Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ACTUALITAT. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ACTUALITAT. Mostrar tots els missatges

dimarts, 9 d’agost del 2016

L'arpa i les seves vibracions, 428

                                 Puigdemont & Colau

El 22 de juliol, vaig escriure en el nº 424, sobre la visita, ben agradable al Portal del Baluard, on ens va fer els honors el grup de La Coronela, que primer ens obrí la porta i després des de dalt ens explicà la seva trajectòria.

Amb certa expectació he seguit, la noticia que la nostra alcaldessa, Ada Colau,  prohibeix que la Coronela escorti els seguici dels qui fan les ofrenes, als llocs més emblemàtics, l’ 11 de setembre. Addueix que és una festa seriosa, i no s’ha de barrejar amb gresca i tabola.

Per contra, el President de la Generalitat sí, que vol que aquest cos amb el seu uniforme i armament, acompanyi ,sortint des de la porta gòtica, tot el recorregut oficial.
L’onze de setembre, Catalunya, commemora i no pas celebra, la capitulació de Barcelona davant les tropes d’en Felip Vè. Desprès d’aferrissada defensa, la capitulació del seu  cap i casal significà l’ensulsiada de tot el país. És una data prou trista, per a commemorar-la amb respecte i seriositat. No obstant, no és mai de més que sapiguem que un dels cossos que llavors defensaven la ciutat era el de La Coronela. Comptava amb 3.500 homes. Alguns d’aquets, també, devien caure prop del Fossar de les Moreres.

La Coronela organitzada en companyies, devia estar sota un sol comanament. Per aquells qui ignorin l’existència d’aquest cos, l’Onze de Setembre, pot ser una ocasió de veure-la desfilar.

La Coronela, en temps de pau, tenia cura  de la guarda de la ciutat. Dissolta  pels filipistes el 1714 ressorgí el 1795, llavors de la guerra amb la República Francesa.


Així doncs la polèmica està servida, és una llàstima, ja que deslluirà la festa, en que s’ha convertit  un dia de reivindicació.


dimarts, 26 de juliol del 2016

L'arpa i les seves vibracions, 425

El Mediterrani


A principis del  1999. vaig visitar Síria, ara irreconciliable  després de la sagnant guerra que l’ha destruït. La vàrem recórrer en pau,  gaudint de l’acolliment de la seva gent; celebraven el Ramadà i ens obsequiaren amb dàtils i mel. Després de molts dies de menjar només  carn, arribarem a la costa de la  ciutat de Latakia i, un nois, a la mateixa sorra de la platja, ens oferiren peix acabat de  pescar , cuit  sobre unes brases. Peixos de riu i de mar, tot un festí.
 Latakia era un port siri que recollia en aquella època, passatgers vinguts de Xipre, Beirut, Alexandria i el Mediterrani occidental. El 1987 va acollir els Xè Jocs del Mediterrani.
La visió del Mediterrani va ser clau per a mi. La platja fa com una mitja el·lipsi i d’arran de mar, tirant una hipotètica línia recta es va a parar a València. Quina visió tan reveladora, tenia la sensació de poder abraçar tot el Mediterrani, de la costa siriana a la costa valenciana. De cop el mar és feia petit, abastable.
Ara  Latakia està en guerra, del seu port surten barques plenes de refugiats amb un destí incert.
Avui, dues noticies  m’han impulsat a escriure : la més nova és d’ahir,  al diari La Vanguardia on line, l’alcaldessa Ada Colau, exposava que instal·larà a la Barceloneta, un monòlit , dit de la vergonya, amb un comptador pel nombre de refugiats que han trobat la mort, a les aigües del Mediterrani, intentant arribar a Europa. on es reflectirà, cada dia, el morts ofegats en el mar. A més de conscienciar a la gent, no es veu clar el que se’n podrà treure.
La segona és que fa unes setmanes vaig participar en  unes trobades social -  cristianes al barri del Raval, on analitzàrem les tasques fetes durant l’any en l’àmbit social, pedagògic i presencial, tasques compromeses amb la gent del barri i els infinits problemes que els envolta.
Mons. Sebastià Taltavull, bisbe auxiliar de Barcelona, que ens acompanyava, al final ens va fer una confidència.
Nascut a Menorca, va anar, fa uns dies, a Ciutadella, a casa seva; un cop allí va decidir banyar-se, com fa sempre, a la mateixa cala tranquil·la  i d’aigües blaves, immediatament va comparar la placidesa del paratge amb unes altres platges banyades també pel Mediterrani, el mar que diuen de la civilització i la cultura, amb el sofriment de milers de refugiats on cada dia hi moren. Aquest sentiment ens explicava, farà que res sigui com abans i que al banyar-me a Ciutadella, no pugui deixar de pensar que, aquest mar s’ha convertit en una gran tomba.
Ara a prop de mitja nit, expresso el meu pensament , no hi veig cap sortida.

Latakia, platja d'on surten moltes pateres.


dijous, 7 de juliol del 2016

L'arpa i les seves vibracions, 422

Paf, paf, paf

Ha passat un mes des que el meu ordinador va fer paf tot d'una, sense previ avís; la negror es va instal·lar a la pantalla. Sembla que unes pujades i baixades durant molts dies del corrent eléctric van cremar el disc dur; més ben dit, segons m'ha dit el técnic el van trencar a trocets.

Tenia molt poques còpies de seguritat; així que ho he perdut tot; tot; vol dir tot; escrits del nostre blocc, fotos de la família i un llarg etc. de treballs i records.

Avui, he estrenat un nou disc, i començo a escriure'm amb vosaltres. Val a dir que he enyorat molt no llegir-vos durant aquest mes i no poder entrar al bloc per comentar-vos les meves activitats que, han seguit el ritme de sempre: llibres, cinema, teatre i música amb més o menys assiduïtat. L'última el diumenge passat a la representació al teatre Goya de l'obra "EL PREU" d'Artur Miller.

De moment , m'han instal·lat un Windows 10, enlloc del 7 que tenia i amb el que em defensava molt bé. Dissabte tornarà el técnic per formatejar l'impressora i ensenyar-me com treure'n el màxim profit de tots els programes.

Queda la gran incognita. estic a l''espera de si es pot recuperar tota la informació acumulada durant anys i el que em pot costar, sembla que un dineral.

Salutacions a tots i guardeu-vos del calor.  






dissabte, 18 de juliol del 2015

ACTUALITAT,


En pleno verano

Ya estamos en plena diáspora estival. Unos en Saiforas, otros en Nuria, y otros nos quedamos en la ciudad. Yo ya hice mi salida, como siempre, en el mes de junio, esta vez por la región del Tarn en el Midi-Pyrénées, pero he preferido no hacer la reseña de mi viaje (por decepción). No obstante, sigo los comentarios de Mª Dolors, el resto, no se sabe, se perdieron por el camino hace décadas. Por lo que no puedo suponer que su ausencia sea a causa del calor. Simplemente no escriben. Evidentemente están en su derecho, pero sabe mal que la razón de la existencia, en su día de este blog, fue reunir a unos presuntos escritores o por lo menos que intentaban serlo, porque el escritor siempre tiene temas que tratar, opiniones que airear, pero cuando esto no sucede, el blog se queda huérfano y uno, hay momentos, que se pregunta si vale la pena mantenerlo abierto. Pero igual no hagáis caso de mi escrito, que a lo mejor solo es producto de un sofoco a causa del calor que estamos sufriendo. Cuando llegue el otoño y hayamos ganado la independencia, igual todo cambia y el blog resurge de nuevo con gran empuje y vitalidad (siempre es bueno tener fantasías). Hasta entonces que tengáis un buen verano.

dilluns, 16 de març del 2015

LA TRESCA I LA VERDESCA



Una amiga m'ha dut unes violetes del seu jardí embolicades en dues fulles. I en un flaix de record immediat he sentit l'olor, no d'aquestes sinó de les d'un petits ramets semblants que el meu pare li duia  a la meva mare qualsevol dia de març : he passat per la Rambla i ja era primavera, deia. I sí també és ja o sembla primavera a casa meva. Al carrer, dissabte va ploure tot el dia i em vaig mullar com un poll. Març, marçot!

dimarts, 2 de desembre del 2014



Llegeixo avui sobre la controvèrsia que susciten les reixes que tanquen els arcs del claustre de la Catedral de Tarragona. Estan malmetent la pedra per obra i desgràcia de la corrosió i cal adobar-les. Ja està servit el plet: cal restaurar-les i tornar-les a posar  o treure-les? (Si m'ho preguntessin a mi diria que reixes fora i potser deixar-ne una com a testimoni del que fa quatre-cents anys ha estat la seva fesomia habitual). Però el que m'interessa de l'assumpte és que es van col·locar quatre-cents anys després de l'acabament de la Catedral, al s. XVI, perquè els nens hi entraven a collir taronges i un d'ells va morir en l'intent. Les taronges no es van trobar. Als anys vuitanta, en una altra fase de restauració, darrere una tomba van aparèixer dues taronges fosilitzades.  Un bon exemple de l'absurd de les accions humanes. Una taronja (o dues dotzenes) val la vida d'un nen? Ens calen més reixes? Què volem impedir? Naturalment que si no hi ha reixes els nens seguiran anar a collir taronges. El més greu és que potser no es tractarà d'una simple entremaliadura sinó que les necessiten per viure.

dimecres, 26 de novembre del 2014

Grisos, matisos

Avui, el dia és de color gris fosc. Plou i els vidres s'han convertit en una escultura de Tàpies amb les gotes que regalimen alhora deixant entreveure les plantes al fons. Així com hi ha dies, molts, en que el que sobresurt de la terrassa són les esparregueres que es tornen paret, alegres amb les baies ben vermelles que criden els meus amics ocells a celebrar l'hivern que s'acosta, avui són les cintes les protagonistes. Amb la seva cabellera apuntant al terra són tobogans per les gotes que allí s'acumulen en els moments que la pluja deixa de caure. És dia de llar de foc i te, de llegir mirant de tant en quant aquest panorama i estirar-se les mànigues del jersei. Nostàlgia? No. M'encanten els dies de pluja i més ara que tinc les muses vivint perpètuament a casa recordant-me la novel·la que avança, ara endavant, ara endarrera i de nou endavant. Ja he acabat la primera part i rumio si... i decideixo que avui no és dia de decidir. Potser demà voldré escriure de nou tres capítols. Fent i desfent n'aprèn l'aprenent. El gris convida a la reflexió, no a l'acció.

dilluns, 24 de novembre del 2014

Els colors del temps

Cada dia que passa té un color diferent. A vegades és molt fàcil de distingir o potser és que hi estem més atents o sensibilitzats. Tots els colors tradicionalment han estat associats a un sentiment, Jo em pregunto si són aquests els que ens fan veure els colors o a l'inrevés. El cap de setmana ha estat groc. No solament per les fulles caigudes sinó per una llum que s'esquitllava entre els núvols. Eren dies de tardor i llar encesa, sí, però una tardor no sé si esperançada o que volia estirar encara una mica de bon temps per preparar l'hivern, Com que no podem estat segurs del seu significat més val que prenguem el que ens arriba tal com fa la natura : una mica de groc, una mica de gris. Potser que d'una banda hi hagi la il·lusió i de l'altra una tempesta que s'acosta. 



dimarts, 18 de novembre del 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA

Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt que no plou.
S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula
pels carrers i les cases.

Aquesta remor que se sent no és del vent.
Han prohibit el vent perquè no s'alci
la pols que hi ha pertot
i l'aire no esdevingui -diuen- irrespirable.

Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l'aire.

Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitablement, la catàstrofe.
I tanmateix, la remor persisteix.

Miquel Martí i Pol

Després diran que els poetes estan fora del món i dubten de la seva capacitat d'endevinació intemporal.


dimarts, 11 de novembre del 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA


Caparra

Ja està fet. Tots tranquils amb la nostra consciència i una vaga sensació d'expectació. No noteu com plana per l'ambient la pregunta del i ara què? És veritat que tot és encara molt recent. Un dia per pair i estar satisfets, però avui ja surten els trileros del recompte: que si és un trenta o un trenta i tres dècimes, si però de no sé quants, no però si comptem els que encara voten per aquests mons de Déu, o sí però fixa't que disgustada està la Camacho etc. En tenim encara per molts dies? Confesso que em sento enfitada (paraula desapareguda en l'oleatge semàntic). Ens movem entre si, no, però, potser, veurem... Perquè aquell somriure unànime que reconeixíem tots el diumenge es va esborrant lentament de les nostres cares? No podríem fer-lo durar una mica més? Només una micona; almenys fins que els nostres representants que per alguna cosa els hem votar, decideixin (anava a dir treguin l'oracle) quin és el camí possible. Després veurem si agafem la motxila i arrenquem de nou o si decidim anar per un altre camí o agafar el tren. Però mai, quedar-nos a casa tan tranquils buscant al diccionari què vol dir caparra. El món és molt gran i encara ens queda molt per veure.  

diumenge, 9 de novembre del 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA



Constància del fet gràcies al reporter Rafelete que en todas partes se mete, cual antiguo Tribulete.

LA TRESCA I LA VERDESCA


dijous, 6 de novembre del 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA

Ahir se'm va espatllar l'ordinador amb la gracieta d'haver perdut completament l'àlbum del viatge a Andalusia (90 pàgines). Com que sóc com el santo Job - Déu m'ho va donar, Déu m'ho va prendre, Beneït sigui el seu sant nom-callo i m'empasso la ràbia de les hores perdudes.
De tota manera l'únic que tinc ganes de dir aquests dies ja ho sabeu. Només pregunto :


dilluns, 3 de novembre del 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA



Ara ja no és hora de dir res. Ha arribat el moment de FER. Sense por, sense covardia, amb el cap ben alt i convicció, A votar tots si volem que un rasclet i un recollidor ens obrin nous camins.




Ja no dic res més perquè res no es pot afegir al que ha enviat en Rafel.
En un altre ordre de coses, dir que hem anat a passar el cap de setmana de Totsants a Sant Julià. Ha estat una bona entrada a la tardor perquè ja sabem que allí fa força més fred que a Barcelona. Per tant no ens ha sobtat la necessitat del jersei. Als penellets i les castanyes els va bé la llar de foc, la boira i les fulles a terra.











 La tardor no és un temps trist sinó el temps de la reflexió pel gran salt de la primavera. 
Exactament el que ara ens convé..








dilluns, 27 d’octubre del 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA




 




Naturalment, el Rafel l'ha encertat. Vaja, no és que soni la flauta per casualitat sinó que és difícil que se li escapi res.


I jo que dissabte me'n vaig, no per conèixer l'edifici sinó les se

ves interioritats però mi goso en un poso. Em vaig trobar amb una cua de gent esperant que em va dissuadir. Havia de fer més de dues hores a peu dret perquè no deixaven entrar pel teu compte i la meva esquena no està per aquest tractaments. Ara, colant-me en un altre grup vaig poder entrar a la xemeneia i veure-la per dins i també els corredors que uneixen tots els edificis del conjunt. Es van fer com a conductes d'aireació i per a un cas d'ncendi. La xemeneia és impressionant, encara que la foto no sigui gaire gaire perquè la meva maquineta és limitada. 

Ah però quan ho vaig explicar, la Blanca, que treballa  a la Diputació em va dir que pas de problème, que el dia que hagi d'anar allí, m'ho dirà i m'ho ensenyarà tot. Veieu els fills? Està clar que jo de cuervos res de res... colomets! i en aquest cas ben blancs. 

divendres, 24 d’octubre del 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA


L'altre dia, en l'entrada dedicada a Ned Tate, no sé què va passar però l'últim paràgraf va sortir malament. Ara l'he arreglat malgrat ja he vist que almenys la Marisa l'havia entès perfectament encara que hi faltava un bon tros i també un quadre dels suposats fets per ell. Ja sé que sóc precipitada i a vegades no reflexiono abans d'enviar definitivament una entrada (i en canvi, després, em fa una ràbia de no dir que hi surtin equivocacions). O potser és que m'emborratxa l'escriptura i ho faig amb més paraules de les que calen? O... que com que tinc uns lectors molt llestos amb poc ja m'entenen. O .... vaja que potser hauré d'aprendre a escriure amb jeroglífics i quedar-me tan ample. 

dimarts, 21 d’octubre del 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA

Aquests dies en que ho hem (o han) de tornar a discutir tot i sembla que no hi ha forma de que es posin d'acord, vull aprofitar el meu orgull de mare (que el tinc encara que no m'agradi fer-ne exhibició) per fer-vos un resum d'una carta al director de la Vanguàrdia, de la "meva" Blanca en que explica  que hi ha una tècnica japonesa de restauració de porcellanes que es diu kintsugi i consisteix a unir els trossos d'una peça trencada amb una pasta d'or que els enganxa, deixant a la vista la ferida. La sensebilitat japonesa fa que d'una peça se'n respecti també la seva història, en aquest cas la trencadissa i que considerin que no solament s'ha enfortit en la restauració sinó que ha millorat el seu aspecte.
Les esquerdes,-diu- els fracassos, els impediments i els entrebancs mai no poden servir d'excusa per tirar la tovallola. Costi el que costi hem d'aprendre a fer de les esquerdes oportunitats per enfortir-nos.
Si voleu llegir la carta sencera i conèixer la llegenda corresponent, està publicada el diumenge 19. 

dilluns, 20 d’octubre del 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA



Al començar la tardor
Les fulles que són a terra
buiden l’arbre de color.
Dins del  llibre,
una, ben plana, espera,
vana il·lusió,
que arribi la  primavera.

divendres, 17 d’octubre del 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA

Al rico pirulí de la Habana

Repassant la última setmana m'adono que embolicats en paper de brometa, el que hi ha a dins són caramels de sarcasme en contra de la realitat. Penso en metàfora i recordo uns dolços de la meva infància, els meravellosos xupons de can Miracle de Mataró, unes barretets d'uns vuit centímetres de llarg  embolicades amb paper encerat de colors, diversos com els seus gustos: anís, magrana, menta, llimona, rosa... Sota aquesta dolça i innocent aparença, llepant i fent-la voltar pels llavis, aquella barreta s'afinava i s'afinava fins a convertir-se en un punxó agut, una veritable arma que el sujeto agente utilitzava sàdicament sobre el sujeto paciente que tingués a prop. 
Aquests caramels ja no existeixen, com tampoc can Miracle, però els polítics se les han enginyat per trobar-hi substituts amb les mateixes conseqüències. O no?

dijous, 16 d’octubre del 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA





Recordo quan les pel·lícules i les novel·les, acabaven bé. En general la història començava en una exposició més o menys llarga, fins que arribava el problema, o sigui el nus de la qüestió. La resta anava dirigida totalment al final feliç.
En un determinat moment tot va canviar i les de sentit contrari van proliferar. O sigui com en la vida mateixa.
Diuen els psiquiatres que per viure, cal tenir tenir alguna por que ens aguditzi la vigilància. Ara ja no hi ha foscor com en la prehistòria, les portes són obertes i al darrere res no s'hi amaga, als boscos hi ha pocs llops... No serà la política el seu succedani?