dimarts, 31 d’agost del 2010

Més o menys des del balancí


Avui no fa bon dia. Bé, alló que se'n diu un dia de sol però el clima és ben agradable. Segurament acabarà plovent. L'herba és segada d'aquest matí i fa una olor que enamora.
Llàstima que no tinguem golfes perquè seria un dia de remenar coses velles i fer troballes.
Els objectes d'unes golfes són com personatges d'èpoques diverses posats en contacte. Quines relacions poden establir? Què es diuen quan no hi som? Són coses estranyes lligades per la convivència. El desordre d'unes golfes és com el dels records. En alguns objectes ha quedat atrapada la llum del seu temps. D'altres s'han convertit en ferralla o en pols. També, penso, es podria fer la perquisició a la pallissa però allí hi ha molta cosa antiga però també moderna i m'estimo més endreçar-la a la meva manera. Ells ja s'encarreguen d'embolicar-la de nou.
"Ells", parlo d'ells com si no els conegués o fossin una mena de follets que viuen i enreden en aquesta casa. Potser és això. Com tots els follets són uns personatges simpàtics i divertits, enredaires i entremaliats (i a vegades exasperants). Però què seria una casa sense follets ?

La meva peli d'ahir va ser El puente de Waterloo, un melodrama romántic que sempre m'agrada molt.
És del 1940, dirigida per Melvin LeRoy. Tres escenes de la Vivien Leigh, memorables, un Robert Taylor que ni fu ni fa i tots els personatges secundaris, estupendos. Sobretot Lucile Watson (la mare) i Virginia Field (la amiga). També la música és esplèndida. Segueixo el meu particular cine-club al que us convido cordialment.

MIS RELATOS EN LA RED

relat núm. 28.

Pedro, el oculista, ha salido corriendo. En vano, Carmen, la recepcionista, ha intentado detenerle. Vuelva, doctor, este señor tenía hora concertada.
Desolada, se ha dirigido al cliente. Lo siento mucho señor. Cuando usted me explicó su caso, comprendí que la visita sería larga y anulé las citas posteriores. Veré si le puedo dar para otro día. ¿Quiere repetirme su nombre, por favor? Desde luego señorita, soy Antonio Polifemo.



3. La década de los 30.
“All talking, all singing, all dancing”
(Así se anunciaban los primeros films musicales).


El cine musical nació con el sonoro. “El cantor de jazz” (1927) protagonizada por Al Jolson, donde interpretaba su célebre “My Mammy”. Fue el primer musical cinematográfico. Nunca me he atrevido decir que es el primer film sonoro, puesto que la misma Warner hizo un intento anterior con el film “Don Juan” (1926), con John Barrymore, en el que habían partes sonorizadas, pero grabadas en un disco aparte. A esta proyección le acompañaron unos cortos de números musicales, de entre los cuales, había uno titulado “Los Cansino”, cuya figura principal era el padre de Rita Cansino, conocida tiempo después por el nombre de Rita Hayworth.
La década de los 30 fue la gran época dorada del musical, gracias a nombres como Busby Berkeley, Fred Astaire y Ginger Rogers, Eleanor Powell, Maurice Chevalier, Jeannette MacDonald y Nelson Eddy, Mae West, incluso una jovencísima Judy Garland. Compositores como Sigmond Romberg, Gerome Kern, Victor Herbert, Gilvert & Sullivan, Rudolf Friml… En definitiva de lo que voy a hablar es del MUSICAL en mayúsculas, porque el musical es una apertura a la fantasía, da paso a la magia de la música, el canto y la danza, con la posibilidad de sublimar el erotismo, algo imposible para otros géneros. Y también ¿por qué no? da paso a crear el espectáculo por el espectáculo, en su máxima expresión.
“El cantor de jazz” fue el inicio y los 30 la gloria del musical. Empezaré pues, por el inicio, con un grande del musical Fred Astaire.
Continuará…

Rafael Rodríguez-Bella 2010

dilluns, 30 d’agost del 2010

Més o menys des del balancí

Dia de canvi de terç. Encara amb els que erem més els que arriben. Total sis grans i sis petits.
Bé, no n'hi ha per tant. Crec que sobreviuré.
Uns fan deures (cadascú en un lloc diferent), uns altres "fan coses" i jo, amb la Blanca, fem el menú (sopa de lletres, rostit de llengua amanida amb frases fetes i gelat de fantasia). No em puc creure la calma que en aquest moment es respira. Aprofitem!

L'estiu està canviant. Ho constato a cada moment. L'atmosfera està com en suspensió, com si tot hagués de continuar així ad infinitum. Res d'aquella convulsió primera quan mai no sabies què passaria a continuació. Llavors tot crepitava i l'aire era espès. Ara s'ha afinat i la brisa sona com una flauta o un arpa. La llum, travessa les fulles com si les volgués planxar. Si bé t'ho mires en cada una d'elles hi ha una frase escrita i el verd és més intens. Els ocells estan calmats; deu ser que els petits ja volen sols. Les orenetes cada dia van més lluny en el seu entrenament però encara cada tarda es fan un banyet a piscina i em pregunten si vull res per Egipte. Ai la nostàlgia!
2. Inevitable. Tengo que hablar del musical.


Sí, es inevitable. Hablar de Busby Berkeley es hablar del musical. Y hablar del musical es recordar mil y un números inolvidables que quedaron para siempre grabados en nuestra memoria colectiva. Instantes maravillosos que nos hicieron soñar en los patios de butacas de los cines, en épocas de racionamiento, en nuestro país, y que nos ayudaron a sobrellevar la posguerra, en el caso nuestro. Para los americanos de los años 30, fueron una inyección de optimismo después del crack del 29, algo que explicaba muy bien el musical “Pennies from heaven” (1981) de Herbert Ross, adaptación de un serial de la British TV de gran éxito.
De modo que, los calidoscopios enviados por Alicia, me han llevado al placer de recordar un género de lo más querido por mi. Los que me conocen, saben que con los años, no he podido estarme de conocer el musical en su verdadera salsa, a pesar de mi aversión por los aviones y he volado dos veces a New York (8 horas de interminable vuelo) para ver musicales en el mítico Broadway. Durante cinco años seguidos, me he desplazado a Londres, al West End, dos veces al año, para estar al corriente de la cartelera, llevando incluso a mis hijos pequeños para que conociesen “Oliver”. Desde 2002, año de mi jubilación, (presupuesto manda) he ido cada dos o tres años, con estancias de 8 a 10 días, lo que supone un mínimo de 8 o 10 musicales, siempre con las entradas en el bolsillo, sacadas desde Barcelona, con sesiones diarias de noche y si el horario lo permite también de tarde “matinee”. Así que la pasión, la nostalgia, el gusto por los musicales, me ha decidido a escribir sobre ellos. Aquello de que una imagen vale más que mil palabras, el calidoscopio de Alicia, va a provocar muchas más.


Rafael Rodríguez-Bella 2010

MIS RELATOS EN LA RED

relat núm. 27. Ciència ficció?

No reconocí al hombre que tenía frente al espejo. Sin consultármelo, mi familia decidió donar mis órganos ¡todos!. Mis ojos brillaban en el rostro de una mujer; el hígado había salvado la vida momentáneamente a un alcohólico irredento; el corazón latía al compás en el pecho de un anciano. Incluso mi pierna derecha estaba ahora firmemente anclado en la ingle de un amputado.
Pero un trasplante de cara era, francamente, más de lo esperado.


Mis tertulias con los amigos.

3. En el Jardín Romántico del Ateneu.

Habíamos quedado en citarnos a las seis de la tarde, en el Jardín Romántico del Ateneu.
Llegué con un cuarto de hora de anticipación. Quince minutos en los que pude gozar de la agradable y acogedora paz del lugar, mientras seguía con la lectura de “Justine” de “El cuarteto de Alejandría” de Lawrence Durrell, que esos días estoy degustando, y en el que me encontró metido de lleno, cuando se presentó puntualmente mi amiga y otrora profesora de escritura. Un encuentro, más que amable, afectuoso y acogedor, en el que se entremezclaron Enrique Vila-Matas, Pérez de Andujar y Vargas Llosa, en diferentes momentos de nuestra conversación. Me confesó que después de leer “Dublinesca”, enganchada con la escritura de Vila-Matas, ahora andaba con “Bartleby y compañía”. Y se acordó de mi pasión por este escritor. Nos dedicamos durante un rato a elogiar la facilidad que tiene para vivir, de y con, la literatura y de cómo maneja el tiempo en su escritura. Naturalmente, tratando el tema, surgieron los cursos y los profesores, de la institución dónde nos hallábamos cómodamente instalados: Pau Pérez, por ser mi primer profesor allí y director de la Escuela de Escritura.
Pregunté por el libro que suponía estaba preparando: “27 de septiembre. Un día en la vida de los hombres” (por supuesto escritores), siguiendo la idea lanzada en su anterior libro dedicado a las mujeres escritoras. Un proyecto que tiene sus raíces en la idea de Gorki y en la respuesta que años después le daría Christa Wolf. Me dijo que ya tenía seleccionados a todos los escritores que intervendrían y que esperaba la llegada de la fecha, apasionadamente. Dijo también, que tuvo la suerte de haber contactado con Pérez de Andujar, entusiasmada con su último libro “Los Principes Valientes”, porque además de gustarle, tenía pasajes que coincidían con el lugar de su nacimiento e infancia y en los cuales se reconocía y los conocía. Y así se lo dijo, y esa fue la circunstancia por la que al escritor le dijo que aceptaba su propuesta.
En cuanto a Vargas Llosa, expuse que tuve que leer “La fiesta del chivo” y le dije, sin ningún rubor, que me gustó. Eso la contrarió, puesto que mostré mi rechazo, en una de sus clases, con ese autor, a causa de la lectura forzada de “Conversación en la catedral”. Le pedí que no se enfadase, pero que sigo opinando, acertadamente o no, que es mucho mejor “La fiesta del chivo” que el libro que ella escogió. A regañadientes, pero amistosamente, aparcamos el tema. Y seguimos hablando de la escritura. Le conté de que había terminado mi novela “La alumna”, y le conté cuál era su tema. Y lo que estaba preparando para el próximo curso. Al final tuvo un recuerdo para mis ex compañeras y preguntó por ellas. Y entonces, no recuerdo a santo de qué, le dije que no disponía de tiempo. Que a mis setenta años (que cumpliré el próximo noviembre), no dispongo de demasiado tiempo para todo lo que deseo escribir. Que escribir lleva mucho tiempo. Ella me dijo estar en situación parecida. Le dije que no era posible. Eres mucho más joven que yo. Hablamos de la juventud que es la etapa donde se vive y la madurez en la que se escribe. El tema daba para extendernos más tiempo, pero empezaba a ser tarde y ella tenía una entrevista concertada en un Chat, con una hahikomori así que nos despedimos deseándonos unas reparadoras vacaciones. Ella cogió su bici y yo regresé con los Ferrocarrils.
Rafael.

Barcelona 23 de julio de 2010 a las seis de la tarde.

diumenge, 29 d’agost del 2010

MIS RELATOS EN LA RED

relat núm. 26. Comença el curs.

El hombre luce una inquietante sonrisa y yo voy encogiéndome más y más. Viene a por mí, seguro.
Se me acerca quedo, pausado. Todas las miradas me acechan. Lo tengo a dos pasos.
Cierro los ojos con fuerza, como si al hacerlo pudiese ahuyentar la horrible visión. Por una vez, funciona.
Cuando los abro, lleva a López agarrado de una oreja y lo arrastra hacia la pizarra.






Més o menys des del balancí



Temps aturat


Que forts i grans són els sorolls que surten del silenci!
Serà que soc optimista de mena però en mig del brogit i l'enrenou de ser tants, trobo que els moments en que es gaudeix de calma i tranquilitat són molt enriquidors i que el silenci en companyia és un bé preciat. Ara entrem en els dies màgics de temps molt agradable, banys encara possibles, consciència que l'estiu s'acaba i per tant aprofito més la companyia. Veure els nens com avancen dia a dia és un privilegi. A vegades cansat, però satisfactori.
La posta de sol d’avui ha estat plàcida i domèstica. Sense exageracions ni coloraines. L’hora sense ombres s’ha anat allargant fins que no ha quedat més remei que encendre el llum. Sóc al balancí i els sento parlar com si jo no hi fos. Només, de tant en tant, intervinc.
De lluny, el colpeig de raquetes en una pilota i cants de la Cisa que tot el dia fa els seus números de patinatge en sec. L’Àfrica fa el sopar el Xito, que torna del poble, ens fa riure explicant la conversa de passerell que ha tingut amb el Fidel. (l'ocell del començ és un passerell de debò)
La pressa no sabem on és. Per alguns, demà serà l’últim dia de vacances. Pot ser un dia difícil.

dissabte, 28 d’agost del 2010

MIS RELATOS EN LA RED

relat núm. 25, invocant el déu de la pluja.


-Mañana va a llover, le dije convencido.
-¿En qué te basas? me preguntó mi esposa tan escéptica como siempre.
-Tengo mis fuentes y en esta ocasión son muy fidedignas, repliqué con un deje de ironía.
-Eso debe ser, dijo ella molesta. Seguramente te duele el dedo gordo del pie pero te gusta hacerte el interesante.
No me molesté en contestarle y seguí reuniendo a los animales y subiéndolos al Arca.





Més o menys des del balancí


Me'n vaig dos dies i després, quina feinada! No dono l'abast a llegir i llegir els vostres escrits.
Aquesta sortida meva ha estat per canviar les meves pedres seques per les planes amables i verdes de l'Empordà, on , per cert, vaig gaudir les meravelles d'una tramuntana discreta que alleujava la calor. Amics, celebracions i riures van ser la tònica.
Ja torno a ser a casa amb la marabunta. Només que aquella era com una paret que avançava i la meva és en el moment de màxima dispersió, quan totes les formigues van cada una a la seva, invadint-ho tot. Els nens amb el neguit del final de vacances i els pares amb el mal humor que caracteritza saber que només queden dos dies. Tinc el cap com una centrifugadora en el moment que s'atura: una mena de polpa al fons i líquid a sobre. No sé com acabaré ni si mai podré recuperar-me abans de començar el curs. El matí que vaig ser a Barcelona vaig comprar-me un lector de DVD per la meva habitació . És el meu reducte d'evasió.
L'altra nit vaig pescar un reportatge que crec que us agradaria molt. Segurament el tindré dintre d'uns dies. Però per anar fent boca busqueu Roadworth i després imatges. (ho sento no us en puc fer un enllaç directe).

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 43

Ramon Pániker Alemany, nascut a Barcelona de pare hindú i mare catalana, a mort a la seva casa de Tavertet als 91 anys.

Sols he estat una sola vegada al costat de Raimon Panikkar. Em va impressionar la seva figura prima, el seu caminar pausat, un xic cansat, els cabells llargs i blancs i la seva serenitat. Anava vestit amb una túnica blanca i portava un mantell groc ataronjat plegat sobre l’espatlla esquerra. Va ser a Barcelona fa uns anys, crec recordar que era el 2004, al recinte del Fòrum, on jo m’havia matriculat al “Fòrum Universal de les Cultures”. Estava apuntada a una conferencia d’ell, recordo que era a les quatre de la tarda i, vaig anar-hi una bona estona abans per seure. El nostre grup passàvem tot al dia al recinte del Fòrum entre xerrades, tallers i fent coneixença amb gent de d’arreu el món.

La sala que van destinar a Panikkar es va omplir rapidament i la gent va tenir que conformar-se en estar dreta i atapeïda en un espai més aviat petit. No va donar temps a canviar de sala. Jo vaig poguer asseure’m a la fila tres. Però... sempre hi ha un pro, la conferència que creiem seria en català, a última hora i sense avis la va fer en anglès. No cal dir-vos que vaig entendre menys de la meitat, per el meu deficient coneixement de la llengua de Shakespeare. Recordo molta calor, molta gent comprimida i ell seré i casi rialler, exposant el seu tema recurrent, el pluralisme entre religions, la cristiana, la hindú i la budista com a comprensió de l’altre. Va defensar el diàleg en el context plural, un pas imprescindible ens deia ell per la pau.

Uns amics de la colla amb dos nens petits, passen l’estiu a Tavertet i sovint tenien el goig de parlar amb ell com a veí i, explicaven que des de la fundació Vivarium el 1988, rebia a molta gent que buscaven un espai de contemplació i d’estudi.

La TV3 i el diaris ens en donaran moltes glosses aquests dies, sembla que el posterior homenatge a la seva partida serà a Montserrat. Potser el més destacat que ens deixa a part dels seus llibres, més de 80, serà el ser recordat com a pont de llum entre Orient i Occident, alhora que ha sigut mestre de la paraula i del silenci.

divendres, 27 d’agost del 2010

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 44

EL CREMALLERA DE NÚRIA

Petita ressenya del tren cremallera dedicat al Rafel i a tots els qui tingueu curiositat pels trens.

Construït per la Companyia de Muntanya de Grans Pendents, funciona des del seu començament amb electricitat.

El cremallera Ribes-Queralbs-Núria va ser inaugurat l’any 1931. El seu recorregut té una longitud de 12,5 Km, dels quals 5,5 són amb adherència i 7 amb cremallera.

Té un desnivell total de 1.059 m. i una rampa màxima del 15%. L’estació de Núria és situada a 1.964 m. d’altitud.

L’any 2003 van tenir lloc unes esllavissades que van malmetre la línea i, deixaren moltes persones aïllades dalt de Núria per uns dies. Pensant en prevenir un nou episodi, el 2005 s’iniciaren les obres per obrir un altre túnel paral·lel a l’únic que hi havia, donant-se per acabades les obres el 2009.

Aquest any per primera vegada he passat amb el cremallera pel nou túnel anomenat Roc del Dui, té una llargària de 1.300 m. i 5 sortides d’evacuació, té doble via en una part del trajecte. És més ample i segur que el primer, si bé el seu trajecte treu part de bellesa del panorama, ja que a més recorregut més foscor i menys vistes exteriors, però la seguretat sobre tot a l’hivern paga la pena pels possibles rics d’esllavissades. Aquest túnel no treu la sorpresa i admiració que suscita tota la resta del recorregut, on enguany es podien veure molts sals d’aigua baixant per les roques i zones de bosc amb totes les games del verd. Al moment de l’arribada a la Vall de Núria amb la vista del llac i el prat verd, fa que casi tothom faci un oh.oh.oh. d’admiració espontani. Jo també cada vegada.

El cine de Busby Berkley.


El otro día comentaba un e-mail enviado por Alicia, a causa de las fotos que nos envió sobre los calidoscopios que me recordaban a las coreografías de Busby Berkeley. Hoy he decidido hablar de este director y coreógrafo de los años 30 y 40. Su gran etapa estuvo relacionada con la Warner. En los inicios del sonoro, todas las productoras se lanzaron a producir musicales, para hacer gala del nuevo sistema. Con Berkeley trabajaron artistas como Dick Powell, Ruby Keller o la estupenda Joan Blondell o la picante Toby Wing. El sistema de Berkeley se alejaba de lo que representaba la actuación de la pareja (caso de Fred Astaire y Ginger Rogers). Sus films eran, el propio Berkeley. Incluso se atrevió a poner en su reparto artistas que nada tenían que ver con el musical, prueba de ello es su magnífica “El altar de la moda”, está entre las mejores de su autor. La época de la Warner (donde cobraba un magnífico salario, en aquella época, de 2000 dólares semanales y sus números musicales llegaban a costar 125.000 dólares, cada uno ), su mejor época que terminó en los años 30. Después pasó a la MGM.
Berkeley fue algo más que un coreógrafo. En realidad se le puede considerar como creador completo, dado que fue el creador de los números musicales que incluso firmaron otros directores. De hecho, en estos films la parte musical se filmaba por separado de la comedia, y Berkeley no se limitaba a “montar” el número, sino que se hacía responsable de su rodaje y montaje.
En realidad en los musicales de Berkeley no se bailaba demasiado, la sensación de danza se daba a través del montaje (Hoy también se ha hecho con films como “Chicago” o “Nine”, en el que intervienen actores que no son cantantes ni bailarines, pero que el montaje lo soluciona todo).
En los films de Berkeley abundan los suelos de espejo negro. Algo que copiaron después, otros directores. Pero lo que le hizo famoso popularmente, fueron sus composiciones de flores humanas. Verdaderos calidoscopios, tomados desde las alturas, con la cámara en picado. Esa es la imagen que ha quedado de Busby Berkeley. No se trataba de números al servicio de la estrella de turno, sino de extravagancias, como se les llamaba, que sólo el cine ha recreado. Y ahí lo demuestran films como: “La calle 42”, “Vampieresas 1933”, “Música y mujeres”, “Vampiresas de 1937”, que estaban más cerca de las girls de las Rockettes del Radio Citty Music Hall que de las chorines de Zigfield.
Ha tenido muchos imitadores, pero nadie ha estado a su misma altura.
El cine musical le debe mucho a Busby Berkeley.

Rafael Rodríguez-Bella. Agosto 2010

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 41

Segueixo amb Maragall. El passadís d’entrada i/o sortida cap a la part nord del recinte de les exposicions, presenta sobre uns panels il·luminats els escrits poètics. La gent que hi circula té la possibilitat de llegir-los, casi tothom s’hi atura. S’escolten comentaris de tots colors, des dels que els coneixen i els reciten, a altres que no en tenen ni idea. Tal com vaig escriure ahir, crec que es una commemoració molt digna, dins una senzillesa d’ un marc de muntanya. He triat la vaca cega per representativa i on vaig veure més gent llegir-la cada dia.

LA VACA CEGA

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb mala traça
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel. La vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia;
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna
i abaixa el cap a l'aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set... Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum, sota del sol que crema,
vacil.lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

dijous, 26 d’agost del 2010

MIS RELATOS EN LA RED

el núm. 23, avui que fa tanta calor.


La de los días de lluvia era la que yo prefería. ¡Estaba tan hermosa!. Cuando veía las gotas que resbalaban haciendo carreras por el cristal de la habitación, la expresión de su rostro se transformaba, sonreía, me abrazaba y me colmaba de besos.
Ya en la calle, levantaba la cabeza saboreando el agua con fruición y chapoteaba en todos los charcos sin importarle las miradas sorprendidas de la gente.
El policía que me obligaba a sacarla del estanque del parque no aceptaba mis argumentos. En vano yo intentaba convencerle de que el agua es el elemento natural de las sirenas.



La nueva Filmoteca de Catalunya.


Ayer estuve frente al que será el nuevo edificio de la Filmoteca de Catalunya. Creía que, debido a las explicaciones que siempre han dado los políticos que daba a la Rambla del Raval. No es así. No es cierto. Está detrás de los edificios que dan a esta Rambla. Está en la plaza Salvador Seguí y a ella dará la entrada principal. La parte de atrás da a la calle Espelt o sea la continuación de la tristemente famosa calle San Ramón. El lateral del edificio da a San Pau en el que tenemos frente a la futura Filmoteca, videoclubs donde se alquilan y venden todo tipo de cine asiático, bollywood, artes marciales, etc. Y en la parte derecha del edificio está la calle San Josep Oriol donde hay un pequeño jardín infantil (tan grande como una habitación de mi casa), rodeado de una valla de madera, en donde se mezclan putas y niños con sus madres de todo tipo de razas. En resumen, ¿Qué me encontré? Putas. Muchas putas. Putas pobres, la penúltima escala social, degradación, mujeres explotadas sin escapatoria. Jóvenes y viejas, enormes pechos caídos, vientres abultados y nalgas luchando por reventar las estrechas faldas, y entre ellas, paseando, una pareja de Mossos d’Esquadra, intercambiándose saludos y sonrisas. Pero no se trataba de Irma la dulce. Allí las putas no son de cine, espectaculares rubias, vestidas elegantemente, esperando a su chulo llegar en un reluciente automovil. Eso pasa en el cine. Yo estoy hablando del ambiente que tendremos cuando vayamos a la Filmoteca. Y me pregunto si también tendremos pajilleras en las salas, al paso que llevamos. ¿Cómo se atreven a proponernos esto? Me indigna pensar que tuvimos la oportunidad de quedarnos con los locales de Cinesa, hoy los Renoir Floridablanca, que daban de sí para varias salas, los despachos y la biblioteca y por quitame allá… entre políticos nos quedamos sin la posibilidad de tener un local céntrico, cerca de la Universidad. Y entre tanto las obras siguen paradas. ¿Quizá porque es agosto y los obreros están de vacaciones? Primero dijeron que se inaugurarían las nuevas dependencias en noviembre o diciembre de este año, ahora dicen que para marzo. Pero lo cierto es que no da la impresión, visto desde fuera que se llegue a cumplir el nuevo plazo. Tanto da. Como siempre las administraciones prometen, pero no cumplen. Eso no ha cambiado, da igual el gobierno que tengamos. Recuerdan “En construcción” ese magnífico film de Guerin. Las promesas de renovar el barrio de hacerlo más salubre, con viviendas más dignas. ¿Qué ha quedado de todo esto? Especulación. Nada más. Sirvió para que arquitectos allegados comprasen locales con la intención, según decían, de hacer un centro artístico y movieron universidades. Y de nada ha servido, quizá sólo para que algunos, sacasen tajada. Nada más. La gente del barrio sigue igual, soportando la prostitución, la droga en la calle y la invasión de familias mucho más pobres que ellos que han llegado a nuestra ciudad con la esperanza de encontrar un trabajo. Personalmente, no tengo prisa alguna en que nos vayamos allá, díficil va a ser que el público de la actual filmoteca, en un 90% juvilados, se atreva a ir por la noche por aquel barrio. Y luego se quejan de que cada día va reduciéndose el indice de asistencia. Esperen a que nos traslademos.

Rafael Rodríguez-Bella agosto 2010

dimecres, 25 d’agost del 2010

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 40

Alinea al centre

Aquí em teniu intrusa, casi irreverent, en el despatx santuari de Joan Maragall. Hi vaig entrar de puntetes un matí a primera hora. El nostre gran poeta em va acollir afablement.

El trobareu durant Any Joan Maragall, 2010 – 2011, a la Vall de Núria

Joan Maragall i Gorina, (1860 – 1911), casat amb Clara Noble i pare de tretze fills, un d’ells fou el pare dels nostres polítics de PSC, Pasqual i Ernest.

L’exposició és senzilla i entenedora, diorames amb la seva figura al despatx i una altra a dalt de cavall. Diversos poemes escrits a les parets: La vaca cega, El comte Arnau, l’Elogi de la Paraula i un llarg recull de la seva obra. Llibres, fotografies, i un vídeo que glosa la lletra dels goigs de la Mare de Déu de Núria amb música de fons de Llongueras. Les lletres rètols dels goigs volen desintegrades com plomes etèries sobre el cel blau, les muntanyes, les valls, els rius i tot el paisatge, per unir-se altra vegada com a títol al acabar el poema. Què en dirien els nostres publicistes? És senzillament deliciós. Es visiona en un petit recó asseguts sobre unes caixes de cartró.

No és el cas aquí de fer l’elogi de la seva extensa obra, tots la coneixem amb escreix, sol us copio un tros d’una entrevista que li feu Joan Vergés Barris, en ocasió dels Jocs Florals,i que diu així:

La vida és una cosa molt important i, en tot cas, absolutament plausible. Pensi! És l’única cosa que tenim, l’única cosa que hem tingut i que probablement tindrem. Adoptar davant la vida una posición intel·lectual de menyspreu o de negligència és un error espantós, una pura follia.

Més o menys al balancí



Ou sont les “pedres seques” d’antan?


El paisatge que m’envolta sempre m’ha agradat molt. És auster i eixut, amb un punt feréstec. Ben diferent de tots els altres paisatges Catalunya, en gran part la seva configuració ve donada per segles treballat i al servei dels homes, amb esforç. És una terra que s’ha hagut de picar i netejar a mà, treure pedres i fer-ne barraques de vinya amb lliris a sobre, aplanar i llaurar, fer bancals i feixes, plantar vinyes. Un paisatge dels que van inspirar la dita que el català de les pedres en fa pa. Pa, si, però sobretot vi. I garrofes, figues i ametlles ja en franc declivi.
He pogut imaginar els romans enraonant i entenent-se amb la gent d’aquí, fent-se d’aquí també. Aquests homes que encara veig en molts dels meus veïns o passejant per la Rambla del Vendrell o en una parada del mercat. Cossos cepats, de tors recte que mai s’ajup i que treballa la terra amb les cames ben dretes, plegat només per la cintura i que imagino perfectament, vestits amb toga en el forum de Taragona o contemplo en els relleus o medalles del Museu.
Camins, terres i persones en les que s’hi veu una civilització. Per això em fa mal passejar, i adonar-me de les destrosses, dels paperots i dels plàstics, dels arbres arrencats, de la riera seca i tapada amb ciment i dels esbarzers abans plens de móres i ara de pols i teranyines.
Avui he sortit a collir papers, i ametlles (després en farem llet per berenar) i en quant el sol llueixi dos dies seguits, aniré a collir móres, almenys per a fer un gelat.
Se fue un hombre con mucha imaginación.


Este mes de agosto, ha fallecido Robert F. Boyle. Es muy posible que muchos de vosotros os estéis preguntando ¿Y quién era ese señor? Pues nada más y nada menos que el autor de las míticas escenas de muchas de las películas de Hitchcock. Él puso en apuros a los actores de Hollywood, simplemente con mucha imaginación. Quizá fue la satisfacción de haber creado escenas que han quedado en el imaginario colectivo, que le ha permitido vivir hasta los 100 años. Llegado aquí, debió decir basta, ahora que inventen los demás. Pero la verdad sea dicha, hoy en día no nos han quedado en la mente de espectadores, escenas como la de “La muerte en los talones”, aquella en la que Cary Grant era perseguido por una avioneta en mitad de un campo de trigo, junto a una carretera. O bien, la escena en la que Tipi Hedren era atacada por decenas de enfurecidas gaviotas en “Los pájaros”. Para Hitchcock había ideado la escena de la pelea en la cima de la Estatua de la Libertad, para el film “Sabotaje”.
Fue el director de arte, también, de Norman Jewison en “El violinista en el tejado”. Boyle estuvo nominado cuatro veces para el Oscar, pero no lo obtuvo nunca. Tuvo que esperar a tener 98 años (en 2008), para que se lo dieran a título honorífico, por toda una carrera. Trabajó como dibujante en 1933 en la Paramount, allí Cecil B. De Mille le contrató para su film “Bufallo Bill”. Su trabajo fue visto por Frtz Lang y así pasó de la Paramount, a la RKO y de allí a la Universal, donde conoció a Hitchcock y se puso a sus órdenes.
Y todo esto lo hizo en una época en la que no habían ordenadores ni efectos especiales digitales.
Rafael. Agosto 2010

MIS RELATOS EN LA RED

relat núm. 21, un xic surrealista.

Hasta que decidimos volver a colgarla en la pared, aquella cabeza fue dando tumbos por toda la casa. Nunca en la familia había habido tales discusiones por un hecho semejante. Papá se negaba a que estuviese junto a "su" jabalí y "su" ciervo. Mi abuela me daba la razón argumentando que era mi trofeo y que yo tenía el mismo derecho que mi padre a exhibirlo. Mamá se quejaba de que estaba empezando a apolillarse y se lo ponía todo perdido.
Finalmente el sentido común se impuso y la cabeza de mi osito de peluche fue colocada de nuevo en su sitio el día de mi décimo cumpleaños.



dimarts, 24 d’agost del 2010

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 39

Hola a tots: ja som a Barcelona desprès d’uns dies de muntanya alta, on coincidint amb amics hem fet excursions i xerrades de tota mena, sense oblidar una bona taula i unes hores extres de descans. La Vall de Núria a 1964 metres d’alçada és ideal per unir tots aquests gaudis.

Just desfer la maleta m’he llançat a l’ordinador, volia entra al bloc per trobar-vos i aquesta frisança s’ha vist recompensada per les vostres aportacions, la Marisa amb els seus mini relats, el Rafel parlant novament del seu enamorat Vila-Matas i els deliciosos i poètics comentaris de la Mª Dolors, des del balanci, quina feina he tingut per llegir-ho tot i quin goig fer-ho.

Demà us parlaré de Joan Maragall. Va ser a Nuria on Catalunya Radio de la mà d’en Manel Fuentes va inaugurar l’any Maragall, fa poques setmanes.

Cada martí, desprès d’un bon esmorzar hem agafat la telecabina i amunt cap l’alberg del pic de l’àliga. Allí iniciàvem la caminada matutina cap a una de les rutes assenyalades, poca estona això si, que desprès calia tornar i una no està per grans travesses. Les vaques i els cavalls ens han fet companyia. Al fons el Pic d’Eina de 2786m. Nou Fonts de 2861m. Coll d’Eina de 2682 m. I el Puigmal més amagat de 2910. També una breu escapada a Queralbs per veure el poble i l’església romànica del segle X amb uns capitells preciosos, uns dels més antics que es troben a Catalunya, bon formatge i embotits a les botigues.

A la tarda cafè i licor de Núria fet amb alcohol i herbes dels seus paratges, amb tres glaçons que ho feien passar avall amb gust, i lectura, he progressat en l’Ulises, encara que com a regal afegit, enguany no ha plogut cap dia de la nostra estada, cosa rara per la temporada de més calor, i es clar l’Ulises em queia de la mà davant la possibilitat de fer la volta al llac o anar fins el mirador de Sant Gil

Demà anirà de poesia. Contenta de retrobar-vos.

DEIXAR ANAR LLAST (Remei Margarit)

Seguint una mica en la línia del que deia l'altra dia la Ma.Dolors, copio aquest article de la Remei Margarit que, de tant en tant rellegeixo. Ara que desfem el pis de la mare és una lectura molt convenient.

Dos cops l'any dedico unes hores a arxivar papers, i d'un any a l'altra me'n adono de la quantitat de papers que he guardat durant un temps semse saber bé per a què. Alguns són gairebé obligatoris com els rebuts recents però d'altres s'han quedat al fons de les carpetes com si fossin permanets. Sempre queden alguns records que porten afegit un valor sentimental, com poden ser els carnets que s'han tingut en la vida amb les fotos corresponents; contemplar-los i veure l'inexorable pas del temps és un exercici d'humilitat. Però tots aquells papers que es guarden "per si de cas" han perdut tota significació, ja que a la vellesa el "per si de cas" perd el seu sentit. Adonar-se'n és un sentiment d'alliberament, de viure el present d'una manera agraïda. També en el pas de l'agenda vella a la nova cauen noms, uns perquè ja no hi són i d'altres perquè ja no signifiquen; persones que han marxat definitivament i altres persones que han anat marxant dels afectes actuals.
Podriem dir que aquest "deixar anar llast" de papers i significats té l'efecte de recuperar espai; tal vegada l'esperit s'amplía amb el pas del temps i va primant l'espai sobre els objectes i inclús sobre les relacions formals. En la nova agenda és quan un se'n adona de les persones que acompanyen el viure i de les que no ho fan, i l'agenda que es comença denota ja una prioritat diferent.
No es tracta de la proximitat física de les relacions, sino de l'espiritual, i això és una destil·lació que cada any es perfila com més necessària, perquè el cos i les seves sensacions es gasten i en canvi l'esperit creix. Deixar anar llast en un globus aerostàtic vol dir guanyar altura; en l'àmbit de la metàfora, deixar anar llast vol dir deixar el que ja ens pesa massa.
Alguna cosa semblat és el que hem fet durant tota la vida, encara que potser no erem conscients d'això; senzillament ens queien noms i significats i no enteniem el perquè.
El temps ensenya que això va amb el seu pas per nosaltres.

Petons. MARISA

Més o menys




Ara els gats!

És la nova guerra.
Per aquí hi ha uns espècimens mig salvatges (ningú no se’n ocupa) que van bojos buscant alguna cosa que dur-se als morros (amb perdó). No tenen vergonya ni temor de Deu i com quedi alguna petita resta sense guardar a la nevera, ja has begut oli, l’endemà tot està empastifat, la bossa del pa estripada de forma inversemblant, marques de petjades arreu etc. N’hi ha un que ha vist que solem ser a fora i amb tota la barra es fica dins de casa a fer un tomb i judicar quin pa s’hi dona, mai més ben dit. Al vespre, enretirar la cortina i topar-se amb els ulls vermells com brases de l’interfecte és una experiència salvatge.
Ara bé, això ens obliga a tenir especial cura i guardar-ho tot. No hi ha mal que per bé no vingui.
Estic estudiant posar una fusta de mida convenient entre la cuina i la pica i empastifar-la amb cola. A veure si aconsegueixo una escultura i podem vendre-la al veí presumpte propietari. El David no hi és i no sé com fer-ho per electrificar-ho i que quedi estarrufat per l’enrampamenta.
Un altra dia, si em prometeu no denunciar-me a la Protectora, parlarem de gossos- que de tot hi ha a la vinya del Senyor.
Mis tertulias con los amigos.

3. En el Café Salambó.

“Pertenece a la cada vez ya más rara estirpe de los editores cultos, literarios. Y asiste todos los días conmovido al espectáculo de ver cómo la rama noble de su oficio —editores que todavía leen y a los que les ha atraído siempre la literatura— se va extinguiendo sigilosamente a comienzos de este siglo. Tuvo problemas hace dos años,…”
Así comienza “Dublinesca”, la última obra de Enrique Vila-Matas y así comenzó la lectura Eduard Fernández en presencia de su autor, en el acto celebrado en el Café Salambó, de la calle Torrijos, de Gracia. Y también nosotros, comenzamos a escuchar atentamente ese texto que la mayoría de los allí presentes ya conocíamos. Me presenté con el libro en la mano, dispuesto a pedirle que me lo dedicase. Llevaba yo entonces, más de la mitad leído. Extraño sería que no te encontrase aquí, me dijo mi amiga y tutora, así que me vio. Ella sabe de mi admiración por el escritor. Y de cómo en más de una ocasión he tratado de escribir como él lo hace. Vana ilusión, digna de ser penalizada. Estuvimos atentos a la voz de Eduard, como iba desgranando las cuitas del editor recién jubilado. “Dublinesca” es puro Vila-Matas. Y curiosamente me sonó diferente al que yo leí días antes. Quedaba claro que un mismo texto leído por otra persona, puede parecer otro, y no obstante era el mismo que yo leí. Y pensé en todos los que estábamos allí presentes, y en que serían otros tantos textos, como personal allí congregado, algo así como formar una divinidad, padre, hijo y espíritu santo que son tres y son lo mismo o al menos eso dicen. Vila–Matas da para esto y mucho más. A la salida anduvimos comentando la velada y la obra del escritor. Y también en la impresión que nos causó a los dos el texto recitado por Eduard. A ella le sonó extraño, dijo, la forma en que lo leyó, al menos al principio, después se acostumbró y le pareció bien. En definitiva, le ocurrió algo parecido a mí. Rafael.

Barcelona 7 de junio de 2010 a las 7,30 de la tarde.

MIS RELATOS EN LA RED

relat núm. 20. Avui, que fa calor.

¡Cielos, cómo brilla hoy el valle!
¿Cómo no va a brillar, hombre, a las doce del mediodía?
Ante el vaso de vino y las aceitunas, todo eran especulaciones. Que si la atmósfera está hoy muy limpia, que si se han quedado encendidas las farolas de la carretera, que si la fábrica de las afueras...
Poco a poco, en aquel pueblo aburrido y sin historia, las conversaciones derivaron hacia lo realmente importante, el fútbol y los toros.
Cuando Paco, el tontito, llegó a la plaza cogido de la mano de un ser de tres metros y de color verde, ya todo el mundo estaba echándose la siesta.




dilluns, 23 d’agost del 2010

Suele ocurrir en verano.

Suele ocurrir en verano. Leo hoy en un periódico. Es como una sensación de orfandad o si se quiere de soledad y desamparo, lo que se produce en el ser humano, principalmente urbanita. Se tiene, por lo visto, escasez emocional y sentimental, según los expertos. Suele ocurrir en medio del silencio estival que invade la ciudad. Como si se estuviese en un desierto. Para algunos, será amor no correspondido, para otros falta de sentimiento afectivo. Pueden ser muchas las razones. Cada cual tendrá la suya. Hay calores, dicen, que sirven para revelar a las personas en su verdadera naturaleza (Eso lo leí no sé dónde). Los veranos pueden ser largos, y pueden provocar desafectos. Muchos son, según las estadísticas, los matrimonios y las parejas que se rompen en verano. Guardaros pues, de las perniciosas calores que pueden ser, por lo que parece, muy peligrosas. Rafael.

Més o menys des del balancí





Per a què?

Quantes coses que crèiem indispensables hem fet, que després d’uns dies ni les mirem i no han servit per a res?
Miro al meu voltant i veig: 1- unes plantes de tarongina suposadament destinades a fer fugir els mosquits. Estan esmirriades i ni els espanten. 2- Un dondiego de noche o de dia, no sé mai de quina hora és, que no s’espiga ni a trets. 3- una llista de menús que ens hem saltat “au grée des circonstances. 4- una coberta pels enxufes (em va donar molta feina), feta d’una caixa i que a l’hora de tapar-los es fa amb un plàstic gran que alhora cobreix el telèfon. 5- una petita andròmina contra els mosquits que alegrement volen al seu voltant i ens piquen indiscriminadament. A dins, en un magma indescriptible, una massa negrosa dona fe que sí que serveix per alguna cosa (quina?).
Més i més invents per a problemes, que no acabem de veure resolts. Petits laberints en el quals canalitzem l’enginy sense trobar-ne ni el centre ni la sortida. I el temps emprat, on queda? Sí, són vacances però hi ha coses millors a no fer.

diumenge, 22 d’agost del 2010

MIS RELATOS EN LA RED

relat. núm. 19 Sentits

Luego se fue corriendo todo lo rápido que le permitió su pierna ortopédica. Pero no fue suficiente. Mi pedrada le alcanzó en plena pantorrilla, en la buena por más señas.
De todos es sabido que, cuando un sentido falla, otro se agudiza. Comprobé que lo que se decía era cierto. Soy ciego.


divendres, 20 d’agost del 2010

MIS RELATOS EN LA RED

relat. núm. 17- Temps de guerra

¿Dónde está el perro? preguntó mi padre al llegar del trabajo y no oír sus ladridos. Mi madre me miró antes de responder: No lo se, hoy no le he visto en todo el día. Yo me escabullí rápidamente para no tener que contestar.
A día siguiente, cuando madre salió de la cocina con un exquisito guiso de conejo, sólo yo dije que no tenía hambre.



Més o menys des del balancí

Goteres de felicitat

Estaven a punt de dinar i el cel, de cop, s’havia tornat una manta espessa i fosca. Van tenir temps de posar un plàstic al damunt del cobert de canyes per intentar aixoplugar-se de la pluja, i de dinar. Però ja fregant els plats hagueren de fugir perquè l’aigua va començar a caure a galledades.
Van pujar a les golfes per vigilar que cap finestra quedés oberta. Per diversos punts queia l’aigua. Les goteres de sempre, va dir el pare. És clar, ja us ho vaig dir l’altre dia que s’havien d’escombrar les teulades, va dir la mare.
En Quim era al mig de l’habitació i amb posat de no ser al món, escoltava el concert de les gotellades en palanganes i galledes. En Joan havia obert un bagul i llegia tebeos antics assegut a terra. La Marta remenava vestits passats de moda i es treia i posava barrets, sabates i faldilles mentre ballava i piruetejava seguint la seva pròpia música.
Tres hores després, la mare es va aixecar per fer pa amb tomàquet i treure embotits del rebost. El pare aixecà els ulls del llibre i allargà lla mà quan ella va passar pel seu costat.
Ja no plou, va dir la mare. Va obrir la finestra i olorà la nit.

dijous, 19 d’agost del 2010

Més o menys des del balancí

(Quines coses! A Internet no hi ha cap imatge rel·lacionada amb la felicitat)

La perfecció no és d’aquest món

El temps, els contratemps(quina paraula més explicativa) i el desgast per cansament, van minant les nostres forces i ens deixen exhausts i descontents. Tampoc així podrem arribar a aconseguir la feina ben feta que desitjàvem.
Quina és doncs la solució? Cadascú ha de trobar la seva, tot i saber que mai serà perfecta. O rares vegades. És clar que depèn de la fita proposada. No és el mateix aconseguir que un dinar o un treball vagin bé que reeixir un matrimoni. El grau d’esforç, evidentment, no ha de ser el mateix; tampoc ho és el molló. Però, de fet, el sistema per aconseguir-ho ve a ser el mateix sempre: tenir ben clar què es vol aconseguir i situar la seva importància en una escala de valors reals- estudiar les etapes que creiem que hi ha- pensar punt per punt com s’ha d’avançar (ser realista en els plantejaments)- saber que algunes coses fallaran i estar disposat a acceptar-ho- fer una llista de les tasques a fer, a comprar, etc, en l’ordre en que s’han de dur a terme- aprendre ben bé tots aquests punts- deixar-los de banda i fer el que es pugui.
Que no cundeixi el pànic que amb una mica de serenitat, si al plantejar la feina s’ha vist factible, tot es farà. I si alguna cosa no es fa, o es triga més del compte no passa res, el món seguirà rodant, demà també existeix i cal deixar-li alguna oportunitat, l’amistat, l’èxit i el gaudi no són patrimoni de la neteja, ni tan sols de l’ordre...
Perquè la veritable finalitat en definitiva és viure una mica millor, gaudir més, estar més còmode, assolir una fita sense presses... ser més feliç, la única cosa que realment val la pena. I la frustració mai no és causa de felicitat.
  • Scorsese ha començat a rodar una pel·licula: La invenció d'Hug Cabret, que serà un homenatge a Meliés. Jo tinc el llibre i és preciós, amb uns dibuixos una delícia i un text estupendo. No us en puc enviar cap mostra perquè el tinc a Barcelona. Qui el vulgui llegir que es posi a la cua.

MIS RELATOS EN LA RED

relat núm. 16


Al menos, para las mujeres tiene mejor gusto aunque todas terminan pareciéndose.
Para el cuerpo utiliza siempre el de Marilyn Monroe con los brazos y las piernas de Rachel Welch. Los ojos son los de Angelina Jolie, la nariz de Madonna y los labios ¡qué difícil es encontrar alguno sin botox! de Penélope Cruz. Para el pelo dispone de pelucas de distintos largos y colores.
El problema viene a la hora de colocar el cerebro. Un aciago día se le mezclaron todos los letreros y ahora nunca sabe si le saldrá lista, tonta, inteligente o asesina.



dimecres, 18 d’agost del 2010

Més o menys des del balancí



Va de sorolls

Sento el del filtre de la piscina que va deixant anar l’aigua com un brollador que no acaba.
Un avió passa amb rum rum, sord. El Pau fa soroll de plats de l’esmorzar mentre els frega, i de xancletes arrossegades. Pam. Porta de la nevera . Un altre avió( Reus és molt a prop).
Els veïns es fan cafè i piquen la cassoleta al cubell.
Una moto al lluny i un camió a prop, a la carretera.
Cargols contra uns calaixets de plàstic que ordena la Teresa.
El soroll de pàgines passades de la Meri, no compta.
Les estúpides torcaces u uh, u uh com si volguessin que les tinguem llàstima.
Xnyeec, grnyec, la cadira metàl·lica del Pau.
L’arbre, el lledoner, es belluga amb la brisa fent un soroll verd, de fulles que pretenen ser bosc. Cap caputxeta, però, ni llops.
Que grans es fan els petits sorolls en el silenci!
Tots junts, barrejats, superposats, em donen l’hora i la mesura de la calor que apunta serà forta. És una mena de brogit tènue, embolicat, que es puntua per paraules humanes que interrompen el meu pensament.
El temps és fet de petits sorolls que, un darrera l’altra canvien i transformen el dia. Si agaféssim cada un d’aquests sorolls en podríem treure una història. La suma és la vida.

MIS RELATOS EN LA RED

relat núm. 15, recordant la festa vampírica.


Entonces reconocí la mirada de la fotografía. Era yo, desde luego, pero hacía mucho tiempo. Había sido un joven muy apuesto al cual perseguían todas las mujeres. Lo que hacía con ellas había entrado en los anales de la historia.
Tuve curiosidad por ver mi imagen actual y me acerqué al espejo. Nada, no se veía nada. Tal vez fuera mejor así.
Han pasado trescientos años y soy un vampiro.



dimarts, 17 d’agost del 2010

Més o menys des del balancí

Converses de tarda És un gran edifici ple d’enormes escales que s’enfilen cap al cel. No tenen graons perquè la seva finalitat no és la de permetre pujar sinó que en realitat sostenen grans manats verds, vegetals, com a replans:
-Bon dia senyora pardala, com estan els seus petits?
-Molt bé, gràcies, ja comencen a fer petits vols.
-Ah, com que no els sentia piular i el gat ronda...
-I per allí dalt, què tal?
-Oh, un horror! Des que els lledons són madurs està ple de cotorres.
-Cotorres?
-Si, unes mal educades. No sap com ho deixen tot de clofolles.
-Això no s’hauria de permetre. Però la cosa està malament perquè els de peu pla criden tant com elles i també ho embruten tot.
-Però són bona gent i deixen trossets de menjar. Em sembla que ho fan expressament.
-Pirrip, pirrip, pi pi rrip.
Sóc al balancí i al damunt meu sento aquesta conversa.
Les fulles es mouen de forma suau, gairebé imperceptible formant un enteixinat de puntes de verdor i blau. Les orenetes xisclen i fan voltes jugant a fet amb els mosquits del capvespre. De tant en tant, alguna més ardida, es remulla a la piscina. Els nens també.

MIS RELATOS EN LA RED

relat núm. 14, dedicat als que estan (esteu) de vacances.

Ahora sólo se alimenta de ricachones, la muy víbora. En Sri Lanka, donde nació, todos sus congéneres se habían alimentado siempre de nativos. A lo sumo, algún misionero - flacos en carnes, como es sabido - e incluso una vez un epidemiólogo. La cobra que se lo tragó fue muy agasajada y valorada por el resto de serpientes venenosas, batracios de saliva tóxica y mosquitos asesinos, ya que les libró de un enemigo potencial.
Pero desde que aquella isla se puso de moda como destino turístico, nuestra amiga había hallado el filón.



dilluns, 16 d’agost del 2010

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 37

VALL DE NÚRIA

Us espero a NURIA, una vall perfecte per reposar, llegir, pensar, caminar... i posar-se a to pel proper curs. Una abraçada a tots.

Més o menys des del balancí


´
Diumenges estelats


Començaven el dissabte anant a buscar canyes a la riera. Allí mateix fèiem la primera pelada a contrapèl amb uns cops decidits de la navalla ben esmolada del meu pare sobre els nusos tendres. Ah quin sorollet més deliciós! Amb molt de compte en tallàvem les que farien de radis. Amb la fulla de la ganiveta calia rascar-les suaument fins a fer-les el més planes possible i amb els extrems arrodonits. Lligat al centre i de radi a radi amb un cordill i una gota de cola, ja teníem l’esquelet de l'estel. Tallar el paper una mica més gran i encolar doblegat a sobre el cordill.
I esperar mentre s’eixugava.
Després calia fer el lligat fluix del cordill que servia de resistència al vent. Aquestes operacions ocupaven la tarda de dissabte i, amb molta sort, es podia fer un primer assaig per si calia modificar alguna cosa o posar més pes a la cua.
Diumenge al matí o a mitja tarda s’enlairaven. El dos moments màgics eren el d’encarar l’estel al vent tot just assecat, encara sense muntar i notar com el vent l’omplia i l’altre, córrer amb el cabdell de cordill mentre el pare subjectava l’estel ben alt fins que el vent.
Al bon temps, els terrats eren plens d’estels que competien amb els llençols estesos. I de nens que amb els pares, cosins o germans grans, els feien volar. Què s’hi havia de fer a casa mentre lluía el sol? Al lluny es veia el mar i algun gos bordava. Les mares preparaven berenars que duien al terrat i la xocolata i el pa tenien gust de cordill i sindeticón. Les rajoles del terrat eren calentes i una mica rasposes i amb molsa en algun racó de sol difícil.
A la nit teníem somnis volanders.

MIS RELATOS EN LA RED

relat núm. 13 . I si al final es despertés, com en els somnis de'n Rafael?


Cerré la puerta sin hacer ruido y fui a acostar a los niños. Les expliqué un cuento como todas las noches. ¡Qué bien, mamá! Hoy ha sido muy largo y bonito, dijeron los dos abrazándome y besándome. Tenía tiempo, todo el tiempo del mundo, así que me quedé con ellos hasta que se durmieron. Luego me puse el camisón y me senté en el sofá. Pasaron las horas y comprendí que esta vez era la definitiva. Él no volvería, seguro. Entonces fui a la cocina y abrí la espita del gas.



diumenge, 15 d’agost del 2010

MIS RELATOS EN LA RED

relat núm. 12. Que no ens arribi mai!


¿Te acuerdas de mí? me preguntó acercándose a una distancia prudencial y tapándose la nariz con disimulo. Se me escapa el pipí, tengo dificultad para hablar y babeo constantemente. Desde luego supe quien era pero hice ver que no la conocía. ¿Me recuerdas? - repitió.
Puse mi expresión más idiotizada y balbucee palabras ininteligibles.
¿Quién es aquí la idiota? ¡Cómo va a olvidar una madre!




dissabte, 14 d’agost del 2010

MIS RELATOS EN LA RED

núm. 8 dedicat als i les "manetes".

Lo mejor sería ir a por el destornillador y desarmar aquel artilugio. Estaba quedando muy aparente pero nunca lograría que el registro de patentes lo aceptara como robot doméstico.
A pesar de que le apretaba los tornillos hasta hacerle gritar y que le aplicaba descargas eléctricas que le dejaban las juntas chamuscadas, el muy imbécil no había aprendido a obedecer.

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 37

Mosaics de Sant Salvdor en CORA

Amb aquest escrit acabo el meu reportatge de Turquia, tinc records per molts dies més, però prefereixo canviar de tema.

La paraula CORA vol dir conceptes com terra, esfera, país, àrea suburbana, estatge dels vius i estatge de l’ Incontenible.

Tothom o casi tots els turistes, passen per Cora, però el nostre interès era especial, anàvem a fer una classe magistral in situ. El meu mestre de Bíblia ( Antic i Nou testament) , que acompanyava el grup, aquest setembre donarà un curs i/o màster sobre CORA, a la Facultat de Teologia. Anticipant un xic el que tenia preparat, ens explica, sense preses, tot el que per la seva època van representar els mosaics. En moltes pintures sol haver-hi un donant al lateral del quadre que porta en les seves mans l’obra donada. Aquí és molt conegut el mosaic en que Teodor Metoquitas, el donant, porta a les mans l’església de Cora, al mateix temps que deixà escrit, que es volia relatar per mitja de mosaics i pintures, com el Senyor mateix, es va convertir en mortal, per nosaltres.

Aprenguérem el que relaten els mosaics i pintures, veiérem amb gran precisió els detalls, les analogies, les descripcions. Amb el temps la majoria se seguirien pintant en altres parets, altres però sols es poden veure a Cora i això ens ensenyà a buscar l’Enric.

Els mosaics són de gran bellesa. El que he escanejat d’una foto, té uns colors blaus, roses i daurats preciosos, tota la superfície incrustada de trossets de pedra i marbre que brillen a la llum dels finestrals. No et canses de mirar-lo. Es titula “ La Verge Blachsermitissa i els àngels” i porta una inscripció que diu: “La Mare de Déu i l’estatge de l’ Incontenible” En aquest cas l’ incontenible es fa contenible a traves de l’Encarnació. Sempre parlant amb llenguatge cristià.

La bellesa però es capta des de tots els angles del pensament, sigui quin sigui.

Segur que el que escric ho heu vist representats dotzenes de vegades, sols pretenc com en els altres escrits de Turquia, deixar constància del que m’ha impacta més cada dia. Ara veig que coincideix que demà és la Mare de Déu d’agost, Susi si ho celebres moltes felicitats!!! Nosaltres tenim a Gràcia l’inici de la Festa Major i la celebració solemne de la Mare de Déu.

.



Més o menys des del balancí

René Magritte
EVA I LA NECESSITAT

* Eva. Nu pecat, ventre de blat. Una serp l’embolica, ullal en el seu bes.

* Necesitat és el que fa impossible que una cosa sigui d’una altra manera. Ergo, un barret és un barret.

(I jo afegeixo une rose c’est une rose, une rose, une rose... )

Ambdues frases em deixen bocabadada per la seva exactitud i bellesa de pura música. Són de l’Ulises i en mig de parrafades inintel·ligibles que em desesperen es despenja amb coses així. No el puc deixar.

Les pàraules de la cançó de Gilbert Becaud serveixen avui d’il·lustració poètica.

L'important c'est la rose
Crois moi
Toi pour qui, donnant donnant
J'ai chanté ces quelques lignes
Comme pour te faire un signe en passant
Dis à ton tour maintenant
Que la vie n'a d'importance
Que par une fleur qui danse
Sur le temps...
L'important c'est la rose
L'important c'est la rose
L'important c'est la rose
Crois moi...

divendres, 13 d’agost del 2010

Més o menys des del balancí


Parets de pedra seca
En Gabriel Jané Manila (pare de la ínclita, però molt més ínclit), deia en una entrevista que cal asseure’s al costat d’una pedra i escriure sobre ella tot el que et suggereix. I que això s’ha de repetir molts i molts cops i deu anys després tornar-hi i poder encara dir-ne coses.
Doncs sí. Això em va consolar força perquè si bé m’és completament impossible tenir una imaginació pels arguments com la té en Rafel, això altre sí que ho sé fer. I a vegades, fent això és precisament quan em sorgeix la idea d’un conte o d’un escrit.
A Romania em van explicar que un home volia fer-se monjo i l’arximandrita o com se digui li va donar una pedra i li va dir que se la mirés i quan la pedra li contestés el que ell volia saber que tornés i ja podria ser monjo. El temps anava passant i tot seguia igual. Fins que l’home va entendre que res ni ningú no et pot contestar allò que no tens a dins teu.
Tan de bo fóssim parets de pedra seca.