divendres, 30 de maig del 2014
dijous, 29 de maig del 2014
L'arpa i les seves vibracions, 340
EDWARD ELGAR (1857-1934) |
Últim dia de concert a l'Auditori del meu torn de diumenges al matí.
acomiadament dels veïns de butaca i amics, tots ens desitgem bon estiu i que
malgrat totes les dificultats ens puguem retrobar a l'octubre.
L'OBC sota la batuta aquest dia de Nikolaj Znaider, un jove director,
nascut a Copenhage de família jueva, (que a més de director i músic de cambra
treballa com a violinista). Avui ha dirigit l'orquestra en aquest últim dia,
amb un programa tot ell de música d' Edward Elgar, amb dues obres ben diferenciades,
a la primera part Concert per a violoncel
i orquestra en Mi menor,
(ara mateix no sé perquè ha canviat de color i format???)
La segona part amb la Simfonia núm. 1 en La bemoll major, és una partitura radicalment oposada: Elgar va escriure una apologia de la bondat humana, plena d'esperança en el futur. Avui aquesta peça l' hem escoltat en primera audició a l'Auditori.
La segona part amb la Simfonia núm. 1 en La bemoll major, és una partitura radicalment oposada: Elgar va escriure una apologia de la bondat humana, plena d'esperança en el futur. Avui aquesta peça l' hem escoltat en primera audició a l'Auditori.
A la sortida... plens d'esperança en el futur com ens ha fet sentir la música d'Elgar, la majoria hem anat a votar...
LA TRESCA I LA VERDESCA
Comencen a anunciar-se actes, fasts i altres moviments per distreure al personal durant l'estiu. Un d'ells serà la instal·lació d'un gran mur de formigó a la Ciutadella, decorat per diversos artistes que en començaran la pintada aquest dijous. Farà 34 metres de llarg i 4 d'alt i serà una mena d'homenatge a la Ciutadella, a la ciutat i a la història. Retrats de Companys i Casals, soldats, el ferrocarril de Mataró, edificis, etc. o sigui evocacions històriques i a l'altre banda del mur, gent, vull dir que s'hi podrà anar a pintar el que es vulgui. Una manera com un altra de fer-se'l seu o almenys de desfogar-se, canviar-ne el sentit d'espai per mirar pel d'un que sigui participatiu. Ara toca que tots participem en tot. Deu ser una traducció del som i serem. Bromes a banda, pot ser divertit i explicatiu. Veurem què en surt. Us animeu a deixar-hi la vostra empremta? Els murs d'una ciutat formen part de la ciutat, del seu panorama. Quí no està d'acord en aplicar això al mur de la casa Batlló, o a la paret del Saló del Tinell, al respatller del banc del Parc Güell, a la torre Agbar, a una paret de pedra seca o... ? Un mur pot ser un espai de topada , de protecció, de manifestació, de tantes coses!
dimecres, 28 de maig del 2014
LA TRESCA I LA VERDESCA
A l'entrada de Llorens del Penedés, o sigui a quatre passes de Saifores, hi ha un casalot enorme, un palauet del s. XVIII. Fa uns anys hi van fer uns casals d'estiu als que van enviar les Infantes. No cal dir que va ser la sensació de la comarca i que mai, aquell tros de carretera va ser tan passejat com llavors. Un dia va passar en cotxe, la Reina (o potser una rèplica en cartró articulat) fent adéu per la finestra.
Ara aquesta finca està molt ben restaurada i és propietat de Sumarroca (Heretat Sabartés). Aquest estiu faran unes vetllades musicals amb "maridatge" gastronòmic inclòs. De moment s'han programat tres concerts. Ja us enviaré el programa i els preus, petits detalls clarament decisius. No cal dir que si és el cas, qui vulgui venir serà ben rebut. Si no es pot anar al concert, sempre podem instal·lar-nos a la fresca, sota un lledoner i escoltar Mozart , tan ricamente.
dimarts, 27 de maig del 2014
LA TRESCA I LA VERDESCA
Paul Gauguin- .D'on venim? Què som? On anem?
pintura feta el desembre de 1897 durant la seva segona estada a Tahití. Es conserva al Museu de Belles Arts de Boston.Les tres preguntes són les típiques que un tahitià, curiós i hospitalari, fa a un estrany que es troba pel camí: qui ets? (o vai ´oe?), d'on vens? (nohea roa mai ´oe?), on vas? (te haere ´oe hea?). Segurament a Gauguin li havien fet sovint aquestes tres preguntes, que transforma en una al·legoria de la vida.[
Alea jacta est. Acabades ja les eleccions ens enfrontem ara a unes incògnites encara més difícils i poc clares. On sóm? o més ben dit on hem quedat? Perquè sentint i llegint els analistes en els seus jocs creuats d'interpretacions, la cosa no és gens clara. No us feu il·lusions, els que sembla que han guanyat, en realitat perden, els que estrepitosament han perdut es reorganitzen i sembla que suavitzin les ales per renéixer qual Fènix. Resulta que res és el que semblava i tot és una ficció per arribar a uns ports que nosaltres en la nostra bona fe, desconeixíem. Què fàcil és allò del "virgencita que me quede como estoy", però és l'únic que de debò ens queda. I això no és res, que el 9 de novembre, si descomptem les vacances, és aquí mateix. La mare del Tano, no hi ha forma de viure tranquil ni una setmana sencera. A mesura que es coneix millor d'on venim es fan més tèrboles les altres dues preguntes: on sóm i on anem?
divendres, 23 de maig del 2014
La TRESCA I LA VERDESCA
avui tinc novetats: un iPad (o sigui una tauleta) nova que és el meu regal d'aniversari una mica avançat per tenir temps d'aprendre les beceroles de l 'assumpte a temps. Ara provo de fer aquesta entrada a veure si en sóc capaç.
Aquesta nit hi haurà una pluja d'estrelles molt vistosa però que no podrem veure. És com això de les eleccions europees que tots lluiran molt peró serem incapaços de veure-ho. La vida està feta de metàfores.
L'ENIGMA DE LA TRESCA
.
L'any 1835 va ser un any de bullangues que esdevingueren a causa de les guerres carlines. Una d'elles va acabar amb una gran crema de convents a Barcelona, llocs mítics dels que n'hem sentit a parlar i que sovint visitem (en la versió nova, naturalment), sense que ens plantegem d'on han sorgit. Un d'aquests espais és a plena Rambla, punt calent del turisme i en el qual, quan hi passem la boca se'ns fa aigua. De quin lloc es tracta? Però no és aquesta la pregunta de l'enigma sinó quin convent va cremar allí on es va construir? I el perquè dels seus dos noms.
dijous, 22 de maig del 2014
GRACIA I EL MODERNISME
Modernisme a Gracia
El pasado sábado
17, hicimos un pequeño recorrido por el Modernisme de Gracia, con un grupo del
Taller de Historia de Gracia. Me enteré por mi amigo Armando, el fotógrafo con
el cual durante muchos años hemos colaborado.
El primer lugar
que visitamos fue la casa Ramos en el 30 al 32 de la plaça Lesseps, obra del
arquitecto Jaume Torras i Grau construida entre 1905-08. Visitamos un piso habitado
por un profesor de Historia del Arte y subimos al terrado, desde donde se
pueden gozar de excelentes vistas. Después la visita transcurrió por Major de
Gracia, donde están situadas las casas de Antoni Par, Cama, Elisa Bremón
d’Espina, Cama i Escurra y Fuster. El carrer de les Carolines, la casa Vicens.
A la Rambla del Prat, las casas de Josep Sabadell, Manuel Raventós y otros
edificios de los arquitectos Domenech Boada y Andreu Audet. El Mercat de la
Llibertat, hasta terminar el recorrido en els Jardinets de Gracia.
Una mañana muy
bien aprovechada y aunque todos los edificios que vimos ya los conocíamos en lo
que se refiere a su parte exterior, siempre surgen datos históricos y anécdotas
que desconocíamos. La cámara de fotos, cómo no, sacaba humo.
LA TRESCA I LA VERDESCA
Santa Rita, Rita, Rita, lo que se dá no se quita.
Si la desaparició de les coses ens dona la mesura del pas del temps, en Lluís Permanyer deu tenir la impressió de ser una mena de Matussalem. I jo, al darrere seu. Són moltes, moltíssimes les coses de les quals en parla com a desaparició remota i que jo recordo perfectament. Inclús, no n'estic segura, diria que recordo quan es va urbanitzar el que havia estat la riera de Cassoles i que va passar a ser el carrer Príncep d'Astúries. Avui, és Santa Rita, patrona d'impossibles i a tenor d'això, Permanyer publica un article sobre el Manantial dedicat a la santa que hi havia en la Casa Vicens del Carrer de Carolines cantonada amb Princep d'Astúries. Jo el recordo perfectament. Suposo que vosaltres també. A casa havíem tingut una minyona, quan això no era una cosa de l'altre món, que era molt devota de la santa i anava a beure les aigües i ens hi duia per que els refredats de l'hivern fossin benignes amb nosaltres. Era com una mena de templet de cúpula recoberta amb rajoles i rajoletes i estava tancat pel magnífic reixat de margalló en ferro del qual encara n'existeix par en la casa Vicens i també a la reixa del Parc Güell. El templet no era de Gaudí, com a vegades es diu, sinó de Joan B. Serra de Martínez. La casa Vicens, sí.
Dintre d'una estona me'n aniré al carrer de l'Hospital on, a l'església de Sant Agustí hi ha la capella de Santa Rita amb el devessall de roses. Des dels meus anys a l'Escola Massana em ve aquesta dèria i no pas per motius religiosos. A veure si l'olor n'és encara la protagonista. Encara que, ben mirat, si Santa Rita és la patrona d'impossibles, potser seria bo que intentés alguna cosa a veure si, per casualitat i sense que serveixi de precedent, escoltava les meves peticions. De temes per demanar no me'n falten.
dimecres, 21 de maig del 2014
LA TRESCA I LA VERDESCA
* Obrint el Google per escriure al blog em trobo amb la vinyeta d'entrada que m'encurioseig. Es tracta d'una senyora anglesa Mary Anning (Lyme Regis, 21 de maig de 1799 - 9 de març de 1847) que va ser una paleontòloga molt famosa. Va començar recollint fòsils per afició, els venia com a reclam turístic i per ajudar a l'economia familiar i acabà fent grans descobriments i sent una figura important dins aquest camp. Perqué després diguin que si les dones, que si l'època, que si la ciència.. res... qui val, val.
* L'altre dia sortia al diari una foto-desgràcia del solar on havia estat la Casita Blanca amb tres cadires d'aquestes inamovibles i en direccions oposades que són la marca de l'urbanisme cool que ens envaeix, imparable. Recordeu que jo ja havia publicat una trista fotografia del lloc amb aspecte abandonat. Diuen que encara no està acabat d'urbanitzar, aclariment innecessàri. Crec que el que haurien d'instal·lar fora una mena de llits, ni que fossin de pedra o uns matolls "practicables"; això sí que seria fer justícia al lloc, però no crec que facin cas del meu consell.
* Acaba d'editar-se un llibre de David Castillo: Barcelona no existeix; en el qual podriem dir, per abreujar, que no deixa "títere con cabeza". És una visió de futur, que esperem no sigui profètica, de tots els horrors que podrien esdevenir causats pel que descriu com "la misèria era l'única conseqüència d'haver acceptat tenir governs successius de pocavergonyes". Cal llegir-lo, ni que sigui com a revulsiu.
*L'home-cabra ataca de nou. Kilian Jornet, està tenint aquests dies gran protagonisme. Merescut i explicable per la projecció d'un reportatge en que el podem veure fent de les seves i que no recomano a ningú que tingui vertígen. Ara ja fa massa que coneixem el Kílian i està fora de dubte la seva autenticitat. Més enllà de qualsevol etiqueta, reivindica la senzillesa, l'autenticitat i la soledat com a estil de vida. M'estimo la vida, diu, m'estimo somniar. La vida és a fora, no al sofà. I viure, sigui com sigui, és perillós. Ell ha escollit una mena de perill diferent del nostre, però no oblidem aquesta premisa. Part de la fascinació que les seves gestes ens causen són per l'enveja i el record de l'energia juvenil que l'omple i que nosaltres perdem dia a dia sense saber com i a vegades sense haver arribat enlloc..
* Ahir vaig anar a veure "Tren de noche a Lisboa", una excel·lent pel·licula. De com un llibre trobat per casualitat pot canviar una vida i de pas mostrar-nos una realitat política paral·lela a la nostra, que varem conèixer molt bé. Us la recomano vivament. A més a més el Jeremy Irons, i també la Charlote Rampling, molt envellits, sempre són un consol i un exemple d'allò de quien tuvo retuvo.
dilluns, 19 de maig del 2014
L'arpa i les seves vibracions,339
Entrada al Cosmos beneytiàno |
Després de veure "Els teixits coptes", comento tot seguit l'altre
exposició temporal del Museu de Montserrat. COSMOS BENEYTIÀNO, sobre l'obra d´
Antonio Beneyto, en l'espai d'Art Pere Pruna.
Diuen que les obres d'art no s'han d'entendre que el que cal és que
agradin. Aquesta m'ha deixat mig mig. Em faltàveu els amics del blog més
autoritzats en art, Rafel, Marçal, Mª Dolors... Diu el catàleg que Beneyto és l'artista contemporani nostrat
més compromès amb la causa surrealista. Donat que vaig pujar dissabte a
Montserrat en solitari, no vaig poder comentar-ho in situ amb ningú. Els meus
coneixements de la seva obra són molt minsos.
El quadre que més em va impactar és un de gran format de la Sèrie Blava beneytana: el blau dels somnis, del mar, del cel, escenaris inefables sobre els qualas l'artista manxec deixa fluir el seu imaginari subversiu i fecund, que des d'ençà, desplegarà sense interrupcions, al llarg de gairebé cinc dècades de trajectòria.
Sèrie blava |
Diuen que és un creador fluídic, polièdric, polifònic, transhistòric,
postvantguardista i posthumanista.
Segueixo el catàleg: Beneyto és, a tort i a dret, un humanista. Bèstia, mirall,
ou o serp, sempre és l'home el que convoca: home centrifugat, home en zel,
eròtic enamorat de la bellesa.
Omplen l'espai diverses obres de Pintures negres, així com diversos objectes , en la fotografia un llibre ventall, sabata mediterrània i home blau, escultura en bronze.
No sé que més dir-vos, aquí queda aquesta exposició per si us interessa, es pot veure fins el 6 de juliol.
Mester de progresia
Aquests últims dies i amb persones i situacions diverses he dit aquest món no ens l'acabarem. I així ho he sentit, no ha estat una frase feta. Són tantes, tantíssimes, les coses interessants de les que tenim notícia que aquella frase meva de quina ràbia no poder-ho fer (o saber) tot que algú pot prendre com una boutade o sigui més o menys una broma xocant, és la meva més pura realitat. El món informàtic, el cinema, els avenços de la medicina, els escriptors... tot això m' han estat pedres de toc d'aquests últims dies. Sí, a vegades he pensat que m'agradaria veure per un forat el que passava al taller de Leonardo da Vinci, o al taller de vidre de Meliés, o al jardí del Dant o.... però només durant un temps limitat. M'encanta viure el temps que visc, m'interessa i m'obre perspectives. No puc entendre la passivitat la falta de curiositat, la renúncia passiva. Ja sé que no es pot arribar a tot (i prou que el meu propi cos m'ho recorda sovint) però no m'hi resigno. Voldria, voldria, vull, voldria, voldria, vull, i espero que voldré fins que aquesta paraula no signifiqui res.
diumenge, 18 de maig del 2014
L'arpa i les seves vibracions, 338
Avui dissabte escapada en solitari a Montserrat on desprès de visitar la Verge
Bruna, he dedicat el matí al Museu. De entrada dues exposicions itinerants.
La primera "Els teixits coptes del Museu de Montserrat". L'enunciat
em recorda els viatges a Egipte, i em dóna la possibilitat de reviure una mica
aquell país. (Mª Dolors m'acompanyes?)
El catàleg explica que la importància rau en la possibilitat de
contextualitzar l'origen dels materials que exhibeix. El barceloní Ramon Soler
Vilabella (1878-1961), un industrial tèxtil col·leccionista apassionat i
investigador històric, va donar un suport molt significatiu a les campanyes que
el conegut egiptòleg lionès Albert Gayet (1856-1916) va realitzar a Antinoe.
Barcelona i Lió eren ciutats d'intensa producció tèxtil on existia un notable
interès pels teixits i la indumentària de l'antiguitat. Els dos estudiosos
inicien una relació l'any 1907 i el resultat és la col·lecció tèxtil que ara exhibeix
aquesta exposició. Tota la correspondència entre Gayet i Vilabella, ens
permeten veure-hi el rerefons social, econòmic, humà i històric d'aquesta
col·lecció tan important per la mida i la qualitat de les peces, per la certesa
del seu origen i per la historiografia que les envolta.
Fragment superior, túnica infantil ,llana i lli, tafetà brodat. s V dC |
Presenten una varietat tant tipològica com cronològica (segles III al VIII dC).
Provenen de l'aixovar de les tombes de les necròpolis coptes d'Antione. Són,
part de la indumentària que vestia el difunt o peces aprofitades com a sudaris.
Els teixits estan dotats d'una decoració iconogràfica molt rica, amb fauna del
Nil, abstraccions mitològiques i la simbiosi amb els repertoris cristians; conflueixen
elements de les cultures romana, bizantina i islàmica.
Capítol a part és la trajectòria del treball de rentat, consolidació i
restauració, analítiques per conèixer amb profunditat la cronologia, proves
cromàtiques amb les tècniques i recursos en el moment de la datació i
investigació multidisciplinària.
Túnica d'adult, lli i llana, tafetà i tapisseria, s,VI dC |
Una vitrina ens mostra un Fus, fils
de llana tintats de l'Antiguitat Tardana amb el rètol:
Roja per vermell
Galda pel groc
Indi pel blau
Indi i Roja pel porpra
Indi i galda per al verd.
Possibles tovalles o domàs, lli més llana, tafetà i tapis, s. III-Iv dC. |
Un cop a casa la curiositat em porta
al Google i trobo que Antinoe està situada a 6 milles al sud de Beni Hassan...
podeu entrar-hi per ampliar geografia.
ANTINOE |
divendres, 16 de maig del 2014
Avui la foto de la setmana és també la capçalera de la meva entrada al blog: una dona llegint, més. Una dona vital, entusiasta, exemplar : Ida Vitale, que ahir dins la setmana de la poesia, va fer una conferència a la Casa Asia. Poeta uruguaiana, una de les veus més importants de la poesia en llengua castellana. Riallera, parladora, bromista, segons explica el cronista de l'acte, Ida Vitale , de noranta anys, va donar un bon exemple del seu nom. En el seu parlament va reivindicar la poesia espontània i el rebuig a les frases solemnes... D'ella mateixa explica que, sortosament, va quedar indemne de la nerudització i mai ha escrit res destinat a quedar gravat en lletres d'or a la seva llar de foc. Com m'agradaria haver-la conegut, però com que en les seves obres les coneixereu aquí en va una i que per molts anys encara pugui ser una llum en l'univers de la poesia.
dijous, 15 de maig del 2014
L'arpa i les seves vibracions, 337
ONDA, museu del Taulell Manolo Safont |
He tornat d'una petita escapada de quatre dies per terres de Castelló i
Terol. Uns amics hi tenien diversos parents escampats per petits pobles
muntanyencs, carretera i manta cap uns bonics recons que no coneixia gens. Breu descans a l'àrea de Benicarló per esmorzar i seguidament primera parada al poble d' ONDA, ja dins la província
de Castelló, on teníem concertada una visita al Museu del Taulell Manolo
Safont.
Manolo Safont neix a Onda el 1928 i mor el 2005, pintor i ceramista
reconegut.
A partir d'aquí la ressenya va dedicada a la Mª Dolors, ja que et vaig tenir molt present durant les més de dues
hores que va durar la visita.
Ja ho sé, res que no coneguis millor que la guia que ens va acompanyar i mostrar tot el recinte en
les seves diverses facetes, visita que ens dugué des de la contemplació de la
primera rajola que ens mostren del 1 segle en l'època romana, a una visigòtica,
passant per les hispano musulmanes del XII i XIII, a l'època medieval, gòtic mudèjar,la
renaixença, el barroc del XVII i VII, rococó, neoclàssic, modernistes i així
fins els nostres dies. Crec que les últimes i ja en altre tècnica sis rajoles
sobre uns dibuixos de Dalí, nominades amb els noms de "la vida i la mort, la guerra i la pau i
l'amor i la música", Mª Dolors les recordes? les tinc fotografiades, però
ara mateix es neguen a passar de la meva tablex al Blog ? ja miraré de
esmerçar-ho.
A més s'hi troben col·leccions de premses, màquines, eines, arxius, documentals, catàlegs i fotografies dels antics treballadors, també una aula didàctica, biblioteca especialitzada i alberga dins d'un espai l'Escola de la ceràmica d'Onda.
L'exposició ens encisa pel contingut evolutiu que representa i per la seva bellesa, contemplem tot tipus de colors, dibuixos i formes. Al final passem a la zona on ja es fabriquen els taulells (nom que es dóna a les rajoles en valencià) en sèrie i ens mostren els últims avenços en màquines, on com si fossin fotocopies en paper es fan rajoles amb el dibuix imprès en tots els colors possibles. Ens expliquen que aquesta màquina la ha dissenyat un enginyer d'Onda i ja s'ha venut per molts milions al Japó i als Estats Units.
Tinc el catàleg en francès de
l'exposició, fullejar-lo és un regal visual, em quedo amb els dibuixos i colors
de les rajoles de l'etapa neoclàssica i la del modernisme.
Aquesta ha estat la setmana de la poesia. Què millor que celebrar-la llegint els que saben tan bé posar en paraules els nostres sentiments. Aquí teniu una poesia de Miquel Martí i Pol en el seu llibre Algú que espera.
La lentitud agosarada és una
manera de combatre la peresa,
quan els anys ja confinen el desig
a uns límits tan estrictes que fa angúnia
bellugar els dits i quasi els ulls.
Llavors
una casa en silenci és el recer
Preferit, i una música lenta tal vegada
la millor companyia.
Tard o d'hora
la prudència- no la saviesa-
dicta el seu ritme al cos que, de vegades,
protesta, estúpid.
Tot és clar i tranquil
si un s'asseu sense cap por, de cara
a aquell ponent que s'anuncia
sorprenentment encès sobre la ratlla
d'un horitzó bellíssim,
i aprèn a a modular, sense ni dir-les,
les poques frases que són de debò
necessàries per viure.
dimecres, 14 de maig del 2014
Segurament és que soc de mires curtes, però el que de debò m'interessa són les petites coses: els ocells que m'alegren els dies, el sol, el temps, una trobada amb amics, una bona pel·lícula... És que tot el que figura més transcendent, en general m'esborrona. Els bancs que si no tens diners no te'n deixen, els personatges públics que acaben mostrant-se malfactors, pseudopolítics, o aspirants a ser-ho, capaços d'aribar als extrems més odiosos, les manifestacions per fets dolents dels que mouen campanyes mundials i no diuen ni piu ni fan res pels horrors que passen al nostre costat, tantes i tantes coses que em neguitegen sense saber ni com posar-m'hi... Però no cal que m'amoïni, ara, pel mòdic preu d'un euro amb cinquanta aconseguiré amb La Vanguàrdia el producte de bany que em procurarà el relax i una experiència única. A veure si serà veritat.
dimarts, 13 de maig del 2014
Lliure a la fi. La meva amiga ja ha marxat i torno a ser mestressa del meu temps. Han estat pocs dies però intensos i ara estic com desemparada, em costa trobar les meves rutines anteriors, però ja hi tornaré, ja. Amb ella he fet una repassada dels llocs les coses que més m'han interessat aquests últims mesos i això sempre va bé per refermar impressions.
En primer lloc comentar que ens ha marxat el nen de casa: en Rafel comença una nova aventura en solitari i a nosaltres (quan hi puguem entrar, que de moment res de res), se'ns gira feina : buscar cada dia un altre bloc per saber com marxa això dels trens. Espero que amb tot, segueixi fent alguna incursió en el blog comunitari i a veure si els altres us animeu una mica, que jo també estic una mica cansada d'aquesta travessa del desert.
Segueixo amb les incògnites i estupors que em du l'actualitat: les nenes segrestades i la seva desaparició, els plans urbanístics de la ciutat, les incògnites de les eleccions europees, l'assassinat de la del PP que mai s'acabarà de saber perquè (tot i que segur que trobaran explicacions claríssimes) etc. Un consol ha estat que a l'Esther Quintana se li han obert noves expectatives. Ah i és clar el Flotats, tan humil, tan content, tan nostrat. Sí, en tot hi ha un punt d'humor que pot semblar sarcasme (segurament hi és) però no hi puc fer més. Com deia la cançó: soy rebelde, porque el mundo me hizo así. Com que no sóc la Marisa no sé si és ben bé així però el senti és aquest.
dimecres, 7 de maig del 2014
Tinc aquí, va arribar ahir, la meva amiga, la meva germana, xilena. Aquests dies em dono vacances del bloc per fer de semiturista amb ella. O sigui més o menys com sempre; el que és segur és que no escriuré gaire o gens perquè el dia no té prou hores per xerrar i xerrar i explicar-nos cinc anys en pocs dies. Fins aviat o potser fins demà.
dimarts, 6 de maig del 2014
A pas de patum, solemne, pausada, arriba l'Olga voltada de llorers que sense que ella ho noti, de moment, baten palmes; a pas de cortesia i amb bastó de comandament (solemne coqueteria) seu al setial on se li fan honors merescuts. El saló és ple i l'Olga, no és pas el primer cop que n'és la protagonista, escolta seriosa i complaguda com parlen de la seva obra. Obra de combat, i tant! Imatge de la dona forta, senzilla i aplomada, sabent estar i sense pretensions. No li calen. Després la seva veu és entre nosaltres: si ets morta no pots escriure, si no escrius ets morta, com deia a propòsit de Virgínia Wolf. Que per molts anys i encara més llibres, pel goig de tots els que estem disposats a compartir la seva vida. La vida, el llibre que escrivim dia a dia.
dilluns, 5 de maig del 2014
Els meus rosers m'han anat regalant cada dia roses grogues i vermelles que m'han omplert de goig
Si cada flor serà una llimona hauré de posar una paradeta al mercat.
Mini vacances del Primer de Maig
Han estat uns quants dies d'una pau indescriptible. Primer, dos dies sola, sola en els quals vaig poder escriure una sèrie de coses que tenia pendents per la classe i fer també coses de la posada a punt per l'estiu de la casa, prendre el sol i veure com la primavera avança imparable. M'he fet amiga de la tortuga que és una bona companya, deixa fer, no fa soroll, pren el sol com jo i saps que hi és i no cal que t'hi amoïnis, fa la seva. Després, dels molts que havíem de ser finalment només van venir el Marc i la Isa amb els nens i per tant tranquil·litat i anar fent. L'acabament però ha estat més problemàtic: el Marc es va trobar malament (unes angines insidioses) amb febre alta. Per tant no es va veure amb cor d'agafar el cotxe que ha quedat ben solet a Saifores esperant moments millors. Va baixar amb mi i la resta en tren. Res de greu però complicat. I en arribar havia perdut un dels audífons en el trajecte, suposo al posar gasolina i treure el bitlleter del bolso on també hi duia els aparells que s'havien quedat sense piles just al sortir. Maleïdes presses. A continuació, m'assabento de la mort en accident del fill de vint i nou anys dels veïns del davant de casa. Això sí que és bèstia. Aquesta tarda he d'anar a l'enterrament. Francament, tot plegat m'ha deixat una mica descol·locada i com si no haguessin existit vacances.
Si no hi ha cap més entrebanc aquesta tarda aniré a Tarragona a un acte en homenatge a l'Olga Xirinacs que li fan en commemoració dels 25 anys que li van donar el Premi Sant Jordi. A veure si em consola de tanta complicació.
divendres, 2 de maig del 2014
CINE Y PINTURA
Una tarde
con Hopper
El protagonista absoluto del film que he visto hoy,
ha sido Edward Hopper. Esta semana ha
iniciado el Festival de Cine de Autor de Barcelona, con sede en el Club Aribau,
la Filmoteca y el CCCB.
Y esta tarde era imprescindible para mi, asistir al
Club Aribau a visionar “Shirley: Visions of reality” (2013) un film de Gustav
Deutsch que refleja la atmósfera de las pinturas de Hopper. 13 cuadros,
escogidos de entre su extensa obra, que cobran vida con una protagonista que va
contando sus experiencias. Cada cuadro, está marcado bajo la influencia de los
sucesos internacionales entre los años 30 y 60- Una maravilla estética que ya
se ha convertido en un film de culto. Y una actriz que realmente parece haber
salido de la obra de Hopper. Os dejo unas imágenes que muestran la similitud
entre fotograma y pintura.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)