LA TRESCA I LA VERDESCA

LA TRESCA I LA VERDESCA

Avui em sento una mica esperançada.  Sembla que majoritàriament hem après que la única manera de tirar endavant és fer-ho junts; o almenys en companyia. Sí, ja sé que no està tot guanyat ni a tot arreu i que el camí és llarg, però el que més m'agrada dels resultats és que malgrat l'enorme soroll mediàtic que  hem patit i que semblava que ens ofegaria, la gent d'aquí no s'ha deixat enganyar i ha reflexionat per compte propi. Potser és l'esperit Merlí que arrasa. També sé que el que jo veig blanc un altre ho pot interpretar com a negre o gris. Mai com en una situació política els colors es tornen una qüestió tan relativa. Bé, com diu el poeta Joan Maragall a propòsit de l'ametller florit: no ets encara el millor temps però en tens tota l'alegria. Pot ser em deixo portar pel meu optimisme inveterat (cada cop però més a la baixa) o és l'esperit nadalenc que ens envaeix aquests dies. 

L'arpa i les seves vibracions, 405

Monument a Sibelius Park Helsinki

Desprès d'una pausa musical voluntària, retorno al cicle de l'Auditori amb un bon repertori que commemora els 150 anys  del naixement de Jan Sibelius.

S'inicia el concert amb una peça de 10 minuts, que va consagrar a Sibelius com a símbol nacional, FINLÀNDIA, escrita el 1899 en un moment en què la repressió russa contra el nacionalisme finlandès tornava a ser intensa. L'èxit va ser aclaparador, tant, que des de la seva estrena el 4 de novembre d'aquell any, la partitura va ser considerada l'himne oficiós finlandès.El seu caràcter exultant i la qualitat emotiva del tema, fan que, encara avui, sigui una de les obres més populars del mestre. El cor masculí li dóna força i emoció amb les seves esplèndides veus.       

Director, cantants , Cor masculi i orquestra

Tot seguit, sense descans, ens han ofert  el poema èpic finlandès KALEVALA, que té més de 20.000 versos, ple de personatges estrambòtics, de situacions increïbles i de paratges insòlits. Un dels seus protagonistes és el jove Kullervo, qui, desprès de passar totes les desventures imaginables: quedar orfe, viure com esclau, fugir i venjar-se, seduir a la seva germana, acaba travessat per la seva pròpia espasa.

A partir d'aquest antiheroi, Sibelius basteix una obra simfonicocoral impressionant, grandiosa, única. Un poema simfònic per a soprano, baríton, cor masculí i orquestra. Tots aquests protagonistes ens han recordat avui la terra  Escandinava, ja que, tant el director, com els cantants i el components del cor són nascuts a Finlàndia.

El Cor Acadèmic Masculí d'Hèlsinki, ha estat el gran protagonista; setanta dos cantaires amb veus molt treballades, han complet l'espai de l'Auditori amb els versos de KALEVALA. Fundat l'any 1949 amb el nom de TEI KYL, pertany a la Universitat d'Hèlsinki. Ha actuat arreu del món i avui, ho ha fet al nostre país per primera vegada.

Director de l'orquestra, Ari Railainen, mezzosoprano Tuija Knihtila, i Juha Uusitalo baríton- baix.

Kullervo és l'expressió del desig de Sibelius d'escriure una música específicament finlandesa  A través de la música, el compositor evoca la història de l'antiheroi amb episodis de violència i fatalitat, i tot amb una reeixida sonoritat, gràcies a unes melodies que, traspuen l'esperit del cant popular. La partitura dura 72 minuts.

El programa de mà ens va oferir la traducció dels versos originaris en finlandès al català. Copio per la seva bellesa el primer i el darrer, si us enganxen podeu trobar a Internet tot el poema.

                                                       Kullervo, fill de Kalervo,

de formoses calces blaves, descendent d'Aijö,

de rossa cabellera enlluernadora

 i calçat del cuir més fi,

es posà en camí per pagar el tribut,

a portar el gra degut en pagament per la terra.

a la terra enfonsà l'empunyadura,

al bruguerar enterrà la guarda,

al punta dirigí al seu pit

i sobre l'esmolada fulla es llançà.

Així trobà la mort tan desitjada

i sa pròpia fi llaurà.

Vet aquí el final del jove,

Kullervo, l'heroi, així morí,

A un home de tanta vàlua

sembant final el destí oferí.

Solució a l'enigma

Efectivament, Maria Teresa, ho has encertat. Encara que el llibre era Els altres catalans però dono per bona la resposta ja que malgrat tot l'anomenes. I sí, efectivament és molt lluny, però tot és tan lluny que sembla impossible. En Juli, que era amic del paco Candel per la seva vinculació a Can Tunis on va fer classes al barracó durant molt temps, és a la dedicatòria del llibre.

L'ENIGMA DE LA TRESCA

 No és aquesta. (El que avisa no es traidor)

Quan els Jocs Olímpics, Barcelona es va omplir d'escultures. Una d'elles es diu Júlia i també el nom d'un conegudíssim llibre sobre els immigrants que van venir a viure a Catalunya. Com es diu aquest llibre i de qui és l'escultura? I posats a fer, on està ?
                                     ****************************

De pas us faig saber que, si bé les feinades de buidatge de pisos i locals a que ens dediquem (sobretot la Meri) aquests últims temps van bé, ahir hi va haver una inundació al local-magatzem. El que faltava! Ens va aigualir l'alegria d'haver deixat ja un altre dels pisos (ja van dos i un local) i si veiéssiu l'inundat us farieu creus que tanta acumulació de paperassa sigui possible.

DIBUJOS ANIMADOS

GUSTAF TENGGREN

(I)

         Este año se cumple el 75 aniversario del estreno de la película “Pinocho” de Walt Disney.

         Y este va a ser, un pequeño homenaje a esta pequeña obra de arte del cine de animación.

         Desde la primera imagen, Pepito Grillo comenzaba a relatarnos la historia de Pinocho, desde lo alto de un grueso libro.

Arriba, imagen dibujada por Gustaf Tenggren que describe el ambiente que debe tener la escena (objetos, época,…).

 

Fotograma del inicio de la película, en lo alto, Pepito Grillo.

              Y a partir de ahí, se sucedían los fotogramas del film, con las aventuras y desventuras del simpático y travieso buratino, que tan buen recuerdo nos dejó, a pesar de no respetar el relato que escribió Carlo Collodi, su verdadero autor (bueno será recordar con una pequeña muestra cómo empieza realmente el Pinocchio de Collodi:

          “C’era una volta …

     — Un re! ­­­— diranno súbito i miei piccoli lettori.

—  No, ragazzi, avete sbagliatto. C’era una volta un pezzo di legno)”.

         Pinocho ha sido ilustrado por un sin fin de dibujantes, a cuál mejor, de todos los países, durante todos estos años transcurridos. Pero hoy me voy a centrar en uno en concreto. El que hizo posible el Pinocho, tal y cómo lo conocemos, bajo la marca Disney.

 

     Bocetos del estudio del personaje de Pinocho realizados por Tenggren.

 

Model chit definitivo, utilizado por el equipo de dibujantes del film, basado en

los diseños de Gustaf Tenggren.

Pinocho, se hizo realidad gracias al trabajo realizado, entre otros, pero principalmente, por Gustaf Tenggren, que fue bocetista, key sketches y concept art and caracters (dicho en otras palabras, es el que plantea y diseña cada escena, que ofrece soluciones gráficas para cada situación, el que define como han de ser los personajes y el ambiente que ha de tener cada momento el film).      

         Pinocho fue el segundo film, en el cual intervenía Tenggren, en los Estudios Disney. Anteriormente había desarrollado dibujos para “Blanca Nieves y los siete enanitos” y después lo haría para “Fantasía” y “Bambi” (entre los cuales también desarrolló, los dibujos para “El viejo molino” y “El pequeño Hiawatha”, entre otros cortos).

         Pero no avancemos acontecimientos. En todo caso, si que es innegable que queda pendiente, un merecido libro con su biografía y la ingente obra de este genial ilustrador sueco, que ya era famoso como ilustrador de cuentos infantiles y juveniles, cuando fue contratado por los Estudios Disney, el 9 de junio de  1936.

         CONTINUARÁ…

LA TRESCA I LA VERDESCA

ELCEL JA NO ÉS EL LÍMIT-

A la Vanguàrdia d'avui es publica un article sobre les torres més altes del món. La torre Jiddah que s'està construint a l'Aràbia Saudita serà, inqüestionablement la més de les més altes. I la més cara i la més ben aprofitada, amb més ascensors, més terrasses, més, més, més...tot. Mai he pogut suportar els guies que t'expliquen els edificis o qualsevol obra en termes matemàtics de quantitat. La qualitat és una altra cosa i l'estètica pertany a un altre capítol.  O sigui que aquest article l'he mirat una mica per sobre.
Poques pàgines després em trobo amb un altre article que explica els nous desastres ocorreguts a l'edifici triangular del Forum que ara és el Museu Blau. Edifici que sembla el paradigma de la malestrugança. Ara la coberta està que fa pena i les filtracions d'aigua el converteixen en aparador de la corrosió i oxidació dels seus elements. I això en una coberta que havia de ser una làmina d'aigua transparent i blava, símbol de la Mediterrània que li servia d'horitzó proper. Un edifici que va costar un Potosí i que ara ens tornarà a buidar les butxaques amb les reformes que es fan indispensables.
Com a imatge de Babel, no cal buscar la verticalitat sinó que el pla també pot ser-ne un bon exemple. En fi, la vida no para d'oferir-nos contrasts que ens mostren que en el fons són el mateix: luxúria, avarícia, superbia, etc.

oh meravella!

desastre actual

LA TRESCA I LA VERDESCA

VERGONYA

Ahir varem anar a visitar el Camp de refugiats de Rivesaltes, al sud de França, molt a prop de Perpinyà. 

Fa dos mesos es va inaugurar el Memorial d'aquell horror, que va rebre disset-mil cinc-cents refugiats, no solament espanyols sinó també jueus, gitanos , "indesitjables", harkis  (els algerians musulmans que defensaven la dependència d'Algèria a França) i d'altres. Aquest camp es va obrir el 1938 i les últimes famílies van marxar el 1977.

Un panorama desolat, un camp immens, tan sols de pedres i matolls ressecs que la tramuntana arrasa incansable; una extensió a perdre's de vista, ara amb restes de barracons elementals gairebé derruïts que són la viva imatge del trist destí dels perdedors innocents, en mig de la inclemència absoluta.

Durant molts anys no s'hi ha fet res i quan la ja clàssica falta de voluntat de la memòria anava a fer-ne taula rasa i acabar de fer desaparèixer qualsevol vestigi, un grup de gent es va mobilitzar per, no tan sols conservar aquestes restes, sinó per convertir-les en el crit de la memòria.

 I allí s'hi ha fet un Memorial, en una construcció soterrada, com un búnquer-trinxera; sense finestres, sense res que distregui, tan sols el color del ciment tenyit com si fos terra excavada, imatge de l'opressió i de l'horror. Allí dins, unes grans pantalles amb projeccions de documentals fets al mateix camp quan estava habitat, esteles amb noms, unes immenses taules amb documents, fotografies, cartes, etc. Una sobrietat expositiva que parla per ella mateixa.

Un dia per a l'emoció i el record, sí, però també per la reflexió i per sacsejar les nostres consciències. És que aquest desastre ha acabat? és que són diferents les persones que ara mateix arriben en pasteres, en trens, a peu... a tot Europa? Els motius, sens dubte són diferents, però això ens fa no responsables? 

Una tramuntana inclement ens obria els còmodes abrics i bufandes mostrant-nos com devia ser aquell fred sense refugi, aquella vida sense esperança que no voldríem però no sabem com es pot solucionar i ens deixa, també a nosaltres, despullats i indefensos.

PARIS

SIEMPRE NOS QUEDARÁ PARÍS

            He tenido que dejar pasar unos cuantos días, para poder escribir sobre París. Mi pequeño homenaje a la capital del arte, a la ville lumière o a cuantos adjetivos queráis ponerle. Al París que siempre he regresado año tras año o como máximo cada dos años, desde que la pisé por primera vez en 1966 y ya no he podido dejar de acudir a su cita o lo que era lo mismo a la cita con el arte, la cultura, el cine. Es darse siempre un baño que regenera todos los sentidos, toda mi energía, sobre todo en los primeros años que uno salía del gris y tenebroso país que era el nuestro y que nos tocó vivir. París era y sigue siendo: vivir. Porque en aquella época, en la que el cine no llegaba a nuestras pantallas y si lo hacía era mutilado por la censura, París resultaba el refugio soñado, en el barrio latino o en la Cinemateque.

El cine siempre ha tratado muy bien a la capital francesa, ya sea con films que llevan incorporado el nombre de París en sus títulos, como “París bajos fondos”, “Abril en París”, “Arde París”, “Un americano en París”, “Paris vu par…”, “Inocentes en París”, “La última vez que vi Paris”, “Notre Dame de París”, “París, siempre París”, “Bajo los techos de París”, “Una parisina”…o bien sus historias rodadas en cualquiera de sus barrios, por Francois Truffaut, Jean Renoir, Julien Duvivier, Louis Malle, Jacques Beker… con títulos como “Amelie”, “Los 400 golpes”, “Un ascensor para el cadalso”, “Hotel du Nord”, “Le jour se leve”, “Una cara con ángel” o “Oro en barras”, por solo citar unas pocas. Y escuchar una y otra vez las canciones Le romance de Paris por Charles Trenet, Paris por Edith Piaf, Paris Violon por Natalie Dessay, Paris Canaille por Leo Ferré, Ca c’est Paris por Minstinguett, A Paris por Yves Montand. Qué más se puede pedir.

Ese París al que regresaré ese próximo marzo, para asistir al estreno de “Passion” (con las entradas ya en mi poder), el musical de Stephen Sondheim que dirigirá Fanny Ardant en el teatro Chatelet. Porque hice mía la célebre frase de “Casablanca”: siempre nos quedará París, porque París no podrá ser, nunca, destruida por cuatro o cuatrocientos desalmados, fanáticos y criminales.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Per fi! Avui he recollit les meves ulleres progressives fetes segons la nova medició oftalmològica i sembla que em van bé. Ja fa més de dues hores que les duc i no he tingut cap problema major ni baixant escales ni fent vida normal.No cal que les dugui sempre però avui volia provar-les en totes les circumstàncies. Aquesta nova imposició és un peatge més de l'edat. Què hi farem. La llauna major de tot això és el temps que et menja. Al llevar-te que si cremes per aquí i per allí, després les diverses pròtesis (que malament que sona i total!...), arreglar-te una mica per intentar dissimular coses, la o les pastilles... un cop has esmorzat i llegit el diari són les onze i queda poc temps per segons què. Doncs ràpid, ràpid, al carrer que el món està fora de casa i cal veure'l bé. A més a més els dies freds i amb sol són una meravella. És veritat que els vells (res d'eufemismes) tenim algun handicap però també més temps per gaudir de plaers diversos. Cal aprofitar-los. Després, és clar, se'm fan les dues de la nit i no me'n voldria anar a dormir perquè encara em queden coses a fer. Demà, demà ...

LA GTRESCA I LA VERDESCA

Estic com els diaris. No explico res, però no perquè no passi res, sinó perquè, a l'ombra, passen moltes coses que no cal escampar en veu alta. Porto una temporadeta que no paro de fer coses diverses més aviat de tràmit, que m'ocupen molt de temps i energies, Tot l'enrenou però, me'l prenc com a material per la pròxima novel·la que s'està coent a foc de xup-xup. Ai quan es destapi! No serà perquè no vegi clar el que hauria de ser però la distància entre això i les meves capacitats està lluny, molt lluny. M'hauré d'acontentar dient-me que es pot escriure tot, qualsevol cosa (la suprema llibertat de l'escriptor) i que si ho faig el millor que pugui ja serà molt. Ara, però he d'ocupar-me de les petites-grans coses que omplen els meus dies. Sóc com un vaixell amb les veles desplegades i el vent d'esquena.

L'ENIGMA DE LA TRESCA

               EL CAÇADOR CAÇAT

Ahir, en una de les meves trescades em vaig trobar amb aquest enigmàtic rostre. En una postal en una casa de records turístics. Al darrera només hi posa La Pedrera- Barcelona. No tinc ni idea d'on pot ser i l'hauré de buscar com vosaltres.

No serà que no hi haguem estat mai, però ja veieu que on menys ho esperes salta la llebre. Apa doncs, a caçar.  

LA TRESCA I LA VERDESCA

Petits detalls

Al diari trobo aquesta foto del carrer Pare Claret, feta per Cisco Vilardebò. Un "petit detall més". Tots veiem contínuament coses d'aquestes: els embolics inversemblants dels fils de telèfons, tanques d'obres no retirades, cartells obsolets, deixalles d'obres públiques al mig de les voreres, entrebancs municipals o d'empreses públiques etc. inclús algunes de francament perilloses.

Deuen pensar (és un dir) que tot això no té importància. És clar, tot és relatiu i hi ha coses pitjors,  però a una ciutat tan Smart i tan de disseny (en capa caiguda), això no li fa cap favor i a alguns ens provoca malestar, precisament perquè no seria tan difícil de solucionar. No us heu dedicat mai a posar ben arrenglerats i amb els lloms enfonsats a la mateixa mida els vostres llibres? I no sentiu llavors com una mena de descans visual? No cal fer dissabte cada dia però, com es diu en castellà: cama hecha, casa arreglada. No en sé la correspondència en català però ja m'enteneu.

Solució a l'Enigma

La plaga va ser de cargols, animals llefiscosos.
Devien actuar de pressa per contrarestar (la lentitud)
Un moment d'expansió de la ciutat i construcció de monuments- Del segle XIII al XV. Deu ser gòtica
Així que es tracta de la Catedral  a la torre del darrera, la del carrer de la Pietat on creua amb Comptes de Barcelona es troba el cargol. Sembla ser que n'hi ha més d'un. Els haurem d'anar a buscar!

LA TRESCA LA VERDESCA

París és la meva primera ciutat d'elecció. Per molts motius que no venen al cas. Avui no puc encara treure-me-la del cap i us poso un verset que vaig fer l'últim cop que hi vaig ser. Ara la pluja són llàgrimes i el reguerot sang. Les paraules un clam de dolor.

Cafè de FLORE

Plovia a París

Un reguerot als meus peus

formava un toll fet de paraules,

pasta de paper imprès.

Sortien d’un antic cafè

Hi vaig entrar

i en vaig omplir un cistell

El nostre amic Fernando es molt bo ademés de ràpid.

L'ENIGMA DE LA TRESCA

Temps era temps, quan els pobles i les ciutats, a vegades, sofrien cruels plagues, ja sigui de llagostes, rates, granotes i d'altres...Barceliona tampoc se n'escapava. Es veu que un cop en va patir una de molt grossa d'animalons llefiscosos. No sé com s'ho devien fer (devia ser actuant de pressa per contrarestar) però van aconseguir fer-los desaparèixer. En aquell moment de plena expansió de la ciutat s'estaven construint alguns dels monuments que encara ara són en peu i visita obligada dels turistes. En un d'ells el constructor va fer esculpir un d'aquests animalons en record d'aquesta plaga. 

 De quin monument es tracta i de quin animaló parlo? A veure qui és capaç de dir-ho! (no d'endevinar-ho).

LA TRESCA I LA VERDESCA

Feu clic AQUÍ per escoltar Allegro de Sonata per a piano nº1 en Fa major d'en Roc. El treball és molt llarg. A qui l'interessi li podré deixar quan ja l'hàgi imprès.

LA TRESCA I LA VERDESCA

   Deixeu-me que avui m'estarrufi com una gallina lloca (i no m'agraden les gallines).

    El meu nét Roc (17 anys), avui ha presentat a l'escola un treball que serveix per a tenir nota en el moment de triar carrera. És de tema lliure i com podeu imaginar, acostumen a ser un "retalla i enganxa" amb molta consulta a Internet.

Al Roc aquest sistema no li va, ell s'ho pren tot seriosament i es va proposar de fer alguna cosa original, vull dir de collita pròpia, i relacionat amb els seus interessos. I va triar la música, concretament la sonata clàssica. No solament es tractava d'un estudi sinó que n'ha compost també una. En quan va triar el tema i va fer el projecte, el mateix mestre es va espantar per la seva complexitat. Però ell va continuar malgrat no tenir mentor a la pròpia escola. Hi ha treballat durant sis mesos, s'ha impregnat totalment de Mozart i dels músic que n'han fet per copsar-ne l'estructura, n'ha parlat amb el seu antic mestre de música, ha viatjat a Viena per respirar aquella atmosfera i no ha deixat res per veure etc... No us en dic més perquè, com tots els bons estudiants ( i les bones persones) destil·la discreció i no ha parlat gaire del que fa. Ha patit l'angoixa del dubte de si seria capaç, l'alegria de fer el que li agradava, el goig de l'estímul de qui el comprenia malgrat la seva prudència, i la enorme satisfacció de saber que ha aconseguit el seu propòsit. Ahir vaig poder sentir la seva sonata: precisa, alegre, vital...una meravella (i no és amor d'avia, encara que n'hi ha un bon feix). Com no ha de treure una bona nota?

SOLUCIÓ A L'ENIGMA DE LA TRESCA

La història és un gran arbre amb moltes, moltíssimes branques, de les qual tots hi pengem com cireretes que a vegades van aparellades, soltes, a trios o inclús d'algunes,  menjades pels ocells, en penja tan sols el pinyol o s'han podrit.  I aquesta obvietat a què ve? Doncs a la resolució de l'Enigma d'aquesta setmana. Aquella imatge era l'emblema de l'Acadèmia dels desconfiats,  que fou creada per promoure l'estudi de la història, la llengua i la poesia catalanes l'any 1700 a Barcelona per diversos erudits, el principal dels quals fou Pau Ignasi de Dalmases. (https://ca.wikipedia.org/wiki/Pau_Ignasi_de_Dalmases_i_Ros

Aquest senyor, resulta que és un re, re, re,re, re.... besavi meu. En tinc reconstruida tota la nissaga fins el 1497. Remenant papers i llegint internet (família Dalmases) m'he assabentat de moltes coses i he aclarit d'altres que coneixia per tradició familiar més o menys fabulada. I també he vist com, a través dels segles hi ha un fil que ens lliga encara que no ens adonem, Un fil de seda finíssim que voltant, voltant conforma un capoll del que en sortirà una papallona que posarà ous dels que sortiran cucs que es tornaran crisàlides i seguirà i seguirà la història, fent que l'arbre creixi en branques i es faci més i més esponerós amb branques de les quals pengem, diminuts però amb la petita contribució que ens sigui donada fer. 

Podria ser la Meri al nou local, ordenant llibres.

Ara que ja s'ha buidat un dels pisos del meu germà, la Meri, segueix endreçant, classificant i desestimant papers d'un altre i s'ha començat el buidatge d'un traster en el que hi ha 160 caixes (més o menys de la mida d'una rentadora) plenes de llibres i papers, que cal revisar. Us podeu imaginar el que és això? Jo estic que si no ho veig no ho crec i la Meri francament desmoralitzada i desbordada. La sensació és com si ens trobessin al davant d'aquell fotograma que estan passant sovint per TV sobre la pel·lícula El segon Origen (el d'una ciutat destruïda i derruïda) i s'hagués d'ordenar tot i inquibir-ho en diferents llocs per poder començar una nova etapa que consisteix a vendre, donar, regalar... vaja, col·locar-ho tot més o menys bé. 

Només de llibres, podríem muntar una biblioteca (segur que en tenim molts més que qualsevol de les biblioteques d'una certa importància de Catalunya). Potser quan ja no tinguin tanta feina i reunions ens podrien deixar l'edifici del Parlament. Crec que amb la planta baixa ja en tindríem prou. Esperarem a saber quin serà el nou President i potser trobarem qui ens pugui fer de bò  i aconseguir-ho. També es podria fer una bona foguera al mig de la Plaça Catalunya o una nit deixar els llibres arrenglerats a les voreres del carrer de Balmes, per exemple (des de l'Avinguda del Tibidabo al carrer de Pelai) però segur que això no està permès. Jo que sóc una ferma defensora de la necessitat d'Ordenances municipals i ara, ves, me les saltaria totes.

L'arpa i les seves vibracions, 404

En aquest capvespre de diumenge trio aquesta partitura poc coneguda de Ravel. Un apunt agradable i suau de la primera part del concert d'avui a l'Auditori, per acabar el dia amb serenor, ja que demà ens esperen focs d'artifici i d'artilleria.

                           

                                      La partitura és: Ma mère l'Oye

Concebuda com una suite per a piano a quatre mans,que reuneix cinc miniatures embolcallades en l'atmosfera màgica dels contes de fades, Ma mère l'Oye mostra la fascinació de Maurice Ravel pel món infantil. L'obra, inspirada en els Contes de la meva mare, l'oca, de Charles Perrault, s'obre amb la malenconiosa Pavane de la Belle au bois dormant. Les atmosferes, de vegades inquietants, atorguen una especial identitat a aquestes miniatures des de la pavana inicial, que evoluciona sobre una melodia transparent, fins al radiant final.

Son cinc peces infantils escrites el 1911

 Pavane de la Belle au Bois dormant

Petit Poucet ( Patufet)

Laideronnette, Impératrice des Pagodes (La neneta lletja)

Les entretiens de la Belle et de la Bête (Les converses)

Le jardin féerique ( El jardí encantat)

Curiosament, Ravel no busca grans efectes en aquesta refinada partitura, sinó la depuració del llenguatge i la subtilesa orquestral. Hi ha efectes meravellosos al Petit Poucet, que ens situa al cor del bosc, on s'escolten el ocells (glissandi i trinats dels violins) i la flauta imitant el cant del cucut. La fantasia instrumental també sorprèn en la innovadora i misteriosa Impératrice des pagodes i en el moviment del vals, que constitueix Les entretiens de la Belle et de la Bête. La majestuositat de Le Jardin féerique tanca l'obra amb un bany de llum i en un clima enlluernador.

Era la primera vegada que escoltava aquesta partitura, normalment se sol programar   "El Bolero", "Daphnis et Chloé", Gaspar la nuit, Jeux d'eau o també l'Obertura de Shèhérazade; per tant m'ha sorprès aquesta música dedicada a coneguts contes infantils, on la música acompanya amb tendresa els protagonistes. 

Desprès d'escoltar Ravel, han seguit dos plats forts de música russa: Prokófiev i Xostakóvitx, música greu, profunda, que segurament lligaran amb els esdeveniments de la propera setmana.

Si us agrada l'apunt i de moment us treu cabòries, estaré contenta. Bona nit.

La de coses que estic descobrint tot fent endreça dels papers del meu germà!

Sabeu què és aquest emblema? Té molta relació amb mi i a més a  més , el mèrit de ser premonitòri. A veure qui s'hi atreveix.

PER FI

Es tracte del nostre divorci. Sí, ella ha decidit divorciar-se d’una vegada, per totes. No aguantaba tants maltractaments. Per això ha decidit trencar per sempre més. Però ell, com sols ocorre, es nega a acceptar-ho. I posa totes les traves hagudes i per haver, la majoria d’elles amb joc brut i amenaces. Faltaria més, es creia l’amo de la casa, el “master of the House”. Però ella, no cedeix ni cedirà, farta de tant abús i despreci. Així que, l'hi ha dit: bon vent i barca nova. Fins aquí hem arribat!

LA TRESCA I LA VERDESCA

Colors i formes de la tardor a Saifores

Després de molts dies de gris, diumenge el cel va aparèixer cobert de paper xarol d'un blau esclatant que ressaltava el primers plans. Els arbres, immòbils, es retallaven com en un decorat, les ombres tallants, els contorns precisos. El cant d'un ocell era clar i cristal·lí com l'aigua de la font. Per a qui canta? Una garsa  li donava resposta amb la seva veu rogallosa i l'aire s'omplia d'intuïció d'hivern. Van sonar les campanes com si fossin de fusta, sense vibració. Van arribar uns pardals, dues papallones blanques, una marró i una negra creuant l'espai com si tot allò no anés amb ella. A vegades tot quedava en suspens i ni tan sols se sentien els cotxes de l'autopista. El cant de l'ocell acabava amb un descens de les notes que semblaven un lament o un comiat. Era el dia de Tots Sants, l'hivern és encara lluny però tot semblava cridar-lo. Inclús el sol que marxa cada dia una mica abans.

Si en voleu veure algunes, cliqueu a                                                                          sobre la foto.

L'arpa i les seves vibracions, 403

Un cotxe que corre molt bé, quatre amics que en un dia feiner coincideixen que tenen lleure i les ganes de veure els colors de la tardor en uns dies òptims, dóna lloc a la nostra sortida una mica improvisada.

L'amic botànic que, també fa de xofer, ens recomana anar a la serra de Cabrerets per veure els boscos de fagedes i rouredes. Camí de Vic ens aturem a esmorzar al restaurant dels Quatre camins, on recordem les  sortides de l'època dels 600, lloc de trobada de la colla.

Durant l'esmorzar repassem la geografia. La serra de Cabrera és un sistema muntanyenc al nord de Collsacabra, comarca de la Catalunya central que es troba entre Osona, la Garrotxa i la Selva. En aquesta serra neix el riu Fluvià. Ullada al mapa comarcal que portem.

Santuari del Far

Fem la primera parada prop del Santuari de la Mare de Déu del Far, datat des del segle XI,  situat a 1.123 m d'altura, amb magnífiques vistes sobre el pantà de Susqueda, els cingles de Tavertet, Les Guilleries, El Montseny, quedant el Poble de Sant Martí Sacalm als peus del santuari. Entrem a venerar la Mare de Déu, una imatge barroca que ens la mostra donant el pit al nen. Pocs visitants: fotògrafs aficionats, o professionals que, amb les seves càmeres i trípodes , busquen el millor angle de  llum. Nosaltres fem el nostre petit clic - clic.

De baixada anem fen parades per gaudir del paisatge; dia clar i serè, sense un alè d'aire. Les fulles, talment estores multicolors que,a mesura que les anem trepitjant, sentim el seu clàssic cric, cric, mentre els ulls se'ns omplen de diversitats de colors.  

Els pobles d'aquesta zona ens són prou coneguts; decidim anar cap a Collsacabra, en aquesta serralada a 1050 m sobre el nivell del mar, es troba El Santuari de la Mare de Déu de La Font de la Salut, en el terme de Sant Feliu de Pallerols. Novament lliçó de geografia: des de la balconada podem contemplar la vista panoràmica de les Gavarres, Girona,El Montgrí, Rocaborba, Finestres, El Bassegoda, el Canigó i els pobles veïns de les planes d'Hostoles, el dit Sant Feliu i Sant Esteve d'en Bas.

Petita caminada pels voltants del santuari, per sadollar-nos,  novament,  del cromatisme un xic canviant,  a l'hora  del migdia i,  ja cansats i amb gana, decidim buscar un lloc per dinar.

La decisió es fàcil. L'hostatgeria té un restaurant que ens fa "tilin", amb una carta de menja de muntanya engrescadora. Ho encertem, bon menú, bon vi i servei acurat. Les vistes del paisatge des del menjador ens acompanyen tot el dinar.

Tornada a Barcelona a mitja tarda, passant de llarg per Rupit i Pruït sobradament coneguts. Entrada lenta a Barcelona; demà dia de  la castanyada  la gent ja belluga amunt i avall.   

LA TRESCA I LA VERDESCA

Setmana enfeinada i absurda a causa dels embolics del meu germà. Visites diverses, trucades, intents de col·locació de llibres i objectes etc. Cada cosa requereix una solució diferent i cada descobriment és una complicació més. Però de mica en mica espero que hi arribarem. Ara ja tenim un nou local on emmagatzemar el que està pendent de venda o una altra solució per poder desllogar els cinc locals (pisos, trasters, locals...) i tenir-ho tot centralitzat, De-men-cial!) A finals de mes ja n'haurem buidat un, però dels que queden un és a Santa Lugaia i l'altre a Mataró i en cap d'ells sabem què s'hi guarda. Estic convençuda que res important i que el valor del que hi ha no arriba, ni en somnis, per cobrir les despeses de trasllat i de lloguers endarrerits. Si només depengués de mi no aniria i me'n desentendria. Ja he salvat quatre records d'infància i la resta pot anar a mar. Però hauré de veure com van desapareixent els diners (res de l'altre món) en despeses pendents i seguir-me complicant la vida llegint paperots i llençant i llençant, Ara que, com era previsible, el tema ha acabat interessant-me literàriament i tot són notes per a la novel·la que es va perfilant al meu cap. Ja és humor intentar treure'n partit.

LA TRESCA I LA VERDESCA

No sé si podrem aguantar-ho; tantes tensions, notícies cada cop pitjors i més envitricollades, notaris, advocats, policies i guàrdia civils, aquí, a Andorra, a Miami i al Vendrell... És tan enrevessat que dubto de. si mai es podrà treure l'aigua clara. Potser jutges i advocats seran nomenats pel Nobel de Justícia. (Existeix?, ah ja deia jo...) i entre tantes emocions el futur del país en quarantena sense remei i ningú que se'n faci càrrec, ni li doni les medicines que li convenen. Tampoc ningú que li faci companyia que és el consol dels malalts. I això tan tonto, la companyia, em fa pensar que el pacient ja no té remei. Avui  l'Antoni Puigvert, a La Vanguàrdia recorda un conte de  Monterrosso, ai làs, en que una mosca volia ser àliga però acabà comprenent que amb unes ales tan grosses i un bec tan dur no podria fer el que està acostumat que és volar lliurement i menjar en la merda. Quina enveja sana em produeix qui sap fer universal i entenedor allò que ens envolta.

L' arpa i les seves vibracions, 402

Mª TERESA & CAIXA DE CATALUNYA

Han passat uns quatre anys, des de que un dia vaig anar a treure dinerons del meu compte  de Caixa de Catalunya, amb la desagradable sorpresa que el director de l'oficina va dir-me que els diners estaven bloquejats. Els tenia col·locats en Accions Preferents.

Els que em coneixeu, heu anat seguint les meves lluites primer al carrer amb gent molt humil, fent soroll amb tapadores i cassoles davant la Borsa de Barcelona, amb assemblees posteriors i moltes reunions, fins que ho vaig deixar córrer per cansament, malgrat que defensava els meus diners, guanyats amb el meu treball i,estalviats pel dia de demà.

Fa dos anys vaig tornar a la lluita de mà d'una advocada jove i emprenedora. Va estudiar el meu cas, va recórrer la anul·lació prèvia de Consum, i un cop presentada tota la paperassa; ahir divuit mesos desprès, ens assignaren hora pel judici.

Visc una experiència nova. Ciutat de la Justícia, edifici de l'Audiència del Civil, tercer pis, sala 103. Tal com es veu a les pel·lícules o les series de TV. En aquest cas cinc dones dins. La jutgessa davant de la seva taula al centre, l'advocada de la Caixa, una dona de mitjana edat, a l'esquerra sola amb la seva carpeta, a la dreta Silvia la meva advocada i  Maribel la procuradora que tenia els poders, entre les dues em duien el cas i, davant, petitona, jo  asseguda en una cadira.  Això si, molt digne, esperant el que passaria, em van indicar que no podia dir ni una paraula, per tant, callada tota l'estona.

Seu central Caixa de Catalunya

M'hauria agradar filmar-ho. Sols van cridar un testimoni, Oscar, el Director de la Caixa en aquella època, que en lloc de defensar-se i  dir que jo ja  sabia el que em feia, va canviar la tàctica i, va definir-me a requeriment de la  jutgessa, al demanar-li el meu perfil, que era una dona educada, correcte, treballadora, estalviadora, etc.  Que ell recomanava el producte financer correcte i que mai no va fer res en contra dels seus clients. La advocada de  Caixa de Catalunya va treure de la carpeta papers, canviats de data, firmes falses i un greu error judicial escrit en un document. Inaudit semblava que també em defensava fent-ho tan malament. Silvia, en veure tots aquells errors va tenir un camí planer i fàcil per defensar-me. Ho va fer amb gran professionalitat i vehemència.  A més de demanar el retorn de tots el meus diners, reclamava els interesso d'aquests quatre anys i, una compensació per "danys i perjudicis", donat que la Caixa havia gaudit dels meus diners, mentre jo no els podia tocar.

Els ulls de la jutgessa anaven de sorpresa en sorpresa i em mirava sense voler creure els disbarats que sentia de la part contrària. Jo la vaig trobar molt propera tot i que, entre ella i jo tot va ser silenci.

El judici va ser curt i amb bona harmonia, per acabar amb un cop de massa i "vist per a sentencia" com diu el reglament.

A la sortida les dues parts, la contraria i la meva, varen dir-me que segur que ho tenia guanyat i amb cobrament afegit dels interessos. Salutacions i acomiadaments, només hi faltava un vermut  en aquella hora. En uns quinze  dies sabré el veredicte, si guanyo, que ja es veurà, esteu tots convidats a una copa de cava. Agrair a la Malole, companya del bloc, la seva companyia, tot i que tampoc, va poder dir res com a professional.

D'això en trec que s'ha de lluitar fins el final, malgrat que aquests gegants financers, tinguin la paella pel mànec.