Finalment s'ha acabat la crònica d'un viatge. Eren moltes coses per explicar i no sé si us ha estat un rotlle inaguantable. Aquest cop ho he fet així, un altre serà d'una altra manera.
I el xino? Voleu que us en parli? Recordeu que parlar ve del verb llatí fabulare.
s de sota les aixelles, senyals
sobreres d'uns sostenidors massa justos, li feien rodar el cas dits i observar com les carns prenien unes formes
irregulars, quTocat i enfonsat 20-09-12
Li agradaven les dones entrades en
carns. Francament grasses. En poques paraules: mastodòntiques. Els pits i els
culs desbordats, els ventres amb sacsons; els mitxelins de sota les aixelles, senyals
sobreres d'uns sostenidors massa justos, li feien rodar el cap. I la papada? oh
quin plaer poder enfonsa- hi els dits i observar com les carns prenien unes formes
irregulars, que no s'assemblaven a cap altre. Era com un escultor emborratxat
pel material flexible i mal·leable dels seus somnis.
Eternament
insatisfet, mai saciat, sempre frustrat. Cada dona que coneixia li feia creure
que aquella sí; però a l'hora de la veritat, aquella tenia el cul escorregut, l'altra
les espatlles poc recobertes o la de més enllà, els pits, la mà en els dos
platets de la balança, no eren prou equilibrats o prou rodons, o, en la seva
culminació natural, els mugrons, com si els fes por de mostrar-se erectes,
s'endinsaven amagats, poc rotunds. Eren belles, sí, li agradaven, sí, però no
li acabaven de fer el pes, com si els faltés la torna.
Cada cop el seu desig era més
insaciable i urgent i cada falla se la prenia com una ofensa personal.
Un
dia, va veure l'anunci d'un creuer. On? Ni s'hi va fixar, tant era. Havia
conegut una dona que gairebé donava la talla, un ideal llargament esperat,
recercat. Gairebé. Els braços com els d’un lluitador de sumo, la panxa fan-tàs-ti-ca,
els mugrons fent guàrdia i les cames com a torres. Només un petit detall era la
cirereta que faltava en aquell pastís: el pubis en comptes de ser un mont de
Venus es veia desarborat i pla. La muntanya pelada on cap pícnic no podia tenir
lloc. Cap mà no podia sentir-se acollida, ni escalfada, ni era guia ni refugi
per a cap amagatall secret a descobrir i menys a explorar. En quant
s'acostaven, les mans relliscaven cap als engonals i ensopegaven sense remei
amb les cuixes convertint-les en camps
de blaus i macadures. Feia lleig, molt. El mirall de sobre el llit retornava
una imatge desagradable de lloc inhòspit, de país fred, sense cap sol que
l'il·luminés. Potser si s’engreixés una mica, o amb un producte per enfortir
els cabells... Va creure que un creuer ho arreglaria tot. Va anar a l'Agència anunciada
i reservà dues places. Dotze dies per a dur a terme els seus plans. Era una
mica just però possible. Havia de provar-ho.
─Jo
dulé tot. Tu, només clemes i potingues de mujel─. Li digué.
Fent-se passar per majorista de roba
interior va visitar una fàbrica i aconseguí un mostrari complert de roba
especial, per a talles grans. Se la feu enviar al vaixell. Era un bagul gran,
ple de sostenidors de tots colors, amb puntes, calats, llaços, transparències,
amb farcits i cassoletes A, B i C i
alguna d'especial. El més bonic de tots consistia en una muntura daurada i metàl·lica
que només resseguia i sostenia els pits, sense cap roba entre aquesta muntura.
Unes rastelleres de brillantets les recobrien deixant la carn completament
lliure. Eren una creació especial encarregada per la casa Swarowsky que es
complementava amb un tanga de les mateixes característiques. Aquest model era
intercanviable amb un altre recobert de plomes de cigne situades en els llocs
més estratègics i que podien treure's o posar-se a voluntat per mitjà d'uns
cercles petitons de velcro blanc. Un altre model de tanga consistia en un cèrcol
de plometes amb una de més llarga que anava cap al darrera passant per la regatera
del cul. Recordava els auriculars de les telefonistes d'abans. Era el model tinter
i ploma.
I més i més, gases i lamés, sedes
naturals i artificials, imitacions de pells d'animals de pél o amb escates com
les de serp, lluentons o robes que imitaven la textura dels cardots i que s’anunciaven
com afrodisíacs infal·libles. Quin plaer!
Havia
anat al vaixell una hora abans de la perceptiva, per tal de poder-ho repassar
tot i col·locar-ho com si fos una botiga, estratègicament distribuït pel camarot: llit, tocador, tauleta, armari,
bany... tot. Inclús la petita terrassa amb els dos sillonets i la tauleta,
alegre com un pati preparat per una gran revetlla. L'esperava amb delit i no
l'anà a buscar a la Recepció perquè s'estimava més contemplar de cara la
sorpresa de la dona en entrar a l'habitació. Per a ell s'havia reservat uns quants
calaixos per posar l’imprescindible. No pensava sortir gaire. Els festins als
que pensava donar-se eren d'un altre caire.
Quan
ja eren lluny del port encarregà un plat d'espaguettis alla carbonara. Eren les
deu del matí i el sol lluïa esplendorós.
A
les cinc de la tarda tornà a trucar demanant un plat d'espaguettis alla
putanesca. El cambrer trucà i deixà el plat per l'estret espai de la porta i, de pas, recollí el plat anterior que era
buit al terra al passadís. Uns quants espaguetis havien quedat enganxats
embolicats amb ou i cansalada a sota dels coberts creuats. Semblava herba
trepitjada o pèls de dutxa. S'ajupí i ho recollí. Els cambrers dels creuers de
luxe no estan programats per pensar.
A
les onze del vespre, quan la cuina ja era tancada, aquell home misteriós,
demanà un plat d'espaguettis napolitana, amb molta salsa de tomàquet,
especificà. Als creuers de luxe, encara que la cuina sigui tancada, el client
sempre pot estar ben servit. A la banda de fora de la porta, hi havia, al terra
el plat buid amb quatre espaguettis i unes restes inidentificables de color
verd i puntets vermells sobre una mena de fregall. El cambrer el recollí
després d'entregar el nou. Potser és un escriptor, s'atreví a pensar. Era un cambrer de nit i n'havia vist de tots
colors.
A
les sis del matí, sonà el telèfon de servei i una veu demanà un plat
d'espaguettis Bolognesa. Haurà d'esperar mitja hora, li van dir, A la cuina
estan preparant els esmorzars. Pot posal-me amb el cap de cuina, si us plau? va
dir la veu que pronunciava les erres com si fossin eles. No senyor, no és
possible., Unes veus confuses i : alla bolognesa m' ha dit
els espaguettis? El cap de cuina podia seguir donant ordres sobre els
croissants i el punt de fredor de la mantega, els cambrers de torn, coneixien
la màxima: al client, el que demani. I quan després de la nova entrega va
recollir el plat del terra, el cambrer de dia va fer una ganyota de fàstic al
veure aquella mena de fregall entre restes, nedant en un líquid vermellós. Era
la ocasió de tornar a dir que els cambrers
dels creuers de luxe...
Així, a un ritme irregular però
sovintejat, va anar demanant espaguettis alle vóngole, amb fungi porcini, alla
marinella, al pesto... No deixava entrar al cambrer al camarot però quan aquest
allargava la mà amb el plat d'espaguettis per l'escletxa que li obria, es
trobava a la mà una propina que li tancava la boca i l'enteniment. Llàstima que
el creuer només durava dotze dies perquè en aquest pas hagués pogut fer aquell
mateix més les obres de casa que feia temps que esperaven.
Els veïns de camarot, a banda i
banda, eren unes senyores ja granadetes amb ganes de distracció i poca acció.
Per això havien escollit de fer un creuer per les illes gregues. Menjarien bé,
seguirien les actuacions que es feien contínuament al vaixell, si en tenien
ganes assistirien a alguna de les visites o excursions organitzades, no caldria
que caminessin gaire, farien vida de societat i ves a saber si trobarien algun
milionari que necessités una mica de distracció. Els primers dies comentaven
estranyades l'aparició dels plats d'espaguettis, buits, però com que una
d'elles va dir que el primer dia s'havia creuat amb un que li va semblar xinès,
o coreà o de Malaisia o... l'altra va pensar són ben raros aquest xinos i se'n
va anar a la perruqueria. Tenia hora perquè era el dia, vaja la nit, del sopar
de gala. No hi va pensar més.
A les tardes, els hostes
excursionistes anaven tornant i finalment el vaixell salpava cap a una altra
destinació. La majoria de dies, elles, que no estaven per visites
culturals ni turístiques, es reunien en
algun dels diversos salonets mig buits i aprofitaven per fer coneixença dels
altres estadants de les seves mateixes característiques. Una havia lligat i una
altra gairebé també ho havia aconseguit quan es va presentar inesperadament la pròpia del conquistador, amb aires de
poca broma. Xerraven molt i observaven atentament
─
I el xino? ─Va dir una, sucant una pastilla de xocolata al cafè.
─Quin
xino?
─El
del 69.
─Com?
─Totes van riure.
─No
dona, no siguis mal pensada. El del camarot
7269.
─Ai
no sé. No trobeu rar que no surti mai?
─Doncs
mira que n’arriba a fer de soroll.
─I
la pudor?
─Ara
que ho dius, sembla allò de la permanent d’abans.
─Amoníac,
sí. I el plat d'espaguettis?
─Li
deuen agradar molt.
─
tant! Fa tres dies que només menja això.
─Aquesta
orientals son molt estranys.
─Menjar
espaguettis ho trobeu raro?
─Tu
te'ls menjaries, cada dia?
─I
a qualsevol hora que ho fa. Quan jo ahir tornava vaig veure com deixava el plat
buit a la porta i eren gairebé a les dues de la matinada.
─Ah
sí? i com era ?
─Doncs
perquè havíem estat al club.
─No,
com era el xino?
─No el vaig veure, jo era al començament del
passadís.
─Amb
el que traginaves no hauries pogut veure'l ni que se t'hagués tirat als braços.
─Saps
allò de que qui te gana somnia pa?
─Això
ho deia la meva àvia.
─Apa
nenes, anem a sopar que sinó els guiris se'ns ho menjaran tot.
Al Self- Service es van creuar amb el xino que, amb un plat a
la mà, ple de salmó, verduretes i arrós i amb cara de despistat buscava un lloc
lliure. Una va estar a punt de dir-li si volia seure a la seva taula.
─Mireu-lo,
mireu-lo. No menja espaguettis.
─Els
reserva per la seva dona que potser està
malalta.
─Tu
sí que estàs malalta. Com vols que si no es troba bé només s’alimenti
d’espaguettis?
─Hi
ha gent molt especial. Jo vaig tenir un novio que pràcticament només menjava
croissants.
─Un
candidat a les banyes.
─Doncs
mira, sí perquè ...
─
Ja ho deien les àvies: de lo que se come se cria.
Quan
eren a l’habitació qualsevol soroll li atribuïen al xino i s’interpretava en
clau de drama: un cop, el de la porta del bany, la cisterna del water, un udol clar del vent
en una escletxa. I una veu, la del home, només la d’ell. Gutural i
incomprensible.
Qui
sap què devia estar passant en aquella habitació de número senar entre les dues
de nombres parells de les amigues. Van ser innombrables els cops que en mig de
la xerrameca una d’elles bellugava la ma amunt i avall amb els ulls esbatanats,
demanant silenci. Però tot seguia en calma i únicament les onades picaven
contra el vaixell.
─M’havia
semblat...
No
soroll, no sortides, cap dona a la vista. Tan sols a última hora de la tarda,
sorolls inequívocs de llit, aquella olor com d’amoníac. I l’ udol del vent per
sota la porta com un mal averany.
A
continuació, el cambrer amb els espaguettis.
Els dies del creuer s’anaven
escolant, irremissibles. Aviat seria el moment de la tornada.
Mentre feien la maleta van sentir un
crit i un xaff impressionant.
─Què
ha estat això?
I es van abraonar a la barana del
balconet.
Al lluny, surava una mola immensa.
Un Bibendum amb els cabells estesos com una medusa o una plata d’espaguettis al
nero di sèpia, Els va tapar la visió el cap del xino que sobresortia del
balconet del costat. Duia un plat d’espaguettis alla arrabiatta i amb un
somriure inexplicable va dir: ─ Gusta ti?
El mar era una bassa en la que tan
sols les puntes d’escuma de les onades del vaixell en marxa, alteraven el seu blau intens.
M.D.G 20
de setembre de 2012, en un lloc o altre del Mediterrà.e no s'assemblaven a cap altre. Era com s, sí,