a Catalunya, enguany, es gastarien 800 euros per persona durant les festes. Al País Basc una mica menys. A mi em toquen... 800 x 33 (la fàmili meva del meu germà que sóm els que sóm)= 26.400 euros. Estic perplexa. Com m'ho faré si els bancs no donen crèdits? I sort que no celebrem la "nochebuena".
  • Cau (on?) el capo del clan Jodorovich de Can Tunis.
  • Aquests dies he tingut un problema gros amb la Comunitat de veíns i per sort o per desgràcia m'han pres com al fidel de la balança de les relacions entre veíns. Ha sigut horrorós i no m'han deixat fer res. Ara mateix m'han interromput i ara ja no tinc més temps. Demà serà un altra dia. Ai no, demà és dissabte im e'n vaig a Saifo. A veure si em conecto des d'allí. Nos vemos o nos leemos! By.

PANEM ET CIRCENSES XXI

  • En el darrer any, la fruita ha baixat un 7%, excepte el raïm que ha incrementat el preu en un 30% degut a la mala collita en Itàlia (?). Doncs au, a desitjar-nos bon any amb llenties com els italians.
  • En temps de crisi, imaginació. Els majoristes van presentar ahir menús de 13 a 15 euros que inclouen plats com una amanida de salmó marinat, sopa de meló amb gambes, tronc de lluç a la donostiarra i peres amb un bany de xocolata negra. I si ens diuen a on el podem anar a menjar i ens estalviem la feinada a casa?
  • L'aeroport del Prat ja no anunciarà els vols per megafonia. Durant els primers dies d'us del nou sistema, s'informarà mitjantçant la megafonia general i es recomanarà els viatgers que consultin els monitors informatius. Més d'un es quedarà en terra.
  • El PP demana celebrar un ple informatiu per a debatre el tancament de les ocelleries de La Rambla. I a en Millet i altres "pájarus" a on els ficaràn?
  • Des de la visita del Papa, la afluència de públic a la Sagrada Familia ha crescut un 23% (43% catalans) Però si ja no s'hi cabia!!!
  • Els bancs que operen a Espanya havien guanyat fins el setembre un 12'8% menys que un any abans. Tan sols 11.089 milions d'euros i seguiràn en positiu el 2011 tot i que serà de nou un exercici "molt complicat" segons l'Associació Espanyola de Banca. Ho sento, però encara que l'esperit nadalenc digui una altra cosa, no em fan pena.
  • Heu vist la foto d'en Zapatero a Brusseles que sembla que li estigui donant una "colleja" a en Berlusconi ? Impagable!
  • Si aquest Nadal no sabeu què regalar, res millor que la nova "Ortografia" de la RAE, un llibre de 743 pàgines pel módic preu de 39'90 euros. Tan gruixut i complicat com l'Ulysses, oiga!

HOMENATGE A BLAKE EDWARDS, mort ahir


dijous, 16 de desembre del 2010



TODO ES POSIBLE EN PARÍS

3
Visita al museo del Louvre



En su visita al museo del Louvre que realizó el pasado noviembre, nuestro hombre quiso evitar la apabullante sobreabundancia y la espectacularidad que este conlleva, y tratar de reducir, aquella enorme y desmesurada pinacoteca, a un pequeño museo, a su alcance. Única forma, por otra parte, de poder saborear las obras de arte. Detenerse largo rato, si ese era el deseo, delante de un cuadro y deleitarse mirando con toda su intención, las formas y los volúmenes, sus sombras y sus luces, su espacio dividido por su composición, dejarse penetrar por su textura, y tratar de entender de dónde sale la fuerza que nos golpea cuando nos hallamos frente a él. Esa es la única fórmula posible para no ser vencidos por la demostración de poderío de esos grandes centros de arte. Y además, y sobre todo, ir a contra corriente y escapar de esa masa amorfa de turistas que solo están allí, para decir que han visitado aquel museo, al que solo acuden porque está en el programa de vacaciones, y por tanto, hay que verlo, y se pasan el rato fotografiando los cuadros con el teléfono móvil. Es ese turismo que jamás se le ha ocurrido acudir a un museo en un día cualquiera de su vida, en su propia ciudad, a la salida del trabajo o aprovechando la hora que tienen para comer a media jornada. Es ese turismo que en realidad no les interesa el arte, que pasa delante de una obra caminando, generalmente sin detenerse, hablando, por descontado de nada que tenga que ver con el arte, y que molesta a quién está concentrado contemplando aquella pieza. Ese turismo de masas a la que detesta y de la que huyó en el Louvre, turismo al que incluía también, la gente de la tercera edad, la cual en su gran mayoría, nunca antes habían pisado aquel lugar, y que ahora lo hacen siguiendo a un guía que, con el paraguas levantado, conduce su manada.
Rafel diciembre 2010

COSTUMARI CATALÀ de Joan Amades

com que dissabte és l'aniversari de la Ma. Teresa però a mi em serà impossible entrar al blog ja que estaré al Parc de la Ciutadella amb la festa "Posa't la gorra" dels nens amb càncer, aprofito avui per a copiar un article molt interessant que tanmateix sembla una premonició donada la professió de la nostra amiga.

DIA 18 - LA MARE DE DÉU DE L'ESPERANÇA.- La tenien per advocada les dones que es trobaven en estat. Des del dia d'avui fins al de Nadal, en moltes esglésies es deia un rosari especial, conegut pel rosari de les embarassades. Es diferenciava del rosari corrent pel fet que, en lloc de les cinquanta avemaries, hom deia una jaculatòria especial.
La dona encinta que assistia al rosari tota la vuitada, creia que la Mare de Déu l'ajudaria a l'hora de l'infantament. Hom podia anar a qualsevol església de les moltes on es deien, però era creença estesa que el rosari de la capella de la Mare de Déu de l'Esperança del carrer de la Palma de Sant Just, contenia més gràcies que els altres i gaudia de més virtuts.
Fins al dia de Nadal, en les funcions de vespres es canten les grans antífones que comencen dient Oh Virgo Virginum. Aquestes antífones són anomenades popularment de la "o" per raó de començar amb l'exclamació en que sona aquesta lletra, i d'ací que hom anomeni l'advocació mariana de l'Esperança, la Mare de Déu de la O.
Antigament, hom escollia set escolanets que, des d'avui al dia de Nadal, i a raó d'un d'ells per dia, cantaven els himnes dits de la "o". Hom qualificava aquest infants de la "o".
Abans, aquest dia, es feia un toc de campanes, molt especial i propi, qualificat de toc de la campana de la o. Es repetia cada dia, fins a Nadal. Aquest toc es feia, en alguns indrets, al punt de les dotze del migdiiiiai, i en d'altres, a les dues, i tenia por objectiu anunciar aquesta festa. Les gents, en sentir-lo, es descobrien i resaven una oració de salutació i de benaurança, per tal de poder arribar amb tota felicitat a la magna festa.

I AIXÒ ÉS EL QUE JO I TOTS I TOTES LI DESITJEM A LA Ma. TERESA



TODO ES POSIBLE EN PARÍS
2
En el museo


El director del museo le llamó a su despacho.
—Cuénteme, sus compañeros me han dicho que vio usted algo extraño en uno de nuestros visitantes.
—Así es señor.
—Cuente, cuente…
—Me preocupó la actitud que tuvo aquella persona frente aquel cuadro. Su presencia allí, se alargó durante mucho rato. Me pareció interminable. Además, no se movió un ápice, mientras lo contempló. Permaneció como una estatua.
—¿Y qué cree que fue lo que le atrajo tanto?
—La muerte. Estoy seguro. Es el lienzo que muestra a un anciano en el lecho de la muerte, rodeado de su familia y a un pequeño, llorando y echado a sus pies.
—¿Qué edad tenía aquel visitante?
—No sabría decir. Pero su aspecto, por descontado, era el de tener una edad avanzada.
—Quizá eso justifica la atención prestada al cuadro ¿no le parece?
—Es posible. No digo que no. Pero su atención se posaba en el único espacio libre que había tras las figuras de los familiares que acompañan al viejo moribundo. Es un lugar en el que se adivinaba una extraña y leve sombra. Me di cuenta, porque en un momento dado, levantó la mano y señaló con el dedo índice aquel lugar. Después marchó. Pero de una forma un tanto extraña, casi podría decirse que desapareció.
—¿Y por qué dice que se adivinaba? ¿Acaso no es así como se ve?
—Ya no, señor.
—¿Ya no? ¿Y el hombre, ha vuelto a verlo?
—Sí.
—¿Ha vuelto?
—Está en el cuadro.
—¿Qué quiere decir?
No supo que hacer, si contestar o no a su pregunta. Temió que lo despidiese.
—¿Dígame, qué quiere decir con eso? —insistió.
—Pues… que se trata de la figura oscura y delgada, tan delgada que casi transparentan sus huesos, que ocupa aquel lugar que él señaló con el dedo.
Entonces el director dijo algo en voz baja que no terminó de entender: “Le advertí que no volviera a las andadas”.
—¿Cómo dice, señor director?
—No. nada, nada. En todo caso si volviese a aparecer ese personaje me avisa.
—Descuide señor.
Cuando regresó a casa se lo explicó a su mujer y le dijo también, que la entrevista con el director, le había dejado, aún más preocupado.
Rafael Nov. 2010

dimecres, 15 de desembre del 2010

PANEM ET CIRCENSES XXII

  • Si Julian Assange vol sortir de la pressó, haurà de pagar 240.000 lliures i entregar el passaport, estar en arrest domiciliari unes quantes hores diàries, presentar-se cada nit a la comissaria i portar un localitzador en forma de polsera electrònica. Les dues dones amb les quals va mantenir relacions sexuales l'acusen de no voler utilitzar preservatiu. Que no haviem quedar que era una violació?
  • Promoció de Mario Conde arrel de publicar el seu llibre Los días de gloria. "He meditado mucho acerca de la publicación de este libro. Es posible que algunos crean que no debió ver la luz. Pero yo tengo un derecho y, más aún, un deber moral de contribuir a la verdad..."Ui, deber moral, deber moral ....Pagueu-me el que li hauran pagat a ell i us escric un nou Ulysses.
  • La policía recomana als pares que anotin en el braç o en la mà dels seus fills algún número de mòbil de la familia per tal que, si es despisten, se'ls localitzi amb rapidesa. Com a tattoo (tatuatge) no sé jo....
  • Creix el "ciberbullying". Més del 25% dels adolescents són assejats pels seus companys mitjantçant el mòbil o per internet. I pensar que quan nosaltres erem petits en teniem prou estirant-nos els cabells.
  • En els colors de moda res no és arbitrari. D'això s'encarrega la International Colour Authority (ICA) màxima institució que tria els pigments que cada any marquen la tendència mundial. "El color no és important. És vital". Aquest és el seu lema. En el diari llegeixo que en el mes d'octubre van triar la paleta de la primavera-estiu 2013, però els molt "canalles" no diuen quin serà. I que l'ocre i l'or seàn els colors de 2012. Angoixada, pensant que no podré sortir de casa, rebusco per l'article fins a trobar-lo: L'ICA ha proposat pel 2010-11 diversos tons de blau, des del tinta fins al turquesa. Així que ja ho sabeu, nens i nenes. A calar foc al fons d'armari.
I al gener, el rebut de la llum pujarà un 9'9%. APAGA Y VÁMONOS.