dilluns, 31 de març del 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA

Elegància


Tinc, un petit recull d’Edicions de La Rosa dels Vents, de 1938 de Clementina Arderiu, de la biblioteca del meu pare i que he llegit dotzenes de vegades trobant-hi sempre algun poema que m’emociona. I després n’he anat comprant la resta. Inclús quan a en Juli se li va fer un homenatge vaig escollir una Elegia escrita a la mort de la seva germana que sentia com si fos la meva veu. És una de les poetes (això de poetessa no em sona eufònic) que més m’agrada.
La vaig conèixer, igual que al seu marit Carles Riba, a casa seva, no sé quin va ser el motiu exacte. Però jo llavors era Akela a l’Agrupament escolta de La Pau i els seus néts llobatons meus, o sigui que per aquí devia venir la cosa. Com a anècdota curiosa, dels seus néts, en Pau (sí, el cantant iconoclasta ) es delia per ser més gran i  llobató com els seus germans; sovint me’l trobava amagat darrera d’alguna planta, escoltant i mirant, de lluny el que fèiem. Era com un follet i em costa veure’l sense recordar-lo així.
Dissabte, a la Casa Orlandai es va fer un acte en memòria de la  Clementina Arderiu que va viure a Sarrià, al carrer Major. Quan van tornar de l’exili es va trobar que li havien robat el piano que era una de les seves passions i que inclús li havia servit, els primers temps de casada, per guanyar una mica de diners com a acompanyant de les classes de rítmica a l’Escola Montessori. Va saber qui era l’autor del robatori però mai no el va voler denunciar creient en el càstig suprem del remordiment. Es va limitar no tocar mai més el piano.
D’això, jo en dic elegància moral. No creieu?
Un motiu més per estimar-la.


SOLUCIÓ A L'ENIGMA

Les antigues diligències col·lectives, tirades dues o quatre mules es deien "riperts". Pertanyien a la companyia La Catalana. El 1906 es van posar en circulació els vehicles de dos pisos amb motor de gasolina, una novetat revolucionaria que havia fet furor a París. Efectivament, tal com va dir en Rafel, el primer trajecte estable va ser de la plaça de Catalunya fins la plaça Trilla a Gràcia. Costava cinc cèntims menys que el tramvia i abans de les set del matí era gratis. Si fa no fa com ara. Naturalment l'èxit va ser fulgurant.
Llavors el marqués de Foronda, que era accionista i director de la Compañía de Tranvias Elèctricos de Barcelona va engegar un boicot "pel soroll, el perill (anàven a més de vuit quilòmetres hora) i causaven molts accidents. Tot plegat va enfonsar la companyia el 1908.
I a partir d'aquell moment... a pagar com a cabrits. Us adoneu que si un bitllet normal costa 2'30 € estem pagant 381 pessetes? I les targes una mica menys però res significatiu.
Françoise Amadieu és francesa, nascuda a Nancy el 1948. Pintora i il·lustradora de llibres per adults i també infantils. Va posar el color a un film de dibuixos animats de Gilles-Marie Baur. Moltes de les seves obres són relleus fets amb plaques de cartró retallades, sobreposades i pintades. A internet hi ha molta obra seva; curiosament moltes són dones llegint.





diumenge, 30 de març del 2014



LA FOTO DE LA SEMANA

Tras el biombo



       Tras el biombo siempre se dijo que había una hermosa joven, ávida lectora. Pero lo cierto es que jamás nadie la vio. Quizá fue, tan solo, una fantasía más del escritor.

EL TREN Y LAS ARTES

-->

XI
El tren y las artes

El tren siempre ha estado vinculado a las artes.
A impresionistas como Claude Monet, le debemos que inmortalizase “La estación de Saint-Lazare” en 1877, como también lo hizo Edouard Manet en su lienzo “En la estación” o Cezane. 


-->
Es evidente que todos ellos sintieron una fuerte hipnosis por esas potentes locomotoras despidiendo vapor, vehículo emblemático de la nueva era de la sociedad industrial. También Dario de Regoños, estuvo interesado por el humo y el movimiento de los barcos y los trenes propios de la vida moderna, como se comentaba en la exposición sobre el pintor, en la retrospectiva producida por el Museo de Bellas Artes de Bilbao y que queda patente en sus cuadros “El puente del Arenal” y “Viernes Santo” de 1910.



-->
La “belleza de la velocidad” resultaba definida en el texto del Primer Manifiesto Futurista de 1909: “Las locomotoras de amplio petral que piafan por railes cual enormes caballos de acero embriagados por largos tubos”.

 
-->
“Tren de la Cruz Roja atravesando un pueblo” (1915) de Dino Severini. Figuración geométrica, color intenso y formas circulares para el humo del tren.

-->

“Dinamismo de un tren” (1914) de Luigi Russolo. La descomposición del espacio y del tren, todo y aparecer bien definido.

“Caballo de acero” (Iron Horse) sería el título que le pondría John Ford a uno de sus films. El cine precisamente, nació con el signo del tren, como bien dejaron registrado los hermanos Lumiere en 1895 en la primera película de la Historia del Cine: “L’arrivee d’un train” rodada en la estación de La Ciotat, en Lyon.
Los hermanos Louis y Auguste Lumiere acababan de abrir la caja de Pandora con su invento. Y a ese tren se subieron Alfred Hitchcock, John Ford, Fritz Lang, los hermanos Max, Cecil B De Mille, Walt Disney, René Clement, Abel Gance, Jean Renor y muchísimos más.




dissabte, 29 de març del 2014

L'arpa i les seves vibracions, 332

UN RÈQUIEM ALEMANY
BRAHMS

                                                    
No és un rèquiem litúrgic ni, encara menys, d'una missa llatina pels morts segons la tradició catòlica. Brahms basa les set seccions de l'obra en una tria personal de textos bíblics i dels Evangelis Apòcrifs, en la traducció de Martí Luter, alguns dels quals eren habituals en els ritus funeraris a Alemanya, així d'acord amb la mentalitat oberta del segle XIX, Brahms se centre més en el consol dels vius que en el descans dels morts.
L'obra té forma circular, en set moviments, el primer és càlid i parla de les Benaurances, en el segon trobem el tema del destí en forma d'una marxa funerària (conegudíssima) amb actuació del cor, amb una fuga que dissol el terror en la reconciliació, el tercer és un diàleg entre el baríton solista i el cor. Desprès de la gran tensió prèvia, el quart moviment és més líric i simple. El cinquè és un solo de soprano de gran dificultat tècnica. En el sisè reapareix la profecia del baríton, coronada amb una fuga coral, abans que el setè moviment torni a la beatitud del primer i així tancar l'obra.
Al costat d'un desenvolupament temàtic magistral, l'obra impressiona per un ric llenguatge harmònic, amb multitud de colors en l'orquestra, sempre preferint els foscos als brillants, segons la tradició nòrdica.
Thomas Dolié
Sally Matthew
L'Auditori ens ha ofert aquest concert sota la batuta del director François-Xavier Roth, amb les veus de  la soprano Sally Matthews i el baríton Thomas Dolié, els dos actuaven per primer cop a l'Auditori. El Cor Lieder Càmera (fundat a Sabadell)   i el Cor Madrigal han posat la part coral. Cantat en alemany, el programa de mà oferia la traducció al català, fet que s'agraeix per seguir el text.

  En un pianíssim final el cor canta: L'Esperit diu: Dels seus treballs tots ells reposin, les seves obres els precediran. Benaurats els morts que en el Senyor reposen, BENAURATS.      

divendres, 28 de març del 2014


LA FOTO DE LA SEMANA

El placer…de la lectura

               Cualquier momento, para ella, era bueno. Cogía un libro y lo devoraba. Su cuerpo, dejado ir, y la lectura se unían. Su sexo fruía, conforme el texto avanzaba, era la perfecta unión de dos placeres. Cualquier momento era bueno.

REQUIEM POR UNA CIUDAD


OTRA MÁS

Hoy es otro día más, de tristeza para nuestra Ciudad y para todos los amantes del arte. Ayer 27 de marzo de 2014, cerró sus puertas la Galería Joan Prats, con un acto de despedida, con asistencia de muchas personalidades desde el alcalde hasta artistas e intelectuales. En las paredes de la galería pudieron verse expuestas, por última vez, una serie de obras de importantes artistas que habían formado parte de la Joan Prats. ¿Quién ocupará ese lugar próximamente? Es fácil adivinarlo: otra franquicia de la moda. Más ropa. Nuestra ciudad está muriendo de fama. Pronto seremos la capital de la moda, el móvil, los supermercados y por supuesto el turismo. Hoy ya resulta imposible pasear tranquilamente por las Ramblas o acercarnos a los edificios emblemáticos. Y por si fuera poco nos están quitando una a una, las tiendas de toda la vida. Hace pocos meses perdimos otra galería de arte la Rene Metrás. Lo lamenté como estoy lamentando todo lo demás. Allí conocí por primera vez la obra de Feito, Canogar, Millares y Cuixar. Parecía que la Metrás recogía la herencia progresista de la desaparecida Sala Gaspar. Pero lo grabe de esto es que no terminará aquí. La Joan Prats deja su espacio porque ahora le pedían 16.000 euros de alquiler mensual. ¿Quién puede pagar estas cifras? Las multinacionales. Esas centrales de la moda, evidentemente para blanquear dinero. En estos momentos se está negociando el precio, para que Pronovias del Paseo de Gracia, abandone el local y pueda instalarse Christian Dior, la última gran marca que falta en nuestro emblemático paseo. Y así, ¿hasta cuándo? 

L'Enigma de La TRESCA



Com es deien els primers transports col·lectius de Barcelona, de dos pisos, que funcionaven a finals del segle XIX ?
Aquesta pregunta ja és per nota. Tan de nota que plantejo un altre enigma més fàcil : Quins van ser els primers transports de gasolina que hi va haver a Barcelona ?

dijous, 27 de març del 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA



Més de tren correu 


Avui no estic inspirada. No tinc res especial a comentar, o és massa trist. Però llegint l'escrit del Rafel he buscat a internet i he trobat un poema sobre aquest tren i m'he enganxat a fer-ne una versió lliure perquè la traducció era abominable. Aquí va :


Night Mail

Jo
Sóc el correu de la nit que creuo la frontera,
amb el  xec i el gir postal,
cartes per als rics, cartes pels pobres,
pel botiguer de la cantonada, la noia del costat.

Tirant cap a Beattock, una pujada constant,
el gradient em va en contra.
Quan passo pel costat de prats i erms
bufo vapor blanc per sobre de l’espatlla.
Esbufegant sorollosament
les callades espígues doblego amb el meu vent.

Les aus amb la mirada fixa en els arbusts
giren el cap quan m’acosto .
Als gossos d’atura aturo
i aprofiten per descansar.
A la granja ningú no es desperta;
però en un dormitori
una gerra tremola suaument.

II
Refresca mentre pujo a Dawn,
i baixo a Glasgow dolçament.
El meu vapor udola 

per un clar de grues cap als camps dels forns
situats a la plana fosca 
com gegantines peces d’escacs.
Tot Escòcia m’espera .
En barrancs tenebrosos,
al costat dels llacs verd pàl·lid
els homes anhelen notícies.

III
Cartes d'agraïment, cartes dels bancs,
cartes d'alegria dels nens i nenes,
factures i invitacions
per assistir a noves actuacions
o per visitar parents,
convocatòries  de feina,
declaracions dels amants tímids,
xafarderies de totes les nacions,
circumstancials notícies financeres.



Cartes amb fotos de les vacances
 i cartes amb escrits al marge,
cartes d'oncles, cosins i ties,
cartes des del sud de França,
cartes de condol.
Escrits en papers de tots colors,
rosa, violeta, blanc o blau.
Pel xerraire, l’espavilada, el curiós, l’enamorada;
pel fred oficial i l'entusiasta,
l’estúpid, el curt i el llarg,
En lletra impresa o fets a mà.

IV
Molts encara dormen,
amb somnis de monstres aterridors
o records d’amables jornades musicals

a Cranston o Crawford,
dormint a Glasgow on treballen,

en una fonda d’ Edimburg
dormint en la granítica Aberdeen.
Segueixen els seus somnis
però aviat es despertaran esperant carta.
Cap d’ells no sentirà el carter sense que el cor se li acceleri,
Perquè,
qui pot suportar la idea de sentir-se oblidat? 

WH Auden


Nota: Wystan Hugh Auden (1911-1973nascut a Anglaterra, visquè a Amèrica. Està considerat com un dels més ggrans escriptors del segle XX. La seva obra es caracteritza pel seu èxit estilístic i tècnic, el seu compromís amb les qüestions morals i polítiques, i la seva varietat en el to, la forma i el contingut..Els temes centrals de la seva poesia són l'amor, la política i la ciutadania, la religió i la moral, i la relació entre els éssers humans únics i  l'impersonal món anònim de la natura.

dimecres, 26 de març del 2014

CINEMA I TREN


X
“Night Mail”
(Correo de noche)
(1936)

Dentro de esta colección de films de trenes hoy quiero hacer mención de un documental que atrajo mi interés, cuando lo vi por primera vez en la Filmoteca, hace muchos años. Se trata de “Night Mail” (Correo de noche) film inglés de 1936, perteneciente a la Escuela Documentalista. Estaba dirigido por Basil Wright y Harry Watt que formaban parte del grupo GPO Film Unit.
Se contaba de forma detallada y sin perder un ápice el interés durante todo su proyección que nos mostraba a un tren expreso, especial de correos, que iba de Londres a Glasgow, a partir del momento en que cargaban en él, el correo, como se clasificaba durante el recorrido, se trasladaba y se distribuía.
Fue el más logrado de los documentales producidos por la General Post Office. El texto en off era de W.H. Auden y estaba recitado en verso. En cuanto a su banda sonora, contenía la música creada, nada más y nada menos, que por Benjamín Britten. Además este documental causaba un gran interés, por la atención que prestaba a los hombres que trabajaban en el tren, a su dedicación y su eficacia. Y uno de sus grandes atractivos era la velocidad y el sonido del tren que quedaba integrado como parte importante de su banda sonora, que le confería un ritmo vertiginoso. El film, según explicó muy bien Richard Meran en la revista “Nonfiction Film”, combinaba propósito y valor social, con experimentación cinematográfica.
Os dejo, con unas pocas imágenes que he podido hallar y unas fotos de cómo filmaban que demuestran claramente el interés que se tomaban.












Els capitells del claustre de la catedral de Girona, una meravella del segle XII estan coberts de teranyines; tant  que es perd gran part de la seva visó. Ja fa temps, quan el Girona en flor, me’n vaig adonar i ara corroboro la meva impressió amb un comentari d’un lector a La Vanguàrdia. El Degà d’aquesta Catedral respon “que la neteja no la poden fer més que personal especialitzat que no sempre estan disponibles per aquests “petits treballs” de neteja (sic).
És una mostra clara que l’excelència es confon sovint amb la normalitat per qui no entén res i vol curar-se en salut, no fos cas que... Una cosa seria netejar-los en mullat (hi ha restes de policromía en alguns) o amb la Lady -Vap o espolsar el Tapís de La Creació amb un picamatalassos, però un plomall pels capitells no els faria cap mal. És molt pitjor aquesta acumulació de brutícia que no solament no deixa veure el que hi ha a sota sinó que contribueix a que es faci malbé.

Em brindaria a anar a passar el “plumero” però dubto que em deixéssin; segurament temerien que se’ls veiés l’ídem.

dimarts, 25 de març del 2014


Record de teulades al Trastévere a Roma des de la colina de San Pietro in Montorio: balancins i tendals rodejats de grans testos amb flors de colors fúxia, morat i blau contrastant amb els ocres de les cases.
Sembla que vegi encara, l’abigarrament indescriptible dels patis i terrats gairebé sobreposats, plens de les més variades andròmines i roba estesa, des del terrat, magnífica i senzillament condicionat, d’un riad, a Marrakeix, un dels més memorables llocs on he estat mai allotjada .
I recordo perfectament la voluntat d'aprofitament del sol des de les altures de les torres bessones i l’Empire State, on gandules i estores sobre gespa artificial lluitaven amb els grans aparells d’aire condicionat.

Donem al César el que és del César i aplaudim quan cal les bones iniciatives. Ara, el nostre alcalde vol re naturalitzar la ciutat dels prodigis i les places dures convertint-les en espais verds i també fer-ho en les altures. Les cobertes vegetals podrien incrementar el verd urbà en 100 hectàrees o sigui cent illes de l’Eixample.

... i entre tant, a les reunions de vens de casa meva, els iconoclastes de torn tronen contra les plantes que uns quants romàntics ens entestem a tenir, convençuts que quant més s’assembli el nostre pati a un jardí, millor. Com que els estetes s’alimenten només de pasta i elements esferificats mai no tindrem el goig de veure’ls convertits en un retrat d’Arcimboldo. Tenen por que ens els mengem.

dilluns, 24 de març del 2014

LA FOTO DE LA SEMANA

Con un libro en las manos

       Apasionada juventud, aquella que desea adentrarse en laberínticos relatos y en el misterio inacabable de las palabras, como la pequeña del cuadro que tengo delante mío o la que leí en la prensa, recién llegada de la profunda selva amazónica.
Si voleu veure una escena de la pel·lícula Shangay Expréss cliqueu aquí i ves a l'enllaç que et sortirà.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Són les11'20 i des de les 8'30 estic amb un operador (diversos) per aconseguir connectar-me a Internet. Finalment, allò de la dicha es buena,sembla que ja està. Ara començo:

Resiliència

Aquests últims dies hem conegut l’esgarrifós cas de la nena segrestada i sotmesa a esclavatge a la selva amazònica per un suposat bon veí. Molts podrien ser els comentaris als set mesos d’horror però només vull remarcar que un cop alliberada, aquesta nena admirable, de mil anys de terribles experiències, una de les coses que primer va preguntar va ser: podré recuperar el curs?Segur que sí. Penso que algú que es preocupa d’això en aquestes circumstàncies és capaç de sortir-se’n de totes. Com en els bons relats el veritable relat és el que està amagat. No preguntava pels estudis, preguntava per la vida.    

Valgui la foto de la setmana com a homenatge a aquesta nena.
L'autor del quadre és Franz Gybl              

CINEMA I TREN


IX
“Shanghai express”
(El expreso de Shanghai)
(1932)

Con “El expreso de Shanghai” dejamos atrás al cine mudo y el western de momento. Para empezar a hablar de este film, permitidme añadir aquí, una breve anotación que publicó la Filmoteca Española: “ …Sternberg  logra, en “Shanghai expess”, uno de los films más acabados de su período Dietrich, que anuncia ya, sin lugar a dudas, la obra maestra que será The Scarlet Empress”. Este corto texto, ya pone de manifiesto la calidad del film, con el que nos encontraremos.
Y con lo que nos encontramos es, con una China que nada tiene que ver con la realidad, incluso la de Hollywood, es una China surgida de la fantasía de su director, y por encima de todo ello, la maravillosa presencia de Marlene Dietrich, en su papel de Shanghai Lily. Jamás, hasta aquel momento, había sido retratada tan esplendorosamente una actriz, como lo fue ella en este film y jamás lo volvería a ser, comentaba César Santos Fontela desde el Festival de San Sebastián de 1969. Y no le faltaba razón, su omnipresente rostro tan bien iluminado, el brillante destello de su cabellera, y el increíble vestuario que luce, y digo increíble, porque es impensable que nadie pueda ir vestido así, durante los tres días, que dura el viaje en ese tren. Pero todo ello hace de este film, algo irrepetible. Sternberg, siempre dijo que estaba muy satisfecho de su película y que, años después, fue a China y cogió el Shanghai Expess y vio que nada tenía que ver con lo que él filmó. 
Este tren fantasmagórico, hará el viaje de Pekín a Shanghai y reunirá un curioso y variopinto grupo de personas europeas y asiáticas que durante tres días deberán convivir en ese reducido espacio. Un planteamiento que se repetirá muchas veces, a lo largo de la historia cinematográfica. Pero es curioso constatar que aquí no importa el microcosmos de un mundo representativo en este viaje, lo que le importa a su realizador, es mostrar a sus dos personajes principales.






 

dissabte, 22 de març del 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA

I el tastet de Bande a part amb tot el "carinyo" al Rafel que m'estarà llegint.

divendres, 21 de març del 2014

CINEMA I TREN

 "L'arrivée d'un train à La Ciotat" 1896

Jean-Luc Godard homenajeó a los hermanos Lumiere en su film
"Bande à part" en 1964

solució a l'ENIGMA

Efectivament, el Rafel, el rayo soy, donde me llaman voy,  ha donat la resposta correcta: es tracta d'una poesia de Joan Vinyoli, del qual comença l'any, un cop acabat el dedicat a l'Espriu. No us donaré més dades sobre en Vinyoli a qui molts consideren el millor poeta català del segle passat. Tan sols, tret de la seva biografia, dir que:

Vinyoli concep la poesia a la manera ribiana (de Carles Riba, aclareixo jo) com una eina indagatòria i de coneixement sobre un mateix i sobre el món i com una forma de realització espiritual.

 a veure si aquest any ens el fa conèixer millor.



Veronique Laurent Didier

Pintora que un dia va descobrir el fang i fruit d'aquest amor es va convertir en escultora. Què vol dir nos? res millor que les seves pròpies paraules :

quan  no vols temes acadèmics o clàssics ... i prefereixes la poesia, la senzillesa, les corbes, els petits gestos de la complicitat  ...  llavors, què més suau a la vista que la rodonesa d'una cuixa ben plena, què podria ser més atractiu que la corba perfecta d'un cul rodó com una poma? Així que vaig triar quedar-me en aquest univers, que em delecta i m'inspira des de fa molts anys ... Algunes  de les meves obres tenen el privilegi de ser fosos en bronze, patinat per donar-li color.Em trobaràs a Pertuis , Luberon al sud, just al costat de Lourmarin, a les portes d'Aix en Provence.


Jo afegeixo: Crec que aquestes rodoneses ajuden a fer evident el pes de les figures al món i ajuden a veure l'abstracció de la lectura, el viatge fora del món, que la paraula escrita proporciona.


L'ENIGMA DE LA TRESCA

Avui, per celebrar la primavera farem parlar un poeta. Qui és que parla així?

TEMPS
                                                 Torna'm, ah, torna'm als anys
                                                 de la noiesa,
                                                                       amb els amics
                                                  a la riera, amb els passeigs
                                                  i les pistes de tenis
                                                                        i el ping-pong.
                                                                                 No. No.
                                                  Torna'm a la furiosa
                                                   passió que de mi va fer un altre.
                                                   Ja no seré mai més el noi 
                                                   que feia jocs.
                                                                                I me n'alegro.

dijous, 20 de març del 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA


Figues del meu paner

Abans, de tan en tant tenia incògnites. Ara, aquell abans se m'ha tornat una mena de terrabastall on hi poso tot allò que m'és incomprensible. Ho tinc atapeït, gairebé no m'hi cap res més. Tan sols de la lectura dels diaris, o sigui de les notícies de cada dia omplo molt més que no buido i acabo per no saber si sóc jo que ja no entenc res o si, de debò estic vivint en un món amb uns altres valors i coordinades. Abans sabiem que hi havia llenguatges específics, arcans de diverses professions que només coneixíen els iniciats :metges, advocats etc. Ara, i això és el que m'espanta, són els fets "normals" els que em semblen anormalíssims. Coneixem els fets , sí, sí, amb molt més detall que abans però els trobo incomprensibles. Hi ha unes raons amagades que segurament són la clau i aquesta és la que només tenen, segueixen tenint, els iniciats que ara són molt més nombrosos. Jo confesso que tot i haver-me informat -ad exhaustum- se m'escapa el que realment està passant a Crimea, o en les eleccions al parlament europeu. Ja no diguem al cas Bàrcenas, o Pujol fill, o a l'avió de Malaàsia. O perquè el  nostre (nostre?) ministre de l'interior donde dije digo, digo Diego, o com és que en vint anys no s'ha pogut solucionar l'herència Muñoz Ramonet, o perquè els nostres alcaldes, present i anterior, no prenen alguna pastilla que els faci recordar coses obvies del cas Millet, o el perquè de l'acoso y derribo de la Carme Forcadell, fins fa poc una mena de colom de la Pau, o la incapacitat del nostre , altre cop l'interrogant, ministre d'educació per entendre les incongruències de la llei d'educació, o que els maltractadors hàgin de viure amb les sevs víctimes perquè no tenen on anar a caure morts (breva que no caurà), o, o, o, o, o,....oooooooooooooooooooooooooooh! 
Avui toca fer pinya amb 
Carme Forcadell 
i l'Assemblea Nacional Catalana. 
El projecte esta engegat i ningú l'aturarà. 
Aixó esta mès que clar.

dimecres, 19 de març del 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA



De Joans, Joseps i ases n'hi ha a totes les cases.
No sé si el tàndem a tres ha de ser complet o es pot tenir només alguna de les premises. Dono per bona la primera opció perquè a casa no hi ha cap ase, ni cap Josep, ni Joan. Dit això passo a Sant Josep, dia de la crema i la cremà. Dintre d'uns moments em posaré a fer la crema per tenir-la a punt pel vespre doncs a migdia estaré sola i al vespre no. I quant a l'altra, l'accentuada, enguany he vist un reportatge fet i passat per TV3 i em dono per satisfeta, dins les meves minses necessitats de festes folclòrico-populars. Confesso, però que un cop a la vida m'agradaria anar a València a veure les falles. Creia que no però a la Patúm m'ho vaig passar tan bé que potser una bona tronada pot estar bé. Un cop a la vida i amb olleres de no veure segons què, però no trobo mai aquest cop. Haurà de ser un altre any. Esperem que la tronada no la trobem a casa i al novembre. M'estimo més renunciar als petards i celebrar-ho amb crema cremada. Bon profit.


Per fer un tastet del Maquinista de la General   cliqueu al General que està subratllat i després a l'enllaç
 

dimarts, 18 de març del 2014

EL CINEMA I EL TREN


VIII
“El maquinista de La General”
(1926)

            Este magnífico film de Buster Keaton (dirección e interpretación). Está basado en una anécdota real, ocurrida durante la Guerra de Secesión: el robo de un tren en la estación de Big Shanty, en Georgia, por un tal Andrews. Esta misma historia, Walt Disney, la retomó con personajes reales, produciendo un western, con Fess Parker de protagonista, en el film en CinemaScope, titulado “Héroes de Hierro” que sin ser despreciable, no fue ni mucho menos, una obra de arte, como la de Keaton.
            Son muchas las vicisitudes que el maquinista John Gray (Buster Keaton) tiene que pasar, por querer salvar y conservar, a su amada Anabelle Lee (Marion Mack) y a su locomotora “General”. Una persecución entre nordistas y sudistas, desde el principio hasta el fin. Unas veces Gray, es el perseguidor y otras, el perseguido. Pero el hombre, sale victorioso con gran esfuerzo y vitalidad, utilizando todas las tretas que su inventiva y su inteligencia le permiten: robo de una locomotora, espionaje bajo la mesa del alto mando militar, cambiando desvíos, lanzando travesaños de madera, cajas y demás objetos a la vía, cambio de uniformes, quema de un puente, ¿quién da más?
            Para Keaton-John Gray, su locomotora, significa la reconquista de su dignidad y de su novia, frente a la hostilidad, con los solados que le rodean (clara definición de lo absurdo de las guerras), superación de dificultades y obstáculos que deberá salvar. Todo ello provocando la risa, una risa y una comicidad, como ha solido hacer siempre Buster Keaton: “con mucha inteligencia”.
            Un film a ver y revisitar, al menos una vez al año, que no hace daño, todo lo contrario, nos reconcilia con ese cine que desapareció, y en concreto haríamos un homenaje al film con el que Keaton perdió su independencia a la hora de filmar, debido al enorme coste que supuso construir dos locomotoras como la “General” y una de ellas hacerla caer por el puente al río.