diumenge, 30 de setembre del 2012

LA TRESACA I LA VERDESCA- 06 Delos i Mikonos

 Sisè dia- dia del llangardaix corredor

            A  les 10 sortim cap a Mikonos per agafar un vaixell que ens durà a Delos en 30 minuts de navegació. Delos és una illa pelada, pràcticament desèrtica i sense altres cases que les sis o set dels arqueòlegs que hi treballen. Havia estat una ciutat de 50.000 habitants  que va ser completament arrasada l'any 80 D de JC. En més de dos mil anys allò no va ser sinó una immensa mola de ruÏnes. Es va començar a excavar fa 150 anys i amb els milions de milers de restes han fet i segueixen intentant fer el que poden. Naturalment moltes coses son meres suposicions però l'arqueologia ja se sap que és, com l'escriptura, un afer d'imaginació. És, però, impressionant. Havia estat la ciutat de l'oci, dels temples, del  comerç... i per tant, una mostra de vida trepidant. Teatres, avingudes inacabables amb milers d'estàtues, cases riques de comerciants, amb mosaics, llocs de reunions, botigues, hotels, cases de fins a quatre pisos i els conseqüents estris de casa, ceràmiques, joieria, eines, estris de les botigues etc. Ara, com deia, només indicis, però tants, que resulta aclaparador. Havia estat l'illa del primer temple de Zeus i centre de l'activitat religiosa. Tothom que volia tancar un negoci era obligat a donar a la ciutat un regal d'art, cosa que contribuí a la bellesa i esplendor de la ciutat fins que la barbàrie ho va destruir tot.
En un sol dia van morir més de vint mil persones.
            Després d'avatars diversos l'illa va quedar deserta i fins el 1873 no es va començar a excavar. Al petit i primitiu Museu es conserven les mes importants obres que s'han anat trobant però cal no oblidar que durant dos mil cinc cents anys l'expoli va ser general.
            M'ha semblat molt impressionant i un lloc d'aquells que m'agradaria poder veure amb calma, ben explicat i amb menys gent. I sobretot amb menys calor perquè era inaguantable malgrat barret, paraigües i una ampolla d'aigua sempre  a galet. Entre les pedres hem vist dos llangardaixos grans, d'aquells adragonats, mot xulos.
            Hem tornat a Mikonos i com que era l'hora de dinar, ràpidament hem trobat un lloc que ens agradava. Allí hem demanat la Mostra, que és el plat nacional que consisteix en un pa (Mikonos era la illa del pa i la que fornia totes les illes del voltant que al seu torn eren la dels tomàquets, la del oli etc), formatge de cabra untat, tomàquet picat  i cogombre i olives. No ens hem entès, semblava que era només una tapa i hem demanat també unes amanides gregues que han estat la repetició presentada d'una altra forma més ceba i més pebrot però exactament el mateix en quantitats pantagruèliques Eren uns nois simpatiquíssims i molt amables que al nom de Barça, Barça, ens han festejat com han pogut. Per exemple, com que hem deixat coses, ens han fet una plata amb formatge , tomàquets, cogombre... per endur-nos-la. Així que hem trobat un lloc adeqüat n’hem fet l'ofrena als déus.
             Després de dinar, passejada per veure Mikonos que no s'assemblava de res al que vam veure quan hi vam venir amb en Juli. Ara, tot i que les cases son molt maques, s'ha convertit en una immensa botiga poble espanyolenca.
             La calor era espantosa. Sort que hi havia un autobús que ens ha dut a peu del vaixell.
            Ja al camarot i al sortir a la terrasseta, ens ha inundat un gran bassal d'aigua que venia de l'habitació del “xino”. Ai, ai, ai... Horror! I ara, mentre escric, i tinc testimonis, se senten udols que surten del seu balcó. Massa casualitats, no?

dissabte, 29 de setembre del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA- Cinquè dia- Navegació

 
 Cinquè dia -   Dia de la tortuga

             Interessats en saber què devia passar ahir a  Barcelona, esperem el diari que no surt fins la una. Foto i ressenya, un resum de la situació molt ben fet. A la Tele res de res, l’únic, la mort de Carrillo.
             Ahir a la nit vaig decidir que avui seria el dia de la tortuga. O sigui que tot el dia faré el que em sembli; no vull estar pendent de res. Com que és dia de navegació res apressa i podem llevar-nos quan el cos ens ho demani.
            Finalment a quarts de nou feien una reunió de tots els que anem demà d'excursió. Tot en anglès, però no han explicat res del que m'interessava saber. Espero demà que tindrem un guia de parla hispana.
             A la nit, sopar de “gala i més “ amb un fred que pela (l’aire condicionat és siberià) o sigui que hem anat disfressats de vellets fredolics.
             I res més. No tinc més ganes d'escriure, que avui és el dia de la tortuga.

divendres, 28 de setembre del 2012

L'arpa i ls seves vibracions, 233

POMPEU FABRA I POCH
Diumenge a la nit, en el canal 33, vaig veure un reportatge titular:”Abans que el temps ho esborri” de J. Javier Baladia, parlava de la nissaga de la seva afortunada família de Barcelona, que va  viure tots els canvis possibles de la història de l’època, us recomano el seu treball de recopilació, és interessant i entretingut. Un parell de vegades va  parlar de Pompeu Fabra, oncle o padrí d’un dels membres de la seva llarga família.
Aquesta recordança d’en Badalia se’m va ajuntar amb la xerrada que tot dinant el dia de la Diada,  uns amics meus que cada estiu donen classes de català en la Universitat Catalana d’Estiu a Prades, van anomenar al mestre Pompeu   diverses vegades . Cal afegir que un dels primers diccionaris que jo amb vaig comprar amb uns dinerons guanyats amb un treball, fou el seu: Diccionari General de la Llengua Catalana, tot un luxe per la meva petita biblioteca, té coberta vermella i lletres daurades,  ara està vellet de tant usar-lo. (actualment consulto la edició de L’IEC del 1995,actualitzada sobre la de Pompeu). Tornant al llibre de cobertes vermelles, en la primera plana una fotografia d’ell i a la del costat la presentació: 
Pompeu Fabra,
President que fou de la secció filològica de d’Institut d’Estudis Catalans
6ª edició, novembre 1974.

La primera edició del  diccionari Fabra en sortir a la llum fou  en  el 1932, ara fa 80 anys, per això a Prada se li ha fet una recordança i, l’any proper 2013 celebraren el Centenari de la publicació de les “Normes ortogràfiques” de l’IEC.
Pompeu Fabra i Poch, neix el 1868 a l’antiga vila de Gràcia, ara Barcelona. Quan jo era petita molta gent del barri el coneixia.i/o el recordava. La seva biografia i obra és molt extensa, la podeu trobar abastament,sols recordar de passada que a conseqüència dels Fets d’octubre el 1914 és empresonat durant unes setmanes al vaixell Uruguay, al port de Barcelona. El 1941 publica a París, una “Grammaire catalane”. Viatja a Andorra per a poder fer el testament en llengua catalana. El dia de Nadal de 1948 mor a Prada de Conflent, on encara és enterrat.
Unes paraules seves ens poden ajudar ara: ”Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”
Prada de Conflent

LA TRESCA I LA VERDESCA- Sorrento, Herculà, Nàpols



Quart dia- 11 de setembre– Dia de la llimona i el pebrot

             Una mica tocada pel poc dormir però amb senyeres per tots set acabadetes de fer aprofitant les revistes de propaganda del vaixell, em col·loco la meva i me'n vaig a fer proselitisme. Ja a l'ascensor, un senyor molt amable ens pregunta quin idioma parlem i què són les banderetes. Queda esupefacte amb la nostra contesta. Ni sabia que Barcelona no és (o no la considerem) Espanya, ni que parléssim un idioma propi, ni res de res. Llàstima no haver tingut el reflex de dir-li que podíem explicar-li millor i quedar per un altre moment; un viatge de dos pisos en ascensor bala, dóna per poc. Molta gent, després, ens anirà preguntant per les banderetes.
            Esmorzar ràpid i sortida cap buscar la nostra furgoneta-taxi. El xofer té aspecte de saber que li ha tocat passejar vells i no jovenetes. Què hi farem, és el que hi ha. Sortim cap a Sorrento.
            Sorrento és una llenca estreta entre la muntanya  i el mar. No hi ha platja natural, totes son artificials. Devia ser preciós; ara, geogràficament, segueix sent-ho però completament turístic. Seiem  per a treure'ns el mono del cafè bò i veure passar gent, com si fos la Portaferrissa la vigília de Reis. Ens passegem una bona estona per un carrer comercial (tots ho son) i inclús ens firem unes llimonetes de sabó per a fer regalets a la família i també rams de bitxos picants. Ja tenim el groc i el roig de la senyera i una bona metàfora per anar fent boca.
             D'allí anem a Herculà. El xofer ens hi ha deixat i tornarà a buscar-nos però allí han quedat les bosses amb els passaports i no ens volen donar la tarja d'entrada (gratuïta) de gent gran. Finalment han convençut a la noia i els deixa a passar. A mi, que era al lavabo em fa un test per saber si dic la veritat i a boca de canó em fa dir-li en quin any vaig néixer. La cara d'estupefacció que va fer era per veure-la. No sé si per ser tan llunyana, per dir-la tan segura o (versió afalagadora) per trobar que estic prou bé per ser la dona de Matussalén. Per treballar en un lloc arqueològic hauria d'estar-hi acostumada . Potser era perquè no vaig especificar si era A. de JC o D de JC.
            Fa un sol de justícia i molta calor. I fent humor negrer podria dir que més en devia fer el dia de autos en que tots es van incinerar. És interessant perquè les cases estan en força bon estat i pots fer-te el càrrec de com eren. Vaig trobar a faltar una explicació més acurada o, de fet, una visita més llarga i pausada. Però està clar que amb tan poc temps només tindrem aproximacions.
             La tarda la dediquem a una ullada a Nàpols. Desestimant el dinar del vaixell anem a provar la “vera pizza napoletana” i rúcola i olives, gelattis i cafès. Després caminem una mica entre la ronya i la decadència però constatem que la gent és vital i la ciutat mostra glòries passades que no se sap si mai ressorgiran. Caiem en una botiga encantadora, a prop de Sant Genaro (que també visitem ja que hi som). És un taller de restauració de figures de pessebre, ex-vots, etc antics. Hi ja quatre pessebres d'allò més treballat que constitueixen també una mostra de la vida passada.
            Itàlia és Itàlia, vital, desordenada, gloriosa i caòtica. Estupenda.     Vaixell, sopar i celebració privada de la diada amb un horrible Chardonay (no hi ha cava). Tertúlia i després passejada per controlar si es veu o no es veu l'Estrómbolii que hem de passar a tocar. Els estels ens cobreixen d'una capa meravellosa, però ni rastre del volcà. 

dijous, 27 de setembre del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA- Tercer dia-

  9 de setembre, Diumenge. Dia homenatge a Gregory Peck

            Sortim del vaixell i a peu d'escala ens espera una furgoneta-taxi amb el rétol de Maribolla(nom de la colla) i un xofer gordo i simpàtic que es diu Michel, per dur-nos a passejar tot el dia per Roma que està a uns seixanta kilòmetres del port de Civitaveccia.
            Comencem la visita a Roma per la Plaça de Sant Pere, treient el nas entremig dels milions de turistes i veure la façana i una mica de la columnata. Com és habitual, tot és recobert de bastides i lones per fer una d'aquelles restauracions que ho deixen tot com acabat de fer. A peu o en cotxe, segons, seguim cap al Castello S. Àngelo, Via Véneto, S. Trinità dei Monti i Piazza Navona, veient el tràfec intens i les batusses  de les manifestacions convocades per avui pels grups de mestres. Places, cotxes, turistes a mansalva  i altrres gràcies de la civilització. En conjunt fem una visita panoramico-turística-vol de colom, veient esglésies, escales, monòlits i estàtues monumentals. El teatre di Marcello, el Coliseu, el Forum, les esglésies de S. maria Majore, S. Joan de Letran,  hem besllumat les Termes de Caracalla i S. Pau extramurs. No donava temps per a més i sort del taxi. Tanmateix era si fa no fa el feien en Gregori Peck i l’Audrey Hepburn i ens va marcar la vida.
            Hem arribat molt bé al vaixell i encara hem tingut temps d'anar una estona a la piscina i el jacuzzi, i ara ens disposem a anar a sopar. He començat a escriure un conte sobre “el xino”., un personatge que ens intriga, que s’està en un camarot al costat del nostre i del qual l'únic rastre visible és un plat al terra del passadís amb restes d’espaguettis. Uau, la que puc armar...

Avui estic més airejada que ahir; està clar que el tancament no em va. Però hi ha gustos per tot: avui hem conegut unes noies (bé, no tant niñas) que ens han explicat que han fet aquest creuer no sé quants cops i que no baixen mai enlloc. perquè només venen a descansar. N'hi ha de ben pirats.
A rivedercci, Roma!

dimecres, 26 de setembre del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA



Segon dia 9 de setembre- El dia encofurnat

Cel clar, núvols, calitja, blau de mar en calma chicha, les fustes de la terrassa, són cintes del panorama, tan horitzontal com jo. El vaixell llisca sense esforç aparent. Trec el cap pel balcó i apareixen els de les meves amigues que , com jo, beuen el dia. Encara es d'hora i me' n torno al llit. Sembla que la horitzontal és la línia que el vaixell estira.

            No crec que es pogués fer una pel·lícula del dia d'avui. O almenys crec que jo no l'aniria a veure. Ha estat, fins ara, les set del vespre un dia de gos, veient el mar al catorzè pis, veient el mar des del tercer, veient el mar des del vuitè... entrant a un passadís i fent la volta completa, anant a un altre pis i fent el mateix, veient restaurants i bars: un japonès, un blau, un vermell, una enormitat plena de taules i més taules... La piscina és com un malson de gent i gent en diferents graus de torramenta en un caldo de cubitus. Mirant-ho de lluny he vist un quadre del Bosco, amb les olles on els condemnats es bullen a foc lent i uns altres es torren a les graelles de Sant Llorens Em sento engabiada, en una gàbia d'or, i com si em convertís en una illa a poc a poc. M'enfilaria a un cocoter si n'hi haguessin. No puc tenir idees perquè no les puc posar en marxa; cap ferreteria a la vista, ni cap merceria. Fins i tot em fa il·lusió la possibilitat de fer unes banderetes amb les quatre barres per dur-les dimarts 11 de setembre.  No hi ha ni gavines. A més a més hi ha el handicap que tot és en anglés,. Tan sols podem, com a gran diversió, parlar amb la cambrera que esta a càrrec dels lavabos que és peruana.
És veritat que el vaixell en si no és tan hortera com temia. És veritat que si no entenc prou l’anglès, la culpa és meva. És veritat que seria pitjor que el mar estigués mogut i embarranquéssim o estiguéssim marejats. És veritat que la vellesa no és bella. És veritat que potser som endogàmics. És veritat que no s'hi val a queixar-se d'una cosa potencialment estupenda i meravellosa i comodíssima i que al cap d'a vall l'he acceptat d'entrada i ja sabia de quin mal havia de morir (espero que no sigui literal). PERÒ.
            Avui és el sopar de gala i queda poca estona per haver-me de posar en marxa i vestir-me convenientment.  
            Ah, m'oblidava de dir que escrivint, escrivint s'ha post el sol i el mar segueix plàcid com quan ens hem despertat al matí, com quan el miràvem abans de dinar i després de dinar i mentre veiem acostar-se Sardenya i Còrsega i mentre passàvem l'estret de Bonifaci, i mentre feia una migdiada reparadora (de què?) i mentre he estat escrivint. I que, malgrat tot, espero que segueixi així mentre el Capità ens feliciti per estar on som i mentre sopem i mentre dormim.



dimarts, 25 de setembre del 2012

L'arpa i les seves vibracions, 232

Program de mà

AMICS DE MOZART

Segueixo amb més música de qualitat. Aquesta vegada el concert fou en el marc del claustre de l’Oratori de Sant Felip Neri de Gràcia, en una nit plàcida que donava l’entrada a la tardo. Organitzat pels “Amics de Mozart” que en altres ocasions ja havien actuat en aquest espai privilegiat de pau, dins el barri de Gràcia tant sorollós a les nits.
Com a introducció Albert Julià ens explica com era la societat de l’època on vivien els músics que avui recordem, ens introdueix a París i Alemanya i, mentre  els alemanys somiaven en copiar París, els francesos s’emmirallaven en l’ Alemanya. Ens toca uns petits fragmenta de cada lloc perquè  veiem la diferencia musical. Tot seguit comença el concert.
Intèrprets: Albert Julià al piano i Miquel Àngel Marín al clarinet. El programa que escolleixen és d’obres de Franz Danzi, Sigismund von Neukomm i Karl Mariavon Weber.
Claustre 
Tant Julià com Marín tenen un currículum tant llarg d’actuacions i premis internacionals que seria llarg d’escriure. La seva actuació aquesta nit impecable, el clarinet sonava en tots els timbres possibles,  i el piano amb les “Variacions sobre una romança” de Mehul ens ha deixat entusiasmats. Han tancat el concert amb el “Gran Duo Concertant” de Weber.


Façana de l'esglesia de Sant Felip Neri



Com a recordança literària i històrica, esmentar que l’església de Sant Felip Neri de Gràcia, és la que sense dir el nom, el nostre poeta Joan Maragall, escriu en el 1909,amb motiu de la Setmana tràgica a Barcelona, l’article “L’església cremada”. Avui,103 anys desprès, allí on les bombes ho destruïren tot, la pregària a l'església i, la bona música al claustre omple l’espai.

Marxem de creuer

marxem de creuer
  si cliqueu a la foto us en sortiran més.




8 de setembre- dissabte- Dia del desgavell
 Amb un ordre notable, per la gent que som, passem els tràmits d'embarcament i entrrem al vaixell. Per a alleugement meu, no ens reb un llum Swarowski sinó uns amables cambrers amb copes de cava.
   És luxós, sí, però en estil anglés modern, molta fusta, gravats de pintors bons (Picasso, Matisse, Hogart....(això, després, he vist  que només era en un dels espais, club selecte on ens fan la xerrada de rebuda. La resta és tirant a horterada americana). Él que vertaderament impressiona son les proporcions: quinze pisos i una cabuda per a més de quatre mil  persones. El temps va passant sense fer res i només d'anar d'un lloc a l'altre els peus em bullen.
   Una mica sense saber què fer, anem a dinar. Uns buffets enormes i per a tots els gustos. El menjar?... no tindrem pas temps de tastar-ho tot. haurem d'anar provant quin peu calcen i què se'l dona millor. No cal dir que tot va amanit amb riures i la maribolla acostumada. Després de dinar ens avisen per anar a rebre les instruccions de seguretat. Així coneixem una mica més el nostra habitat i veiem part del bestiar.
   Entre unes coses i altres ja és l'hora de salpar i anem a controlar l'operació a dalt de tot, a la proa, i a fer exercicis de física recreativa aplicada als passatgers que, dit sigui de pas, acostumen a anar en parella. No s'hi val.
   Lentament Barcelona ha anat situant-se ara al Nord, ara a l'est o a l'oest, semblava, i hi ha uns moments de desconcert perquè la deriva del nostre es  va creuant amb la d'altres vaixells i finalment, ja ben sortit de port s'atura per una bona estona. Arriba la barqueta del lampista amb un tornavís i al cap d'un moment ens posem en marxa de nou. Ja haviem vist els enginyers reunits dalt de la cofa deliberant sobre la brúixola i altres detalls  que els amoïnàvem i donàvem per descomptat que alguna en passava. Tot sigui com això.  La ciutat nostra (o dels turistes?) finalment ha desaparegut de la nostra vista. Sense pausa i sense treva, rumb est cap a Roma. No hi ha pressa, tenim dues nits i un dia sencer per arribar-hi.
   El mar és grisós, i sembla més fondo que mai, no fa ni bon ni mal dia i  un capvespre ennuvolat es va instal·lant sense pena ni glòria.
   Mentre enfosqueix em pregunto pel significat de procelós; em sembla una paraula inquietant. Hauria de voler dir aigua amb suaus ondulacions provocades per un cos gros, perfectament preparat per tirar endavant i dur a bon port els estadants. Respiro fondo i amb això i bona gana em disposo a la trobada al menjador seriós (no buffet).
Allí sí: Quin pet de làmpada ! 

diumenge, 23 de setembre del 2012

L'arpa i les seves vibracions, 231

Claustre al capvespre
Detall ceràmiques

MÚSICA 
AL CLAUSTRE
El trio clàssic de piano i corda

El maridatge entre el Museu de la Música de Barcelona i l’ Institut d’Estudis Catalans ha fet possible que molta gent amiga de la música, pogués gaudir aquest estiu de concerts únics, a l’espai barroc i privilegiat de la Casa de Convalescència, lloc acollidor en aquesta ciutat tant sorollosa.
 El promotor és Romà Escalas i Llimona, actual director del Museu de la Música i a la vegada membre de l’Institut. Concerts dissenyats amb el desig de recuperar la tradició musical entre les activitats de les antigues acadèmies de Barcelona. El Museu col·labora amb l’aportació d’instruments històrics de les seves col·leccions, les quals il·lustren i complementen amb els sons originals aquesta tradició.  Aquesta nit presidia el piano de cua de Sebastian i Pierre Erard, París (c.1900); instrument de Xavier Montsalvatge cedit per la seva família al Museu. Fusta, ivori i metall, amb el moble placat d’arrel, es combinen per a presentar un dels models que es va convertir en un referent del piano modern del segle XX, visualment és de gran bellesa, no he trobat cap fotografia per posar-vos. Instrument que avui ha lluït tocat per Albert Guinovart.
Albert Guinovart, piano
El dijous a la nit es tancava el cicle estiuenc d’enguany, amb un concert expressiu del Romanticisme, que interpretà l'anomenat "El trio clàssic de piano i corda": Albert Guinovart, piano, Sergi Alpiste, violí, i Oriol Aymat, violoncel. Escoltarem de Franz Schubert, Trio núm.2, i de Piotr Ílitx Txaixovski , Trio en la menor. Desconeixia les dues partitures, que segons els experts que omplien el claustre interpretaren amb perfecció. A poc a poc és va fer fosc i el capvespre un xic calorós va fer del marc del claustre un lloc molt agradable. ( Mª Dolors ja sé que és un espai molt estimat per tu). Desprès de rebre molts aplaudiments, ens obsequiaren interpretant un  treball nou  composat per aquesta nit pet l’Albert Guinovar.

dijous, 20 de setembre del 2012

L'arpa i les seves vibracions, 230

                        Plànol del llibre  CARTA A MI ABUELO. Pont de Sant Petrersburg


La Montserrat Cornet em rep en el seu pis del barri de Sant Gervasi, al moment congeniem. Tenim  exactament la mateixa edat i això ens dona tema de moltes coses viscudes. És una dona encantadora, vital, de parla ràpida i entusiasta. M’ensenya els seus llibres  de novel·les i de teatre  que té exposades i amb possibilitat de compra en el rebedor de casa seva. Tal com m’havia promès em regala el llibre en text castellà de “Carta a mi abuelo” que és la revisió actualitzada i amb moltes més referències que l’escrit  en català fa anys, “Carta a l’avi”
Oliva i Magí
En el treball que us envio puc afegir més dades a l’anterior meu,  número 227,  com el plànol del pont, magnífic, majestuós. No hi entenc amb la estructura emprada, però si va guanyar el primer premi seria el millor, en ell puc admirar els guarniments: els fanals de ferro molt detallistes i les baranes decoratives per fer la baixada més còmode. Malauradament  amb els posteriors canvis polítics i la manca de rubles del govern socialista de l’època, que finalment el va fer construir, el deixaren orfe dels magnífics guarniments.  El nostre grup que fa menys de dos mesos tinguérem el goig de passar-lo diverses vegades de dia i veure el seu aixecament de nit, el veiérem  nu de tota ornamentació , però com que no ho sabíem ens semblà esplèndid. En el gravat que us poso, la foto de dalt és l’actual, la de sota , es una secció transversal per la part d’estribord. Si a algun entès se li desperta el cuquet de saber més, el llibre porta més planells del projecte i dades  financeres per portar-lo a terme.
Desprès de la Montserrat la seva filla, i de tota la família Cornet, jo amb aquests dos reculls  literaris al blog,  vull  retre homenatge  a aquest català que en solitari  va crear aquest projecte del pont de Palau sobre el Neva  a Rússia. Afegeixo la foto de la seva dona Oliva Jaumandreu, que sempre en silenci va estar al seu costat les nits, que des del maig a setembre de 1902, treballava d’amagat, ja que  a la Maquinista no volien que s’hi presentes, ja estaven en actiu altres ponts a Espanya dels quals en tenia la total responsabilitat i el titllaven de quixotada. El cansament arrossegat i una posterior caiguda des del pont de Esponellà, a 20 metres, de la que no es va refer mai, li va costar la vida. Va morir al 39 anys i Oliva  als 33 quedà sola  amb tres fills petits. El seu saber estar, acompanyant sempre, confirma la dita que “  darrera un gran home, sempre hi ha una gran dona”.
Montserrat Cornet
Ofereixo aquest recull a la Montserrat que tan bé m’ha acollit i al grup del recent viatge a Rússia, entre ells a la Marta que tant s’ha interessat per la vida del català Magí Corner i Masriera, mort  el 1 de maig de 1906.




(preu únic dels llibres i obres de teatre, 10 €, us atendrà personalment la Montse al tef. 932.001.551 )

dijous, 13 de setembre del 2012

L'arpa i les seves vibracions, 229

                          Cronologia d’un dia molt especial.



Aquest 11 de setembre de bon matí,  entrava al blog amb una senyera ondejant al vent sota un cel blau, amb el desig de felicitar-vos la Diada. Va ser un dia ple d’emocions, les fotos en són testimoni i, el cansament de les  últimes hores de la tarda , ja està oblidat, la causa s’ho mereixia.


11 hores, visita obligada al monument de Rafael de Casanovas, les ofrenes nombroses, políics de torn , castellers,  bastoners, gegants,  societats culturals i esportives, feien una llarga corrua.
13 hores, visita al Fossar de les Moreres, on coincidim amb un acte lúdic d’una representació de  “Els Miquelets del Regne de València” que han arribat a Barcelona ,com cada any, per honrar la memòria dels soldats valencians morts defensant la ciutat contra el setge borbònic el 1714.
 15 hores, dinar amb la colla, pastis , cava i moltes rialles.

17,30 hores, trobada a Major de Gràcia, tots amb les senyeres al vent, ja hi havia molta gent caminant avall, amb dificultat arribem a Diagonal i a pas de cargol ,dues hores per arribar a Aragó, atapeïts, però contents.

L’última fotografia ja ha recorregut el món, ara queda moltíssim per fer, però ningú ens treu el dia d’ahir.


dimarts, 11 de setembre del 2012

L'arpa i les seves vibracions, 228

11 de setembre
Us desitjo a tots una bona Diada Nacional de Catalunya. Per preparar la festa, ja fa tres dies que vaig penjat una senyera a tot lo llarg del balcó de la plaça, i tres de més petites a les finestres del carrer Topazi, acte que també han fet altres veïns, tot esperant que els esdeveniments propers ens deixin celebrar-la cada any amb més alegria. D’aquí a unes hores amb la companyia dels amics, faré el recorregut de cada any, anar a l’ofrena de flors al monument d’en Rafel de Casanovas, visita al Fossar de les Moreres, entrada a Santa Maria del Mar i dinar amb el grup. Si voleu afegir-vos esteu convidats, hi haurà pastís i cava.
Aquest any té d’afegitó La Mani que esperem sigui multitudinària, trens, autocars i tots els medis de transport possible ja han començat a traslladar gent engrescada pels carrers de Barcelona, porten senyeres, alegria i un munt d’il·lusions. Avui ha d’ésser així, demà ja veurem en que queda, que esperem que sigui molt.
                                            BONA DIADA A TOTS.

diumenge, 9 de setembre del 2012

L'arpa i les seves vibracions, 227


          EL PONT DE SANT PETERSBURG
De bell antuvi, una salutació a tots els companys del recent viatge a Rússia. Sé que alguns encara llegiu el meu bloc tot i que ja no parlo de les vivències del viatge, gràcies. Avui va una petita crònica d’un llibret que m’ha regalat la Glòria, una bona amiga.
La Glòria és germana de la Montserrat Cornet Planells, autora d’aquest llibret de 90 planes, escrit en forma d’epistolari, entre ella i el seu avi ,Magí Cornet i Masriera (1866 – 1906). La Montse en la dedicatòria escriu: A l’avi que mai vaig tenir. A la primera plana una cita del recent traspassat i molt estimat Josep M. Ainaud i de Lasarte: Quan d’una persona se’n parla, no ha mort del tot. La Montserrat diu que mai va arribar a conèixer l’avi, perquè la vida li va jugar una mala passada: se’l va endur prematurament als 39 anys.
L’he llegit de tirada, la recent tornada de Sant Petersburg m’empenyia a llegir-lo ràpid. D’escriptura planera i biogràfica és fa molt amè.
En Magí Cornet i Masriera pertanyia a una família d’enginyers. Diplomat de l’Escola de Barcelona, va entrar com a Enginyer a la Maquinista Terrestre i Marítima i per la seva intel·ligència , va ser aviat nomenat Cap de la Secció de Ponts. La seva direcció no es concretava en el càlcul teòric de les construccions, sinó que es dedicava també als detalls i  sobretot al muntatge i execució de les obres.
A principis de 1904, l’Ajuntament de Sant Petersburg li concedeixen el premi pel seu projecte d’executar un pont sobre el riu Neva, pont que es dirà de Palau perquè està davant mateix del  Palau d’Hivern, situat just davant de l’Ermitatge.
 Va treballar nits i més nits, quasi d’amagat, sense parar, des de maig a setembre de 1902, per dissenyar aquesta obra, ja que de dia treballava a la Maquinista, i Rússia el va premiar al cap d’un any i mig, a primers de 1904. Va morir poc desprès de rebre el premi, això i els esdeveniments  polítics posteriors de Rússia van retardar la  construcció del pont, el més emblemàtic i estimat per la gent de Sant Petersburg. Sembla que als polítics de l’època no en van fer massa menció del premi del seu compatriota català i  sols queda una fotogràfia del rei Alfons XIII, en la seva primera visita a Barcelona, que el saluda com a convidat. Jo diria que és una vergonya col·lectiva i que se li deu un homenatge.
Actualment a  banda i banda del pont hi ha un rètol que, en ciríl·lic, anuncia l’hora d’obertura  perquè passin els vaixell. L’horari és de 1,55 a 2,55 de la matinada. Nosaltres acompanyats de la Maria, la nostra guia  anàrem a veure l’espectacle nocturn de  l’obertura del pont. El pont ja el coneixíem per haver-hi passat diverses vegades de dia, té un transit de cotxes i de gent important. Actualment han avançat  una hora l’horari d’obertura ,degut a la gran quantitat de turistes que si apropen cada nit. és tot un espectacle, precedit de música, bengales al cel i un gran silenci, de sobte el pont s’aixeca com dos braços cap el cel durant una hora, mentre les barquetes plenes de curiosos, les barques  grans i els vaixells, lentament, passen per dessota amb gran majestuositat. La nit és clara  encara a finals de juliol, l’agulla daurada de l’Almirallat trenca el cel  i, sols cal mirar, badar, que és el que fem tots a més de fer mils de fotografies. Passada una mitja hora de contemplació,  la gent desfilem ,cansats,  lentament cap els hotels, nosaltres demà al mati tornem cap a Barcelona.
El llibret depara moltes més sorpreses, si el llegiu les  hi trobareu.
La Montserrat Cornet a més de llibres, té escrites obres de teatre, la més coneguda és. “Revisió anual” que al teatre Goya va arribar a les 200 representacions, segur que la veiéreu ?, actualment encara es segueix representant a petites ciutats. Avui he parlat amb ella per telefono, no la conec personalment, per demanar-li permís per fer aquesta aportació al blog amb les fotografies del llibre, i no sols m’ha donat contenta la autorització, sinó que m’ha convidat a casa seva per regalar-me l’edició en castellà que va fer desprès d’ un tercer viatge a Rússia, i que aporta molt més material i  algunes correccions, com que el premi que li donaren a nivell personal, fou compartit ex-aequo amb una empresa suïssa i una altre de ?, això no li treu cap mèrit ja que va treballar en solitari i d’amagat, per no perjudicar la seva feina de dia a la Maquinista.

divendres, 7 de setembre del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA

Ara sí que és un comiat. Ja soc a Barcelona i demà marxem. Com que al vaixell sembla que en alta mar no hi ha Internet, estaré sense publicar res fins el dia 21. Però no sense escriure, això no, mai de la vida! Ja tinc els ulls plens de blau abans de sortir. Avui he anat a la pelu i el meu perruquer es va casar el mes passat i va fer el mateix viatge, exacte, amb el mateix vaixell, com a viatge de noces. Ara ja és com si ja ho sabés tot, però em moro de ganes de fer el meu  viatge i descobrir per mi mateixa. És una bona paradoxa que precisament es descobreixi el que més t'interessa i la resta potser ni la veus. La màquina de fotos ja treu fum d'impaciència i em sembla sentir el clic, clic que sona. La maleta, plena i sense tancar, és una boca oberta a l'emoció del viatge.


Més lluny, heu d'anar més lluny 
dels arbres caiguts que ara us empresonen, 

i quan els haureu guanyat 
tingueu ben present no aturar-vos. 
Més lluny, sempre aneu més lluny, 
més lluny de l'avui que ara us encadena. 
I quan sereu deslliurats 
torneu a començar els nous passos. 
Més lluny, sempre molt més lluny, 
més lluny del demà que ara ja s'acosta. 
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes. 

             Fins la tornada

dijous, 6 de setembre del 2012

L'arpa i les seves vibracions, 226

Ribes de Freser
RIBES DE FRESER
La gent dels pobles d’aquesta vall de Núria, solen “baixar” a Ribes per a tot, compres, cinema o transaccions. Nosaltres férem la visita típica de turistes,  passejar pel poble, prendre un cafè al bar de la plaça, tafanejar  botigues, comprar coca i veure les dues curiositats que us explico, i que de segur la majoria que em llegiu ja ho coneixeu. Són el granòfir i el baldaquí de l’església parroquial de Santa Maria.
El granòfir s’alça erecte i fort en l’àmbit del poble, és una roca procedent de l’interior d’una xemeneia d’un volcà, és l’únic aflorament de granòfir conegut a Catalunya. Anomenat també com la roca de la Creu, correspon al que en origen era la xemeneia d’un volcà de l’ordovicià superior. Està constituït fonamentalment per quars i feldespat potàssic amb algun cristall de plagiòclasi sòdica i biotita, i té textura microgràfica. En el seu cim hi ha una creu i una senyera.
Granòfir
El baldaquí té tres històries: la de la seva creació, més o menys cap el segon quart del segle XII, és una pintura al tremp sobre fusta de pi roig, que feia de cobricel de la taula de l’altar, és desconeixen les mides en el moment de ser pintat. L’autor era un gran mestre que dominava el tractament de la línia i el color. La segona història es remunta a un temps no datat, sembla que estava més o menys arraconat i un mal dia, el rector necessitava una porta  per la sagristia i desconeixent el seu valor, el va fer serrar per un fuster i així obtenir la porta que li faltava… fins que passats molts anys un entès  va descobrir el fragment que feia de porta i ...la tercera història  és que un cop restaurat  ara està exposat  al Museu de Vic. Nosaltres admirarem una copia molt digna, que  està  exposada  en un altar lateral , té uns colors molt vius i representa la iconografia del Judici Final, el Crist pantocràtor  beneint amb la mà dreta i a l'esquerra porta el llibre dels evangelis amb la inscripció “Pau i Llei”, al voltant àngels portant objectes propis de l’època bizantina. Recorda el de Sant Climent de Taüll.
Església de Santa Maria


Baldaquí de Ribes
Avui va l’últim apunt del que he vist i captat en aquests cinc dies de descans a  Fustanyà.

dimarts, 4 de setembre del 2012

L'arpa i les seves vibracions, 225

Cova de les bruixes
FUSTANYÀ, llegendes locals


Ahir us parlava de les bruixes de Fustanyà, les que tota cridòria, escabellades i esparracades, sortien a les nits a rentar llençols. Des de Fustanyà anar a la Cova de les Bruixes,és una passejada molt planera i agradable. La foto no és la real, però casi...



                       Mas La Casanova
                         

Tant el Mas Fustanyà, el que estàvem nosaltres  com el Mas la Casanova, el del costat, ambdós de la mateixa família, s’atribueixen ésser el lloc real on va passar el drama d’uns amors, que Àngel Guimerà va plasmar en l’obra Terra Baixa el 1897.
Mas Fustanyà guarda en les seves golfes, documents molt valuosos de segles anteriors de la vida i historia de la contrada, que tard o d’hora formaran un museu;  per la seva part a la Casanova, Rosa, la mestressa ha decorat les parets amb fotografies del drama rural, que segons la tradició ocorregué dins d’aquelles parets fa uns segles. Ha procurat que tot  ho recordi, ja que ha reunit i penjat per les parets de l’entrada, d'el menjador i de la llar de foc, dibuixos , programes i cartells de l’obra l’escrita per Guimerà, a més de fotografies de tota mena que en fant referència. És una sorpresa trobar-se-les al davant. Unes de les últimes la de l’estimada actriu  Emma Vilarasau amb els cabells despentinats que li  tapen part de la cara, en el paper de Marta i  Lluís Homar amb expressió duríssima al rostre. Diu que hi van fer una estada.
La Rosa tota cofoia ens ho mostra mentre ens  explica que altres actors i actrius han anat a la casa  per situar-se en l’entorn; realment no esperes trobar-t’ho dins una casa de pagès, que a més ara té totes les comoditats d’una casa rural.  Sorpreses que depara  el viatjar, en aquests cas ben a prop de Barcelona.
Pels lletraferits recordar que Ángel Guimerà (1825 – 1924), uneix en les seves obres romanticisme i realisme, el màxim exponent de la Renaixença, amb un fort plantejament social, amb intrigues i passions amoroses, en el cas  de Terra Baixa “en una terra plena de boira i falsedat” com li fa dir al Manalic.  Terra Baixa ràpidament va ésser traduïda a 13 llengües i el 1903 s’estrena a Praga amb versió d’òpera i amb llibret de Lothar amb el nom de Tiefland. Segueixen pel·lícules i representacions fins el dia d’avui.  



diumenge, 2 de setembre del 2012

L'arpa i les seves vibracions, 224

FUSTANYÀ, (Queralbs, Vall de Ribes)

Per començar envio un pensament feliç i una abraçada des de Fustanyà a la Mª Dolors, tal com m’ha demanat. He vingut a parar aquí fugint del calor del meu pis de Barcelona. Com veureu en la foto Fustanyà comença i acaba en dos antigues cases de pagès de la mateixa família, (Mas Fustanyà el que estem nosaltres i Mas la Casanova), que actualment han optat per desfer-se de les vaques i llogar les terres a altres i ,dedicar-se al turisme rural. Crec que són 13 veïns empadronats ?. L’apartament que ocupem  té vistes  espectaculars de l’entorn , estem  a 1170 m. d’alçada. La part de darrera de la casa està al costat de l’església romànica de Sant Sadurní
La primera menció documentada d’aquesta església data de l’any 978, va ser consagrada en el segle XII, tot i que en el XVI es produïren algunes reformes. Es d’una sola nau, a l’est té l’abscís semicircular, decorat amb unes petites mènsules llises. L’obra de l’edifici és de carreus ben tallats, polits i ordenats en fileres força regulars. Aquest  fet va fonamentar la llegenda que el temple va ser construït per unes fades o bruixes  que vivien en unes coves properes, només els homes van construir el campanar d’aquí la seva imperfecció. La realitat és que el campanar es va construir durant les reformes del segle XVI. 
L’element més interessant és la porta, situada en el mur sud i protegida per un porxo, formada per tres arcs de mig punt, en els seus batents encara es conserven bona part de la ferramenta romànica, Mª Dolors torno a pensar en tu, segur que la fotografiaries per la teva col·lecció de portes. 


Es pot fer una petita excursió a la cova de les bruixes, que és ben a prop. Deien que les bruixes sortien a les nits a rentar llençols i que si algú podia prendre’n un, li hi portava sort. Per això si ara a algú li van bé les coses diuen a Ribes de Fresser, segur que ha robat un llençol a les bruixes.
Amb fades, bruixes o llençols, és un lloc ple de pau i silenci, el que jo buscava.