L'arpa i les seves vibracions, 494

   CARAVAGGIO

Alguns dels amics que em llegiu, em dieu que espereu el dimecres, per llegir el meu comentari que faig del documental, del pintor del dia anterior al Verdi. Confesso que m’afalaga. Sóc conscient, que, només, és una petita pinzellada respecte a la persona del pintor i un petit recordatori d’alguna de les seves obres.

Sant Jeroni

Caravaggio en cuerpo y alma, és una producció original de Sky y Magnitudo Film, amb  l’aprovació de la Direcció General de la Divisió de Cine del Ministeri de Milà, amb la col·laboració de Vatican Media i Palazzo Reale i la Republica de Malta. Filmada en 8k a Itàlia el 2018.

El documental narra la vida de Miguel Ángel Merisi da Caravaggio, a través d’una acurada investigació  de les seves obres i proves documentals al voltant de la seva vida, fent especial èmfasi en experiències viscudes; una vida de llum i d’ombres, de genialitat salvatge i contradiccions que es reflexa a les seves obres. Va viatjar per Milà, Florència, Roma, Nàpols i Malta, cinc ciutats que plasma en els seus quadres.

S’inicià amb temes religiosos que, d’antuvi, van ser rebutjades pels seus contemporanis, pel realisme dels models que  escollia sempre entre la gent de més baixa condició: pobres, vagabunds i prostitutes.

Una de les seves etapes mes tranquil·les va ser quan fou contractat al 1559, per decorar la Capella Contarelli, en l’església de Sant Lluís dels Francesos; dos olis sobre tela de gran format, on emprà tècniques de tenebrisme, clars obscurs i realisme barroc, que representen “El martiri de Sant Mateu” i  “La vocació de St. Mateu”, acabades el 1600. En aquesta última un raig de llum que entra per la finestra expressa clarament la conversió de Levi, recaptador d’impostos, en Mateu. Si puc comentar el quadre en detall, és perquè durant quatre anys en que durant una setmana, vaig fer un curset a Roma, els diumenges, anava a missa a l’església de Sant Lluís dels Francesos i podia contemplar-los amb calma. La litúrgia era en francès, lloc de trobada de moltes persones de parla francesa.

La vocació de Sant Mateu

El documental és dirigit per Jesús Garcés Lambert. Durada 94 minuts

Un altre quadre seu, molt proper a nosaltres; el podem veure al Museu de Montserrat. Un impactant “ Sant Jeroni Penitent” del qual adjunto una fotografia.

Museu de Montserrat

Sant Jeroni penitent, Montserrat

L'arpa i les seves vibracions, 493

EL FASCINANT MON DEL BOSCO

A Jheronimus van Aken més conegut a Espanya com El Bosco, se’l coneix, per ser un pintor atípic a l’època en que va viure: per la temàtica de les seves obres però, sobretot, per la seva gran inventiva. Va néixer als Països Baixos, el 1450,  a de’s – Hertogenbosch, anomenada Den Bosch, d’aquí ve el seu non.

En la seva pintura va plasmar visions creatives, sàtires, imatges recurrents i paisatges surrealistes. Pintures on podem veure l’obsessió pel mal, burles als tres elements, l’església catòlica, la transitorietat de la vida i la bogeria de l’home. Barreja formes fantàstiques i sers infernals torturadors,  dansant al voltant d’animals estranys, ocells distorsionats i formes mig humanes.

 Avui hem vist al cinema Verdi, la pel·lícula on se’ns mostra l’exposició “Jheronimus Bosch”  en el Museu Het Noorddbrabants,  amb motiu del cinquè centenari de la seva mort. És sens dubte la més completa exposició organitzada fins avui. El museu ha aconseguit  reunir 36 de les 44 obres reconegudes, procedents dels millors museus del món, curiosament el Museu del Prado de Madrid, no hi ha participat cedint cap obra, fet que es fa pales en el reportatge. El rei Felip II, li va fer l’encàrrec de pintar un “Judici final”. També va adquirir moltes obres seves, ja que n’era un gran admirador. Sens dubte, “El jardí de les delícies”, és la seva millor obra i una de les més visitades al Museu del Prado.

Dirigida per David Bickerstaff. Té una durada 90 minuts.

Música d’Asa Bennett, que al llarg del reportatge i amb l’aportació de les veus dels 8 intèrprets de la Capella Pratensis, interpreten peces musicals de l’època.

La pel·lícula va ser rodada el 2016 dins del museu, situat molt a prop del lloc on va néixer.

L'arpa i les seves vibracions, 492

REMBRANDT

 National Gallery de Londres & Rijksmuseum de Ámsterdam.

Segueixen els dimarts al matí i al cinema Verdi, les projeccions dels llargmetratges do-cumentals, sota el anunciat de L’ART AL CINEMA. La d’avui ha estat una producció de Phil Grabsky, dirigida per Kat Mansoor, amb una durada de 97 minuts.

Autorretrat de gran

Rembrandt Harmenszoon van Rijn, pintor i gravador neerlandès, és conegut, especial-ment, pels retrats que va fer dels seus contemporanis, i d’escenes bíbliques. Tenia un gran coneixement de la iconografia clàssica i la va utilitzar, sempre, lliurement en les seves obres.

La núvia jueva

És considera una exposició única, pel privilegi de veure obres de les dues galeries, la de Londres i la d’Amsterdam juntes. La pel·lícula documenta aquesta exposició i al mateix temps enllaça la vida de Rembrand.                                

Se centra en els aspectes més destacats dels seus últims anys que, pictòricament es consideren els millors i de les obres més definitives  que li donen fama com home i com artista, així com empatia amb la condició humana a través de les seves pintures i per això també se´l nomena profeta de la civilització.

Lliçó d'anatomia del Dr. Nicolaes Tup

Dona en un rierol

Jo vaig trobar a faltar pintures que m’agraden molt, com “La Ronda de nit” “El festí de Baltasar” o “El retorn del fill pròdig”, que no s’esmenten en aquest reportatge per ser obres de la primera etapa que no contempla el documental.

Sens dubte Rembrand va ser un dels pintors que més autoretrats va pintar en totes les edats de la seva vida i en tota mena de vestuaris, se’n compten uns setanta. N’he posat dos en aquests apunts. Un d’aquestos ja de vell, l’altre  l’heu de descobrir vosaltres en el quadre “ La davallada de la Creu”; és la d'un adolescent, amb cabells rossos i mirada encuriosida que s’amaga darrere el personatge que despenja Jesús de la creu, això si el Google no l’esborra , per drets d’autor. L’heu trobat?

Si això passa el podeu recuperar buscan ”A descida da Cruz” que és com està inscrit, ja que va pintar un altre Davallament de mida més petita  i amb menys personatges.

La Devallada de la Creu

Fins el proper dimarts.

L'arpa i les seves vibracions, 491

Montserrat Caballé canta Norma

Montserrat Caballé, ens havia deixat feia poques hores i el Liceu va voler homenejar-la amb un record agraït a la seva trajectòria i a la estimació que va tenir sempre pel Liceu, casa seva com deia sempre. Tot l’auditori de peu dret i en silenci vam escoltar amb la seva prodigiosa veu  l’ària Casta Diva, que va emocionar-nos a més d’escapar-se alguna llàgrima d’emoció, seguit d’un llarg aplaudiment.

Tot seguit va començar la representació que anàvem a veure.

                                        

El 1835 mesos abans de morir, Vincenzo Bellini, estrenava a París una obra que va ser rebuda amb entusiasme i que narra el drama amorós d’Elvira i Arturo en plena revolució dels puritans, partidaris d’Oliver Cromwell, i els reialistes que defensaven la casa Estuard, en el moment en què el conflicte escocès s’havia posat de moda a Europa per la força literària de Walter Scott.

A l’obra que hem vist, la directora irlandesa Annilese Miskimmon, trasllada el conflicte del segle XVIII entre catòlics i protestants, al conflicte de Belfast dels anys 70, en que Elvira, és una jove protestant, la família de la qual, devota dels Orange s’ha de casar amb un dels seus, traint l’amor que sent per Arturo, catòlic. Annilese dóna la seva visió femenina i recomana que “qui vagi al teatre li deixi que nosaltres l’hi ho expliquem a la nostra manera”. Vol que la gent percebi aquesta història de forma tan emotiva com  els qui van assistir a l’estrena a París el 1835. Combina de manera brillant el seny, la realitat, la imaginació i la bogeria.

En el guió original, el casament d’Arturo i Elvira es veu estroncat quan aquest ajuda a la reina Enriqueta a fugir. Elvira creu que ha estat abandonada i embogeix. Només la tornada d’Artur i el seu amor li faran recuperar el seny.

                                                      
La bogeria de la protagonista va ser el motiu per el qual, Bellini, es va decantar pel llibret de Comte Pepoli, amb l’encàrrec que havia de “fer emergir llàgrimes i estremir a través del cant”.

Les veus esplèndides de M.José Moreno, soprano malaguenya i Celso Albelo, tenor tinerfeny, donen vida a Elvira i Arturo respectivament.

Direcció musical de Chistopher Franklin.

El cor, dirigit per Conxita Garcia, hi té un paper destacat, perquè representa d’una manera grandiloqüent i alhora equilibrada, les tensions que viu el poble.

Coproducció: Welsh Nacional Opera, Danish Nacional Opera i Gran Teatre del Liceu.