diumenge, 30 d’agost del 2015

L'arpa i les seves vibracions, 396



  Ahir i avui del Temple de Baal

gener 1999. Vista des de l'hotel Heliopolis

1999, entrada al temple

 
                                   
Sembla que el món s'ha tornat boig i que tot és capgira. Les meves últimes implicacions al bloc, són de denúncia davant tanta barbàrie.
AHIR.-  Busco  les fotos del meu viatge a Síria , el gener de 1999, quan el país era un lloc receptor de més de 1500 turistes  l'any que, atrets pel seu paisatge arqueòlogic, ple de temples, amb centenars de columnes i tombes, el visitàvem. Jo hi vaig fer dos viatges i, puc assegurar que Damasc era una ciutat preciosa. Fou  punt de trobada de les caravanes, en el segle I aC. Tot aquest patrimoni  és reconegut per l' UNESCO, pels més dels seus  5000 anys de història.
Les fotos  em recorden que a Damasc, llogarem una furgoneta amb xofer,  Ayman Almanshadi, nadiu  del país,  amb ell recorreguérem 320 km. per una zona desèrtica,  on una carretera ben acceptable ens dugué  fins a Palmira, ciutat anomenada La Perla del desert. Actualment,  és diu Tadmor, que vol dir la ciutat dels dàtils. Palmira, és va desenvolupar com empori en les rutes de les caravanes en el segle II, sota el mandat de l'emperador Adrià, la anomenada ruta de la seda.
Ens allotjàrem en un confortable hotel, l'Heliòpolis, al mig de l'oasi de Palmira; tot el voltant era verd i des de la finestra de la meva habitació, veia al fons el Temple de Baal, dit també de Bêl. Tinc fotografies fetes davant de les seves portes, on donada la  grandiositat, jo em veig com una miniatura. Ara per desgràcia aquesta fotografia no la podrà fer mai més cap turista, ni cap estudiós d'arqueologia per admirar  la seva estructura bimil·lenària.


Moment de l'explosió amb dinamita, 
AVUI.- La guerra ha portat tots els mals a Síria, no  parlaré de  polítiques equivocades, sota el mandat del seu President Bashar al-Assad, que navega allí on bufa el vent més profitós, només reflexar el que és  actualitat.  Desprès de les destruccions de tants llocs emblemàtics, ara li ha tocat  Palmira;  va començar fa uns dos mesos, ordenada pels milicians Yidaistes , quan van conquerir aquesta zona de Síria. És la branca més violenta i radical dins de l'islam polític, que utilitza el terrorisme en nom d'una suposada yihad, guerra santa, en nom d'Alà.
Dinamiten el que ells diuen   "símbols d'idolatria pagana", rebutjant representacions humanes de tots tipus.
El mètode de destrucció consisteix en posar explosius a la part més alta de  l'exterior i interior  del temple causant  l'esfondrament general.  La fotografia és una mostra gràfica esgarrifosa.
Tot aquests actes de venjança, sols s'expliquen per odi, ignorància i incultura dels jidaistes de l'estat islàmic, EL.
Jael Assad, assassinat fa uns dies
Sembla que preveient aquestes barbaritats,  s'han retirat i guardat en lloc secret tresors arqueològics; escultures , columnes i d'altres. Per no voler revelar aquests amagatalls van assassinar, fa pocs dies, a Jaled Assad, de 82 anys, retirat ja en feia 16, de la seva activitat de conservador del Patrimoni arqueòlogic de Palmira.  Vergonya mundial de la ignorància d'uns cafres que sols tenen dins el seu cervell un odi primari, que només un ser  insensible pot sentir.

El poble sirià no es mereix aquest final. Tardaran almenys dues generacions a refer el país. Irrecuperable la destrucció del seu patrimoni, que comportarà l' absència del turisme, font de la seva riquesa fins ara, i milers de desplaçats de tot el  territori, tal com ho legim cada dia als diaris, per una guerra de bojos. Patiment de nens, adults i vells que deixaran seqüeles per sempre.







dimarts, 25 d’agost del 2015

L'arpa i les seves vibracions, 395



                                 


                               MINES ANTIPERSONES II

Uns amics m'han demanat si podia aportar quelcom més a l'escrit d'ahir, ja que saben que sempre m'ha preocupat el tema de les mines .Tinc guardat un article publicat a La Vanguardia, de l'any 2002, quan seguia els escrits de Gregorio Morán, en les seves interessants Sabatinas Intempestivas. Salvant  la distancia del temps, pot ser il·luminadora pels meus amics i els que llegiu el bloc.
Morán, explica que va anar a veure una exposició de fotos, obra de Gervasio Sánchez, commovedores en temàtica i tècnica; una exhibició de desastres de la guerra, dedicada a les víctimes de les mines antipersones, en els Balcans, Angola, Moçambic, Afganistan, Nicaragua i també Cambotja. Exposició presentada en el Círculo de Bellas Artes de Madrid el 1997. Les fotografies totes en blanc i negre, expressen més bé que si fossin de colors tota la crueltat. Acaba dient que la temàtica vista et fa sortir de dins, ineludiblement,  el  crit de Munch.
Segueixo citant a Gregorio Morán. Les mines són instruments fets per destroçar a civils, no per matar-los. Sembrar camps fèrtils de mines minúscules per omplir de mutilats poblacions senceres; irrecuperables resquicies d'una guerra. Territoris on no s'hi podrà caminar sense perill durant molts anys, tants que es convertiran en inhabitables.
Hi ha una mina antipersones anomenada "papallona", especialment ideada per a nens, són esqué perfecte, ja que s'assemblen a una joguina i es venen de tres colors diferents, la de la foto és verda.
Els més grans fabricants d'aquestes joguines criminals segueixen sent els Estats Units, Rússia i Xina, els hi fan la competència cinc empreses espanyoles amb noms tan coneguts com Explosivos de Burgos, Fabricaciones estremeñas o Explosivos Alaveses, i les menys impotants, com Bressel i Unión Española de Explosivos. Segurament que totes cotitzen a Borsa.
Cal que situeu aquest article per donar-li validesa en la data en que fou escrit 2002. Recordo que molt posteriorment per les pressions que van haver-hi de tot Espanya, va sortir publicat que es retirava  la fabricació de les mines a Burgos, o al menys a abaixar-ne la producció. No en sé res més des d' aquelta noticia, es fabricaven amb el vist i plau del  govern de l'època. Avui revisant diaris  trobo que el 1997 el Consell de Seguretat Nacional dels EEUU, va anunciar que no es fabricarien més bombes antipersones.


Papallona italiana, antipersones

A la Banca ètica, t'asseguren, quan els hi confies els teus diners,  que mai no serviran per fabricar enginys de guerra. Tot i que els meus dinerons són pocs, jo en un cert moment vaig triar Triodos Bank, per aquestes garanties. Crec que serveixen per a donar micro crèdits a famílies  de Centre Amèrica.



















diumenge, 23 d’agost del 2015

L'arpa i les seves vibracions, 394


ANGKOR I LES RATES ANTIMINES



Amb motiu de la meva jubilació,  vaig auto regalar-me un viatge a Vietnam i Cambodja, que encara recordo, per la grata impressió que em deixaren. Era el juny de 1999. Del Vietnam ja us en vaig parlar,així és que avui em centraré en Cambodja , ja que un article publicat ahir dissabte, a La Vanguardia, em va fer recordar el bonic país ,  la seva gent tan senzilla i agradable; el complex arqueològic, sobretot Angkor amb els seus temples ancestrals.








Camí que porta a l'entrada
A vuit quilòmetres al nord de Siem Reap, es troba la ciutat sagrada d'Angkor, epicentre de l'imperi Jemer.
Un núvol de tristor em va  entelar  la visita al temple d'Angkor,només  podíem accedir-hi caminant per un llarg passadís fins arribar a la façana. Prohibit sortir del camí, ja que a banda i banda estava ple de mines antipersones i, ens hi anava la vida si en trepitjàvem alguna.
Demanant almoina una corrua de gent, la majoria nens,  mutilats de peus o mans ens demanaven unes monedes. Han passat 16 anys i encara tinc presents les seves cares i no crec que se m'esborrin mai.
Rata escarbotant una mina

L'article de Ricardo Pérez-Solero, des de Siem Reap, al qual faig referència, em va omplir d'esperança, d'entrada el tema pot semblar  fastigós i repugnant, ai! uix, ai! ecs! les rates.  Si,però aquestes rates són diferents, salven vides i per tant, són una descoberta meravellosa. Estan en entrenament, però ja hi  ha vuit mascles i set femelles, que recorren metre, a metre parcel·les sembrades de material explosiu , mentre són guiades per dos entrenadors, que les premien per cada vida salvada amb un tros de plàtan.
Les rates poden amidar un metre i pesar poc menys d'un quilo i mig, es diferencien d'altres espècies per la seva major intel·ligència i un sentit de l'olfacte molt desenvolupat. Poden pentinar un terreny de 200 metres quadrats en menys de 20 minuts, fet que, manualment, a un ser humà li costaria dies. El seu cost es de 5 dòlars al mes, un preu irrisori i es poden transportar a mà fàcilment. La seva eficàcia depèn també del seu poc pes, que al passar-hi per sobre no les activen. (la canalla que vaig veure mutilada, havien trepitjar alguna mina que al esclatar  els van mutilar).
Sophea Mau, es una ensinistradora de rates, en té una, Beatrice, que és la seva preferida; explica que avança  sobre l'herba que creix abundant a l'època dels monsons fins que detecta la dinamita amagada sota terra, es para , marca la troballa furgant en el lloc exacte.
Nen mutilat
Mines 






      Beneïdes rates.
    

Beneït també Kike Figarelo, jesuïta asturià, nascut a Gijón, que ha esmerçat  tota la seva lluita a Cambotja per acollir aquests nens mutilats , i que ha creat un taller on fabriquen a mida pròtesis per a ells, és conegut com "el Bisbe de les cadires de rodes". Fa temps que segueixo la seva trajectòria.
Tant de bo que en un futur no gaire llunyà, no quedi cap mina a Siem Reap, ni a Cambotja, ni  a cap altre lloc del  món.
Kike Figarelo 













dimecres, 19 d’agost del 2015

L'arpa i les seves vibracions, 393


GRÀCIA, 2015



Porlalada carrer Verdi, Temple Fushimi Inari - Taisha
Som ja a l'equador de les Festes de Gràcia. Com cada any riuades de gent inunden els carrers per veure els guarniments. Com de costum, els  he recorregut tots i, val a dir que l'enginy dels seus veïns cada any es supera en idees, tècniques i noves tecnologies. Enguany tot surt del reciclatge, fet que abarateix els costos. Inimaginable el que podeu trobar en els guarniments, des de ninots  grans com el buda i la geisha del carrer de Verdi; com miniatures; mostra d'aquestes petiteses, són els pistils de les flors d'aquest arbre de flors japoneses,també del carrer de Verdi, fets amb els filaments de les escombretes d'espart i tintats de negre, desprès cada un manualment  enganxat a la corol·la.

Sostre jardí carrer Verdi
Si jo fos del jurat tindria feina per ser objectiva, molts  són ben originals. La dificultat se salva amb premis complementaris: al millor decorat, al millor sostre , als millors laterals, al millor reciclatge, al disseny. Això fa que el carrer Travessia de Sant Antoni, en tingui tres premis, el tercer premi de carrers guarnits, un segon per original, la torre Eiffel té 14 metres d'alçada i el tercer per els laterals. Visual i didàctic a la vegada el carrer Mozart, MozArt Museum,on veureu quadres de Van Gogh, Boticelli, Dalí, Picasso, Munch, Leonardo, Goya, Sorolla i Tapies. El groc dels gira-sols son grans de blat de moro, La Mona Lisa està feta amb taps de colors de plàstic i el Guernica amb draps grisos estripats, esgarrinxats de gran efecte.

Sortida Travessia Sant Antoni
Sembla que de moments els actes vandàlics són pocs, mica a mica es va educant  a la gent explicant que el treball comporta moltes hores de feina i, s´ha de respectar. Cartells amb català, castellà i angles es veuen enganxats a molts llocs amb explicacions didàctiques.
Carrer Puigmarti, banderoles i escuts
Us convido a fer una passejada per Gràcia, de dia trobareu jocs pels infants i divertiments, a la tarda berenars, jocs de taula i sardanes, a la nit cine a la fresca, havaneres i ballarugues a tots els carrers.
Ja sabeu que a casa sempre hi sou ben rebuts i que el meu balcó és el millor mirador de la plaça del Diamant. 


dissabte, 8 d’agost del 2015

L'arpa i les seves vibracions, 392



OS DE BALAGUER
A la tornada de Núria, una amiga de la colla, em convidà a passar uns dies a Os de Balaguer, el poble dels seus avant passats. Allí hi té les arrels i la casa, herència dels seus avis; a poc a poc junt amb el seu marit, la han remodelat i adequat  fins a deixar-la còmode  al mateix temps que conserva el seu estil rústic. Parets de pedra gruixudes, que esmorteixen el fred i la calor, en aquesta terra de secà on el clima acostuma a ser rigorós tant a l'estiu com a l'hivern. Tenen cura d'unes oliveres i un petit hort a la riba d'un rieró on conreen vegetals. Davant de la casa l'era on batien els cereals, i ara hi juguen els nèts i la quitxalla veïna.
No coneixia quasi res del poble. Sols l'any 1981 vaig coincidir en uns estudis de psicologia amb Mossèn Xavier Batiste, llavors rector d'Os i al acabar el curs em va regalar un llibret "L'ahir i L'avui de Santa Maria de Cérvoles", on ell recollia llegendes i veritats  documentades des del 1116, quan Ermengol VI, comte d'Urgell conquistà Os de Balaguer i Montassó, i tot el vessant entre Boix i Tragó.
El llibre restà a la meva petita biblioteca i ara desprès de 34 anys, l'he tornat a llegir amb cura per assabentar-me d'on anava a passar uns dies.
Os de Balaguer situat a la comarca de la Noguera, té una superfície de 122 km. i una població de poc més de 1000 habitants censats. El 1964 se li va axixionar la quasi totalitat del desaparegut municipi de Tragó, que quedà anegat per la construcció dels envasaments de Canelles, 1960, el més gran de la conca del Segre, i de Santa Anna, el 1961,  (recordeu Franco i les inauguracions de pantans?)
Expliquen que l'origen del poble es deu a la presencia d'una fortificació musulmana del segle IX.
Amb un Land Rover de segona mà, que trota com un cabirol, els meus amics m'han portat a recórrer tots els voltants: Alberola, Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, Gerb, Ager i part de la zona de Lleida del Montsec, espectacular serralada calcària orientada d'est a oest i que penetra per terres d'Aragó fins a Osca.
Altra sortida al peu d'Els Picons i Montassó.
Visita obligada a l'ermita de Cérvoles, ressenyada en el llibret que portava de Xavier Batiste i, que ell havia document amb bibliografia antiga, sobre narracions, literàries-religioses-històriques, que confirmen una munió de dades reals, com molts noms de llocs, Granja de Cérvoles, la Figuera i, el primer monestir del cister femení de Catalunya fundat cap l'any 1117

ERMITA DE CÉRVOLES
La llegenda explica que l'any 1299 un pastoret amb el seu ramat pasturava pel dominis del terme d'Os, quant una gran tempesta, l'obligà a refugiar-se i passar la nit en una cova, allí a la matinada tingué la visió de la verge, i al desaparèixer aquesta, troba la petita imatge que dóna origen a la capella de Cérvoles. Fins aquí la historia calcada com tantes d'altre de les nostres terres. Però llegint els escrits d' Antoni Peralba i Camarasa, nascut a Os el 1886 i, que ha estudiat a fons Xavier Batiste confirmen que era a mitjan segle XII , més o menys cap el 1173, quan el Monestir de Vallverd de Tragó resplendia per tota la comarca per la seva bona fama i poder. La pau s'esvaí anys desprès ,un dia que baixant de l'orient una multitud armada i a cavall envair el monestir, matà  i arrasà tot el que li venia al pas. Sols els donà temps a enterrar les coses sagrades i la petita verge a un lloc allunyat de la muntanya. Amb el temps, el monestir restà a l'oblit, i es perdre la memòria dels fets .El relat que ara jo no el transcric per llarg, és d'una gran simplicitat, al temps que Antoni Peralta usa un llenguatge de fons que cal tenir en compte, i que aquesta narració és un reflex de la realitat històrica i indica el traspàs jurisdiccional d'aquestes terres poblades de cérvols, de mans del cister a les d'altres poders feudals.
Des del 1964 s'ha lluitat per reconstruir el recinte que estava en estat deplorable, refer la teulada, aixecar parets, refer la façana i plantació d'arbres al voltant
Actualment l'ermita  de Cérvoles, acull peregrins, aplecs,i tota mena d'activitats i fa uns dies ens va acollir a nosaltres, ja que jo no volia marxar de terres de Lleida, sense veure el lloc on el meu amic Xavier, havia documentat els seu treball.

PANTÀ DE SANTA ANNA
M'agrada la història i la geografia i, confirmar in situ sempre que puc, allò que he llegit o estudiat. És una dèria.
El poble d'Os actualment té ajuntament que es preocupa pel  seu desenvolupament, bons serveis agraris i socials i, unes piscines que fan més suportable la xafogor d'aquest dies. Petits i grans s'hi troben durant tot el dia per banyar-se i, a les nits per sopar al seu voltant . Un servei de bar fa el complement  

I aquí acabo la historieta que començà amb Ermengol VI i, ara va camí de l'estelada el 27 S