dissabte, 29 de novembre del 2014

L'arpa i les seves vibracions, 368



Diumenge 23,  a les sis de la  tarda, ens trobem els amics, compromesos amb l' òpera, a les portes del Liceu per escoltar música de Richard Strauss: Arabella. Estrenada el 1933, a l'Òpera Estatal de Dresde, és el resultat de l'última col·laboració entre el compositor i l'escriptor i llibretista Hugo von Hofmannstthal, que ja havia donat com a resultat algunes de les òperes més reeixides del primer terç del segle XX. El text de Hofmannsthal és ric en detalls, tot desenvolupant un retrat matisat de la societat, que atorga a cada personatge un idioma propi.
L'acció se situa a Viena, en una època decadent, a mitjan segle XIX, en l'ambient del període Biedermeyer, de caràcter burgès i conservador. Narra els amors d'una bella jove vienesa, Arabella, somiadora i idealista, que espera trobar l'home de la seva vida, i està pressionada pels pares, completament arruïnats, que volen per a ella un marit ric. La trama és una combinació de mals entesos i vicissituds, que serveixen a Strauss per composar una bella partitura.
La direcció d'escena a càrrec de l'alemany Christof Loy, que hi posa  el seu toc personal, minimalista en l'escena i precís en el dibuix dels personatges, es mou " entra la realitat i la abstracció" per explorar sobretot la psicologia del personatge principal, la jove Arabella. Els dos primers actes mostren la realitat, en un ambient reconeixible, però en el tercer acte desapareix tot el que ja sé sap dels personatges per endinsar-nos en un espai abstracte i neutral, a mig camí entre el passat i el present, en el que els personatges van penetrant, i ens deixen conèixer el seu món més íntim.




Loy ens treu dels decorats vienesos per portar-nos al seu món minimalista i així apropar-nos a l'interior dels personatges. El públic té que triar entre la nostàlgia de les representacions clàssiques o la moderna, que ara es presenta al Liceu. Personalment em va agradar. La música de Strauss ja coneguda, és la reina de la tarda. Direcció musical de Ralf Weikert i, com a protagonistes, Anne Schwanewilms en el rol d'Arabella i James Rutherford  en el del pretendent Mandryka.




Com en els contes de fades, final feliç, dos casaments, la germana amb Matteo, el seu amor secret i Arabella amb Mandryca. Nosaltres també contents anem a prendre una copa de cava per comentar la vetllada.

dimecres, 26 de novembre del 2014

L'arpa i les seves vibracions, 367


MUSEU ETNOGRÀFIC de RIPOLL


Seguint els colors de la Mª Dolors, també nosaltres ahir anàrem a la busca de fotografies cromàtiques, tot i que val a dir que les temperatures elevades d'aquest novembre han retrasat un xic el canvi de color de les fulles.
Sortida cap a Ripoll, parada per esmorzar, veure la façana sempre esplendorosa  del monestir i visita al Museu Etnogràfic, que  és a la mateixa plaça de l'Abat Oliva. 
Fou la tarda del dia 26 de març de 2011, que camí de tornada de Ribes de Fresser, ens aturarem a la plaça per veure la inauguració del Museu, festa, parlaments, gegants i gresca, però la gran massa humana que va entrar a l'obrir les portes ens va fer desistir de l'intent, tot posposant-lo per un altre dia, i així passà el temps, fins que  ahir dimarts d'un dia de novembre tres anys desprès,  ves per on, nosaltres quatre fórem els únics visitants en les quasi dues hores en que vam fer el recorregut, que se'ns va fer curt, ja que els temes exposats son tants i tan variats que t'atrapen. Exposició de 7.500 peces, de la vida dels pastors, els pagesos, artesania de teixits, coure, ceràmica i vidre. Diorames de la farga i la industria del ferro, que durant molts segles fou el principal mitja de producció dels claus i de les armes. Per això compte amb una valuosa col·lecció d'armes de foc portàtils, fetes a la vila entre els segles XVII i XIX.


La historia explica que l'actual museu va ser fundat l'any 1929 per Tomàs Raguer i Fossas amb el nom d'Arxiu Folklòric de Ripoll. Raguer formava part del Grup de folkloristes de Ripoll, que a la dècada de1920 va unir diversos estudiosos de la zona amb un interès comú per Catalunya i per l'etnografia. Liderats per Rossend Serra i Pagès, van dedicar-se a recollir objectes i patrimoni intangible, com cançons, danses, costums, llegendes i expressions orals. No sols van recollir objectes, sinó que, des de bon començament van posar-hi un ordre sistèmic. Inicialment va ocupar les golfes de l'antiga església de Sant Pere, que és al costat del Monestir, lloc on va estar fins l'any 2000. Desprès de 10 anys de readaptació, el 26 de març de 2011 fou inaugurada la nova seu a Can Budallés, un edifici senyorial. Crida l'atenció a la façana les seriografies de les diverses marques de les cases de pagès per marcar les ovelles, dins les trobem reunides en un quadre, són interessants i ben diverses.




Decidim dinar al Restaurant -masia RAMA, non  de procedència àrab, a mig camí entre Ripoll i Sant Joan de les Abadesses: amanida diversa i divertida i, graella de carn a la brasa, vi negre de criança, triem Oda del Castell del Remei, postres i cafè. Xerrada entretinguda tot esperant les noticies del vespre, i sortida cap a fer una visita ràpida a Sant Joan de les Abadesses, tot recordant el compte Grifè i la seva filla Emma, veiem el monestir i el Davallament, conegut com el Santíssim misteri (1251).
Comença a ploure i iniciem la tornada, fins a Vic, aigua a desdir, desprès afluixa i entrada a Barcelona amb la cua de sempre. Tot sumat un dia bonic per recordar.     

 
RAMA Restaurant


Grisos, matisos

Avui, el dia és de color gris fosc. Plou i els vidres s'han convertit en una escultura de Tàpies amb les gotes que regalimen alhora deixant entreveure les plantes al fons. Així com hi ha dies, molts, en que el que sobresurt de la terrassa són les esparregueres que es tornen paret, alegres amb les baies ben vermelles que criden els meus amics ocells a celebrar l'hivern que s'acosta, avui són les cintes les protagonistes. Amb la seva cabellera apuntant al terra són tobogans per les gotes que allí s'acumulen en els moments que la pluja deixa de caure. És dia de llar de foc i te, de llegir mirant de tant en quant aquest panorama i estirar-se les mànigues del jersei. Nostàlgia? No. M'encanten els dies de pluja i més ara que tinc les muses vivint perpètuament a casa recordant-me la novel·la que avança, ara endavant, ara endarrera i de nou endavant. Ja he acabat la primera part i rumio si... i decideixo que avui no és dia de decidir. Potser demà voldré escriure de nou tres capítols. Fent i desfent n'aprèn l'aprenent. El gris convida a la reflexió, no a l'acció.

dilluns, 24 de novembre del 2014

Els colors del temps

Cada dia que passa té un color diferent. A vegades és molt fàcil de distingir o potser és que hi estem més atents o sensibilitzats. Tots els colors tradicionalment han estat associats a un sentiment, Jo em pregunto si són aquests els que ens fan veure els colors o a l'inrevés. El cap de setmana ha estat groc. No solament per les fulles caigudes sinó per una llum que s'esquitllava entre els núvols. Eren dies de tardor i llar encesa, sí, però una tardor no sé si esperançada o que volia estirar encara una mica de bon temps per preparar l'hivern, Com que no podem estat segurs del seu significat més val que prenguem el que ens arriba tal com fa la natura : una mica de groc, una mica de gris. Potser que d'una banda hi hagi la il·lusió i de l'altra una tempesta que s'acosta. 



dimecres, 19 de novembre del 2014


Un dibuix del bloc de Pablo Gallo, l'autor de la foto de la setmana.

Pablo Gallo,  és pintor, dibuixant, il·lustrador i videocreador.  Va néixer a A Coruña el 1975. Es va formar com a pintor a l'escola d'art Pablo Picasso de la seva ciutat i a l'Escola Massana de Barcelona. En els últims anys la seva obra s'ha centrat en establir connexions entre les arts plàstiques i la literatura . M'ha interessat força un llibre seu que es diu El libro del voyeur on els dibuixos es presenten dins d'un cercle blanc com si els veiessin al través d'un forat i els texts són microrelats eròtics escrits expressament per aquest llibre per autors diversos. Les seves pintures recorden les de Hopper, Beuys o Hockney . Té aquell punt d'estatisme, de temps suspès, com en una fotografia feta quan algú que camina (i el vols captar així) s'adona i s'atura. I els dibuixos mostren una clara influència dels dibuixants de còmics i una evident ironia incisiva.

dimarts, 18 de novembre del 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA

Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt que no plou.
S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula
pels carrers i les cases.

Aquesta remor que se sent no és del vent.
Han prohibit el vent perquè no s'alci
la pols que hi ha pertot
i l'aire no esdevingui -diuen- irrespirable.

Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l'aire.

Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitablement, la catàstrofe.
I tanmateix, la remor persisteix.

Miquel Martí i Pol

Després diran que els poetes estan fora del món i dubten de la seva capacitat d'endevinació intemporal.


dilluns, 17 de novembre del 2014

L'arpa i les seves vibracions, 366

Amihaï Grosz

HAROLD A ITÀLIA

Ahir al matí a l'Auditori el programa de mà parlava de "la Itàlia de Mendelssohn i Berlioz"
Trio per comentar en aquest apunt l'obra de Berlioz, ja que per a mi, tenia l'al·licient d'escoltar, per primera vegada, el so d'una viola solista, de la mà d'un músic que la toca amb gran sensibilitat, és Amihal Grosz músic nascut a Jerusalem, que va començar a tocar el violi als 5 anys, passant  a la viola als 11, (una col·lecció privada li ha facilitat, en préstec vitalici, una viola de Gasparo da Saló del 1570). És l'instrument més proper a la veu humana i, té una gran variabilitat, pot tocar part del violí i del xelo,

Hector Berlioz va composar el 1834 Harold a Itàlia, una simfonia en quatre moviments, però amb una part de viola solista d'importància. El títol fa al·lusió a un personatge de  Lord Byron, ( un dels poetes més versàtils i influents del romanticisme, melancòlic i fantasiós).El personatge literari és Children Harold.

Al primer moviment percebem els estats d'ànim canviants de Harold, fins que la viola, amb un tema lent i deliciós, ens parla del seu caràcter somiador. Desprès hi trobem uns pelegrins que s'acosten i s'allunyen, aires de dansa popular i, al final,un Harold que "beu, es baralla, mata i viola" empès per un frenesí orgiàstic.

Posat sobre el pentagrama les quatre parts s'anomenen:
I - Harold a les muntanyes
II - Marxa dels pelegrins que canten la pregària del capvespre
III - Serenata d'un muntanyenc dels Abruzzi a la seva estimada
IV - Orgia dels bandits

Viola de Gasparo da Salò, 1570
Dirigia l'orquestra de l'OBC, Emmanuel Krivine, d'origen rus, de qui vaig parlar-vos el mes d'octubre passat. Ahir tan ell com Amihaï Grosz van rebre els aplaudiments del públic, entregat a la bona música.





LA TRESCA I LA VERDESCA



L'altre dia em vaig enfonsar, llençar o submergir a una activitat que, curiosament és de les poques que no engreixen ni són pecat, però a vegades cal cinturó de seguretat per no sortir projectat a l'espai, tanta és la seva força: anar a veure una de les bones, bones exposicions que hi ha en aquest moment. La d' El Lissitzky, un dels artistes més influents dels primers anys del segle passat. Va néixer a Smolensk el 1890, i morí a Moscú el 1941. 
Artista d'una creativitat desbordant es va llençar de cap i amb una intensitat admirable a tot el que va emprendre. Es va involucrar en el moviment del "nou" art rus sorgit després de la Revolució d'Octubre", en múltiples aspectes que van des de la il·lustració de contes infantils tradicionals al de l'arquitectura, la fotografia o el cinema. En qualsevol dels camps la seva empremta és una  meravella ben allunyada del que es feia en aquell moment i qualsevol aspecte del seu art impressiona per la implicació personal. S'inventa un art abstracte propi del qual sorgiran pintures, dibuixos (els prouns) que al seu torn donaràn lloc a projectes arquitectònics, organització dels espais expositius museogràfics o d'exposicions, mobles, cinema etc. El grafisme és un dels fils conductors del seu art que combina amb projeccions geomètriques dinàmiques a l'espai, que al seu torn són reflexions sobre l'equilibri, la gravetat, la transparència, el color, la forma... Rés en el seu art és només allò que es veu; d'una cosa en sorgeix una altra i d'aquella una altra més, sense aturador...
Va treballar principalment al seu país, la URSS però també a Suissa, Alemanya, Holanda... 
Aquesta exposició em va agradar molt, però sobretot em va impressionar la capacitat d'entusiasme i la força creadora i això també en l'aspecte personal. Hi ha un video sobre la seva vida i obra interessantíssim. No cal dir que el meu missatge és : NO US LA PERDEU


dissabte, 15 de novembre del 2014

L'arpa i les seves vibracions, 265


Tal com us he explicat en els altres apunts, la setmana ha donat per veure amics i trepitjar terra eivissenca vermella, fèrtil, mullada, tot un goig. L'apartat museus enguany ha sigut quasi nul, ja que durant 3 dies estaven tancats per festes, a més la pluja de dos dies feia perillós trepitjar els carrers costeruts de Dalt Vila amb perill de relliscades i conseqüències nefastes. Un taxi es va negar a pujar-me un tros, el taxista tenia el cotxe nou i no volia ensurts. Així que sols en vaig veure un, ja conegut però sempre interessant, us en he parlat en un altre viatge, és el
                           
Centre d'Interpretació Madina Yasiba.


Un centre petit i proper en el temps, bé proper fins a cert punt, ja que explica tot el que fa referència a l'època islàmica i a la fortificació àrab. Està ubicat just davant de la catedral d'Eivissa i compta també amb una oficina d'informació turística.
Es tracta d'un model de centre d'interpretació de nova generació, que aposta fonamentalment per la tecnologia audiovisual per transmetre coneixements de la Història d'Eivissa, que fou una important ciutat musulmana de l'edat mitjana.



La restauració que es va dur a terme en aquest espai recupera la memòria de l'antiga medina. En un entorn de llums i imatges, el seu màxim atractiu és una gran maqueta audiovisual, dibuixada a terra, on amb gran rigor i espectacularitat es mostra una evolució històrica de la ciutat.
Avui tanco la visita a l'illa, Eivissa dóna per més, però m'aturo ja , us deixo entre els fenicis d'ahir, els musulmans medievals i la gent d'avui. Tots plegats fan la Història.


dijous, 13 de novembre del 2014

9N



Durán Lleida (y vaya por delante que es un político que no me gusta) le ha dicho al escritor Vargas Llosa que de independentistas de “haberlos, haylos y no pocos” en Catalunya, debido a que el escritor en una conferencia en la universidad de Kiev que vivió cinco años en Catalunya y que no conoce a ningún catalán que quiera separarse de España y dijo más: “el nacionalismo provoca violencia” y es un pensamiento “muy retrógrado”.
Durán replicó que estas declaraciones son las que ayudan a hacer más independentistas.
Y yo digo más: Ayudan a descalificar a un escritor que aparte de que pueda escribir bien (eso solo es un accidente), sus ideas siempre han sido reaccionarias y prueba de ello fue su militancia en un partido de derechas en su país con la intención de querer llegar a gobernar. Siempre me han dicho que no debo juzgar al autor, sino a su obra, con este personaje me ha resultado imposible, no he podido nunca. Me repugna. Como me repugnó en su día Elia Kazan.


L'arpa i les seves vibracions. 364


EIVISSA
ISIDOR MACABICH

M'espera per dinar una bona paella cuinada pels meus amics de Can Toni Miqueleta, una casa pagesa dins la zona de bosc i conreus de Sant Antoni de Portinatx.


Decideixo aprofitar el matí per documentar-me sobre Isidor Macabich, personatge molt anomenat a l'illa. Inicio la meva caminada en solitari des del barri de Marina davant del port d'Eivissa, cap a Dalt Vila, on es troba la Catedral, l'Ajuntament, el castell i  les muralles. Pel camí una bonica plaça ens mostra l' espai on llueix una escultura d'Isidor Macabich i LLobet (1880 -1973), assegut amb posat seriós però reposat, té al costat un llibre obert on explica tota la veneració que els eivissencs tenen per ell. Cal imaginar el que en una illa tancada com Eivissa als finals del segle XIX va representar. La seva família era originaria de Croàcia. Estudià al Seminari d'Eivissa. Interessat per la història, des del 1903 col·laborà en Los Archivos de Ibiza i ajudà a reaparèixer el Diario de Ibiza. El 1908 participà en el Primer Congrés d'Història de la Corona d'Aragó, a Barcelona. Col·laborà en l'elaboració del que seria el Diccionari català-valèncià-balear i, mantingué una llarga relació amb Antoni Maria Alcover i Barcesc de Borja Moll.

Obres: Corsarios ibicencos. Es feudalisme a Eivissa. Santa Maria la Major, Pityusas púnico. Eubusus-ciclo romano. Santa Maria-ciclo cristiano. Dialectals-poesia, Mots de bona cristiandat i l'últim, Romancer tradicional eivissenc.


No puc demanar aprendre més en un matí ple de llum a Eivissa







dimecres, 12 de novembre del 2014

9N VIVITO Y COLEANDO



Ya hemos oído a Rajoy: “No ha habido consulta”. O sea ¡no existimos! Por eso, porque no existimos, están tan acojonados, que nos envían a todos los jueces habidos y por haber, para meter a Cataluña entera en la cárcel. Están que rabian, lo demostró Soraya Sáenz de Santamaría en el Congreso. Su tono era de rabia, puro odio, quedó clarísimo en su tono y en su expresión (crispada). Lo dicho: están acojo…
Suerte que el senador Alfred Bosch de ERC ha dicho, con su habitual tono sarcástico-humorístico que le caracteriza, que Rajoy ha comparecido “al estilo Darth Vader” de la Guerra de las Galaxias, diciendo a todo que no y amenazando. Y también ha dicho que “Usted no es mi padre y no puede ser nuestro presidente”.
¡¡Quin pes m’ha tret de sobre!!


L'arpa i les seves vibracions, 363



                                                           EIVISSA.
                                           MARIÀ VILLANGÓMEZ I LLOBET


L'estada a Eivissa, molt agradable, amb retrobament de vells amics, els seus fill i ara també els nets, que casa a casa van omplint la família. Convidades i molta estimació de tots els que un dia van passar per Barcelona per visitar metges i obtenir remei als seus problemes mèdics. Són amistats fidels de fa més de quaranta anys. L'illa bonica com sempre, és una terra beneïda i fèrtil, a més de la mar que la circuïda i, ara  a vessar d'embarcacions, amb iots de luxe de tot el món, ja que el Consell ha optar pel turisme de qualitat.

Un apunt pels lletraferits.

Eivissa ha sigut generosa amb els seus fills il·lustres i casi tots tenen un carrer, plaça, jardí o recó al seu nom. Caminant per Marina o Dalt Vila és un record constant. Jo que passejo amb calma des del port fins a dalt de les muralles em sento identificada amb ells. Mariners com Antonio Riquer, Pablo de Llanes, Miquel Barceló, religiosos com l'arquebisbe Cardona, Pare Antoni Guasch, pintor Narcís Puget, periodista Antonio Manuel Garcia, la llista és més llarga.
Menció especial a Marià Villangómez i Llobet, nascut a Eivissa el 1913 i mort a Barcelona el 1973, poeta i escriptor. Pregunto per la seva obra i m'expliquen que fou traductor eivissenc en llengua catalana de Mallamé i Verlaire, assagista i escriptor d'articles. Obres de teatre: Les germanes captives, L'anell és més que un joc. Amor d'avar, avar d'amor, entre d'altres.


Guardons: Medalla a d'or de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears. Creu de Sant Jordi i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1989, fa ja 25 anys, No recordo si vaig ser present al Palau de la Música, ja que acostumo a anar-hi cada any.
Deixo per demà parlar-vos del personatge potser més estimat, Isidor Macabich.



dimarts, 11 de novembre del 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA


Caparra

Ja està fet. Tots tranquils amb la nostra consciència i una vaga sensació d'expectació. No noteu com plana per l'ambient la pregunta del i ara què? És veritat que tot és encara molt recent. Un dia per pair i estar satisfets, però avui ja surten els trileros del recompte: que si és un trenta o un trenta i tres dècimes, si però de no sé quants, no però si comptem els que encara voten per aquests mons de Déu, o sí però fixa't que disgustada està la Camacho etc. En tenim encara per molts dies? Confesso que em sento enfitada (paraula desapareguda en l'oleatge semàntic). Ens movem entre si, no, però, potser, veurem... Perquè aquell somriure unànime que reconeixíem tots el diumenge es va esborrant lentament de les nostres cares? No podríem fer-lo durar una mica més? Només una micona; almenys fins que els nostres representants que per alguna cosa els hem votar, decideixin (anava a dir treguin l'oracle) quin és el camí possible. Després veurem si agafem la motxila i arrenquem de nou o si decidim anar per un altre camí o agafar el tren. Però mai, quedar-nos a casa tan tranquils buscant al diccionari què vol dir caparra. El món és molt gran i encara ens queda molt per veure.  

diumenge, 9 de novembre del 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA



Constància del fet gràcies al reporter Rafelete que en todas partes se mete, cual antiguo Tribulete.

9N





JA HEM VOTAT!!!
MOLTES GRACIES A TOTS
ELS VOLUNTARIS
SOU MAGNIFICS

LA TRESCA I LA VERDESCA


dissabte, 8 de novembre del 2014

9N



Demà diumenge 9N ha de ser una jornada de mobilització massiva, tothom a fer cua a les 9,00h del matí.

És molt possible que el “Gobierno español” ens faci la punyeta un cop més i no ens deixi entrar a votar. Però nosaltres, hem de estar allà, amb la papereta a la mà, exigint votar. Que tot el món ho vegi, hi hauran observadors de tot arreu, per explicar-ho.

Fem pinya!!! 
Demà tots a votar!!!    

9N



Avui dijous, a les 20,00h hem anat a la Av. Maria Cristina i hem tancat la campanya de la ANC. Ha estat magnífic, les columnes d’en Puig i Cadafalch il·luminades de vermell feien molt efecte (la foto no es massa bona, però no duia trípode, no obstant es un bon record). Ha valgut la pena anar-hi. Això sí, abans, a les 17,00h, hem vist “Trois places pour le 26” de Jacques Demy, amb en Yves Montand, a la Filmoteca que finalitzaba a les 19,00h,, temps suficient per anar a la cloenda a Montjuic. Al final però, la humitat de la nit havia calat els nostres cossos i és que el cor diu una cosa però l’edat en diu una altre. 

divendres, 7 de novembre del 2014

9N

Avui a les 20,00 hores 
tots a la Av. Maria Cristina 
per la cloenda de la campanya 
ARA ES L'HORA
de la ANC.

dijous, 6 de novembre del 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA

Ahir se'm va espatllar l'ordinador amb la gracieta d'haver perdut completament l'àlbum del viatge a Andalusia (90 pàgines). Com que sóc com el santo Job - Déu m'ho va donar, Déu m'ho va prendre, Beneït sigui el seu sant nom-callo i m'empasso la ràbia de les hores perdudes.
De tota manera l'únic que tinc ganes de dir aquests dies ja ho sabeu. Només pregunto :


dimarts, 4 de novembre del 2014

9N


DUES SIMPATIQUES IMATGES: DALT EL NOU CAGANER D'AQUEST ANY I L'ATRE UN JOC QUE S'HA POSSAT DE MODA.



9N


No es un fracàs

No hi ha que assumir cap fracàs. No ni ha. La decisió de decidir el nostre futur segueix sent vàlida. Per res del mon tenim que seguir els passos que el PP pretén marcar-nos. Es el nostre país. Som nosaltres els que decidim. Mai demanarem perdó per voler posar les urnes. El 9N tots a votar!! Les resolucions del Gobierno español y el TC (la voz de su amo), ens fan més independentistes.

dilluns, 3 de novembre del 2014

9N


9N


Recepta de cuina a la catalana
Nosaltres som molt “de la ceba”, tot i que d’altres són més “del porro”. Creiem que cal “posar els pebrots sobre la taula” per tal de poder “remenar les cireres” d’una vegada. Aquest país ha de deixar de ser "una bleda assolellada”. N’estem farts de “fotre’ns pinyes” i que ens “donin carbasses”. Sempre “n’hem sortit escaldats” amb Espanya.
Ara, finalment, els hem passat “una patata calenta”, perquè ja “s’ha acabat el bròquil”. Els independentistes estem “sortint com bolets”, i hem de continuar “fent bullir l’olla” fins al 9N. Hem passat tres-cents anys on “el més calent era a l’aigüera”, però ara tenim “els ulls oberts com a taronges” i ja no ens posem “vermells com un tomàquet” quan enlairem l’estelada. Volem seguir fent aquest “xup-xup” perquè és l’única manera de poder “guanyar-nos les garrofes” com cal.
L’estat espanyol “ja ha begut oli”, amb nosaltres. “Més clar: l’aigua”, i “si no volien brou, doncs dues tasses”.
Que no "se'ns en va l'olla", que ja fa temps que tenim "papallones a l'estómac", i que tot i que som un "tros de pa", ARA VOLEM VOTAR i "que per trencar el gel", a Madrid ens haurien de donar la independència!
"N'estem farts", potser el Rajoy i companyia "estan tocats del bolet". Però els catalans volem "tallar el bacallà"; ara és el moment de "partir peres". Han "begut oli": ja no aguantem més temps "amb l'aigua al coll", i ara toca "agafar la paella pel mànec"; fins al 9N se'ns farà "més llarg que un dia sense pa".
Ah i "qui menja sopes se les pensa totes"*!!!!

9N


Agraït al PP

Al final resultarà que estaré molt agraït al PP i al Rajoy i a la Camacho i a la Cospedal i al sursuncorda, perquè gracies a tots ells, ¡cada dia son més els catalans que volen ser independents!
Sí, gracies a les bestieses que diuen i fan, recluten més independentistes. 
¡¡¡Ves per on!!!  ¡¡Te conya ¿no?!!

LA TRESCA I LA VERDESCA



Ara ja no és hora de dir res. Ha arribat el moment de FER. Sense por, sense covardia, amb el cap ben alt i convicció, A votar tots si volem que un rasclet i un recollidor ens obrin nous camins.




Ja no dic res més perquè res no es pot afegir al que ha enviat en Rafel.
En un altre ordre de coses, dir que hem anat a passar el cap de setmana de Totsants a Sant Julià. Ha estat una bona entrada a la tardor perquè ja sabem que allí fa força més fred que a Barcelona. Per tant no ens ha sobtat la necessitat del jersei. Als penellets i les castanyes els va bé la llar de foc, la boira i les fulles a terra.











 La tardor no és un temps trist sinó el temps de la reflexió pel gran salt de la primavera. 
Exactament el que ara ens convé..