dimecres, 30 de desembre del 2009

LA TRESCA I LA VERDESCA 44



Exposició Quim Monzó.

Una magnífica mostra de com es pot fer, i s'ha de fer, una exposició literària sense que sigui un rotllo patatero.
És clar que el personatge és més personatge que no pas escriptor, que també. Però vull dir que la seva trajectòria, transgressora per original i poc convencional, el fa atractiu fins i tot sense tenir en compte el que escriu. Bé se'm fà difícil parlar d'ell perquè cada cosa que diria té exactament la seva contraria: És escriptor però els seus texts són el de menys, es parla d'ell i no se'l llegeix prou però és dels més llegits, la seva escriptura és irònica i lleugera i d'una gran retranca... en això rau la complexitat del personatge i el seu interès. No vaig ara a descobrir-lo.
A l'exposició està perfectament retratat, en tots els seus aspectes i és molt interessant la part dels començos d'un Monzó encara no tan mediàtic i menys conegut. Hi ha la quantitat de lletra necessària però és més visual que de lectura. Es nota molt la seva mirada de publicitari i que és la única exposició sobre ell, possible. En Madueño té unes fotos fantàstiques, de totes les èpoques i situacions.
Aneu-la a veure, segur que us interessarà molt.

Ahir, ahir, després de mils de tributs deguts a la festa de Reis propera, per desengreixar, me'n vaig anar, amb la meva amiga Pirula, a fer un tomb pel cel a veure què. O sigui una volta en helicòpter per sobre Barcelona. Ja veieu que de mi no us podeu amagar. Us vaig veure a tots. Des d'allí a dalt tot era bonic, no s'apreciaven els contenidors ni els papers a terra, ni les cares de la gent, ni els sorolls dels cotxes, ni, ni, ni. Altament recomanable.

dimarts, 29 de desembre del 2009

Us envio un link. Avui no tinc temps per res més. Feu clic aquí.

Cine Negro Novela Negra Barcelona Negra.

¡Aviso para navegantes!
Barcelona durante los años cincuenta y sesenta vio nacer, a pesar de los cortes de censura típicos de la época, cine negro producido y realizado aquí, en nuestra capital.
Filmoteca, en colaboración de BCNegra, ofrecerá el clasico “A tiro limpio” (1964) Dir.: Paco Pérez Dolz, con José Suarez. Film mítico donde los haya. Basado en un argumento de José Mª Recarte, a su vez inspirado en la figura del maquis Quico Sabaté y reivindicado como un clásico del Cine Policiaco Barcelonés. Su pésimo estreno comercial (condenado por la censura), condicionaría la trayectoria profesional de su director (el pase se realizará el día 2, con la presencia de su director). Los otros títulos que podrán verse son: “Apartado de correos 1001” (1950) Dir.: Julio Coll con Conrado San Martin, Elena Espejo, Manuel Gas. “Los atracadores” (1961) Dir.: Francisco Rovira Beleta con María Asquerino, Enrique Guitart, Julián Mateos. “El precio de un asesino” (1963) Dir.: Miguel Lluch con Federico Urrutia y “Los culpables” (1962) Dir.: José Mª Forn con Susana Campos, Ana Mª Noé. Las proyecciones se realizarán en la Filmoteca en sesiones de noche a las 22.00 horas, los días 1, 2, 3, y 4 de febrero, conjuntamente con la Semana Negra de Barcelona que organiza la librería Negra y Criminal, la cual habrá que estar ojo avizor sobre los actos que realice por su cuenta. Espero la asistencia de los aficionados a las novelas y cine negro.
Noticia cedida gentilmente por Filmoteca de Catalunya.

Rafael Rodríguez-Bella Barcelona 29 de diciembre 2009



Los grandes silencios.

No sé porque razón me puse a escribir sobre el silencio, esa enorme laguna que invade a hombres y mujeres. Y lo difícil y trabajoso que resulta transitar por los grandes silencios de la humanidad. Aquí no vale correr. Es como circular en mitad de un paraje cubierto por una espesa niebla, en la que nada se ve, nada se oye. Los sonidos quedan amortiguados. Las luces cortadas. Todo es silencio. Sientes que te invade una sorda quietud, húmeda, fría, desapacible. Te encuentras aislado en mitad de esta mudez. Tratas de agudizar el oído, tratas de escuchar una voz que puedas hacerla amiga y rescatarla. La respuesta, la mayor parte de las veces, es lo más parecido a la nada. Y la nada es silencio. Silencio y soledad. Eso es la noche del ser humano. Oscura. Impenetrable. Esos grandes silencios se transforman en muros donde impactan las almas, irremisiblemente aisladas. Sin posibilidad de ayuda. Una vez elegido ese camino, es casi imposible evitar el encontronazo. Y termina allí su viaje. Encerrados en sí mismos, en su mutismo. Sin esperanza. Sin sentimientos que compartir. Y te rebelas, quieres comprender, quieres saber porque surgen esos silencios que incomunican, que cierran bocas a cal y canto. Y se te hace difícil entender. Se levantan como fortalezas, firmes y seguras. Imposibles de acceder. Y la mayor parte de las veces, te estrellas ante esa mudez. Y es así, a base de muchas intentonas, cuando empiezas a creer ver, dónde empezó todo: aquella crítica fácil, aquel censurar una actitud sin haber profundizado en el porque de aquel comportamiento. Nuestra poco inteligente y comprensiva actitud les conduce al silencio. Se aíslan. Se alejan. Un día tras otro. No hemos sabido escuchar. No hemos sabido comprender. No hemos sabido ayudar. Hemos puesto los cimientos de los grandes silencios de la humanidad. Y a estos silencios puede añadirse el odio, el terror, la envidia, el desprecio… así empieza todo.
Si entendemos eso, entenderemos el terreno que pisamos. Y sólo así podremos abrir una brecha o evitar que se formen esos grandes silencios que sólo destruyen a la humanidad.

Rafael Rodríguez-Bella Barcelona 29 de diciembre 2009

dilluns, 28 de desembre del 2009


En aquest món en que vivim és molt difícil orientar-se perquè res no acostuma a ser el que sembla. Sinó que li preguntin al Rafel que es va aixecar adelerat, empès per la curiositat, i va acabar amb un dit trencat.
La frustració és un dels leit motius de fons del viure i hem d'acceptar-ho. Però tampoc abans d'hora, no cal ser catastrofistes. Deixem que les coses ens sorprenguin encara que, sovint, sigui negativament.
Hi ha en l'ambient una angoixa tènue i flotant, podriem imaginar-la com un rajolí de vinagre de Mòdena en oli. Es belluga creant formes de gran bellesa però cal deixar-la ben quieta, sobretot no agitar-la perquè espesseeix amb molta facilitat i la seva consistència i aspecte canvien per complert.
Una cosa són les boires flotants, esfilagarssades voltant el vaixell i una alra molt diferent les sirenes d'Ulises amb intencions nefandes.
Compte si sentiu sirenes, no us hi acosteu si no és ben lligats al Pal Major.

diumenge, 27 de desembre del 2009

UN CUENTO REAL PARA ESTA NAVIDAD

Me he roto un dedo de la mano derecha. Caí. Todo sucedió a partir del momento en que se oyeron muchas sirenas ¿ambulancias? ¿bomberos? ¿policía? Corrí hacia la ventana del comedor. Las sirenas se acallaban muy cerca de casa, de manera que seguramente se podría ver lo que sucedía. Pero no llegué a ver nada. Resbalé y caí, estrepitosamente, al suelo. Resultado: el cuerpo magullado, la caída fue muy fuerte, y me rompí un dedo. Me olvidé, por unos instantes del suceso que se fraguaba en el exterior. Después se impuso el silencio que acostumbra haber en el barrio. Miré a la calle y nada evidenciaba suceso alguno. Falsa alarma, pensé. A todo esto, vino corriendo mi mujer, a ver que me ocurría. Preguntó que había pasado. Se lo expliqué. Y me contestó:
—Estaba estudiando cuando escuché unos gritos aterradores.
—Y ¿no miraste a ver qué ocurría? —pregunté extrañado.
—No tengo tiempo —contestó— tengo que terminar el ejercicio que presento esta mañana en la Universidad.
Quedé muy intrigado y decepcionado a la vez. ¿Qué había sucedido?
Lo que había sucedido, era que el radiador de la calefacción perdía agua y yo, que no lo había visto, la pisé, resbalé y caí. Eso era lo que había sucedido. Encima ella, me regañó:
—Siempre corriendo tras las sirenas. La curiosidad te va a perder.
Es cierto, siempre que oigo una sirena estoy pendiente de si se detiene cerca. Terminé de almorzar y salí a comprar el diario. Introduje mi mano en el bolsillo, me dolía el dedo, era lo normal, pensé, después de recibir un golpe. Impaciente, esperaba que podría ver jaleo por la calle. Pero no había nada. Entonces le pregunté al quiosquero si había sucedido algo.
—Cuanta sirena esta mañana —le dije.
—Sí ha sido en la calle de arriba, en Caponata. Una mujer se ha suicidado.
Aquello era serio. Con razón tanta sirena.
—¿Cómo ha sido?
—Era clienta nuestra —dijo—. La mujer sufría depresiones desde hacía algún tiempo, por problemas laborales familiares. Se tiró desde el tejado o desde su balcón, a la calle, nada más salir su hijo de casa. El muchacho estaba poniendo la moto en marcha cuando oyó gritos. Se giró y vio a su madre en el suelo en mitad de un enorme charco de sangre. Soltó la moto. No pudo evitar gritar.
—Mi mujer escuchó los gritos. Dijo que fueron desgarradores.
—No hay para menos. Ha sido todo un drama. Parece que el drama se está cebando en nuestro barrio. No hace mucho, otro cliente nuestro, intentó suicidarse, pero a éste lograron salvarle. Tenía 42 años y se había quedado sin trabajo. No sé a dónde iremos a parar.
Salí de la librería y fui a Caponata. Un coche de la Guardia Urbana cortaba el paso a los demás coches, calle y aceras estaban acordonadas, no se permitía pasar a nadie.
Regresé a casa, más que pensativo, preocupado. Sé que la situación es más seria de lo que parece, somos muchos los que tenemos a alguien en la familia sin trabajo, un hijo, un sobrino, la lista está siendo cada vez más larga.
Al día siguiente seguía doliendo el dedo de mi mano derecha y decidí ver a un médico. Resultado tras unas radiografías: el dedo roto. Y yo soy el que menos problemas tengo. Lo mío se habrá curado dentro de tres semanas a lo sumo. A nuestros hijos y sobrinos ¿cuánto más tendrán que esperar?

VET AQUI QUE UNA VEGADA...

hi havia dues persones. Una, optimista; l'altra realista. Arriba el dia de Nadal i amb ell, tot el que comporta de despeses, reunions, etc. La 1ª va pensar que tot i haver anat a la pelu, s'havia mullat i duia el cabell fet una "me" pero que tant era; que la brusa i l'armilla que s'havia comprat il·lusionada, a l'hora de la veritat li quedaven fatal pero que tant era; que el seu home no es trobava be, que la mare i la tieta donarien feina, pero que estarien tots junts i aixo era el que comptava; que aquest any, com que el menu era prou rutinari no havia fet les celebrades tarjes de nadal pero que les substituiria per unes nadales d'Intermon; que s'havia ajuntat 30 persones de la mateixa familia i que per sort cada cop el menjador es feia mes petit; que...
L'altra s'emprenya per dur els cabells fets una "me"; perque a l'estar gorda, la brusa i l'armilla li queien com d'un cinque pis; que es faria un tip de mirar la cara de pomes agres del seu home; que la mare i la tieta serian una llauna; que el germa no es trobava gens be i que no es parlava amb la filla; que a un nebot li havien fet "mobbing" i que l'altra no tenia feina; que la filla ja no vindria mai mes amb el gendre perque s'havia separat; que l'altra fill tornava a estar malament amb la novia i feia cara trista; que no havia tingut ganes de fer veure que tot anava be i per tant no havia fet les celebrades tarjes; que s'havien ajuntat 30 persones de la mateixa familia i que alla no s'hi cabia; que...
BON NADAL!!!

dissabte, 26 de desembre del 2009

És evident tot això que diu en Rafel, però malgrat tot, jo m'entesto a defensar que les festes m'agraden, que hi farem. I no em sento en absolut menys solidària, ni menys conscient, ni estic menys enrabiada amb els comportaments generals ni amb la vida en si. Segurament és, un cop més , allò de veure el vas mig ple. Tampoc és que Nadal (o altra festivitat) ho consideri un treva, un espai en blanc on voluntàriament no hi càpiga res del que molesta. Molesta, segueix molestant i potser encara més. Però tothom té dret a rebre una bona cara, una paraula o un gest d'estimació, la sensació certa de que hi ha qui et recolzarà com sigui i en les circumstàncies que siguin. Ja sé que per a això no cal que sigui Nadal, ja ho sé, com ho saben els que reben aquest consol, aquest descans emocional. Sóc dels qui creuen en els petits gests, els que podem fer cada dia i que empenyen una mica tota la maquinària, encara que sigui imperceptiblement. Gests que també són un granet de sorra que esmola i esmola. Sóc una realista nata que no em faig il·lusions però procuro treure'n el millor de la vida. Francament, penso que no m'ha anat tan malament el sistema. I en tot cas no hi puc fer més, m'agraden les festes.


Arrastrando la resaca de estas fiestas.

Necesito oxígeno. Limpiarme de gérmenes navideños, mi sensibilidad ha quedado dañada. Demasiado aperitivo, demasiado pavo y demasiada carn d’olla, turrón, neules, y demás.
Demasiado todo. Demasiada sobremesa. Demasiada familia. Demasiados regalos. Demasiado nerviosismo infantil. Cuando llegan estas fiestas las compras, la gente, todo resulta demasiado. Nos sobrepasa. Las tiendas llenas. Las calles intransitables. ¿Qué le ocurre a la gente? A pesar de la crisis. Y es que no aprendemos. Los ricos siguen haciendo ostentación de su poder adquisitivo. Los pobres siguen siendo tan pobres y aquí no pasa nada. Los corruptos no dimiten. Los gobernantes apenas mueven ficha. Y el Papa pidiendo paz desde su balcón. Pero mientras el pueblo se mantiene silencioso, alguien coge las riendas desesperadamente, como ha ocurrido en Italia por segunda vez en poco tiempo. Un hombre atacó al primer ministro Berlusconi era un demente, dijeron, (claro que iban a decir). Una mujer agarró la vestimenta del Papa en una ceremonia y lo derribó al suelo (han vuelto a decir que era psicológicamente inestable) y la han internado en un centro. Ahora si que terminará trastocada, el gobierno se ocupará de ello. Esta mujer jamás será rehabilitada. En mi barrio esta semana se ha suicidado una mujer tirándose de lo alto del edificio a la calle Caponata. Los gritos fueron aterradores. La mujer se tiró nada más salir su hijo de casa camino del trabajo. El muchacho estaba arrancando la moto cuando presenció el espectáculo. Con este, ya es el segundo suceso de este tipo. Al primero lograron salvarlo. (¿Salvarlo?). Tenía 42 años, lo hizo por depresión, se había quedado sin trabajo. Tanto disparate a ¿quién habría que pedirle cuentas? Los banqueros, los gobernantes, celebran esta Navidad como si nada pasase. A ellos no, que no les pasa nada. Y el rey sigue largando el mismo discurso de cada año, pero no suelta ni un duro para los pobres. Al igual que el Vaticano, cargado de tesoros. Si vendiese alguno de ellos podría dar de comer a los hambrientos, como reza su mandamiento. Esto no tiene arreglo. Yo mismo sólo hago que lamentarme. Y encima no se me ha ocurrido otra cosa que desear felices navidades a todos. Está claro que, yo también estoy contaminado de ese virus que nos está destruyendo a todos. ¿Cambiará algo el próximo-cercano año nuevo? Lo dudo, seguiremos igual, sino tiempo al tiempo.

Rafael Rodríguez-Bella


divendres, 25 de desembre del 2009

Nadal, Nadal, Nadal actual

Nadal
Especialment dedicat als publicistes i altres herbes (o sigui a tots).

dijous, 24 de desembre del 2009

dimecres, 23 de desembre del 2009

LA TRESCA I LA VERDESCA 40

  • Nova versió de Los ricos también lloran, en la família Astor. Ja ve de lluny i recordo haver llegit l'horror en que vivia la mare centenària, en un luxós apartament de cinc-cents metres quadrats davant mateix de Central Parck, pràcticament com una homeless. Encara em sembla poca la condemna al fill (de més de 80 anys) i a l'advocat del fill que organitzava la conxorxa de maltracte i estafa.
  • Heu vist que Brasil i Portugal estàn ultimant la posada en comú de l'ortografia que fins ara era ofialment diferent? I encara hi ha qui creu que hi ha com a mínim quatre llengues en les quals ens entenem perfectament, al marge de petitíssims retocs. Una vegada, fent una exposició conjunta amb el Museu de Ceràmica de València i "traduint" el catàleg, només vaig canviar taulellet per rajola. El catàleg tenia unes trenta pàgines i ja sabeu com puc ser de punyetera si m'hi poso.
  • Sabeu que al president o amo, d'Air Comet li ha tocat la loteria. M'ho varen dir de bona font i no en sé la quantia però ho trobo sucós.
  • 650 anys de Generalitat. I jo "con esos pelos". A continuació una altra notícia diu que els polítics són vistos com al tercer problema d'Espanya.
  • Els dimarts a la nit a la 33, després d'Arrós covat fan Reportatges que normalment estàn molt bé. Ahir en vaig veure un d'interessantíssim sobre la forma dels aliments Bé, forma i color, textura, olor sabor etc. Ara tot es pot sinteitzar i utilitzar en benefici dels gustos dels usuaris. Semblava un guió preparat pel Marçal amb il·lustracions visuals del Ferran Adrià i els científics del laboratori. Clickeu el link. També us el puc enviar per mail com a document de word.
  • Tan rics o tan pobres com ahir? La millor loteria és la feina de cada dia. Per cel·lebrar la loteria, el Marc ja torna a ser a l'atur. I és català, blanc, home i està ben preparat.
  • Fotògrafs de la casa, a veure si canvieu la foto de la setmana (consulteu les costelletes).

dimarts, 22 de desembre del 2009




¡ES MEJOR QUE UNAS GAFAS!
IMPORTANTE TRUCO PARA LEER LETRA PEQUEÑA EN EL ORDENADOR

Ojala os sea de utilidad

Excelente informaciòn para nuestros amigos y familia, y no solo para los que necesitan usar
lentes para leer. Uno de los mas prácticos e-mails recibidos en mucho
tiempo. Así que os lo paso, tal como me lo ha recomendado Malole.

Es un truco que no conocía y que permite, utilizando el teclado y
el mouse cambiar el tamaño de las letras y dibujos que aparecen en la
pantalla.

Seguramente, como yo, sufráis a veces tratando de leer los mails con letra
pequeña. Haced la prueba. Presionar la tecla Ctrl ( Control ) y girar la ruedita que està en el centro del mouse. Veràs que todo se agranda a medida que se va girando la
ruedita. Si se gira la ruedita al revès todo se reducirà.

Puede ser acertado el pasar esta informaciòn: ten por seguro que el que no conocìa el truco lo va a agradecer

Cabaret




Al Tantarantana, l'espectacle Asufre, un espectacle amb format de cabaret en el que es mostra l'infern amb molt d'humor corrossiu. Jo tenia un professor d'Art (en Carlos Cid) que comentant El jardín de las delícias del Bosco deia: vale la pena morir en pecado mortal para condenarse y ver esto. Deu ser, salvades les distàncies, una cosa així. Perquè no hi anem?

LA TRESCA I LA VERDESCA 39


  • Oh quin gran goig, quina joia, obrir el bloc i trobar-me amb un article publicat, desconegut. Estava tan farta de trobar-me gairebé sempre a mi mateixa!
  • El Chavez ataca de nuevo. Ara, canviant el nom de la cataracta El salto del Angel per Churun Merú que és molt més de conya i sona més indígena. Ens està bé. Sabeu la història del descubridor Cardona, un català? Es veu que ell i el seu fill varen anar a veure a en Pau Vila per explicar-li el descobriment i li van donar aquest nom. En Pau Vila, el va incloure tal qual a la seva geografia (obra de referència a les escoles durant dècades). El Sr Cardona, tan viatjat ell, li va comentar al fill al sortir de can Vila: Churrun Merú no és, però que el busqui ell si el vol saber. Molt bona contribució a la ciència. El Chavez almenys hagués pogut tenir el detall d'esperar que passés el Nadal per treure'ns un àngel de tanta categoria. Si és que amb això de la laicitat mal entesa no es pot viure.
  • Fiança amb colecta per l'ex alcalde de Santa Coloma. El massoquisme popular no té fronteres. I si preparessim algun cop entre tots? Riuriem molt, segur i potser ens fariem rics i tot.
  • El PP emplaça als partits (els altres, s'entén) a adoptar un codi ètic com el seu. És que no hi ha un ja està bé per a res?
  • Que callin, sisplau, que callin o que parlin del tot d'una vegada. Ara, el govern està tan content amb el retorn de la Aminatu Haidar a casa que dissimulen i fan veure que ho han resolt tan bé. I, és clar, si es parla del Sahara la culpa és dels vuit anys de govern del PP. I perquè no es pot rectificar? I perquè no s'hi posen? I perquè, i perquè, i perquè. Al Cesar el que és del César i als del PP el que és del PP. Encara que ells hàgin començat.
  • No trobeu preocupant l'afany de parlar dels articles de gamma alta (o sigui luxe desfermat)? Haberlos, hailos, és clar però és com una mena de provocació en els temps que corren.
  • ADU (àvis del Món, units) tremolem: el Consell escolar avala el nou calendari escolar proposat.
  • Arreglar la Diagonal ara, crec que "no toca". Es podria millorar, d'acord però Ningú no és perfecte.
  • A quantes caceres heu estat convidats? A quants castells del Loira heu passat les vacances o almenys algun cap de setmana? No us vulgueu enganyar, no sóm ningú. Podriem qualificar-nos de virtuals.
  • Què posar a les nostres vides? Doncs un cactus de Nadal. Una planta que fa flors en forma d'estrelles i que a vegades mira cap avall , com si fos el cel el que aguanta la terra ; altres posa el cel a la terra al cofondre's amb estrelles. El plaer estètic crea la il·lusió d'una infinitat de coses. Tot amb una humil planteta. Aquest Viladevall, poeta floral, de qualsevol cosa en fa Nadal.
  • Fins el 10 de gener portes obertes als Museu de geologia i de zoologia. Última ocasió abans dels canvis.

dilluns, 21 de desembre del 2009







El Museu del Cinema de Girona ha enviat aquesta felicitació de Nadal, inspirada en el Cine Nic. Souvenir, soluvenir!

(Cliqueu sobre la imatge: per si no funciona, el enllaç es http://http://www.youtube.com/watch?v=Y3J7wSkP7yU




Àmbit A&D Barcelona

Nova etapa al que era la galeria G (Consell de Cent 282). Fins al 31 de gener Miscelènia personal, gairebé tres-centes obres en petit format d'un centenar d'artistes del s. XIX, XX i XXI que han treballat a Catalunya. Segons la crítica "és una miscelània que constitueix un resum no exhaustiu d'algunes de les constants de l'art català, que sobretot a Barcelona resulta ser una atractiva combinació d'hedonisme mediterrani i contenció enemiga d'obvietats i exhibicionismes, de cosmopolitisme i localisme, d'arrebat surrealista i harmonia sensual". Hi ha una bona quantitat d'obres inèdites d'autors coneguts i el muntatge també és una declaració de principis. Bé, bé, anirem a veure què.

LA TRESCA I LA VERDESCA 38




  • Avui sí. La Vanguàrdia publica un obituari de la Jennifer Jonnes. Millor a Duelo al sol que com a Bernardette Soubirous. La veritat és que va participar en força bones pel·lícules. Aquí però, això de Lourdes la va deixar ben marcada.
  • Vaig anar a veure El erizo. Molt bé. I això que el llibre em va agradar molt i no creia que es pogués adaptar tan fàcilment ja que és molt de reflexió, molt "literari" diguem. Us la recomano.
  • Encara no m'he decidit pel llibre digital. Teòricament sí, però també està el tema de les editorials i les propostes. Sants Reis, encara no, si us plau.
  • Em pensava que era una pàgina de regals per aquestes festes: anells, agulles etc... però no, són les fotos de l'últim menú de la temporada del Bulli. Estaria disposada a un cert temps de purgatori(recordeu que oficislmrnt l'infern ja no existeix) per aconseguir-ho. Temps al temps.
  • Alerta pel fred polar. Què m'han d'explicar a mi amb els inoportuns problemes de calefacció que tinc!
  • Aquests dies la treva nadamenca està en el seu esplendor. Figura que no passa res enlloc. Persisteixen el mateixos conflictes, les mateixes pel·licules, concerts i concerts, pessebres vivents i morts, anuncis de musicals, ballet i circ etc Per cert el que si que cal recalcar és Petita feina per a pallasso vell, amb Jordi Martínez, Monti i Claret Papiol. Segons les crítiques és una obra molt recomanable. Jo, als altres no els conec però el sol nom de Monti ja m'és prou garantia.

Frase

Pensae és sempre un acte carent de resultats. La ciència sí que n'obté, la filosofia, mai. Hannah Arendt

divendres, 18 de desembre del 2009

LA REALITAT I LA FICCIO

Avui s'estrena el documental ICH BIN ENRIC MARCO. Haig d'esbrinar a on, ja us ho dire i si algu ho sap que m'ho digui.
De ben segur heu sentit parlar d'ell, pero el que no se si sabeu es que jo fa un munt d'anys que el conec. Es aquell personatge que havia estat president de l'Amical de Mathausen i que en el seu moment va rebre la Creu de Sant Jordi ( lagarto, lagarto ) per divulgar el seu passat en el camp de concentracio de Flussenbag i fer-ne difusio en les escoles de tot Catalunya. Fins que un historiador com ell va esbrinar que si que havia estat detingut a Alemanya com a anarquista sabotejador pero mai com a victima del nazisme. Fins i tot no estic segura de que aquest sigui el seu veritable nom, ja que a l'Enciclopedia Catalana surt un Enric Marco mes gran que ell i tambe anarquista. Avui he vist part de l'entrevista que abans d'ahir li ha fer en Manel Fuentes a Catalunya Radio. Encara es justifica dient que ell mai no va mentir sino que va modificar la veritat. Un tipus francament digne d'estudi. Tinc ganes de veure el documental.
DE LA VANGUARDIA 171209


Muere Pere Ribera, fundador de Aula Escola Europea

El pedagogo, de 94 años, dedicó toda su vida a la docencia

El prestigioso pedagogo Pere Ribera, fundador de Aula Escola Europea, murió ayer a los 94 años en Barcelona. La suya fue una vida por y para la docencia, que ejerció durante más de sesenta años, principalmente, en el Liceo Francés de Barcelona y más tarde en la escuela que él mismo creó. Ribera nació en 1915 en Ulldecona (Montsià). Se formó en los Escolapios y estudió Derecho e Historia en Barcelona con profesores de la talla de Pompeu Fabra, Carles Riba o Vicens Vives. Su primera idea era dedicarse a la notaría, pero durante la Guerra Civil trabajó como profesor en un instituto de Tarragona - tenía sólo 21 años-y allí descubrió su pasión por la enseñanza. Tras esta primera experiencia con alumnos, dio clases de Historia en el Liceo Francés de Barcelona, centro al que estuvo vinculado de 1939 a 1968. "Aquello fue estupendo, porque tenía alumnos inconformistas", dijo en una ocasión. Ribera llegó a ser director de la sección española del Liceo, pero en 1968 decidió iniciar el que sería el gran proyecto de su vida: Aula Escola Europea, una institución educativa de gran prestigio. El esfuerzo y la exigencia fueron sus señas de identidad, características que inculcó a sus alumnos. Su voluntad de rigor y responsabilidad le llevaron muchas veces a ir contracorriente. La creación de Aula es el máximo ejemplo de ello. En una época difícil en que el sistema educativo no era satisfactorio, él sintió la necesidad de renovar la enseñanza. Distintas personalidades creyeron en su proyecto y colaboraron con él para poner la escuela en marcha, como Jordi Sarsanedas y Amalia Tineo, en el ámbito pedagógico, y José Manuel Lara y Antoni Puigvert, en la parte económica. ...

LA TRESCA I LA VERDESCA 37

Un incís: la sessió de jazz d'ahir a la nit a la llibreria Martinez Pérez (especialitzada en art) va ser un èxit. Molt bé tots. A més a més, això del jazz crea una mena de comunitat afectiva especial. Total que varem acabar tots molt amics i havent passat una boníssima estona.
  • El Jordi Barbeta fa un article sobre els toros molt divertit. Acaba dient: desde luego, si se confirma lo de la reencarnación, prefiero reencarnarme en toro de lídia antes que en pollo (a l'ast). Jo també, almenys em deixarien córrer al meu aire durant un temps.
  • L'Amina ja és "a casa". Quan trigarem, trigaràn, a oblidar? Quantes Amines li calen al problema del Sahara perquè sigui resolt?
  • L'Aragó aprova una llei per l'ensenyament del català. La tenen per l'anglès? i pel francès, i el rus, el xinès o el portugués? És que, precisament per ser més obvi (tot allò de la Franja), el català és més especial? No serà que volen que formi part dels assumptes conflictius induits que tant agraden?
  • Mira: "y cuando el rostro volvió/ halló la respuesta, viendo/ que iba otro sabio recogiendo/ las hojas que él arrojó". A continuació trobo un article del Quim Monzó que es diu: La idiotez, és más que idiotez? Doncs potser sí.
  • El tallatge de la roba no és cosa de poca monta. no senyor. Almenys per una part molt gran (mai millor dit) de la població. Però tot i reconèixer que el sistema actual no s'adequa a la realitat, les noves mesures no seràn al mercat fins el 2015. Si que és difícil això d'agafar la cinta mètrica! I això que ja es tallen els vestits amb ajut de la informàtica que si nó!
  • Això del galet gegant. I a mi que m'està agradant!
  • Más sexo, más infecciones. Titular signat per un tal Pero Grullo.
  • "L'alt càrrec"empresonat, encara no ha estat expedientat. Com se menja això, Malole.
  • La setmana que ve, sens falta, reserveu-vos un matí sencer, per veure l'expo sobre el Quim Monzó. A Arts Santa Mònica.
  • Obituari: Pere Ribera, Ràfols Casamada i Jennifer Jones (aquesta va al cel, segur).
  • Trobada d'escriptors, a Sarrià, a les 18'30h. Llàstima perquè també avui, al Monestir de Pedralbes, a la mateixa hora, concert de nadales i espirituals negres. Oriol Romaní, F.Mazzanti, E. Seeruton...
  • Garbo el espia. Projecció i col·loqui amb el director. Al Verdi a le 22h.

dijous, 17 de desembre del 2009

LA TRESCA I LA VERDESCA 36



Com cada dia, començo la lectura del diari amb el bloc obert i moltes preguntes ja abans de trobar-me amb la realitat. No cal dir que quan acabo, sento com m'ha pujat el nivell d' impotència i mala llet, però què hi farem. Això només és un bloc i La tresca i la verdesca un d'ací i d'allà que no pretenc que sigui una crònica trascendental. Preneu-vos-ho així, encara que la realitat, com deia, és dura, incongruent i estúpida. Reflex de la vida?
  • Ahir vaig anar a veure Ninotchka. Feia temps que no la veia. Quin gust aquella sensació de tothom sortint del cine amb un somriure als llavis.
  • Mort a tret d'una notaria, en ple tribunal per estar disconforme amb la sentència de divorci. Advocades, al tantu.
  • Ja fa dies que us vaig comentar la llei de successions. No diem que volem el millor pels nostres fills? Resistim, resistim que la cosa està dura.
  • De la Haidar, no en parlem. Ja el Rafel ho ha fet. Però, això no ens lleva la mala consciència, encara que sembla que sigui un bé escàs (almenys a nivell d'Estat). Cliqueu el subratllat. Us sortirà un comentari i un article de J. Saramago.
  • Ui que bé, ja tenim botiga nova amb rellotges exclussius. Es pot viure sense un Rolex? M'ha vingut al cap aquell acudit del : hombre, vivir, lo que se dice vivir, solo vive el prior, los demàs moran. ( En català moren té tota una altra connotació molt més d'acord encara).
  • Avui, Jazz entre llibres, Ricard Gili & The Gospel Light. A la llibreria Martinez Pérez. València 246 (Rbla Cat-Balmes) a les 20'30h.
  • Unes quantes adreces de blogs literaris:
www.comunicacion-cultural.com/www.llibrevell.cat/WWW.latormentaenun vaso.blogspat.com/ www.verbalia.com (és el del Marius Serra)/www.jalillan.com (del José Antonio Millan)/ www.elsenyorboix.cat /www.anticanons.blogpot.com/ www.fcompany.blogspot.com/www.poemsblogs.blogspot.com/ www.tintaxinesa.blogspot.com. Seguiré.

Relatos Eróticos en el Museu Picasso.

Bueno, está visto que no os interesa el erotismo o no leéis mis e-mails. (luego no me digas que no avisé Mª Dolors). No sé si recordáis que a principios de mes avisé de una serie de actividades en el Picasso a causa de la exposición sobre postales eróticas japonesas. Allí anunciaba que por el módico precio de 3 euros hoy a las 19,30 contarían cuentos eróticos japoneses.
Pues bien, como siempre ocurre en estos casos, en un reducido espacio para unas cincuenta personas, lleno hasta los topes, sólo estábamos presentes allí, siete hombres, el resto todo mujeres entre los 18 y 40 años, vamos demostrando que les va la marcha. Hemos reído mucho. Un cuentista japonés, vestido con el típico kimono, de color azul y con mucha pluma, pluma japonesa por descontado, nos ha contado de forma muy divertida y simpática, con mucho sentido del humor y finura, unos cuentos habitados por hermosas mujeres: submarinistas, princesas, emperatrices y prostitutas, con vulvas aromatizadas con los más exóticos perfumes, seduciendo a poderosos, emperadores, militares, ricos y pescadores. Y demostrando que los hombres ante el encanto de sus bellezas se vuelven tontos. Monstruos marinos que las devoran, enormes pulpos que succionan los labios de sus sexos con la forma de la flor del cerezo de ocho pétalos. Señores/as ¡que maravilla de cuentos!
Esa leyenda del pulpo la encontraréis en el catálogo de la exposición.
Ah, y para terminar nos han regalado una invitación para visitar la exposición, de nuevo los que ya la han visto y los que no, para que la conozcan.

dimecres, 16 de desembre del 2009

Va de lectura









  • Las historias secretas que Hooper pintó- Erika Bornay. Ed. Icària Avui, a la llibreria Pròleg (S. Pere més Alt 45) a les 19'30 prsentació del llibre i lectura d'un dels contes.

  • Tots els contes de Nadal- Charles Dickens. La Magrana
  • Les faules de La Fontaine, il·lustrades per Dedieu. Ed Cruïlla
  • Això sembla el paradís. J. Cheever. Ed. Viena

LA TRESCA I LA VERDESCA 35

En les notícies del món no hi trobo res estimulant. Tot tan previsible i estúpid com de costum. Naturalment moltes coses es presten al comentari sarcàstic però avui no estic d'humor, no degut al fred, no, sinó als lampistes que tornen a rodejar-me perquè les avaries han seguit la seva carrera imparable en el seu intent de fer-me gastar més diners dels que tinc per fer una nova instal·lació de calefacció.
  • El cinema també ens depara moments de record del que ja va ser. Avui Silvana Mangano i vint anys, vint, de la seva mort. És possible, vint anys? Es clar que si recordem que ahir en va fer 50 d'Allò que el vent NO s'endugué...
  • Contes eròtics japonesos. Avui al Museu Picasso a les 19'30h.
  • Avui a la Filmo Ninotchka. Cal dir-ne res? Cap al cine i calladets sense perdre detall. Filmoteca a les 17h.

Frases a tener en cuenta

He encontrado dos frases muy sugerentes. Son del fotógrafo Patxi Uriz (http://www.patxiuriz.com). Vale la pena tenerlas en cuenta. Una es: "La mejor manera de ser realistas es mantener despierta la imaginación. Y el único sustento de la imaginación es observar la realidad". (ATENCIÓN ESCRITORES es válida para nosotros).
Y la otra es: "Déjate llevar por la brújula del corazón…nunca perderás el norte".
Saludos con el teleobjetivo puesto al mundo, Rafael.

La Columna de Rafael

Carver lo contó: dijo que deseaba escribir, escribir lo que fuera, cualquier cosa que requiera juntar palabras, decía. Yo digo lo mismo. Quiero escribir, escribir, escribir.
Y también decía: quiero crear algo coherente e interesante para alguien aparte de mi mismo. Pero a la vez sentía que para llegar a ser escritor tenía que estudiar. Yo pienso igual que él: Tengo que estudiar.
Y se matriculó. Yo también. Él en un curso que se llamaba Escritura Creativa 101. Yo en uno de Técnica Narrativa. El suyo era un profesor que también era escritor llamado John Gardner. El mío se llama Pau.
Más adelante, Carver explica que: el profesor les pidió que escribieran un cuento de entre diez y quince páginas. Pero lo malo era que podía llegar a revisarse hasta diez veces durante el curso semestral. Que su principio básico era: “que el escritor encontraba lo que quería decir en el continuo proceso de ver lo que había dicho”. Creía en la revisión, la revisión interminable. Me he dicho: ¡¡que horror, la que se me espera!! y me ha entrado pánico. He dejado el texto de Carver y he buscado algo más animado que no me quite las ganas de ser escritor. Y me he puesto a leer algo sobre Dorithy Parker. Ella escribió una vez que: lo suyo era tomarse un Martini, dos como mucho. Después del tercero, ya estaba debajo de la mesa y al cuarto… debajo del anfitrión. Así arañaba los buenos hábitos de la burguesía de entonces. Esto me ha gustado más. En mi caso, ignoro no obstante, si estaré debajo o encima. ¿Es esa la vida del escritor? ¿Ser escritor significa que se es un esposo/a infiel y un amante solícito/a, como dijo la Parker? Sigue gustándome la idea de ser escritor, cada vez más. Parker, sentía gran amor por New York, Vila-Matas y Hemingway, por París, R.L. Stevenson, por Londres. ¿Curioso no? ¡Exactamente igual que yo! De modo que ya sólo me queda por decidir, en que hotel he de morir: por suicidio, de una borrachera o de muerte natural. Tanto da, lo importante es tener decidido un hotel, si de verdad eres escritor: el Chelsea, el Algonquin, el Gramercy Park, el Plaza, el Albergo Roma. Todos acogieron a grandes escritores.

Rafael Rodríguez-Bella 15 Diciembre 2009

dimarts, 15 de desembre del 2009

LA TRESCA I LA VERDESCA 34




Avui fa setanta anys que es va estrenar Allò que el vent s'endugué (encara ens sona rar, oi?). Un record en les nostres pregàries.
  • El president de Vietnam diu que al seu país no hi ha explotació. Amb què ens surt ara, aquest? Si n'hi ha fins i tot als paísos més democràtics! D'això si que se'n podria fer un bon article. és com la recepta dels torrons: barrejar unes declaracions, trinxar unes fotos( de lapidacions, enterraments en vida, massacres, nens treballant, dones maltractades etc) i amanir-ho amb unes gotes d'anguniadura. Pastar amb un vaset de mala llet coure a foc de declaracions en viatges oficials i ja teniu un article d'allò més aparent.
  • Bé per Isabel Garcia Pagan que en el seu article d'avui diu que la Gene, que patrocina campanyes pels "petits gestos" (la velocitat a 80 per ex) no es dona per al·ludida dels 189.942 petits gestos dels que han votat si a una hipotètica independència. I molts més que serien si es continuessin fent aquestes consultes que, reitero, són lliures, no vinculants, no res de res, però molt significatives.
  • Aquestd dies, constato una fascinació morbosa tant per Enric Marco com per Garbo, l'espia. Dos enganyadors confessos. Per què serà? Vivim en una mena de mirall que ens retorna tots els gestos? (no és mala intenció, és només intenció).
  • Ignasi Viladevall, avui, parlant dels humils boixacs diu: El sentit de la totalitat de les coses és el tret més bell del món floral. Llàstima, no poder-lo aplicar a tots els nostres móns.
  • Sathi Sansar (www.sathisansar.org) ven regals molt macos, a bon preu i solidaris.
  • Vola en helicopter per sobre Barcelona. Durant questes festes 60€. Informació i reserves 932240710. Una experiència inoblidable.


Torró de gema i un sense sucre

Us agrada el torró de gema? Tovet i cremat, mmmm. Animeu-vos que és molt fàcil. L'heu de fer tres dies abans de Nadal (si voleu que sigui el summum, dels summums) i cremar-lo el mateix dia.

300 g d'ametlla en pols/6 rovells d'ou/ la raspadura d'una llimona/un polsim de canyella.

Barreja "intimament"5 rovells, el sucre, la raspadura i una micona de canyella. Un cop ben pastat posa-ho al foc i escalfa-ho lentament. Retira i aboca-hi l'ametlla. Torna a la "intimitat"i quan tot sigui ú (no em direu que la cuina no és afrodisíaca per se) posa-ho de nou al foc uns deu minutets. Aboca-ho en un motlle rectangular (per exemple el dels glaçons folrat de paper sulfuritzat). Tapa amb paper d'alumini i posa-hi un pes per compactar-ho. Deixa-ho dos dies.
El dia de Nadal, barreja 1 rovell amb una mica de sucre i amb això cobreix la superfície del torró. Crema-ho amb la pala ben roent o amb un soplet o cremador. A més a més l'olor del sucre cremat perfumarà tota la casa encara que obriu totes les finestres i engegueu l'extractor. Olor de festa, total.
Us asseguro que aquest torró és un bon estímul per la intimitat.

I ara, un sense sucre, ni cuina, pel Rafel.

250 g d'ametlles crues (en pols)- 250 de dàtils- 150 de coco ratllat- un polsim de canyella- 1 taronja.
Batre les ametlles, els dàtils (pelats) , el coco i un pessic de canyella i afegir suc de taronja fins a aconseguir una massa moldejable i consistent per poder-ne fer boles amb les mans (com si fossin trufes). Posar en una plateta i espolvorejar amb canyella.

En dies successius us explicaré alguna recepta per fer amb les sobres de turró de qualsevol mena.

dilluns, 14 de desembre del 2009

LA TRESCA I LA VERDESCA 33



LipchitzI
  • Ai quina feinada que se'ls ha girat a les conilletes italianes. El seu heroi agredit i sagnant. Cura sana, cura rana, si no te curas hoy, te curaràs mañana.
  • D'això del referendum sobre la independància, el més maco és precisament que es tracta d'una lliure manifestació sense poder vinculant ni res semblant. Qui vota, i vota el que vota, vota perquè li dona la gana de manifestar el que voldria. Molt bé.
  • La Diagonal i la seva reforma. Per un cop (no únic) estic d'acord amb en Buigas que diu que si s'ha d'operar d'un ronyó s'estima més l'opinió del metge que la del poble.
  • No podré veure, avui a Antena 3 a les 0'15h un especial sobre la huella humana o sigui les barbaritats que ha patit la terra per culpa dels humans. Deu ser pitjor que qualsevol peli de terror.

  • Exposició sobre Lipchitz a la sala Oriol (Provença 264). De Rúsia a la URSS , Grafismo y revolución, a 3/4 ( Aribau 34) . I Vasarely, Sempere i Le Parc, a Eude (Consell de cent 278). Val la pena fer unrecorregut especial per veure-les les tres i no deixar-se'n perdre cap. Compte que les dues últimes són només fins a finals de mes. La de Lipchitz fins a mitjans de febrer.
  • ArteryProject, Grafisme made in Barcelona. A Arts Santa Mònica de 17 a 21h.
  • Camí d'Argelès, documental de Pablo Tulian, al Pati Llimona a le 19h.
  • Segueix el Cine Fest Brasil al Verdi Park. Veure cartelleres.
  • Dotze dames i una reina. Dotze actrius reciten els millos contes de M. Rodoreda. Llibreria Bertrand (r. Catalunya 37 a le 20h.
  • L'ocell del pànic, lectura dramatitzada de l'obra de Lara Sendim. Obrador de la sala Beckett, a les 21'30

diumenge, 13 de desembre del 2009

LA MUJER: ¿A QUIÉN PERTENECE AL ESTADO, A LA IGLESIA O A ELLA MISMA?

La mujer ha sido, es y será, un bien preciado para el estado y la Iglesia o un elemento subversivo muy temido, que deberá ser eliminado, de forma ejemplarizante, para que no surjan seguidoras.
Un buen ejemplo de ello lo tenemos estos días, situado en el aeropuerto de Tenerife. Su nombre: Aminetu Haidar, la activista saharaui que se encuentra desde el pasado 16 de noviembre en huelga de hambre, para exigir su regreso a El Aaiún. Ella sola “está provocando serias fricciones internacionales, principalmente entre España y Marruecos”, esa es la frase que reiteradamente, hemos podido leer en la prensa. ¿Por qué, ella es la provocadora y no los gobernantes? ¿Por qué no se dice abiertamente que, el gran provocador es el monarca marroquí? o ¿Por qué no se habla de la escasa fuerza diplomática, de nuestro país o a nivel internacional, incluido EEUU, la poca imaginación o la indecisión debida a intereses de tipo político y económico, que impiden que los gobiernos se entiendan y resuelvan el caso?
No es la primera vez que una mujer desestabiliza el poder, transformándose en el florónculo situado en las posaderas de un poderoso o un gobernante ya sea monarca o eclesiástico y no le deja sentarse cómodamente.
La cuestión está, en que para el rey de Marruecos, Mohamed VI, es un claro asunto de honor (un claro asunto de machismo monárquico), “Es un desafío a las autoridades marroquíes y una provocación ante los sentimientos nacionales”, ese fue el comunicado de los líderes políticos de Marruecos, a instancias de su rey, hecho conjuntamente con el ministro de Asuntos Exteriores de aquel país, Taieb Fassi-Fihri. Por eso no dudan en tildar de “chantaje” la actuación de esta mujer que fue expulsada injustamente de su territorio, por disidente. Está en juego pues, la salud y los derechos de la saharaui. Pero hay más, el cónsul marroquí en Canarias, Abderramán Leibek, puso en duda que Haidar esté en huelga de hambre. Explicó que para poder regresar a El Aaiún, Haidar debe “pedir perdón al rey de Marruecos y declararse súbdita marroquí”. Entonces obtendría su pasaporte “en media hora”. Eso es pretender perpetuar el vasallaje. Es un trato humillante que, lógicamente, Haidar rechazó.
Es evidentemente pues, que se trata de un asunto de honor para aquel monarca y lo es doblemente porque se trata de una mujer la que se ha atrevido a plantarle cara. En otras épocas a Haidar se la hubiese lapidado, decapitado o quemado en la hoguera. Así se actuaba contra las mujeres que se atrevían a alzar la voz. A tener personalidad propia. Para esto está el poder, generalmente siempre apoyado por la Iglesia, para ejercerlo sobre sus súbditos. Siempre fue así en la historia de la humanidad. Pero con la mujer siempre se ha actuado más contundentemente.
En la Época Medieval se quemaron muchas mujeres, con la acusación de ser brujas. Curioso ¿no? ¿Nadie se ha preguntado si no quemaron brujos? Siempre se ha hablado de brujas. Si ha habido hombres ajusticiados fue por ideas contrarias al rey o sobre todo, a la Iglesia. Ésta introdujo la Santa Inquisición. Y en su nombre se liquidaba a los disidentes. Y a ellas por brujas.
Al hombre se le ha podido acusar de malvado, de asesino, de traidor a la corona, pero su imagen se ha mantenido intacta. No así la mujer. Las mujeres en la era medieval iban tocadas con pañuelos, cofias, sombreros, de manera que quedase recogido su cabello. La imagen de las mujeres quemadas en la hoguera, las brujas, incluida Juana de Arco, siempre ha sido con la cabellera al descubierto, esa era una fórmula de humillación. Si observamos la Historia de la Pintura veremos que, en la Época Medieval las mujeres van tocadas con diversas prendas, nunca con el cabello al descubierto. Era el símbolo de la mujer decente: en la realeza, la nobleza, la burguesía, incluso en las plebeyas. Los tocados de aquellas damas es el que siempre han llevabado las monjas. Es en el Renacimiento cuando la cosa cambia. El Renacimiento se ha desprendido del poder de la Iglesia. Descubre la belleza de la naturaleza y la idealiza. La idealiza sí, pero siempre partiendo de ella. Descubre el cuerpo y lo representa con todo su esplendor. El artista ya no está sujeto a mandatos eclesiásticos, es libre. Ya no se le impone el estilo que caracterizó el medioevo. Y qué mejor que la mujer para mostrar esa nueva visión de la sociedad (pensemos por un momento que mientras en las repúblicas italianas se da el gran paso. El avance hacia la libertad y el poder de la burguesía, en España seguiremos aún, durante muchos años, en la Edad Media, consolidándose el poder de la realeza y la Iglesia).
El artista del Renacimiento muestra por primera vez pues, la belleza del cuerpo femenino. Por primera vez, se pinta a la mujer de cabellera rubia y suelta, al descubierto. La mata de pelo extendido, al aire libre, es libertad, el artista lo simboliza como la red que extiende el amor.
Todo ha cambiado a partir de entonces. Si las mujeres decentes, siempre fueron representadas en la pintura con el cabello recogido, a María Magdalena siempre se la representó con el cabello suelto, ¿por qué? Porque era una prostituta, el símbolo de la mujer indecente, la perdida. Pero pensemos que es el hombre quién pinta, quién está en el poder, ya sea político o religioso y se las ingenia para marcar de una forma u otra a la mujer. Ella siempre debe estar por debajo suyo. Y para ello la convierte en objeto. Los grandes desnudos en la pintura, no son otra cosa que el hecho de mostrar a los demás, el poder del hombre, que todos sepan que tiene a esa mujer tan hermosa, de la cual se está beneficiando, de la misma forma que representa su nivel de vida con aquellos bodegones repletos de comida. Hoy esto es representado fotográficamente.
Pero volvamos al título del artículo. LA MUJER: ¿A QUIÉN PERTENECE AL ESTADO, A LA IGLESIA O A ELLA MISMA? El gobierno español finalmente ha aprobado una ley que no penaliza a la mujer por abortar. ¡Ya era hora! Llevábamos años de retraso en esta materia. (En otras también todavía). Pero amigo Sancho, con la Iglesia hemos topado. La tristemente famosa, por reaccionaria y anclada en el pasado franquista, Conferencia Episcopal Española, se ha alzado en contra de esta ley gubernamental, olvidando que es el Estado el que legisla y no la Iglesia. Que su poder no es tal. Aunque en el fondo lo sabe perfectamente demostrando su pataleta con la amenaza de excomulgar a quién la practique. Negándole la comunión a quién la apoye. Sea cristiano o no. Se autoerige así, en la dueña y señora del cuerpo humano, de la mujer en este caso. Porque de ella depende la perpetuación. La está tratando de elemento reproductor, por tanto sin alma. Volvemos a la era medieval. Y sigue lanzando insultos. Trata al gobierno de asesino. Y con él a todos los que apoyen o practiquen esa ley. Es algo inadmisible. En ese sentido me ha parecido ejemplarizante la postura tomada por la agencia publicitaria Promedios de vetar a la campaña de E-cristians contra el divorcio y el aborto, que pretendían instalar en los autobuses de Barcelona. Evidentemente Josep Miró i Ardèvol, dirigente de este grupo ultracatólico ha protestado. Está en su derecho por descontado, pero la sociedad también lo está para defenderse de semejantes ataques de quienes ya no representan nada. La mujer es libre de decidir sobre su propia persona. Nadie, ni la sociedad, ni el Estado, y menos, la Iglesia, no tienen porqué inmiscuirse en su vida. Es libre. Que quede claro.

Rafael

divendres, 11 de desembre del 2009

Patates braves

Les millors, les del Tomàs (cliqueu a Tomàs).

LA TRESCA I LA VERDESCA - 32

  • Quina mania de canviar-ho tot. Ara volen dur els ossos de Camús al Panteó. Amb quina finalitat? Només es pot homenatjar a qui està en un lloc determinat? Menys traslladar i més llegir.
  • Sexe gratis pels delegats de la Cimera sobre el canvi climàtic. On dic gimnàs vull dir magnesi i on dic magnesi vull dir gimnàs. I això al crit de : Sigues sostenible, no compris sexe.
  • Recordeu aquells temps quan passejavem per la Diagonal (feiem goma que en deien els nostres pares)? Ara, a la vejez viruelas, podrem tornar-ho a fer sense que les bicicletes ens duguin a la Vall d'Hebró. Visca el canvi i el progrés que quan més es belluguin els diners més rics semblarà que siguem.
  • El Sergi Pamies, avui ens parla de literatura i d'autors. És un article molt interessant que us puc fotocopiar si us interessa conèixer gent de la que ni tan sols n'hem sentit a parlar.
  • Una pista de patinatge al Metro d'Universitat. Quedem?
  • Estic desolada: l'Orient Exprés ha deixat de funcionar. Era un bon incentiu per fer una primitiva de tant en tant. Si és que ens prenen tots els mites possibles i impossibles!
  • Heu llegit L'elegància de l'eriçó? És un llibre estupendo. A veure com serà la pel·lícula.
  • Quan jo duia el Departament d'Educació del Museu de Ceràmica, al començament, vaig tenir, diverses vegades, nois de la Protecció de menors i també de la presó. Us asseguro que varen ser unes experiències tant de la visita com al taller, molt gratificants. Ara, Frederic Amat ha fet unes sessions de Taller a la Model. D'això n'ha sortit un llibre sense títol ( que no està a la venda, malauradament) en el qual tot són ocells. Quina metàfora, oi?
  • Bon cap de setmana, aquest cop completa.
  • Ah recordeu i poseu-vos-ho a l'agenda que el divendres 18, a la Plaça de l'Ajuntament de Sarrià hi haurà una trobada d'escriptors amb activitats diverses. Hem dit d'anar-hi i després "prendre algo", potser unes braves.
Nota: aquesta imatge es diu Ocells.

dijous, 10 de desembre del 2009

Novetats

  • El Diccionari de textos catalans antics ja és a la xarxa.
  • 66 manera de enamorar a un vampiro- Irene Claver. Oceano Ámbar.

LA TRESCA I LA VERDESCA 31




  • Ja fa dies que sospitem que no hi ha fum sense foc. Temes que aparentment no tenen res a veure van dirigint-se cap a un mateix punt: AlQaeda, el segrest dels cooperants, la vaga de fam d'Amina Haidar i Al-Andalus comma revindicació I també, perquè no,? l'assumpte dels minarets al fons. Un poti-poti que, de moment, no barregen obertament, no estàn a la mateixa pàgina però s'hi van acostant. I sinó al temps.
  • Una Acció d'art al Pavelló Mies Van der Rohe. L'artista xinès Ai Weiwei, omple l'estany amb llet i nescafè en una intenció de provocar una nova mirada a l'espai. És com quan veiem un jardí molt conegut, abandonat i ple de molsa i fulles: és el mateix però no ho és per la càrrega de la memòria que hi posem. Doncs això mateix però en cafè i llet. És una obra en transformació, com la vida.
  • Aquesta nit, al Pastís, canta la meva amiga Pirula. Folklore sud-americà. És una bona excusa per revisitar el mític local que, si abans era cutre, ara ja no sé com qualificar-lo. Però és divertit. Una mica com l'acció de Weiwei.
  • Us imagineu haver de pagar un milió d'euros trincu, trincu? Quants n'has de tenir per fer-ho aquesta soltura? D'on els pots haver tret? Això sol no és com una mena de confessió ? Qui s'atreveix a contestar aquestes preguntes?
  • Ohh que bonics els nous contenidors d'escombreries. Sembla que ens els hàgin dut els Reis.
  • Audrey Hepburn, mirall impossible. Ens ho recorda la subhasta dels seus vestits.
  • A no perdre-se'l: Petita feina per a pallasso vell. El magnífic Monti en una nova representació.

dimecres, 9 de desembre del 2009

LA TRESCA I LA VERDESCA 30

  • Després d'aquests dies en que tots hem jugat a l'oca, poques coses a comentar. M'he passat els dies redactant de nou un conte i ja em surt fum per les orelles. Com que la millor hora era de les dotze a les quatre, tinc una son...
  • Veig que publiquen la versió complerta de les memòries de Casanova. Idees, idees i si més no, sempre és un consol saber de qui va saber viure al seu aire i sense prejudicis. Ed. Atalanta (Jacobo Siruela)
  • Vaig anar a veure El ball. L'obra és molt bona i les tres actrius ho fan molt i molt bé. Però em va donar la impressió de "més farciment que gall", ja m'enteneu. Si no heu llegit el llibre us el recomano: El ball. Irene Nemirowski.
  • Al Verdi park, avui, Cineambigú amb Love Exposure de Sion Sono. Va ser premi Firepresci a Berlin 2009. A les 20'30h.
  • He anat de prospecció a la FNAC. Correu, correu, aneu a proveir-vos de les menges necessàries per aquests dies que ens venen. L'allau està a punt de desfermar-se. He acabat vençuda i derrotada.

dimarts, 8 de desembre del 2009

Yo también estoy celebrando la Santa Constitución.

He decidido invadir nuestro Blog, aprovechando que todos estáis de puente, para deslizar unos apuntes de unos hechos que, de un tiempo a esta parte voy constatando, y que considero están resultando muy graves.
Estamos como en la época en que Lutero se salió de la Iglesia y empezó la lucha de la reforma. Después vendría la contra-reforma. Fue una guerra de religiones. Y pagaron con sus vidas muchos creyentes, de un lado y de otro. Los hugonotes por ejemplo. Hoy seguimos con las mismas. La Iglesia católica en franco desprestigio o en horas bajas si lo preferís, ha optado in extremis acoger a protestantes disidentes. Quizá llegue a permitir curas casados y ejerciendo y quizá también termine admitiendo a las mujeres entre sus mandatarios. Algo que hasta este momento ni se planteaba. Y todo, porque la población ha envejecido, y es muy baja la cifra de los nuevos seres tocados por la fe. Los seminarios están vacíos. La gente cada vez más, no cree en estas historias que predican. Así que, tiene que redoblar sus esfuerzos, porque en el Islam, además, están apretando las clavijas fuertemente y los afiliados al islamismo cada vez son más. De nuevo tenemos guerra de religiones y en medio pilla, como siempre, a la población. Los que se ven pillados, naturalmente. Véase a Bono por ejemplo, un político que milita en las filas socialistas que es un creyente practicante de la fe católica y que ahora se ve castigado por una Conferencia Episcopal intransigente que actúa con aires de talibán que lo condena a no poder comulgar, por apoyar el aborto que ha legislado el estado que, en teoría es laico. A estas alturas aún suena la amenaza de la excomunión. La Iglesia sigue anclada en la Época Medieval. Pero el Islam aún lo está más. Mucho más. Su religión no permite un Renacimiento, como ocurrió en Europa. Sigue esclavizando a sus fieles, principalmente a sus mujeres. ¡Ah! pero nuestro país, no es que se ande muy lejos en esa materia. Vamos a la cola de Europa. Soñamos con un estado como el de Francia donde la Iglesia no pinta nada en las decisiones del Estado. España no es Francia y esto al parecer obliga al Presidente de la Nación a echar marcha atrás en algunas de las leyes que aprueba. Ahí están sus insistentes tentativas desde hace tiempo con el aborto. O la retirada de los crucifijos de las escuelas públicas (que debería quitarse en TODAS). O el tema de Internet y sus descargas en detrimento de la propiedad intelectual y que la Ministra de Cultura y las Artes Visuales pretendía castigar y que en última instancia el Presidente la ha desautorizado, diciendo que no van a cerrar ninguna página web. Mucho batallar en el Parlamento para después dejar inactivas esas leyes o propuestas de leyes. Entonces ¿para qué las votan, para qué las proponen?, pregunto. Si se hace una ley es para ponerla en práctica y hacerla cumplir. En el caso de la religión dejémosles a ellos, a los religiosos su guerra, a nosotros ni nos va ni nos viene, puesto que no nos incumbe. ¿No somos un estado laico y aconfesional? ¿Entonces? Todo eso debe quedar de puertas a dentro de sus Iglesias, sean de la religión que sea. Pero nosotros, en esa época del año estamos, más que nunca de fiesta en fiesta. Es el puente de la Constitución. Ya me preocuparé cuando vuelva, quizá diga alguno, quizá sí, alguien se va a preocupar, ojalá. Porque debería preocuparnos. Porque esta Constitución se la están pasando por los forros sus Señorías, en el TCJ. Ellos deberían ser los primeros de constatar que el Estatut de Catalunya ES CONSTITUCIONAL! Y precisamente quién no actúa constitucionalmente es el PP que presentó su recurso. Ya va siendo hora de que se digan las cosas por su nombre. Tenemos una derecha que no nos merecemos ¿o sí? A ver si vamos a tener que reprocharnos el que siga ahí, de igual forma que nos reprochamos que el dictador muriese en la cama tan ricamente. ¿Será cierto que lo dejó todo atado y bien atado? Podría ser, si seguimos con tanta fiesta, este mes está lleno. Consumiendo a pesar de la crisis. Y a costa de seguir enriqueciéndose los bancos. Y el Estado haciendo oídos sordos. ¿Qué está pasando en el Gobierno? ¿Qué nos está pasando a todos? ¿Qué esperan hacer los sindicatos? ¿A dónde está su fuerza? ¿Dónde está la clase trabajadora que no se la oye con suficiente fuerza? ¿También están celebrando la Constitución, esta que dice que vela por todos nosotros?

Rafael Rodríguez-Bella aprendiz de bloguero, airado y de mala leche. Acausa de tantas fiestas, de tener el país parado y de tener una ciudad iluminada innecesariamente. Diciembre 2009

divendres, 4 de desembre del 2009

Galetes nadalenques

300g de farina-125 de sucre glass- 75 de mantega en pomada- 1 ou- 1 culleradeta de llevat en pols- 2 culleradetes de canyella en pols- la ratlladura d'una llimona- una mica de llet

  1. Barreja la farina, el llevat, la canyella i la ratlladura de llimona.
  2. Afegeix la mantega fins que quedi una massa sorrenca (pâte sablèe)
  3. Bat l'ou amb el sucre fins que quedi ben cremós. Tapa i deixa reposar 1 h a la nevera.
  4. estira la massa a 1cm aprox. i retalla les galetes amb motlle o lliurement. Pinta-les amb una mica de llet per abrillantar-les.
  5. Enforna en forn ja calent a 180º de 7 a 10 minuts.
  6. Podeu fer-hi decoracions amb xocolata, sucre glass, colorants i unes gtes d'aigua, etc.

José Luís Cuerda en la Filmoteca

El pasado miércoles 2 de diciembre a las siete de la tarde en la Filmoteca asistimos Susi, Fernando y yo a la proyección del film “Amanece que no es poco” de J.L. Cuerda, con asistencia del director. Hombre sabio, ocurrente, lúcido, de izquierdas, y además ahora, se dedica a la crianza de vinos (muy bueno por cierto su vino al que fuimos convidados al término de la sesión, mientras hablábamos distendidamente con él y nos hicimos fotos). El film en cuestión no tiene desperdicio. Su leguaje surrealista mete el dedo en la llaga, en esta España profunda, dominada por curas y guardias civiles, por creencias y supersticiones, que se cree democrática, con una peculiar forma de convivencia, de sexo y de política, con una Iglesia no menos peculiar.
Al término de la proyección hubo coloquio en el que, sin ningún género de reparos, Cuerda se soltó de la lengua y repartió leña para todos, eso sí, con el encomiable sentido de humor que lo caracteriza. El público preguntó sobre el film, sobre política y el estado actual del cine español, y como no, sobre la Iglesia y las últimas declaraciones de la Conferencia Episcopal. Era inevitable. Alguien del público, entonces, expuso las declaraciones de José Bono en las que decía que a Pinochet le deban de comulgar siendo un asesino y en cambio a él no se lo permitirían si votaba el aborto.
A lo que Cuerda respondió: no entiendo de que se queja. Con no volver a la Iglesia ya está. Es incomprensible que se quejen y sigan yendo a la Iglesia, con dejar de ir se ha acabado. Es que son masoquistas además. Los maltratan y vuelven. Incomprensible. Los aplausos y las risas fueron unánimes.
Al final el vino nos confortó a todos un poco. Cuerda tendría que venir más a menudo, conforta oírle, mucho más aún que su vino.


Rafael Rodríguez-Bella Diciembre 2009

LA TRESCA I LA VERDESCA-29

  • Això és el no parar. Quan et penses que estàs al dia del que vols veure, comencen a sorgir de nou exposicions, pel·lícules, possibilitats... coses efímeres i d'altres que per la seva durada et donen una mica de respir enganyós. Aquestes són les pitjors perquè amb l' encara dura vas deixant passar els dies i molts cops te les perds. Crec que ara hem d'estar a l'aguait amb "El mal de l'escriptura". Al MACBA, he dit MACBA. Fins el 25 d'abril. Els del món de la gràfica ho corroboraran i, dit sia de pas podrien fer algun escrit sobre el tema i publicar-lo al nostre bloc que comença a voltar i voltar sembre sobre els mateixos eixos.
  • LaVanguàrdia recomanaTreballs de camp, una expo de fotografia en un entorn rural. Els fotògrafs són Cristobal Hara i Rafael Sanchez Lobato. Fundació Foto Colectania. Julian Romea 6. Per fer-vos una idea cliqueu aqui.
  • Si voleu galetes creatives, ja sabeu què toca: mans a la massa i au. Però si no us veieu amb cor:
  • Kukis Galletas Creativas. Ramon i Planas 1-3 (Sarrià) i a l'Illa.
  • Ja tinc el vi de Nadal. Una recepta contra la crisi: si teniu entrada al món de l'arquitectura podeu comprar-lo a la cooperativa d'Arquitectes Jordi Capell- Pujades,4. Els preus són molt enraonats. WWW.eupalinos.com. També hi podeu trobar pernils, turrons i tota mena de papers i tintes d'ordinador... en fi, mireu-vos-ho.
  • S.O.S. Algú ha vist en alguna botiga les Wambes dels diplodocus? Sé que existeixen però no les trobo.
  • Regals "especialíssims" a Dakota box a la FNAC. Són packs d'activitats d'aventura, balnearis, bellesa etc.
  • Volen incentivar el retràs de la jubilació. Pels que no creguin en l'etimologia de les paraules o no tinguin una perspectiva de jubilació digna.
  • A la ministra alemanya d'assumptes de la família, la pressionen perquè es casi. Té una certa lògica però em pregunto seria més acceptable que fos divorciada?
  • Espasa publica la Nueva gramàtica. Està feta amb la concurrència de les 23 Acadèmies de la Llengua Espanyola (Espanya i Amèrica). Per 120€ 3.000 pàgines. Fantàstic.
  • L'assumpte dels minarets de Suissa va allargant la seva cua. Ja es veia a venir. És un tema, un més, en el qual et preguntes on està la ratlla del fins aquí hem arribat. Per camí talibanesc que va prenent la societat acabarem en un món de cebres.
  • M'intriga força aquesta peli "Garbo" sobre l'espia català que va enganyar Hitler. L'eterna fascinació de la transgressió.
  • Els vells contenidors de Barcelona no aniràn a les escombreries sinó a d'altres poblacions. Quin alleujament!
Aquesta setmana dels tres dijous que ens arriba, espero que tothom l'aprofiti per a fer moltes coses, entre les quals, una molt important serà dedicar-se al que més li agradi i si això és dormir o no sortir del sofà, doncs molt bé. Que consti que nosaltres ens les prometem molt felices amb la sessió d'avui del Marçal. Per fi. Escoltarem atentament. Fins al vespre, de visu, i fins dimecres que ve.

Pífia del dia

Avui si, avui en Rafel ha detectat la meva pífia. Efectivament es tractava de Caixaforum, no de CosmoCaixa, dos llocs emblemàtics i ben diferents. En Rafa ja té una "rata". A les deu, rata de plata i a les cent rata d'or. M'hauré d'esmerçar molt per què sinó em sortirà cara la broma.

dijous, 3 de desembre del 2009

LA TRESCA I LA VERDESCA-28


MATÍ D'ART

Plena de la llum i les bones vibracions de la pintura de Kupka a la Fundació Miró, baixo xino, xano cap a Cosmocaixa. És un d'aquells matins que jo en dic "faig la muntanya", o sigui repasso les exposicions que em queden per veure en aquest sector. La tardor, en tot el seu esplendor gens melancòlic. Sí, hi ha una catifa de fulles seques però són precioses superposicions de marrons càlids i formes de vida entrellaçades. Encara hi ha flors i m'entretinc contemplant la feina laboriosa d'unes vespes que preparen el dinar. Montjuïc, silenciós i pacífic sembla el d'abans. Ei, amic Sant Jordi, encara no has trobat el drac? De cop uns nuvolets no gaire grossos amaguen el sol i avisen que la tarda està per començar. Ha canviat la llum. Entro a Cosmocaixa i penso que ja que hi sóc, veuré les fotos de Fotopress 09. I allí em quedo. Fotuda i desarmada d'impotència i horror. Totes les violències en la seva expressió més esplèndida i evident. No us les explico perquè són de malsòn. Meravelloses fotos que ens mostren en quin món vivim (alguns més que altres). M'he de seure a escriure una estoneta per intentar posar la marxa de la normalitat, de nou, i entrar a Cosmètica dogmática, l'exposiciço de fons del museu triats i muntats per Gordillo que és al que venia. Sort que de tot hi ha a la vinya del Senyor. Magnífica tria i autors no per coneguts menys interesants. Són altres visisons, no gaire allunyades de les meves. Estic una mica millor però segueixo tenint un pes a l'estómac i un gust amarg em ve de tant en tant.És la vida, que voleu? Una altra expo sobre Cambodja m'ofereix d'entrar . Començo però és el mateix altra vegada : un poble pobre i oprimit, vides sense esperança. Uf!

  • Muses de la impremta. La dona a les arts del llibre (segles XVI al XIX). Una cinquantena de joies bibliogràfiques, impreses per dones. Al Museu Diocesà, a la Pia Almoina.
  • La Imelda Marco es registra com a candidata al Parlament de Filipines. N'hi ha que mai no n'aprenen.
  • El Rei va rebre ahir un premi FAES de la Llibertat. El trofeu (o com se digui) és un garbuig metàlic, com quan se't desmanega un rotlle de filferro: No sabia ni per on agafar-lo. La foto, amb L'Aznar al costat és un poema.
  • Ja m'ho vaig tèmer això de la il·luminació nadalenca. Sí, sí, molta llum però una horterada majúscula. El galet gegant em recorda que he de fer la llista del super per Nadal que després és un horror d'aglomeració.
  • Neix leqtor.com el portal web dels qui vulguin descobrir una nova forma de llegir. A per ell! Clica aquí
  • Es publica El Gatopardo, complert, tal com el volia Lampedusa. En català i en castellà. Bé.
  • El llibre digital. Debat a l'Ateneu a le 19'30h
  • Jazz Club Jubilee. A l'Inst. d'Est.Nord-americans a les 19'30 (quina hora més rara per sentir jazz )
  • Al Círculo de lectores, Consell de Cent 323, Una exposició d'il"lustracions per a Salomé i altres llibres.
  • ReVox, noves experiències en la poesia sonora. Sala Conservas, Sant Pau 58 (20 h)
  • 3 segles de música. Scipione Sangiovanni interpreta Scarlatti i Händel. Conservatori Municipal de Música, Bruc 112 a les 20h. Gratuït.


dimecres, 2 de desembre del 2009

LA TRESCA I LA VERDESCA- 27


  • Comencem bé: més enviament de tropes a l'Afganistà per acontentar a l'amic americà.
  • Ni idea de qui ha segrestat als cooperants. Per cert un d'ells és amic del meu fill Jordi.
  • El nou presi de RTVE anuncia austeritat. Es notarà? En què? Potser als concursos en comptes d'un cotxe donaran targes verdes de 1ª zona.
  • Sembla que no deixaran que els aliments infantils duguin regals complementaris. Estic encantada amb la idea d'eliminar de la meva vida i de la meva escombra, peces i pecetes de plàstic, impossibles de muntar i més impossibles encara de conservar.
  • Ha mort Jacinto Molina Álvarez, home llop conspicu i actor de moltes més pelis del gènere (El carnaval de las béstias, La noche de Walpuris etc). Suposo que el Rafel redactarà una necrològica adient. I compte, que ja sabeu que aquestes morts van de tres en tres segons la teoria hollywoodiana.
  • El pessebre municipal d'enguany serà amb les mateixes figures de l'any passat i un paisatge nou. Com el de qualsevol casa. Potser en prefiguració de que res no canviarà.
  • Encara no he vist enceseos els llums de Nadal però ja apagat no pressagiaven res de bo.
  • Al Tantarantana i i diversos teatres de la xarxa de teatres alternatius, des d'avui fins diumenge la Mostra de dansa i teatre contemporani. Mireu la cartellera perquè són moltes coses.
  • Us recordo que avui s'inaugura The Deer House a la Sala Puiserver al Lliure.
  • Al MACBA ha començat ja El mal de l'escriptura, una sèrie d'actes que en diuen Un projecte sobre text i imaginació especulativa. Durarà fins el 25 d'abril. Per aquesta setmana i la propera hi ha programat : El món explicat. Del 5 al 12 de desembre i del 9 al 12. Horari de 10'30 a 13'30 i de 15'30 a 19h. Entrada lliure./ 11 de des. Trobada amb Stuart Bailey, artista i coeditor de la revista Dot Dot Dot.
  • Si us compreu una central d'enrgia podreu fabricar-vos la vostra i guanyar-hi diners. Llàstima que no serveixi per a l'energia pròpia, pròpia i que a més a més costi "només" 30.000 €.
  • Per aquest notícia agafeu una qualsevol de les figures de la revista Dot Dot Dot de la capçalera i pinteu-li pelsestirats tot al voltant. Serà símbol d'electrocució.
  • Estic per fer-me un pin amb aquest model per lluir-lo a la solapa. Així es veuria com estic per tot plegat..

dimarts, 1 de desembre del 2009

TRESCA I VERDESCA-26


  • La paraula pandemonium significa la capital imaginaria de l'infern o el lloc on regna una agitació infernal i també la corrupció. Potser si es canviés el nom d'alguna ciutat (sense assenyalar) ens tornarien a donar els jocs olímpics i podriem tornar a menjar perdius els diumenges i festes de guardar.
  • Molt bo l'acudit d'avui de La Vanguàrdia. Un lladre amb bosses de diners al costat i una pintada que diu: volem pispes catalans. Comentari meu: doncs estan servits.
  • La línia 9 del Metro és "el metro inteligente". Serà perquè en comptes de metro medeix no sé quants quilòmetres?
  • La font del gat, nova casa del tenis espanyol. Una noia, una noia...i un soldat.
  • Veieu? SOS dels bombers per salvar el seu patrimoni o sigui tot el que hi ha d'història als quarters del carrer Provença a punt de derribar-se. Altre cop.
  • Nou editorials en català faran també e-books(llibres electrónics) en castellà. Això vol dir que en català ja els fan. Em vaig fregant les mans d'espera impacient.
  • Cine ambigú. Per avui (cliqueu)
  • Res més, és dimarts i no tinc més temps.

Ara

  1. Cosmética dogmática. Comissari: L Gordillo. Caixaforum
  2. Volums abstraccions- Josep Uclés ala Galeria Canals. C. de la Creu 16. Sant Cugat
  3. La tuneladora de l'Ave que em va cridar l'atenció és igual que una pintura birmana de les que s'exposen a la Galeria Tasnem. C. del Roser cantonada Castellnou des del 3 de desmbre.
  4. Majúsculs, minúscuils i actionpainting (de xocolata) el dia 11 de desembre. No sé on. Ja us ho diré.

dilluns, 30 de novembre del 2009

No he seguido como ha ido la cosa, pero me imagino que la Generalitat ha tardado en dar una respuesta a la compra y además pagando poco por el tema y ahora se quejan. Algo así ocurrió con el archivo fotográfico que tenía el fotógrafo Sabater (cerca de 5.000 películas, americanas, españolas, francesas e italianas, años 40 a 60) que se lo ofreció a la Generalitat para el archivo de la Filmoteca. Le respondieron que si se lo regalaba se lo quedaba, pero si tenía que pagar no le interesaba. El archivo terminó en la Filmoteca de Valencia que le interesó inmediatamente y se lo pagó bien. (Antes de que se lo vendiera yo le pedí copias fotográficas de varias películas).

Asunto Sagrada Familia hace años que vego diciendo que se tendría que demoler, es una "mona de Pascua" y la cosa cada vez va a peor. Ojalá el AVE nos resuelva ese ñap.

Ara


  • Joma. Dibuixos publicats a La Vanguàrdia, Serra d'Or, Escola Catalana i Compartir- Sala Rovira. Rbla Catalunya 62 Inauguració demà a les 19h
  • Helvètica, nueva tipografia? Disseny Hub- Montxada 12. S'inaugura avui a les 20h

LA TRESCA I LA VERDESCA- 25


Bona setmana! Comencem de nou amb noves observacions i noves propostes. Tenim al nostre davant una setmana per estrenar. Què farem? Deixar-nos dur o escollir? Una mica és allò de lan felicidad del cerdo o la angústia del filósofo. I encara sort que el Barça no ens preocupa massa.


  • Sembla que l''all pot ajudar en els casos de grip A. A la Xinna(primer país exportador) s'ho han pres seriosament i fent rebost han fet que pugi molt el preu. Espanya que per si no ho sabíeu, és el tercer en això de l'exportació allística se'n beneficiarà. Ai vampírs, ho tenim cardat.ww.piuravirtual.com/noticias/img/post/ajos.jpg
  • L'arxiu Centelles se'n va a Madrid. Un més. És un problema de diners o d'inoperància. O potser de falta de visió? Entre molts altres recordo el fons de la Soli (Solidaritat Nacional) i una col·lecció de coses de bombers (des de xapes a cotxes, cosa sèria) que es varen deixar perdre. I les que no sabem.
  • Homenatge a Joan Vinyoli en el 25è aniversari de la seva mort. Taula rodona i recital de poemes. Arts Santa Mònica a les 19h.
  • Sessió al Jamboree a les 21h. Avui el saxo Llibert Fortuny. A banda que és moot bo, cal fer país.
  • Perquè es fan enquestes de Pero Grullo? Per saber si la Rambla es degrada? si la mendicitat augmenta? si la brutícia als carrers, si les prostitutes...?I un altre capítol són les preguntes viscerals per a temes absolutament tècnics, com per exemple les obres de l'Ave i la Sagrada Família, la Diagonal i el trànsit etc. Gastem, gastem que el món s'acaba. Per cert, quan a la S.Fàmily ningú no es planteja que sí , que sí, que ho facin i que caigui d'una vegada. Es perderien divises, ja ho sé, però segurament guanyariem estètica. L'heu vista, últimament? La semblança amb aquells càntirs valencians del "huertano sobre burro" o el cistellet de taronges és colpidora. A mi em tenen estabornida.
  • Sabeu això dels radars solidaris? Són persones veïnes que vigilen als vell que viuen sols i si veuen que canvien d'habits o es deixen anar etc avisen als serveis socials. La majoria de "radars" resulta que són les porteres. La sopa d'all s'inventa cada dia.
  • Nova biblioteca pública. A Nou Barris. Encara que no sigui un dels nostres ens congratulem. Educació, educació. Per aquí es comença.
  • Schwarceneguer deu a Hisenda 80.000 dòlars. Quina sort!

diumenge, 29 de novembre del 2009

La columna de Rafael

LA COLUMNA DE RAFAEL

VI


Sin venir a cuento, he recordado lo que nos decía una vecina, cuando éramos niños y jugábamos en su casa: “Me rayáis el parqué con vuestros zapatos arañosos”. Curiosa expresión. Me quedó grabado, ese pretendido adjetivo calificativo “arañosos”, inexistente. Recuerdo que lo busqué, inocente de mi, en el diccionario, y obviamente no tuve suerte. No lo hallé. Pero acabó gustándome. Hoy lo he vuelto a recordar, no sé por qué. Y se me ha ocurrido asociarlo con la imagen de Tina Pica, la criada Caramela, de la serie de films “Pan, amor y…” de tanto éxito, hallá en los años 50. Ella enfundaba sus pies, y obligaba también a hacerlo al comandante Carotenuto (Vittorio De Sica), con unas fundas de fieltro para no rayar el suelo encerado. Ahora pienso que mi vecina hubiese sido feliz poseyendo aquellos artefactos.
“Arañoso”, que duda cabe que provenía de arañar y dándole vueltas al tema me vienen a la memoria las afiladas y largas uñas de “Nosferatu el vampiro” de Murnau y las viscosas de “Alien”. Las de “La mujer araña”, uñas para arañar, las uñas de “Vampir” de Dreyer. Las patas del arácnido gigante de “Tarántula”. Quizá la pala de una excavadora, puede significar una mano, al extremo de un largo brazo metálico, arañando la tierra.
Del arañazo que supone una decepción. Un engaño. Arañazos que todos hemos recibido un momento u otro, en nuestras vidas. Y que pudieron ocurrir por unas palabras, unos gestos o unos hechos, “arañosos”, como diría mi vieja vecina.
A veces pienso que me gustaría inventarme palabras, pero quizá eso sólo lo consiguen gentes inteligentes, o simplemente intuitivas, como lo fue mi vecina. Que seguramente, no sabía de letras, como se solía decir, pero se hacía entender.

Rafael Rodríguez-Bella 30 Noviembre 2009


Si no deseas recibir “La Columna de Rafael”, no tienes más que comunicarlo a vuelta de e-mail.