PANEM ET CIRCENSES LXIV

VA DE LLIBRES.- Ara m'adono que fa temps que no us parlo de cap llibre que hagi llegit. Tinc a mitges PLANTES D'INTERIOR d'en Borja però, les que ja l'heu llegit sabeu de què parlo, és un llibre que no es pot llegir d'una tirada. Ja he llegit uns quants contes, porto dues-centes pàgines i encara l'estic païnt. No és fàcil, no....

Per compensar, he llegit en dues tardes El meu ofici, d'en Josep M. Espinàs. Podriem dir que és l'antítesi del de'n Borja. En 160 pàgines hi ha posat 50 capítols. Us en dic alguns: L'escriptor i el diccionari, la glòria, ambició-pretensió, Doctrines i teories, ortografia, plagi, avançaments absurds, etc. Tots relacionats amb el seu ofici d'escriptor i amb els quals, qualsevol de nosaltres s'hi pot sentir identificat. No pretén dictar càtedra de res i potser per això és un llibre amé que es llegeix d'una tirada. A mí m'agrada especialment un que ha titulat EX. Explica que l'Institut d'Estudis Catalans va decidir, en el seu diccionari, de suprimir el guionet habitual en ex-president, ex-alumnes...I diu ell: "M'ha semblat una modificació innecessària i que es presta en alguns casos a confusió o a una estètica xocant" Posa alguns exemples molt divertits: "Excedent. És un senyor que sobra o un senyor que havia cedit alguna cosa? Un explorador és algú aficionat a l'aventura o un ciutadà que ja no plora? No hi puc estar més d'acord. Jo també trobo que no calia.

Bé, com veieu un llibre per a llegir en les tardes d'estiu. Que no és poc!

DES DEL BALANCÍ

Pols de llum

La tarda ha mòlt el sol, convertint-lo en pols de llum. Quan acabi caient a terra serà de nit i podrem cremar unes quantes bengales per consolar-nos.

Ara, les orenetes fan la dansa boja d’abans d’anar a dormir; quan baixen a beure aigua a la piscina en ràpides incursions, en picat. A dos metres meus tres orenetes petites s’han posat en un fil que subjecta el tendal. No entenc què diuen però em veuen indefensa i no em fan cas. Dues d’elles són polides i afuades, estan en l’etapa del seu bé i menja. L’altra és com un borrissol de cotó, despentinat malgrat els esforços patètics amb el bec; ni s’ha rentat la cara.

Al lluny, un gat majestuós passeja pel bulevard dels xiprers amb un ull cap al terra i l’altre vigilant el vol.

Si m’aixeco per anar a buscar la càmera, aquesta harmonia es desfarà. Efectivament.

Ara han vingut les cotorres i tapen els piulets amb la seva xerrameca.

Ho veus Malole com sempre he de tenir la màquina a l’abast de la mà?

Ja no falta gaire per haver de fer sopar:

Quan les orenetes ballen

les avies treballen

Ah, he trobat un article molt interessant sobre Gaudí. Us envio el link. Cliqueu aqui

PANEM ET CIRCENSES LXIII

Ahir, la Malole i jo varem viure una experiència nova i curiosa. Al morir l'any passat la nostra mare, abans el meu germà no passés com Atila, el rei dels Huns, varem recollir alguna cosa, un gerro i un mirall modernista que ara tenim ella i jo, mantons de Manila que la Sílvia conservarà amb amor i cura, àlbums dels viatges que haviem fet totes dues amb la mare, records de dies feliços. I també draps de cuina, tovalloles, foteses de no res...i fotografies. Ens les vam endur totes i fa un temps les vam revisar. Fotos i fotos de les dues famílies, els Masip i els Fernández de Liencres. Besavis, avis i pares, tiets i tietes, cosins, germans. Fantàstic! Les guardarem fins el dia que ja no hi siguem cap de les dues i llavors...Déu dirà. I entre elles, moltes dels nostres cosins germans Espinàs. El pare era el padrí d'en Josep Maria i tal vegada per això o, simplement, perquè era (és) el més gran de tots, sempre li va tenir un afecte especial. I entremig de les fotos, poemes i dedicatòries fetes per ell i dibuixos fets pel seu germà Lluís. Un poema que em va fer quan jo vaig néixer ja que ell és el meu padrí; ell tenia llavors 17 anys i és un escrit tot poètic i "cursi". I dues fotografies de la seva mare, Marcel·la Masip i Ubís, una amb la seva mare, la nostra àvia comuna i una altra amb la seva besàvia. Les dues signades pels estudis Napoleón. Amb la menuda i personal lletra del nostre pare, totes les persones que surten a les fotos están identificades. Mai li agrairem prou. I perquè tot això ni ho sabiem que ho tinguessin?

Doncs bé, ahir tot aquest material va passar a les seves mans. No us podeu imaginar la il·lusió que li va fer, a ell i a la seva editora, la Isabel Martí, un encant de dona que va dir que li donarien un bon ús.

Ens va preguntar per la nostra vida, què haviem fet, què feiem i es va sorprendre de que en la distància -com passa en tantes famílies només ens veiem en els enterraments- sabessim tantes coses d'ell i n'haguessim fet el seguiment.

Per un cop es van invertir els papers. Ahir erem nosaltres les entrevistades. Fins i tot li vam parlar del "nostre llibre" i del posterior viatge per a veure "in situ" els llocs de la novel·la. Van riure de bon grat. Ah! no us he dit que ens va citar a la seva Editorial "La Campana" al carrer de Muntaner. La sala a on ens vam reunir era estupenda, amb un panell curull de fotografies d'escriptors coneguts....Pedrolo, Mª Aurelia Campany, Carles Sentis, Elvira Farreras, Vázquez Montalban, ell mateix i així dotzenes i dotzenes. Ens va dedicar el seu darrer llibre El meu ofici i la Isabel ens en va regalar dos més El fusell del meu pare d'Hiner Saleem i Arrels nòmades de Pius Alibek. Va ser una vetllada molt agradable i varem tenir la sensació de recuperar un temps... perdut? No ho diría així. Com tot, bé està el que bé acaba. Ell té ara 84 anys però és una persona plena de vitalitat, inquietuts i interessos. I nosaltres també. Tant la Malole com jo varem sortir convençudes de que és un retrobament que serà profitós. El darrer pas serà "camelar" a la Isabel perquè ens editi els nostres escrits, je, je. Vull dir, el de tots nosaltres, eh? Que som un equip!

(aquest és el pany de paret del qual us he parlat)

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 120

CROÀCIA – BÒSNIA -- HERZEGOVINA

Amb la meva germana incorporada des d’ahir a la seva tasca de Burgos, la pau i el silenci han tornat a casa, en un dia he recollit, guardat i ordenat: la roba de casa, la dels convidats, la vaixella i la cuina. Un dia de bogeria casolana que finalment ha donat pas a l’ordre habitual. Avui tot per mi, perruqueria, preparar la maleta, preparar passaport, treure dinerons a La Caixa, i ara despedir-me de vosaltres per 10 dies. Donat que casi cada dia dormirem en un hotel diferent, no crec tingui oportunitat d´entrar al Bloc. Les vivències a la tornada, marxo amb els ulls ben oberts i, paper i ploma.

Demà vol directe Barcelona - Dubrovnik, on estarem dos nits abans d’ iniciar el recorregut per la costa dàlmata, ja cap el nord visitarem el Parc Nacional dels Llacs de Plitvice, per seguir cap a Zagreb la capital de Croàcia. També un recorregut per Bòsnia – Herzegovina i tornada a Dubrovnik.

Espero que els aldarulls que ara mateix expliquen per TV3 de Sèrbia, país molt proper no s’estenguin i ens facin la guitza. Fins a la tornada i bones vacances a tots i totes.

DES DEL BALANCÍ

Ahir vaig baixar a Barcelona una estona; havia de comprar coses que per aquí no estroben i em vaig passar dues hores a Servicio Estación on vaig comprar-ne trenta de no previstes i dues de les vint previstes. És molt gran, sí però massa blister tot plegat. A mi el que m'agrada és el ferrater de tota la vida que et proposa idees per solucionar-te els problemes, no el que et diu: a la planta sisena, a la tercera, és el que hi ha, a la menys ú... ja m'enteneu.

Oh! s'ha mort l'Agota Kristoff. Últimament havia deixat d'escriure, desenganyada, crec. Amb nosaltres sols ja va complir el seu deure pedagògic. Jo almenys, me'n sento molt deutora. Els seus llibres sempre formaran part d'aquells només posar-hi l'ull a sobre em provoquen "escriguera".
Trobo que se'ns va morint molta gent i que això és precisament el peatge de fer-nos grans. Ara que, consolem-nos; com deia Maurice Chevalier: fer-se gran no està tan malament, vistes les espectatives.

Un asteroide petitó d'uns tres-cents metres escolta la terra en el seu periple. Me lo pido! Donat com van les coses entre la Salgado i la nostra autonomía, sempre seria un refugi plausible. No patiu que hi cabeu. Saifo és més petit i mira la de gent que sóm. Ara, que quedi ben clar, a l'asteroide no hi penso plantar gespa, ni vull cuinar ni netejar, ni...
Ben mirat ja m'està bé Saifores, tot i les servituts. Ara mateix, el soroll del vent entre els arbres i la Mina que canta mentre juga....

DES DEL BALANCÍ

Finisterre. Les botes són una petita escultura que ens recorda que aquí va ser, durant segles, la fi del món.

Calma.

Ha estat un dia així.

Quan m’he despertat era d’hora però m’he llevat per poder gaudir del que endevinava per la finestra.

El jardí, plogut d’ahir, ja és sec. Quin luxe esmorzar sola amb les orenetes, els conills saltant al fons i una puput amb els seus puputets al darrera.

De mica en mica han anat apareixent els meus amb més o menys soroll vital. També arriba un jardiner a segar la gespa a fons. Aquesta cadència ens acompanyarà tot el matí.

A migdia, tenim una catifa verda que ens omple de joia. Inclús el desordre queda ordenat i ens contagia les ganes de fer arreglos pendents. Són les nou i el silenci és verd.

Algú canta i el sopar és a punt per quan vulguem.

Demà farà bon dia. Més bo que avui?

A un amic

Este fin de semana me lo he pasado en Ripoll. La familia Seco nos avisaron que dentro del marco del XXXIIè Festival Internacional de Música de Ripoll, este sábado 23 en la Sala Abat Senjust de l’Ajuntament de Ripoll se haría un “Recital de Poesia i Piano, en record de Josep Lluís Seco” Dolors Vilaplana i Enric Cassany fueron las voces y Joan Amils en el piano. Titularon el evento “A un amic”. Josep era amigo nuestro y nos hizo ilusión que nos lo comunicaran. Naturalmente subimos a Ripoll. Josep murió el pasado noviembre cuando nosotros estábamos en París. Ya estaba muy mal cuando marchamos y lo comenté, morirá cuando estemos fuera ya lo verás. Fue un viaje el de París que por culpa de las huelgas de los ferroviarios se fue alargando. Y así sucedió. Por tanto era inexcusable nuestra asistencia. Me emocionó como nunca, un acto de este tipo me había emocionado.

I
Si tu no hi ets…

La primera parte, con música de Schumann: Capvespre.
Se recitó a Kavafis: Veus (traducció de Carles Riba).
Le siguió Franz Shubert: Impromptus 90, núm. 3
Y los versos fueron:
Joseph Carner: A un amic.
Carles Riba: poema 10 (Estances. Llibre segon).
Màrius Torres: Adverbis de temps. Llavors.
Joan Vinyoli: Els dies.
Rosa Leveroni: Cada alba floreix…
Pere Quart: Mort de Carles Riba.
Guerau de Liost: La muntaya dels morts.
Concluyendo con Schubert: el impromptus 142, núm. 3
Versos maravillosamente elegidos que parecía estaban hablando de Josep Lluís.

II
Antigues veus d’amor que retornen…

Esta parte estuvo representada por los poetas que Josep más admiraba.
En el piano empezó a sonar Frederic Mompou: Cansons i danses.
Jacint Verdaguer: L’arpa, Lo noi de la mare, La filador d’or, Vora la mar.
Eric Satie en el piano y Salvat Papasseit en las voces: Diumenge, Nocturn per acordió, Res no és mesquí, L’ofici que més m’agrada.
Le siguió Ramón Muntaner: Cançó de taverna y Joseph Maria de Sagarra con Memòries (fragmenet), Cançó de taverna: “Al meu pare li vaig dir…”
Isaac Albéniz: Tango sirvió para poner fondo musical a Savador Espriu: Paolo, Tereseta-que-baixava-les-escales
Y finalmente sonaron al piano Les fulles mortes de Kozma para arropar las palabras de Joseph Carner: A Feliu Elias, convalescent.
La sorpresa para todos fue la proyección, sobre la pared blanca de la sala, de unas imágenes grabadas de una representación teatral en la que intervino Josep. Verlo allí, hizo saltar las lágrimas a su hermana y al esposo de Joseph Lluís. A mi también, he de reconocerlo. Fue muy hermoso este acto, al cual se sentían obligados los compañeros de tantos recitales hechos conjuntamente, así como obras teatrales, hechas por el grupo al que pertenecía Josep. Nunca faltó a su llamada. Le faltaba tiempo para subir corriendo a Ripoll.
Reservaron las dos primeras filas para la familia y los amigos. Había gente de Planeta, de RBA, de Edicions 62 y buena parte del pueblo. Era un personaje muy querido y muy valorado profesionalmente. Editor de los Diccionarios Larouse, Planeta, Salvat y en su última etapa de las publicaciones del Natonal Geographic.
A la salida al pie del monasterio nadie se atrevía a marchar a casa. Los comentarios, historias se sucedían y era normal que así fuese, fue una velada muy emotiva. Ya sabéis que no acostumbro a hablar de esats cosas pero esta vez no ha podido estarme.
Cenar con él era, al final de la velada, asistir a una representación teatral o a un recital poético, se sabía de memoria infinidad de textos.
Al día siguiente fuimos a visitar su tumba, antes de regresar. Se lo debíamos. Rafael.

DES DEL BALANCÍ

Coïncidències

Sovint, només cal llegir, veure o pensar en alguna cosa concreta per a què, en coincidència sorprenent, en un context diferent, trobem una referència al mateix.

Llegia avui sobre Arroz amargo i el cèlebre baión del Negro zumbón i recordava el rebombori causat en el seu moment. I dues hores després començo a llegir El amante lesbiano de Saramago i ja en la segona pàgina parla del Àngel azul: su fabuloso muslo en primer plano, lo imitó Silvana Mangano en Arroz amargo, pero no llegó a tanto... No és perquè hi estigui d’acord però em fa gràcia el lligam establert i la proximitat de les cites. Hi ha qui veu en la casualitat una mena de premonició. Si fos un pensament propi, podríem creure que els nostres pensaments mai acaben del tot. Són com fils de teranyina que el més prim vent belluga i els fa topar produint aquesta coincidència

Això de què parlo és més estany encara. Pura curiositat curiosa que no depèn en absolut del nostre pensament.

******************************************************

Això ho vaig escriure ahir diumenge i ara al posar-me a l’ordinador veig anunciat al diari un article sobre .Sofronissa de Anguissola, única autora exposada al Prado. Què hi té a veure? Doncs que aquests dies a Galícia va ser una mena de tema recurrent perquè la Maria Lluïsa ens la va descob rir i a cada moment sortía. Una altra coïncidència... D’aquesta senyora us en parlaré en un altre moment perquè és molt interessant.

a empentes i rodolons

GREG 2011

Dues obres de teatre recomenables. Un tranvia llamado deseo, en el Teatre Tívoli. Vicky Peña fa una Blanche molt convincent, en alguns moments brillant. Kowalski (Roberto Álamo) desagradable (sense l'atractiu d'en Marlon Brando) però també es fa creïble, al igual que l'Ariadna Gil, en el paper de la Stella, la germana de la Blanche. L'Àlex Casanova es va creixent i al final, quan està ben borratxo, té una escena memorable. Ens va agradar molt la música, l'escenografia i la posada en escena. No era fàcil i van aconseguir un ambient molt tens, que era del que es tractava.

Luces de Bohemia, en la Biblioteca de Catalunya.

Vagi per endavant que totes i cadascuna de les obres que hem vist dirigides per Broggi i muntades per la Perla 29, ens han agradat. Crec que l'escenari juga un gran paper. Haviem vist obres de l'antiguitat grega i l'entorn no podia ser més adient. Però aquesta de Valle Inclán també resultava molt bien ambientada.

L'obra resulta inquietantment d'actualitat, amb la critica ferotge a l'Espanya de llavors, aplicable a la d'ara. A mí personalment em va agradar més Xavier Boada que Lluís Soler (aquest cridava molt per a fer més desgarrat el seu personatge de Max Estrella, però la seva estupenda veu quedava una mica desvirtuada al forçar-la ). La resta d'actors, especialment Jordi Martínez, que havien de fer més d'un paper, ho feien molt bé (una actriu que es diu Marissa Josa tenia massa acent català, potser és una bestiessa dir-ho però...)

Curiosament, en linea amb el que ha dit la Maria Dolors, en el fulletó indica l'Oriol Broggi: "Vivim uns temps d'uniformitat i d'uniformats on queden pocs bojos..."

Bé, aneu-hi, si podeu. Luces de Bohemia la fan més dies dels previstos inicialment.

A propósito de Lucian Freud

Durante el transcurso de una cena a la que fui invitado este sábado, un joven comensal lanzó una pregunta, entre medio de los diferentes temas que circulaban sobre la mesa, y tras un comentario de una de las invitadas que quedó destacado en mitad de un silencio que dijo que, el mejor momento de una mujer está entre los treinta y cinco y los cuarenta años y si mucho me apuráis los cuarenta y cinco. El muchacho soltó su pregunta: ¿A qué edad del individuo surgen las grandes ideas, las grandes obras? Algunos opinaron que cuando se es joven (entre ellos quien formuló la pregunta, tenía 25 años). Otros que en la madurez (entre éstos me hallaba yo). Puse como ejemplo, Igmar Bregman y Luchino Visconti. Cada uno dijo la suya. Pero el único que aportaba nombres fui yo, en cada intervención que tuve. Se habló de los grandes inventos de la antigüedad. En ese terreno opiné que la vida del hombre en aquellas épocas era más corta. Por tanto deberían aplicarse unos criterios de similitud. Más adelante propuse nuevos ejemplos: Miró, Tapies, Velázquez, Goya, Lucien Freud. En cuanto a Miró generalmente opinaron que preferían su primera época. De Tàpies curiosamente nadie supo definirse, reconociendo problemas de gustos personales. En cuanto a Velázquez y Goya, dijeron que era evidente. Y de Lucien Freud, solo uno lo conocía y dijo que fue siempre un pintor reconocido, desde sus inicios, pero solo revalorizado en sus últimos años. No quedaba aclarada la pregunta. El muchacho siguió en sus trece pero en una sola temática, los músicos: rock, jazz, soul,… Saqué nuevos nombres: Frank Lloyd Wright, Jean Nouvel, Richard Rogers, Frank O. Ghery, todos ellos su arquitectura más personal la han producido en su madurez. Entonces el joven comensal argumentó que todos estos arquitectos tenían en sus talleres colaborando gente muy joven. No se llegó a conseguir unanimidad de criterios. Pero la cena siguió con muestras por parte de todo el mundo de tener mucho apetito y el anfitrión nos complació en todo. En eso si hubo unanimidad. Rafael

DES DEL BALANCÍ

Lucien Freud

Molts cops m’havia mirat al mirall i pensava en ell. El que veia no era extraordinari, no, més aviat es tractava d’una mirada nostàlgica i desencisada, recordant temps passats. De millors glòries. El que veia en el mirall eren unes pinzellades planes, de colors entre beige, marró i gris en les que s’hi veu la carn. Una carn completament mortal però viva.

Què farem ara que ja no hi és per consolar-nos, per dir-nos amb la seva pintura que també la nostra carn pot ser bella si una mà sap fer-la-hi, o la sap somniar? D’ara endavant, el nostre reflex haurà perdut un toc de blau, una lluentor de vida. I haurem de consolar-nos de la pèrdua d’un amic. Perquè, com no ha de ser-nos amic qui sap veure en nosaltres la bellesa i ens consola del que ja no tenim?

Ha mort Lucien Freud, el pintor de la carn i la vida. Un moderníssim Rubens, personal i intransferible que, en una mena de transposició del pensar del seu avi, Sigmund, també va saber reconciliar-nos amb els nostres traumes i raons fent-les raonades i compartides amb tota la humanitat. Lucien va fer fa uns dos anys (ai la memòria!) una exposició al Caixaforum, meravellosa. Fou el pintor de la realitat més real. Naturalment, si voleu saber la seva biografia, consulteu Internet.

PANEM ET CIRCENSES LXII

Avui, si heu obert el Google haureu vist un mòbil que lògicament es movia. I llavors deia que era el 113 aniversari d'Alexander Calder, pintor, escultor i dibuixant nordamericà. A Barcelona, concretament a l'entrada de la Fundació Joan Miró hi ha una de les seves escultures, la titulada Quatre Vents. Aquesta imatge de dalt és l'Aula Magna de la Universitat Central de Venezuela, a Caracas. És titula NUBES i són 22 panells de fusta. Està considerada una de las cinc sales amb millor acústica del món. La van installar mentre tocava una orquestra per tal de calibrar l'acústica. He pensat que us agradaria.

L'Enigma

Aquí teniu l'antic dipòsit d'aigua de Saifores. L'enigma d'avui consisteix en endavinar el nom popular que li ha dit tothom des del moment en què es va fer. Animeu-vos, és evident.

DES DE BALANCÍ

Va de pinguïns

Llegeixo una cosa que em fa pensar, sobre la síndrome pinguÏ.

És allò que, quan un d’ells es tira a l’aigua, tots els altres el segueixen en manada (anava a dir sense pensar...). Trobo que és un comportament animal d’allò més humà. Cada cop més, llegim el que toca, viatgem a on s’ha posat de moda, vestim uniformement, expressem idees avalades per la norma, ens conformem amb ser conservadors... comportament pinguï claríssim.

I un altre aspecte, més preocupant del tema : els pinguïns, quan s’espanten, cauen d’esquena, ja no es poden aixecar i per tant, moren.

Amics, estigueu al lloro, sigueu iconoclastes, fora barrets, fora, bests sellers, fora tot allò que soni a ja dit. Visca la llibertat!