dimecres, 31 d’octubre del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA


10- 28 Jujol
Quina passada! He anat a seguir la ruta modernista de  l'arquitecte Jujol a Sant Joan Despí.
Ha estat magnífic. Feia molt temps que ho tenia en cartera i finalment ja és al sarró.
Jujol era tarragoní però a S. Joan Despí hi ha comptabilitzades unes setanta obres seves. El poble, a començ del s. XX , d'eminentment agrícola es va convertir en lloc privilegiat d'estiueig i per tant s'hi van fer o adaptar moltes cases.
Hem visitat nou cases o llocs en els que o bé va fer alguna intervenció o les va construir: l'església  cal Passani, la torre Jujol, can Serra Xaus, la casa Rovira, la casa Cebrià- Camprubí, la porta del taller del manyà que treballava per a ell,  a fons la Torre de la Creu, més coneguda per Torre dels ous que va fer per encàrrec d'una tieta seva tot just acabada la carrera. Brutal. No és que no us en vulgui fer una descripció detallada, és que l'heu d'anar a veure. És massa el que hi ha. I finalment, la casa Negre, que també hem visitat amb tot detall. Ens ha quedat claríssim que Jujol va ser un arquitecte a part sencera, lluny de la figura que sovint ens han fet creure com a solament associada al geni creador de Gaudí. I a més a més, i segurament és una de les coses més interessants de la seva personalitat, és un arquitecte que resolia els problemes amb els que es trobava, tant, que he arribat a pensar sinó feia coses complicades pel plaer de resoldre els problemes que se li plantejaven. De debò, us recomano molt aquesta visita que es fa tots els últims diumenges de mes i que cal reservar al telèfon  93 373 73 63, També podeu consultar la web cannegre@sjdespi.net. Ja em direu.

dimarts, 30 d’octubre del 2012

L'arpa i les seves vibracions, 238


 Anem cap l’OBSERVATORI DE LA BATALLA D’EBRE

Capella de Sant Pau de la Mola
Desprès del tast del vi Kosher i un bon esmorzar,sortim dirección al nord-est, on a dos kilòmetres i mig, es troba el poble de La Figuera. Al cap d’un turó hi ha l’ermita de la Verge de la Mola, molt venerada a la comarca; seguint  uns 500 metres a l’est, ens trobem al lloc central on residí  la comandància de l’exèrcit republicà durant la batalla de l’Ebre. El 1938 ei general Vicente Rojo, cap de l’exèrcit de l’Estat Major republicà, es va instal·lar a la Figuera per planificar l’ofensiva. Des de aquesta privilegiada posición es poden divisar 40 kilòmetres del riu Ebre. El geògraf que portava el nostre grup, ens explica amb diversos mapes,la estratègia on el general va preparar el pas del riu i el trencament del front nacionalista. És una trinxera molt ben conservada,reforçada amb ciment i que cobrien amb branques per no fer-la visible. Ficar-se ara a dins i fer el recorregut a cel obert, et produeix un calfred al recordar el lloc on van morir tants joves catalans i altres soldats

article (748×561)

El dia ens acompanya i podem gaudir de la vista del riu i d’un dels seus ponts. Les diues fotos corresponen a la trinxera i al plànol de ceràmica explicatiu .

Retornem cap a capella de la Mola, mirant cap el nord, es poden veure els Pirineus, les terres del Segre, les Garrigues, els Ports, el Maestrat i l’Aragó.
És el moment de pensar en el dinar i, anem novament al poble al restaurant “El Racó  de la Figuera” on reposem forces per seguir a la tarda, fet que us explicaré demà.

LA TRESCA I LA VERDESCA


OpenHouse 2. Palau Centelles

Sortint del Museu del fum – i amb les meves facultats plenes i intactes- me’n vaig cap a la Baixada de S. Miquel, al Palau Centelles, un edifici gòtic que mai he vist per dins. Ara és la seu del Consell de Garanties Estatutàries i de l’Institut d’Estudis Autonòmics. Tot i haver estat molt reformat diversos cops, encara pot veure’s força bé la mena de Palau que havia estat. Es tracta d’una casa senyorial urbana de la qual visitem el pati, l’escala principal, la biblioteca, el vestíbul, la sala 1 de la planta noble i la gran sala 2 també d’aquesta planta. La resta són ara dependències burocràtiques sense major importància arquitectònica. És interessant perquè ens mostra un gòtic ja mot renaixentista. A dins encara es conserven alguns detalls, però potser el millor són les làmpares de cristall de Baccarrà de les dues sales.

Encara que m’alegro de l’èxit de la convocatòria, és una llàstima que hi hagués tanta gent per tan poc temps, la qual cosa va fer que les cues fossin notables i no es poguessin visitar gaires edificis. Me n’han quedat les ganes i ara que tinc la llista la feina no se m’acaba.  

dilluns, 29 d’octubre del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA

  2012-10-27 Open House 1

(Nova versió perquè no sé què he fet pero m'he carregat l'anterior)
L'Open House, que com el seu nom indica és una jornada de portes obertes m'invita a treure el nas en algun dels 155 edificis de la ciutat que avui se'ns posen a l'abast. Primerament me'n vaig a veure un palau, El Palau Mornau, al carrer Ample que tot l'any passat em cridava l'atenció  per les obres que s'hi feien. Ara hi han instal·lat el Museu del cànem, en totes les seves vessants, A mi el que m'interessava era el lloc, un palau del segle XV que després de les successives transformacions al llarg dels segles, ara és una casa modernista tal com podeu veure a les fotos. Però, és clar m'he hagut d'empassar tot el contingut. Vaja per sort ha estat un empassar visual perquè hagués quedat una mica tocada. El cànem ha tingut al llarg dels segles i diferents cultures, una vessant pràctica, de confecció de cordes, robes, veles de barco etc, molt important i també, en la versió marihuana, haixís o com  en volgueu dir, una altra de cerimonial, màgico-religiosa, i també curativa. En fi. ja m'enteneu. Curiosa visita que m'ha deixat una impressió de caram, caram...
Les visites només són d'11 a 14h o sigui que surto pitant cap a un altre lloc.

diumenge, 28 d’octubre del 2012

L'arpa i les seves vibracions, 237

CAPÇANES
A la recerca del vi KOSHER
Amb uns amics de la Societat Catalana de Geografia, filial de ‘Institut d’Estudis Catalans, fem la sortida de tardor que organitzen cada any per ampliar coneixements d’una comarca. Anem al Priorat perifèric. Bus fins a Capçanes i primera parada per visitar el celler de la cooperativa, que elabora vins sota la denominació d’origen Montsant i, que ha aconseguit un notable desenvolupament gràcies a ser escollit per la comunitat jueva per elaborar vi Kosher, un vi que és fa sota el control estricte d’un rabí i els seus ajudants. Actualment la supervisió va a càrrec del rabí Jabad de Barcelona, que es trasllada dos cops a la setmana per tenir cura de l’espai del celler on s’elabora i guarda el vi Kosher. Veureu en la fotografia com  l’espai que no pot trepitjar cap persona no jueva, té reixes i una tanca protegida que sols pot obrir el rabí o els seus ajudants.

L’enòloga Anna Rovira ens explica l’elaboració del vi Kosher, el procés es molt curiós. Tota la preparació del vi, excepte la verema l’han de fer jueus. (jo em pregunto que passa si les persones que veremen són musulmanes, dones o persones impures, doncs per veremar no passa res... sinó ho haurien de fer ells i és molt pesat). Altres condicions que ha de reunir el vi són: no es poden utilitzar fertilitzants orgànics, l’edat mínima dels ceps ha de ser de quatre anys, les ampolles han de ser noves, i cada set anys s’ha de deixar descansar la vinya perquè es regeneri. A més la maquinaria ha de ser netejada a fons i ha de estar purificada completament, ens explica els rituals de neteja, tres vegades amb aigua calenta alternant amb aigua freda, en fi, tot netíssim.

El celler produeix vi kosher des de 1995, un vi que s’exporta a diversos països, i es consumeix pel Sàbat i la Pasqua. Veig i toco botelles de Lo mebushal (no està pasteuritzada) i Le Pessa ( apta per la Pasqua jueva).

Desprès passem a les altres naus, on en diverses botes es guarden en botes de fusta els altres vins de la marca Montsan,  i ens ofereixen un tast, en un espai preparat per rebre grups ,tenen visitants  de tot el món. El vi és de color maduixa, amb aroma de fruita madura,molt equilibrat i d’excel·lent  acidesa... en aquest punt ja estic desconcertada de tanta saviesa al fer un tast. A la botiga podem comprar ampolles de la diversitat de la seves marques. També venen oli de la comarca.
IMPURS NO PASEU !!!


                Botella apte per          celebrar la Pasqua jueva.
Etiqueta Le Pessa






divendres, 26 d’octubre del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA



      El Museu d'Art de Catalunya i la Filmoteca, han programat una sèrie de pel·lícules sobre el món de l'art en diferents facetes. Ja en tenia notícia però avui, l'amic Rafel m'envia la llista completa de les projeccions. Es tracta de 29 pel·lícules  que com diu el programa "presenten un ampli ventall temàtic i cronològic. Films d'alguns dels grans directors de la història del cinema. Pel·lícules per reflexionar sobre el sentit de l'obra d'art o el procés creatiu". Es faran en diferents dies i del 23 d'octubre fins el juny. 
    Si algú hi està interessat podeu demanar el programa a en Rafel o a mi i us el trametrem amb molt de gust. O també el trobareu a Internet escrivint Per amort de l'art.
    Segur que trobareu alguna (o més aviat moltes ) que us interessaran.
    Bon cap de setmana i aprofiteu-lo bé, no us deixeu emporlanar.
   

dijous, 25 d’octubre del 2012


Tren del ciment- Castellar de n'Hug

Tinc tantes coses a fer que no tinc temps pel bloc. No sé perquè però el temps, que diuen que és elàstic, a mi, cada cop se'm fa més emporlanat pel que m'envolta i no em deixa respirar. Aquesta és una paraula que fan servir a Saifores per dir que un espai emporlanat ( o sigui encimentat amb portlan) es fa compacte. No dóna feina; no cal treure-hi herbes, ni cavar, ni fer solcs, ni gairebé escombrar. Tan poca feina com poc gaudi perquè ja em direu quina gràcia té un espai emporlanat. La meva lluita consisteix precisament en no deixar-me emporlanar ni en el temps, ni en l'espai, ni en res, encara que això em dugui un cert desgavell. Allò de "quien mucho abarca, poco aprieta".

Un cop desemporlanats, cal dir  que des d'ahir i fins l'11 de novembre, Barcelona es converteix en la capital dels documentals musicals. Es passaran molts d'aquests (al cinema Aribau i a la Filmoteca), alguns d'ells d'indubtable interès. Per exemple Your say look back, sobre Bob Dylan, o Let's get Lost  sobre Chet Baker. Segur que alguna vegada heu quedat impressionats per algun vist a la TV. Ara és el moment de veure'ls podent-los escollir. Ah i a l'hotel Regina, Bergara 4,  es fa el Mercat Internacional del Documental Musical. És qüestió de fer-hi una trescada a veure què hi ha. 

El món està emporlanat. Qui el desemporlanarà? El desemporlanador que el desemporlani, bon desemporlanador serà.

dimecres, 24 d’octubre del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA



      
N'hi ha per tots els gustos

Mirant se n'aprèn 

Què hi ha al darrera d'una porta? La curiositat és una característica humana i la font del coneixement i el progrés. Ens agradaria, vaja almenys a mi, saber què s'amaga en molts edificis de la nostra ciuat. En els públics i també en d'altres de particulars però que presenten singularitats. Doncs aquest cap de setmana podem veure acomplertes algunes d'aquestes expectatives perquè se celebra a Barcelona l'Open House i en el qual és possible visitar 155 centres diversos que van des de palaus del segle XIV, a edificis de la més rigorosa actualitat, passant per mercats, teatres edificis singulars etc. Segur que algun us picarà la curiositat .Un festival d'arquitectura urbana i d'història que lliurement podeu aprofitar d'11 a 14 (gairebé sense excepció). Podeu consultar els espais visitables a www.48openhouse i presentar-vos tranquilament allí, no solament per visitar-los lliurement sinó també per rebre explicacions de qualsevol aspecte que us interessi. 155 llocs són molts per poder-los veure en profunditat però de mica en mica i segons les vostres preferències podeu anar fent més vostra la vostra Barcelona. 

dilluns, 22 d’octubre del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA


Indianes 1736-1847

Vaig anar a veure l'exposició Indianes, els orígens de la Barcelona industrial, instal·lada al Saló del Tinell.

La història, mai prou coneguda, és sempre fascinant. Sabeu que unes humils robes de cotó estampades van ser l'origen de la pujança industrial de la ciutat i la modernització? Doncs sí. Intentaré explicar-vos com va ser.
Barcelona, al segle XVII era un centre de comerç amb Europa i Amèrica molt potent. D'aquí sortien vaixells amb tota mena de productes però l'exportació més important era la d'aiguardent. Els vaixells de càrrega no tornaven pas de buid i van començar a dur, en els viatges de tornada, robes estampades als paísos asiàtics que compraven als paísos europeus amb els que feien comerç. Van tenir moltíssim èxit per la seva vistositat i es feien servir tant per vestir la casa- cortines, cobrellits, entapissats... com per a fer vestits,

Llavors es van començar a fer aquí (amb robes de cotó comprades a Europa), cosa que va convertir Barcelona en una de les principals ciutats manufactureres d'Europa. A continuació, del comerç amb Amèrica va venir la importació del cotó i la subseqüent fabricació de les robes. I...degut a l'exit obtingut i com a conseqüència lògica la fabricació de les màquines per a fer els teixits.

Al segle XVIII i degut a la guerra "del francès" i a les guerres carlines, es va patir una gran crisi. Però el país, el nostre, es va salvar gràcies a aquest entramat fabril que va continuar amb gran pujança. Penseu que cap a finals de segle, només a Barcelona hi havia més de 400 fàbriques. 
D'aquells sencills cotons estampats es va passar a la fabricació de robes de més qualitat, llanes, sedes etc... Tot plegat va fer esclatar la revolució industrial .i l'aparició de les grans fàbriques com ara la espanya Industrial o la Maquinista . 
Aneu-la a veure perquè això que us he explicat és només un petit tast. Aquells si que van ser emprenendors!

divendres, 19 d’octubre del 2012


Homenatge a unes columnes

    Als costats de la porta d’entrada al Palau de la Generalitat de Catalunya hi ha unes columnes de granit. Fa poc i per investigacions dels historiadors i arqueòlegs de l’ICAC (IInstitut Català d’Arqueologia Clàssica)s’ha descobert que són part d’un encàrrec de 45, fet al temps dels romans per a decorar algun edifici de Tarraco, segurament coincidint amb l’estada de l’emperador Adrià a la ciutat el 122-124 d. de JC. Provenien de la regió de Troia a l’actual Turquia, cèlebre per la qualitat del seu granit. D’algunes se n’ha perdut la pista. Aquestes quatre de la plaça de S. Jaume se sap que van ser cedides i dutes a Barcelona per mar i amb destí a un encàrrec fet a l’arquitecte Pere Blai. A Tarragona hi ha columnes “germanes” d’aquetes al Passeig Arqueològic i decorant algun parterre.
   Si n’hauran vist de coses aquestes quatre columnes en dos mil anys. La qüestió no és que vegin sinó que aguantin real i simbòlicament la nostra Generalitat

dijous, 18 d’octubre del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA

Fa dies que no us envio cap recepta. Aquí en va una per fer el vermut :

Una llauna de "berberetxos"En escabetx
Una terrina de formatge Philadelfia (o Filadelphia no sé i tant me fa, ja m'enteneu)
Una bosseta de bastonets de pa de la mena que més us agradi o trobeu a prop de casa.

Escorreu el suc de les escopinyes - i si sou de la mena omnívora us el beveu.
Passeu per la batedora el formatge i les escopinyes.
Poseu-ho en un bol i en un altre els bastonets.

I a sucar! Més fàcil ja no pot ser i més bo tampoc.

dimecres, 17 d’octubre del 2012

La tresca i la verdesca.









Dones que han deixat petja- Alexandra Exter


Repassava avui el catàleg del Museu d'art Modern de Sant Petersburg i he recordat especialment l'impacte que em va causar l'obra d'aquesta pintora, tan moderna i tan poc coneguda malgrat la importància de la seva obra. 
Va nèixer a Belostok (actualment Polònia)- Ucraïna  el 1882. Va estudiar art a París on va residir molts anys, viatjant però molt. Era l'època daurada de l'efervescència d l'art més avançat, més trencador on les diferents tendències s'encavalcaven i tot hi tenia cabuda. Ella mateixa, és una mostra clara del que s'ha anomenat cubo-futurisme i també es va sentir atreta per una forma d'abstracció durant un temps. Picasso, Braque, Leger,, Max Jacob, Papini, Marinetti eren els seus col·legues i formaven part de les seves influències. Va ser il·lustradora, figurinista i decoradora de teatre, va dissenyar vestits (per ex. l'uniforme de la Guàrdia Roja), professora d'art, publicista, creadora d'escenografies pel cinema... 
En fi,una vida activa, plenament immersa en els corrents culturals del seu temps i una magnífica pintora.
Hi ha obra seva en els millors museus del món, com per exemple al MoMa de Nova York, un motiu més d'interès per retornar-hi.

dimarts, 16 d’octubre del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA


Toni Cumella és el tercer d'una nissaga de ceramistes. L'avi era terrissaire, el pare un dels dos millors ceramistes del país i ell que treballava amb el pare i que a la seva mort va voler emprendre un nou camí i es dedicà a la ceràmica aplicada o amalgamada més aviat, a l'arquitectura. El seu bon fer, la seva qualitat tècnica, el seu rigor l'han dut a col·laborar amb els arquitectes més prestigiosos del món. Una obra que tot coneixeu és la coberta del Mercat de Santa Caterina. Pels no iniciats aquesta obra és molt bonica però la seva complexitat tècnica és d'un rigor i dificultat enorme per les formes totes diferents que s'ensamblen formant els moviments sinuosos de la coberta. Penseu que el fang, en el procés d'assecatge canvia de forma i cal preveure perfectament aquests moviments. Però si bé tot això és important i revela un procés de treball d'enorme complexitat i rigor tècnic, crec que el tret més característic de Toni Cumella és la seva honestedat. Primer en saber i voler trobar el seu propi lloc dins la ceràmica sense mai haver volgut competir amb el seu pare. També trobem aquest tret en el fet de treballar en col·laboració amb arquitectes de prestigi i cedir-los una part gens menyspreable del seu "savoir faire". I sobretot pel seu taran·nà d'home del seu temps, savi en el seu camp, humil, amic dels amics i centrat en el que sempre ha estat i continuarà sent el seu món. Ha treballat amb els millors arquitectes i en moltes de les obres més característiques del nostre temps però això no l'ha fet perdre el cap. Segueix investigant, treballant i fent troballes. Ara s'acaba d'inaugurar una exposició sobre la seva obra a l'Architectural Association de Londres. Se la mereix, però estic segura que més que això li ha fet il·lusió que el seu fill Guillem li hagi anunciat fa poc que ell també vol continuar la tradició familiar. Segueix sempre igual,Toni!

dilluns, 15 d’octubre del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA


EME-A   MA

Llegir el diari és un exercici tan complex que, de mica en mica, està envaint els meus matins. No tan sols és informació sinó, és clar, reflexió i aprenentatge. Temes grossos, molts però també de petits, són una font constant d'interès que fàcilment em duria a necessitar un arxivador-real o virtual- per guardar-los i poder -los utilitzar amb més calma. N'hi ha tants que l'arxiu sempre seria ple. Però alguns no poden arxivar-se, necessiten parlar-ne, almenys com a vàlvula d'escapament per no fer-nos rebentar. Per exemple el cas Wert de tan difícil digestió i comprensió. Trascendint ja de la persona i el fet concret, el que em pregunto és com l'educació està tan menystinguda; com, aquí no passa res, com es pot seguir reblant el clau , com...Els més grandets grandets ja varem ser españolitzats en el seu dia i sabem en pròpia carn en què consisteix la sibil·lina impregnació d'un tipus de pensament elitista, separador, tancat. Passats els anys ens deixa perplexs que no es vegi indiscutible que cal airejar, fer pensar, deixar decidir. Tot allò que, il·lusos, ha estat la nostra lluita educativa amb els nostres fills. No es planten llavors a cops de destral. Tan de bo si almenys això ho tenim clar (i també els nostres fills).

dissabte, 13 d’octubre del 2012

L'arpa i les seves vibracions, 236


COSMÓPOLIS
Cine Verdi Park, segon dia de la programació. Llarga cua per treure les entrades, tothom hi diu la seva, David Cronenberg, el director és la garantía per a molts. (Constato les ultimes setmanes gran afluència  als Verdi, més gent de l’habitual, llargues cues, serà la bona programació?, la crisi que fa que la gent no surti a fora? No ho sé…ja que les entrades són més cares…) Nacionalitat francesa/ canadenca.
Si la veieu entre tots la podem comentar. No tothom la va aguantar, diverses persones marxaven, és pesada, feixuga, densa a estones, Eric Packer , (Robert Pattinson)el nostre protagonista es passa tota la peli dins d’una limusina blanca, en surt en poques escenes i, un munt de personatges, els seus assessors, el metge o l’amant segons l’hora, entren dins el vehicle. S’instal·la el caos als carrers de New York per la visita del President dels Estats Units i ell queda atrapat pel cordó de la policia que li impedeix l’accés a qualsevol  lloc. L’acció dura un dia on veu com el seu imperi s’estimba, com la ciutat, com el món, com el seu matrimoni, com ell mateix.
Tres apunts de la crítica:
Apocalipsis ara
Perfecte asimetria
Viatge al col·lapse.
Lo dit entre tots en podem fer un Cine Fòrum al blog.

divendres, 12 d’octubre del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA



Moltes són les vicissituds de la nostra bandera: quatribarrada, amb triangle groc i estel blanc, amb estel roig, triangle blau i estel... totes elles fruit i senyal de diferents partits i escissions. En aquest moment potser les més vistes són la del triangle blau i la del triangle groc.
En realitat, a totes agermana una mateixa intenció: que ens deixin decidir per nosaltres mateixos la nostra vida. La diversitat, l’acceptació de diferents matisos, la tolerància i el diàleg són sempre senyals de democràcia i civilització. La prepotència, l’insult, la mala bava, mai.


Si voleu conèixer exactament les històries dels triangles i els estels busqueu Bandera catalana i ho trobareu. El saber mai no fa mal,estigueu-ne segurs.

dijous, 11 d’octubre del 2012




La nova Filmoteca està a la Plaça de Salvador Seguí, el “noi del sucre”, un dels més importants militants de la CNT. El 1923, sent cap del sindicat de la construcció va ser assassinat molt a prop d’allí.  El 1931, la República, va batejar aquell carrer amb el seu nom. Naturalment, el franquisme  el va canviar, deixant-lo en el de la Cadena.  Al fer-se la nova Rambla del Raval, alguns carrers van quedar destruïts, entre d’ells el de la Cadena, on hi havia un meravellós magatzem de medul·la, vímet, bambús i molts altres articles vinguts del llunyà est que jo freqüentava en les meves èpoques treballmanualístiques. Aquells indrets van quedar remodelats, destruïts o creats de nou.  Un d’ells va ser, la  nova plaça de Salvador Seguí on hi ha ara, l’espai dels somnis anomenat la Filmoteca, la Filmo pels amics. 

dimecres, 10 d’octubre del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA

l' ÚLTIMA


El Museu de Ceràmica està a punt de trasllat al nou edifici Museu HUB de la plaça de les Glòries i aquesta és la seva última exposició al Palau de Pedralbes. Es diu Un jardí singular- ceràmica d'Iznik.
És una selecció de la col·lecció del Museu Calouste Gulbenkian de Lisboa. Iznik és l'antiga Nicea a Turquia (recordeu el Concili). Allí, durant l'imperi otomà es va fer una ceràmica perfecta i molt bella, decorada principalment amb flors. Flors de la fauna local, tulipes, clavells, roses, jacints, lliris, iris... que no solament embellien els jardins dels palaus i les cases nobles sinó que tenien un fort component simbòlic. Les tulipes representen Al:là, el xiprer l'Eternitat, les roses la  dolça aroma del profeta, les branques de primavera l'abundància i verdor del paradís etc.
Al segle XVI l'ambaixador dels Habsburg a la cort de Solimà el Magnífic va enviar les primeres tulipes, que es van plantar al jardí imperial de Viena. Llavors va començar l'interès comercial per les flors i es va introduir la tulipa als Paisos Baixos on va arribar a ser un símbol no solament d'estatus social sinó també de poder econòmic. Les flors, per la seva bellesa van començar a utilitzar-se com a decoració de les cases. Una bellesa efímera que podia representar-se en la ceràmica, més duradora. Així va ser com es va introduir com a succedani del jardí i al seu torn va servir d'inspiració per a robes, gravats, pintures, marqueteria, orfebreria.... Una ceràmica tècnicament perfecta i molt bella que ha estat objectiu de col·leccionistes com ara Gulbenkian, un dels grans.

dimarts, 9 d’octubre del 2012

L'arpa i les seves vibracions, 235

LA FORZA DEL DESTINO

Dissabte nit, primer dia d’òpera del meu abonament d’enguany, puc gaudir d’ una obra que feia molts anys que no es representava al Liceu. Música de Verdi, escrita en la seva etapa madura. “La forza del destino”.Obra basada en el drama “Don Álvaro o la fuerza del destino” d’Angel Saavedra.
El llibret de l’òpera és de Francesco Maria Piave i Antonio Ghislanzoni. Estrenada a Sant Petersburg en el 1862 (recordo el meu viatge recent a Rússia, allí vaig veure Ballet).

Marquès de Calatrava i la seva filla Leonora
La representació és una coproducció del Gran Teatre del Liceu i de  l’Opera National de Paris. Argument enrevessat, que narra els amors i desventures entre Leonora filla del marqués de Calatrava i Alvaro descendent de família reial inca. Oposició del pare per considerar el xicot fora del rang de la seva família, disputa entre el marquès i l’enamorat, en la que mor el pare per un tret involuntari del revòlver d’ Alvaro. Fugides, persecucions del germà per rentar l’ofensa, entrada de Leonora en el Monestir de la Verge dels Àngels, cerca i recerca entre ells durant anys i finalment retrobament en el monestir, on  moren Leonor a mans dels seu germà, ell en el  duel amb Alvaro i així tots queden redimits dels seus pecats.
                                                           Festejant la victòria soldats i poble



Escenes molt líriques alternant amb passatges còmics i satírics. Situada entre Espanya i Itàlia en el segle XVIII, en aquesta versió concretament a Sevilla el 1700 i escaig... cal situar les banderes en aquesta època...
De les millors músiques sortides de Verdi, el mestre Renato Palumbo en va treure el millor de l’orquestra del Liceu, escenografia de Alain Chambon i coreografia de Terry John Bates. El Cor de l Liceu, és va veure completat pel Cor dels Amics de l’Òpera de Girona. Leonora fou Micaela Carosi i Alvaro, Alfred Kim.
.
Duel a mort entre el fill del marquès Carlo i Alvaro ara monjo
 En resum una nit que deixa petjada.




LA TRESCA I LA VERDESCA

   Escalfant motors


Un cop alliberada de maremotos i xinos , que bé!, puc tornar a les meus veritables afers. Ahir una visita a Can Framis (recordeu que és un magnífic Museu d'art modern, de visita obligada) per veure les fotos del final de la República i la guerra, d'Agustí Centelles, un pioner del fotoperiodisme d'aquí. Les seves fotos van quedar en una maleta quan es va exiliar a França i no es van recuperar fins l'any 74. Una còpia és a l'Arxiu Fotogràfic i s'exposa ara a la Fundació Vila Cases a can Framis.
És la crònica d'un temps convuls il·lustrada per unes esplèndides fotografies en les quals la qualitat tècnica està al servei del significat. Els enquadraments, l'us de la llum, la profunditat o l'acostament... van molt més enllà de l'anècdota o del retrat. Sempre serveixen per a ressaltar un estat d'ànim col·lectiu, explicar una part d'història, en que el fotògraf tenia clara la seva transcendència. Utilitzava el mitjà però alhora es mostra com autor en plena possessió del que la fotografia l'oferia per a transmetre ART. 
Una versió caleidoscòpica d'art, història, tècnica i crònica.
  
   Vaig complementar la sortida amb un dinar al sol i sessió a la Filmoteca - Una mujer marcada, amb Bette Davis i Humfrey Bogard. La vaga de metro i el desgavell d'autobusos em va dur a caminar i caminar i caminar. Com a escalfament de motors va estar molt bé. Aquesta nit he dormit planxada.

Fa dies que no hi ha enigma. Trobeu la foto enigma i responeu on és aquest edifici (o part d'ell)

dilluns, 8 d’octubre del 2012

LA TRESCA i LA VERDESCA

Finalment s'ha acabat la crònica d'un viatge. Eren moltes coses per explicar i no sé si us ha estat un rotlle inaguantable. Aquest cop ho he fet així, un altre serà d'una altra manera.
I el xino? Voleu que us en parli? Recordeu que parlar ve del verb llatí fabulare.


s de sota les aixelles, senyals sobreres d'uns sostenidors massa justos, li feien rodar el cas dits i observar com les carns prenien unes formes irregulars, quTocat i enfonsat                      20-09-12


            Li agradaven les dones entrades en carns. Francament grasses. En poques paraules: mastodòntiques. Els pits i els culs desbordats, els ventres amb sacsons; els mitxelins de sota les aixelles, senyals sobreres d'uns sostenidors massa justos, li feien rodar el cap. I la papada? oh quin plaer poder enfonsa- hi els dits i observar com les carns prenien unes formes irregulars, que no s'assemblaven a cap altre. Era com un escultor emborratxat pel material flexible i mal·leable dels seus somnis. 
            Eternament insatisfet, mai saciat, sempre frustrat. Cada dona que coneixia li feia creure que aquella sí; però a l'hora de la veritat, aquella tenia el cul escorregut, l'altra les espatlles poc recobertes o la de més enllà, els pits, la mà en els dos platets de la balança, no eren prou equilibrats o prou rodons, o, en la seva culminació natural, els mugrons, com si els fes por de mostrar-se erectes, s'endinsaven amagats, poc rotunds. Eren belles, sí, li agradaven, sí, però no li acabaven de fer el pes, com si els faltés la torna.
            Cada cop el seu desig era més insaciable i urgent i cada falla se la prenia com una ofensa personal.
            Un dia, va veure l'anunci d'un creuer. On? Ni s'hi va fixar, tant era. Havia conegut una dona que gairebé donava la talla, un ideal llargament esperat, recercat. Gairebé. Els braços com els d’un lluitador de sumo, la panxa fan-tàs-ti-ca, els mugrons fent guàrdia i les cames com a torres. Només un petit detall era la cirereta que faltava en aquell pastís: el pubis en comptes de ser un mont de Venus es veia desarborat i pla. La muntanya pelada on cap pícnic no podia tenir lloc. Cap mà no podia sentir-se acollida, ni escalfada, ni era guia ni refugi per a cap amagatall secret a descobrir i menys a explorar. En quant s'acostaven, les mans relliscaven cap als engonals i ensopegaven sense remei amb les cuixes convertint-les en  camps de blaus i macadures. Feia lleig, molt. El mirall de sobre el llit retornava una imatge desagradable de lloc inhòspit, de país fred, sense cap sol que l'il·luminés. Potser si s’engreixés una mica, o amb un producte per enfortir els cabells... Va creure que un creuer ho arreglaria tot. Va anar a l'Agència anunciada i reservà dues places. Dotze dies per a dur a terme els seus plans. Era una mica just però possible. Havia de provar-ho.
─Jo dulé tot. Tu, només clemes i potingues de mujel─. Li digué.
           
            Fent-se passar per majorista de roba interior va visitar una fàbrica i aconseguí un mostrari complert de roba especial, per a talles grans. Se la feu enviar al vaixell. Era un bagul gran, ple de sostenidors de tots colors, amb puntes, calats, llaços, transparències, amb farcits i cassoletes A, B i C  i alguna d'especial. El més bonic de tots consistia en una muntura daurada i metàl·lica que només resseguia i sostenia els pits, sense cap roba entre aquesta muntura. Unes rastelleres de brillantets les recobrien deixant la carn completament lliure. Eren una creació especial encarregada per la casa Swarowsky que es complementava amb un tanga de les mateixes característiques. Aquest model era intercanviable amb un altre recobert de plomes de cigne situades en els llocs més estratègics i que podien treure's o posar-se a voluntat per mitjà d'uns cercles petitons de velcro blanc. Un altre model de tanga consistia en un cèrcol de plometes amb una de més llarga que anava cap al darrera passant per la regatera del cul. Recordava els auriculars de les telefonistes d'abans. Era el model tinter i ploma.
            I més i més, gases i lamés, sedes naturals i artificials, imitacions de pells d'animals de pél o amb escates com les de serp, lluentons o robes que imitaven la textura dels cardots i que s’anunciaven com afrodisíacs infal·libles. Quin plaer!
            Havia anat al vaixell una hora abans de la perceptiva, per tal de poder-ho repassar tot i col·locar-ho com si fos una botiga, estratègicament distribuït pel  camarot: llit, tocador, tauleta, armari, bany... tot. Inclús la petita terrassa amb els dos sillonets i la tauleta, alegre com un pati preparat per una gran revetlla. L'esperava amb delit i no l'anà a buscar a la Recepció perquè s'estimava més contemplar de cara la sorpresa de la dona en entrar a l'habitació. Per a ell s'havia reservat uns quants calaixos per posar l’imprescindible. No pensava sortir gaire. Els festins als que pensava donar-se eren d'un altre caire.
            Quan ja eren lluny del port encarregà un plat d'espaguettis alla carbonara. Eren les deu del matí i el sol lluïa esplendorós.
            A les cinc de la tarda tornà a trucar demanant un plat d'espaguettis alla putanesca. El cambrer trucà i deixà el plat per l'estret espai de la porta  i, de pas, recollí el plat anterior que era buit al terra al passadís. Uns quants espaguetis havien quedat enganxats embolicats amb ou i cansalada a sota dels coberts creuats. Semblava herba trepitjada o pèls de dutxa. S'ajupí i ho recollí. Els cambrers dels creuers de luxe no estan programats per pensar.
            A les onze del vespre, quan la cuina ja era tancada, aquell home misteriós, demanà un plat d'espaguettis napolitana, amb molta salsa de tomàquet, especificà. Als creuers de luxe, encara que la cuina sigui tancada, el client sempre pot estar ben servit. A la banda de fora de la porta, hi havia, al terra el plat buid amb quatre espaguettis i unes restes inidentificables de color verd i puntets vermells sobre una mena de fregall. El cambrer el recollí després d'entregar el nou. Potser és un escriptor, s'atreví a pensar.  Era un cambrer de nit i n'havia vist de tots colors.
            A les sis del matí, sonà el telèfon de servei i una veu demanà un plat d'espaguettis Bolognesa. Haurà d'esperar mitja hora, li van dir, A la cuina estan preparant els esmorzars. Pot posal-me amb el cap de cuina, si us plau? va dir la veu que pronunciava les erres com si fossin eles. No senyor, no és possible., Unes veus confuses i : alla bolognesa m' ha dit  els espaguettis? El cap de cuina podia seguir donant ordres sobre els croissants i el punt de fredor de la mantega, els cambrers de torn, coneixien la màxima: al client, el que demani. I quan després de la nova entrega va recollir el plat del terra, el cambrer de dia va fer una ganyota de fàstic al veure aquella mena de fregall entre restes, nedant en un líquid vermellós. Era la ocasió de tornar a dir que els cambrers  dels creuers de luxe...
            Així, a un ritme irregular però sovintejat, va anar demanant espaguettis alle vóngole, amb fungi porcini, alla marinella, al pesto... No deixava entrar al cambrer al camarot però quan aquest allargava la mà amb el plat d'espaguettis per l'escletxa que li obria, es trobava a la mà una propina que li tancava la boca i l'enteniment. Llàstima que el creuer només durava dotze dies perquè en aquest pas hagués pogut fer aquell mateix més les obres de casa que feia temps que esperaven.

            Els veïns de camarot, a banda i banda, eren unes senyores ja granadetes amb ganes de distracció i poca acció. Per això havien escollit de fer un creuer per les illes gregues. Menjarien bé, seguirien les actuacions que es feien contínuament al vaixell, si en tenien ganes assistirien a alguna de les visites o excursions organitzades, no caldria que caminessin gaire, farien vida de societat i ves a saber si trobarien algun milionari que necessités una mica de distracció. Els primers dies comentaven estranyades l'aparició dels plats d'espaguettis, buits, però com que una d'elles va dir que el primer dia s'havia creuat amb un que li va semblar xinès, o coreà o de Malaisia o... l'altra va pensar són ben raros aquest xinos i se'n va anar a la perruqueria. Tenia hora perquè era el dia, vaja la nit, del sopar de gala.  No hi va pensar més. 
            A les tardes, els hostes excursionistes anaven tornant i finalment el vaixell salpava cap a una altra destinació. La majoria de dies, elles, que no estaven per visites culturals  ni turístiques, es reunien en algun dels diversos salonets mig buits i aprofitaven per fer coneixença dels altres estadants de les seves mateixes característiques. Una havia lligat i una altra gairebé també ho havia aconseguit quan es va presentar inesperadament la pròpia del conquistador, amb aires de poca broma. Xerraven molt i observaven atentament

─ I el xino? ─Va dir una, sucant una pastilla de xocolata al cafè.
─Quin xino?
─El del 69.
─Com? ─Totes van riure.
─No dona, no siguis mal pensada. El del camarot  7269.
─Ai no sé. No trobeu rar que no surti mai?
─Doncs mira que n’arriba a fer de soroll.
─I la pudor?
─Ara que ho dius, sembla allò de la permanent d’abans.
─Amoníac, sí. I el plat d'espaguettis?
─Li deuen agradar molt.
─ tant! Fa tres dies que només menja això.
─Aquesta orientals son molt estranys.
─Menjar espaguettis ho trobeu raro?
─Tu te'ls menjaries, cada dia?
─I a qualsevol hora que ho fa. Quan jo ahir tornava vaig veure com deixava el plat buit a la porta i eren gairebé a les dues de la matinada.
─Ah sí? i com era ?
─Doncs perquè havíem estat al club.
─No, com era el xino?
 ─No el vaig veure, jo era al començament del passadís.
─Amb el que traginaves no hauries pogut veure'l ni que se t'hagués tirat als braços.
─Saps allò de que qui te gana somnia pa?
─Això ho deia la meva àvia.
─Apa nenes, anem a sopar que sinó els guiris se'ns ho menjaran tot.

            Al Self- Service  es van creuar amb el xino que, amb un plat a la mà, ple de salmó, verduretes i arrós i amb cara de despistat buscava un lloc lliure. Una va estar a punt de dir-li si volia seure a la seva taula.

─Mireu-lo, mireu-lo. No menja espaguettis.
─Els reserva  per la seva dona que potser està malalta.
─Tu sí que estàs malalta. Com vols que si no es troba bé només s’alimenti d’espaguettis?
─Hi ha gent molt especial. Jo vaig tenir un novio que pràcticament només menjava croissants.
─Un candidat a les banyes.
─Doncs mira, sí perquè ...
─ Ja ho deien les àvies: de lo que se come se cria.
Quan eren a l’habitació qualsevol soroll li atribuïen al xino i s’interpretava en clau de drama: un cop, el de la porta del bany,  la cisterna del water, un udol clar del vent en una escletxa. I una veu, la del home, només la d’ell. Gutural i incomprensible.
Qui sap què devia estar passant en aquella habitació de número senar entre les dues de nombres parells de les amigues. Van ser innombrables els cops que en mig de la xerrameca una d’elles bellugava la ma amunt i avall amb els ulls esbatanats, demanant silenci. Però tot seguia en calma i únicament les onades picaven contra el vaixell.
─M’havia semblat...
No soroll, no sortides, cap dona a la vista. Tan sols a última hora de la tarda, sorolls inequívocs de llit, aquella olor com d’amoníac. I l’ udol del vent per sota la porta com un mal averany.
A continuació, el cambrer amb els espaguettis.
            Els dies del creuer s’anaven escolant, irremissibles. Aviat seria el moment de la tornada.
            Mentre feien la maleta van sentir un crit i un xaff impressionant.
─Què ha estat això?
            I es van abraonar a la barana del balconet.
            Al lluny, surava una mola immensa. Un Bibendum amb els cabells estesos com una medusa o una plata d’espaguettis al nero di sèpia, Els va tapar la visió el cap del xino que sobresortia del balconet del costat. Duia un plat d’espaguettis alla arrabiatta i amb un somriure inexplicable va dir: ─ Gusta ti?
            El mar era una bassa en la que tan sols les puntes d’escuma de les onades del vaixell en  marxa, alteraven el seu blau intens.


M.D.G    20 de setembre de 2012, en un lloc o altre del Mediterrà.e no s'assemblaven a cap altre. Era com s, sí, 

diumenge, 7 d’octubre del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA - Dia de la pedra

Aquest dia no havia sortit (miracles de la ciència!) Us el poso perquè no m'agrada deixar les coses a mig fer



07- divendres 14



El temps molt calorós i la lògica matutina ens indiquen que hem de trobar un taxi i anar cap a Éfes i després ja es veurà. Trenta taxis se'ns disputen i ràpidament fem preu amb un de gran que ens durà i esperarà on vulguem.
Abans d'Èfes anem a les restes del temple de S. Joan apòstol. No tenia ni idea que existia i és impressionant. Devia ser una basílica immensa, tal com es pot endevinar. Allí hi ha també la tomba de S. Joan. No sé si encara hi és de debò. Al seu costat, un castell molt ben conservat i emmurallat. Allí, de lluny es pot veure la única columna que queda del temple d'Artemisa que havia estat una de les set meravelles del món. Sic trànsit glòria mundi.
               Tornem a un Èfes força diferent de quan hi varem ser perquè tota la gent del món sembla que s'hagi donat cita allí. És bestial. No sé si aquest món dels creuers ho fa però aquesta és la impressió que ens dona tot el que visitem.  Malgrat la gentada continua essent una meravella : el teatre, l'odeó, els diferents temples, el carrer on hi havien les capelles, la font, els mars de ruïnes i columnes per terra, i, per suposat el millor de tot: la biblioteca. Encara que gairebé tot sigui per terra es veu perfectament que havia estat un centre importantíssim religiós, cultural i comercial. No sé si amb tanta gent entrepeus poden restaurar alguna cosa. Per uns que hem vist actuar dona la impressió que és com a Egipte: restauradors-pincell en mà, matxaques amb escombra o colocant pedres  artísticament i una organització “deficient”. En canvi, la ciutat de Kussadassi és tota nova i, no vull tenir mentalitat de creuerista, però sembla que la major part del comerç està dedicat al turisme.
              El taxi ens deixa un altre cop al barco i allí, divisió d'opinions: uns van a banyar-se, d'altres dinar al barco i després compres, algú se'n va a recórrer carrers. Avui hem dinat a la banda descoberta de la coberta que sempre és ocupada. Ha estat molt agradable. Després de dinar hem anat de compres (no es podia fer altra cosa) i ens firem uns mocadors i bossetes per tutti quanti.
              A les sis marxem. El mar és més pla que un llençol ben plegat i jo aprofito per escriure i la Isabel juga a perdre i retrobar coses.  Aquest vespre el sopar és informal/elegante o sigui que ves com vulguis mentre no facis fàstic.
            Tinc ganes de dedicar-me al conte del xino però la cosa està massa dispersa com per fer-ho. Amb el xino de debò ja ens reconeixem i saludem. La dona ens somriu i ens ha dit que són de Singapur. Ai pobre, no sap la que li espera.


dissabte, 6 d’octubre del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA




Feia molts anys que llegia novel·les de Sèrie Negra, de tiros i lladres, de detectius i d’atres variacions del tema. Per la intriga, per l’àgil i diferent manera en que estaven escrites i per l’atracció fatal que el mal exerceix  en les vides més anodines. I el cinema era la transcripció exacta de tot això. Però quan vaig veure el primer Bond,James Bond, a 007 contra el Dr No, vaig veure claríssim que una nova dimensió era possible. Era el mal despietat, organitzat, refinat i amenaçador perquè era una nova manera d’organitzar la societat. Fins llavors havia estat una ficció o, en tot cas, eren coses que “només passàven a Amèrica”. Bond era vertiginós i a sobre no una versió del noi dolent sinò un home fet i dret i arravatadorament perillós.
Ara que res no ens sembla terrible perquè n’hem vist de tots colors, Bond s’ha tornat domèstic. És només la visió a cara descoberta del mal que hi ha al món. Un mal que també és quotidià, domèstic i autèntic. Bond, una premonició.


LA TRESCA I LA VERDESCA-Un tros de dia

13 – dijous 20

A primera hora del matí entrem al Port de Barcelona, però no tenim la sortida del vaixell fins les nou.
Esmorzar i espera. Últimes mirades, sense sorpresa: el Tibidasbo ens protegeix i Montjuïc ens dóna la benvinguda.
El vaixell és gairebé buit i sense lluminàries, desconegut. Sabem que és una treva, que avui mateix tornarà a omplir-se i salparà de nou amb mils d’històries noves.
I el xino? Deu buscar a Barcelona el que voldria trobar? A la tarda, a casa ho acabaré d’esbrinar, però no serà el mateix que quan em semblava que estava passant a la porta del costat. Haurà estat, tot plegat, un somni? una d’aquestes mils d’històries possibles o vertaderes?

divendres, 5 d’octubre del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA--Que es mi barco mi tesoro...

12- Dimecres 19- Que es mi barco mi tesoro...

És l'últim dia. Ara que ja coneixem on son els diferents racons, les normes i els trucs per sobreviure, ara ens hem de fer a la idea que demà retrobarem la vida acostumada, la nostra de debò. S'haurà acabat mirar per la finestra i no tenir altra expectativa sinó la de potser veuré un dofí; tenir la línia de l'horitzó com a únic barem del temps i els núvols la mesura del temps que passa. I tots els matisos i intensitats del blau com a teló de fons. Un paisatge de Magritte fet a mida. Hem tingut molt temps, per descansar, per xerrar, inclús per treballar si haguéssim volgut, però la majoria l'hem passat intentant trobar-nos, almenys jo. Hi ha tanta gent movent-se contínuament que és difícil quedar en un lloc i no trobar-lo envaït amb la conseqüent variació de plans que això comporta i fa que ja no trobis ningú, com esperaves. Penses que al cap i a la fi d'un vaixell ningú no marxa però la veritat és que cada dia hem anat descobrint gent nova, tothom sembla nou cada dia i hi ha molt pocs que ens quedin fixats. En un vaixell, teòricament, no fas res però en realitat no pares. Generalment només son expectatives.
            Ens hem apuntat per visitar les cuines. Tot i que, naturalment només ha estat un treure el nas ha sigut molt interessant. Al barco hi ha dotze cuines diferents, cada una dedicada al restaurant de dalt, al de baix, als especialitzats etc.
            El que més clar m'ha quedat és l'ordre, la neteja i l'organització, perfectes. Cada tipus de menjar té el seu lloc i espai, cada cuiner treballa dedicat a una sola cosa, cada ajudant pica ceba, o talla enciams, o dibuixa lletres en un pastís, enforna, fa croissants, munta el plat, posa els plats a la rentadora etc. La maquina de rentar és com un renta cotxes de franges i tant la mida com la temperatura etc estan perfectament adaptades al que hi va. També els tipus de material va en contenidors de diferent color segons si és porcellana, vidre, cartró, coberts etc perquè també la màquina de rentar ho fa a diferents temperatures.
            Les amanides es preparen en un lloc, les mantegues en un altre, els plats calents ja no diguem. Les salses em sembla que les tenen ja preparades en enormes pots. Crec que no s'hi cuina gaire. Gairebé tot està ja preparat, excepte els pans, pastissets etc.
            Els cuiners van amb pinganillo per si han de rebre alguna ordre. Al davant de cada lloc de treball la foto del plat acabat tal com ha de quedar i també als prestatges on deixen els plats.
            Hi ha el Cuiner en cap, els responsables dels diferents restaurants, el responsable de materials, el de neteja i ordre, els de les cuines per pisos, el del bufet i del grill, els de les diferents especialitats : cuina xinesa, italiana etc, el de pastisseria...
Els forns són enormes. Al seu davant hi ha una habitació pel material que fan servir : per ex.les cassolertes de la creme broulée, els plats per posar els pastissos etc.
            Cada tipus de menjar va emmagatzemat en un tipus diferent de nevera amb atmosfera adequada, amb els graus de temperatura i humitat convenient. Per això els enciams o la fruita són frescos com acabats de collir.
Tot el menjar especial, per exemple el kosher ve dels EE.UU ja fet i embolicat. Ningú no pot tocar res. Recentment van tenir un problema amb una plata de menjar kosher que va arribar oberta. Això va ser suficient per haver de llençar-ho tot i desinfectar el barco. D'aquí el retard en embarcar i les obsessives neteges de mans a què ens sotmeten. De tota manera és una mica contradictori que d'una banda ens dutxin amb desinfectant i de l'altra puguem prendre cafè en un lloc on els americans posen els peus (com els duguin) a sobre les tauletes on hi deixem els plats.
Les quantitats, començant pel nombre de servei de cuina que és de 2.500 persones, són impressionants: Per exemple, en cada creuer de set dies, duen: 1.800 kg de carn, 6.800 kg de pollastre sencer i 1.500 de pits de pollastre, 590 kg de llagosta, 1.100 de salmó, 3.800 dotzenes d'ous frescos,, 34.000 k de fruita fresca, 3.785 litres de gelat etc En un dia normal se serveixen més de 12.000 plats entre passatge i tripulació. El cuiner que ens ho ha ensenyat ens ha dit que treballen deu hores al dia, amb dues de descans. I fan dos mesos de vacances.
 Ens han explicat moltes més coses però no us ho puc explicar tot.

A la tarda fem la maleta perquè aquest vespre les recullen. Ha fet molt bon dia però amb vent i per tant el mar està més revoltat que altres dies. Total que estava al balcó mirant el panorama de la posta i !gran emoció! , uns dofins saltaven a pocs metres. El mar és un espectacle inacabable, sempre diferent. Tant si està en calma o mogut, les variacions entre el proper i el llunyà són subtils canvis de color o de forma o moviment. I també la llum i els núvols que l’acompanyen. Durant aquesta travessia la línia de l’horitzó ens ha marcat la pinzellada del recorregut, adés confós, adés ben delimitada, contrastada, esperançadora o calma. Sempre suggeridora. El vaixell, lleugeríssimament balancejat avança amb pas segur. Ara que el sol ja no hi és, la lluna, finíssima en quart creixent sembla ser el fidel de la balança. Allí s’aguanta l’equilibri de la profunditat del món desconegut i l’aire. Entre els dos, qualsevol cosa és possible, inclús la impassibilitat del pas del temps. Lentament es va enfosquint i el rosa llunyà donarà pas a les estrelles: la Ossa amb la Polar, el triangle d’estiu, encara i més avançada la nit Orió refulgent, contemplats per últim cop aquesta nit en que l’aigua ens sosté i els dofins juguen a seguir-nos.