De retorn a casa, em dedico a
recordar els dies de viatge per terres de Zamora i, a recopilar les fotografies.
Fred i petites estones de pluja
ens han acompanyat cada dia, són terres molt al nord i a la tardor comencen les
gelades i nevades.
No coneixia Zamora i m’ha
agradat; majestuosa al peu del Duero i en plena ruta de la Plata. La seva importància
medieval ha deixat petjada a les seves muralles, palaus i esglésies.
En dies següents hem visitat
Benavente, Toro, Salamanca i Ledesma.
El millor record m’ha quedat de la
Puebla de Sanabria, ubicada a la comarca de Sanabria al nord oest de la província.
Patrimoni monumental, paisatgístic i mediambiental, és el centre dels principals serveis
comarcals. D’allí surt una carretera, que sempre amunt, et porta al llac de
Sanabria dins l’espai del Parc Natural protegit, amb un ús equilibrat i
sostenible de recursos. El Parc va ser creat el 1978 amb l’objectiu de
preservar la morfologia que esculpiren en les seves roques els glaciars quaternaris.
La puresa de les aigües, la riquesa de la flora i la diversitat de la fauna, molt rica en amfibis. L’extensió actual
és de 22.365 ha. que corresponen, en la seva major part, a àrees de mitjana i
alta muntanya de les serres Segundera i Cabrera.
El llac és bressol de llegendes i
origen de relats universals que passen de generació en generació.
Ens fa de guia una noia jove
nascuda a Sanabria, geòloga, va estudiar
a Salamanca i ara ha retornat al poble, al revés ens diu, del que ha fet la majoria
de jovent que s´ha instal·lat a Madrid. Ella ha optat per aquesta feina, per estimació al lloc on va néixer, pel record
de la seva família, i per informar a tothom qui s’acosti al parc amb gran
professionalitat. Casada amb un xicot de Navarra, té dos fills petits.
Ens explica la duresa extrema del
viure dels seus avis i de la gent d’aquella generació. Que només aconseguia sobreviure ajudant-se els uns als
altres ,altrament una família, per si sola, dada la pobresa del moment no
hauria pogut reeixir. M’impressionà tot, les fotografies que ens mostrà. Els atuells
que s’intercanviaven. Les cases que s’unien per uns corredors amb balconades
per tal d’apaivagar el fred intens i no haver de sortir al defora
Més ja cap els nostres dies ens
comenta el desastre de la ruptura de la presa de Vera de Tera a Ribadelago, ocorreguda el 9
de gener de 1959, on van morir 144 persones , ocasionada per un seguit de coses malt fetes des de materials dolents, a la pressa per la inauguració de la presa . Les fotos em
recorden el seguiment que feren els diaris
de Barcelona.
La visió del llac es impactant,
aigua dolça i sense cap impuresa. Un catamarà, l’Hèlios Sanabria, el creua de banda a banda. No tenim temps per
fer una passejada, a més queia aigua neu,
el record que em deixa és el més bonic del viatge. Sembla que la glaciació va
acabar fa 12.000 anys i la llengua glaciar al retirar-se va deixar-hi al
descobert amplis i profunds valls de roques a borregades, i morrenes, que son
els sediments que arrossega al llarg de tota la conca.
La visita s’allarga encara una
bona estona. Un xic mullats i enfredorits, retornem amb el bus cap el poble i,
allí en un bar ens refem bevent un vi de la terra i un petit assortit de tapes.
 |
| Plaça Major, Puebla de Sanabria |
