dimecres, 30 de novembre del 2011

LA TRECA I LA VERDESCA


Us heu fixat en la quantitat de senyals, fanals, bancs etc (o sigui andròmines) que surten sempre a les fotos? I això que m'obsessiona el tema i faig fotos a partir de tres metres sobre el nivell del carrer i buscant el punt mes lliure. Tot i així és inevitable, com els fils de telèfons i llum. Si fos per publicar tindria una feinada esborrant amb el photoshop. He buscat a Internet i he trobat un article de 67 planes amb totes les mides, ordenances , alçades, tot , referents a la senyalització i balissament en l'entorn urbà. Però cap referència a la boja que fa fotos sense poder-les evitar. Demanaré als Reis una escala lleugera (amb rodetes), per les trescades.. Potser és més fàcil i directe que li demani al David que em dissenyi un vehicle així. Ell seria feliç i jo també .
Lo he titulado VISIONES son pequeños textos como divertimento que siempre empiezan igual para estimular la creación.


visiones

Qué demonios estaba haciendo allí, solo, rodeado de toda aquella gente que no hacía más que deambular de un lado para otro, presas de un nerviosismo como si presintieran que iba a terminarse el mundo. Continuamente recibía empujones, por un lado o por otro. ¿Por qué se le ocurrió escoger ese lugar para verse? Allí no había ni un mal bar donde poder sentarse tranquilamente a charlar. Aquello era un avispero en plena actividad. Ese maldito invento de las áreas comerciales no era otra cosa que reunir, amontonar, todas las marcas del mercado, siempre las mismas en todos los centros. Ni siquiera la variedad estaba permitida. Y en medio de todo eso estaba él. Allí plantado en mitad de una pequeña plazoleta. Esperándola. Esperándola como un imbécil, así se sentía. A fin de cuentas había sido idea suya. ¿De qué se quejaba?

visiones

Qué demonios estaba haciendo allí, solo, cámara en mano, rodeado de tanta gente joven, disfrazados de mil maneras distintas, todas emparejadas con los mangas. Sí, seguramente eso se hubiesen preguntado sus amigos si llegan a verlo. Pero él sabía perfectamente lo que quería. Lo que había ido a buscar. Plasmar en imágenes el acontecimiento que se producía año tras año en aquel punto de la ciudad. El Salón del Manga se lo proporcionaba y él como cada año allí estaba, disparando su Nikon. Encuadrando a mansalva, sin perder un solo instante. Las escenas surgían solas a un ritmo vertiginoso, no podía distraerse un solo minuto, un ojo en el visor y el otro observando cuanto sucedía a su alrededor. Las muchachas sonreían y posaban para él. También hacía disparos que se sucedían casi sin pensar, de lo contrario se le escaparía la ocasión. Cazaba las imágenes al vuelo. Con la misma alegría y dinámica con que desfilaban ante él.

visiones

Qué demonios estaba haciendo allí, solo, en mitad de aquel descampado. Estando oscureciendo. Con un frío que ya ni tenía tacto en los pies. Pero no se movía, de hacerlo, hubiese sido reconocer que le habían gastado una broma de mal gusto. Y eso era impensable en él. Siempre fue el más tozudo de todos. Nunca dio el brazo a torcer y esta vez menos aún. De modo que seguiría allí, hasta que anocheciese. Al día siguiente, corrió la voz de que había sido encontrado, tendido en el suelo del descampado, un muchacho, con signos de congelación. La vecindad al completo, se extrañó de que ninguno de sus amigos se presentase para ver al muerto.

visiones

Qué demonios estaba haciendo allí, solo, ¿a quién esperaba? ¿Con quién había quedado?, si es que había quedado con alguien. Se pasó el día entero sin moverse del lugar. Formaba una triste figura, dijeron los que lo vieron. Aunque en aquel lugar no había espacio para las alegrías. Era un cementerio pequeño, tan pequeño como el pueblo que lo acogía. Por eso llamó la atención su presencia. Alto, delgado y desgarbado, como la misma muerte. Solo una persona dijo que le recordaba a alguien, pero que no sabía precisar a quién. A sus pies dejó al fin, un ramo de rosas y una carta. Al atardecer desapareció del lugar.

Una vieja se acercó y se atrevió a sacar la carta del sobre. Leyó con rapidez, y se la llevó. Al llegar a casa la guardó, en un cajón, mezclada entre otras, con sigilo, y procurando no ser vista. Pero su nieto la había seguido sin que ella lo percibiese, y el muchacho observó, extrañado, las maniobras de su abuela. Nada dijo durante la cena, de lo visto. Solo escuchó. Por supuesto se comentó la presencia de aquel hombre. Hasta que la abuela les hizo callar a todos.

Al día siguiente, el muchacho fue directo al cementerio y rastreó el lugar en búsqueda, de no sabía el qué, y lo halló. Halló el ramo de rosas que empezaba a estar mustio y un sobre que teóricamente debía contener una carta. Lo abrió. Estaba vacío, supo entonces que la supuesta carta era la que tenía su abuela. Se quedó pensativo, mientras su mirada recorría la tumba donde estaban depositadas las rosas. Leyó sorprendido el nombre de su familia. Recordó entonces que solo estuvo ahí de pequeño, apenas cumplidos los tres años y sus recuerdos eran vagos. Vio que entraba su abuela en el cementerio, y corrió a esconderse para no ser visto. La mujer fue directa a coger las flores y el sobre y los tiró en el contenedor de las basuras. Después se fue. Cuando llegó a su casa la criada le informó que su abuela había ido al mercadillo del pueblo de al lado, y vio que ella estaba atareada con la limpieza a fondo de la cocina. Comprobó que no le observaba y fue directo a la consola donde fue guardada la carta. Fue fácil encontrarla, el resto todas tenían su sobre. La desplegó y se puso a leer: “Tú no estás aquí, da igual, ese era el sitio destinado a ti, como al resto de tu familia. La abuela no quiso que estuvieras. Te condenó al destierro. Entregó tu cuerpo a la ciencia. Nunca quiso saber de ti y menos de tu hombre, mi padre. Pero para mi este lugar es más tuyo ahora que de nadie los que aún quedan vivos. Que lo sepas abuela.”

Se quedó con la carta. Fue a la copistería del pueblo y saco una docena de copias.

Al llegar su abuela, casi al mismo tiempo que sus padres, se encontraron una carta en cada estancia, sobre la mesa, pegada en las ventanas, sobre las camas.

Durante la comida, hubo un denso silencio, hasta que en el momento del postre la abuela dijo escuetamente: “No tenéis ningún derecho de hacer lo que habéis hecho”.

—Te equivocas abuela —era la primera vez que él intervenía en asuntos de familia—, está por encima el derecho de mi primo, el hijo de mi tía que no permitiste enterrar con los nuestros.

Sus palabras sonaron con el mismo peso de aquella lápida familiar del cementerio. Después de aquel día ya nada fue igual en aquella casa. El silencio, la culpabilidad lo inundó todo. Un año después él marchaba a la ciudad y dijo que no regresaría, mientras la abuela viviese. Lo cumplió.

2011-11-29Sant Genís i P. Sant Joan
Sant Genís dels Agudells

Fa molt bon dia però l'espai entre les coses té aquella profunditat propera de la tardor. Tot s'acosta i sembla que dissimuli la seva presència. Són impressions subjectives, és clar. El matí aguanta però a les 2 ja és la tarda que declina. Seguint el dictat del que no espero, agafo un autbús cap a S. Genís. Des de P. Maragall va enfilant-se fins arribar a la Vall d'Hebró i més amunt per l'Av. del Jordà. L'església conserva l'aire rural, i també els seus voltants propers. Està tancada i un poc amable capelà, sense aixecar els ulls d'un horrendo cartell que està fent, ben tort, que no, que només està oberta els diumenges durant la missa. I l'hora? Depèn. L'entorn està brut i deixat. Alguna hora, entre setmana, podria escombrar. El barri, velles cases noves, no té gaires secrets ni pedigree. Faig mitja volta i baixo caminant fins a la Vall d'Hebró, veig un parc de nens i avis,recordo la meva amiga xilena que va viure a l'Av. del Jordà, els dos anys de classes a l'Hospital de S. Rafel als nens ingressats i torno, altre cop amb Bus, al Centre de la ciutat. Faig una volta de Diagonal,P. de S. Joan- Consell de Cent, Passeig. amunt fins a Diagonal. Dino a l'aire lliure a l'On Café, molt bé i torno a casa amb el 34.

dimarts, 29 de novembre del 2011

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 148

GAUDÍ a ROMA

Tenia interès en donar una ullada, si podia fer una escapada durant el Congrés, a l’exposició que havia vist anunciada en una revista a Barcelona de Gaudí a Roma. Els meus companys de viatge em feren burleta, si tens la Sagrada Família a Barcelona que esperes veure aquí, doncs això precisament, com presentaven l’exposició a Roma. Està instal·lada dins el Vaticà, en un lateral de la Plaça de Sant Pere. Segons el programa que et donen, l’objectiu de la mateixa és oferir una aproximació a la vida i l’obra de Gaudí, i especialment facilitar les claus per entendre l’abast del seu projecte més ambiciós i emblemàtic: la Sagrada Família

Una exposició cuidada i digna, presenta diverses maquetes i molts panels verticals amb fotografies de la Sagrada Família ,ara Basílica Menor des del 7 de novembre de 2010. Repartits els panels en tres temes: art amb detalls dels edificis, ciència on s’exposen una sèrie de maquetes, audiovisuals i fotografies de taller, i espiritualitat amb objectes litúrgics i el mobiliari que va dissenyar el mateix Gaudí. Molt poca claror i diverses cortines negres, ressaltaven les fotografies plenes de llum i transparències, no cal dir-vos totes conegudes i vistes dotzenes de vegades. Al final de la sala un recó amb mostres de la Finca Güell, Torre de Bellesguard, Casa Batlló, La Pedrera i Casa Calvet.

Visitants de diversos països que s’havien apropat a la Plaça de Sant Pere, per visitar el Vaticà, entraven encuriosits i quedaven gratament sorpresos de l’exposició i així ho expressaven en les seves llengües. Ens va saludar un matrimoni al sentir-nos parlar català, era en Joan Rigol i la seva muller. Ara sí que érem a Barcelona.



Dilluns
Va, va, que faràs tard! Tard? mai. De casa a l’escola, una passejada pel carrer Tres Torres i Reina Victòria, torres de sempre i noves en construcció. Tan paulatí el canvi que, de cop, és una sorpresa.
Ja soc al cole, més meu que de ningú perquè és de la meva tia Maria i l’he viscut en sabatilles des de sempre; inclús hi varem viure uns mesos.
Taules, geografia, verbs, ciències naturals... aprenent coses de tràmit i que a la fí m’han servit molt. Tot m'agradava.
Dinava a l’escola i era una estona molt divertida.
Les tardes eren una espera per la sortida. Era aquell temps de les restriccions i el gris, però era tan normal que ni ens adonàvem. Va ser després, que vam aprendre la relativitat.

a empentes i rodolons

CAP DE SETMANA A LA CAPITAL D'ARA I LA D'ABANS.

El viatge en AVE a Madrid ja va començar bé. La peli que ens van posar era "LA RED SOCIAL" recomenada pel profe del taller i que em va agradar molt (en Marçal ja l'havia vist). Adequada per a nosaltres els iaios, que ens costa molt entendre aixó de les xarxes socials i la comunicació global.
Exposició de DELACROIX, només regular, no recordo a on la vam veure.
Teatre.- "PURGATORIO" d'Ariel Dorfman. ¡Fantàstica! El text no te desperdici i la interpretació de Viggo Mortensen i Carme Elias, emocionant. La fan a "Naves del Español- Matadero" un espai original i que aprofita les naus del matadero. Crec que era a la nostra Sala, la 2, que posava a la porta alguna cosa semblant a "despiece de cerdos". Metro Legazpi. Estan a Madrid fins al 18 de desembre. Si no teniu ocasió d'anar-hi, espero que vindran a Barcelona. Vam anar divendres i les localitats estaven exhaurides (s'esciu així?) i l'estan fent des del dia 4.
Sopar.- "Borsalino", és un restaurant petit italià, al barri de Malasaña, al costat de Chueca. la mestressa es amiga d'en Marçal i el tracte és estupendo.
El dissabte el vam dedicar a Toledo. El viatge en tren es mitja hora. I de l'estació mateix surten autobusos que et deixen al costat de la Plaza de Zocodover, centre de la ciutat.
La casa del GRECO està molt ben arreglada, i com espai per a exposicions resulta molt lluminosa. Hi ha quadres interessants i a més a més t'ensenyen les obres que tenen allí i d'altres del Greco mitjançant unes filmacions acurades. Vam disfrutar! També ho recomanen.
Tot Toledo resulta engrescador, la Sinagoga del Tránsito, Santa Maria la Blanca, etc. Si fa temps que no hi aneu, val la pena tornar-hi.
Diumenge.- XOCOLATA AMB XURROS.- A la xocolateria que té la casa VALOR, aprop de la Plaça del Callao. Més típic, impossible!
Feia fresca però el sol lluía molt i s'estava d'allò més bé. Vam deixar les maletes a la consigna de l'estació d'Atocha i van recòrrer Madrid. Primerament, la CUESTA DE MOYANO, amb tot de casetes de venda de llibres de vell. Magnífic! T'enduries tot! Jo vaig feriar-me "Guerra y paz" per 10 euros, en una edició rústica, en un sol volum.
Passeig pel RETIRO, molt cuidat, feia molts anys que no hi anava, i va agradar-me molt. Hi havia gent, però com que es tan gran, podies sentir els ocells i passejar sentint volejar les fulles dels arbres. Un gustàs! Aperitiu al bar que hi ha al costat del llac, aquí la pau ja quedava una mica diluida pel xivarri de nens i grans, però s'estava francament bé. En aquests moments es quan hom pensa que la crisi ha fugit. Tant de bó!
L'HERMITAGE al PRADO.- Aquest era el motiu principal de l'anada a Madrid. Teniem les entrades agafades des de Barcelona i val la pena fer-ho així. Ens havien reservat les 2 del migdia, una bona hora per dinar tardet, païda la xocolata.
"Lujo del més lujo" en tota l'exposició! Començant amb l'or dels escitas i acabant amb joies de Fabergé, i al mig pintura i escultura de totes les époques i de qualité! Algunes peces són memorables, d'aquelles que estan reproduïdes als llibres d'art. També molt recomenable!

I aquí acaba la relació del més notable de la nostra escapada a Madrid i Toledo. A veure si teniu ocasió de fer alguna cosa semblant.


dilluns, 28 de novembre del 2011

LA TRESCA I LA VERDESCA

Diumenge

Amb els ulls molt oberts d'haver dormit amb "tursidus", veia el munt de roba neta que m'havia de posar. Tapada fins el nas m'embolicava, una estoneta més, amb l'olor tendre del sabó i els polvos de talc del bany d'ahir a la nit. Era diumenge! Poc després, amb el cap ple de croquetes de tirabuixó, el jersei d'angorina, els mitjons ben tivats i un llaç de papallona, sortiem al carrer. Teniem molta feina: missa, converses amb els senyors amb barret amics del meu pare i senyores amb una bèstia al coll que feia esgarrifances, passejada cap a la pastisseria i peixopalo de crema. Mmmmmm. La tarda, a casa, retallant, llegint, dibuixant, a vegades visites avorrides. De fet, després de dinar el dia es girava a corrent, i lentament, declinava. Com puc recordar tan plens uns dies tan buids? Ah, és clar: era feliç.

dissabte, 26 de novembre del 2011

LA TRESCA I LA VERDESCA

Dissabtes Els dissabte a la tarda eren passejades per la ciutat, personatges, llambordes que ressonaven i descobriments. Eren una granja amb escales i una sala al final. Allí, de les parets sortien personatges diversos. El que més recordo, un Quixot amb llança i un burro com un càntir al costat. Mentre menjava xocolata amb nata, l’home lluitava amb molins de vent sortits de dins del meu pare. I una alegria molt gran m’omplia de tristesa per saber que demà ja no seria dissabte i que potser un dia arribaria el mai més.

divendres, 25 de novembre del 2011

LA TRESCA I LA VERDESCA

2011-11-24La fàbrica del sol i Barceloneta
La fàbrica del Sol Tinc una feinada que no me l’acabo, avui ha tocat anar de visita a la Fàbrica del Sol. Sí, on cuiden el sol que ens enllumena i el fan treballar i moltes coses més que també estan al nostre servei però que de tant creure-ho les estem exhaurint. La Fàbrica del Sol és un nou equipament al servei de l’educació ambiental. AH! L’Àrea de Medi Ambient d Barcelona s’encarrega de gestionar la prestació de serveis urbans, del manteniment de l’entorn de la ciutat i lluitar contra el canvi climàtic i procurar la millora ambiental i la Fàbrica de difondre’ls, assessorar etc. Està emplaçat en un edifici de Domènec Estapà (fill o nebot, no sé, de Domènec i Muntaner), antiga seu de Catalana de Gas i ara rehabilitat. Està en mig del parc on es troba la torre dipòsit de l’aigua i les restes d’un dels antics gasòmetres. Actualment, al seu costat hi ha el nou edifici de Gas Natural. Ha estat una visita molt interessant. Ens han explicat i ensenyat tots els projectes, ecodiseny, aprofitament de recursos naturals, energies renovables, consum responsable etc, que difonen, i que apliquen en la mesura del possible en la Fàbrica. Ja sé una mica més d’aquests temes, que em preocupen, i hem sortit tots ben convençuts de la necessitat que la nostra “petjada ecològica”es rebaixi el màxim possible i que es feina de tots. I també segurs que, per estalviar, cal primer gastar una porrada. Però ens acontentarem fent el que puguem. He acabat la trescada fent una volteta per la Barceloneta, de tornada.

dijous, 24 de novembre del 2011

LA TRESCA I LA VERDESCA







La tarda d'aquell matí o como decíamos ayer.


Un acte acadèmic em reclamava: un amic ingressava a la Reial Acadèmia de Mediina i Farmàcia. Acte solemne que va tenir lloc a la famosa sala de dissecció. Daurats i sillons barrocs i una magnífica aranya veneciana feien el seu fet d'imposar al públic devot. Les empinades grades feien témer que algú acabés a la taula d'autòpsies per la via ràpida (no era un públic de discoteca, diguem). Inclús jo, estava una mica acomplexada per un jersei rosa corall fort que, en mig de la grisor dominant em feia sentir cotorra entre lloros. Però al que anàvem, Lliures, unces, dracmes, grams i escrúpuls no tenen secrets pel meu amic doncs el seu discurs d'egrés versava sobre les mesures farmacèutiques catalanes. Ens moviem pels segles XV i XVI com si res, i sapigueu, que el sistema mètric no es va implantar i va ser obligatori fns el 1860 quan regnava Isabel II.
El segon nou acadèmic era un doctor portugués que parlava de lo seu, "Meio sèculo de Ortodontia". El discurs va ser en portugués. Vaig arribar a témer que la mateixa làmpada veneciana es despliomés d'avorriment sepultant-nos a tots. Ara que, amb la sesió odontològica del matí se'm va fer simpatiquíssim el meu dentista: almenys parla en català i se li entén tot.
A banda d'aquestes disgressions, la sessió em va agradar molt. Va ser com una mena de regrés al passat en clau surrealista.

dimecres, 23 de novembre del 2011

Foto de les tres últimas sesiones, la de la 2ª sesión y la de la noche fueron gratuitas.

Foto de les últimas tres entradas, las de la 2ª sesión
y la de la noche fueron gratuitas.

A petición de Mª Dolors

CRÓNICA DE UNA MUERTE ANUNCIADA
(Last Picture Show)
Estaba de camino, faltaban unos minutos para las cinco de la tarde. Eso fue ayer lunes 21 de noviembre. Tenía una cita, quería llegar puntual. No era una cita a ciegas. Para situaros mejor, os diré que no era una “Cita en París”, una “Cita de sangre”, una “Cita en el sol”, una “Cita a las once” (ya os he dicho que era a las cinco), ni menos una “Cita con el deshonor”, ni una “Cita con la muerte”, ni una “Cita con mi viejo corazón”, tampoco una “Cita en Honduras” o una “Cita en los cielos”, ni una “Cita imposible” o una “Cita trágica”, que tampoco había para tanto, como no era una “Cita en Hong Kong”, ni me hallaría con Clark Gable y Susan Hayward. Mi cita era una cita que teníamos todos los cinéfilos de la ciudad, en la Filmoteca de Catalunya, a las cinco de la tarde (esa hora me recordó el film de Juan A. Bardem “A las cinco de la tarde” con Paco Rabal y Nuria Espert), a esa hora se proyectaría, como así fue, “El último show” de Robert Altman. El primero de los tres films de este lunes de despedida del ciclo de proyecciones de la Filmoteca en la sala del cine Aquitanía, en la avenida Sarrià 33. La Filmoteca de Catalunya se traslada al Raval. El film de Altman evoca aquello de que cualquier tiempo pasado fue mejor. Nostálgico, decadente. Toda una despedida en scope y color. El segundo film, el de las 19,30 era más incisivo, en blanco y negro, y en pantalla normal. Sus protagonistas, justo en los momentos en que descubren el amor, tendrán que partir a la guerra de Corea, y asistirán a la última proyección del cine de su pueblo. Me estoy refiriendo a film “The last picture show” de Peter Bogdanovich, que muestra otra muerte anunciada. Y en aquella sesión, a los protagonistas se les proyecta “Río Rojo” de Howard Hawks. Y esta era la última proyección que nos tenía reservada el Aquitania. Nosotros también vimos por última vez la pantalla iluminada con las imágenes “Río Rojo”, con más de un “Hombre del Oeste”, como eran John Wayne y Montgomery Cliff. Pero antes de la última sesión, los asistentes pudimos pronunciar una palabras de despedida contando anécdotas, historias vinculadas a la Filmoteca, con recuerdos dedicados a Brossa, a Miquel Porter, o las que nuestra amiga Joana dedicó a Xavier Martinez. Hablaron Esteve Reambau, el actual director de la filmo, Román Gubern, Roc Villas, el anterior director, Enrique Monterde, el eterno moderador de mesas redondas, Ramón Font, el recién jubilado director de programación. Se habló en la sala. Y también en el vestíbulo, entrevistados por TV3, como fue el caso de Jaume Figueras o a mí, entre otros, para la BTV. Esta despedida inundó de fotógrafos tanto profesionales, como aficionados, todos tratando de perpetuar los últimos instantes de la sala que nos ha acompañado durante veinte años. Justo desde el 22 de noviembre de 1991 cuando se iniciaban las sesiones de la Filmoteca, en esta sala Aquitania, donde recuerdo que asistí al estreno de “La guerra de las galaxias”.
Haciendo un poco de memoria: la primera vez que asistí a la filmoteca fue a la recién instalada Filmoteca Española, fue en 1964, en las sesiones únicas del miércoles, en el cine ABC de la calle de Balmes (entonces tenías que pedir el abono en la Oficina de Información y Turismo de España, y te lo entregaban después de haber recibido el Certificado de Penales). En 1972 se pasó a una sala de la calle Mercaders, aún recuerdo una sesión intensa con tres films de Sam Peckimpah: “Mayor Dandee”, “Traedme la cabeza de Alfredo García” y “Grupo salvaje”, y para asistir tuve que mentir alegando estar enfermo y no ir al trabajo. También hubo otra sesión memorable, la primera vez que llevaba a mis hijos pequeños al cine. Fue en la sala de Mercaders para ver “Blancanieves” de Disney, todo iba como la seda hasta que mi hijo pequeño se metió debajo de la butaca, pidiendo ir a casa, horrorizado con la bruja.
De allí pasamos a la sede del cine Padró en 1979, donde se produjo el cambio a Filmoteca de Catalunya y se pasó a la sala de un colegio religioso en la Travessera de Gracia, que duró hasta el 14 de diciembre de 1991. Doce días después sería trasladada a la sala donde ayer, 21 de noviembre de 2011, hicimos la despedida: la sala del cine Aquitania (antiguo cine Infanta), para trasladarnos al Raval, que abrirá de nuevo sus puertas el 2 de diciembre con dos salas de proyección, una sala de exposiciones, biblioteca, librería y bar. ¡La Filmoteca a muerto! ¡Viva la Filmoteca!
Rafael Rodríguez Bella 22 noviembre 2011

LA TRESCA I LA VERDESCA

Horta- Guinardó 1

Obrint i tancant el paràïgues pel Guinardó.

Després d'una maratoniana sessió de dentista, em cal escampar les boires anestèssiques amb una passejada. Em dedicaré al barri proper.  Sóc a l'Avinguda de la Mare de Deu de Montserrat- P. Maragall.
Des dels jardins del nen de la Rutlla, amunt, amunt. Les antigues torretes del barri s'han convertit en enormes i altes cases de pisos. El noucentisme popular ha donat pas a les parets de totxo i de pissarra, despersonalitzades. Carrers enormement llargs en anella al voltant del turó, tallats per vertiginoses baixades. Tot el barri té vocació de talaia sobre la ciutat més perifèrica: Sant Genís dels agudells, Santa Coloma, Sant Andreu, i Maragall i Congrés en la plana més propera.
Fa un dia rúfol i plovisqueja a estones. No hi ha ombres i això es nota a les fotos, sense contrast.
Quan començo a sentir-me la cara normal i puc articular; un cafè, si us plau, acabo la passejada a la Plaça Catalana i agafo l'autobús cap a casa. Encara, però, em sento com el dia, una mica estovada i nebulosa.
La tarda us l'explicaré en un altre moment, que ara tinc la Meri i l'he d'aprofitar.

dilluns, 21 de novembre del 2011

diumenge, 20 de novembre del 2011


Guendalina-Merkel

contra

Sir d’Arcy-Rajoy

Contra la lógica euforia que a estas horas, en las que se llevan recontados el 60% de las papeletas, está demostrando el PP y sus simpatizantes, ha venido a mi memoria un clásico de los comics eróticos publicados entre los años 40 y 50 en Australia, con el nombre de Guendalina, dibujado por John Willie y publicado en la revista “Bizarre”. Hoy en día buena parte de sus dibujos han desaparecido o han sido destruidos, imagino que por mentes conservadoras, dada la época y el tema recurrente en todas sus historias: el fetichismo, las amas, el sadomasoquismo, todo ello envuelto dentro del ambiente del lesbianismo. Yo compré un libro que recopilaba parte de su trabajo, en Italia, en 1973. Y no sé porqué (miento) he recordado aquellas imágenes (he escogido la más amable) y no porque Mariano Rajoy lo encuentre atractivo o erótico (que pobre hombre no tiene nada de eso) pero si por la situación con la que se va a encontrar cuando empiece a lidiar con Europa y se las tenga que ver con Ángela Merkel. Va a ser una situación muy similar a esta viñeta que estay contemplando. Así se verá Rajoy (lo que quiere decir que no le envidio haber ganado las elecciones) y me alegra enormemente que Izquierda Unida haya ganado ascones. Ya empezaba a ser hora.

Rafael.

PANEM ET CIRCENSES

dissabte, 19 de novembre del 2011

Vigília


Tenir un número de loteria a les mans unes hores abans del sorteig, la nit de Reis, la vigília d’un viatge...moments màgics i ansiosos en que la possibilitat és més engrescadora que la realitat.
Avui, vigília d’eleccions, és el mateix però de signe negatiu. No cal expectar res, no hi ha il·lusió ni esperança. Hem d’aprendre a aguantar la respiració per resistir almenys quatre anys. Les esperances, els somnis, l’engrescament, són en un altre lloc, no en la realitat immediata. Obrim els paraigües i resistim la pedregada ineluctable.
No deixo de tenir la sensació d’estar molt cabrejada. També és inevitable.