L'ENIGMA DE LA TRESCA

                                                            Què amaga? 

Com que divendres és festa, publico l'enigma avui i així tindreu tres dies per trobar-lo. Apa llebretons, a córrer i que hi hagi sort.

Las palabras que elijamos dependerá 

de la exquisitez de la carta.

llenguatge

Nos alimentamos con letras y

con ellas componemos palabras.

Así lo he visto, así lo he dibujado.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Quan érem petits, una de les més grans emocions que podíem experimentar era pujar a l’avió del Tibidabo. El trepidar de l’aparell, el soroll i el vertigen de la vista de Barcelona als nostres peus són un dels records vius i intangibles de la nostra infància. Les atraccions del Tibidabo eren poques, però suficients per omplir els nostres somnis: el tren penjat amb el qual et semblava haver anat a llocs inaccessibles, la muntanya russa i els dits blancs d’agafar fort la barana, la casa encantada i l’esgarrifança terrible i agradable, els miralls on et buscaves a tu mateix... i l’estrella: l’avió.

L’avió vermell del Tibidabo era una rèplica del que utilitzava la Lufthansa pels vols domèstics en el període d’entreguerres. Anava amb un motor diesel que ara és elèctric i serveix per a fer rodar l’hèlix.

El desembre de 1927,  Iberia va fer el primer vol comercial entre El Prat i Carabanchel (Barajas encara no existia). L’aparell era un  Rohbbach Roland i rei Alfons XIII va  inaugurar aquest primer contacte ràpid amb Madrid. No sé perquè tanta pressa. Ben mirat però, sembla que els contactes amb la “Capital” vagin al ritme de l’avió del Tibidabo. Us imagineu en Mas, el Duràn i Lleida i l’Homs, amb un casc d’aviador i fent adéu per la finestreta mentre passen un i altre cop pel davant nostre? Sí, és clar, seria més o menys com ara.

Llenguatge

El llenguatge

He creat aquesta imatge com a metàfora de les multiples utilitzacions que pot tenir una paraula.

L'arpa i les seves vibracions, 306

              LAUT VERKÜNDE UNSRE FREUDE

Després d'unes setmanes de silenci, avui retrorno al bloc ja començada la temporada de concerts a l'Auditori i proximanent la de les òperes al Liceu. La meva aportació se centrarà majoritariament en la música. Menció apart els viatges ja programats, un a Roma el novembre i un altra a Canaries el desembre.

Comento el concert del diumenge al matí a l'Auditori. Escoltem una  primera audició d'una cantata de Mozart. La cantata maçònica Laut verkünde unsre freude, (Elogi de l'amistat), una obra que aposta decididement per la concòrdia. Dita cantata fou un encàrrec destinada a la inaguració del nou temple de la seva lògia. És la quarta i última de les cantates maçòniques de Mozart. El text prové d'un dels membres de la lògia.

Consta de sis parts: Cor/ Recitatiu/ Ària/ Recitatiu/ Duet/ Cor

L'exultant cor inicial proclama amb una inapel·lable determinació col·lectiva la consagració del nou temple. L'ària de tenor canta el delit que procura al maçó l'exercici de la beneficiència, qualificada de "deessa serena i omnipotent". I al nucli de l'obra, el duet per a tenor i baix, els sentiments de concòrdia i fraternitat flueixen en el pla musical amb la calidesa harmònica més generosa. La cantata es clou amb la represa del cor inicial. La cerimònia d'inauguració del temple va tenir lloc el 17 de novembre de 1791. Pocs dies desprès, el 5 de decembre, Mozart moria a Viena.

 Salvador Mas fou el director de L'OBC. Els cors magnífics a càrrec del Cor Lieder Càmera  i  Cor Madrigal. Els dos tenors Yann Beuron i Jan Petryka i el baríton J.A. López.

L'obra de 14 minuts de durada va agradar molt, la música és molt treballada i tant l'orquestra com els músics la van interpretar amb perfecció. Els cors van consolidar la seva fama a la que ens tenen acostumats.

Seguidament i també dins la ètapa masònica de Mozart, oirem el Concert per a clarinet i orquestra, partitura ja coneguda, sobretot l'Agagio, Al clarinet Laura Ruiz Ferreres, nascuda a Amposta i considerada una de les clarinetistes més valuoses de la actualitat.

En contra  la poca assistència de públic, factor que comença a preocupar.Es veien seients buits a tots els nivells des de platea a la segona graderia.

En l'obra de teatre “Terra de ningú” de Harold Pinter, que s'está representant en el TNC, en un moment del primer acte, Spooner, el personatge que interpreta Lluís Homar diu:

“L’únic que ens queda és el llenguatge. Podem salvar-lo, encara? Pregunto.”

Y Hirst, el personatge interpretat per Josep Mª Pou, respon amb un altre pregunta:

“Què em pregunta? Que de què depèn la salvació del llenguatge?”

Spooner: “Mes o menys.”

Hirst: “La salvació del llenguatge depèn de vosté.”

Exacte depend de nosaltres. El que significa, per ejemple, que tenim que desobeir la lley proposta pel ministre WERT, si no volem destruir el llenguaje.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Sentim el vertigen del que en pocs, molt pocs anys, s'ha acumulat a Internet; però i les paraules? Tot el que s'ha dit, pensat, imaginat i escrit des del primer home?

Si tinguessin, encara que només fos, la consistència de la més ínfima partícula que existeix, com seria el volum? Els Alps, la cordillera dels Ands, totes les muntanyes del món? I de la seva força? Potser tanta com la d'un forat negre. Això sí que fa vertigen i una certa basarda.

Paraules

pluja lenta

d'idees

caient.

Qui les recull?

on és el feix?

Tan sols són palla 

que s'endu

el vent?

SALVE

BROSSA

DADA

AMPARO

 ROSA

De MILLE

LEAL

CARO

FUTURA

Todas estas palabras han salido aquí días atrás, pero ahora, sueltas o solas, parece que se desmarcan, se diría que son otra cosa. Tienen otro significado. Y curiosamente solo DADA, significa DADA

LA TRESCA I LA VERDESCA

Sabeu molt bé del meu interès pels petits detalls que a vegades poden passar desapercebuts. En donen testimoni moltes de les meves fotos. Jo no sóc fotògrafa de catedrals sinó de la particularitat i la casualitat. Em fa molt feliç descobrir un ferro, una reixeta, un cartell, una resta de pintura, una marca, un rètol, un relleu en una pedra, la banda del darrera, unes marques d'avió al cel... Potser busco la singularitatt o potser allò que fàcilment s'oblida.

Avui m'he assabentat que l'ajuntament vol fer un catàleg de coses singulars que no s'han de perdre. Comencen restaurant i condicionant-ne sis. No és gaire que diguem però per alguna cosa es comença. No penso ficar-m'hi doncs podria fer que el pressupost municipal quedés exhaurit en un mes, però m'alegra saber que no tot són obres faraòniques. Al cap d'a vall, també pels faraons poden ser importants coses petites. Espero.

Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual: "Maria Rosa" de Cecil B. DeMille en còpia de l’Eastman House

 

Aquesta tarde de diumenge 27 d'octubre l'hem vista

Amb sessió gratuïta. Amb l'acompanyament musical del mestre Joan Pineda

Han participat el dramaturg Josep M. Benet i Jornet i Sharon Feldman, especialista nordamericana en l'obra d'Àngel Guimerà.

El 1916, Cecil B. De Mille ja era un cineasta de prestigi avalat per una vintena de llargmetratges quan Jesse Lasky i Paramount li van confiar el debut cinematogràfic de Geraldine Farrar, una cantant d’òpera de prestigi que arribà a Hollywood amb tractament d’estrella. L’objectiu essencial era una adaptació de la mítica “Carmen” de Merimée, però el cineasta no va voler córrer riscs i li va oferir un altre melodrama d’aires hispànics per entrar en contacte amb les càmeres. Entre l’obra d’Àngel Guimerà i la pel·lícula s’hi va interposar, però, la traducció realitzada per dos autors nord-americans i el guió escrit pel germà del mateix De Mille, amb canvis substancials respecte l’original.

L’actriu es va guanyar ràpidament la confiança del director i aquest la va confrontar a Wallace Reid, un actor fins llavors secundari en el qual hi veia moltes possibilitats. Vist el bon resultat de l’operació, el director i els mateixos actors van rodar llavors “Carmen” i, un cop confirmades les bones expectatives, la van estrenar abans que ”Maria Rosa”. Però, tot i anar de plat de segona taula, aquest melodrama d’amors i crims gaudí de bones crítiques i De Mille va deixar escrit a les seves memòries que “Geraldine tenia un talent innat pel cinema. Actuava amb la mateixa naturalitat amb la que cantava”.

Al cap de bastants anys de la seva estrena, “Maria Rosa” es va projectar a Barcelona en el marc de la Setmana de Cinema del 1983, gracies al inquiet José Luís Guarner. Trenta anys després, la Filmoteca de Catalunya l'ha presentada, avui diumenge 27 d’octubre, en la sessió de les 19.00 h,  una còpia en molt bon estat, procedent de l’Eastman House de Rochester amb motiu del Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual, auspiciat per la UNESCO, i en el marc dels actes commemoratius del 150 Aniversari del Teatre Romea.  Guimerà va estrenar al Teatre Romea Mar i cel (1898), però la seva coneguda rivalitat amb Frederic Soler "Pitarra", dramaturg i empresari del Teatre Romea, va impedir que Maria Rosa s’estrenés al local del carrer de l’Hospital. Després de la mort de Soler, les obres més importants de Guimerà ja es van estrenar al Teatre Romea i van convertir Guimerà en un dramaturg completament identificat amb l’esperit de la seu per excel·lència del Teatre Català.

La sessió ha estat acompanyada al piano pel mestre Joan Pineda i presentada per la professora Sharon Feldman, que ha dit, entre d'altres coses molt interesants, que "Maria Rosa" es va estrenar a Cincinatti el 1906. Tambè a parlat Josep Maria Benet i Jornet i el director de la Filmoteca, Esteve Riambau.

cine y literatura

Amparo Soler Leal

i los clásicos de la Literatura Catalana

Recuerdo que sería, poco más o menos, en el 2000 que asistí a un curso sobre Literatura Catalana que impartía Carme Arnau en la sede del Palau Macaya de la Caixa del paseo de Sant Joan y en él se proyectó “Bearn” de Jaime Chávarri, que curiosamente recibió, la insigne actriz, el Premio del Círculo de Escritores, por su interpretación del papel de la esposa del señor de Bearn. En dicha proyección, hubo un coloquio posterior. Era mi segundo visionado del film. La primera vez que lo vi me pareció un film correcto, per la segunda vez, y después de haber leído el libro de Llorenç Villalonga, me pareció infame. Estaba claro que se trataba de un film de productor o sea una producción que pretendía ser un éxito de taquilla y para ello se eligió el plantel de actores más famoso del momento, lo cual no quiere decir que fuese el más idóneo para Bearn. Empezando por el director, Chávarri parecía no haber entendido nada de lo que escribió Villalonga. Fernanado Rey hacía de Fernando Rey, algo que siempre era de agradecer en él, y que su físico y porte podríamos decir que se acercaba bastante al señor de Bearn. Imanol Arias resultó el capellán inapropiado. Ángela Molina, guapa ella, no entraba ni en calzador en el personaje que le tocó interpretar. Y por último, Amparo Soler Leal, que interpretó una desastrosa señora de Bearn. Y lo que era peor, se notaba que estaba allí porque el productor Alfredo Matas, su esposo, la puso. Eso fue lo que expuse en el coloquio posterior desmontando el consabido comentario del enorme parecido con El Gatopardo, que en el film resultaba imposible de mantener. Chávarri no es Visconti, por descontado. Yo me esperaba una reacción airada del público por mi comentario negativo, pero resultó que allí estaba la responsable de producción del film de Cinesa y confirmó públicamente que efectivamente aquel era un film de productor. Un producto para que se vendiera bien, no una obra de autor y en este sentido Matas se equivocó, dijo. Lástima opiné, porque se había destrozado una obra muy importante de la Literatura Catalana. Y ahora, que se comenta la muerte de Amparo Soler Leal también se le hizo un flaco favor a la magnífica intérprete de “El crimen de cuenca” y a tantas comedias de Berlanga.

ANTOHONY CARO

En el 2006 tuvimos la suerte de contemplar las esculturas de Anthony Caro en La Pedrera. Piezas de gran formato, además de su famosa obra “El juicio final”, situada en un edificio enfrente del de Gaudí. Fue todo un privilegio, y que luego viajó a Bilbao y Madrid.

Ahora, el que había sido el ayudante, en sus inicios, del otro gran escultor inglés Henry Moore, nos ha dejado. Falleció el pasado miércoles de un ataque de corazón a la edad de 89 años.

El escultor se había comprometido a seguir trabajando hasta los 100 años y de hecho, presentó el junio pasado en Londres, la última exposición de sus trabajos. 

Pensándolo bien, lo que ocurre, es que aquí, en nuestro país, se ha hablado poco de él y resulta prácticamente desconocido por nuestro público y no debería ser así, dada su importancia artística. Pero ya se sabe, en cuestión de arte siempre hemos estado a la cola de Europa.  

La Tipografía Futura

La tipografía Futura

Dado que expuse aquí la noticia sobre la exposición de la Futura, quiero dar una breve explicación de la conferencia realizada el pasado martes 22 de octubre de 2013, en el Institut Français de Barcelona, con motivo de dicha exposición y a la cual asistí:

Tres ponentes:

Emilio Gil diseñador gráfico, fundador de Tau Diseño y actual presidente de la Asociación Española de Profesionales del Diseño.

Michael Wlassikoff  historiador, director de Signes la revista de diseño gráfico, autor de diversos libros, entre ellos el dedicado a la Futura y comisario de la exposición.

Raquel Pelta profesora de la Facultad de bellas Artes de Barcelona, ha publicado diversos libros sobre diseño, co-directora del Congreso Internacional de la Tipografía de Valencia, co-directora de la revista online Monográfica. Org

Valoración de lo expuesto:

En conjunto bastante decepcionante, porque tuvo más de negativo que de positivo. Me explico:

Emilio Gil, ya dijo que él no era conferenciante, pero que aceptó con mucho gusto la invitación. En pantalla se proyectaba el escritorio de su ordenador y se podía ver su archivo de PDF de diversos diseñadores, lo que nos hizo pensar que íbamos a disfrutar viendo y comentando sus trabajos. Pero nada de eso ocurrió. Empezó con Josep Artigas, del cual no mostró su trabajo más célebre y conocido, el cartel de Polil. Sí mostró otros de Cruz Verde y algunos de la Oficina de Turismo Suizo. Le siguió Jordi Fornas y su magnífico diseño de la Colecció Cua de Palla, pero olvidó las portadas de Edicions 62. También mostró las portadas de discos que realizó para Edigsa, principalmente las primeras de Raimón i Els Cuatre Gats y no obstante no mostró las más importante a nivel tipográfico que realizó más adelante para la discográfica. Expuso mal y muy rápido algún trabajo de Manolo Prieto, de forma poco importante las creaciones de Daniel Gil para Alianza Editorial. De pasad habló de Alberto Corazón y mostró campañas de Alexandre Cirici Pellicer para Lavanda Puig y Gales. Las proyecciones del material, eran de baja calidad y de tamaño pequeño, lo que impedía fuesen mostrados con relevancia los trabajos. Se dejó en el tintero a Morillas, Tomás Vellvé, Joaquim Nolla, Enric Satué o Ricard Giralt Miracle que todos ellos crearon tipografías y trabajaron con las letras como elementos de diseño. Tampoco hizo referencia alguna a actuales diseñadores que están jugando con las tipografías com puedan ser Fernando Fuentes, Oscar Mariné o el Estudio Solo. Se decantó más hacia el diseño que al estudio de la utilización de la tipografía.

Michael Wlassikoff realizó, por contra, una apabullante presentación de trabajos gráficos de buenos diseñadores franceses, de todas las épocas, y sobre todo referentes a la utilización de la tipografía. Ya que con el motivo de la exposición sobre la Futura, la intención era hablar sobre tipografía. La proyecciones que llevó a cabo fueron de gran formato a pantalla completa y de una definición perfecta, demostrando concepto en la exposición que hizo e inmejorables ejemplos proyectados. Hizo además un recorrido rápido por la historia del diseño gráfico francés hasta nuestros días, dando nombres incluso de los estudios de diseño que están trabajando en la actualidad.

Raquel Pelta disertó, con demostración de gran energía, sobre las “maravillas de las nuevas tecnologías” que conllevan a que se pueda trabajar de un continente a otro, sin moverse de casa. Apoyándose en textos proyectados en pantalla, reproducidos de libros, que según dijo, los ponía porque estaban sacados de libros americanos “muy importantes”. Pero que resultaban prácticamente imposible de leer, por ser de tamaño algo pequeño, como pequeño era su interlineado, todo un mal ejemplo de que no se tuvo en cuenta que debían ser proyectados a gran formato sobre una pantalla, y que eso le ocurra a una experta en tipografía ya es grave. Por otro lado se nos estaba dando un discurso engañoso con las nuevas tecnologías, que no digo que ocurra pero es en casos contados, pero que sirven para llenar de fantasía la mete de estudiantes gráficos. Poco serio y ético, por venir de quién venía. Y por último, la guinda: Hizo gala de un enorme egocentrismo, diciendo que ella como historiadora, tenía en sus manos escribir la historia del diseño gráfico, porque son los historiadores los que dejan escrita la historia. Mi amigo Fernando y yo, automáticamente nos miramos. ¡Qué gran mentira nos estaba diciendo aquella señora! La historia la están escribiendo los profesionales del diseño, su historia con sus trabajos. Los historiadores, en todo caso, tratan de recopilar datos, para que quede constancia escrita, pero no hacen la historia.

Actuaciones así, hacen sentir vergüenza ajena a cualquiera, pero si somos o hemos sido profesionales del tema más aún.

Aquí teniu dos mès

L'ENIGMA DE LA TRESCA

Qui fou el Sr X ?

...

Aprofitant aquesta magna trobada dels Països Mediterranis, d’aquests dies, en els quals el capità és un d’aigua dolça que creu fermament en  allò de on hi ha capità no hi mana mariner, us presentaré un personatge barceloní fascinant: en  X., un noi de la Barcelona a cavall del s segles XIX i XX. Fill d’un farmacèutic i per tant amb la vida resolta, es va estimar més “dedicar-se  a la bohemia”. Naturalment va ser dels que se’n van anar a París on en van fer de mil colors i es van fer amics dels artistes pintors, gent de teatre etc. Allò que se’n deia la faràndula ( segons el diccionari  Casares, companyia teatral ambulant composta de  de set o més homes i tres dones  o, segona accepció: professió dels farsants ). D’ell s’expliquen moltes facècies però una de molt bona i que ve a tomb per això de la Mediterrània, va tenir lloc quan va anar a Mallorca per assistir a un homenatge al poeta  Rossellò . En un dinar organitzat per la Diputació i l’Ajuntament de Palma, se li va ocórrer dir que havia comprat al govern espanyol la independència dels Estats Mediterranis i que, per evitar problemes, es constituirien en societat comercial. Un periodista de Madrid (ai i que lluny dels taurons actuals) s’ho va creure i ho va telegrafiar al diari. Als pocs dies el mateix Moret (economista i polític- vegeu Vikipèdia) va anar a Palma per veure’l,  donar-li suport i dir-li : “¿Sabe usted, señor X que el plan éste está muy bien pensado? Así se evita el que nos pase lo que nos pasó con las Antillas que al fin y a la postre se nos emanciparon y los Yankees, como indemnizaciones, dieron una bicoca.”

Jo no dic res però és una idea!

LA TRESCA I LA VERDESCA

                                                Mireu quin enganyatalls més "xulo"

viaje

7

Viaje al País de Pinocho

Esta vez, no he querido poner ninguna imagen, ni de Vernante ni de Pinocho, aunque llegue a nombrarlos. Esta vez, quiero referirme a lo que, para mi significa viajar, trasladarme, dejar mi casa, mi estudio, mi mesa de trabajo. Al viajar, y cuando lo hago, es porque llevo una idea en la cabeza, en mi mente, que va ligada a experimentar, buscar. No concibo el viajar por viajar. Cuando me marco un recorrido, es porque me interesa, siento la necesidad de ver aquello que espero me aporte sensaciones, incluso aquellas que ni se me habían ocurrido que existiesen y me obliguen a dialogar conmigo mismo, como lector de esas imágenes, paisajes, arquitecturas, que presuponía que existían, que se hallaban allí, esperando a que alguien las redescubra y con ellas me empape de sabiduría. Vernante ha sido uno de esos lugares y el Pinocho que allí esperaba encontrar, y que he hallado, me ha narrado un sinfín de cosas y cuando hablo de narrar, me refiero a que le he sacado partido a su creación. He experimentado con las sensaciones que me han transmitido sus ilustraciones, la composición y compaginación de sus páginas, los comentarios que me han ofrecido quienes llevan muchos años trabajando en ello. Eso es en definitiva lo que me interesa y busco cuando viajo. Necesito ver recompensado el esfuerzo de trasladarme y saber que regresaré a mi espacio diario, enriquecido de sensaciones, de ideas, y lo más probable, por no decir que seguro, mis pensamientos se habrán renovado y seré otro, siendo el mismo. Si lo logro, me habrá servido de mucho.

10 - S.Pau del Camp

Dissabte al matí, abans de trobar-me amb en Juli, vaig anar a Sant Pau a fer unes fotos que tenia pendents.

És un dels meus llocs de predilecció des de fa molts, molts anys, de quan estudiava a l'Escola Massana. Després vaig fer pràctiques de magisteri a l'Escola Collasso i Gil i després, perquè els meus sogres vivien al  costat, al que se'n deia "la brecha" de S. Pau que és el tros de quan el carrer s'amplia, abans d'arribar al Paral·lel.

El meu record va de quan no estava encara restaurada i anava a llegir asseguda a unes pedres del voltant,  fins ara, tan reviscolat però tan humil com sempre. El fet que el turisme no l'hagi descobert ens explica  la superficialitat d'aquesta moda, perquè ho és, del turisme de masses. Mai no es busca l'autèntica bellesa, l'autenticitat, el pas del temps en les pedres, l'aire que les impregna. Millor, així poden ser més meves i d'elles en parlo en veu baixa per no descobrir els meus tresors més que als meus amics.

( El detall que més m'agrada és aquesta mà de sobre la porta )

6

Viaje al País de Pinocho

(dedicat a la Mª Dolors) 

 Aquí teniu un “trompe l’oeil” o com diu la Mª Dolors “enganyatalls” o sigui una mena “d'atrapa els somnis i fixa'ls”. Be doncs aquests dies com heu vist estic embolicat en comptar-vos un viatge al país d’en Pinotxo i n’estava a punt de escriure un altre capítol, quant m’ha sortit un atrapa els somnis i l’he fixat o sigui, he fet un enganyatalls ¿o no?. El cas es que, haureu d’esperar aquest següent capítol que encara no tinc escrit.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Estimats tots:

El Sr. Georges Perec, membre del grup Oulipo (recordeu, Queneau i companyia...) va fer una definició del que és un "trompe l'oeil": enganyar l'ull i una forma de pintar alguna cosa perquè tingui l'aspecte de no haver estat pintat. Naturalment, segons qui la practiqui en pot resultar una obra d'art- major o menor- o un nyap. 

Per anteriors blocs meus heu sabut del meu interès pel tema, del qual l'amic Rafel ens ha ensenyat, fotografiats per ell a llocs diversos, magnífics exemples . 

Això del trompe l'oeil, en català enganyatalls, no és pas una descoberta de l'art modern sinó que s'ha fet arreu del món i en totes èpoques. En el meu recent viatge a Itàlia n'he tingut bones mostres des de Vassari a Benozzo Gozzoli.

No deixa de ser una mena d'atrapa els somnis i fixa'ls. I com sempre, una forma generosa dels seus autors, de regalar-nos una part de si mateixos i de fer-nos partíceps del que ells han pretès fixar per sempre.

Tot això ve a tomb per la mort de Cuchi White, una fotògrafa americana que tota la vida va perseguir enganyatalls pel món. Per la vida es perd la vida, diuen. Cara i creu. Ara bé, sense negar el que no té volta de full,, ens hem de dedicar a fer millor i a gaudir del que tenim :  la vida.

LA TRESCA I LA VERDESCA

• Cap de setmana, altre cop fent de guia turística, aquest amb el Juli. Fundació Miró, funicular, metro, autobusos, cotxe de San Fernando, museu dels mamuts, conèixer un nou cosí, visites familiars, fer un pastís, explicar contes, veure alguna peli de nens... activitats d'àvia a les que m'he dedicat aquests dos últims dies. La llàstima és que Sarrià queda lluny de molt de tot això i la meitat del temps se'ns anava en trajectes, que sinó!

• La contundent resposta del Rafel a l'enigma suposo que us va deixar amb la vostra contesta als llavis però el que vull és explicar-vos què  és i la seva singularitat. Efectivament aquesta pedra està a l'entrada de dalt del recinte del Monestir de Pedralbes, fundat per la Reina Elisenda de Montcada el segle XIV en un lloc "a prop de la ciutat i lluny del seu brogit". És El menhir de l'àngel, un dels vestigis més antics de la ciutat.  Més de set mil anys! Quan es va construir el monestir es va respectar perquè es considerava que, com totes les pedres antigues (dòlmens, menhirs etc) era màgica, captava les energies tel·lúriques i n'era el punt de referència en el recinte. I ja veieu, encara hi és.  Diu la llegenda que si es dona un cop fort amb el cap a la pedra se senten cantar a dins, els àngels. Qui ho vol provar? Jo m'ho crec fermament sense provar-ho.

PINOCCHIO

 ILUSTRACIONES DE MATTOTTI

CARTEL DEL FILM DE ENZO D'ALO

5

Viaje al País de Pinocho

            Pero volvamos a los ilustradores que ha tenido a lo largo de todos estos años Pinocho. En 1981 estaban censados más de 150, en la actualidad ya son muchos más. Año tras año se continúan publicando nuevas ediciones del cuento de Collodi, a parte de las reediciones de los antiguos. Pinocho es una fuente inagotable para  los ilustradores. El año pasado, del 14 al 18 de diciembre, en los cines Verdi y Verdi Park, se programó la “Mostra de Cinema Italià de Barcelona”, promovido por el Ministerio de Cultura Italiano y el Instituto Luce Cinecitta, el objetivo era dar a conocer las últimas realizaciones del cine italiano, para cerrar contratos de exhibición con distribuidoras de nuestro país. Por el momento nada se sabe. Solo que los cines están cerrando. Bueno pues, entre los films programados había un “Pinocho” de dibujos animados, del joven director Enzo d’Alò con dibujos de Lorenzo Mattotti. Cuando lo leí corrí a ver el film que además estaba presentado por su director y con el cual pude intercambiar unas palabras, ya que nunca pensé que la personalidad que tienen los dibujos de Mattotti, pudiesen llevarse a la pantalla. Pero allí estaban con su enorme fuerza. El film era un auténtica primicia porque no se estrenaría hasta el Festival de Venezia, de este año y después, en el mes de febrero en Europa. Ahora aprovechando mi visita a Torino he recorrido varias tiendas tratando de hallar el DVD, pero solo he hallado una magnífica edición de un libro, sobre la película que es todo un lujo, y que ha salido al mercado antes que el film. Finalmente me dieron la dirección de una tienda, junto a La Rinascente que me dijeron: Si no lo tienen allí es que no existe. Y efectivamente, no lo tenían, porque no saldrá al mercado hasta el próximo 24 de octubre. Me dieron su e-mail, si nos lo encarga se lo enviaremos en cuestión de tres o cuatro días, dijeron. Ya podéis pensar que espero ese momento.

            El genial Mattotti, es uno de los más recientes ilustradores de Pinocho y un fuera de serie como en su momento lo fue Mussino. Recomiento la lectura de sus libros ilustrados, como “El Cuervo” de E.A. Poe y por descontado su exuberante “Pinocho”.

            Pero antes de Mattotti hubieron otros.

PANEM ET CIRCENSES / llibres

Gràcies, Ma. Dolors, gràcies, Rafael. Teniu raó. El nostre blog és quelcom més. Per això he eliminat el comentari anterior i us  parlo del segon llibre del taller de lectura de novel·la barcelonina.

SALAMANDRA de Josep M. Benet i Jornet. És una peça teatral que es va representar a la Sala Petita del Nacional la temporada 2005/2006. Potser l'heu vista.

L'acció comença a Califòrnia, a les muntanyes de Santa Bàrbara i acaba a Barcelona.

Allà una mare i un fill adoptat, Claud, de més de trenta anys, es troben després de força temps. Ell s'ha convertit en un director de cinema d'èxit i vol passar uns dies de tranquil·litat allunyat de la feina. Enmig de la calma arriba inesperadamente Travis, antic amic de Claud, gairebé un germà, amb la seva xicota Hilde. Han trobat una salamandra del desert i segons la creença popular, la salamandra resisteix el foc. Potser per això, en cada un dels escenaris de l'obra hi ha un incendi.

L'obra té una estructura melodramàtica de triangle amorós però acaba parlant de la recerca de la identitat, de la necessitat de la memòria i bàsicament de l'extinció.

L'enigma de la Tresca

 Potser l'heu vista, potser no. Podeu trencar-vos el cap; és el que vol i per això hi és. És a prop de la ciutat i lliure del seu brogit. Qui li trobarà el sentit?

LA TRESCA I LA VERDESCA

QUIN D'AQUESTS PERSONATGES VOLEU SER?


ACLARIMENT-

    Sé que algú va entendre que no escriuria més al bloc però, NO,NO,NO, No us lliurareu tan fàcilment de mi. Em referia tan sols al dia d'ahir. Vaig creure que, en aquestes alçades, comentar sobre la importància i els valors del Parc Güell o bé és redundant o bé necessita una ponderació i un temps que aquests dies no tinc i que bastava publicar-ne les fotos de la tresc

ada (per cert esgotadora doncs gairebé no vaig deixar racó per sollar). I a la tarda teniem classe que sempre és una pallissa mental de tant intensa...

Quant al viatge, tampoc és que l'hàgi avorrit i no en vulgui parlar més sinó que ho aniré fent però piano, piano, a la mesura que vagi posant en net els apunts que tinc fets en vistes a l'àlbum que sempre faig. Però en els escrits hi ha tants nivells (apunts, pel bloc unes coses lleugeres, per l'àlbum cròniques més elaborades etc.) que no es pot tenir l'esperit vetllant en tants racons alhora. 

 I és més, reprendré els enigmes. Demà és el dia. Agafeu guies, internets i altres crosses però estic  raonablement segura que no us serà fàcil d'endevinar. 

EJEMPLOS DE UTILIZACION DE LA FUTURA

La Futura

         Uno de los caracteres tipográficos más famosos la FUTURA, se presenta ahora en el Institud Francès de Barcelona, c/. Moià, 8 en una exposición que recorre la historia de su creación. Una oportunidad, para aquellos interesados en la tipografía y el diseño para conocerla a fondo. Se exhiben documentos, ejemplos, y se realizan conferencias. Este texto está picada con la FUTURA MEDIUM. Y el título en FUTURA CONDENSED EXTRABOLD.