TRESCAVERDEJANT AL MEU JARDÍ

PRUNERA

A la tarda, el sol incendia la prunera, convertint-la en un arbre de foc.

TRESCAVERDEJANT AL MEU JARDÍ

Palmera

Acabada de podar agita les palmes. Potser crida al desert que enyora buscant la seva escalfor daurada.

TRESCAVERDEJANT AL MEU JARDÍ

Bacallà

Dels estenedors penja l’últim pantaló estès pels nens. Sembla un bacallà ofegat

To be or not to be

Ser-hi o no ser-hi. La frase més significativa de les vacances.

LA TRESCA I LA VERDESCA

AVÍS PER A NAVEGANTS: A partir d'ara i fins a ou avís la Tresc es dirà :TRESCADES AL MEU JARDÍ. i seran petits comentaris d'aquesta actualitat (en principi i sense que es pgui reclamar si algun dia es varia el format. També s'avisa que hi pot haver problemes de connexió i llavors no sortirà res. Si és per mi, procuraré fer-ho cada dia.

TRESCAVERDEJANT AL MEU JARDÍ

Prunera

El sol de la tarda incendia la prunera .

LA TRESCA I LA VERDESCA

és pràcticament igual a un del tres que tinc a Sant Julià.

Ja som a les rebaixes d'estiu.

 Les meves. Dimecres me'n vaig a Saifores i encara que amb alguna escapadeta ja seré allí almenys per dos mesos. Penso baixar cada dimarts per anar a classe i segons estigui el panorama allargar una mica abans o després. Però això ho dic ara; després ja sé que m'agafa la saiforitis que és aquella mena d'engorroniment que paralitza segons quines activitats i al contrari de les malaltíes corrents, aquesta és molt satisfactòria. Segurament pecaminosa, olé. Aquests dies faig neteges furioses per deixar la casa ordenada i a punt i continuaré amb el mateix panorama a Saifores, uns quants dies, fins que tot brilli com en la casa de Rembrand que em va impressionar molt quan la vaig visitar. Sembla mentida, tot i ser una casa perfectament instal·lada la quantitat de coses que m'enduc: la roba d'estiu, el "recado de escribir", la máquina de cosir que allí no s'atura mai, els llibres que penso llegir (per cert, em sembla que tornaré a llegir l'Ulises perquè després de les referències constants del Borja en comptes de recordar-lo el que em passa és que tinc la sensació que no recordo res. Deu ser la "memopausa" dels vuitanta anys ). Em caldria un "mundo" per ficar-ho tot, tal com feien els meus avis. Després d'aquests prolegòmens espero poder-me connectar a Internet de tant en tant i explicar-vos aquelles aventures meves tan apassionants amb els ocells, els dragonets, els mosquits tigre i tots els animalons que poblen la meva selva saiforina. Escriuré, segur, perquè ara mateix, mentre ho faig ja us trobo a faltar encara que enguany no hagi estat gaire prolífica. Ja diuen que a la vellesa no cal córrer, però jo això no m'ho acabo de creure perquè és l'únic remei que ens queda per arribar a fer encara alguna cosa. Però no ens posem  nostàlgics que ens falten molt pocs dies per tenir un disgust de debò, em temo, i amb això sí que potser prendrem mal.  Veurem... que no ens caigui el "mundo" a sobre.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Fixeu-vos: uns amb cara de no saber de què va, els altres a la boira, uns altres perduts cap al fons i els altres tan lluny que ni se'ls veu. Una perfecta metàfora de la societat.
Estem ja completament immersos en la batalla de les urnes. Encara que no ho vulguem i encara que ens fem els desentesos. Inclús els diaris van aquests dies més prims del compte, segurament per la poca confiança que ens causen les enquestes i la facúndia dels caps de llista o els llestos sense cap. Ús heu fixat que CAP dels caps  enlloc no ens ha explicat què és realment el que preten? quin és el seu programa, vaja. Serà que això no els importa? Creuen que a nosaltres tampoc no ens importa? Volen que es voti segons la impressió que ens fan? Doncs vaja, perquè impressió sí que ens fan! Un memo, un figurí, un llestet passat de rosca i un que fa la rosca són les nostres opcions? Devem ser molt idiotes o molt maquiavèlics quan ni tan sols poden parlar clarament de la por que els fem. Tan poc els importem de debò ( sí, ja sé que com a votants i per tant generadors de prebendes ens tenen en compte) ? Ai Senyor i tots amb aquests pels sense esquilar!

 

Bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla,
bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla,
bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla,
bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla,

LA TRESCA I LA VERDESCA

En les presents circumstàncies m'és fàcil fer aquest gest. Sempre és un consol.

Entre celebracions i les seves conseqüents feines, l'escriptura i les seves conseqüents correccions, passo els dies, ara aquí, ara allí, intentant refer el meu malparat físic que, ell sí, nota la dècada prodigiosa en que ha entrat. Vull dir que vaig de metge en metge i sembla que va sortint l'aigua clara. Tinc una trocanteritis que és de les pitjors coses que es poden tenir si vius en un duplex com servidora de vostès i en una ciutat de pujades i baixades com la nostra. Quan el meu pobre ditet petit, contràriament al primer diagnòstic, sí que està trencat i no acaba de decidir-se a no topar amb tot el que em rodeja. Però a banda de prendre'm els medicaments receptats (us en faig franc dels seus inconvenients) he decidit continuar com ara i fer el que pugui i quan pugui sense amoïnar-me excessivament. Mare Natura és molt sàvia i no hi ha mal que cent anys duri. Ja sabeu que sóc optimista de mena.

 Llegeixo avui que en una enquesta sobre la ciutat, la majoria creu que la ciutat millorarà. I malgrat el meu optimisme, penso si no serà perquè tot va tan malament que és impossible que no millori. Ai mare, quin embolic! i espera , que dijous comença la campanya de les eleccions.

MALESTAR GENERALITZAT

S’ha estes un malestar generalitzat dins la societat catalana, provinent dels últims esdeveniments a Barcelona. A començat al barri de Gracia, on uns okupes tenen potes amunt tot el barri, perquè els hi han tret el seu ateneu particular. I se senten recolzats per les declaracions de la Cup que ha dit que tota segona bevenda es okupa-ble. Aquestes son idees que ja no es porten, son massa velles. Son radicals, injustes i sols busquen l’enfrontament. No tothom que te una segona casa es ric. I aquesta Cup, es la que es nega a donar el vist i plau als pressupostos del Govern Català, els més socials, tot i havent-hi inclòs esmenes, amb la qual cosa es posa en perill el Procés.

I mentre tant, a Barcelona, l’alcaldessa de la ciutat, Ada Colau, en pocs dies a passat, de criticar a Xavier Trias, per haver pagat amb diners públics el lloguer del okupes i després, a intentat comprar el local per l’Ajuntament i deixar que el continuïn ocupant-lo (sembla increïble que es pugui canviar de parer en tant poques hores). També l’alcaldessa s’ha mostrat incapaç de seure’s a negociar amb els treballadors (carregats de raó) de TMB i les vagues del metro i autobusos continuaran en marxa.

Amb una setmana i mitja la nostra societat s’ha sentit capgirada per uns brètols que no saben fer política, no saben governar, sols saben derruir-o tot. Gent que sols saben cridar consignes darrera les pancartes. Gent que te la cultura assembleària i encara no han entès que fer política es un altre cosa i que els radicalismes no porten en lloc. I que el caos no es el que convé al nostre Procés.

Jo diria que estem pagant les conseqüències del nostre desencís per la classe política que teníem i vàrem voler eliminar-los, fent-los fora del poder que tenien, en les passades eleccions. Aquest malestar, be a demostrar que l’ascens, tant dels cupaires com de l’Ada Colau, no va ser perquè tothom combregués amb les seves ideologies i propostes, sinó per les ganes de voler un canvi. I ara estem pagant les conseqüències. Certament, no tinc la solució a tot aquest desgavell, i jo soc el primer en estar decebut per cóm han anat les coses. Esperava realment un canvi a millor, amb gent amb noves idees, assenyada, que donés una lliçó a la classe política o casta, com l’hi diuen ara. Però no ha estat així. Perquè ens costa tant fer ben fetes les coses?

El que si es cert, es que es evident, que així no podem continuar.

I ve a la meva memòria aquella cançó d’en Lluis Llach: “No es això companys, no es això…”

L'arpa i les seves vibracions, 421

Dels tres compositors romàntics més coneguts, Rossini, Doniceti i Bellini, aquest últim, és el compositor de l' òpera que s'ha vist a Barcelona.

La tragèdia lírica en dos actes de Vicenzo Bellini, amb text del llibretista Felice Romani, fou estrenada al Teatre La Fenice de Venècia el 1830 amb gran èxit. Es tracta d'una versió de la història dels dos cèlebres amants de la literatura europea: Romeu i Julieta, basada en fonts italianes de Luigi da Porto i Matteo Bandello que situaven el drama a Verona. Posteriorment Shakespeare escriuria novament un Romeu i Julieta.

Els amants pertanyen a dues famílies nobles de Verona, els Capuletos i els Montescos, enfrontades no per lluites de poder a la ciutat, sinó per la seva pertinença als dos grans bàndols polítics medievals, els güell i els gibel·lins, fet que converteix aquest enfrontament en més radical.

( Ja veieu que a traves dels segles, la història es repeteix, no hi ha res de nou sobre la terra)

Ekaterina Siurina, soprano russa, debutava  en el paper de Giuletta. Tot un goig sentir-la, i  Silvia Tro Santafé, en el paper masculí de Romeo. Silvia  nascuda a València, és considerada una de les mezzosopranos espanyoles més conegudes. Altres cantants Marco Spotti en Capellio, Antonio Siragusa en Tebaldo i Simón Orfila en Lorenzo, aplaudits en els seus rols.

L' escenografia a càrrec de Vicent Lemaire,  quasi minimalista,  on els  jocs de llums  reflectien i acompanyaven els sentiments dels enamorats; sofriment, reclusió dins el castell, intimitat, estimació i desolació davant la mort. Una incògnita en aquesta coreografia, a l'habitació austera, on està reclosa Giulietta, no hi ha cap moble, sols una pica blanca de lavabo, clavada a la paret a bastant alçada, on en el moment de cantar l'ària, s'enfila d'un saltiró amb molta dificultat, va descalça, posa els dos peus a dins i, situada d'esquena al públic, canta l'ària meravellosament. Ningú de la nostra colla, va saber trobar-li el sentit . Si algun dia descobriu  que ens vol dir Lemaire amb aquest estri penjat a la paret, us ho agraírem.

El vestuari i figurinisme del francès  Christian Lacroix, ens diuen que vol revelar l'interior ocult i fràgil dels personatges, cosa que assoleix. Giuletta descalça sempre i amb un vestit curt de gasa blanca, és la imatge de la petitesa física i anímica al mateix temps. Els vestits del cor de dones, són alegres, exageradament acolorits, com si volguessin evocar les disfresses dels carnavals de Venècia, que  contrasta  amb  la foscor de la indumentària del cor masculí.

L'última representació d' I CAPULETI E I MONTECCHI al Liceu, va ser l'any 1985.

Ahir, una gran nit de música al nostre Liceu, al cap de 31 anys el geni de Bellini ens ha fet sentir un xic romàntics. 

Amb aquest sistema de celebrar l'aniversari amb cada grup diferent d'amics, sembla que ja tingui 240 anys i seguiré encara per uns quants dies. És l'avantatge de tenir molts amics. També veig molt clarament els diferents tipus de persones que m'envolten i de quina manera em relaciono amb ells. Però sempre hi ha el fil continuat de l'amistat que tot ho lliga. A mi, això de fer anys i celebrar-ho crec que m'empeny a  seguir i a no pensar sinó en tot allò bo que encara puc esperar. Tot positiu. A celebrar, doncs ! Potser així, sense aturador arribaré als cent anys i els meus fills podran organitzar una festa a l'estil de la pel·lícula Mamà cumple cien años que sempre han desitjar reproduir.

I prou de parlar d'aquest tema que deveu ja tenir avorrit.