LA TRESCA I LA VERDESCA

Imatge de Libia. Per això més val quedar-se a casa

• Crèiem que a Libia el petroli corria per les venes i que per això lluitaven i ara sabem que també tenen yuria i que encara arriba més lluny que el petroli. La yuria és un fertilitzant que els talibans utilitzen per adobar els seus camps d'opi i marihuana i també per a fabricar explosius. Els mateixos que els serveixen per a lluitar i allargar l'agonia del poble libi que dona la impressió, vist des de fora que és com una mena de saltamartí que reb d'una banda i de l'altra i retorna a la seva posició inicial sense defallir. El moviment torna i torna sense que es pugui acabar de creure que el tirà caurà. La veritat és que no tenim informació de fons i només podem bellugar-nos entre la incertesa i l'esperança i només en superfície.
• Viatjar ens surt car, és clar, però més car acabasortint viatjant gratis i sinó que li preguntin a la defenestrada ministra francesa d'Assumptes Exteriors. I això que l'anomenaven "Donya perfecta".
• El nostre "presi" sembla un jubilat. Té una feinada que no se l'acaba. El mapa. si, si, mapa, dels llocs on ha d'anat a parlar d'optimisme empresarial per contrarestar el pesimisme financer imperant fins ara, fa por. Sembla aquell del meu pare de què us parlava l'altre dia.
• A viatjar, a viatjar que el món s'acaba. Ara el Rajoi que vol anar per tot Espanya per evidenciar on no va el Zapatero perquè ha d'anar a Tunissia. Jo em pregunto: i treballar, allò que se'n diu treballar, quan?
  
• Ara s'ha sabut que Carme Chacón té una cardiopatia congènita que, pràcticament perquè ho entenguem significa que té el cor al revés o sigui girat. Clar exemple que de les malalties, el pitjor és creure-se-les i acovardir-se. La veritat és que m'ha pujat punts. Al César...
• Avui comença la setmana blanca. Molts pares estan negres. Quin acudit més fàcil, direu; però és que no és un acudit.
• Notícia bomba! : l'executiu Espanyol donarà 50k de fenc a les famílies que adoptin un burro català. Una altra mesura discriminatòria perquè aquí gairebé a cada família n'hi ha algun, o més, i ningú no ens dóna res. Llegeixo més i resulta que és un acudit passat per internet. Uf! menys mal, quin mal rollo!
• Com pot ser notícia que a Badalona volen multar els qui facin campana?
  
• Al Guinardó, des d'ahir hi ha un nou passeig. Si és que no m'entenc de feina, això és un no parar.
• I la Pe, que mona i quin tipet! als Oscars. Duia un vestit de colors barrejats, suposo perquè no se li veiés la taca de llet que impepinablement ha d'aparèixer en una cerimònia tan llarga. O no, que aquests no són d'eixe món, per molt que ens pregonin el contrari.
• Estic que m'enfilo per les parets de contenta. Per fi podré llegir La Vanguàrdia sense haver-me-la d'anar traduint. M'agradaria saber, però, a quants llegiré sense que els hàgin hagut de traduir previament.
• El 37% dels joves catalans no llegeix ni un llibre a l'any. En canvi les biblioteques cada cop estan més plenes. Una aparent contradicció. Potser hi van a fer sudokus tranquils.
  
• Avui al CCCB conferència de Jorge Wagensberg : Si no fos per les crisis, encara seriem bacteris. Glubs, en què estem destinats a convertir-nos amb la que ens ha caigut?
• De cinema. abandonats com estem a la nostra sort per la desafecció del nostre proveidor hasbitual, només tinc ganes de Chico i Rita, Entrelobos, La catedrales del vino (per allò de que el Penedés és terra de vins) , Huevo i También la lluvia que no hi ha manera i potser, en plan massoqista El 23-F.
  
• 
  

L'enigma de la tresca

Quan anem pel carrer, creiem que mirem. A vegades, inclús ho fem amb més atenció de l'acostumada i descobrim, que mai, mai mirem prou, que moltíssimes coses se'ns escapen. Ara us proposo un enigma fruit de les meves passejades. A veure qui sap què és el que surt a la foto? No us esvereu, és d'un lloc molt cèntric per on heu passat, segur, milers de vegades.

El Pais del 23-F

Fa 30 anys jo estava fent una casa a Pal, a Andorra. Aquell hivern vaig tenir de pujar varies vegades per seguir les obres. A la tornada, un cop passada la frontera, la única emissora de ràdio que captava des de el cotxe era Radio Nacional a València. Un dia, amb gran sorpresa, nomes hi sentía marxes militars. Com que no m’interessaven massa, vaig buscar a la ona curta alguna emissora francesa, i així es com em vaig enterar del que passava a Madrid. Em van entrar moltes ganes d’arribar a casa. Desprès he sabut que aquell dia era 23 de febrer.

Un interessant relat de com va viure El Pais aquelles hores

Vareu veure el diumenge el relat que feia en Juan Luis Cebrian de com es van viure els fets a la redacció de El Pais?:
http://www.elpais.com/articulo/reportajes/jornada/particular/elpepusocdmg/20110220elpdmgrep_3/Tes
I aquest dimecres 23 passat varen publicar en la contraportada del diari, a la grandària real, la portada de la edició especial, de les 21:00 hores del 23 de febrer de 1981: http://www.elpais.com/especial/23-f/30aniversario.html

Això m’ha fet recordar un anunci de la campanya que vaig fer a MMLB amb motiu del naixement del diari, i penso que hi ha una coherència entre els propòsits que tenien i la seva actuació aquell dia 23. Del anunci que reprodueixo nomes vaig tenir de fer la composició i el titular, doncs el propi Cebrián volgué publicar l’assaig del Mariano José de Larra (que sembla una “Postal” del Rafael):

«En este país...», ésta es la frase que todos repetimos a porfía, frase que sirve de clave para toda clase de explicaciones, cualquiera que sea la cosa que a nuestros ojos choque en mal sentido. «¿Qué quiere usted?» -decimos-, «¡en este país!» Cualquier acontecimiento desagradable que nos suceda, creemos explicarle perfectamente con la frasecilla: «¡Cosas de este país!», que con vanidad pronunciamos y sin pudor alguno repetimos. http://albalearning.com/audiolibros/larra/enestepais.html

A empentes i rodolons

Vaig amb un dia de retràs perque ahi no vaig entrar al bloc. En Marçal, amb tot allò que explica del cervell sempre diu que només se'ns queda el que ens impacta. És ben cert que sembla ser que tothom s'enrecorda del que feia aquell dia.
Jo treballava al despatx de l'advocat J.M. Lacoma. Era la seva secretària i ocupava un despaxet petit i fosc al costat del seu, gran, espaiós i luminós (que estrany, oi?, que el despatx del jefe sigui el bó). També estudiava la carrera, primer curs crec, i quan sortia de la feina a les 19h. dos o tres dies a la setmana me'n anava a la Facultat, a la Diagonal amb el bus 7. Llavors encara hi havia classes nocturnes de 19 a 22h. Jo sempre feia tard, es clar, però com tenia bon rotllo amb els meus companys i els meus apunts estaven cotitzats (se taquigrafia) me'n sortia prou bé.
Va entrar un company al despatx, de camí al de Lacoma hi va dir-me: Hi ha merder al Congrés dels Diputats. Ell devia estar sentit la ràdio o potser va trucar a casa seva, no ho se. La qüestió és que, en un moment els 12 o 14 empleats estaven al despatx del jefe i algú tenia una ràdio. Recordo que, sense saber ben bé per què, vaig començar a tremolar. Els meus fills, cosa rarísima, havien anat al cinema amb el seu pare (segur que en Carles s'enrecorda de la peli) i jo vaig preguntar amb un fil de veu: Podem marxar? En Lacoma va dir, si, si, marxi tothom.
Vaig còrrer fins a la parada del bus i cap a casa, a esperar els nens i la ràdio engegada. Els nens no van arribar massa tard. Ells també s'havien assabentat al propi cinema però, lógicament, no tenien cap por.
Quan se'n van anar a dormir, jo em vaig posar davant la tele, el só ben fluixet com per a no molestar ningú. I va anar passant el temps. He vist tants cops l'escena del rei que ara, si sóc sincera, no puc recordar si la vaig veure llavors o la son em va vèncer.
L'endemà els nens no van anar a escola i jo tampoc a la feina. Al migdia em semblava haver sortit d'un mal son. No acabava de creure el que havia passat i el que ens hagués pogut passar!

UN LLIBRE o MÉS

Els darrers llibres que m'han regalat els tinc en un prestatge esperant que el meu cap estigui preparat. De mica en mica van caient i així he llegit ja MALETES PERDUDES de Jordi Puntí (res de l'altre món); LA SOLEDAD DE LOS NÚMEROS PRIMOS de Paolo Giordano (bé); he rellegit SOSTIENE PEREIRA (molt bé) de Antonio Tabucchi i tinc pendent PSICOANÁLISIS DE LOS CUENTOS DE HADAS de Bruno Bettelheim i una historia en dibuixos titulada PERSÉPOLIS de Marjane Satrapi, una autora iraní a la que potser coneix en Rafael. Aquests dos últims me'ls ha regalat la meva filla.

Però del que us vull parlar és del que en aquest moment he acabat. Les 380 pàgines de COMETAS EN EL CIELO de Kahed Hosseini m'han impactat. La vida de dos amics afganesos i la vida a l'Afganistan des dels anys 70 fins al 2000 està tractada d'una manera genial. Una història humana que commou i que us recomano si no la heu llegit.

No he vist la pel·lícula THE KITE RUNNER de Marc Foster de l'any 2007, amb guió de David Benioff, música de Alberto Iglesias i fotografia de Robert Schaefer i que malauradament per les circumstàncies actuals del país s'ha hagut de rodar a la Xina.

Ara tinc ganes de llegir MIL SOLES ESPLÉNDIDOS del mateix autor. MARISA

LA TRESCA I LA VERDESCA- Sant Andreu

Surto d'aquesta selva amb la intenció d'anar a trescar per Sant Andreu. Vaig a agafar el tren a una estació diferent de l'habitual i em sembla mentida la de coses curioses que descobreixo a poques passes de casa. Oh quin gòtic tan modern, oh quina modernor tan gòtica. O potser seran noves senyals de trànsit. Em persegueixen els esgrafiats i les palmetes egípcies. Mai no m'havia adonat que n'hi haguéssin tantíssimes.
Surto per Pelai, agafo un cavall i, vaig fins a Sant Andreu. És l'hora de dinar i hi ha poca gent al carrer. És un moment que m'agrada molt. El sol és bo per a fer fotos i n omés llueix per a mi, les botigues són gairebé totes tancades i molesto poc als vianants aturant-me a cada moment. És terrible la quantitat d'andròmines que tapen la visibilitat del que vull fotografiar. Contenidors, sacs de runa, valles d'obres, i camionetes de repartiment d'alló més variades. Tot això és una dificultat afegida a la meva estatura encara que em consolo perquè les plantes baixes de les cases son tan horroroses sense excepció, que em limito a enfocar la càmera a partir del primer pis. És la única forma de fer fotos acceptables (que veureu si cliqueu sobre la foto de la selva).
Anava a la recerca d'una paret mitgera pintada amb cases. L'adreça era una incògnita perquè en tenia tres i contradictòries. Pensava preguntar. Xino-xano he començar a fer el carrer Gran on havia de trobar una casa amb els "retrats" de personatges il·lustres de Sant Andreu i en Dalí que s'hi va convertir des del moment que va donar diners per a la campanya de salvament de la Unió esportiva Sant Andreuenca. Tot el carrer és un mostrari arquitectònic. modernisme, anys 30, anys 40, actuals ... Quan més antics, en general, més macos (també molts molt degradats). Quina llàstima.
En una d'aquestes un paisatge d'edificis m'ha recordat les fotos que he vist d'aquella plaça i pensant que se'n devien haver inspirat, em giro i pataplaf, allí està. Amb una furgoneta enorme al davant. Prenc mides i em bellugo una mica per allí i tinc sort perquè no triga en marxar.
Després vaig a la recerca del carrer Sócrates on hi ha "la bomba d'en Prim" encastada en un edifici. Es una que no va explotar i ha quedat allí com a memòria de la Revolta de la Jamància (de significat evident) dels republicans progressistes contra la política de l'Estat Espanyol que era liberal. Es conta que en Prim, a punt d'entrar a S. Andreu i tement les conseqüències, va dir: o caixa de morts o faixa de General, expressió que encara està ben en ús encara que escurçada. En Prim va guanyar la faixa i la revolta encara s'espera. Segueixo veient cases i més cases, com veureu a les fotos i finalment giro cua, faig una pausa te, en estat de derrengament total, i una mica recuperada, torno a Barcelona.
Si,si, un cop sóc a la Plaça Urquinaona, ah aniré a a fer la foto de, després la d'alló altre i així he anat saltant de carrer en carrer i de casa en casa o de cosa en cosa fins a la Plaça Reial. Finalment, a Liceu he agafat el metro i després el tren per a poder arribar a casa més o menys en un estat acceptable. Aquestes fotos no us les poso perquè ja no tene res a veure amb la finalitat del dia. Soc una insensata, una vella insensata però com deia no sé qui, ja ens aturarem quan ens morim.

El 23 - F

Bien, pues ahí va mi versión de aquellos momentos.
Estábamos en mi estudio, como solíamos hacer cuando había sesión parlamentaria, escuchando por la radio. Encontrábamos interesantes, cosa que no ocurre ahora, los debates. Los dos eternos rivales: Fraga y Felipe González, utilizaban con gran soltura e inteligencia, textos extraídos de obras literarias o frases de grades escritores o políticos. Y cuál fue nuestra sorpresa, muy desagradable por descontado, cuando oímos aquello de “todo el mundo al suelo” de nuestras bocas salió “¡¡ja està, ja hi tornem!!”. De pronto el desánimo y la rabia se abatió sobre nosotros. Inmediatamente llamé a casa. Los niños tenían un profe de repaso que les daba clase, hablé con él explicándole lo sucedido en el congreso. Le pedí que no salieran a la calle de momento, y que yo llegaría lo más pronto posible. Después llamé a EADA dónde la Susi asistía a un curso de Contabilidad Analítica. Me dijeron que no podían interrumpir la clase. Dije que era urgente, se trataba de una excepción. La llamaron y se lo conté, le dije que estuviera a la expectativa y que si veía problemas a la calle que no se moviera. Cuando ella regresó a la clase explicó el asunto y nadie lo podía creer. Ella dijo que dejaba la clase y marchaba a casa. La clase se interrumpió y todos desalojaron la escuela. El resto imagino que como todo el mundo estuvimos pendientes toda la noche de cómo evolucionaban los acontecimientos. Con la rabia dentro por ver que podría volverse atrás y empezar de nuevo con los militares y los franquistas. Por suerte no ocurrió así. Hoy creo que el ejercito ya no es lo que era, por suerte para todos. Ahora el peligro está en el Tribunal Superior de Justicia y el Tribunal Constitucional y en una buena parte de jueces y abogados. Y Garzón pagará por ello. Y nosotros sufriremos las consecuencias si lo admitimos. Rafael. 23 febrero 2011.

Extra

No em resisteixo a enviar-vos un article del Víctor Amela sobre Gadafi. És la pura realitat.

EL MIRADOR

Víctor - M. Amela

La guillotina es ahora la televisión. Gadafi se ha expuesto ante una cámara, ha decidido salir por televisión: está muerto.

Gadafi, iracundo y descompuesto como un tertuliano encendido, ha certificado con esta aparición televisiva su defunción como líder de su país. Gadafi ha escrito su necrológica con una cámara de televisión. Ha expuesto su impotencia, ha difundido su pataleta de derrotado de televisor en televisor, para que lo sepa su pueblo y lo sepa el planeta. Se ha condenado. Quién de verdad manda, no sale en televisión. Y menos todavía llega al “set” de su defunción en un carrito de golf –en un “tiranomóvil”– tan lastimoso, y luego se aleja en el mismo patético vehículo, jaleado por cinco o seis mamporreros que corretean alrededor del trasto.

A los autócratas de antaño, cuando al pueblo se nos hinchaban los hartazgos, les rebanábamos el pescuezo en la guillotina. La guillotina, ahora, es la televisión, y resulta que la acciona el propio tirano, ¡chas!: ver a Gadafi reclamarse nieto de su abuelo camellero y airear su vocación de mártir, equivale a su autodegollamiento.

Si hablas de tu propia muerte en televisión, estás hablando ya como cadáver voluntario: te sientes ya fiambre. Gadafi ha elegido incluso mausoleo (aquella vieja residencia bombardeada por Reagan, que seguro repara cada año para mantener su aspecto), y no saldrá ya de estas ruinas: la televisión le ha clavado a ellas como una chincheta clava a una mariposa muerta en un corcho.

¿Quién querrá ponerse al lado de un muerto, más allá de algunos mercenarios sin escrúpulos, bien untados? ¿Qué sentirán los libios, maltratados y empobrecidos por la política autocrática del tirano, al ver aullar a su torturador en la pantalla? ¡Querrán perderle de vista más que nunca y cuánto antes, por supuesto!: querrán cambiar urgentemente de canal sociopolítico, de canal vital.

El pueblo libio ve a Gadafi por televisión con sus túnicas barrocas, sus pliegues exagerados, sus turbantes manieristas.., y seguro que se averguenza y desespera, porque es un pueblo que ya ha visto televisión, y que por eso quiere lo mismo que ve en la televisión que nosotros tenemos.

Y yo veo a un pueblo de jóvenes que se manifiestan en chándal, que visten a la occidental, y así voy entendiendo que su vocación no es –de entrada– la del extremismo islamista: a base de verlos rebelarse por televisión, entiendo que están hartos de imposiciones inhumanas, y que lo que quieren es libertad, bienestar, calidad de vida, sustento y diversión.

Y dejar de ser los callados comparsas de ese fantoche chillón y delirante de la tele.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Em sembla bé això d'explicar què feiem "aquell dia", trenta anys enrere, és un bon memento homo. Jo estava estudiant (la carrera que ja sabeu vaig començar quan ja tenia sis fills i set a l'acabar) i els nens jugaven segons la seva edat i condició. En Juli era a València a un congrés o fira de material escolar (ja era el President d'Abacus). Eren aquells moments de semi tranquil·litat que precedeixen l'hora de fer el sopar. De sobte, una amiga i companya de facultat em truca: corre, corre, posa la ràdio que hi ha un follón molt gran i bé etc... A la ràdio anaven repetint els primers moments solapant-ho amb les noves informacions. Donava la impressió de molt caos perquè els militars de fora no tenien contacte (o ho semblava) amb els de dins... Llavors en una seqüència confusa en Juli em truca des de València i m'explica que des de l'hotel veu el carrer desert i un tanc que avança, ai, ai, ai, que se'n va a l'estació a veure si pot agafar un tren. I acte seguit, em truca l'Anna Balletbó (aleshores cunyada meva) i em demana que me'n faci càrrec dels seus nens, que ella ja ha parlat amb el Rei i amb en Jordi Pujol però que no se sap com acabarà tot plegat. Varem anar a buscar els nens (no recordo qui va anar, devia ser l'Àfrica, o potser ja estava amb ells fent de cangur... mai me'n recordo de preguntar-li). I es va organitzar la gran juerga: matalassos a terra, sopars urbi et orbe, a dormir, trucades i en Juli que arriba. Uf! Erem tots junts, semblava que portes endins tot estava controlat i prou feina hi havia que els nens acabéssin la juerga i dormissin. L'endemà, ja a la feina va ser quan més conscient em faig fer de la que hagués pogut caure'ns a sobre. Però el pitjor ja havia passat. Fixeu-vos que sempre es parla de la memòria històrica i mai de l'impacte del present històric. Deu ser que els nostres ulls estan programats per veure-hi una mica de lluny.

23 DE FEBRER

Avui, que a la premsa escrita, a les ràdios, a les televisions i a les "xarxes sociales" tothom, més o menys anònim, dirà la seva, m'agradaria que nosaltres expliquèssim a on erem i què feiem i sobretot que varem fer aquell dia. Fa molts anys que ens coneixem però em sembla que mai n'hem parlat.

El 23 de febrer de 1981 en Joan (6 anys acabats de fer) i la Sílvia (7) anaven a l'escola Naski al peu de Collserola i jo anava fent una bona passejada - llavors ni em sentia que tenia cames - empenyent la cadireta de'n Lluís que tenia 9 mesos. A l'hora del "golpe" ja erem a casa, els nens suposo que feien els deures o jugaven. Jo plegava roba. Sempre dic que sóc de matins i que a partir de certa hora, només serveixo per enlllestir el sopar i màxim per a plegar roba, mai planxar a aquestes hores.

Una cosa que ja feia i continuo fent és escoltar la ràdio sempre que puc. Per tant aquella tarde, també ho feia. Seguia rutinariament les votacions i vaig sentir el ..."en estos momentos, unos guardias civiles entran en el Congreso." I el "al suelo todo el mundo". Perquè diguin el que diguin, les imatges no es van veure fins moltes hores més tard. Tot i que sempre he estat d'esquerres, mai m'he significat políticament i recordo haver-ho escoltat encuriosida i espectant ,però sense por. No em vaig plantejar què podia passar, la veritat. Tal vegada, els "arbres" digues-li les ocupacions pròpies d'una mare jove, no em deixàven veure el "bosc" ple de llops que ens envoltava.

Quan ja tenia els nens a dormir, varem engegar la tele i quan va sortir el rei, de matinada, em vaig anar a dormir. L'endemà ja vaig ser més conscient, potser és perquè tal com us he dit, necessito el sol per a viure.

Ara, actualment, no és que la "cosa" estigui per a tirar coets però....Virgencita que me quede como estoy.

Gràcia decideix

Per naps o per cols o les dues coses a la vegada, la plaça del Diamant cada cap de semana té festa, xerrades, jocs infantils, mítings, o merendoles. Des del balcó de casa, lloc visual privilegiat, veig, disfruto i pateixo tots els esdeveniments.

Dissabte 19, activitats infantils i culturals i dinar popular diu el programa . Vint taules en diversos llocs de Gràcia, inviten al vot anticipat. Davant del meu balcó potser la més visitada, motiu el bon lloc d’ubicació i sobretot un seguit d’actes infantils,música,conte contes, putxinel·lis, pallassos però sobretot un gran llit de goma, immens, on el nens si es treien les sabates podien saltar i enlairar-se segons la seva traça. Al migdia una gran graella per coure botifarres per donar vitamines als de les taules, voluntaris i familiars. L’olor entrava dins de casa tot recordant les carns a la brasa que fèiem a les Planes. Jo tenia un dinar més humil ja que encara arrossegava el virus que em va treure la gana. A les 5 canvi de decorat, cadires pels més grans i un seguit de lectures, patriòtiques, poètiques i… de tot; des de casa perdia les paraules, mentre el temps es posava rúfol i el fred va fer acabar aviat els parlaments.

Diumenge 20, plou i els voluntaris des de les vuit mirant el cel. Decideixen no muntar novament el llit elàstic i clar, la canalla brilla per la seva absència. Una mini tauleta la posen sota el balcó de casa, així no es mullen tant. L’entusiasme segueix per recollir vots, explicacions i pocs diuen que no. Altres veïns meus voten sense tenir idea del que els hi estan demanant, per més que ho expliquen,veuen la festa i ja els hi va bé que es mogui l’avorriment de cada dia. Algú idea portar uns termos amb xocolata calenta i coca. Té èxit pel fred i ve de gust. Si no votes també te’n donen.

Resultat, Gràcia ha superat els vots de la Barceloneta, la més nombrosa fins ara. La foto és la del programa dels dos dies, i el campanar el de la nova batejada Plaça de la Vila.

Com sempre teniu el balcó de casa meva a la vostra disposició “pa lo bueno i pa lo malo”

LA TRESCA I LA VERDESCA- Per les Corts

cliqueu la foto i després presentació de diapositives. Recordeu que podeu canviar la rapidesa del pas, a sota les fotos.

LA TRESCA I LA VERDESCA

• Sembla que estiguem immersos en la 2ª i 4ª simfonies Shubertianes. El panorama a la banda sud del Mediterrani és, si més no, preocupant. Per ells, en primer lloc i també per tots nosaltres que de retruc en patirem les conseqüències, no ho dubteu. Més immigració, problemes amb el petroli etc. No s'acaba d'entendre com és que la Unió Europea no diu res (com a tal). Què passa? És la prudència la millor arma? O ho és la covardia? No soc analista política, res més lluny de mi, però són simples preguntes a les que no hi trobo resposta.
• L'Hereu, no trobeu que està com inflat? Què lli deu passar? Ai mare, ara començarà de debò la campanya municipal (anava a escriure la batalla campal).
• Mira per on, el Marius Carol, opina que lel Govern de la Gene hauria de repartir pastilles contra el pessimisme. I de pas, instar als consellers a mirar endavant i deixar de plànyer's pel passat. Ja seria hora.
  
• És demencial això de la setmana blanca de les escoles. Ja és prou problemàtic l'ensenyament i la conjugació d'horaris dels pares com perquè s'organitzi un follon així. Potser és un homenatge al looping que si no recordo malament és un "arissar el ris" molt adient a la setmana blanca. No sé com ens ho feiem en el nostre temps. Segur que tots som uns tarats, plens de taules cantades, de reis gots, i de caps d'Andalusia i Galícia; al cap i a la fi res que no es trobi a Internet i que a nosaltres ens bloqueja l'enteniment i la memòria. Sort que encara ens resta la voluntat.
• Es torna a parlar aquests dies d'Humphrey Bogart a causa d'una biografia. Ahir per a recordar-lo vaig visionar Cayo Largo, de John Huston, bavejant al davant del meu televisor. No tan sols per ell sinó per la Lauren Bacall, el Lionel Barrymore, l' Edward G. Robinson i la Claire Trevor, en una "negra", negra, embolicada de tempesta tropical que es fa opressiva per moments i en la que tots els actors estan magnífics. I el guió també. O sigui una joia. Aquest cap de setmana me l'havia proposat de tranquitotal i m'he empassat, amén de la sosdita :Blanc, Roig i Blau, de Krzystof Kieslowski, Arcàdia de Costa Gavras i Angel face d'Otto Preminger. Mmmmm!
• Si voleu anar al cinema, avui a la FNAC de Diagonal mar les 18h Se escapó la surete,una peli de Jacqes Becker; Oficial y caballero a la FNAC diagonal i Dos de Pere Koniek a les 7 al triàngle. I també Sumas y restas de Víctor Gaviria, una sobre el narcotràfic a Colombia, a la Casa ÀSIA a les 19'30.
• a la tele LA clase a les 22 a la 2. Peli recomanable si no l'heu vista. És de ciència ficció escolar.
  
• Oh, oh, oh Falso culpable a la Filmo, a les 22h.
  
• Homenatge a José Manuel Blecua al Pati Manning a les 19
• Y con esto y un bizcocho, hasta mañana a las ocho.
  

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 85

ROBERT SCHUMANN

Amb unes pastilles de Fisherman’s Friend (les recomanades pels fumadors de pipa) a la butxaca per frenar la tos si tenia la gosadia de treure la seva sonoritat a l’Auditori, fet que no ha calgut, he escotat aquest mati el programa dedicat a Schumann. Programa que reflectia la música romàntica per antonomàsia. El romanticisme alemany sorgeix per oposar-se a la tradició clàssica que estava en declivi, la música esdevé sinònim de llibertat, ja que defensava la imaginació individual, incloent també allò fantàstic.

Robert Schumann neix el 1810 en el que actualment és la regió de Sajonia i mor als 46 anys desprès d’una malaltia mental que el porta al suïcidi, i tot que se’n surt físicament, ja no serà capaç d’escriure més música, mort en un sanatori el 1856, a la ciutat de Bonn, Alemanya.

Les dues simfonies d’avui, la 2ª i la 4ª tenen un latent rerefons obscur i tenebrós, que comuniquen el fet de viure en un estat d’eterna insatisfacció, les dues ens ensenyen el costat més fosc de la seva complexa personalitat. ( cal dir que la 1ª i 3º, són més lluminoses, positives i optimistes) però avui no eren les programades pel director de l’OBC Pablo González.

La 2ª comença amb un tema solemne exposat per trompes, trompetes i trombons, un tema que anuncia l’ombra de tristor i pessimisme que s’estén al llarg de tota la simfonia, la corda pren el relleu amb embranzida cap a un positivisme agitat i impulsiu.

La 4º d’entrada és un pèl més tosca, però ens permet descobrir, novament un món en que la natura és presentada de forma deslligada i fantasiosa, un món més propi del somni i de la nit que del dia; s’hi poden trobar paisatges de la Selva Negre i clars lluminosos que anuncien les flautes i els clarinets, típic d’altres compositors romàntics.

Schumann encara que d’entrada sembli difícil d’escoltar, diuen els entesos que cal un esforç de concentració, per tal d’anar descobrint, el que fa que, com més s’escolti mes atractiva sigui la seva música. Jo estic a les beceroles d’entendre-la.

Fotografia de Schumann i de l'orquestra OBC al complet; avui ha actuat amb. menys músics, tal com correspont a música romàntica

LA TRESCA I LA VERDESCA

Avui he començat però no he pogut acabar perquè tenia classe amb la Meri, però he après una cosa molt xula que us trobareu un dia de la setmana que ve en un Tresquejant i verdejant. Al clicar la imatge, us sortiran les fotos, com sempre però ara serà una presentació de fotos o sigui que aniran passant per elles soletes i en gros. A la barra de sota us sortirà l'opció per poder-les passar més de pressa o més a poc a poc. Ara encara no n'hi ha cap de preparada. Tingueu paciència i ja us avisaré. Espero saber-ho fer que una cosa és aprendre-ho amb la mestra al costat i una altra és trobar-me sola davant dels elements que, a vegades, es tornen mar procelós. El meu pare de jove, tenia un amic, el Faustino Palouzie que a casa seva feien els mapes de la seva i nostra infància. Un dia d'aniverssari li va enviar un dels Efectos naturales on sortien la tempesta, el llamp i el llampec, un volcà, la pluja, un terratrémol etc amb una nota que deia: t'imasgines que tot això ocorregués al mateix temps? Amb aquestes coses tan sofistiqués que m'ensenya la Meri, a vegades, al començament, tinc aquesta mateixa impressió. Després ve la bonança, gràcies a Déu.

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 84

LIRE ORGANIZZATE

Sembla que el virus ha decidit finalment marxar del meu cos, deixant això sí un reguitzell de tos intermitent; però avui ja em trobo amb ànims d’obrir el Bloc per escriure. Com que temes nous no n’he viscut des del llit, he pensat comentar-vos un instrument antic de música. L’he triat perquè n’existeixen pocs al món i quasi tots en museus de música.

En italià s’anomena lyra organizzata, en francès vielle organisée i va ser en aquests país que va néixer a mitjans del segle XVIII, on Francois Bedos de Celles, París, 1778 en el llibre L’Art du facteur d’orgues, descriu l’instrument, la seva construcció i el dibuix de l’interior. Està compost com una viola amb caixa harmònica, un òrgan portàtil amb dues files de tubs en forma de flauta, un manubri, una manxa i un teclat. Va desaparèixer en poc temps, possiblement degut a la seva complexitat mecànica i d’afinat.

El del dibuix està exposat en el Musikinstrument-Museum de Berlin. Expliquen que Haydn el va tocar, ja que el 1786, va escriure set nocturns i cinc concerts per dos “lira orgaxizzate” a petició de Ferran IV de Nàpols, molt afeccionat a tocar aquests instrument.

En el proper viatge a Berlin podeu incloure la visita al Museu i veure’l amb tota la seva bellesa.

LA TRESCA I LA VERDESCA- Parc de l'Estació del Nord

En aquesta botiga de Sarrià podria trobar tot allò que es necessita per anar d'expedició: unes olleres, cantimplora, gorra de bany, un plumero etc. però passo de llarg i em dirigeixo al tren de Sarrià per anar cap a Catalunya , Pl. Universitat i Arc de triomf, ja ho veureu a les fotos que trobareu clicant aquesta primera. El destí és el parc de l'Estació del Nord.
Alli m'hi esperen tres monumentals escultures de l'artista nord- americana Beverly Pepper. Millor dit, és un gran conjunt que pràcticamnt omple tot el parc. Estan fetes en un trencadís de grans peces ceràmiques de gres esmaltat. Els títols de les escultures son molt adeqüats: Sol i ombra, Cel caigut i Espiral arbrada. Aquesta tècnica del trencadís li ha permès fer unes formes sinuoses que pugen i baixen suaument, volten, s'allarguen, abracen els espais de gespa o arbres... És un bon model d'art-natura o sigui un art que es conjuga amb la natura i una vegetació posada al servei de l'art com a complement. Es va fer l'any 1988 i si encara no la coneixeu ja hi esteu anant aquest mateix cap de setmana. Val la pena. és un lloc molt suggerent on imagines que es pot escriure, xerrar amb amics o descansar amb naturalitat.
D'allí cap a la Universitat Pompeu Fabra, un passeig curt, per veure l'Espai de Reflexió que sabia decorat per l'Antoni Tàpies. Crec que allí no reflexiona ningú perquè ha estat una mica xou de controls i permisos però finalment he pogut penetrar en el Sancta Santorum i veure l'obra de Tàpies. L'espai, absolutament despullat té com a única decoració la pintura que cobreix tot el fons. Seria un bon lloc però només té unes cadires de boga (penjades a la paret) i és molt claustrofòbic. M'ha dit el segurata que m'ha acompanyat que només es visita de tant en tant per algún grup. No ,si ja es veu que la reflexió no és el fort dels estudiants!
Després de dinar al sol -oh dioses i som al febrer- segueixo passejada cap al Parc de la Ciutadella i per allí dins una estoneta trescant i verdejant. Ja ho veieu per les fotos. En el vostre honor comentaré per sobre l'escultura del Passeig Picasso feta per Tàpies: Homenatge a Picasso. Sempre m'ha agradat molt perquè la trobo molt suggerent i sobretot perquè m'agrada i punt (clàssics, mutis i a la gàbia). L'enorme cub de vidre conté una sèrie de mobles de saló modernista, caiguts i esventrats per unes barres metàl·liques. Tot plegat expressa la confrontació de l'art amb la societat burgesa, conformista i immobilista que constreny i ofega (d'aquí el tancament i l'aigua) i la degradadó que el temps produeix sobre les coses. A dins unes frases de Picasso. La més coneguda: un quadre no és per decorar un saló sinó que és una arma d'atac i defensa contra l'enemic.
I cap a casa, Passeig de Colom, i Rambla amunt, amb alguna petita marrada per aprofitar que passo per allí a prop i fer fotos. Però ja no és important o en tot cas, alguna la comentaré un altre dia.

Tresca i verdesca

ohhhh!, versió pel davant i pel darrera

• Obro el diari i, a banda dels espeternecs del Berlusconi que em deixen freda, el primer que trobo és la notícia que a Egipte, la Constitució serà reformada en deu dies. D'això se'n diu eficiència? o precipitació? És una mica suspecte i em fa pensar que els "xurros"m'agraden però per berenar.
• Però, no ens enganyem, els països, cada país o sigui les persones, se senten íntimament afectades amb coses com ara que s'ha robat el manneken pis d'un poble belga, considerat el més vell de tots. La veritat, sona com l'alliberament dels enanitus de jardí que, no és broma, tenen un col·lerctiu molt ben organitzar per perpetrar-ho.
• No és moment per a despeses supèrflues, sinó suggeriria al PSC una campanya de venda de paraïgues amb les seves sigles. Haurien de ser grossos per aguantar la pedregada i els xàfecs i tot i així...
• Sort que els publicitaris de la colla ja estan jubilats perquè m'alegra molt saber que només en publicitat institucional, la Gene pensa estalviar-se 30 milions. I l'Ajuntament? Espero que després de les eleccions facin tres quarts del mateix. Em fa una ràbia cada cop que a la bústia trobo un fulletó, revista etc... que un dia destrossaré la paperera!
• C....ns, : Camps se sent el candidat més recolzat de la democràcia. M'agradaria tenir, com l'escenari dels Goya, la trapa de fer desaparèixer el dimoni dels pastorets. Allà sota hi hauria una "gernació" de persones(?) , candidats a (?) o altres, que faria por. Ara que quan són a fora també en fan de por.
• Torna al setembre. És com allò del vuelva usted mañana, però en versió educativa. Doncs sí, que tornin al setembre i és més, que no puguin beneficiar-se de cap rebaixa en les matrícules (ara són tots ) aquells universitaris que suspenguin. Si han de pagar el cost total veurem qui suspèn. Almenys que no ho facin alegrement. El respecte comença pel convenciment i l'actitud de qui ha de ser respectat. Res no és gratuït (només l'amor de mare).
• Avui hi ha oferta cinèfila. A banda de les pelis de cartellera a les 19h a l'Ateneu, Déjame entrar. Buenas noches y buena suerte (Good night, good lake) al Cercle Artístic a les 19'30 , Estrellas que alcanzar de Mikel Rueda dintre del cicle de cinema del País Basc, a l'Euskal Etxea a la Placeta Montcada a les 20h. Ah i a les 22h a la TV2 La tentacion vive arriba, del mestre indiscutible de la comèdia Willy Wilder.
• Al Palau Moja una expo sobre l'art actual. Classics, aneu-hi. Aprendreu alguna cosa i veure algun trosset del sosdit palau sempre és grat. (Si no hi heu estat mai podeu escaquejar-vos de la vigilància, agafar l'ascensor al final del pati i sortir al primer pis fent-vos els despistats).
  

LA TRESCA I LA VERDESCA

Molts pensaments per als que no hi vau ser

• No us descobriré ara les meravelles del Museu de Montserrat, de sobres conegudes. Dir-vos només que ahir les varem poder "refrescar"i complementar amb la interessant exposició sobre l'obra de Ricard Giralt Miracle que ja va comentar la Maria Teresa fent-nos-la de visita indispensable. És una part de la nostra cultura i del nostre temps perdut que amb molt de goig varem retrobar i valorar. Vam trobar molta boira i temps fred però l'exterior no té res a veure amb les impressions interiors. Es veu que les varem saber comunicar perquè a la tarda ja es podia veure la plana amb grans taques de sol i un magnífic panorama. Quina llàstima que, per diverses circumstàncies no hi poguessiu ser totss Ja en farem d'altres.

• A Egipte, ara ve l'hora de la veritat. Un cop passada l'eufòria molt justificada de constatar la força del poble unit, les necessàries reformes socials es veuen en la seva autèntica distància. Entre tant, el turisme, un dels motors de l'economia del país, segueix en stand by. Inch Alah tot es resitueixi ràpidament!

• Maror a Ensenyament. Em sembla bé que es qüestioni tot allò que ha dut a l'actual fangueig. Pot costar però segurament, si es fa bé (that is the question) l'ensenyament pot sortir-ne reforçat. Fa massa anys que anava de baixada i semblava inaturable. Això del fangueig ve a tomb per allò dels "polvos i els lodos". A veure si podem, entre tots, assentar una mica el terreny. És molt el que ens hi va, sinó directament, pels nostres.

• Deu ser importantíssim, no ho dubto, però aquest Big congrés de mòbils, ni m'hi va ni m'hi ve.

• El germanet del Dràcula dirigirà el Servei Meteorològic de Catalunya. Preparem-nos per les tempestes que s'aviccinen.

• Abans de gastar els diners públics remodelant el Passeig de Gràcia es podria començar per fer complir les ordenances (hi son?) a les motos i camionetes aparcades. És legítim voler una correspondència entre les luxoses botigues i les aceres corresponents però potser les mateixes botigues hi podrien fer alguna cosa. O no. Jo no ho sé però recordo els temps en que per l'acera del davant de la casa es veia qui en tenia cura i qui era un deixat.

• L'Ignasi Viladevall, el comentarista-poeta de jardineria de LaVanguàrdia, fa avui un encès elogi d'una planta, la ligulària com a barem de la pol·lució ciutadana. I entre moltes coses interessants acaba l'article dient: mentre l'aire no sigui inofensiu, la salut pública serà una paraula sense sentit. Doncs sí. Un més.

• Naturalment he de felicitar, ens hem de felicitar, per a ser més precisos, pels èxits de Pa Negre. Sortosament l'Agustí Villaronga, en la seva al·locució al rebre el Goya, va regraciar l'Emili Teixidor que és el pare de la criatura. Ha semblat durant molt de temps, que no hi fos; ningú no en parlava. Es de bien nacidos, ser agradecidos. (Hi deu haver una correspondència en català però ara no hi caic) Val a dir que s'han venut més de 100.000 exemplars de la novel·la, xifra astronòmica Me n'alegro molt de tot plegat. No deixa de ser un punt del mapa, Catalunya, que es fa una mica més visible.

LA TRESCA I LA VERDESCA- Parc de Monteroles

clicant aquesta foto us sortiran la resta de fotos fetes.

Trescant i verdejant 7

Al Parc de Monteroles

La primavera intenta tímidament entrar a les nostres vides però el fred li barra el pas. Entro al Parc de Monteroles amb aquesta sensació. Parc oblidat per molt de temps. Seguint camins que el solquen en totes direccions em vaig enfilant fins a l'alçada dels terrrats de les cases que l'envolten. De tant en tant un espai amb una parella, amiga de gos, que confraternitza, banquets de pedra o fusta i uns que, de cara al sol, fan tai-chi entotsolats. I al fons la fressa dels nens d'una escola propera. Uns gossos borden fent-se eco i una papallona em passa frec a frec. Tots els passejos tenen un caminet d'aigua que els ressegueix i per sota els viburns, les murtes i els llentiscles treuen el nas les esparragueres a punt de deixar anar els seus espàrrecs. Entre les heures, branques de pi trencades, palmeres que intenten fer-se grans... Xiprers, llorers, alzines, roures, garrofers, pins, un pebrer i un lledoner ben despullats, oliveres, romaní, sàlvia, margalló i lavanda... De cop l'olor penetrant i agre d'un ametller florit que em dona la mesura que la primavera és encara un engany o una promesa. Les flors comencen a estar pansides i els abellots fan Festa Major. De mica em mica quedo tacada de blanc-rosat.

Un verderol em visita i un tudó deixa anar el seu crit gutural que aquí no em sembla tan estúpid com a Saifores. Un estol de cotorres boges passa rabent però el seu feu són els jardins de l'institut on van niuar ja fa molts anys. També un parell de merles em conten les seves facècies, altives com si fossin les més aristocràtiques del lloc.

Tan sols els camins ben arreglats i les andròmines dels jocs, fan parc d'un tros de terra nostra, un espai mediterrani. És l'hora dels gossos de pis. No encara la dels nadons de cotxet i sud-americana. A la banda del sol, llençols estesos i plantes en els balcons del voltant.

Un parc és la prova que encara podem trobar l'equilibri anímic en un petit espai que ens retorni al nostre vertader mitjà.

Tresca i verdesca

• Ara que hi ha un canal només d'esports, desapareixerà la invasió en els altres canals?

• Quina llàstima, ara que estem (gairebé tots), jubilats, va el Banc d'Espanya i diu que pels auments de salaris es tingui en compte la productivitat. Donada la nostra proverbial empenta ens haguessim forrat!

• La vida és jun vaivé. Tornen els exàmens de setembre. Preparam-nos a les recuperacions estivals dels nostres néts. Horror. Esperem que siguin tots molts estudiosos. Jo, francament ja en tenia prou amb el repàs de les taules.

• Veig que a Egipte no els acaben de convèncer. menys mal perquè ja em veia a venir que la cosa es dil·luia sense remei. Em sap molt de greu pels que viuen del turisme (més d'un 80%, crec) i que volen que tot es normalitzi ràpidament però ja han arribat massa lluny i cal mantenir el pols. No sé perquè aquest tema em té molt amoïnada aquests dies. Qualsevol diria que m'hi va res. La manca de lider evident em neguiteja. Però els mitjans digitals estan que treuen fum.
  

• Des del centre del país se'ns vol fer creure que Catalunya demana l'oro i el moro quan l'únic que es vol, si no m'equivoco, és que es compleixin simplement les lleis i els pactes. El pragmatisme català ens fa dir allò de fets i no paraules que és ben diferent de donde dije digo digo Diego. O sigui que no ens vulguin fer beure a galet.

• En un raconet del diari trobo que la Comunitat de Madrid deu a l'Ajuntament de la capital 416.451 € en multes de cotxes oficials. Què fan per arribar a tal extrem? Potser mentre esperen juguen a "autos de xoc" o fan carreres suicides per la Castellana. Tampoc no paga l'IBI del edificis autonòmics ni el dels pisos de l'Ivima (?).

• 75 anys del Monopoly. Sembla que sigui una notícia trascendental. És un joc horrendo que ha contribuit, al respecte pel poder i els diners. Un joc idiota

• És possible que una vacuna contra la grip indueixi narcolèpsia. Només ens faltaruia això. Sort que aquest any no m'he vacunat. Entre les obres dels meus veíns, les activitats socials i les meves trescades no tindría temps per a res més. Allò de ja dormirem quan siguem morts.

• Hereu i Puig es conjuren per a una millor seguretat ciutadana. Horrendo contubernio del que res de bo no pot sortir. Dràcula i l'oca Paca (no la busqueu, me l'acabo d'inventar).
  

• I en la compra de l'Arnau, absolutament degradat després d'anys d'anunciar-la ? No hi ha hagut cap intent de devaluació? Jo, la veritat és que amb els anys m'he tornat molt mal pensada.

• Obama, s'acosta a la "perfecció", diu una notícia : no fuma. Jo tampoc.

• El quadre de Picasso : La lectura, s'ha subhastat i venut per 27'7 milions d'euros. Crec sincerament, que almenys moralment me'n toquen pel cap baix uns dos mil.

• Ja es projecta Leche, una altra pel·lícula de la trilogia de La miel que tant ens va agradar.

Trescant i verdejant 6- Can Mestre

clicar a la foto i sortirà el reportatge fotogràfic

Ahir, després de Saifo vaig anar a l’antiga casa Mestre, a l’Avinguda de Vallvidrera. Ben decidida vaig agafar l’avinguda que hi du i que té l’esplèndid teló de fons de la façana principal. Em vaig passejar a gust pels magnífics jardins fent fotografies. Llavors vaig sentir veus d’una dona que parlava amb un jardiner. Li vaig demanar permís per anar a la banda del darrera i vaig tenir la sort que em deixessin entrar perquè estaven instal·lant l’aire condicionat. Sinó és tancat i amb gossos. Em vaig enfilar per tot arreu i res no vaig deixar d’escrutar atenta i evocadora. Que bé es vivia abans! Em feia molta gràcia imaginar els meus jugant al volant, banyant-se a la bassa ara buida, berenant sota l’emparrat...

Ara, aquesta finca és propietat de la Universitat de Barcelona . El Dr. Agustí Pedro Pons la va comprar i al morir la va llegar. Per dins està completament reformada i modernitzada. Quan van fer la reforma, el mateix constructor va “restaurar”· els esgrafiats. És una restauració fatal, hi manquen moltes parts del dibuix i es veu clarament que ho va fer algú amb més voluntat que disposició. De lluny fa patxoca però si te la mires d’a prop hi veus les falles garrafals. He estat buscant el meu treball de quan estudiava i no l’he trobat. Sóc capaç d’haver-lo llençat en un atac de tonteria. M’hagués agradat molt poder comparar els dibuixos que, encara que fotografiats amb una maquineta gairebé de joguina, es veien bé.

Aneu-hi un dia, el lloc és encantador. Inclús té un petit laberint.

JULES VERNE

Avui, aniversari del naixement d'en Jules Verne, el Google li dedica l'entrada amb una visió del fons marí des del Nautilus. Tots nosaltres hem crescut llegint els seus llibres. Un dels grans!!!

I al comentari de Confucio, jo afegiria: I un cor ple d'amics.

Ja s'ha acabat la setmana negra. No deixa de ser un descans perquè podré tornat a disposar del meu temps. Dels actes als quals vaig assistir el que més em va agradar va ser el col·loqui amb Dani el Rojo, un gangster de Barcelona. Bé, podriem dir un ex gangster perquè ara està "rehabilitat". Un tipus realment curiós, molt extrovertit i divertit que havia caigut en la droga i que per poder comprar-ne es va dedicar a assaltar bancs com aquell que va al despatx a fer negocis. Ara s'ha publicat un llibre de les seves memòries escrit per Lluc Oliveres.
També va estar molt bé el dia en que es va simular un atracament i llavors, amb el que tots haviem vist en directe i el testimoni d'una noia del públic es va fer el retrat robot del sospitós. El dubuix es feia en una altra sala i en una pantalla s'anava veient com es corretgia i transformava segons el que indicava la noia. Entre tant uns membres de la policía científica anaven explicant els diferents mitjans que utilitzen com a eines d'ajuda.

Ahir, amb els follons d'últimas hora i distribucions rares dels cotxes, em vaig descuidar a Saifo el cistell on duia des del telèfon mòbil fins el bistec que m'havia de menjar. O sigui que ara me n'hi vaig perquè no tinc cap ganes d'arribar la pròxima setmana i pensar-me, per l'olor, que s'ha comés un assassinat allí (en realitat el que no puc aguantar és quedar-me sense els llibres, dos, que estic llegint). Per això, per avui poca cosa.
Ah, sí, dilluns que ve, en principi pujaré a Montserrat a veure, finalment, l'exposició del Giralt-Miracle. Si algú s'hi apunta serà benvingut.

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 82

RICARD GIRALT MIRACLE

Dedicat a la Mª Dolors

No et diré res que tu no sàpigues, però val la pena pujar a Montserrat per veure l’exposició. Comissari Àlex Mitrani. Al entrar a la sala et trobes amb un vídeo del 1933 on Josep Mª Espinàs li fa una entrevista en profunditat, donant-li peu a que ell expliqui la seva obra d’una manera molt didàctica. Al costat una fotografia feta per Català Roca sobre un retrat dibuixat pel mateix Ricard Giralt.

El tema és “ Imaginar amb la lletra, parlar amb la imatge” ja està tot dit, sols queda entrar i mirar, una fruïció per la vista. Comentar-te dos escrits, un de Alexandre Cirici: “ amb ell cloïa l’era dels dibuixants i inaugurava la dels grafistes”, altre diu: “ El llenguatge constituït en el diàleg entre la lletra i la imatge destaca per la seva bellesa i eficàcia”.

Com que sé que el veuràs no et dono cap més pista, ja les descobriràs... si hi vas sola i puc , no em faria res repetir la visita. És possible que interessi al Rafel i al Marçal, encara que dono per segur que ho tenen tot vist en calidoscopis, cartells, portades, llibres i un llarg etc. La gràcia de l’exposició que ha revisat el seu fill Daniel, és que es mostra junta molta part de la seva obra.

tresquejant i verdejant 5

Si voleu veure més fotos cliqueu a sobre la imatge (és una prova, un altra dia en posaré més)

Començo el periple d’avui contemplant un gínjol en la Plaça del Teatre (plantat per commemorar que en les reformes del barri va desaparèixer el carrer del gínjol) i cercant informació que resulta equivocada, sobre una suposada escultura d’Antonio López. És el que té que donin informació sense comprovar les coses personalment. Resulta que és un relleu sobre Pompeu Fabra i està fet per un escultor que es diu Francisco Lopez (Madrid 1930). No té cap interès particular.

Des dels fanals de la Plaça Reial, dibuixats per en Gaudí vaig pentinant el barri i observant cases, botigues, detalls i constatant l’enorme diferència entre un grafitti i milers de tags sobreposats que embruten qualsevol espai, racó, paret o arc sense el més mínim respecte per la seva vàlua, encara que aquests sigui tan sols la de ser testimoni del temps que passa.

En la cantonada del c. Escudellers amb la Pl Orwell una magnífica mostra de casa esgrafiada. Segueixo passejant pel barri en direcció a la Plaça de S. Jaume on m’espera uns insòlita reunió de personatges sortits del túnel del temps. Són els de la pel·lícula sobre la proclamació de la República Catalana que s’està rodant aquests dies.

Salto el riu de la Via Laietana i m’endinso per S. Pere més baix per veure la casa dels cortinatges, un esgrafiat molt perdut, pujo per Pilar i una altra casa esgrafiada i finalment tres més en el carrer de S. Pere més alt. Dino amb la Casa dels velers o del Gremi Major de la Seda al meu davant, que em reconforta perquè recordo diverses restauracions i mostra un grau acceptable de conservació.

Finalment me’n vaig al cinema i a la sortida una memorable xerrada d’un ex delinqüent, Dani el Rojo, a la Capella, dins de la Setmana Negra de Barcelona.