L'arpa i les seves vibracions, 502

SOROLLLA

EMOCIÓN DEL NATURAL

José Luis López-Linares, dirigeix aquesta pel·lícula amb coproducció amb el Museu del Prado amb motiu de l'exposició antològica celebrada el maig del 2009. 

De tots els “Dimarts Cultural” que he vist fins ara al Cinema Verdi, aquest, és el més curt, només 60 minuts de durada  que passen volant.

La pel·lícula, ens introdueix a l’obra de Joaquim Sorolla i Batista, mitjançant fotografies antigues a les que, l’artista, era molt aficionat, junt amb diverses pintures que retraten escenes  de la seva vida. La seva pintura s’emmarca dins el marc de l'impressionisme i luminisme.

Sorolla, feia servir, quasi sempre de models persones de la seva família. Aquesta faceta desconeguda per mi és molt ben explicada en el documental. La seva esposa, Clotilde Garcia del Castillo, és la seva model en tots els retrats, en un d’aquests nua. La seva filla gran, Elena, malalta de tuberculosi, la segona, Maria i el seu fill petit Joaquim, un noi, que, a cada retrat anava canviant seguint el pas del temps.

La harmonia visual  no es trenca en cap moment de la pel·lícula. L’únic que no em va agradar, va ser la veu del narrador Antonio Valero, que em va semblar massa aspra, com també la de la Comissionaria, Blanca Pons Sorolla.

Sorolla, solia dir, “ jo pinto, sempre amb els ulls”. Aquest, era el seu leif motif, expressant amb les seves pintures la llum i  el moviment de les figures. Tant en les marines, com en els quadres costumistes de la seva València natal.

Fa uns dotze anys en el MACBA es van exposar obres de gran format, representant diverses regions d’Espanya, que van causar molta expectació; recordo les llargues cues que hi havia a les portes del Museu, jo també la vaig fer.

Conec, pràcticament, totes les obres presentades en el documental. Les he admirades en el Museu del Prado, a la seva casa de Madrid, avui museu i també a València.

Durant la pel·lícula, el narrador destaca els quadres de dos personatges coneguts de l’època, el pintor Raimundo Madrazo i de l’escriptor Juan Ramon Jimenez. De les pintures, quadres com: Cosint la vela, Passeig a la vora del mar, Barca blanca, Tres veles i “El balandrito”. Sobresurten dos per damunt dels altres, “Aun dicen que el pescado es caro” i “La carreta dels bous”.

Sorolla, ja molt gran mor a Madrid i es traslladat a València, on, amb honors de Capità 
General és enterrat.                                                                 

L'arpa i les seves vibracions, 501

LOS NENÚFARES DE MONET

Produïda per Mario Paloschi & Claudio Montefusco

Director fotografia Jean Delille

Duració 80 minuts

Només bellíssimes pintures d' aquesta planta aquàtica, veureu durant tota la projecció. No hi busqueu cap més quadre de MONET, que no siguin els nenúfars, com els coneguts  impressió, del sol naixent, El Parlament de Londres, La terrassa de Sainte Adesse, o  la catedral de Ruan.

Pont japonès sobre l'estany

Els nenúfars, amb la seva màgia de llum i d’aigua, expliquen la historia i l’origen d’una obra d’art feta en sèrie, que va trencar amb el convencionalisme establert fins llavors; gràcies a la pintura de Monet. 

El seu esforç va desafiar l’espai i les convencions, en les seves obres intemporals. Aquestes sèries pintades repetides vegades i en diferents èpoques de l’any; en matins clars i vesprades fosques, amb sol o pluja; sempre buscant la llum i l’efecte de l’aigua, és la trama de la pel·lícula.

Etapa vermella

El color de les pintures, també ens reflexa el seu estat d’ànim durant episodis dolorosos de la seva vida. Al final de la guerra franco - prussiana, el juliol del 1870, en la que va viure tots els horrors del front, on va morir un dels seus fills. Llavors els seus pinzells es van tornar vermells, com la sang  i les seves pintures van esdevenir vermelles. He de dir que no coneixia aquesta època i que em va sobtar molt per l'angoixa que plasma en les seves teles 

En aquesta època la seva gran amistat amb George Clemenceau, periodista, metge i polític, primer ministre i Cap de Govern durant el regim de la Tercera República Francesa, es veu reflexada en la pel·lícula, amb diversos diàlegs entre ells; aquestes seqüències són en blanc i negre.

El documental ens aproxima als Nenúfars, com mai abans s’havia vist, ajuntant quadres exposats en diversos museus parisencs, com el Museu Orangerie ,El Museu Marmottan, el Museu Orsay, en la casa de Monet i els jardins de Giverny, plens de flors,  l’estany i el pont japonès.

Museu de la Orangerie

Les formes emprades van ser  teles rectangulars, suports quadrats i finalment circulars de gran format.

En les meves escapades a Paris, sempre he fet cap a la Place de la Concorde, al Musée de l'Orangerie, per veure els grans formats dels nenúfars que ens deixen astorats. 

OSCAR-CLAUDE MONET,  va néixer  a París el 1840, mor a la seva casa de Giverny el 1926. Està enterrat al cementiri de Giverny.

Monet passejant pel seu jardi

L'arpa i les seves vibracions, 500

                                                                           

   500

Esmeralda i grup

Amb aquesta son ja 500 les aportacions al Bloc de les meves vivències i ho voldria compartir amb vosaltres.

El meu record es remunta al mes de març del 2010, quan uns dies abans la Mª Dolors, ens va proposar l’idea de crear un bloc, entre tot el grup d’escriptura, per plasmar-hi les nostres opinions. El grup, llavors, el formavem 6 alumnes i teníem de professora l’Esmeralda Berbel. La idea ens va engrescar i començarem a escriure-hi tots, la Mª Dolors, la Malole, la Marisa, la Celeste, el Rafel i jo.

Amb els anys hem escrits pàgines molt interessants i, com passa sempre,  poc a poc ha anat decaient  l’interès per a participar-hi. Actualment, ha decaigut quasi del tot.

La primera en desertar fou la Celeste, ens deixà sense més ni més, després la Malole va buscar altres canals d’escriptura amb el Borja. La Marisa que va canviar per classes de lectura. En quedarem tres, el Rafel, el nostre especialista en cinema, ara ens escriu per correu hotmail excel·lents fitxes de la història del cinema, la Mª Dolors també optà per volar més alt i escriu novel·les sota el guiatge del Borja. Ves per on m’he quedat sola, esperant el retorn, algun dia, dels companys.

De les meves vivències, vistes ara amb la distancia, en trec conclusions positives. El bloc m’ha permès seguir escrivint que era aquest l’objectiu al seu origen.

Al principi,  amb una certa por i després, més atrevida exposant el que veia, sentia i gaudia. Així he fet resums, potser agosarats de personatges, de música, tant dels concerts a l’Auditori, com en altres sales. De teatre; d’òpera al Liceu, de cinema i de diversos espectacles més, d’efemèrides de Barcelona i de Catalunya. Comentaris de viatges per Espanya i Europa i altres esdeveniments d'un cert relleu.

D’alguns escrits ara repassant-los no n’estic massa contenta. Actualment ho escriuria d'una altre manera, de tot se’n aprèn amb el temps. Altres que m’han costat temps i investigació; correccions amb l’ajuda del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, n’estic més contenta; m’han durt a aprendre cada dia una mica més. Finalment, agrair  la fidelitat dels amics que em llegeixen i que desprès em fan la seva crítica.

Gràcies Mª Dolors per crear el grup. Enyoro la frescor de La tresca i la Verdesca de cada dia i l'enigma dels divendres que em feien buscar i re-buscar llibres de Barcelona.

Ara marxo uns dies a Galícia; a la tornada, seguiré com fins ara; comentant la pel·lícula del cinema Verdi, dins el cicle dels Dimarts Cultural, sobre L’ART AL CINEMA. Portarà el número 501.