LA TRESCA I LA VERDESCA- ENIGMA DE DIVENDRES

De qui és aquesta figura? L'heu vista mai? Sabeu la seva raó de ser on és?

LA TRESCA I LA VERDESCA

Olé sus huevos !

Naturalment que podria traduir-ho al català però es perdria la contundència d'expressió, tan evident.

Cap a l'any 1940, el conservador del Museu de Xàtiva, el senyor Carlos Sarthou, va penjar aquest retrat de Felip V de cap per avall per a castigar-lo pe haver ordenat la destrucció de Xàtiva, durant la Guerra de Successió. 

A quin Museu de Catalunya, em pregunto, hi ha cap director o conservador capaç de dur a terme una acció semblant? I mira que aquí no ens faltarien raons per a un acte de tal mena. Només, es conta que a la comuna, en molts llocs en deien a can Felip.. També es deia, al marxar d'un lloc : au anem, que volia dir : au anem, tot maleint, la memòria d'en Felip quint. Però això no passava de l'àmbit domèstic o privat, lluny de la projecció pública del gest del xativenc (es diu així?).

Es veu que el retrat en qüestió està encara, setanta anys després, en la mateixa posició. Com a homenatge inqüestionable a Xàtiva: Olé sus huevos!

LA TRESCA I LA VERDESCA

Paraula nova que veig al diari: ecofatiga. Paraula inventada però perfectament explícita. Se m'acut que deu ser com la fatiga crònica, que no depèn del que es fa.
No es nota gens com és possible evitar la despesa, o almenys paliar-ne el consum, de l'energia necessària per la vida diària. Es gasta a tort i a dret, sense cap complex.
I això que els ecologistes no paren d'explicar que el camí és un altre i que no ens durarà gaire el viure tancant els ulls al problema.
De moment, i a títol d'experiència personal, sé que intentar instal·lar una calefacció ecosostenible, posar panells solars o un molinet de vent en un lloc on hem de posar pedres per que el vent no faci saltar les tapadores dels dipòsits d'aigua, és tan difícil i tan car que ho fa inviable i acabem, nosaltres sí, ecofatigats.
Perquè qualsevol tema en el que ens endinsem ens fa sentir en un eco llunyà allò del "corasón partío"?
Un dia parlarem de les escombraries, que també hi ha tela.

LA TRESCA I LA VERDESCA

A TIRAR DEL CARRO

Ja des de petita, hi havia una frase que trobava abominable i m'enfuria: ja t'ho deia, jo.
Aquests dies està tot empastifat de la frase en qüestió. Brrrr, grrrr.
És que està tot perdut? No podem tenir esperança? S'ha acabat la feina i hem de tancar per defunció?
Espero que aquestes frases que com a simple caminadora són com una sorreta a la sabata, no facin ensopegar als que han de tirar del carro.
Em nego a pensar que potser no ens en sortirem. Com en els jocs de les maquinetes dels nens d'avui, hi ha paranys i trams difícils però s'acaba trobant la solució.
El que em sembla que sí ha quedat clar és que la majoria volem que se'ns escolti. Encara que ens equivoquem.

L'arpa i les seves vibracions, 245

La Porciúncula

Retorno a la ciutat d’Assis per explicar-vos una nova vivència. Desprès del dia de forta pluja i vent, al matí següent, el temps encara una mica rúfol, ens va permetre fer fotografies i gaudir d’un sol esmorteït. Això ens animà, i decidirem baixar caminant uns quatre kilòmetres  fins a la plana, per visitar la Basílica de Santa Maria dels Àngels, on a dins es troba la Porciúncula, una petita capella plena d’història.

Segons una llegenda , la petita capella fou erigida en el mandat del papa Liberi cap el 352 pels eremites de la vall de Josafat que haurien portat al lloc relíquies de la Verge; cap el 516 passà a poder de san Benet, i sempre segons la llegenda, es van sentir cantar uns àngels que acompanyaven l’Assumpció de Maria, d’aquí el nom de Santa Maria dels Àngels.

Aquesta petita església fou entregada l’any 1208 a sant Francesc per l’abat de sant Benet del mont Subasio, amb la condició de restaurar-la, ja que estava en molt males condicions, abandonada en un bosc de roures. Així fou com es va convertir en la llar de sant Francesc i dels seus primers deixebles. La vida del sant dóna per molt, sols remarcar que als final dels seus dies, va escollir aquest lloc per morir, era el 3 d’octubre de 1226.

Fins aquí la historia que tots coneixeu, com també segurament el lloc. El que es troba ara el visitant, i aquesta és la meva vivència, és una capella dins de l’església, de gran simplicitat i austeritat, les seves pedres sense tallar s’han ennegrit amb el temps. A l’entrar em va captivar el silenci i la bellesa del lloc, per sort estava casi buida i la poca gent que la visitava com nosaltres, no feia cap remor. A dins l’espai és molt petit però no en fa falta més físicament, perquè el cor i el cap s’obren a una immensitat de sentiments, no m’agrada dir que va ser com trepitjar un lloc màgic, no tenia res de màgia per a mi, si de forta emoció personal. La fotografia capta el moment de la buidor de l’església gran, en contraposició dels colors del fresc de la part exterior, que és de l’any 1829, ara restaurat i de pinzellades  molt vives, pintat per G.F. Overbek,  representa “La instauració de la Fe i el Perdó a Assís”  La part superior és acabada per una construcció en marbre blanc. Dins està prohibit fer fotos, les parets nues tenen restes de frescos del segle XIV, el panel central representa la “Anunciació”, una composició perfecte, plena de gràcia i color.

En una capelleta lateral és mostra el lloc de la mort de sant Francesc, Brusi, un pintor de Perusa, va pintar el traspàs, s’adormi sobre la terra nua, cobert amb l’hàbit, fidel fins al final a la Pobresa que havia escollit.

Tot seguit i per por a la Vaga General Italiana, agafàrem el tren cap a Roma, i allí en un restaurant de la plaça Navona, ens reférem amb un bon dinar i un bon vi. Ja veieu que a més de l’esperit, hem cuidat el cos. 

LA TRESCA I LA VERDESCA

   

TARDOR PER A TOTHOM

El dia, avui, està boirós i tristoi. És una metàfora de l'estat general després de les elcccions?
Si hem estat un temps entre el sí però no, potser sí però ves a saber, ara seguim amb més dubtes encara. Hem votat sense que ben bé estiguéssim segurs que fos la millor opció, o sí, però no una completament al nostre gust. Ara no ens queda sinó esperar i no posar-nos en el to catastrofista dels que auguraven que res no canviaria. Segurament sí que canviaran algunes coses; ja sabíem que empreníem un camí de llarga durada. Ves a saber quina serà la recompensa quan arribem "al cim de la pendent". Procurem no relliscar i clavar-nos una patacada. Ara que això, ara, ja no està a les nostres mans. Només ens cal anar amb compte i si per cas, agafar un bastó.

    Aquest cap de setmana hem estat a Sant Julià i ahir varem fer una caminada fotogràfica i tardoral estupenda (ja sé que és una paraula que en català no existeix, però la caminada va ser exactament això). Us envio unes quantes fotos.

l' arpa i les seves vibracions, 244

Basílica Sant Francesc, interior al capvespre

 GIOTTO DE BONDONE

El miracle de la font

Un home honra a Sant Francesc

Durant la setmana d’estada a Roma, abans d’assistir al Congrés, decidirem fer una escapada de dos dies a Assis, així que el dilluns de bon matí, ens plantarem a l’estació Termini per treure els bitllets. Caos total per  entendre’ns amb els itineraris, horaris, etc. finalment  en el Binario 1, però al final del tren convencional, sortia un altre tren a les 11,28 hores  cap a Ancora, però ens calia fer canvi a Foligno, just dos estacions,  per arribar a Assis, en el tren cap a Perugia. A les 13h. 46 m. finalment, trepitgem l’estació d’Assis on ens rep una pluja i un fort vent  que no ens deixarà  durant  tot el dia i tota la nit; el nostre equipatge era una humil bossa de mà amb el pijama i el raspall de les dents. Xops de tots costats, ens assecàvem la roba  amb el assecador de cabell de l’Hotel Roma, on teníem la reserva per a dormir dues nits, cosa que no férem per la imminent Vaga general italiana, i la por de quedar-nos allí sense retorn,  així que deixarem l’hotel a la tarda següent, per tornar a Roma, aquest cop amb un tren directe en tan sols 2 hores, 35 minuts . Durant el trajecte veiérem les inundacions de la regió del Laci i el mal que havia fet l’aigua als conreus i a les cases. A Roma el Tíber, ( Tevere per ells) anava pujant de nivell amb gran preocupació de les autoritats.

Tots aquests inconvenients no ens amargaren la visita a Assis . Un dels objectius era veure les pintures del Giotto, restaurades fa pocs  anys,  que ens mostraren els colors originals amb tota la seva bellesa. Se li atribueixen a Giotto,com les seves primeres obres, aquests frescos de la Basílica de Sant Francesc. Ell i els seus deixebles, pintaren un cicle de 28 frescos, basats en la història i llegenda de la biografia de Sant Francesc. La seva pintura és considerada  com el naixement de l’art italià, precursora de les innovacions que canviarien la marxa de la pintura des de l’humanisme del Renaixement, fins el segle XX. Deixeble de Cimabue, pren  com a mestre la natura, en escenes en llocs concrets, on les figures s’insereixen d’una manera natural, gestos, moviments, expressions , que trenquen l’estil bizantí que dominava la pintura  a mitjans del segle XIII.  Pocs visitants dins la immensitat de la Basílica, sols un grupet de japonesos, això ens permeté gaudir en calma dels 28 frescos, pintats per Giotto de Bondone,  nascut a Florència el 1267 i mor a la mateixa ciutat el  1337.

Enigma

L'ENIGMA DELS DIVENDRES

Davant d'aquest quadre, quan finalment es va  exposar a Madrid EL 1981, un personatge polític, molt rellevant i conegut, va dir: la Guerra Civil ha terminado. Qui va ser aquest personatge?

I pel que fa a l'enigma de la setmana passada es tracta de Santa Eulàlia, efectivament, una estàtua a la Plaça del Pedró. El nom de la plaça prové de la fita o pedró que assenyalava la confluència dels camins que, venint de Montjuïc i del Llobregat, duien a la ciutat, l'un cap a la Portaferrissa (carrer del Carme) i l'altre cap a la porta de la Boqueria (carrer Hospital). Es diu que Santa Eulàlia va morir, després del martíri, en aquell indret.

lA TRESCA I LA VERDESCA

Un dia, a Creta en una casa penjada dalt de la muntanya, mentre esperàvem que en treguéssin alguna cosa per menjar  varen posar-nos a taula, un plat amb oli, unes llesques de pa, sal i un platet amb orenga. Per anar fent.

Avui, a la pàgina  de cuina refistoladada de La Vanguàrdia surt un suggeriment de vermut que és essencialment el mateix, però amb pans diversos -integral, de sèsam etc..- fets a trossos i la sal és Maldon, és clar.

Amb què hem d'amanir els nostres pensaments, i fets diaris, privats i públics, per fer-los més atractius, més engrescadors o més reals? 

Molts cops he recordat aquell dia en que la sal, l'oli i el pa eren la nostra entesa.

LA TRESCA I LA VERDESCA

            Ahir a la tarda, memorable sessió a la Filmo: projecció d’Adéu a les armes dins el cicle Per amor a l’art que s’hi està celebrant.

            Però no vas ser només la pel·lícula estupenda, de Frank Borzage sinó la intervenció de José Luis Alcaine- director de fotografia que ha format part del millor cinema espanyol dels últims trenta anys, com va presentar-lo Esteve Rimbau el director d la Filmoteca- d’unes escenes en les quals hi va veure i ens va fer veure tots els símbols del Guernika de Picasso. Efectivament, començant per l’ambient d’horror, la foscor i l’avenç de l’acció de dreta a esquerra, anem trobant en uns pocs segons del film, tots els símbols del quadre: la porta, el mort a terra amb la mà estesa, la dona cridant, amb els braços enlaire, la cara d’horror, els cavalls i la confusió de les potes, la mare en primer pla, el sabre trencat (tret d’un comentari de la pel·lícula), les oques en un carro (que es veuen millor en una de les fotografies que va fer Dora Maar durant el procés de la pintura). Inclús el toro, ens el va presentar com a Picasso, que molts cops s’hi va disfressar, que ens fa mirar el quadre, a la mateixa manera com Velazquez ho fa en Les Menines.

Bé, tota una lliçó de saber mirar. I com a anècdota rellevant, dir que a Gary Cooper (oh mi Gary!) el director l’hi va dir que no actués, que tan sols mirés. I efectivament tota la seva feina és la mirada que tot ho transmet. El millor Gary Cooper, que a segons quines pel·lícules en canvi, se’l veu una mica com aturat, estantís, diria. Però això són consideracions d’ordre personal sense rellevància. S’entén que el culte a Gary Cooper que esteu al Cel, sigui una qüestió transmesa de mares a filles... pels segles dels segles. Amén.

            A continuació una altra pel·lícula, Nel nombre del padre, de Marco Bellochio, una visió implacable i corrosiva d’una escola de nois als anys cinquanta. Però aquest és un altre tema.

LA TRESCA I LA VERDESCA

TOCANT CAMPANES

Ahir vaig llegir que arreglaran les voltes cobertes dels voltants de Santa Maria del Mar i m’ha faltat temps per anar a revisitar-les abans no hi facin algun nyap. El dia assolellat acompanyava i m’he passejat a pleret. Aquests barris nostres, tan barris, tan “embotigats” però que malgrat tot conserven gran part del seu encant, m’ajuden a reconciliar-me amb la ciutat que en tants moments se m’ha fet desconeguda. He vist totes les voltes i els carrerons de noms tan fantàstics com la volta d' en Dusay i la de les formatgeries, pou de l'estanc, carrer dels ases, plaça de les olles, carrer de la vidrería, volta dels tamborets, volta de'n Bufanalla, carrer de les dames... i finalment he recalat i mai no me'n canso, a Santa Maria del Mar. I allí, quina troballa: les campanes, que normalment són a la torre, és clar, eren a peu de terra, al costat de l’Altar Major i les he pogut veure i tocar. N'han restaurat els jous i estan pendents de tornar-les a lloc, però aprofiten l’avinentesa per tenir-les a la vista uns dies i demanar uns calerons que ajudin a les despeses. No cal dir que he parlat amb els operaris (els savis arquitectes feien ranxo a part) que m’han donat tota mena d'explicacions. Una de les fotos està moguda però és del moment que traslladaven la grossa i amb les presses no ho he fet prou bé.

Estic fent col·lecció de matins interessantíssims i ja en tinc una bona col·lecció.

L'arpa i les seves vibracions, 243

Com cada any i ja en van XXVII, trobada internacional a Roma de tot el personal que treballa en l’àmbit sanitari, uns en presencia física, altres  via comunicacions. Dies 15 -16 -17 de novembre 2012. Aula del Sínode dins la ciutat del Vaticà. Llengües oficials, quatre: Italià, francès, espanyol i anglès, (l’alemany ha quedat fora) Participants més de 500. El tema d’aquest any és: L’Hospital lloc de trobada humana i espiritual.

S’han presentat comunicacions i experiències de tot el món, totes amb un denominador comú: cuidar, ajudar, acompanyar i estimar al malalt i el seu entorn, fent-li l’estada hospitalària el més agradable possible, pal·liant el dolor i oferint les tècniques més avançades per la seva curació, sense que aquestes tècniques ens apartin de la part humana i sensible que cada ingressat requereix. S’ha parlat d’hospitals de nadons, d’infants, d’adults i dels de cures pal·liatives. Les malalties que van en augment són: VIH-sida, tuberculosis i malaria.

Totes les ponències seran publicades integrament, en un dossier per llegir-les en calma més endavant. Dels tres dies el que més m’ha interessat, per la diversitat dels llocs,  han estat els informes de:

Àfrica, Joachim Ntahondereye ( Burundi)

Àsia, Bernard Blasius Moras, (India)

Amèrica del nord, J.McManus (U.S.A.)

Àmerica centre –sud, Sebastian Ramis, (Perú)

Europa, Edoardo Menichelli, Ancona (Itàlia)

Oceania, Donald Sproxton, Perth (Australia)

Dificultats les mateixes a tot arreu, falta de diners per arribar als més pobres i desvalguts, falta de personal, a molts llocs falta de material i la llunyania que dificulta els desplaçaments urgents en zones apartades i/o aillades de la civilització. En ciutats riques de qualsevol lloc, els hospitats també tenen manca de recursos, siguin als  EEUU o Viena per citar-ne alguns.

Perù

Com a cloenda s'ha procalmat seguir endavant sempre , malgrat totes les dificultats, en aquests hospitals amb segell cristià escampats arreu del món, per servir, curar fin son sigui possible i pal·liar el dolor i el sofriment, acompanyant sempre al malalt i la seva família, això inclou si és el cas, una mort digne i en pau, respectant les creences i costums de cada família

Índia

Amb català, castellà i el meu francès i anglès rovellats, he xerrat i conviscut amb tota mena de metges, infermeres i agents de pastoral sanitària d’arreu del món. Això sol val el viatge.

Àfrica

LA TRESCA I LA VERDESCA

Mataró , de la indústria tèxtil al TecnoCampus

Una trescada molt interessant.

Un recorregut en el que anem descobrint la industrialització a Mataró, algunes fàbriques emblemàtiques, el futur Museu Vilaseca i acabem amb el Parc científic i la nova aposta econòmica de la ciutat. De pas descobrim la importància del moviment obrer i el cooperativisme.

Com en tants pobles de la nostra terra, la indústria tèxtil, aquí  especialitzada en el gènere de punt, explica no solament la puixança econòmica i social dels segles passats, sinó també com va ser, i continua sent, el motor del progrés i l’esperança d’un futur molt prometedor.

Cal fer esment especial de la nau Gaudí, actualment contenidor de la col·lecció Bassat d’obres d’art, que és com una barca capgirada, immensa, construïda per Antoni Gaudí per instal·la la blanqueria de la cooperativa. Constitueix una imaginativa i econòmica realització en materials (bàsicament fusta) i una solució constructiva, tradicional de les drassanes del Maresme.

També la Fundació Vilaseca amb l’exhaustiva col·lecció de màquines i atuells que s’utilitzaven en la confecció del gènere de punt, totes elles en perfecte estat de funcionament gràcies a la voluntat d’antics treballadors que les han recuperat. Espera la instal·lació definitiva en la nau Marfà, ja restaurada i a punt però que la crisi actual té en stand by.

I finalment, visita al TecnoCampus on s’han agrupat les indústries de la innovació. En primer lloc la Universitat tecnològica. Al seu costat les indústries en proves, uns espais que prèvia rigorosa selecció, poden instal·lar-s’hi durant un periode de temps (uns tres anys), empreses “en prova” com si diguéssim. I també els laboratoris d’investigació on es duen a terme els més avançats projectes relacionats amb la indústria del gènere de punt. És impossible recordar tot el que ens han explicat però estan treballant en els teixits intel·ligents que poden esclafar, il·luminar, dur sensors etc... per a funcions molt diverses. Ha estat interessantíssim. Els podies fer les més rares preguntes i no s’estranyaven de res. Una glòria!

Hem vist que a Mataró ens queden encara tants aspectes a conèixer i coses a veure que potser hauríem de llogar un pis allí i quedar-nos una temporadeta per anar-ho seguint tot.

 El primer de desembre fem visita al triangle del modernisme: Mataró, Canet, Argentona. Ja us ho explicaré.

LA TRESCA I LA VERDESCA

ENIGMA DE LA SETMANA

Monument a una santa esquiadora? On està? qui és?

Solució a l'enigma de la setmana.:
Aquestes pedres son a la paret del darrera de la Catedral de Barcelona, al davant de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, al final del carrer de S. Iu .
Les marques són fetes pel costum d'esmolar-hi els ganivets i altres. El meu pare sempre m'ho havia explicat i em deia que allí es van esmolar les falçs de la guerra dels Segadors (els ganivets potser sí però les falçs impossible perquè el tall va per dins la corba). Aquest detall no l'he trobat enlloc però és força verossímil. I si non é vero, é ben trobato.
Ho sento amics, us heu perdut la recompensa. Però ja sabeu una cosa més.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Quina temporada! Sembla que vulgui descobrir el Modernisme en aquestes alçades. Ahir, visita a una magnífica casa : can Berenguer, o can Clapés, al carrer Diputació. Era la casa d'uns importants burgesos del ram del teixit, els Berenguer, construida  l'any 1907 pels arquitectes Bonaventura i Joaquim Bassegoda i Amigó.  Està perfectament conservada i més perfectament encara, restaurada i vigilada. El principal és ara la seu d'una empresa i cada sis mesos tenen l'obligació de fer-hi una repassada per si s'ha produït algun desperfecte. Bé, fets més que paraules, ja la veureu a les fotos que, per suposat no fan honor a la magnificència. La meva no és sinó una camereta i la casa mereix més.  Tot i ser una joia modernista, les estances estan moblades en moderníssim, amb mobles de disseny avançat i quadres a les parets d'autors contemporanis de molta qualitat. 

A la sortida, visita a l'exposició d'escultures de Pablo Palazuelo  a la Fundació Godia. Molt interessant, no solament per les obres en si, sinó perquè allí es veu com, en el seu cas, dibuix, paper retallat i plegat consituiren l'arrel del seu pensament plàstic. Les seves escultures sembla que vulguin escapar-se del volum que les conté i posar-se a volar, convertint-se, tal com ell volia, en columnes, portes, aixoplucs, laberints... 

LA TRESCA I LA VERDESCA

Cliqueu aquí
Son paraules més enllà de la nostra comprensió. Bellíssims arabescs amb un significat desconegut que podem imaginar com a pau, amor, somriure, saviesa, equilibri, serenitat, comprensió, ajut...
Si es pogués trobar una paraula que tingués aquest significat global. Si es pogués fer un eslògan amb tanta bellesa, Si pogués ser veritat... I perquè no?

LA TRESCA I LA VERDESCA

LA TRESCA I LA VERDESCA

La Teresa, filla meva, viu ara a Les Planes, a la banda del darrera del Tibidabo i quan hi vaig em meravello de la part de natura verge que encara es pot trobar ben a prop nostre i de la qual en fem poc cas. Una de les coses que s'hi pot trobar fàcilment són cireretes d'Arboç de les quals se'n pot fer melmelada, a banda de que fan tardor i son precioses. Us explico com fer-ne si és que us agafa el rampell. Ara,tot es troba en qualsevol moment i no cal menjar naps a l'Advent, ni faves pel maig, ni mongetes tendres a l'estiu, Però aquestes coses que encara només es troben a la natura i no comercialitzades, fa molta gràcia poder-les gaudir. I després menjar-les fora de temps encara fa  més alegria. Almenys a mi. 

Melmelada de cireretes d'arboç

1 Kg de cireretes d'arboç
75 ml. de suc de llimona
500 grs de sucre.
200ml. d'aigua mineral.


Primer netejarem les cireretes d'arboç.
A continuació en un bol de vidre, les barregem amb 125 grams de sucre i el suc de llimona. Ho deixem macerar 8 hores tapant-ho amb paper "film" i a la nevera.
Quan ha passat aquest temps ho posem en una cassola i afegim l'aigua. Ho escalfem a una temperatura de 50º i ho anem removent amb una cullera de fusta, fins que veiem que s'estova i ens pugui ser fàcil passar pel sedàs. La posem novament a la cassola amb la resta del sucre i ho portem a ebullició durant 4 minuts aproximadament fins que estigui a la textura desitjada.

El sedàs cal que sigui molt fi, doncs el gra de la fruita és desagradable de trobar a la melmelada. 

LA TRESCA I LA VERDESCA

         

   Vaig anar a veure Els missatgers no arriben mai, de Biel Mesquida , a l’Espai Brossa La Seca.

Tres monòlegs muntats com si es tractés de l’assaig d’unes actrius que han de representar tres personatges de tragèdia clàssica: Enona, la dida de Fedra, Clitemnestra, dona d’Agamèmnon i Ismene, germana d’Antígona.

            L’obra no busca cap unió dels tres personatges, l’únic tret comú és que pertanyen al corpus de tragèdia grega clàssica i que tot i ser personatges secundaris no deixen d'explicar  en part, la tragèdia a la qual pertanyen.

            Són uns texts intensos i molt ben representats. Enona, la dida de Fedra per Pepa Lòpez. És la serventa fidel, gairebé mare per procuració que veu i aconsella, i es dol del que fatalment ocorre; Clitemnestra, per Rosa Novell, un paper a la mida de l’actriu, molt convincent al transmetre com era la passió per Hipòlit i com es converteix en odi i dolor. I finalment Ismene, per Anna Ycobalceta, que ha de mostrar les contradiccions d’un comportament obligat per les circumstàncies, que no  correspon als seus autèntics sentiments.

            Tots tres, personatges contundents que acaben pagant les seves conviccions i que ens arrosseguen amb la força de la tragèdia clàssica encara que sigui en versió moderna.

            Em va interessar molt perquè no en va, l’any passat vaig escriure la meva Antígona d’una forma anàloga. Ara, l’he pogut imaginar representada de forma semblant a com la penso.

L'arpa i les seves vibracions, 242

ARRIVEDEDERCI, Barcelona

Marxo a ROMA una setmana. Motiu, un congrès internacional d'infermeria on sempre s'apren alguna tècnica i és retroba alguna amistat deixada en el camí. A més, com  podeu suposar, patejar-me la ciutat, fer cultura, gaudir de la gastronomia, sopar al barri del Trastevere en alguna trattoria, una pizza o un plat antipasto i que no falti el Chianti. Museus i ... a la tornada com sempre, us en faré cinc cèntims.

L'ENIGMA DELS DIVENDRES

On i què son?

A veure si us esforceu una mica i repesquem aquesta secció . Això també val pels no habituals escriptors del bloc. I pels amics i comentaristes. Hi ha premi per l'encertant.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Visita a l'exposició de Leopold Pomés.

Més que fotografies sobre la vida, en una ciutat i un temps són fotos d'una emoció, de moments nostres, de nostàlgies, de gent que hem vist i d'un temps que hem viscut. És una crònica del que passava en aquell temps en que començàvem a estar activament al món. Unes fotos davant les quals, en algun moment vaig sentir l'estranyesa de no ser-hi perquè també hi havia sigut o almenys podia haver estat  Al meu propi àlbum de fotos hi ha aquella gent, aquells recorreguts, aquells edificis, els tipus, els cotxes i els homes i dones vistos, el blanc i negre, els grisos, la boira que també conformen el teló dels meus records. Al matí havia sentit a Joan Margarit dient que una poesia se sap que és bona quan, sentitnt-la, dius : aquest/a soc jo.

És la mateixa impressió que vaig tenir veient aquestes fotografies, en les quals hi trobava no un temps sió un clima conegut.

LA TRESCA I LA VERDESCA

TROPOS VITALS

En Lluís Permanyer parla avui de si mai es van projectar les quatre barrres catalanes amb els raigs de llum del Palau Nacional de Montjuïc.  Després de molts dubtes en cerca de la veritat, sembla ser que sí, o almenys es va intentar. Però... Per un problema físic els colors no es projecten bé si no tenen una superfície de reflexió. Per tant la qualitat dels colors projectats a l’aire, tenia molt que desitjar i per això es va deixar còrrer.

Quina metàfora tan estupenda! No la trobeu oportuna ? Com a lletraferida no puc deixar de considerar-la una paradoxa dels moments que vivim (sense viure ben bé en nosaltres mateixos). Ara bé se’m planteja el problema de saber si es tracta d’una paradoxa, d’una metàfora, d’una metonímia o d’una sinècdoque. I això que he tret i mirat amb detall el meu vell llibre d’elements de teoria literària per a refrescar la meva comprensió.

Per estalviar-vos la consulta us diré que

Paradoxa- posa en contacte dues idees aparentment separades.

Metàfora- estableix una relació de semblança

Sinècdoque- estableix relacions de comprensió o coexistència.

Metonímia- designa un objecte amb el nom d’un altre amb el que hi guardi relació. 

L'arpa i les seves vibracions, 241

Robert Gerhard

Ja dins la tardor, novament inicio l’anada a l’Auditori els matins d’alguns  diumenges. Bon inici el dia 4. Us comento les dues obres de la primera part.

Robert Gerhard, nascut a Valls el 1896, va compondré Albada, Interludi i Dansa el 1936, un encàrrec de la BBC per una sèrie de retransmissions. En aquella època ell era estudiant a Cambridge. L’obra va ser concebuda com a resposta a la inquietud que suscitava Espanya en l’opinió pública durant la Guerra Civil. El material melòdic de la composició presenta una clara relació amb les característiques del folklore català malgrat no utilitzar melodies populars. Aquesta vinculació amb la música del país era una expressió de la seva identificació amb la causa republicana. Les seves sonoritats  evoquen el nacionalisme català, no sols per les seves melodies, harmonies i ritmes, sinó també pel color de la cobla. Una activitat creativa, amb un segell propi inconfusible.

ALBAN GERHARDT, violoncel

La segona obra oïda, El Concert per a violoncel i orquestra en Re menor d’Édouard Lalo va ser escrit el 1876 i estrenat l’any següent a París. Gran expectació per veure tocar a Alban Gerhadt, nascut a Berlín,  un dels solistes més destacats del moment. Toca un violoncel Matteo Gofriller, és la primera col·laboració d’ell amb la OBC. És una obra virtuosística que permet el lluïment del solista alhora que apreciem la mestria de Lalo en la composició en general. Comença amb un preludi que introdueix uns trets rítmics que retrobem el llarg dels seus tres moviments. El més interessant l’intermezzo, eminentment líric i amb protagonisme indiscutible del solista.

No coneixia cap de les dues obres, fet que s’agraeix dins el repertori del programa de la temporada, així s’aprèn música. 

La tresca i la verdesca

He estat amb un mal de queixal horrosós.  Després d'anar al dentista, pitjor que mai. Ja em pensava que el cap se m'estava desfent i que no hi hauria sortida. Ara, sembla que a base d'antibiòtic estic millor però encara em sento el cap ple de grills i tot plegat una mica embotornada.
Encomaneu-me a Santa Polònia a veure si me'n surto i no em tingueu en compte si no escric gaire.

L'arpa i les seves vibracions, 240

D’entrada dir-vos que no és l’humor que a mi m’agrada, malgrat que he de reconèixer que molta gent  que omplia el Teatre Borràs, reia sorollosament. Si, valoro l’argument que transfereix un ritma trepidant, un moviment constant dels artistes sobre l’escenari i unes situacions còmiques/ tràgiques. Bons actors, coneguts la majoria, bona interpretació i sobretot un final inesperat que dóna gir al sentit de l’obra. Preus amb el 21 % de l’Iva incorporat, detall que fa que es noti l’augment de preu, però ens cal salvar el Teatre en majúscules.

Pep Cruz, Santi Ibañez, Noël Olivé, Mercè Comes, Anna Moliner, Oskar Ramos, Isabelle Bres.

L'arpa i les seves vibracions, 239

MUSEU DE LES MINES DE BELLMUNT DEL PRIORAT 

Encara espaordida per la visita a les trinxeres, a l’hora del dinar comento amb els amics geògrafs que he tingut present a Hemingway, tot recordant la novel·la ”Per qui toquen les campanes” on el brigadista Robert Jordan, acaba tràgicament mentre posa explosius en el pont. Entre tots comentem altres llibres de la guerra civil. Sortosament ens serveixen un bon dinar i a la tarda canvi de xip, anem cap a Bellmunt del Priorat a visitar el “Museu de les mines”.

Bellmunt és el poble miner de la comarca del Priorat més important pel que fa a l’extracció de mineral, la galena, tant per la seva qualitat com per la quantitat, d’ella s’obtenia el plom i s’exportava en lingots. Actualment la mina,per la seva poca rendibilitat  ha deixat de funcionar per a la extracció i s’ha convertit en Museu.

Nosaltres visitem la mina Eugenia que era la mes important de la zona, no només per les seves característiques, sinó també perquè és on es localitzaven totes les instal·lacions de l’empresa “Minas del Priorato S.A”, com és la foneria, els tallers mecànics, la fusteria i  els magatzems. Els conjunt de les seves instal·lacions així com un tram important de les seves galeries formen el Museu , una iniciativa de l’Ajuntament de Bellmunt com a projecte cultural i dinaminitzador de l’economia de la zona.

La mina té 620 metres de profunditat, dividida en 20 pisos i 14 kilòmetres de galeries; nosaltres visitem el quart pis, actualment del 20 al 14 estan coberts d’aigua per les filtracions. Les extraccions es feien en sentit vertical seguint la veta de la galena de dalt a baix, Quan arribava el mineral a la superfície, no era pur, ja que estobava barrejat amb terres, roca i runes. A dins i fins a peu d’ascensor hi treballaven els homes, a fora a cel obert  les dones i nens, que destriaven el material en diferents piles. La vida dura de la mina, unes cinc hores, no més, la combinaven la gent amb la pagesia, així casi tot el poble era miner i agricultor a la vegada. 

La visita dura unes dues hores, en les que es reviu una part de la història de la mineria catalana. 

Tornem a Barcelona desprès d’un dia en el que  hem après coneixements de tota mena, des de el vi Kosher, a les terres de l'Ebre, fins les mines de Bellmunt.