dissabte, 31 d’octubre del 2015

L'arpa i les seves vibracions, 403







Un cotxe que corre molt bé, quatre amics que en un dia feiner coincideixen que tenen lleure i les ganes de veure els colors de la tardor en uns dies òptims, dóna lloc a la nostra sortida una mica improvisada.

L'amic botànic que, també fa de xofer, ens recomana anar a la serra de Cabrerets per veure els boscos de fagedes i rouredes. Camí de Vic ens aturem a esmorzar al restaurant dels Quatre camins, on recordem les  sortides de l'època dels 600, lloc de trobada de la colla.

Durant l'esmorzar repassem la geografia. La serra de Cabrera és un sistema muntanyenc al nord de Collsacabra, comarca de la Catalunya central que es troba entre Osona, la Garrotxa i la Selva. En aquesta serra neix el riu Fluvià. Ullada al mapa comarcal que portem.
Santuari del Far
Fem la primera parada prop del Santuari de la Mare de Déu del Far, datat des del segle XI,  situat a 1.123 m d'altura, amb magnífiques vistes sobre el pantà de Susqueda, els cingles de Tavertet, Les Guilleries, El Montseny, quedant el Poble de Sant Martí Sacalm als peus del santuari. Entrem a venerar la Mare de Déu, una imatge barroca que ens la mostra donant el pit al nen. Pocs visitants: fotògrafs aficionats, o professionals que, amb les seves càmeres i trípodes , busquen el millor angle de  llum. Nosaltres fem el nostre petit clic - clic.

De baixada anem fen parades per gaudir del paisatge; dia clar i serè, sense un alè d'aire. Les fulles, talment estores multicolors que,a mesura que les anem trepitjant, sentim el seu clàssic cric, cric, mentre els ulls se'ns omplen de diversitats de colors.  


Els pobles d'aquesta zona ens són prou coneguts; decidim anar cap a Collsacabra, en aquesta serralada a 1050 m sobre el nivell del mar, es troba El Santuari de la Mare de Déu de La Font de la Salut, en el terme de Sant Feliu de Pallerols. Novament lliçó de geografia: des de la balconada podem contemplar la vista panoràmica de les Gavarres, Girona,El Montgrí, Rocaborba, Finestres, El Bassegoda, el Canigó i els pobles veïns de les planes d'Hostoles, el dit Sant Feliu i Sant Esteve d'en Bas.
Petita caminada pels voltants del santuari, per sadollar-nos,  novament,  del cromatisme un xic canviant,  a l'hora  del migdia i,  ja cansats i amb gana, decidim buscar un lloc per dinar.
La decisió es fàcil. L'hostatgeria té un restaurant que ens fa "tilin", amb una carta de menja de muntanya engrescadora. Ho encertem, bon menú, bon vi i servei acurat. Les vistes del paisatge des del menjador ens acompanyen tot el dinar.



Tornada a Barcelona a mitja tarda, passant de llarg per Rupit i Pruït sobradament coneguts. Entrada lenta a Barcelona; demà dia de  la castanyada  la gent ja belluga amunt i avall.   


dijous, 29 d’octubre del 2015

LA TRESCA I LA VERDESCA



Setmana enfeinada i absurda a causa dels embolics del meu germà. Visites diverses, trucades, intents de col·locació de llibres i objectes etc. Cada cosa requereix una solució diferent i cada descobriment és una complicació més. Però de mica en mica espero que hi arribarem. Ara ja tenim un nou local on emmagatzemar el que està pendent de venda o una altra solució per poder desllogar els cinc locals (pisos, trasters, locals...) i tenir-ho tot centralitzat, De-men-cial!) A finals de mes ja n'haurem buidat un, però dels que queden un és a Santa Lugaia i l'altre a Mataró i en cap d'ells sabem què s'hi guarda. Estic convençuda que res important i que el valor del que hi ha no arriba, ni en somnis, per cobrir les despeses de trasllat i de lloguers endarrerits. Si només depengués de mi no aniria i me'n desentendria. Ja he salvat quatre records d'infància i la resta pot anar a mar. Però hauré de veure com van desapareixent els diners (res de l'altre món) en despeses pendents i seguir-me complicant la vida llegint paperots i llençant i llençant, Ara que, com era previsible, el tema ha acabat interessant-me literàriament i tot són notes per a la novel·la que es va perfilant al meu cap. Ja és humor intentar treure'n partit.

dimecres, 28 d’octubre del 2015

LA TRESCA I LA VERDESCA


No sé si podrem aguantar-ho; tantes tensions, notícies cada cop pitjors i més envitricollades, notaris, advocats, policies i guàrdia civils, aquí, a Andorra, a Miami i al Vendrell... És tan enrevessat que dubto de. si mai es podrà treure l'aigua clara. Potser jutges i advocats seran nomenats pel Nobel de Justícia. (Existeix?, ah ja deia jo...) i entre tantes emocions el futur del país en quarantena sense remei i ningú que se'n faci càrrec, ni li doni les medicines que li convenen. Tampoc ningú que li faci companyia que és el consol dels malalts. I això tan tonto, la companyia, em fa pensar que el pacient ja no té remei. Avui  l'Antoni Puigvert, a La Vanguàrdia recorda un conte de  Monterrosso, ai làs, en que una mosca volia ser àliga però acabà comprenent que amb unes ales tan grosses i un bec tan dur no podria fer el que està acostumat que és volar lliurement i menjar en la merda. Quina enveja sana em produeix qui sap fer universal i entenedor allò que ens envolta.

dissabte, 24 d’octubre del 2015

L' arpa i les seves vibracions, 402


Mª TERESA & CAIXA DE CATALUNYA



Han passat uns quatre anys, des de que un dia vaig anar a treure dinerons del meu compte  de Caixa de Catalunya, amb la desagradable sorpresa que el director de l'oficina va dir-me que els diners estaven bloquejats. Els tenia col·locats en Accions Preferents.

Els que em coneixeu, heu anat seguint les meves lluites primer al carrer amb gent molt humil, fent soroll amb tapadores i cassoles davant la Borsa de Barcelona, amb assemblees posteriors i moltes reunions, fins que ho vaig deixar córrer per cansament, malgrat que defensava els meus diners, guanyats amb el meu treball i,estalviats pel dia de demà.

Fa dos anys vaig tornar a la lluita de mà d'una advocada jove i emprenedora. Va estudiar el meu cas, va recórrer la anul·lació prèvia de Consum, i un cop presentada tota la paperassa; ahir divuit mesos desprès, ens assignaren hora pel judici.

Visc una experiència nova. Ciutat de la Justícia, edifici de l'Audiència del Civil, tercer pis, sala 103. Tal com es veu a les pel·lícules o les series de TV. En aquest cas cinc dones dins. La jutgessa davant de la seva taula al centre, l'advocada de la Caixa, una dona de mitjana edat, a l'esquerra sola amb la seva carpeta, a la dreta Silvia la meva advocada i  Maribel la procuradora que tenia els poders, entre les dues em duien el cas i, davant, petitona, jo  asseguda en una cadira.  Això si, molt digne, esperant el que passaria, em van indicar que no podia dir ni una paraula, per tant, callada tota l'estona.

Seu central Caixa de Catalunya
M'hauria agradar filmar-ho. Sols van cridar un testimoni, Oscar, el Director de la Caixa en aquella època, que en lloc de defensar-se i  dir que jo ja  sabia el que em feia, va canviar la tàctica i, va definir-me a requeriment de la  jutgessa, al demanar-li el meu perfil, que era una dona educada, correcte, treballadora, estalviadora, etc.  Que ell recomanava el producte financer correcte i que mai no va fer res en contra dels seus clients. La advocada de  Caixa de Catalunya va treure de la carpeta papers, canviats de data, firmes falses i un greu error judicial escrit en un document. Inaudit semblava que també em defensava fent-ho tan malament. Silvia, en veure tots aquells errors va tenir un camí planer i fàcil per defensar-me. Ho va fer amb gran professionalitat i vehemència.  A més de demanar el retorn de tots el meus diners, reclamava els interesso d'aquests quatre anys i, una compensació per "danys i perjudicis", donat que la Caixa havia gaudit dels meus diners, mentre jo no els podia tocar.

Els ulls de la jutgessa anaven de sorpresa en sorpresa i em mirava sense voler creure els disbarats que sentia de la part contrària. Jo la vaig trobar molt propera tot i que, entre ella i jo tot va ser silenci.

El judici va ser curt i amb bona harmonia, per acabar amb un cop de massa i "vist per a sentencia" com diu el reglament.

A la sortida les dues parts, la contraria i la meva, varen dir-me que segur que ho tenia guanyat i amb cobrament afegit dels interessos. Salutacions i acomiadaments, només hi faltava un vermut  en aquella hora. En uns quinze  dies sabré el veredicte, si guanyo, que ja es veurà, esteu tots convidats a una copa de cava. Agrair a la Malole, companya del bloc, la seva companyia, tot i que tampoc, va poder dir res com a professional.

D'això en trec que s'ha de lluitar fins el final, malgrat que aquests gegants financers, tinguin la paella pel mànec.   





divendres, 23 d’octubre del 2015

LA TRESCA I LA VERDESCA



Per viure és indispensable pensar. Quina obvietat, direu. Efectivament. I si seguim amb el tema veurem que per arribar en aquesta conclusió he i heu hagut de pensar. I més : pensem que per pensar és imprescindible pensar-hi i per tant hem tornat a pensar. Aquest galimaties, segurament estúpid, no ho és tant si penso que per pensar-lo he hagut de pensar-hi que per tant, això, aquest nimi acte  m'ha fet viure com a persona (ésser pensant).
I ve a tomb per la reflexió de la barrabassada que significa que es vulgui treure dels plans d'estudi l'assignatura de filosofia, que no és en realitat una assignatura sinó una eina per fer-nos pensar = a viure com a persones.
Els partidaris d'aquesta barbaritat, han pensat que per fer avançar la ciència, per a fer política, per a inventar, investigar, crear, gaudir... o penses o no és possible, i a més a més ets fora del món? Si no tens consciència crítica no hi haurà avenç possible., res no podrà tirar endavant ni canviar. 
Intenteu pensar en un món sense pensament racional, sense canvi ni progrés. No és possible.
Penseu-hi. És un exercici que arriba a fer-te sentir el vertígen  del ser o no ser. That's the question.

L'ENIGMA DE LA TRESCA

Avui no us plantejo cap enigma concret. Tan sols recordar-vos que aquest cap de setmana és l'OPEN HOUSE, la cita d'investigació arquitectònica més important de la ciutat, on podeu visitar molts espais (interiors i exteriors) que normalmemnt no es poden veure i gaudir de les explicacions de guies molt qualificats. Enguany la ciutat convidada és Sant Joan Despí i l'estrella, és clar , l'arquitecte JUJOL, aquell que li ha robat el cor a John Malcowich, l'actor,
és un bon moment per fer-ho, és una preciositat. Són tants els llocs visitables que us envio l'adreça de l'Open per que la consulteu i veureu quina passada. Allí els enigmes hi són a cabassos Bona cacera, com deia Mowgli!

www.48hopenhousebarcelona.org/ (cliqueu aquí mateix).

dijous, 22 d’octubre del 2015

LA TRESCA I LA VERDESCA



Quina mania de trencar mites! Ara, la magdalena de Proust que ens volen fer creure que en realitat era una torrada. Com si la literatura fos cosa de notaris. Què més dóna i què canvia? Sí, canvia moltes coses, perquè no és el mateix una olor que un perfum, una poesia que una crònica, una flor que una patatera. Perquè en el cas de la magdalena hi ha una evocació que n'és l'essència i no un bitllet d'autobús cap a Combray. Però potser sí si és capaç de donar-nos entrada al Paradís. 


dimecres, 21 d’octubre del 2015



Fa uns quants dies que visc en psicodèlia induïda. El fet desencadenant són unes olleres progressives que a desgràcia d'un infortunat diagnòstic en renovar-me el carnet de conduir, vaig tenir la pèssima idea de fer-me fer, creient que lluny + a prop =  progressives. He anat a protestar a l'òptica perquè el seu preu m'obligava a fer-ho.
 Em diuen que és el cervell el que s'ha d'acostumar. però per pur esperit de contradicció no m'hi acostumo. No em direu que no és surrealista posar-se olleres per veure bé el que veia perfectament (o així ho creia). I així estic, ara em cal el doble de temps per llegir el diari, per exemple, i quan surt una paraula infreqüent o estranya, la feina és meva per confegir una lectura coherent. A vegades no en faig cas i invento. Total, la realitat és tan psicodèlica  que no ve d'aqui. Potser Mare Natura, que és tan sàvia, em vol dur suaument cap a la inòpia senil. 


dimarts, 20 d’octubre del 2015




Robert Delaunay, l'autor de la Dona llegint de la nostra Foto de la setmana, o del temps que sigui, és una figura cabdal per comprendre l'art del nostre temps,

 És un dels artistes que més poden ajudar-nos a comprendre com es va arribar a l'abstracció. Escenògraf de professió, es va interessar pels postimpressionistes (Gauguin, Seurat ...) i pels estudis sobre el color dels teòrics de l'art del moment. Va participar dels inicis del cubisme d'una forma molt personal que es va anomenar Orfisme que buscava la descomposició del color i la dissolució de la forma a través de la llum i que finalment va desembocar  en l'abstracció.
Es va casar amb Sònia Terk ( més coneguda com a Sònia Delaunay) amb la que va compartir els seus interessos artístics, participant ambdós de la primera exposició de Der Blaue Reitter ( El genet blau)També conjuntament van escriure un tractat sobre la llum i el color que va influenciar decisivament els pintors que es decantaven cap a l'abstracció, com per exemple Paul Klee.
Després d'una breu etapa figurativa, Delaunay va reprendre l'abstracció més rigorosa,
  En un viatge a París (oh com enyoro París) vaig veure al Centre Pompidou una exposicició dels dos Delaunay que em va arravatar. Ella, la Sònia encara m'agrada més, tot i que comparteixen un estil molt semblant, no en va van investgar junts i alhora. Si entreu al Google i poseu Delaunay/ imatges, trobareu moltes més obres seves.
.




dilluns, 19 d’octubre del 2015

SOLUCIÓ A L'ENIGMA

Molt bé Maria Teresa! No tan sols l'has endevinat sinó que n'has fet un bon resum i amb pinzellada particular i tot, Et mereixes una bona cargolada.

divendres, 16 d’octubre del 2015

L'ENIGMA DE LA TRESCA


Quan jo era petita, jove i una mica més gran, al passar per la Rambla, indefectiblement acabaves veient passar, ràpid com el vent, un senyor amb barret, puro i un fuet a la mà en un tílburi de color més o menys groc, a vegades amb capota, a vegades no.. Era un personatge conegudíssim de la ciutat. Aquella rapidesa, que jo envejava sense escrúpols, contrastava amb el seu modus vivendi. Qui devia ser aquest personatge i quin aquest modus vivendi ?
Val a dir que quan els meus avis van celebrar les noces d'or varem fer una passejada per la Rambla en cotxe de cavalls, tal com havien fet quan es van casar. Va ser un turment de vergonya, amagada com podia per si...Ves quines coses té l'adolescència, quan aconsegueixes un somni te n'avergonyeixes.

dimecres, 7 d’octubre del 2015

L'arpa i les seves vibracions, 401



                        
El 2014 és va celebrar el 450 aniversari del naixement de William Shakespeare arreu d'Europa. A Barcelona el festival del Grec 2015 va presentar una coproducció de Amor & Shakespeare. Avui al Poliorama hem vist la representació completa.

Uns magnífics actors i actrius ens han recreat amb fragments escollits d'unes històries,  escrites fa quatre-cents anys, on els sentiments amorosos i les seves manifestacions amb prou feines han canviat; van dels idil·lis encisadors als amors galants i superficials, de les astúcies gens netes a les hostilitats aparents que amaguen les febleses. Parelles d'amants com aquestes omplen les obres teatrals de Shakespeare, Els conflictes sentimentals retratats  desfilen davant dels nostres ulls amb les interversions del personatge d'un observador burleta, el clàssic "fool" shakespearià i amanits amb la presència de la música i de les cançons. Les mil cares de l'amor, que ens presenta el dramaturg més gran de tots els temps, sobretot en llengua anglesa.

Coneixia el text de "Molt soroll per no res"  amb les trifulgues dels amants Benedicte i Beatriu, obra que a l'octubre van representar al Teatre Nacional sota la direcció l'Àngel Llàser. Els altres textos de A&S,  corresponen a "Els dos cavallers de Verona", Proteu i Júlia, Valentí i Sílvia i el quartet de cavallers i el quartet de dames de "Treballs d'amor perdut".
Repartiment de luxe, cinc actrius i quatre actors, tots nou coneguts i admirats per nosaltres: Ariadna Gil, Laura Aubert, Mercè Pons, Rosa Renom, Silvia Bel entre les dones i, Aleix Albareda, Àlex Casanovas, Joel Joan i Jordi Boixaderas  en el paper masculí. Bona dicció del text, es podien seguir molt bé els diàlegs, tots ells canten, ballen i es mouen amb deseiximent; comentar-vos que escoltar  la veu solista de Jordi Boixaderas en un poema amorós sorprèn i,  també, quan ho fa Joel Joan, una mica més pompós quan fa de solista en el seu torn.

Tot plegat una comèdia agradable, intranscendent i ben interpretada. Dramatúrgia a càrrec de  per Guillem-Jordi Graells, i direcció de Josep Maria Mestres. Molt bo en tot moment, l'acompanyament musical de Núria Andorrà.

Única cosa en contra, un xic cara l'entrada per les nostres butxaques,  sense reducció per a les persones sèniors, almenys aquest diumenge a la tarda, a més del recàrrec del Atrápalo afegit. Per Internet no poguérem treure les entrades, per més que ho intentarem.

Tot sigui per mantenir viu el teatre.



ENIGMA


VERGONYA!
Ningú no sap de què parlava? Temptada estic de no publicar més enigmes doncs ja veig que el que us agrada no és rumiar  sinó el menjar preparat, llest al plat i que el cuiner us en expliqui les seves característiques. Potser si us plantegés l'Enigma a la manera tradicional... per exemple: quin edifici de Barcelona presenta una papallona com a decoració principal de la seva façana?, us serà més fàcil trobar que es tracta de La casa de la papallona, del mestre d'obres Josep Graner que la va col·locar al fer obres de reforma a la casa de Salvio Fajó, l'any 1912, al carrer de Llançà. Amb la reestructuració de Les Arenes aquest edifici s'ha tornat més difícil de veure, però vaja, és tan conegut!...Però el que us deia, no penso plantejar els enigmes així, trobo que una part important del tema està en l'afegit interpretatiu que la intel·ligència (meva i vostra) ha de fer per trobar la solució.
El que avisa no es traidor.

Aqui teniu també la de Granollers, al carrer Prat de la Riba 8. No se sap qui la va fer però a mi no em cap dubte que va ser el maeix Graner, en versió més simple o bé una còpia descarada.

dimarts, 6 d’octubre del 2015

LA TRESCA I LA VERDESCA



Un, dos i tres 

Dos dels tres guardonats amb el Nobel de medicina, els Drs.Satoshi Omura i William Campbell,  han estat premiats per les seves investigacions per eradicar la Oncocercosi que, transmesa per una mosca, ha causat ceguesa a unes 300.000 persones i és endèmica a 31 paísos. Horror i esperança. Però estupefacció quan llegeixo que l'OMS, gràcies a les investigacions d'aquests doctors, té un pla per eradicar la malaltia, ABANS del 2015. La reflexió és: o bé els periodistes, deixen el retalla i enganxa habitual o bé l'OMS es posa les piles.

   Ha mort Henning Mankel, l'escriptor de novel·la negra ben conegut. No us faré ara l'apologia literària però sí que subratllo el seu esperit crític, d'esquerres i lúcid que no solament va saber mostrar les contradiccions de la nostra societat (i de Suècia en particular), sinó també la realitat dels paisos africans i de Moçambic, on vivia la meitat de l'any. Els seus llibres, no novel·les"negres" sinó sobre la pobresa, la desigualtat i la responsabilitat col·lecctiva són frapants. Més enllà dels títols ben coneguts que sota l'argument policial amaguen una radiografia despietada de la societat, Comèdia infantil, Moriré (sobre la sida a l'Àfrica) i Arenes movedisses, la seva autobiografia, escrita en l'impacte quan li van detectar un càncer, són alguns d'aquests títols que si no ho heu fet, hauríeu de llegir ja. Un gran escriptor que va saber sortir de classificacions i tòpics i que per la seva bonhomia i pes específic, no oblidarem.

A "la Contra" de La Vanguàrdia, avui, una entrevista en la que una mestra parla d'educació i els seus problemes; més ben dit, les greus conseqüències de la realitat social. Sembla ser que la mitjana de diàleg pares-fills són cinc minuts al dia. Ja sabem què vol dir una mitjana però fa pensar que si bé no deu ser l'únic a tenir en compte, potser per aquí es comença.

dilluns, 5 d’octubre del 2015

L'Enigma deu ser molt difícil de resoldre. Doncs quan el publicava creia que era tan fàcil que no duraria ni tres minuts sense solució; però veig que no, que no us ha inspirat. Us deixo un parell de dies més perquè hi aneu pensant.

LA TRESCA I LA VERDESCA



Miro el diari i, inclús abans d'obrir-lo, el veig escarransit, poc consistent. L'obro i, efectivament, al cap de poc ja sóc al mig sense que res en especial hagi captat la meva curiositat. No vull dir que no parlin de res sinó que sembla una mena d'entreteniment per anar passant el temps. Un cop més la radio, que vaig escoltar en el meu trajecte de tornada de Saifo, ahir a la nit, em va posar més al dia del que havia anat ocorrent al món mentre jo i la meva brigada familiar ens dedicàvem a guardar tot el que és d'estiu estiu i preparant catifes i estufes. Potser sí que el paper imprès és de cuina lenta, de xup xup, i triga més però desprès produeix uns sucs i uns veloutés d'allò més saborosos però a mi, que voleu que us digui, quan apareix aquest estancament informatiu em venen calfreds. Quina se'n deu estar preparant amb tan sigil? Perquè això no és normal. És una nova política? Ha quedat tot clar o ens calen, si. més no, algunes propostes, plans, especulacions o el que sigui per fer-nos entendre el que seguirà?  Aquest silenci, aquest aquí no passa res, francament em fa mala espina. Com que no entenc res em disposo a mirar-me amb calma la cartellera, que vaig molt endarrerida (també) de cinema.

divendres, 2 d’octubre del 2015

L'Enigma de la tresca



                      Bufa! Ja torna a ser divendres i un nou enigma espera per despertar
el cuquet de la curiositat. És veritat que el temps vola, igual que alguns insectes que es veu que l'aire els prova i s'enlairen i s'enlairen, vestits de coloraines per enlluernar i presumir. Tan amunt pugen que a vegades queden atrapats en algun edifici i tot. Quina pena que tan boniques com són, les reformes arquitectòniques en bé del comerç, ens privin de la seva bona contemplació i les nostres autoritats ho permetin. Aquest vol insectívor ha tingut lloc a  a Barcelona, a Granollers... i potser també en algun altre espai que desconec. I vosaltres, coneixeu el més famós d'aquests detalls acolorits que donen alegria a la gris uniformitat d'un edifici?

dijous, 1 d’octubre del 2015

LA TRESCA I LA VERDESCA




  L'etern pacient
  A  Turquia ha mort un home, Abdulah Kozan, que va ingressar a un hospital l' any 68 i per pròpia voluntat(i delicat, això sí), s'hi ha anat quedant . Es veu que de seguida es va convertir en un membre més del panorama hospitalari i s'hi sentia perfectament integrat. El món i el seu país continuaven rodant. Ell  ho vivia a través de la televisió.
   No per res, no, però no estarem tots plegats en una fase semblant després de les eleccions? Serà aquesta una forma de la síndrome d'Estocolm?  
  Per cert, algú sap què se'n va fer de la Patrícia Hearst?