 |
| Iréne Theorin |
Amb els meus amics amants de l’òpera, el diumenge dia 7 d’abril a la tarda, assistirem a la representació al Liceu de La Gioconda. Feia dies que es parlava en els mitjans de comunicació de la gran professionalitat dels seus cantants, destacant sobretot la fabulosa veu d’ Iréne Theorin, soprano sueca, i de Brian Jagde, jove tenor que debutava en el rol d’Enzo Grimaldi. Els dos protagonistes, acompanyats pel baix Ildebrando D’Arcangelo, dux de Venècia i cap de la inquisició, Dolora Zajick, mezzo, esposa del dux, María José Montiel, en el paper de la mare cega, i l’espia Gabriele Viviani en Barnaba. Tots van brodar el seu paper.
 |
| La Giocona i Enzo príncep genovès |
Arrigo Boito, autor del
llibret original de La Gioconad, va ambientar l’acció de l’òpera a la Venècia
del segle XVII: una ciutat, encara orgullosa, del seu passat. Exultant de poder
i banyada en or, però malgrat que ja havia començat a aparèixer el seu declivi
econòmic que la sumirien poc a poc a la decadència. Per això, i perquè en la
trama abunden les baixes pulsions, l’ambient apareix enrarit i es converteix en
un altre personatge fantasma, que s’escola entre les pedres.
 |
| La Gioconda i la seva mare cega |
Aquesta Venècia, segons la va imaginar Pier Luigi Pizzi en la seva producció ja clàssica, es reconeix pels petits detalls i no per la seva arquitectura més icònica. És una arquitectura senzilla: la boca del lleó on els venecians podien denunciar anònimament els seus veïns, o la curvatura d’un pont sobre un canal. Els canals són el motiu més característic de l’escena, i és pels canals i ponts, que desprès d`haver davallat de les naus o góndoles, per on els personatges entren i desapereixen. Destaquen, així mateix, moments de foscor que et fan sentir la humitat i el fred de l’Adriàtic a l’hivern. La il·luminació és a càrrec de Massimo Gasparon.
 |
| El dux i la Gioconda |
 |
| Alvise Badoero, dux de Venècia. Judici |
Això no significa que Venècia de fons i el vestuari d’època robin protagonisme a l’acció o als personatges. Ben al contrari, aquest marc ajuda a fer que la trama sigui fàcil de seguir i hi aflorin les emocions torbades que menen els personatges al desastre.
La música és d’Amilcare
Ponchielli, pertanyent a la generació intermitja entre els compositors italians
romàntics i els veristes.
La Gioconda compte amb sis àries
per a sis tipus de veus diferents, una per cada personatge, que té així el seu
moment de lluïment. El tercer acte, inclou un ballet, la famosa “ Dansa de les
hores “, moment esperat pel públic que segueix la representació. A les fotos
veureu els dos protagonistes, Letizia Guiliani i Alessandro Riga que, junt amb
els altres ballarins, van marcant les hores. De gran bellesa coreogràfica,
creada per Gheorghe Iancu. Aquest famós número del ballet ha estat el pas
definitiu del seu compositor a la posteritat.
Director musical Guillermo
Garcia Calvo.
 |
| Coreografia de Gheorghe Iancu |
 |
| Letizia Giuliani i Alessandro Riga |
Coproducció Gran Teatre del
Liceu, Teatro Real de Madrid i Arena di Verona.
Durada aproximada de 4 hores,
amb dos descansos intercalats.
A la sortida, ja fosc i
plovent ens va semblar que seguíem somiant pels canals venecians, mentre
comentàvem la sort de tenir aquests espectacles a Barcelona.
