L'arpa i les seves vibracions, 390

GIACOMO PUCCINI /  DANTE ALIGHIERI

GIANNI SCHICCHI

Donat que ahir va ser un dels dies més calorosos, vaig agrair al vespre la retransmissió  de TV per el segon canal,  des del Teatre Real de Madrid de  l'opera  GIANNI SCHICCHI  , una peça de Puccini, fresca, divertida, curta i intranscendent , que ens va fer passar una estona divertida.

Gianni Shiller és poc coneguda , forma part de la trilogia, que va escriure Puccini , juntament amb Suor Angelica, i Il Tabarro

La idea de tres operes  d'un sol acte cada una, per ser representades en una mateixa nit, se li va ocorre a Puccini en el període immediatament posterior a la conclusió de Tosca. Els tres temes ,contrastats entre si, haurien de ser referents  de l'Infern, del Purgatori i del Paradís de Dante Alighieri, els tres camins que ens mostra en la Divina Comèdia.

 De fet però sols Schicchi es troba reflectit en el càntic XXX de l'Ínfern, on Dante imagina als de paraules falses, de persones i de monedes, entre ells està Schicchi que per guanyar una mula, falsifica tot el que cal, com canten els tercets encadenats. No obstant és una opera còmica . Les altre dues no tenen representació directe en la Divina Comèdia  però cal trobar el contrast: Il tabarro és una historia sòrdida i desesperada, mentre Suor Angelica és una tragèdia que deixa oberta la porta a l'esperança.

L'acció de Gianni Schicchi passa a Florència, el 1299. Els parents d'un tal Buoso Donati, que ha mort fa uns minuts, els congrega a tots com a rapinyaires per cobrar la seva part d'herència. Al enterar-se que el difunt ha deixat la seva fortuna a una institució benèfica, per fer-se perdonar els seus pecats, es revelen i ordeixen la trama de fer un nou testament amb l'ajuda d'un brivó, que és Schicchi, que disfressat es fa passar per Donati, mig moribund al llit.  Un notari cridat in extremis,  pren nota del canvi que vol fer. La farsa és plena d'avarícies i trucs,  on el tal  moribund dicta un nou testament deixant als familiars, sols els florins i poca cosa més i,  la part més gran de finques i terres  per a ell.

Conegudíssima l'ària que la seva filla Lauretta , li canta per embadocar-lo perquè la deixi casar amb el seu xicot: Oh! mio babbino caro ( "Oh mi querido papaito").  Finalment uns queden estafats i  Schicchi ara molt ric, deixant casar la seva filla, amb Rinuccio el seu amor secret.

Fins aquí el que va donar la nit. Si aneu a Florència no us deixeu perdre a la Galeria dels Uffizi , el quadre de Botticelli   "el mapa de l' infern ", on descriu l'infern de Dante amb els diferents nivells als quals es baixa depenent del pecat comés.

No us quedeu tristos, Us deixo amb els versos en italià que diu al final el trapella de Schicci:

" Per questa bizzarria /m'han cacciato all'inferno... e cosi sia; / ma, con licenza del gran padre Dante, / se stasera vi siete divertiti.../ concedetemi voi... l'attenuante!"

L'arpa i les seves vibracions, 388

                                    DON PASQUALE

Ahir tarda, última representació operística del meu torn d'enguany. Bonic final, amb un Dramma  buffo, que ens feu riure i passar unes hores agradables.

Música de Gaetano Donizetti (1797 - 1848) i llibret de Giovanni Ruffini. Quan Donizetti va composar Don Pasquale, ja gaudia de gran reputació com a compositor i, de les 66 operes que va escriure, aquesta fou  últim gran èxit. Encara avui segueix sent la més popular.

Don Pasquale   junt amb L'Elixir d'Amore, estan considerades no sols com les obres mestres còmiques de Donozetti, sinó també amb Il Barbiere di Siviglia (Giovannni Paisiello), les que constitueixen la terna de joies de l'opera còmica del segle XIX.

La trama és la típica d'un home gran i ric que vol casar-se amb una noia jove i guapa que està secretament promesa amb el seu nebot i de les artimanyes dels joves enamorats per obtenir el seu permís per festejar i deixar-lo amb un pam de nas.

Roberto de Candia, va cantar el rol de Don Pasquale, amb una bonica veu de baix, Pretyy Yende, en el paper de Norina va estar molt aplaudida, té una veu de soprano potent i ben modulada, nascuda a Sud Àfrica, mostra la gracia genètica  africana en els seus moviments  quan requereix ballar al temps que canta el seu rol. El seu enamorat Ernesto cantat per l' italià Antonino Siragusa,veu de tenor. Direcció d'escena Laurent Pelly que barreja un estil minimalista, barrejat amb tocs de molt color en  l'escena de les flors, caprici de la Norina i, amb el sostre de la casa ple d'estrelles lluminoses  en el final, quan Ernesto i Norina canten el duo d'amor "tornami a dir"  conegut arreu. Escenografia de Chantal Thomas.

És una Nova coproducció del Gran Teatre del Liceu, amb The Santa Fe Opera (New Mexico) i San Francisco Opera.

La nota trista la posaren tant a l'entrada com a la sortida el grup de treballadors del Liceu que junt amb els de l'Auditori ( acomodadors i gent de sala) que amb gran cridòria i xivarri de pitos,  reivindiquen unes contractacions dignes i uns salaris adequats). Situats drets davant la porta  del Liceu demanen suport i firmes. És  una vaga indefinida que porta varies setmanes. És donava un regust agre dolç entre els que entravem a divertir-nos i gaudir de la música i, ells reclamant una contractació no subrogada de misèria i un contracte fitxa. Els hi desitjo sort.

                                                                             

L'arpa i les seves vibracions, 368

Diumenge 23,  a les sis de la  tarda, ens trobem els amics, compromesos amb l' òpera, a les portes del Liceu per escoltar música de Richard Strauss: Arabella. Estrenada el 1933, a l'Òpera Estatal de Dresde, és el resultat de l'última col·laboració entre el compositor i l'escriptor i llibretista Hugo von Hofmannstthal, que ja havia donat com a resultat algunes de les òperes més reeixides del primer terç del segle XX. El text de Hofmannsthal és ric en detalls, tot desenvolupant un retrat matisat de la societat, que atorga a cada personatge un idioma propi.

L'acció se situa a Viena, en una època decadent, a mitjan segle XIX, en l'ambient del període Biedermeyer, de caràcter burgès i conservador. Narra els amors d'una bella jove vienesa, Arabella, somiadora i idealista, que espera trobar l'home de la seva vida, i està pressionada pels pares, completament arruïnats, que volen per a ella un marit ric. La trama és una combinació de mals entesos i vicissituds, que serveixen a Strauss per composar una bella partitura.

La direcció d'escena a càrrec de l'alemany Christof Loy, que hi posa  el seu toc personal, minimalista en l'escena i precís en el dibuix dels personatges, es mou " entra la realitat i la abstracció" per explorar sobretot la psicologia del personatge principal, la jove Arabella. Els dos primers actes mostren la realitat, en un ambient reconeixible, però en el tercer acte desapareix tot el que ja sé sap dels personatges per endinsar-nos en un espai abstracte i neutral, a mig camí entre el passat i el present, en el que els personatges van penetrant, i ens deixen conèixer el seu món més íntim.

Loy ens treu dels decorats vienesos per portar-nos al seu món minimalista i així apropar-nos a l'interior dels personatges. El públic té que triar entre la nostàlgia de les representacions clàssiques o la moderna, que ara es presenta al Liceu. Personalment em va agradar. La música de Strauss ja coneguda, és la reina de la tarda. Direcció musical de Ralf Weikert i, com a protagonistes, Anne Schwanewilms en el rol d'Arabella i James Rutherford  en el del pretendent Mandryka.

Com en els contes de fades, final feliç, dos casaments, la germana amb Matteo, el seu amor secret i Arabella amb Mandryca. Nosaltres també contents anem a prendre una copa de cava per comentar la vetllada.

L'arpa i les seves vibracions, 360

LA TRAVIATA

Dissabte tarda, primera sortida amb els amics amants de l'òpera, al Liceu,, per oir i veure la coneguda òpera "La Traviata".

No us comentaré l'argument ni la música, per obvietat, si que vull compartir amb vosaltres les impressions que en vaig treure i les novetats escèniques que més em van agradar..

El conegut director d'escena, David McVicar, presenta una obra més adient a la que Dumas va escriure. Explica que La Traviata té lloc en habitacions i salons, no pas en palaus, això ho va constatar en visitar diferents localitzacions que encara existeixen de la novel·la original de Dumas i, li va sorprendre la intimitat del món on es va instal·lar Alphonsine Plessis. Diu que les exagerades proporcions dels decorats tradicionals tenen ben poca relació amb la realitat del París marginal del segle XIX.

Ell despulla de l'opera tots els elements decoratius superflus, tot ambientant l'obra en la seva època però dins d'una seqüència fosca d'espais petits, asfixiants i limitats com el destí fatal de la protagonista. Les dones que apareixen a l'escenari no són comtesses ni duquesses, sinó cortesanes, actrius, ballarines i serventes: barretaires, cosidores, donzelles i alcavotes. Els homes pertanyen a una classe social més alta. En aquests ambients com les festes de la Violetta, ells buscaven entreteniment, relaxació i excitació.

També a París McVicar busca la tomba de Alphonsine i la troba en un espai rodejat de camèlies. L'epitafi que hi ha escrit en el marbre, el commouen i ara té l'ocasió de traslladar-ho al terra de l'escenari del Liceu, que no canvia en tota l'obra, en uns actes es llegeixen millor que en altres. Aquest detall em va fer adonar de la gran visió creativa  de McVicar. El marbre gris li dona al sòl la realitat de tomba i les lletres de gran tampany la confirmació de qui hi està enterrada.

Molt poc a veure amb les altres Traviates, que jo havia vist, potser la foscor, quasi en blanc i negre del primer acte, em va xocar, perquè esperava llum i festa en el brindis, i tot hi que hi és, queda opac per la llum. Totes les altres escenes també son sòbries de mobiliari i complements, excepte fa festa de Flora Bervoix, que ja explicita llum, festa, color en els vestits i despreocupació dels seus personatges, però ja desvinculat de Violetta.

És una coproducció del teatre del Liceu amb la Scottish Opera de Glasgow, la Welsh Nacional Opera de Cardiff i el Teatro Real de Madrid.

La cultura en majúscula, és això, art, creativitat com la de McVicar, apostar per coses noves, boniques, creatives, fidels a les arrels però amb una altre lectura, en aquest cas vàlida per tots els temps, l'amor sincer fins al sacrifici i la hipocresia de totes les èpoques, tant en les classes socials altes com baixes.

David McVicar, Glasgow 1966

Avui no parlo de la música, sols dir-vos que tots els cantants van agradar molt. Elena Mosuc, soprano romana suïssa, va donar veu a Violetta Valèry, té una veu molt bonica, podeu trobar-la en enregistraments. Leonardo Capalbo, tenor italià va cantar el paper d'Alfredo Germont i, així tots els altres cantants que van estar a l'altura del seu paper. Evelino Pidò, músic americà, va dirigir l' orquestra del Gran Teatre del Liceu.

            

L'arpa i les seves vibracions, 257

                                             LES CONTES D’HOFFMANN

Amb la partitura original de Jacques Offenbach i, una posta en escena en versió moderna, coproducció del Gran Teatre del Liceu, San Francisco Opera i Opéra National de Lyon, hem gaudit d’aquesta coneguda òpera, que ens narra tres contes.

Estrenada a París el 1881, és una òpera que respon a la voluntat del compositor de no restar limitat a les seves exitoses operetes i entrar al món de la gran òpera. Obra de gran inspiració, combina amb eficàcia els aspectes fantàstics, sentimentals, sobrenaturals i també satírics i grotescos. El personatge d’Hoffman, narrador i protagonista, explica als companys de taverna tres contes que il•lustren els seus amors dissortats amb la cantant Stella: la d’Olympia, la nina mecànica, la d’Antonia, la cantant que es mor de cantar, i la de Giulietta, la cortesana que roba reflexos. La fotografia correspon a la nina mecànica, Olympia, que mitjan un enginy mecànic, balla i s’enlaira amunt i avall amb giragonses divertides, al final ens ensenyen que una grua gegant mou a la ballarina que enganxada per una cinta al voltant de la cintura fins a uns cables li permet ser manipulada per ells, i donat que l’escenari té una foscor total , òpticament s’obté aquest resulta sorprenent. Màgia pura. Cantà i ballà el paper d’Olympia la cantant coreana Kathleen Kim, soprano.

Els papers de Stella, Antonia i Guiletta , tots tres els cantà Eglise Gutiérrez, soprano cubana que actuava per primera vegada al Liceu, i el d’Hoffmann ho feu Ismael Jordi, tenor espanyol nascut a Jérez de la Frontera el 1973 i que és la revelació en el panorama actual de l’òpera espanyola. Direcció d’escena a càrrec de Laurent Pelly.

M’agradaria saber posar un link i fer-vos oir la música de la barcarola, la cançó folklòrica pròpia dels gondolers de Venècia, però no ho sé fer, així que haureu de buscar una audició antiga , us recomano la de la Teresa Berganza.



L'arpa i les seves vibracions, 252

RUSALKA

Els Reis m’han deixat una entrada, per veure l’òpera Rusalka al Liceu. Llibret del poeta txec Jaroslav Kuapil i música d´Antonín Dvorák. Versió escenogràfica agosarada i impactant d’Stefan Herhem, segons sembla el millor escenògraf mundial actualment.

El nom de Rusalka prové de la mitologia eslava, que vol dir esperit de l’aigua que viu en llacs i rius. És una figura de contes de fades , com “La sireneta” d’Andersen i,” l’Undine” de La Motte Fouqué.

L’ambient màgic del primer i de l’últim acte està meravellosament aconseguit, té algun regust de Wagner, però sobretot és una obra txeca, amb una gran sensibilitat per l’art popular. La música difícil, és una barreja d’impressionisme i records d’expressionisme. El cant de cada personatge però va precedit, per un leit motiv (Wagner); el de Rusalka, és uns acords d’arpa de gran bellesa. L’ària més coneguda, la “Cançó de la lluna” que canta Rusalka, per demanar-li la converteixi en un ser humà, perquè pugui obtenir l’amor d’ El Princep, personatge que cada dia és banya en el llac.

Fins aquesta nit, és una òpera totalment desconeguda per mi. Segons l’explicació que ens fan abans d’iniciar-la, en el Foyer, fa 48 anys que no es representa en el Liceu, degut a les dificultats orquestrals i al mateix temps a la dificultat de trobar veus que puguin cantar-la. Feliçment aquest any han coincidit la possibilitat de superar els dos obstacles, a més de sumari la escenografia de Heike Scheele. No es pot demanar res millor.

Cantada totalment en txec, Klaus Florian Vogt dóna la veu al Princep, Camilla Nylund a Rusalka, Emily Magee a la Princesa estrangera, també hi ha una bruixa, tres nimfes i molts altres personatges que es mouen contínuament per l’escenari. Si voleu gaudir de part de l'escenografia de Herhelm, busqueu a Google: Rusalka al Liceu.

L'arpa i les seves vibracions, 246

                                          BÉLA BARTÓK.  El castell de Barbablava

El Castell de Barbablava (1918) és una de les millors  partitures de Bartók.  Òpera sensacional, basada en una trista llegenda popular. En la seva música, la recerca dels orígens sonors del folklore nacional hongarès i el risc formal propi del començament del segle XX són consubstancials. Durant  els anys de la Primera Guerra Mundial, encoratjat pel seu col·lega Kodály, Bartók va esdevenir un compulsiu recol·lector de melodies populars, manllevant d’arreu colors i procediments, com els de la música gitana, que fins llavors es consideraven d’escassa categoria.

L’argument ja el coneixeu: un príncep barbut i cruel que seduïa donzelles i les sepultava al seu castell. Musicalment és una òpera d’enormes contrastos musicals i d’una orquestració i una riquesa a l’abast de pocs genis. Es manifesta entre l’abisme existent entre les ombres dels interludis i l’obertura de la Cinquena porta, amb uns acords d’una lluminositat esclatant, que va brodar amb la seva veu, la mezzosoprano Natascha Petrinsky, nascuda a Viena  amb estudis de cant a Tel-Aviv , que actuava per primera vegada amb l’OBC. El compositor juga entre l’esperança de la dona, Judit en l’obra, i la decepció final.

El baríton Gerd Grochowski, li va donar la replica en la veu de Barbablava. Va estudia piano i cant a Colònia;  el seu repertori va del Barroc  a la música contemporània.

Va dirigir l’Orquestra de l’OBC, Pinchas Steinberg, nascut a Israel, un dels directors actuals més prestigiosos.

Com a anècdota a destacar, que per primera vegada en els molts anys que vaig als  concerts matinals dels diumenges a l’Auditori, van passar el concert a les sis de la tarda,a petició dels cantants, que van al·legar que donada la dificultat de la partitura, desitjaven cantar a mitja tarda i no a les onze del matí. Petició que fou atorgada. A l’entrada ens van donar en dos fulls fotocopiats els text dels diàlegs entre els dos protagonistes, fet que ens va permetre seguir el col·loqui tot gaudint de la música.

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 115

Amb la Malole camí de Venècia, la Mª Dolors rodant per Galicia i jo amb la maleta a la mà, ja que demà marxo a Montserrat amb la meva germana a reposar i fer caminades muntanyenques, va la ressenya de l’òpera vista ahir i última de la temporada del meu abonament.

Ariane et Barbe – Bleu,

El 1901 Charles Perrault escriu un conte que esdevindria tradicional. Molts anys desprès Maurice Maeterlinck en el 1697 en faria una recreació a la que posà música Paul Dukas. La seva música respon plenament en el context estètic del nostre modernisme, del simbolisme i de l’impressionisme, que foren les estètiques hegemòniques a Europa.

En l’òpera d’ahir no es castiga a la dóna la tafaneria d’obrir la porta prohibida, sinó que es una reflexió sobre la llibertat d’escollir allò que un vol. Ariane estima al seu marit, però vol saber la veritat per ella mateixa, per això la música és un cant a la seva busqueda fins a trobar la llum. És quan li diu “Adéu” que és una dona lliure, i s’allunya definitivament de la casa on restava tancada. En aquest aspecte és una òpera feminista.

Bona interpretació de la protagonista Katarina Karnéus i de les cinc dones retingudes en el soterrani del Castell. L’escenografia i el vestuari a càrrec de Christian Schmidt, mostren llums i ombres que la fan molt entenedora. Cantada en francès és un al·licient més a les melodies que mostren el tret característic de cada personatge.